Cabaret 2.0

Estimats oients,

Aquests dies hem reinventat el programa d’actes del Cabaret elèctric d’iCat fm.

A partir d’avui dilluns, si esteu amb nosaltres a l’hora de sempre, anireu descobrint de mica en mica nous continguts, noves veus, nous convidats i molta música al nostre programa. Amb l’esperit de sempre, divertir-vos i infomar-vos.

Una de les sorpreses més significatives és el canvi de direcció del programa. A partir d’ara, Montse Virgili us acompanyarà cada vespre. Us hi esperem.

No sé què deu haver passat aquesta vegada, però per primer cop en bastants anys la futura publicació d'un àlbum de Paul McCartney torna a emocionar-me. He pensat que probablement sigui per una campanya de màrqueting perfectament orquestrada que ha aconseguit atrapar-me. Però no. El pròxim disc de Sir Paul em té il•lusionat perquè sembla una gran obra. Personalment penso que el tenim en un molt bon estat de forma i que, a més, la banda que ja fa un temps l'acompanya, funciona més bé que mai (un grup, per cert, format en gran part per músics que podrien ser els fills d'aquesta quarta part dels Beatles).

El nou treball del de Liverpool es dirà "Good Evening New York City" i consta de dos CD i un DVD. Recull els millors moments dels concerts que va oferir al City Field de Nova York els dies 17, 18 i 21 d'aquest passat juliol, amb cançons dels Beatles, dels Wings i de la seva carrera en solitari. Surt a la venda el primer dia de desembre, és a dir, dimarts vinent.

Aquí, un dels temes més memorables de la seva època amb Wings, "Band on the Run". Ell, als seus 67 anys, canta millor que en fa 10 i, a més, sembla que gaudeix d'allò més de la seva vida a la carretera. Sort que l'edat, de vegades, perdona.



Per acabar, una recomanació també musical per demà dissabte. Es tracta d'un grup una mica més actual que The Beatles. Són Vetiver, excel·lents compositors de cançons que, a les deu del vespre, presenten el seu últim disc a la Sala Sidecar de Barcelona.



Bon cap de setmana musical!

Hi havia una vegada una música que no sortia mai a cap ràdio fórmula i que tampoc omple estadis, però que viu feliç en la seva minoria petita i encomanadissa. Els músics nonològics són personetes que van pel món amb una pa amb cada ull, amb el lliri a la mà i amb sabatilles d’estar per casa però són més feliços que la majoria. No han treballat mai amb productors que ho empastifen tot i tampoc la premsa els diu si van per bon camí o si els faran portada del nou número de Wire. Vaja, que el Nonològic és un festival on cadascú fa el que vol amb una imaginació desbordant. Des d’avui fins diumenge a la sala La Fontana de Gràcia, els músics nonològics presentaran les propostes d’aquest any. El festival l’organitza una superdona de la raça nonològica, Eli Gras, que es passa l’any buscant pàgines d’internet, enllaços i festivals per conèixer els músics més excepcionals de la música experimental i nonològica d’aquest planeta i dels altres. Avui passen per la sala La Fontana els Antorcha Amable, un duet de València que viatgen al revés amb els seus instruments de fabricació pròpia.



Entre les seves andròmines hi veureu un brau còsmic i una globotarra (una guitarra que afamada, es va menjar un globus) i molts altres instruments que sonen sempre de maneres inesperades. Jo tampoc em perdré Man from Uranus, un home capaç de fer la banda sonora d’unes vacances a la lluna en forfait.



Els Clónicos, un duet format per un suís i un espanyol que va revolucionar la música espanyola dels 80, es trobaran després de molt temps aquest diumenge a la tarda. Seria poc lògic que no hi anéssiu. L’entrada només val 5 euros.

Us confesso que tinc moltes ganes que arribin les 22 h per poder rebre al programa l’Alondra Bentley. Ja fa molt de temps que el seu primer treball, "Ashfield Avenue", ens va arribar i ens va encantar la seva música. Una proposta sincera, amb influències de la música folk anglesa i americana.



De fet, l’Alondra va néixer a Lancaster, ja que la seva mare era anglesa, tot i que des dels 4 anys viu a Múrcia. L’Alondra ha crescut en una família que s’estima la música i les arts, i això es nota, perquè és algú ple de sensibilitat. Avui serà la segona vegada que vindrà al programa, i també ens cantarà en directe. Sincerament, quan la vaig tenir al meu costat, amb aquella veu, i aquell sentiment que transmet, em vaig sentir molt afortunada. Em passo les nits dins del Cabaret amb tots vosaltres, fent un petit tastet del món real que hi ha allà fora, ple de mogudes culturals interessants, siguin concerts, teatre, cinema... però se’m fa impossible assistir a la majoria d’aquestes històries entre setmana. Em perdré el concert de demà a la Sala Apolo amb l’Alondra Bentley, la seva veu màgica, i tots els convidats de l’escena musical que l’acompanyaran... però el que no em traurà ningú serà poder conversar aquesta nit amb ella, i veure-la interpretar en directe. És emocionant.



