A Temporada Alta, el teatre argentí ha fet les delícies del públic. Claudio Tolcachir i Daniel Veronese han estrenat les seves produccions a Catalunya.
El director i dramaturg argentí Claudio Tolcachir ha presentat la seva segona obra, "Tercer cuerpo", interpretada per la companyia Timbre 4, que va ser tot un descobriment la temporada passada al festival amb "La omisión de la familia Coleman", que podreu veure el mes de desembre a l'Espai Lliure. Ara tornen a Temporada Alta amb aquesta obra de cinc personatges ubicats en una oficina desgavellada, la casa d'una parella, un bar i un consultori mèdic.
Diferents llocs que s'alternen en un mateix espai increïblement petit, i on l'espectador entra en el joc i entén, en cada moment, en quin espai i temps es troba gràcies al gran treball dels actors. "Tercer Cuerpo (La historia de un intento absurdo", és un obra de caire social. Els cinc personatges senten l'angoixa de la soledat, la incomprensió i la necessitat d'estimar en el context d'un sistema que els considera gairebé ineptes. La dramatúrgia és impecable i l'obra creix en tensió i profunditat a mesura que arriba el final.
La utilització de l'espai i la convenció plantejada amb l'espectador, són algunes de les característiques singulars de Tolcachir. A "Tercer cuerpo" ha concentrat el radi d'acció dels actors en un espai petitíssim i amb elements mínims. A més de ser un espai molt petit és també simultani, la qual cosa li dóna una poètica especial.
Daniel Veronese ha presentat a Temporada Alta dues obres que s'endinsen en l'univers del noruec Henrik Ibsen, i ha presentat dues adaptacions contemporànies de "Casa de nines" i de "Headda Gable", que ha titulat "El desarrollo de la generación venidera" i "Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo" respectivament.
El mateix que va fer amb Txèkhov ara ho ha fet amb Ibsen. La versió de "Casa de Nines" la porta a l'extrem màxim. Veiem una dona completament supeditada, fent poc més que de "Barbie" i qüestionant molt seriosament on queda la dignitat humana, la dignitat de les dones.
Com sempre, els actors meravellosos i Maria Figueras, que fa de Nora, estupendíssima.
"Hedda Gable" és més versional que "Casa de Nines". Hedda Gable és un mirall deformat, una mestressa d'una impermeabilitat astoradora davant de l'esperit humà. És per això que el seu pensament femení es clava amb tanta facilitat i amb fàstic amb el teixit social hipòcrita i insatisfet que al capdavall la portarà a la seva autodestrucció.
En aquest cas Silvina Sabater fa un gran treball actoral al costat de la resta del repartiment.
El director i dramaturg argentí Claudio Tolcachir ha presentat la seva segona obra, "Tercer cuerpo", interpretada per la companyia Timbre 4, que va ser tot un descobriment la temporada passada al festival amb "La omisión de la familia Coleman", que podreu veure el mes de desembre a l'Espai Lliure. Ara tornen a Temporada Alta amb aquesta obra de cinc personatges ubicats en una oficina desgavellada, la casa d'una parella, un bar i un consultori mèdic.
Diferents llocs que s'alternen en un mateix espai increïblement petit, i on l'espectador entra en el joc i entén, en cada moment, en quin espai i temps es troba gràcies al gran treball dels actors. "Tercer Cuerpo (La historia de un intento absurdo", és un obra de caire social. Els cinc personatges senten l'angoixa de la soledat, la incomprensió i la necessitat d'estimar en el context d'un sistema que els considera gairebé ineptes. La dramatúrgia és impecable i l'obra creix en tensió i profunditat a mesura que arriba el final.La utilització de l'espai i la convenció plantejada amb l'espectador, són algunes de les característiques singulars de Tolcachir. A "Tercer cuerpo" ha concentrat el radi d'acció dels actors en un espai petitíssim i amb elements mínims. A més de ser un espai molt petit és també simultani, la qual cosa li dóna una poètica especial.
Daniel Veronese ha presentat a Temporada Alta dues obres que s'endinsen en l'univers del noruec Henrik Ibsen, i ha presentat dues adaptacions contemporànies de "Casa de nines" i de "Headda Gable", que ha titulat "El desarrollo de la generación venidera" i "Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo" respectivament.
El mateix que va fer amb Txèkhov ara ho ha fet amb Ibsen. La versió de "Casa de Nines" la porta a l'extrem màxim. Veiem una dona completament supeditada, fent poc més que de "Barbie" i qüestionant molt seriosament on queda la dignitat humana, la dignitat de les dones.
Com sempre, els actors meravellosos i Maria Figueras, que fa de Nora, estupendíssima.
"Hedda Gable" és més versional que "Casa de Nines". Hedda Gable és un mirall deformat, una mestressa d'una impermeabilitat astoradora davant de l'esperit humà. És per això que el seu pensament femení es clava amb tanta facilitat i amb fàstic amb el teixit social hipòcrita i insatisfet que al capdavall la portarà a la seva autodestrucció.
En aquest cas Silvina Sabater fa un gran treball actoral al costat de la resta del repartiment.
08/10/2009: Temporada Alta no podia començar millor
El Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta Salt / Girona ha aixecat el teló amb una brillant programació que ha estat tota una declaració de principis del que serà una programació que durant dos mesos i mig ens omplirà l’agenda d’espectacles de teatre i dansa del millor nivell nacional i internacional, sense oblidar els espectacles musicals.
El festival va començar amb la companyia Cheek by Jowl, dirigida per Declan Donnellan, i un “Macbeth” dels més contundents que he vist a la meva vida. La sobrietat de l’escenografia de Nick Ormerod, reduïda a la mínima expressió; la il·luminació, brillant i efectiva, per conjurar el món de la bruixeria, els fantasmes i les aparicions profètiques en una experiència il·lusòria de so i tenebres.
Una obra que ens parla sobre la imaginació, la responsabilitat, la culpa o la mort, coses vives que com a tals es poden convertir en canceroses com ho demostra la relació de la parella protagonista, Macbeth (Will Ken) i Lady Macbeth (Anastasia Hille),
una relació potent i torbadora. Dos personatges que segueixen trajectòries diferents pels mateixos motius: el primer des del dubte fins a arribar a la crueltat suprema, la segona des de la manca d’escrúpols fins al remordiment insuportable. En el muntatge no hi ha cap tipus d'estris: no hi ha espases, no hi ha taules, ni gots, ni estendards, res, tot és imaginari , no hi ha sang tot i que la sang és més present que mai.
Un espectacle que és una meravella. Ja ho va dir Marcos Ordóñez, crític teatral. Avui qui vulgui veure una obra de Shakespeare ha de veure la companyia Cheek by Jowl de Declan Donnelan. Va ser un bon començament per al Temporada Alta.
