Com a mínim això és el que pensa John Herlihy, cap de vendes de Google, que atorga només tres anys de vida a aquestes màquines. Segons les seves previsions, en tres anys les vendes dels encara populars sobretaula esdevindran irrellevants. I els portàtils duraran una miqueta més, però no gaire. El seu lloc l'ocuparan els ordinadors en format "tablet" (tipus iPad, per entendre'ns) i els mòbils. Fins i tot el L'exemple, assegura Herlinhy, és el Japó, on les facturacions de sobretaula han baixat dramàticament i no hi ha previsions que remuntin.

Les opinions de l'alt càrrec de Google, pronunciades en la Digital Ladscapes Conference, pot semblar provocadora i exagerada. I, efectivament, atorgar només tres anys de vida als ordinadors de sobretaula, que encara tenen gran presència al mercat empresarial, té molt d'això. Però el que ens interessa és que fa palesa una tendència que fa temps que apareix en l'horitzó: els dispositius mòbils són cada vegada més potents, i la productivitat es desplaça a poc a poc cap a allà.

Menys pes i més capacitat de processament, units a l'extensió del wifi i del 3G donen com a resultat aplicacions i serveis ideals per fer servir en mobilitat. A més, el "núvol" -concepte del que ja hem parlat aquí en diverses ocasions- guanya pes: cada vegada guardem menys arxius i programes al disc dur. Fem servir internet (el "núvol") per guardar i publicar les nostres fotos o vídeos (Flickr, Picasa o Youtube), relacionar-nos (Facebook, Buzz) o escoltar música (Spotify).

» Veure més

L'accés a internet ha de ser un dret fonamental i els governs s'han d'encarregar de garantir-lo. Així pensen els gairebé 28.000 entrevistats d'una enquesta encarregada per la BBC i que s'ha fet pública aquest dilluns. Entre els enquestats hi ha habitants de 26 països, entre ells Espanya. I les conclusions revelen algunes particularitats interessants, més enllà de la frase lapidària que obre aquest post, i que recorden aquell vell eslògan del ministeri d'Informació i Turisme del règim de Franco.

Que internet ha de ser un dret fonamental ho pensen la immensa majoria dels entrevistats: quatre de cada cinc persones. No hi ha debat, i les opinions a Espanya segueixen la tendència dominant. Fins i tot, recorda la BBC, hi ha països que ja s'han avançat a la tendència i han assegurat el dret d'accés, com ara Finlàndia o Estònia.

Les discrepàncies arriben quan es mira la lletra petita. Els espanyols són els que menys creuen que internet aporti llibertat a la seva vida. Un 30% estan en desacord amb aquesta frase, mentre que la mitjana de l'enquesta és del 21%. També li atorguen una importància relativa a la xarxa: un 70% dels entrevistats confessen que podrien viure sense internet. I les xarxes socials, que monopolitzen gran part del tràfic de la xarxa, no semblen tampoc una prioritat: tan sols les fan servir un 29%, una xifra a la cua de les que presenten els països més desenvolupats.

La regulació d'internet també divideix els espanyols. El 47% no vol cap regulació governamental, mentre que el 51% sí que la desitjaria. El resum complet de l'enquesta el podeu trobar aquí (PDF).

JESS3 / The State of The Internet from Jesse Thomas on Vimeo.

O almenys algunes d'elles es mostren en aquest vídeo realitzat per l'agència Jess3 i que ens arriba via Microsiervos. Com ells mateixos adverteixen, compte perquè els "bilions" que hi apareixen són americans, o sigui 1.000 milions nostres.

