En aquest punt de la història, els seguidors més fidels del “Cabaret elèctric” ja deuen saber que el músic Guillamino és probablement l'artista que he entrevistat més vegades. L'actualitat, les casualitats i el bon rotllo ho han volgut així. Coincidint amb la seva presència a la 16a edició del Sónar, va tornar a passar pel “Cabaret elèctric” per parlar sobre l’escena catalana al Sónar conversant amb Edi Pou, integrant dels Za, que actua al Sónar amb l'Orquesta del Caballo Ganador, de la qual també en forma part, fent un versus amb els Tarántula, amb qui sovint fa de bateria. El do de la ubiqüitat d'Edi Pou no s’acaba aquí, ja que forma part del nucli dur dels “Problemes domèstics” amb Manel Fuentes. Però vaja, avui toca parlar de l’Edi Pou músic, i és per això que recomano que entreu al Myspace tant de Za com de L'Orquestra del Caballo Ganador, per veure dates de concerts i per endinsar-vos en aquest món de música lliure, d’improvisacions conduïdes, i de temes amb pinzellades exòtiques. Una moguda molt interessant propera a Bèstia Ferida i Esperit!, sobretot pel que fa a filosofia.



No em vull acomiadar sense deixar-vos aquí l’últim videoclip d’un tema de Guillamino, Emre (Can’t stand)... va, no us quedeu callats i expliqueu-me què us sembla!!!

Josep Pedrals al Japó entre d'altres exclusives del Cabaret Elèctric. Avui, dia festiu en alguns racons del nostre petit país, potser teniu una mica més de temps per vosaltres, i podeu repescar algunes de les entrevistes de la setmana passada. N’hi ha dues de relacionades amb el cartell del Festival Primavera Sound (potser hi heu anat i avui aprofiteu per recuperar-vos): La Bien Querida, a qui personalment, i tot i que ella digui que no, li trobo moltes connexions amb el Donosti Sound. El seu disc, “Romancero”, té uns interessants i peculiars arranjaments de David Rodríguez de Los Beef i La Estrella de David.



Una altra perla d’aquesta setmana ha estat la visita d’Alondra Bentley, amb actuació en directe inclosa, que sona igual o millor que el mateix disc. “Ashfield Avenue” duu el mateix nom que el carrer on ella va néixer, a la ciutat de Lancaster. Aquest és un disc ple de records, on l’Alondra, mig anglesa mig murciana, hi ha posat molt del seu estómac i del seu cor. No us perdeu ni l’entrevista ni la seva magnífica veu. Veureu com ens explica les col•laboracions de luxe del disc, i com les ha aconseguit, com la de Gary Olson de The Ladybug Transistor. El més divertit de tot és que l’Alondra va assistir a un concert que ell feia a Cadis, en una pausa de la gravació del disc als estudis de Paco “El Loco”, i quan va acabar el concert li va demanar si volia passar pels estudis! M'encanta el seu folk, a vegades fins i tot recorda a Nick Drake.



Tot i que aparentment ha estat una setmana molt musical, la literatura també ha tret el nas per l’escenari del “Cabaret elèctric”, i sobretot la poesia. Un bon amic del programa, l’incombustible Josep Pedrals, acaba d’arribar del Japó, on ha participat en un “slam” de poesia a Osaka... i a més, l’ha guanyat! Vam estar una estona parlant de la seva experiència, i de com se li està atapeint l’agenda amb els bolos amb el seu conjunt musical Josep Pedrals i els Nens Eutròfics. Podeu escoltar el que en Pedrals va recitar en català davant dels japonesos si escolteu l’entrevista aquí.



Uns altres poetes que ens van visitar van ser tres del col•lectiu Nueve Fresquísimos d’Espanya: Lucía Lijtmaer, Xavier Tort i Sebastià Jovani. El llibre s’acaba de presentar aquest cap de setmana, i ens vam voler fer els valents venent l’entrevista gairebé com a part dels seus actes fundacionals. Us recomanem aquest volum Creative Commons de Produccions Escopeta perquè és una manera de veure per on va la poesia de casa nostra de nova fornada, i comprovar que té veus tan diferents. Si ho escolteu hi ha un petit recital inclòs!