Recordo que ella mateixa em va comentar en l’altra entrevista, que el primer disc d’un artista és el més fort i sincer, perquè conté tota la seva essència, tota la seva vida fins aquell moment... Trobo que l’Alondra encara està en aquest moment tan ple d’essència i molt poc contaminada per tot allò secundari que a vegades acompanya la carrera de l’artista... i que duri. Entreu al seu Myspace ja... per anar fent boca, o escolteu aquest video:.

El cap de setmana sóna més brillant que mai.

A petició dels oients, que tenen ganes que parlem de més llibres, avui us recomano “L’hivernacle”, la novel•la de Jo Alexander editada per Quaderns Crema.



Aquesta és la segona novel•la escrita per aquesta barcelonina nascuda el 1977. Hi ha un parell de canvis substancials vers la primera, “Extrañas criaturas”. Ha canviat el sexe, les drogues i el rock’n’roll per una història d’amor subtil i poc carnal que passa durant la Segona Guerra Mundial. “L’hivernacle” ens explica la història de Jeanne, la filla inquieta d’un coronel francès, que refugien a la casa rural d’una amiga del seu pare, en un petit poble de França, durant el conflicte bèl•lic. I el millor és com ens ho explica.

L’altre canvi és que l’ha escrita en català i no en castellà, perquè com la mateixa Jo Alexander ens explica en la conversa que vam tenir amb ella, creu que el català té una gran musicalitat. I de fet, si pogués, ens confessa que li agradaria escriure cada nova novel•la en una llengua diferent. I entenc el que vol dir, perquè al marge del fet d’entendre una nova llengua, quan s’entra en la seva musicalitat, s’obre una porta preciosa, més enllà de la comprensió, que ens fa viure les coses d’una altra manera, molt poètica.

A la novel•la no hi falten el so, tractat gairebé com un personatge, les notes d’un clavicordi, la cançó d’un gramòfon, i fins i tot els sons estridents d’una tempesta. Però alhora també són molt importants les preguntes sense resposta, les converses inacabades, i els silencis. Allò que no s’explica és tant o més important que el que s’explica.



Jo Alexandrer ha sabut crear misteri, i “L’hivernacle” és un artefacte ple d’interconnexions, on cada element que apareix no és per casualitat ni és simple atrezzo… tot té una funció, tot mou la història. Ho trobo molt cinematogràfic.

D’altra banda, m’agradaria destacar l’atemporalitat del llenguatge utilitzat. No he pogut llegir la primera novel•la de Jo Alexander, que sospito que era força generacional, i l’actitud, força d’”enfant terrible”. La va escriure amb només 19 anys. Llegint “L’hivernacle” he subratllat moltíssimes frases, i aquí us en deixo dues que no són les millors, però que expliquen molt l’essència de la novel•la:

“La guerra desperta els instints més inversemblants, com ara el desig, o el desig d’amor.”

“Per molt que viatgem, l’angoixa sempre persisteix”.

Jo Alexander també té un grup de música que es diu Los Ángeles, però això ja és una altra història...

Cada nit us oferim un espectacle diferent i durant el número inicial sempre us presentem un nou perfil amb qui compartir els primers minuts del programa.

La setmana vinent ens visitarà el director de cinema Santiago Zanou, guanyador del premi Goya al millor director per “El truco del Manco”, que ens parlarà, a més, dels seus nous projectes i del concurs de Clipmetratges organitzat per Mans Unides.



Sabem que molts de vosaltres sou fans de “The New Raemon” i esperàveu amb ganes el seu segon disc, “La dimensión desconocida”. Si us connecteu amb nosaltres dimarts, sentireu com parlem amb ell sobre la seva música.



I no fallem a la nostra filosofia de ser un punta de llança a l'hora de parlar de disseny. Dimecres ens visita Daniel Freixes, guardonat en l’última edició dels premis FAD.

"L'hivernacle" (Quaderns Crema) és la història de la filla d'un coronel francès que s'ha d'amagar a casa una amiga del seu pare durant l'ocupació de França per part del tercer Reich. Jo Alexander és la seva autora, que publica aquest llibre tretze anys més tard de l'anterior, que versava sobre la nit, el sexe i les drogues. Dues autores diferents en la mateixa dona? Dijous l'entrevistem al Cabaret.