30/06/2009: EL FESTIVAL DEL GREC JA ESTÀ EN MARXA
El Festival de Barcelona Grec'09 ja ha aixecat el teló i s'ha posat en marxa. L'oferta que ens ofereix enguany és força atractiva i traça un bon rumb de futur quan fa tres anys que Ricardo Szwarcer porta el timó. Dic això perquè aquest any es dóna la bona notícia que el festival connecta amb el d'Avinyó, Atenes i Istambul, i aquesta és una molt bona fórmula per tirar endavant un festival de les característiques del Grec. Si l'any passat vam tenir l'escena anglesa com a convidada, aquest any seran els italians els que mostraran la seva creativitat, i val a dir que el menú és ben sucós: 19 propostes escèniques amb noms de primeríssima línia del teatre italià i europeu ompliran l'escena del festival
Luca Ronconi del Piccolo de Milà amb un Shakespeare, el provocador Pipo Delvono, el controvertit i estimulant Castellucci amb la trilogia de Dante Alighieri "La divina Comèdia", que es farà en tres espai diferents...
I al marge de l'aportació italiana podrem disfrutar dels muntatges de Georges Lavaudant, dirigint Eusebio Poncela a "Edipo" a Amos Gitai dirigint Jeanne Moreau, però també a Silvia Bel a "La guerra dels fills de la llum contra els fills de les tenebres" . D'altra banda les propostes escèniques a partir de Sagarra com ara "La ruta blava" o "El quadern gris" de Josep PLa i l'estrena de textos de joves dramaturgs com el de Jordi Casanoves, "Julia Smells" o la tercera part de la trilogia de Pau Miró "Girafes". Només hi ha una cosa que encara no acaba d'estar resolta en el Festival, i és l'espectacle d'inauguració.
"El Jardí dels Estels" no era pas un espectacle a l'altura del festival. Va desebre tothom. en qualsavol cas queden molts espectacles encara per veure que suposo ens faran oblidar una inauguració tan decepcionant.
"MUJERES SOÑARON CABALLOS"
A l'Espai Lliure
És la tercera vegada que podem veure una posada en escena del dramaturg i director argentí Daniel Veronese a l'Espai Lliure. Després de "Un hombre que se ahoga" i "Espía a una mujer que se mata", ara li toca el torn al muntatge més antic respecte dels altres dos del director argentí. "Mujeres soñaron caballos", una obra que es va poder veure al Festival Internacional de Teatre de Sitges del 2002, quan Veronese no era tan conegut a casa nostra.
"Mujeres soñaron caballos" és una obra interpretada per sis actors que es mouen en l'estretor d'un escenari d'uns cinc metres quadrats. Una estretor que esdevé un símbol de diverses situacions, de l'asfíxia de la dictadura argentina, de diversos tipus de violència de personatges reconeguts fins i tot de l'entorn familiar.
Quan parla d'aquesta obra Veronese sempre explica que va començar a escriure aquesta obra a partir d'una notícia, possiblement distorsionada, sobre el suïcidi d'un col·lectiu de mamífers quadrúpedes, mai va saber quina mena d'animals eren, "però va sentir la necessitat d'escriure sobre el fet d'estar a l'aire de viure a l'aire, quan la terra ja no pot suportar el pes del nostre pensament". Aneu a veure "Mujeres soñaron caballos", val la pena, fins al 5 d'abril a l'Espai Lliure.
"Traïció" de Harold Pinter
al Teatre Lliure
El director valencià Carles Alfaro dirigeix al Teatre Lliure de Barcelona "Traïció", una de les millors peces de Harold Pinter, el dramaturg britànic i Premi Nobel de Literatura mort el desembre passat.
"Traïció" arriba al Lliure en una versió modernitzada i recrea un triangle amorós protagonitzat per Francesc Orella, Vicenta N'dongo i Francesc Garrido. Alfaro ha traslladat la història i també el temps: de Londres a Barcelona i dels anys 77-88 al període 1998-2007.
"Traïció" és una història d'infidelitats i enganys que recrea set anys de relacions clandestines, entre dos amics i l'exdona d'un i amant de l'altre, que Harold Pinter va escriure basant-se en la seva experiència personal. Per Alfaro, el muntatge és força pervers i converteix el públic en "voyeur", tot i que a l'autor no li interessava tant explicar la traïció d'una infidelitat com la traïció a l'amistat i les idees.
Com passa sempre amb Pinter, però, el text és enganyós i és una constatació de com l'autor britànic se servia de les paraules per expressar el que passa dins dels personatges dient moltes més coses de les que diuen.
"Traïció" és una co-producció del Centre d'Arts Escèniques de Salt/Girona i el Teatre Lliure.La podreu veure a la Sala Fabià Puigserver fins el 12 d'abril.
A l'Espai Lliure
És la tercera vegada que podem veure una posada en escena del dramaturg i director argentí Daniel Veronese a l'Espai Lliure. Després de "Un hombre que se ahoga" i "Espía a una mujer que se mata", ara li toca el torn al muntatge més antic respecte dels altres dos del director argentí. "Mujeres soñaron caballos", una obra que es va poder veure al Festival Internacional de Teatre de Sitges del 2002, quan Veronese no era tan conegut a casa nostra.
"Mujeres soñaron caballos" és una obra interpretada per sis actors que es mouen en l'estretor d'un escenari d'uns cinc metres quadrats. Una estretor que esdevé un símbol de diverses situacions, de l'asfíxia de la dictadura argentina, de diversos tipus de violència de personatges reconeguts fins i tot de l'entorn familiar.
Quan parla d'aquesta obra Veronese sempre explica que va començar a escriure aquesta obra a partir d'una notícia, possiblement distorsionada, sobre el suïcidi d'un col·lectiu de mamífers quadrúpedes, mai va saber quina mena d'animals eren, "però va sentir la necessitat d'escriure sobre el fet d'estar a l'aire de viure a l'aire, quan la terra ja no pot suportar el pes del nostre pensament". Aneu a veure "Mujeres soñaron caballos", val la pena, fins al 5 d'abril a l'Espai Lliure.
"Traïció" de Harold Pinter
al Teatre Lliure
El director valencià Carles Alfaro dirigeix al Teatre Lliure de Barcelona "Traïció", una de les millors peces de Harold Pinter, el dramaturg britànic i Premi Nobel de Literatura mort el desembre passat.
"Traïció" arriba al Lliure en una versió modernitzada i recrea un triangle amorós protagonitzat per Francesc Orella, Vicenta N'dongo i Francesc Garrido. Alfaro ha traslladat la història i també el temps: de Londres a Barcelona i dels anys 77-88 al període 1998-2007.
"Traïció" és una història d'infidelitats i enganys que recrea set anys de relacions clandestines, entre dos amics i l'exdona d'un i amant de l'altre, que Harold Pinter va escriure basant-se en la seva experiència personal. Per Alfaro, el muntatge és força pervers i converteix el públic en "voyeur", tot i que a l'autor no li interessava tant explicar la traïció d'una infidelitat com la traïció a l'amistat i les idees.
Com passa sempre amb Pinter, però, el text és enganyós i és una constatació de com l'autor britànic se servia de les paraules per expressar el que passa dins dels personatges dient moltes més coses de les que diuen.
"Traïció" és una co-producció del Centre d'Arts Escèniques de Salt/Girona i el Teatre Lliure.La podreu veure a la Sala Fabià Puigserver fins el 12 d'abril.