Aquí teniu un video d'un dels seus integrants, Sebastià Jovani, fent un dels seus recitals.



I sense deixar la literatura, dins l’espai setmanal de l’Esther Garriga, la nostra companya va tenir la bona pensada de convidar l’escriptor Enrique de Hériz. “Manual de la oscuridad” és l’últim llibre d’aquest Premi Llibreter que amb “Mentira” va vendre 100.000 exemplars. Per la seva sensatesa i actitud noble davant l’ofici tant d’escriptor com de llibreter us recomano de totes totes la seva intervenció al programa.

Ens agrada que a l’escenari del “Cabaret Elèctric” sempre hi passi alguna cosa especial… però, sobretot, des que connectem tots els dilluns amb el magazín del Canal 33 “Ànima”, l’equip de producció, amb Montserrat Rossell al capdavant, sempre busca alguna cosa amb què sorprendre els nostres germans televisius.

Aquesta setmana ens va visitar la Mikhaela Mikhaylova, propietària de la pastisseria búlgara “Bànitsa” del carrer Diputació, 188.



De fet, la Mikhaela no va venir sola, sinó molt ben acompanyada de tot un repertori de la gran varietat de pastissets búlgars, tant dolços com salats, que prepara des que va obrir el seu establiment l’estiu passat.



La Mikhaela va venir a Catalunya ara fa 8 anys, i parla un català excel•lent, tal com podeu escoltar a la conversa que vam mantenir amb ella, i també a la connexió que vam fer a la televisió (al voltant del minut 16).



Inicialment, treballava com a fotògrafa i estilista del món de la gastronomia, però, després d’heretar uns diners de la seva àvia, va acabant obrint “Bànitsa”. Casualment de la seva àvia també va heretar els dots culinaris.



Cal puntualitzar també que “bànitsa” és com s’anomenen aquests pastissets fets de pasta fil•lo farcida de diferents varietats de productes: dolços com els deliciosos de poma i canyella, o salats com els d’espinacs i formatge “sirene” (tipus feta), carxofes, espàrrecs… són tants els gustos i les combinacions, també innovadores com la de mango, que el millor que podeu fer és passar per la pastisseria i tastar-ne un. N’hi ha de mides individuals que no arriben als 3 €, i d’altres més grossos per a colles.



De fet, una de les coses que més em va agradar, de les moltes que ens va explicar la Mikhaela, és com es celebra el Nadal a Bulgària. La tradició marca austeritat. Es menja a terra i només es fan menges vegetals. Entre elles, es cuina un gran “bànitsa” on s’hi posen a dins petits objectes semblants a la fava i la figureta del tortell de Reis. Es veu que se’n posen tants com comensals, també petits missatges amb bons desitjos. No us sembla una tradició maca?

Ja han sonat al programa i a més els hem entrevistat (busqueu la data 07.04.09), però no em puc estar de recomanar amb total sinceritat El Petit de Cal Eril. Joan Pons és l’ànima d’aquest grup, i realment, també és el petit de Cal Eril de Guissona (i a Guissona, Cal Eril no l’han apostrofat mai, i respectarem aquest català prefabrià, no?). De fet, aquí teniu la prova del delicte, el mateix Joan Pons a la porta de Cal Eril, de casa seva.



Els altres membres de la banda, si no m’equivoco, van aparèixer durant la participació del projecte Centre d’Art Santa Mònica Produeix Música Pop. Tots formaven part d’altres grups que tinc pendent d’acabar d’investigar com Murnau, Mardou, Laviporc o Autohaus Stoppanski, que trobareu al recopilatori Jacquard Recs Mixtape Vol. 1. Ja veieu que són gent molt original, també quan es posen a fer fotos de grup... encara dubto de si són ells o m'he confós buscant fotos pel Google... m'ho crec per pistes com el paisatge de secà... els colors de la terra, les oliveres...



Després d’un temps rodant les seves cançons sense tenir oficialment disc, ja fa unes setmanes que existeix físicament I les sargantanes al sol (Bankrobber, 2009), amb un preciós disseny del Ramon, que ha convertit el CD en un sol que surt d'un paisatge dibuixat. Joan Pons és un master en això del so, i ell mateix s’enregistra i produeix... De fet, és el tècnic de so del controvertit Albert Serra. En Joan no pot parar de gravar... fins i tot els seus nebots, amb noms tan curiosos com Mel o Gerd. No sé si aquest nen és un dels seus nebots... el que sí que sé és que als de Cal Eril els agraden les fotos en situacions de "risc".



