El festival de còmic més important d'Europa, amb el permís òbviament del d'Angouleme, és el de Barcelona. L'organització ja ha fet públic el cartell de l'edició d'enguany, que se celebrarà el mes de maig a Fira de Barcelona.



Us fa patxoca? Com cada any, al Cabaret elèctric estarem atents a tot el que hi passi.

Aquesta setmana us vull destacar l'últim llibre de l'escriptor nord-americà Philip Roth, "La humiliació". En aquest cas el protagonista és Simon Axler, un actor que sent que ha perdut el seu talent i es veu incapaç d'interpretar una sola línia després de tota una vida plena d'èxits. Arribat a una edat similar a la de l'autor, qui sol jugar amb alter-egos seus a l'hora de perfilar els seus protagonistes, decideix ingressar en un centre psiquiàtric.

Un temps més tard basarà la seva vida, ja no en el teatre, sinó amb una relació amb una dona molt més jove que ell, la filla d'una amistat. A partir d'aquí les seves preocupacions ja no se centraran en el seu talent perdut, sinó en el còmput d'anys i el dubte sobre en quin moment la diferència d'edat farà impossible aquesta relació que dona sentit a la seva nova vida, i és que en aquest dilema ja no es pot tirar enrere.



Hem parlat d'aquest títol durant la nostra última secció de llibres. Cada divendres "Trio literari", tres recomanacions amb tres dels lletraferits que col·laboren amb el Cabaret elèctric. Recordeu que també us en podeu baixar els podcasts!

Fa un temps teníem un canal al youtube, més o menys actiu, més o menys farcit, on hi podíeu trobar les actuacions en directe que es feien a l’escenari del Cabaret elèctric. De mica en mica, aquest canal va anar desinflant-se però ara, gràcies a l’edició del company d’ICATFM Jordi Gelabert, el youtube treu fum i es col•lapsa. Si hi entreu ja podreu veure els petits concerts que hem tingut al programa les dues últimes setmanes: Amansalva, La Brigada, i, ahir a la nit, Senyors Tranquil.

A partir d’ara, ja ho sabeu, Cabaret elèctric: per ràdio i per Internet, per telèfon i per facebook, per webcam i per youtube. Seguir-nos la pista és fàcil!

Tenim uns oients fantàstics, no ens els mereixem. L'Isa ens ha enviat avui aquest guinyol. Com si conegués la Montse Virgili, ens ha enviat aquest teatret dels clicks de Playmobil. Diuen les males llengües que en un dels seus últims aniversaris, la presentadora del "Cabaret" va fer una festa de titelles. Vaja, cada dia ens feu feliços.

Avui la Montse Rossell m’ha inspirat. Dilluns cap allà 2/4 de 12 de la nit, podreu escoltar un reportatge Rossell, i això ja és marca de rigor i bon fer. El reportatge explicarà l’exposició “Murals” que podeu visitar a la Fundació Miró, una exposició on el grafiti és ben present..., i no us explique res més perquè la gràcia és que la sentiu a ella. Però us he de dir que tot parteix, o tot acaba, en un grafiti.
Si fins fa uns anys els grafitis eren senyal de transgressió, d’art urbà underground, i fins i tot algú podria arribar a dir, de paret bruta o vandalisme pictòric (opinió amb la qual no estaria d’acord). Avui el graffitti ja podríem dir que forma part del món de l’art plàstic d’una manera més o menys normalitzada. Això sí, em consta que amb la reticència d’alguns artistes que consideren que aquest art de carrer, si s’exhibeix i segueix les vies usuals i tradicionals de l’art plàstic, deixa de ser grafiti.
És grafiti pintar les parets de la Tate Modern, amb el permís del museu, i dins d’una exposició marcada i dirigida per la mateixa Tate? Per molts grafiters això no va ser grafiti; per d’altres, és a dir, pels qui es van sumar a la iniciativa de la Tate, sí.
Va ser aquesta iniciativa, que té un parell d’anys, una primera visualització de l’etapa de normalització que encetava el grafiti? Potser sí, o no, però avui dia ja podem dir que fins i tot carismàtics grafiters barregen el seu art urbà amb el setè art. Parle de Banksy, que lluny d’amagar-se dels ulls de la gent, com feia fa uns anys, ens proposa visitar el món de l’Streetart, a la gran pantalla...
A la passada edició del Sundance, Banksy va estrenar el documental Exit Through the Gift Shop. Ell ho va presentar com la primera pel·lícula del desastre del món de l’art de carrer. I de què anava la pel·li? Doncs d’ell mateix. Resulta que són molts els periodistes, i no només periodistes, que han anat buscant Banksy per poder tenir una imatge de la seva cara, per poder revelar el seu rostre... I d’això anava la seva pel·li: d’un excèntric botiguer, Terry Guetta, que decideix fer un documental sobre l’art del carrer i tracta de descobrir la identitat.... de Banksy!
Si ara mateix esteu pensant a anar corrent a buscar aquest documental per saber per fi quina és la cara del grafiter... Ho sent molt, ja us ho avance, però no la trobareu. Al final... i ja en sóc conscient que els finals de les pel·lis mai no s’haurien d’explicar..., al final, quan Guetta troba Banksy, l’artista, encaputxat amb una jaqueta d’esport, li dóna l’esquena a la càmera... oooohhhhh!
El setè art pintat de grafiti segur que està molt bé, però si jo fos vosaltres dilluns escoltaria la Montserrat Rossell, que ella sempre dóna la cara, i té una veu preciosa.