10/02/2009: Contra la crisi,fem bon teatre
Aquest dies estic més que entusiasmada...! Quan sembla que tot al meu voltant és una gran crisi amb totes les de la llei, fixeu-vos-hi! El món de les arts escèniques puja com l’escuma. D’una banda, s’han publicat dades sobre la bona salut del teatre català, que s’ha comparat amb la millor producció europea... Vaja, que no tenim res a envejar a ningú. I si hem de jutjar pel que fan ara mateix a les cartelleres, us asseguro que és ben veritat això que no hem d’envejar ningú. Fixeu-vos el que fan ara mateix a les cartelleres barcelonines: “Spamalot”, una producció digníssima; “Garrick”, amb el Tricicle, omple cada dia; “L’inspector”, de Gogol, i “Mort de dama”, de Villalonga, al TNC, tot comèdies per passar una bona estona i d’una factura impecable. Pel que fa a obres dramàtiques, “L’home dels coixins”, de Martin McDdonagh, o Mort d’un viatjant”, d’Arthur Miller. Només per dir-ne algunes. Entrem en matèria.
A la Sala Fabià Puigserver, “Mort d’un viatjant” pot arribar a corprendre l’ànima a tothom qui tingui intel·ligència emocional, li agradi la reflexió i tingui gust pel teatre, convertit en essència... És una llàstima que les autoritats competents no se n’adonin i que un talent tan eminent com Mario Gas, que és el director de l’obra, no hagi trobat mai un lloc estable en l’escena catalana.
Arthur Miller va estrenar “Mort d’un viatjant” a Broadway el 1949 sota la direcció d’Elia Kazan, just abans que els Estats Units entressin de ple en la dècada dels avenços tecnològics i el consumisme. L’obra va ser aclamada com la primera peça teatral que qüestionava el somni americà del consumidor.
El protagonista és Willy Loman, un home d’uns 60 anys viatjant de professió, un treballador infatigable, que viu de falses esperances i il·lusions, i de les míseres comissions que aconsegueix després d’haver fet un munt de quilòmetres.
El personatge ha esdevingut la imatge arquetípica de la inseguretat, d’allò passat de moda, alhora tendre i patètic, de la capacitat que tenim tots els humans d’enganyar-nos a nosaltres mateixos.
L’obra es narra des del punt de vista de Willy amb diversos “flashbacks” enmig de les escenes en què els personatges del passat s’immisceixen en l’acció.
Mario Gas ha muntat aquestes escenes amb un gran mestratge. Pel que fa als actors, Willy Loman està interpretat per Jordi Boixaderas en el millor treball que ha fet en la seva carrera fins ara: fa unes transicions del present al passat impecables. Rosa Renom és la seva dona, Linda, tendra, abans dona que mare. Pablo Derqui és Biff Loman, el fill gran, un dels actors de la nova generació més solvents i que té un gran futur. Oriol Vila és Happy i el seu nom ho indica, és feliç i seguirà els passos del pare, vivint en un món irreal. Camilo García i Víctor Valverde són els actors principals d’aquesta obra que no us heu de perdre perquè és una de les perles de la temporada.
Al Teatre Lliure fins al 22 de febrer.
A la Sala Fabià Puigserver, “Mort d’un viatjant” pot arribar a corprendre l’ànima a tothom qui tingui intel·ligència emocional, li agradi la reflexió i tingui gust pel teatre, convertit en essència... És una llàstima que les autoritats competents no se n’adonin i que un talent tan eminent com Mario Gas, que és el director de l’obra, no hagi trobat mai un lloc estable en l’escena catalana.
Arthur Miller va estrenar “Mort d’un viatjant” a Broadway el 1949 sota la direcció d’Elia Kazan, just abans que els Estats Units entressin de ple en la dècada dels avenços tecnològics i el consumisme. L’obra va ser aclamada com la primera peça teatral que qüestionava el somni americà del consumidor.
El protagonista és Willy Loman, un home d’uns 60 anys viatjant de professió, un treballador infatigable, que viu de falses esperances i il·lusions, i de les míseres comissions que aconsegueix després d’haver fet un munt de quilòmetres.
El personatge ha esdevingut la imatge arquetípica de la inseguretat, d’allò passat de moda, alhora tendre i patètic, de la capacitat que tenim tots els humans d’enganyar-nos a nosaltres mateixos.
L’obra es narra des del punt de vista de Willy amb diversos “flashbacks” enmig de les escenes en què els personatges del passat s’immisceixen en l’acció.
Mario Gas ha muntat aquestes escenes amb un gran mestratge. Pel que fa als actors, Willy Loman està interpretat per Jordi Boixaderas en el millor treball que ha fet en la seva carrera fins ara: fa unes transicions del present al passat impecables. Rosa Renom és la seva dona, Linda, tendra, abans dona que mare. Pablo Derqui és Biff Loman, el fill gran, un dels actors de la nova generació més solvents i que té un gran futur. Oriol Vila és Happy i el seu nom ho indica, és feliç i seguirà els passos del pare, vivint en un món irreal. Camilo García i Víctor Valverde són els actors principals d’aquesta obra que no us heu de perdre perquè és una de les perles de la temporada.
Al Teatre Lliure fins al 22 de febrer.
26/01/2009: XV Premis de la Crítica Teatral de Barcelona
S'ha celebrar al Teatre Lliure de Barcelona la XV edició dels Premis de la Crítica Teatral de Barcelona, que es van reprendre l'any passat després d'un parèntesi de set anys.
L'obra que s'ha endut el Premi de la Crítica al millor espectacle ha estat una coproducció del TNC i el CAER: "Què va passar quan la Nora va deixar el seu home", l'obra de la premi Nobel Elfriede Jelinek que va dirigir Carme Portaceli i que va interpretar Lluïsa Castell, que també ha aconseguit, per aquesta obra, un dels tres premis a la millor interpretació femenina.
Les altres dues actrius guardonades han estat Vicky Peña per "Après moi, le déluge", de Lluïsa Cunillé, que, al seu torn, ha guanyat el premi al millor text teatral, i Amparo Fernández per "Germanes", escrita i dirigida per Carol López, distingida amb el premi a la millor direcció per aquesta obra.
Els tres actors premiats per la crítica en l'apartat de millor interpretació han estat Pere Arquillué, Lluís Soler i Marc Rodríguez.
El musical guanyador ha estat "Ruddigore o la Nissaga Maleïda", d'Egos Teatre.
El premi a la millor il·luminació ha estat per a Jon Berraondo i el de millor vestuari, per a Mercè Paloma.