I ara sí, una foto com cal del Joan Pons, per a que veieu que tot i les excentricitats de les altres fotos, és un noi de molt bon (b)veure.



A mi però el que més m'ha robat el cor és una fotografia que he trobat de El Petit de Cal Eril tocant davant d'un públic d'edat avançada. Brutal, clar que sí! Ni minimúsica ni Sónar Kids. Això sí que és l'última tendència en concerts.



Trobo que la música d’El Petit de Cal Eril té moltíssima personalitat, amb una instrumentació cuidadíssima d’accent folk. D’altra banda, també m’agrada l’accent del Joan Pons, però no vull posar l’èmfasi en tot el rotllo rural que ja ha fet vessar prou tinta. Simplement que, com tota música ben feta que surt dels budells i del sentiment, es nota que el propietari dels budells i els sentiments s’ha empeltat del territori on ha crescut, la Segarra, tot i que a les lletres també hi trobareu molt de surrealisme, i membres del regne animal que van dels insectes als elefants.

I les sargantanes al sol també inclou d’una manera molt elegant algunes peces de la tradició popular, com La Caterineta, que, de totes maneres, ens parla d’un problema totalment actual com és la violència de gènere. Ara que ve el bon temps, tinguem les sargantanes al sol...

Sabeu que al món hi ha 7 vegades més clicks de Playmobil que no pas humans? Aquesta és només una de les moltíssimes curiositats que descobrireu si escolteu el reportatge que dilluns va oferir-nos l’Albert Miralles sobre PlayXXL, l’empresa creada per Pep Hinojosa i Miquel Ballester. Són els tunejadors més creatius d’aquests ninotets que formen part de la infància de molts de nosaltres. Els podeu trobar a la Fira de la Rambla del Raval. Es dediquen a crear models únics i donar-los aplicacions, des de clauers a arracades. Potser el més divertit de tot és quan els converteixen en ninots pel pastís de bodes, intentant emular als veritables nuvis. A l’Albert Miralles no se li va ocórrer una altra cosa que demanar que creessin una parella de clicks que fóssim justament ell i jo. Aquest és el resultat. Què en penseu??

Diumenge serà a Tarragona, a la Sala Zero, i dilluns, a Barcelona, a la sala BeCooI, després d’una gira per mig Europa i mitja Península. Per fi arriba a casa nostra Françoiz Breut per presentar el seu quart treball, “À l’aveuglette”.



Jo m’hi he enganxat, sobretot al tema “Les jeunes pousses”, que em sembla que té un ritme preciós, desbocat i alhora dolç, i uns jocs de paraules sonors i alhora molt visuals. Vaja, que el disc i el concert són totalment recomanables. Alguns potser la coneixeu per anteriors treballs com “Une saison volée” (2005), “Vingt à trente mille jours” (2000) o el primer, batejat simplement com a “Françoiz Breut” (1997).



D’altres potser esperàveu que la presentés com a parella, ara ja exparella, d’algú que cal tenir molt en compte pel que fa a la música que es fa ara a França, Dominique A. Però m’agrada molt poc presentar algú dient abans que res que és la parella de... i més quan es tracta d’una dona, ja que segurament dir que era el company de Françoiz Breut, no seria el primer que diríem de Dominique A. Val a dir que va ser ell que la va animar a cantar, quan va col•laborar en tres cançons del seu àlbum “Si je connais Harry” (1993), i el mateix Dominique A va arranjar i escriure la majoria de temes del primer treball de Breut. Però el que potser no es coneix tant de Françoiz Breut i que jo tenia ganes d’explicar-vos és el seu vessant d’il•lustradora. Aquí teniu algunes portades dels llibres que ha il•lustrat.