Aquesta setmana hem sentit l'escriptor Unai Elorriaga com ens parlava del seu llibre "Londres és de cartón" o, en el seu títol original, "Londres kartoizkoa da". Aquesta última novel•la de l'escriptor basc ens situa, sense definir temps ni espai, en una societat que acaba de sortir d'un règim dictatorial i repressor. L'autor ens anirà donant només pinzellades de la trama, i farà que el lector hagi d'estar atent a pocs esdeveniments que ocorren per descobrir què mou els, també escassos, personatges de la història. A més, l'empremta de l'autor és molt clara en aquest llibre, on un estil molt propi i fins i tot trencador sorprèn a qui el llegeixi amb un canvi de ritme i d'escenaris just a meitat de la història que, si aconsegueix sorprendre-us, de ben segur arribat a aquest punt seguireu fins al final.



L'Unai, que també és filòleg, ens va transmetre les seves intencions de qüestionar-ho tot, totalitarismes inclosos, a l'hora de tractar un tema com la dictadura, que si bé ell no ha viscut, confessa que és una part clau en el llegat cultural i emocional que li han llegat els seus pares. Amb ànim d'aprendre cada vegada més, i també amb certa complicitat cap a la nostra llengua, ens va dedicar un volum del seu llibre amb un Besarkada bat - Una abraçada.

Els caps de setmana permeten a l’equip del Cabaret fer algunes de les feines que han quedat pendents durant la setmana. Ho hem repetit en més d’una ocasió: no tenim temps d’escoltar, llegir o visionar tot el material que ens arriba cada dia.

Aquest cap de setmana m’he autoimposat deures. No puc negar que era una feina molt cridanera, que no feia gens de mandra. A més van resultar ser deures d’allò més agradables. Divendres vaig marxar amb la bossa una mica més plena que de costum. Hi vaig posar tres discos que he anat escoltant durant dissabte i diumenge, en diferents moments i contextos.

Cuinant, ordenant, fent coses de casa. Si fer dissabte no és fàcil perquè després d’una setmana de feina les forces flaquejen i només ens queden ganes d’abraçar el sofà i cruspir-se qualsevol producte televisiu, el nou disc de The Mistake ens pot ajudar a enfrontar-nos a aquesta mandra. Els màxims exponents del post-hardcore canari s’han reiventat. No perden la força habitual, però a “4” (BCore, 2009) hi ha pop, punk i alguns sons acústics.



Després de fer dissabte i dinar d’allò més bé, toca rendir-se al sagrat ritual de la migdiada. Ho reconec, no tinc problemes per dormir, però l’ajuda dels Úrsula, projecte de David Cordero y Juan Luís Castro, contribueix a caure encara més ràpid. Des d’Andalusia ens proposen “Mejor seguir al silencio” (Foehn Records, 2009), un disc d’electrònica ambiental eminentment instrumental i, tot i que una mica fosc, relaxant i hipnòtic.