Millor espectacle:
Què vapassar quan la Nora va deixar el seu home
Coproducció:
Teatre Nacional de Catalunya y Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER)
Direcció: Carme Portaceli
Text: Elfriede Jelinek
Estrena: Teatre Nacional de Catalunya-Sala Petita / 8 de maig de 2008
Espectacle Internacional:
The Brothers Size
Producció: ATC / The Young Vic
Direcció: BijanSheibani
Text: Tarell Alvin McCraney
Intèrprets: Daniel Francis, Tunji Kasim i Anthony Welsh
Estrena:Teatre Lliure-Espai Lliure / Grec’08 / 2 de juliol de 2008
Espectacle Musical:
Ruddigoreo la nissaga maleïda
Producció: Egos Teatre
Direcció: Albert Mora (musical) i Joan Maria Segura
Llibret i música: Gilbert & Sullivan
Estrena: Versus Teatre / 7 de novembre de 2007
Direcció:
CarolLópez
Espectacle: Germanes
Producció: Focus
Text: Carol López
Estrena: La Villarroel / 8 de març de 2008
Text:
Aprésmoi, le déluge
Text: Lluïsa Cunillé
Coproducció: Teatre Lliure / Centro Dramático Nacional
Direcció: Carlota Subirós
Estrena: Teatre Lluire-Espai Lliure / 13 de desembre del 2007
Dramatúrgia:
MarcRosich / Calixto Bieito
Espectacle: Tirant lo Blanc
Coproducció: Institut Ramon Llull / Teatre Romea / Hebbel am Ufer /Ajuntament de Viladecans / Schauspielfrankfurt
Text: Joanot Martorell
Direcció: Calixto Bieito
Estrena:
Hebbel am Ufer (Berlín) / 27 de setembre de 2007 / Schauspielfrankfurt /5 d’octubre de 2007 / Atrium de Viladecans / 10 d’octubre de 2007 / TeatreRomea / 8 de febrer de 2008
Traducció:
JoanSellent
Espectacle: El rei Lear
Coproducció: Laperla 29 / Grec’08 / Festival de Barcelona
Text: William Shakespeare
Direcció: Oriol Broggi
Estrena: Biblioteca de Catalunya / Grec’08 / 27 de juny de 2008
Escenografia:
JonBerrondo
Espectacle: Com pot ser que t’estimi tant
Producció: T de Teatre / Teatre Nacional de Catalunya
Text: Javier Daulte
Direcció: Javier Daulte
Estrena: Teatre Nacional de Catalunya-Sala Tallers / 18 d’octubre de2007
Espectacle: Boscos endins
Producció: Dagoll Dagom / Elsinor / Fila 7
Llibret i música: James Lapine / StephenSondheim
Direcció: Joan Vives (musical) / Joan Lluís Bozzo
Estrena: Teatre Victòria / 22 de gener de 2008
Espectacle: Yvonne, princesa de Borgonya
Producció: Teatre Lliure
Text: Witold Grombowicz
Direcció: Joan Ollé
Estrena: Teatre Lliure-Sala Fabià Puigserver / 27 de març de 2008
Il·luminació:
LionelSpycher
Espectacle: Coral Romput
Text: Vicent Andrés Estellés
Producció:
EL CANALCentre d'Arts Escèniques Salt (Girona) / Escena Nacional d’Andorra, amb lacol·laboració de l’Ajuntament de Terrassa
Direcció: Joan Ollé
Estrena: Teatre Municipal (Girona) / 5 de desembre de 2008
Vestuari:
MercèPaloma
Espectacle: Tirant lo Blanc
Coproducció: Institut Ramon Llull / Teatre Romea / Hebbel am Ufer /Ajuntament de Viladecans / Schauspielfrankfurt
Text: Joanot Martorell
Direcció: Calixto Bieito
Estrena:
Hebbel am Ufer (Berlín) / 27 de setembre de 2007 / Schauspielfrankfurt /5 d’octubre de 2007 / Atrium de Viladecans / 10 d’octubre de 2007 / TeatreRomea / 8 de febrer de 2008
Interpretació femenina:
LluïsaCastell
Espectacle: Què va passar quan la Nora va deixar el seu home
Coproducció:
Teatre Nacional de Catalunya y Centre d’Arts Escèniques de Reus CAER
Direcció: Carme Portaceli
Text: Elfriede Jelinek
Estrena: Teatre Nacional de Catalunya-Sala Petita / 8 de maig de 2008
VickyPeña
Espectacle: Aprés moi, le déluge
Coproducció: Teatre Lliure / Centro Dramático Nacional
Direcció: Carlota Subirós
Estrena: Teatre Lluire-Espai Lliure / 13 de desembre del 2007
Espectacle: Homebody / Kabul
Producció: Teatre Español
Direcció: Mario Gas
Estrena: Teatre Romea / 23 de gener del 2008
AmparoFernández
Espectacle: Germanes
Producció: Focus
Direcció: Carol López
Text: Carol López
Estrena: La Villarroel / 8 de març de 2008
Interpretació masculina:
PereArquillué
Espectacle: Soterrani
Producció: Sala Beckett
Direcció: Xavier Albertí
Text: Josep Maria Benet i Jornet
Estrena: Sala Beckett / 27 demarç de 2008
Espectacle: El silenci del mar
Producció: Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET) / Centre d’ArtsEscèniques de Reus (CAER) / El CANAL Centre d’Arts Escèniques de Salt
Direcció: Miquel Górriz
Text: Vercors (Jean Bruller)
Estrena: Sala Muntaner / 20 de febrer de 2008
MarcRodríguez
Espectacle: La forma de les coses
Producció: Teatre Lliure / La Troca Produccions Artístiques
Text: Neil Labute
Direcció: Julio Manrique
Estrena: Teatre Lliure-Espai Lliure / 7 de febrer de 2008
LluísSoler
Espectacle: L’home de la flor a la boca
Producció: Laperla 29
Text: Luigi Pirandello
Direcció: Carlota Subirós
Estrena: Biblioteca de Catalunya / 28 de març de 2008
Revelació:
AinaCalpe
Espectacle: Sabates de taló alt
Producció: La Patacada / Teatre de Ponent / Zircó Produccions
Text: Manuel Molins
Direcció: Albert Mestres
Estrena: Teatre Tantarantana / 26 de març de 2008
Parateatral:
brossalobrossotdebrossat
Producció: Teatre Lliure / El CANAL Centre d’Arts Escèniques de Salt /Companyia Carles Santos
Creació: Carles Santos
Direcció: Carles Santos
Intèrprets: Inés Borràs / Antonio Comas / Mónica López / Josep MariaMestres
Estrena: Teatre Lliure-Sala Fabià Puigserver / 8 de maig de 2008
Premi Extraordinari:
Didoand Aeneas
Producció: Sasha Waltz & Guests / Akademie für Alte Musik de Berlín /Staatsoper Unter den Linden de Berlín / Grand Théâtre de la Ville de Luxembourg/ Opéra National de Montpellier
Compositor: Henry Purcell
Coreografia: Sasha Waltz
Direcció: Sasha Waltz / Christopher Moulds(musical)
Producció musical i reconstrucció:Attilio Cremonesi
Intèrprets: Sasha Waltz & Guests / Akademiefür Alte Musik Berlin / Vocalconsort Berlin
Estrena: Teatre Nacional de Catalunya-Sala Gran / Grec’08 / 11 de juliolde 2008
L'obra que s'ha endut el Premi de la Crítica al millor espectacle ha estat una coproducció del TNC i el CAER: "Què va passar quan la Nora va deixar el seu home", l'obra de la premi Nobel Elfriede Jelinek que va dirigir Carme Portaceli i que va interpretar Lluïsa Castell, que també ha aconseguit, per aquesta obra, un dels tres premis a la millor interpretació femenina.