Portada de "La mer a disparu" (1999) amb Michel Piquemal (Nathan, col•lecció Demi-lune) ISBN 2-09-275043-7



Portada de "Je suis un garçon" (2002) amb Arnaud Cathrine (L'école de Loisirs, col•lecció Neuf) ISBN 2-211-06496-5



Portada de "Le Bobobook" (2006) amb Stéphane Malandrin (La Joie de Lire) ISBN 2-88258-346-X



Què, ens veiem el dia 6 a la sala BeCool? L’escenari estudi del “Cabaret elèctric” és ben a prop... i segurament abans del concert, passarà per aquí. Seguirem informant.

Ahir vaig tenir una “Experiència Gratificant”, molt. Ahir va pujar dalt de l’escenari del “Cabaret elèctric” Senior i el Cor Brutal. Per ser precisos, només va venir en Senior, el valencià Miguel Ángel Landeta; aquest cop, el cor es va quedar a València. Fa poquet va tocar al bar Elèctric de Travessera de Gràcia, i ha estat uns dies per aquí trobant-se amb diferents periodistes.



Si voleu, podeu escoltar la conversa que vam mantenir ahir, i descobrir aventures al•lucinants com un documental inèdit que van fer per Montevideo i Buenos Aires descobrint l’escena musical underground. El més divertit de tot és que es van inventar una banda de música com a excusa per anar-se movent pels locals i van continuar el joc pels Estats Units, trobant-se amb músics que els feien d’amfitrions com Eef Barzelay. Ara tenen desenes d’hores gravades a l’espera de trobar pressupost per fer el muntatge.



Però vaja, això és una altra història. Avui us vull parlar del seu disc “Experiència Gratificant”. La crítica destaca el que es veu a primera vista, que les seves cançons surten de l’estómac, i és que són d’una franquesa rotunda. Quan escoltes atentament Senior tens la impressió que ha descobert una gran veritat i que té ganes de compartir-la, una cosa tan senzilla i gran alhora com és “de què va la vida”. Les seves lletres no tenen pèrdua, parlen de deixar de banda les angoixes vitals, de deixar de burxar-se la nafra. Senior és un observador i sap veure la mediocritat i la tristesa, i per contribuir-hi, amb les seves cançons aporta tendresa, sentit comú i bon humor. Si entreu al seu Myspace veureu que les seves influències són la vida, els somnis, les dones i el vi. El que us deia, poesia i sentit comú a parts iguals. Pel que fa al so, és pretesament analògic, com ells diuen “polsegós, atrotinat”, molt seixanter. Però gravacions a part, s’ha de veure en directe. Ara té força concerts pel País Valencià, i el dia 20 de maig el teniu a l’Heliogàbal. Sigui com sigui, li heu de seguir la pista.

Des d’ahir al vespre que el “Cabaret elèctric” té una segona ànima. I és que ahir al vespre es va emetre el primer programa de l’ “Ànima” del 33, un magazín que s’emetrà en dues franges, de dilluns a dijous, i que és un aparador del que es trama a nivell cultural. Vaja, que al “Cabaret elèctric” li ha sortit un company de viatge. Els rostres visibles del programa són Toni Puntí i Bibiana Ballbé, a més de les connexions amb Sara Loscos, Jofre Font i la nostra col•laboradora en noves tendències, Júlia Bertran.



I parlant de connexions, els dilluns n’hi haurà una amb el “Cabaret elèctric”, al llarg de la qual, amb en Toni i la Bibiana comentarem la jugada pel que fa a les nostres descobertes culturals, un petit safareig periodístic.



La primera ja va ser ahir. De fet, aquí teniu la possibilitat de veure la segona part del programa, cap allà el minut 18 o 19... però vaja, que us recomano que el veieu tot sencer.



De fet, a part de la recomanació del Festival TILT d’Art Multimèdia de Perpinyà, durant la connexió vam fer la presentació en societat del còctel Ànima, ideat pel gran barman i cocteler Manel Tirvió.



Es va inspirar en el Gimlet, un còctel que agradava a escriptors com Raydmond Chandler.



De fet, va buscar referents relacionats amb el món de la cultura, però amb el que va encertar-la va ser amb el color del còctel, que és el mateix color identificatiu del programa “Ànima”.





Us recordo que el “Cabaret elèctric” també té un còctel amb el seu nom, és a dir, que si aneu a la cocteleria Tirsa del Manel Tirvió, al carrer Rafael Campalans, 174 de l’Hospitalet, podreu degustar tant el còctel Ànima com el còctel Cabaret Elèctric!