Es tracta d'una radiografia amb xifres de l'estat actual d'internet. Ens permet fer-nos una idea de la magnitud de la revolució que està passant al nostre voltant:

- 1.730 milions d'internautes a tot el món (el setembre passat. Ara ja en seran uns quants més), amb clar domini dels asiàtics.
- 247.000 milions de correus electrònics enviats cada dia. D'aquests, 200.000 són "spam".
- Al món hi ha 234 milions de websites i 126 milions de blogs.
- Les dones són majoria indiscutible a les xarxes socials.
- Els usuaris de Twitter emeten 27,3 milions de "tweets" cada dia. I l'usuari més seguit és l'actor Ashton Kutcher, el marit de Demi Moore, amb 4,2 milions de "followers".
- Facebook té 350 milions d'usuaris. Serveix més de 6 milions de pàgines cada minut, i 260.000 milions al mes. Més del triple que MySpace, Twitter i LinkedIn juntes.
- YouTube serveix 1.000 milions de vídeos per dia.
- I cada dia es creen 148.000 nous ordinadors "zombi" -que envien spam i virus sense que els seus propietaris ho sàpiguen- cada dia.

Si això no és una revolució, que baixi Billy Wilder i ho vegi.

chat roulette from Casey Neistat on Vimeo.

El darrer fenomen de la xarxa ens arriba des de Rússia i té un nom estrany: Chatroulette, paraula composta per "chat", conversa, i la típica ruleta dels casinos. I aquesta n'és l'essència: mantenir (vídeo)converses amb altres internautes seleccionats aleatòriament, sense que necessàriament els hagis de conèixer. I tot amb la inestimable ajuda de la "webcam", que converteix l'ordinador en una finestra indiscreta des d'on pots observar però des d'on també ets observat.

El funcionament no pot ser més senzill. Entres a Chatroulette.com i el web et connecta amb altres usuaris. Els pots veure i et poden veure, i podeu iniciar una conversa... O no, perquè si la persona que tens a l'altra banda no t'interessa, pots "canviar de canal". Prems el botó "next" i el web et connecta amb un altre usuari. I així pots estar hores i hores, mirant i parlant amb els que estan connectats en aquell moment.

Chatroulette permet un curiós zàping, un "voyeurisme" aleatori, que ha atrapat nombrosos internautes. M'interessa? M'hi quedo i hi parlo; no m'interessa? "Next". Punt. Ràpid, immediat i sense mitges tintes.

» Veure més

Parlàvem en l’anterior missatge dels perills de revelar la nostra localització a internet, via xarxes socials o serveis similars. Una informació que, en males mans, ens pot provocar greus perjudicis. I fèiem esment d’una aplicació que està entrant amb força als Estats Units i que comença a veure's per aquí: Foursquare.

A mig camí entre el joc i la xarxa social, Foursquare consisteix a marcar sobre un mapa els llocs que vas visitant. Per cada marca, guanyes punts. I pots veure on són els teus amics, fer competència de punts i fins i tot afegir consells sobre el que visites.

Per exemple, un dissabte a la nit es pot fer un itinerari del tipus: un cinema (“he anat a veure aquesta peli i és horrible”), un restaurant (“demaneu el rap a l’all cremat. Sublim”) i un bar de copes (“la millor música, a partir de les 2”). I pots veure a l’instant què marquen els teus amics, que aquella nit han decidit sortir per una altra banda, i fer servir els consells de tota la comunitat Foursquare sobre un lloc en concret.

» Veure més

Cada vegada és més habitual que els teus amics sàpiguen on ets en aquest precís moment. No perquè els ho hagis dit o perquè estiguis amb ells, sinó perquè tu mateix ho has anunciat als quatre vents cibernètics. Si sou usuaris de Facebook, segur que us heu afegit a alguna convocatòria del tipus "Dijous 15, concert a l'Auditori". O heu escrit al vostre Messenger "Passant dos dies a Madrid". O heu fet servir Twitter per comentar aquella conferència a la que vau assistir un parell de dies enrere.