Les altres dues actrius guardonades han estat Vicky Peña per "Après moi, le déluge", de Lluïsa Cunillé, que, al seu torn, ha guanyat el premi al millor text teatral, i Amparo Fernández per "Germanes", escrita i dirigida per Carol López, distingida amb el premi a la millor direcció per aquesta obra.
Els tres actors premiats per la crítica en l'apartat de millor interpretació han estat Pere Arquillué, Lluís Soler i Marc Rodríguez.
El musical guanyador ha estat "Ruddigore o la Nissaga Maleïda", d'Egos Teatre.
El premi a la millor il·luminació ha estat per a Jon Berraondo i el de millor vestuari, per a Mercè Paloma.
Millor espectacle:
Què vapassar quan la Nora va deixar el seu home
Coproducció:
Teatre Nacional de Catalunya y Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER)
Direcció: Carme Portaceli
Text: Elfriede Jelinek
Estrena: Teatre Nacional de Catalunya-Sala Petita / 8 de maig de 2008
Espectacle Internacional:
The Brothers Size
Producció: ATC / The Young Vic
Direcció: BijanSheibani
Text: Tarell Alvin McCraney
Intèrprets: Daniel Francis, Tunji Kasim i Anthony Welsh
Estrena:Teatre Lliure-Espai Lliure / Grec’08 / 2 de juliol de 2008
Espectacle Musical:
Ruddigoreo la nissaga maleïda
Producció: Egos Teatre
Direcció: Albert Mora (musical) i Joan Maria Segura
Llibret i música: Gilbert & Sullivan
Estrena: Versus Teatre / 7 de novembre de 2007
Direcció:
CarolLópez
Espectacle: Germanes
Producció: Focus
Text: Carol López
Estrena: La Villarroel / 8 de març de 2008
Text:
Aprésmoi, le déluge
Text: Lluïsa Cunillé
Coproducció: Teatre Lliure / Centro Dramático Nacional
Direcció: Carlota Subirós
Estrena: Teatre Lluire-Espai Lliure / 13 de desembre del 2007
Dramatúrgia:
MarcRosich / Calixto Bieito
Espectacle: Tirant lo Blanc
Coproducció: Institut Ramon Llull / Teatre Romea / Hebbel am Ufer /Ajuntament de Viladecans / Schauspielfrankfurt
Text: Joanot Martorell
Direcció: Calixto Bieito
Estrena:
Hebbel am Ufer (Berlín) / 27 de setembre de 2007 / Schauspielfrankfurt /5 d’octubre de 2007 / Atrium de Viladecans / 10 d’octubre de 2007 / TeatreRomea / 8 de febrer de 2008
Traducció:
JoanSellent
Espectacle: El rei Lear
Coproducció: Laperla 29 / Grec’08 / Festival de Barcelona
Text: William Shakespeare
Direcció: Oriol Broggi
Estrena: Biblioteca de Catalunya / Grec’08 / 27 de juny de 2008
Escenografia:
JonBerrondo
Espectacle: Com pot ser que t’estimi tant
Producció: T de Teatre / Teatre Nacional de Catalunya
Text: Javier Daulte
Direcció: Javier Daulte
Estrena: Teatre Nacional de Catalunya-Sala Tallers / 18 d’octubre de2007
Espectacle: Boscos endins
Producció: Dagoll Dagom / Elsinor / Fila 7
Llibret i música: James Lapine / StephenSondheim
Direcció: Joan Vives (musical) / Joan Lluís Bozzo
Estrena: Teatre Victòria / 22 de gener de 2008
Espectacle: Yvonne, princesa de Borgonya
Producció: Teatre Lliure
Text: Witold Grombowicz
Direcció: Joan Ollé
Estrena: Teatre Lliure-Sala Fabià Puigserver / 27 de març de 2008
Il·luminació:
LionelSpycher
Espectacle: Coral Romput
Text: Vicent Andrés Estellés
Producció:
EL CANALCentre d'Arts Escèniques Salt (Girona) / Escena Nacional d’Andorra, amb lacol·laboració de l’Ajuntament de Terrassa
Direcció: Joan Ollé
Estrena: Teatre Municipal (Girona) / 5 de desembre de 2008
Vestuari:
MercèPaloma
Espectacle: Tirant lo Blanc
Coproducció: Institut Ramon Llull / Teatre Romea / Hebbel am Ufer /Ajuntament de Viladecans / Schauspielfrankfurt
Text: Joanot Martorell
Direcció: Calixto Bieito
Estrena:
Hebbel am Ufer (Berlín) / 27 de setembre de 2007 / Schauspielfrankfurt /5 d’octubre de 2007 / Atrium de Viladecans / 10 d’octubre de 2007 / TeatreRomea / 8 de febrer de 2008
Interpretació femenina:
LluïsaCastell
Espectacle: Què va passar quan la Nora va deixar el seu home
Coproducció:
Teatre Nacional de Catalunya y Centre d’Arts Escèniques de Reus CAER
Direcció: Carme Portaceli
Text: Elfriede Jelinek
Estrena: Teatre Nacional de Catalunya-Sala Petita / 8 de maig de 2008
VickyPeña
Espectacle: Aprés moi, le déluge
Coproducció: Teatre Lliure / Centro Dramático Nacional
Direcció: Carlota Subirós
Estrena: Teatre Lluire-Espai Lliure / 13 de desembre del 2007
Espectacle: Homebody / Kabul
Producció: Teatre Español
Direcció: Mario Gas
Estrena: Teatre Romea / 23 de gener del 2008
AmparoFernández
Espectacle: Germanes
Producció: Focus
Direcció: Carol López
Text: Carol López
Estrena: La Villarroel / 8 de març de 2008
Interpretació masculina:
PereArquillué
Espectacle: Soterrani
Producció: Sala Beckett
Direcció: Xavier Albertí
Text: Josep Maria Benet i Jornet
Estrena: Sala Beckett / 27 demarç de 2008
Espectacle: El silenci del mar
Producció: Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET) / Centre d’ArtsEscèniques de Reus (CAER) / El CANAL Centre d’Arts Escèniques de Salt
Direcció: Miquel Górriz
Text: Vercors (Jean Bruller)
Estrena: Sala Muntaner / 20 de febrer de 2008
MarcRodríguez
Espectacle: La forma de les coses
Producció: Teatre Lliure / La Troca Produccions Artístiques
Text: Neil Labute
Direcció: Julio Manrique
Estrena: Teatre Lliure-Espai Lliure / 7 de febrer de 2008
LluísSoler
Espectacle: L’home de la flor a la boca
Producció: Laperla 29
Text: Luigi Pirandello
Direcció: Carlota Subirós
Estrena: Biblioteca de Catalunya / 28 de març de 2008
Revelació:
AinaCalpe
Espectacle: Sabates de taló alt
Producció: La Patacada / Teatre de Ponent / Zircó Produccions
Text: Manuel Molins
Direcció: Albert Mestres
Estrena: Teatre Tantarantana / 26 de març de 2008
Parateatral:
brossalobrossotdebrossat
Producció: Teatre Lliure / El CANAL Centre d’Arts Escèniques de Salt /Companyia Carles Santos
Creació: Carles Santos
Direcció: Carles Santos
Intèrprets: Inés Borràs / Antonio Comas / Mónica López / Josep MariaMestres
Estrena: Teatre Lliure-Sala Fabià Puigserver / 8 de maig de 2008
Premi Extraordinari:
Didoand Aeneas
Producció: Sasha Waltz & Guests / Akademie für Alte Musik de Berlín /Staatsoper Unter den Linden de Berlín / Grand Théâtre de la Ville de Luxembourg/ Opéra National de Montpellier
Compositor: Henry Purcell
Coreografia: Sasha Waltz
Direcció: Sasha Waltz / Christopher Moulds(musical)
Producció musical i reconstrucció:Attilio Cremonesi
Intèrprets: Sasha Waltz & Guests / Akademiefür Alte Musik Berlin / Vocalconsort Berlin
Estrena: Teatre Nacional de Catalunya-Sala Gran / Grec’08 / 11 de juliolde 2008
15/01/2009: TORNA TELÓ GROC
Després d’uns mesos d'inactivitat, amb l’any nou el "Teló Groc" s’aixeca per recomençar la seva activitat. Farem un punt i a part i
començarem el nou trimestre amb l’expectativa d’un mes de gener ple d’estrenes teatrals que desperten interès. "A priori" semblen força interessants.