Nit de dissabte. Toca moure’s. Ja no hi ha excusa, ni mandra ni pluja. Nit de carnestoltes passada per aigua, sí, però amb ganes de passar-m’ho bé. Un bon sopar en un restaurant de Barcelona? Un concert? Unes cerveses entre amics? Qui sap? Això sí, la banda sonora del trajecte sense rumb pels carrers de Barcelona sona forta a l’i-Pod i fa que acceleri els meus passos. Es tracta d’un doble disc, “Greatest Hits & More” (Universal, 2010) de The Who. Doble CD amb els seus grans èxits a l’estudi i en directe, amb actuacions memorables dels 70. Em fa tenir ganes de veure la gent... sí, parlo de la meva generació.



Bon començament de setmana!

Aquesta tarda, cansats de la grisor de la pluja, el fred, els dilluns i els dimarts, teníem ganes de sentir cançons d’aquelles on la veu i els instruments et fan posar els pèls de punta gràcies a la intensitat i a la conjunció gairebé màgica que aconsegueixen sumant-se.
Per això, hem entrat al Myspace de Standstill, perquè ens diguessin “Ya sale el sol” o “Romper un silencio no tiene perdón” . Però quina sorpresa ens hem endut quan hem vist que a part d’obtenir el plaer d’escoltar-los, només prement el PLAY, ens donaven 5 bones notícies....



Avui doncs, els dediquem el blog. Perquè fa massa del seu últim àlbum (“Vivalaguerra”, 2006) i perquè ens anuncien que han acabat de gravar un nou treball que podrem comprar al març, perquè serà un triple EP amb més d’una hora de música, perquè estan preparant un nou espectacle que presentaran al Primavera Sound 2010, perquè ofereixen la possibilitat als seus seguidors d’enviar material audiovisual per incloure al xou i perquè consoliden Buena Suerte com el seu segell de producció.

Si sou tan fans de Standstill com nosaltres, entreu al seu Myspace i degusteu els dos temes que ja us avancen d‘“Adelante, Bonaparte”. Enric Montefusco, Ricky Falkner, Ricky Lavado i Piti Elvira tornen a esgarrifar-nos amb temes com “La familia inventada”.

Cabaret 2.0

Estimats oients,

Aquests dies hem reinventat el programa d’actes del Cabaret elèctric d’iCat fm.

A partir d’avui dilluns, si esteu amb nosaltres a l’hora de sempre, anireu descobrint de mica en mica nous continguts, noves veus, nous convidats i molta música al nostre programa. Amb l’esperit de sempre, divertir-vos i infomar-vos.

Una de les sorpreses més significatives és el canvi de direcció del programa. A partir d’ara, Montse Virgili us acompanyarà cada vespre. Us hi esperem.

No sé què deu haver passat aquesta vegada, però per primer cop en bastants anys la futura publicació d'un àlbum de Paul McCartney torna a emocionar-me. He pensat que probablement sigui per una campanya de màrqueting perfectament orquestrada que ha aconseguit atrapar-me. Però no. El pròxim disc de Sir Paul em té il•lusionat perquè sembla una gran obra. Personalment penso que el tenim en un molt bon estat de forma i que, a més, la banda que ja fa un temps l'acompanya, funciona més bé que mai (un grup, per cert, format en gran part per músics que podrien ser els fills d'aquesta quarta part dels Beatles).

El nou treball del de Liverpool es dirà "Good Evening New York City" i consta de dos CD i un DVD. Recull els millors moments dels concerts que va oferir al City Field de Nova York els dies 17, 18 i 21 d'aquest passat juliol, amb cançons dels Beatles, dels Wings i de la seva carrera en solitari. Surt a la venda el primer dia de desembre, és a dir, dimarts vinent.

Aquí, un dels temes més memorables de la seva època amb Wings, "Band on the Run". Ell, als seus 67 anys, canta millor que en fa 10 i, a més, sembla que gaudeix d'allò més de la seva vida a la carretera. Sort que l'edat, de vegades, perdona.



Per acabar, una recomanació també musical per demà dissabte. Es tracta d'un grup una mica més actual que The Beatles. Són Vetiver, excel·lents compositors de cançons que, a les deu del vespre, presenten el seu últim disc a la Sala Sidecar de Barcelona.



Bon cap de setmana musical!