Sí, amics. Si algú segueix atentament la vostra activitat a internet pot saber no només què feu, què us agrada o què llegiu, sinó on us trobeu. I aquesta manca de cura amb la nostra privacitat es tradueix en una informació impagable per a algú que es plantegi entrar a robar a casa vostra. Perquè segur que en algun moment n'heu fet pública l'adreça. O feu servir aplicacions com Foursquare, on els usuaris revelen les seves ubicacions via mòbils amb GPS.

Amb aquesta hipòtesi, la del lladre que espera la informació adequada per entrar a un pis determinat, juga el web PleaseRobMe. La iniciativa, obra dels neerlandesos Forthehack, intenta alertar sobre els perills de fer servir Twitter o Facebook alegrement. Però si fins ara la consciencia venia per revelar dades com edat, estat civil o aficions diverses, el creixement d’aplicacions i serveis geolocalitzats ha fet que la situació al mapa passi a ser informació sensible.

» Veure més

El darrer llançament de Google, Buzz, està generant més soroll -perdó pel símil- que cap servei del gegant de les cerques en anys. Des que van revolucionar el sector del correu web amb GMail i el seu gigabyte d'espai d'emmagatzematge, concretament. Si sou usuaris de GMail, ja coneixeu Buzz. Si no, n'haureu sentit a parlar pels seus problemes de privacitat. Les protestes dels internautes han fet que Google ja hagi fet diverses millores -amb una rapidesa envejable, tot sigui dit- respecte del seu funcionament. Millores que no eviten que, de moment, el servei estigui sota el punt de mira, sotmès a investigacions governamentals i a l'ull crític dels usuaris.

Les errades de Google han anat sortint aquests dies als mitjans de comunicació. Es resumeixen en dos punts. El primer: llistes de seguidors “per defecte” (sense que l’usuari els hagi escollit). El segon: els teus seguidors poden veure els contactes d’un contacte teu, encara que no en siguin seguidors.

Aquest darrer punt, per cert, no és gaire diferent del que trobem a Facebook, per exemple. La diferència és que Facebook és una xarxa social, i els usuaris quan s’hi donen d’alta ja saben quin pa s’hi dóna. Cal autorització per fer certes accions, i a Buzz tot just n’estan posant remei. I Facebook no “precarrega” cap llista d’amics, per cert.

A més, en la versió de Google Maps per a mòbils, pots veure el que comparteixen els usuaris que tenen perfil públic, amb la seva situació al mapa. No cal que figurin entre els teus contactes. Malament rai.

Tot i això, idea genial

Sense menysprear la importància d’aquestes falles de seguretat, ens sembla, però, que quedar-se només en això és agafar el rave per les fulles. Buzz és una eina molt, molt potent, que amplifica la possibilitat de compartir continguts i opinons. Es “parla” amb Twitter, Picasa, Flickr, Google Reader...

I, a sobre, està integrat en una eina d’ús quotidià com és el correu electrònic, cosa que facilita la revisió dels continguts que comparteixen els teus contactes i, alhora, comentar-los de manera molt natural. Correu electrònic, Xat i Buzz. Tres eines per a tres necessitats, integrades al mateix espai i que es comuniquen amb els principals àmbits de vida a la xarxa, excepte Facebook.

No sabem si triomfarà o no. Encara és d’hora per dir-ho. Però Buzz ens sembla una molt bona idea, lluny de la complexitat de Wave i amb uns avantatges evidents. Esperem que la tempesta s’apavaigui, que Google dóni una capa de pintura al seu producte, poleixi on es mostren les converses (a la safata d’entrada? A Buzz?) i en treurem conclusions. De moment ens sembla una molt bona iniciativa.

Per la seva etiqueta de “xarxa social”, Facebook ha estat sovint criticat com un lloc on la gent només hi “perd” el temps exhibint la seva vida privada, xafardejant l’aliena i compartint jocs i vídeos divertits. Però entre aquest brunzit de contingut superficial, s’està obrint camí una nova tendència: l’ús de Facebook com a font de notícies.