Em ve de gust fer un petit repàs del que ens anirem trobant a mesura que passin els dies.
Per començar, el Teatre Romea acollirà l’obra d’Ingman Bergman “Sonata de otoño”, interpretada per Marisa Paredes, Nuria Gallardo, Chema Muñoz i Pilar Gil.
L’última vegada que Ingrid Bergman es va posar davant una càmera de cinema va ser per rodar “Sonata de tardor”, escrita i dirigida pel seu compatriota Ingmar Bergman. Era l’any 1978. El film va guanyar el Globus d’Or i ara les actrius poden guanyar un Max d’interpretació per aquesta obra, que ha dirigit i adaptat al teatre José Carlos Plaza. La història gira al voltant d’una pianista molt prestigiosa que desatén les seves obligacions familiars i anteposa la seva carrera professional. El seu entorn i l’enfrontament amb les seves filles, sobretot amb la gran, centren el relat. Quan aquesta pianista torna a casa seva després de set anys d’absència, s’enfronta als retrets de la seva filla Eva, Nuria Gallardo, casada amb un pastor protestant, Chema Muñoz, i que ha recollit i cuidat la seva germana petita, Helena, que és una malalta crònica.
Per cert, que ara que podrem veure aquesta versió teatral de “Sonata de otoño”, acaba de sortir la notícia sobre el llibre més complet que s’ha fet mai sobre l’autor d’aquesta peça, el director de cinema i teatre Ingmar Bergman. Perquè us en feu una idea, el llibre pesa 6 kg, té 592 pàgines i fa 41x30 centímetres i es diu “The Ingmar Bergman Archives”, l'ha tret al mercat en suec i anglès l’editorial alemanya Taschen. Aquest llibre és un tribut al mateix Bergman, compila documents, fotografies i dibuixa quin va ser el perfil del director. A aquest llibre s'hi ha adjuntat un llibre més petit en castellà per a tots aquells que ho teniu magre amb l’anglès. També hi ha un DVD amb dues hores casolanes de Bergman i escenes descartades de rodatges. Per anar fent boca de com pot ser aquest llibre i de com pot ser la primera versió teatral de “Sonata de otoño”, què us sembla un bocí de la pel·li?
"Sonata de otoño" s'estarà al teatre Romea fins el 8 de febrer.
començarem el nou trimestre amb l’expectativa d’un mes de gener ple d’estrenes teatrals que desperten interès. "A priori" semblen força interessants.
Em ve de gust fer un petit repàs del que ens anirem trobant a mesura que passin els dies.
Per començar, el Teatre Romea acollirà l’obra d’Ingman Bergman “Sonata de otoño”, interpretada per Marisa Paredes, Nuria Gallardo, Chema Muñoz i Pilar Gil.
L’última vegada que Ingrid Bergman es va posar davant una càmera de cinema va ser per rodar “Sonata de tardor”, escrita i dirigida pel seu compatriota Ingmar Bergman. Era l’any 1978. El film va guanyar el Globus d’Or i ara les actrius poden guanyar un Max d’interpretació per aquesta obra, que ha dirigit i adaptat al teatre José Carlos Plaza. La història gira al voltant d’una pianista molt prestigiosa que desatén les seves obligacions familiars i anteposa la seva carrera professional. El seu entorn i l’enfrontament amb les seves filles, sobretot amb la gran, centren el relat. Quan aquesta pianista torna a casa seva després de set anys d’absència, s’enfronta als retrets de la seva filla Eva, Nuria Gallardo, casada amb un pastor protestant, Chema Muñoz, i que ha recollit i cuidat la seva germana petita, Helena, que és una malalta crònica.
Per cert, que ara que podrem veure aquesta versió teatral de “Sonata de otoño”, acaba de sortir la notícia sobre el llibre més complet que s’ha fet mai sobre l’autor d’aquesta peça, el director de cinema i teatre Ingmar Bergman. Perquè us en feu una idea, el llibre pesa 6 kg, té 592 pàgines i fa 41x30 centímetres i es diu “The Ingmar Bergman Archives”, l'ha tret al mercat en suec i anglès l’editorial alemanya Taschen. Aquest llibre és un tribut al mateix Bergman, compila documents, fotografies i dibuixa quin va ser el perfil del director. A aquest llibre s'hi ha adjuntat un llibre més petit en castellà per a tots aquells que ho teniu magre amb l’anglès. També hi ha un DVD amb dues hores casolanes de Bergman i escenes descartades de rodatges. Per anar fent boca de com pot ser aquest llibre i de com pot ser la primera versió teatral de “Sonata de otoño”, què us sembla un bocí de la pel·li?
"Sonata de otoño" s'estarà al teatre Romea fins el 8 de febrer.
04/10/2008: La banda sonora de la desidència
El Teatre Lliure ja ha estrenat Rock'n'roll de Tom Stoppard. Un obra que parla de la perillositat d'aferrar-se a un mite o ideologia incondicionalment.
L'obra transcorre a Txecoslovàquia i Cambridge, des del final de la Primavera de Praga, l'any 1968, fins a l'any 1990 una vegada ha caigut el mur de Berlín i quan els Rolling Stones van actuar a la capital txeca.
Stoppard, que és d'origen txec, va començar a escriure aquest relat a partir d'unes cartes l que es van intercanviar els intel•lectuals Milan Kundera i Václav Havel arran de la invasió russa a Praga i on es plantejaven el dilema sobre què ha de prevaldre: la lluita política o l'artística.