I divendres sentirem la música de "Francisco Nixon" i coneixerem al cantant que s'hi amaga darrere, en Fran Fernández..

Per ara, gaudiu del cap de setmana... ens sentim a partir de dilluns a les ones i ens parlem pel nostre Facebook.

Va arribar-nos fa dos dies el nou llibre de Fernández Mallo a la redacció. Reconec que pel que fa a la literatura sóc bastant clàssica, però penso que és un deure parlar d’aquest llibre. No fer-ho, seria tancar els ulls a la literatura dels nostres temps, seria trair-nos. Des del seu primerenc “Nocilla Dream”, va ser considerat una revelació per la crítica. Es parlava d’algú que havia agafat totes les normes de la literatura espanyola i les havia trastocat com si es tractés de plastilina Jovi. I això de la plastilina no ho dic per casualitat, ho comento precisament perquè els referents pop han estat el fil elèctric amb què ha encès la lluminària de totes les seves novel·les. Nocilla, música pop, guitarres elèctriques, pel·lícules, sèries de televisió, art i també molta ciència. Perquè Fernández Mallo és escriptor però també és físic i ha centrat el seu microscopi en els grans escriptors que s’ha llegit i en els que no, i, amb la mateixa naturalitat, en els textos de les etiquetes de xampú. Potser per això en aquesta última novel·la, acaba convertint Enrique Vila-Matas en un personatge de còmic. I només per això, ja li regalaria una caixa de coca-coles, perquè segons escriu ell en la novel·la, és l‘única beguda que s’assembla a ella mateixa.

Joe Crepúsculo: Toda esta Energía from Venga Monjas on Vimeo.

Després del fenomen que ha causat la passada temporada primavera-estiu en Joe Crepúsculo, atenció perquè a l’octubre treu nou disc. S’anomena “Chill Out”, i a l’espera d’escoltar-lo, atenció amb la “fricada” de videoclip que ja han fet amb una de les cançons, “Toda esta energia”, el duet surrealista i burleta Venga Monjas. Es veu que Joe Crepúsculo els va donar total llibertat. Increïble que s’hagi deixat fotografiar “vestit” de nedador… i us confesso que quan fa d’actor em recorda algunes vegades el mateix Almodóvar. Tot plegat té un punt força friqui, amb un humor aparentment ingenu però emmetzinat, que caracteritza tot el que fan els Venga Monjas. Feu com ells, no us talleu un pèl i digueu-nos què us sembla?

Un nen amb un cor que és un rellotge de fusta, un ratolí que s’anomena Cunnilingus, una ballarina andalusa i bufona pels carrers d’un Edimburg glaçat... aquests són alguns ingredients de la segona novel•la de Mathias Malzieu “La mecánica del corazón”. Es tracta d’un conte per a adults amb punts tenebrosos i tendres a parts iguals. Dilluns va sortir a la venda, editada per Mondadori, la traducció espanyola de “La mécanique du coeur”. A França el llibre ha estat un èxit. S’ha passat més de vint setmanes a la llista dels més venuts. Coincidint amb la sortida del llibre al nostre mercat, Mathias Malzieu ha visitat Barcelona, i no hem perdut l’oportunitat de conversar amb ell. Malzieu és molt conegut a França pel seu grup de pop Dyonisos, amb el qual també va gravar un disc que té el mateix nom del llibre, i que ha estat disc d’Or a França, també tot un altre èxit de vendes. De fet, llibre i disc es complementen, i podeu trobar-hi els mateixos personatges, i veure com canten les seves històries. Malzieu és Jack i Olivia Ruiz, la seva companya a la vida real, encarna el personatge de la ballarina andalusa.



Tot aquest univers es veurà reflectit en una pel•lícula d’animació produïda per Luc Besson. Aquí teniu un avançament:

Dionysos & Olivia Ruiz - Tais toi mon coeur


Si en voleu saber més detalls, no us perdeu la conversa que vam mantenir amb ell. Sigui a través del disc, el llibre o la pel•lícula us recomanem endinsar-vos en la vida de Jack, un noi que neix amb una malformació al cor, i li acaben substituint per un rellotge de fusta. Un rellotge amb una mecànica delicada, ja que mai s’han de tocar les agulles, mai s’ha d’entrar en còlera, i mai s’ha d’enamorar... si no el mecanisme s’espatlla i mor... Una història amb un punt de realisme màgic i alhora gòtica, que ens podria recordar una mica l’univers de Tim Burton, tot i que l’autor quan ho sent, afalagat, se’n desmarca. A veure si tot plegat serveix perquè cadascú entengui una mica més les mecàniques dels nostres cors.