Cada cop ens assabentem de més novetats perquè les veiem publicades a Facebook, o veiem comentaris dels nostres contactes que ens fan saltar l'alerta que alguna cosa està passant: des del terratrèmol d’Haití a la presentació de l'iPad passant per la mort de Michael Jackson. I ben analitzada, la xarxa social, amb els seus 400 milions d'usuaris, té molts factors a favor per convertir-se en clara competència d’altres webs i serveis dedicats a aglutinar notícies de diferents fonts (des de Yahoo! News a Google Reader), a saber:

La informació es publica en temps real. No cal esperar el desplegament dels mitjans sobre el terreny i l’elaboració de les peces, ni que Google aconsegueixi indexar els continguts (haurem d’assumir, això sí, el risc d’informació poc contrastada i amb poca profunditat).

Les notícies són seleccionades (o generades!) pels nostres amics i contactes, amb els quals teòricament tenim interessos (laborals, ociosos o espirituals) comuns. I amb els quals, a més, podem comentar i generar un debat al voltant de la notícia sense sortir de Facebook.

Els grans mitjans també hi són. I estan publicant les seves últimes novetats també a Facebook. Us convidem a fer-vos fans de pàgines com The Guardian, CNN i The New York Times.

Podem endreçar la informació. Tan senzill com crear una llista de notícies i afegir-hi totes les pàgines de mitjans de comunicació que us interessin. Un cop creada, quan torneu a accedir a la vostra pàgina d’inici de Facebook, cliqueu el nom de la llista i veureu només les actualitzacions d’aquests mitjans.

I aviat parlarem d’una altra font de notícies... de 140 caràcters.

Quina és la feina somiada per milions de joves? Jugar tot el dia amb la seva consola i que els paguin per a això. Doncs aquí apunta precisament un nou "reality show" que Sony està a punt de llançar en plena crisi econòmica i amb l'atur assolint xifres catastròfiques. Es dirà "The tester", i es tracta ni més ni menys que d'escollir un provador (un "tester", en anglès) de videojocs per a Playstation3. Al llarg de vuit setmanes competiran entre ells per ser el guanyador d'un concurs que els facilitarà una feina a la divisió de proves de jocs de Sony i un bonus de 5.000 dòlars.

El programa es començarà a emetre el proper 18 de febrer, i es podrà veure només via PlayStation3 i PSP, com a contingut descarregable gratuït. Els participants (a la foto), entre els que hi ha un estudiant, un infermer o un venedor de cotxes de segona mà, hauran de superar una sèrie de proves que, segons Sony, avaluaran habilitats necessàries per ser un bon provador, com ara les habilitats comunicatives, la capacitat negociadora o la rapidesa mental.

Vist el tràiler del programa -al web-, però, tenim els nostres dubtes que certes proves tinguin la utilitat que assenyala el gegant japonès.

Fer servir un xou televisiu per trobar feina no és cap novetat. Però sí que ens crida l'atenció que l'oferta sigui com a "tester" de videojocs, un sector que mou tones de diners l'any i que té milions d'aficionats arreu del món. No serà el darrer xou que tiri per aquí.

D'altra banda, que l'espai només es distribueixi com a contingut de lliure descàrrega a les consoles també diu molt del futur d'aquests aparells com a epicentre de l'entreteniment domèstic.

L’iPad, la nova criatura de Steve Jobs, ja és aquí. I la seva presentació en societat, lluny de silenciar el soroll mediàtic, ha obert de nou el debat: està a l’altura de les expectatives que havia generat?

Més enllà de l’embogiment general (que ha estat quantificat), algunes veus comencen a fer-ne un anàlisi crític. Entre les coses que s’hi troben a faltar: entrades per USB i targetes de memòria, incapacitat per reproduir Flash, vídeos a 1.080 píxels o per executar diferents tasques a l’hora. Podeu llegir-ne més a Mashable, Applesfera, Lukew i Techland.