El text és ple de contingut polític. La discussió que té en Max (Lluís Marco) un professor anglès fidel militant comunista amb el seu ex alumne txec, Jan ( (Joan Carreras), que creu en el rock'n'roll com un element subversiu de tot règim totalitari, porta a una confrontació d’idees que es fa extensiva a un altra personatge de l’obra Ferdinant (Félix Pons) amic de Jan. Un personatge que serveix a Stoppar per explicar el cas real de el grup de rock els Plastick People of de Universe, que va nàixer sense cap intenció política, però que va ser ferotgement castigat com a expressió d’una desidència cultural intolerable, a Txecoslovàquia
La direcció escènica, d'Àlex Rigola, és una de les millors que ha fet a la seva carrera: distribueix els dards de Stoppard al comunisme, al capitalisme, als mites i al llarg de l'obra no hi ha cap fissura en el muntatge. L'escenografia de Glaenzel és fantàstica: quan som a Txecoslovàquia se'ns presenta en blanc i negre en contrast quan viatgem a la plàcida Anglaterra. El ritme de la potent banda sonora dels anys 60, 70, i 80 amb els The Doors, Pink Floid i els Stones, entre altres, és un dels atractius del muntatge.
A l'obra hi ha molta política, molta filosofia, però també hi ha molt d'amor entre els personatges, uns personatges encapçalats per Joan Carreras en el paper de Jan, que es confirma com un gran actor; Lluís Marco, que un cop més ens dóna una lliçó de teatre igual com fa Rosa Renom. Chantal Aimée, Pep Torrents, i Mar Ulldemolins estan a l’excel•lència, així com Fèlix Pons, Santi Pons i Oriol Guinart. "Rock'n'roll", un obra que no us podeu perdre a la sala Fabià Puigserver del Lliure fins al 19 d'octubre.
Manifestació a Praga 1968
L'obra transcorre a Txecoslovàquia i Cambridge, des del final de la Primavera de Praga, l'any 1968, fins a l'any 1990 una vegada ha caigut el mur de Berlín i quan els Rolling Stones van actuar a la capital txeca.
Stoppard, que és d'origen txec, va començar a escriure aquest relat a partir d'unes cartes l que es van intercanviar els intel•lectuals Milan Kundera i Václav Havel arran de la invasió russa a Praga i on es plantejaven el dilema sobre què ha de prevaldre: la lluita política o l'artística.
El text és ple de contingut polític. La discussió que té en Max (Lluís Marco) un professor anglès fidel militant comunista amb el seu ex alumne txec, Jan ( (Joan Carreras), que creu en el rock'n'roll com un element subversiu de tot règim totalitari, porta a una confrontació d’idees que es fa extensiva a un altra personatge de l’obra Ferdinant (Félix Pons) amic de Jan. Un personatge que serveix a Stoppar per explicar el cas real de el grup de rock els Plastick People of de Universe, que va nàixer sense cap intenció política, però que va ser ferotgement castigat com a expressió d’una desidència cultural intolerable, a Txecoslovàquia
La direcció escènica, d'Àlex Rigola, és una de les millors que ha fet a la seva carrera: distribueix els dards de Stoppard al comunisme, al capitalisme, als mites i al llarg de l'obra no hi ha cap fissura en el muntatge. L'escenografia de Glaenzel és fantàstica: quan som a Txecoslovàquia se'ns presenta en blanc i negre en contrast quan viatgem a la plàcida Anglaterra. El ritme de la potent banda sonora dels anys 60, 70, i 80 amb els The Doors, Pink Floid i els Stones, entre altres, és un dels atractius del muntatge.
A l'obra hi ha molta política, molta filosofia, però també hi ha molt d'amor entre els personatges, uns personatges encapçalats per Joan Carreras en el paper de Jan, que es confirma com un gran actor; Lluís Marco, que un cop més ens dóna una lliçó de teatre igual com fa Rosa Renom. Chantal Aimée, Pep Torrents, i Mar Ulldemolins estan a l’excel•lència, així com Fèlix Pons, Santi Pons i Oriol Guinart. "Rock'n'roll", un obra que no us podeu perdre a la sala Fabià Puigserver del Lliure fins al 19 d'octubre.
Manifestació a Praga 1968
21/09/2008: OBRIM LA TEMPORADA
Hola amics desprès del parèntesi de les vacances, aquí em teniu, disposada a intercanviar amb tots vosaltres tots els esdeveniments que passint al llarg de la temporada teatral. Una temporada teatral molt prometedora i interessant,. No se si heu parat atenció, però la programació dels teatres d’aquesta temporada em fa venir “salivera”, aquest terme culinari, és la millor manera que tinc d’expressar els bons plats que a priori trobarem als escenaris dels teatres de Barcelona.
Jo ja he tastat els primers que s’han estrenat.
Parlem de ”Un dia.Mirall trencat”
Som a l’any Rodoreda, i per fi es reivindica una de les nostres grans escriptores dels segle XX amb tots els honors. Com tothom ja sap es va començar l’any Rodoreda estrenant “La plaça del Diamant”>Teatre Nacional, amb tots els mitjans que necessitava un obra d’aquestes característiques. És tancarà l’any Rodoreda amb “Aloma” també al Nacional amb una coproducció amb Dagoll Dagom. Amb els mitjans que calguin. Com ha de ser, faltaria més!. Entremig “Un dia.Mirall Trencat” dirigida per Ricard Salvat, que desprès d’haver trucat “moltes portes” l’empresa privada els hi va obrir. La producció és gran, digna, però no el suficient com per poder fer l’obra en les condicions que requeria aquest projecte sobre Mercè Rodoreda.
“Mirall trencat” és potser la novel•l més complexa de la narrativa de Rodoreda. S’hi explica l’ascens i el declivi d’una família catalana al llarg del segle XX, és una obra poètica que ens parla del pas del temps, de l’amor, de la mort de la infantesa perduda, de la memòria ... “Mirall trencat “ és una obra de molts temps, de tres generacions que ens mostren una època, una ciutat, unes classess socials una atmosfera...però l’embrió de tot això va néixer en una obra de teatre que Mercè Rodoreda va escriure a la dècada dels cinquanta i que es deia “Un dia”. Ricard Salvat i Manel Molins han fet una dapatació de l’obra de teatre i la novel•la i el resultat és “Un dia.Mirall trencat”D’aquí la importàcia d’aquest projecte. L’obra de teatre on van néixer els personatges que després es desenvoluparien en una de les novel•les més reconegudes internacionalment, fusionada amb la mateixa novel•la i que pugen per primera vegada a un escenari.
Si hagués tingut més mitjans no hauria calgut doblar papers tan importants com el notari Riera, interpretat molt bé per Enric Major,quan és gran, però no, quan és jove; ni l’Eladi Ferriols hauria d’estar interpretat pel mateix actor en les dues etapes de la seva vida, perquè l’actor que ho fa,Albert Alemany es massa jove per la segona part del paper, el mateix passa amb el paper de Jesús Masdeu Eugeni Roig massa gran en la primera etapa del seu paper.
Esmento tot aixó perquè crec que la falta de pressupost fa que els projectes no surtin rodons. Un gran director com és Ricard Salvat, un nom propi dins la història del teatre d’aquest país, trobo que hauría de tenir més suport incondicional, del que realment té. Tot i això, a fet una posada en escena de “Un dia.Mirall trencat”, fantàstica, d’una contemporaneïtat que per a molts hauria de ser un exemple. Amb una direcció escènica impecable. L’escenografia de Jon Berraondo ha aconseguit uns canvis d’ambient molt rítmics i pel que fa a les interpretacions Anna Sahun, la Teresa Goday Jove, Rosa Vila l’Armanda, Daniela Feixes interpreta Sofia i Enric Major el Notari Riera, tot ells estan molt be en els seus papers.
pel que fa a Rosa Novell la Teresa Goday de gran està esplèndida,un dels millor papers que ha fet últimament l’actriu catalana. No us perdeu aquest espectacle!! S’estarà al teatre Borràs fins el 19 d’octubre i atenció perquè és improrrogable!