I a l’espera de la nova connexió amb l’”Ànima” del 33, aquí teniu penjat el vídeo de l’entrevista amb en Pep Pascual, el saxofonista i multiinstrumentista que va venir amb tot el seu arsenal a visitar-nos el 2 de març passat. Ell es va brindar a venir pel programa zero de l’ “Ànima”, un programa que no es va emetre per televisió, una espècie de pilot, però al “Cabaret” sí que es van poder sentir les veus de la Bibiana Ballbé i en Toni Puntí. Connexió a part, al•lucinareu amb tots els objectes que és capaç de tocar Pep Pascual, amb el que és capaç de fer música. Entre el càmera, el Roger Seró que gravava aquest vídeo, tot l’equip del Canal 33 i tots els del “Cabaret”, us ben prometo que l’estudi 2 era un veritable cabaret! Un dilluns al vespre podeu venir de públic, o fer l’espontani observant a través de la finestra de la Diagonal, 614 de Barcelona. Continuarem informant.

Quan plou i fa sol les bruixes es pentinen, i els cabareters sortim a fer-nos fotografies! Des del començament d’aquesta tercera temporada que la Mireia Izard i el Roger Seró són entre nosaltres, i teníem pendent de fer una presentació en societat al més pur estil cabareter... per fi, aquí la teniu!



No és que estiguéssim dispersos, és que fèiem un posat de “making of”...



Però finalment vaig aconseguir mobilitzar-los:





Ens en vam fer amb un punt gairebé de coreografia... un xic “Cantant sota la pluja”:



I d’altres en què vam aprofitar per posar-nos ben juntets!



Hem de deixar clar que al nostre tècnic, en Josep Maria Marsà, li feia una mica de mandra la pluja... però us prometo que en la pròxima foto sortirà! Continuarem informant.

A partir d’aquest divendres, 6 de març, teniu l’oportunitat de veure una de les pel•lícules que més m’han tocat de les últimes setmanes: “Cerezos en flor”, de la cineasta alemanya Doris Dörrie. És un film que formava part de la secció oficial de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid del novembre del 2008. De fet, he trobat un web vinculat a aquest esdeveniment que conté una crítica força interessant del film, però és tan explicativa que només us aconsello llegir-la si ja heu vist la pel•lícula.



No sóc gens amant d’explicar arguments perquè penso que cal apropar-se a qualsevol pel•lícula, llibre o obra com més verge i menys condicionat millor, i sobretot, sense expectatives. Per tant, no voldria que les meves explicacions us semblessin massa ambigües. Simplement us diré que és una pel•lícula molt poètica, plena de detalls, tant pel que fa a la planificació, les imatges i les mirades com al llenguatge més verbal. És una pel•lícula en què fins i tot una mosca és un personatge més... i ja callo.



Un film aparentment de ritme pausat, però el necessari per veure l’evolució dels personatges. Un film que és un cant a la vida, a viure l’essència de la vida des de la seva quotidianitat.

La mateixa Dories Dörrie explica que és un homenatge a “Cuentos de Tokio” de Yasujiro Ozu. En la història també hi ha una reflexió al voltant de la família, de no tenir temps per a les coses importants per culpa d’un tipus de vida urbanita i centrada en el treball... i de vegades d’estar més pendent de les collonades que de les coses profundes.



Part del film passa al Japó, un viatge que la mateixa Doris Dörrie ha fet, i també en unes circumstàncies que no vull desvelar, semblants a les dels protagonistes. De fet, és la tercera vegada que roda una pel•lícula al Japó, i aplicant realment un mètode contagiat de la filosofia zen... de deixar que les coses flueixin, de no anar amb guions massa tancats, i fer-la sobretot amb equips de rodatge digitals i lleugers, que faciliten observar la realitat, més que no pas intentar recrear-la. Us deixo també aquest enllaç amb una interessant entrevista a la mateixa directora en què comenta molt bé tot això.

I no només a mi, sinó també al Ferran Auberni, el nostre home de cinema, li va encantar “Cerezos en flor”. Si entreu al seu blog, Sota sospita, encara trobareu un munt de comentaris més sobre l’actualitat cinematogràfica. Us el recomano!