No se m'acut cap manera millor d'acabar o començar l'any que no sigui veient una de les pel·lícules més sorprenents i originals de la temporada, la producció francesa "The Artist". Quina meravella! És d'aquells títols que et reconcilien amb la vida i el cinema, d'aquelles propostes que et fan sentir feliç!

Fotograma de "The Artist"

És veritat que la història recorda altres clàssics, com ara "Cantant sota la pluja" o "El crepúscle dels déus". Però el més valent d'aquesta proposta és que utilitza tècniques dels anys 20 en plena era de la digitalització i aconsegueix arribar a un públic molt ampli, a espectadors que de seguida deixen de banda els prejudicis inicials. És admirable la força de "The Artist" per aconseguir que el blanc i negre, l'absència de diàlegs i el format quadrat de la pantalla no impedeixin empatitzar amb el que s'explica. Per tant, tècnicament aquesta pel·lícula de Michel Hazanavicius és perfecta (el so, la música, la fotografia, els actors...) i el risc d'apostar per una idea així és exemplar, sincerament. Però a més, la història és entranyable i té molts matisos, moltes capes d'anàlisi. I és que darrere la història d'amor de "The Artist", darrere el drama d'aquesta estrella del Hollywood als anys 20, hi ha una oportuna reflexió sobre la capacitat d'adaptació als nous temps que ens toca viure. Tot plegat amb una mirada irònica i crítica a l'orgull, l'èxit i el fracàs. No m'estranya que "The Artist" hagi guanyat, entre molts altres, el Premi al Millor actor del Festival de Canes i el del públic a Sant Sebastià. Ara per ara, si m'hagués de mullar per la pel·lícula amb més opcions de guanyar l'Oscar... seria aquesta. La qual cosa seria històric perquè mai cap pel·lícula que no sigui angloamericana ho ha aconseguit. La trampa, però, seria que els acadèmics de Hollywood haurien escollit un preciós homenatge al cinema clàssic americà.

Títol original: "The Artist" (França, 100')
Estrena a Catalunya: 16 de desembre del 2011