A tots aquells que ja l’heu vist VULL SABER QUÈ US HA SEMBLATTTTTT. DIGUEU-ME COSESS!
Jo ja he tastat els primers que s’han estrenat.
Parlem de ”Un dia.Mirall trencat”
Som a l’any Rodoreda, i per fi es reivindica una de les nostres grans escriptores dels segle XX amb tots els honors. Com tothom ja sap es va començar l’any Rodoreda estrenant “La plaça del Diamant”>Teatre Nacional, amb tots els mitjans que necessitava un obra d’aquestes característiques. És tancarà l’any Rodoreda amb “Aloma” també al Nacional amb una coproducció amb Dagoll Dagom. Amb els mitjans que calguin. Com ha de ser, faltaria més!. Entremig “Un dia.Mirall Trencat” dirigida per Ricard Salvat, que desprès d’haver trucat “moltes portes” l’empresa privada els hi va obrir. La producció és gran, digna, però no el suficient com per poder fer l’obra en les condicions que requeria aquest projecte sobre Mercè Rodoreda.
“Mirall trencat” és potser la novel•l més complexa de la narrativa de Rodoreda. S’hi explica l’ascens i el declivi d’una família catalana al llarg del segle XX, és una obra poètica que ens parla del pas del temps, de l’amor, de la mort de la infantesa perduda, de la memòria ... “Mirall trencat “ és una obra de molts temps, de tres generacions que ens mostren una època, una ciutat, unes classess socials una atmosfera...però l’embrió de tot això va néixer en una obra de teatre que Mercè Rodoreda va escriure a la dècada dels cinquanta i que es deia “Un dia”. Ricard Salvat i Manel Molins han fet una dapatació de l’obra de teatre i la novel•la i el resultat és “Un dia.Mirall trencat”D’aquí la importàcia d’aquest projecte. L’obra de teatre on van néixer els personatges que després es desenvoluparien en una de les novel•les més reconegudes internacionalment, fusionada amb la mateixa novel•la i que pugen per primera vegada a un escenari.
Si hagués tingut més mitjans no hauria calgut doblar papers tan importants com el notari Riera, interpretat molt bé per Enric Major,quan és gran, però no, quan és jove; ni l’Eladi Ferriols hauria d’estar interpretat pel mateix actor en les dues etapes de la seva vida, perquè l’actor que ho fa,Albert Alemany es massa jove per la segona part del paper, el mateix passa amb el paper de Jesús Masdeu Eugeni Roig massa gran en la primera etapa del seu paper.
Esmento tot aixó perquè crec que la falta de pressupost fa que els projectes no surtin rodons. Un gran director com és Ricard Salvat, un nom propi dins la història del teatre d’aquest país, trobo que hauría de tenir més suport incondicional, del que realment té. Tot i això, a fet una posada en escena de “Un dia.Mirall trencat”, fantàstica, d’una contemporaneïtat que per a molts hauria de ser un exemple. Amb una direcció escènica impecable. L’escenografia de Jon Berraondo ha aconseguit uns canvis d’ambient molt rítmics i pel que fa a les interpretacions Anna Sahun, la Teresa Goday Jove, Rosa Vila l’Armanda, Daniela Feixes interpreta Sofia i Enric Major el Notari Riera, tot ells estan molt be en els seus papers.
pel que fa a Rosa Novell la Teresa Goday de gran està esplèndida,un dels millor papers que ha fet últimament l’actriu catalana. No us perdeu aquest espectacle!! S’estarà al teatre Borràs fins el 19 d’octubre i atenció perquè és improrrogable!
A tots aquells que ja l’heu vist VULL SABER QUÈ US HA SEMBLATTTTTT. DIGUEU-ME COSESS!
07/08/2008: LA VILLARROEL TEMPORADA 2008/09
A La Villarroel els joves autors són els protagonistes de la temporada. Jordi Casanoves, Alberto Espinosa o Jordi Faura dirigiran les seves pròpies obres a l'escenari de la sala barcelonina.
"La Ruïna" de Jordi Casanoves s'emmarca en un ambient de crisi econòmica i és l'encarregada d'obrir la temporada de la Villarroel el 4 de setembre. Del mateix dramaturg i director es presentarà el mes de gener "La revolució", una peça encara en procés de creació que s'anirà acabant a mesura que es vagi treballant; serà com un Working Progress. L'actriu Marta Angelat és l'encarregada de dirigir Joel Joan en un dels reptes interpretatius més importants de la carrera de l'actor. "Jo sóc la meva dona" és un monòleg de Doug Wright, on s'explica la vida de Charlotte von Mahlsdorf, un transvestit, un personatge real que després de convertir-se en dona va aconseguir sobreviure al nazisme i després al comunisme. L'obra s'estrenarà a l'octubre amb traducció de Joan Sallent.
"Hikimori" és la proposta de Jordi Faura amb direcció d'ell mateix i Abel Coll. La realitat dels adolescents japonesos, que es tanquen a les seves habitacions i s'aïllen de tot amb els videojocs "4 Bailes" (tangos, boleros, rock&roll i vals), aquesta és la proposta d'Albert Espinosa, un muntatge amb molta música que proposarà un fórum cada nit amb els espectadors.
Tancarà la programació de la Villarroel la tornada del gran èxit de la temporada, "Germanes" de Carol López, del 28 de maig al 21 de juny del 2009.
"La Ruïna" de Jordi Casanoves s'emmarca en un ambient de crisi econòmica i és l'encarregada d'obrir la temporada de la Villarroel el 4 de setembre. Del mateix dramaturg i director es presentarà el mes de gener "La revolució", una peça encara en procés de creació que s'anirà acabant a mesura que es vagi treballant; serà com un Working Progress. L'actriu Marta Angelat és l'encarregada de dirigir Joel Joan en un dels reptes interpretatius més importants de la carrera de l'actor. "Jo sóc la meva dona" és un monòleg de Doug Wright, on s'explica la vida de Charlotte von Mahlsdorf, un transvestit, un personatge real que després de convertir-se en dona va aconseguir sobreviure al nazisme i després al comunisme. L'obra s'estrenarà a l'octubre amb traducció de Joan Sallent.
"Hikimori" és la proposta de Jordi Faura amb direcció d'ell mateix i Abel Coll. La realitat dels adolescents japonesos, que es tanquen a les seves habitacions i s'aïllen de tot amb els videojocs "4 Bailes" (tangos, boleros, rock&roll i vals), aquesta és la proposta d'Albert Espinosa, un muntatge amb molta música que proposarà un fórum cada nit amb els espectadors.
Tancarà la programació de la Villarroel la tornada del gran èxit de la temporada, "Germanes" de Carol López, del 28 de maig al 21 de juny del 2009.
