iCat FM - SOTA SOSPITA

Arxius

Estas veient: octubre 2008
Categoria: General
Escrit per: Ferran Auberni
Aquest setembre, "Empire", la popular revista britànica d'informació cinematogràfica, va publicar una controvertida llista amb les 500 millors pel·lícules de la història. La selecció es va elaborar a partir de l'opinió de 10.000 cinèfils i 50 crítics. Més enllà d'entrar a valorar si determinades produccions mereixien més bones opinions, crec que es tracta d'una excel·lent guia d'informació. Val la pena tenir-la en compte. I és que cada títol està acompanyat d'una ressenya i (sovint) la crítica que al seu dia va publicar "Empire".

Imatge del Web de la revista "Empire"

Si tens una estoneta per fer el tafaner pel món virtual, recomano que la destinis a la llista d'aquesta revista. Estic convençut que t'agafaran ganes de tornar a veure, o descobrir, determinades pel·lícules. En definitiva això és el més important. Jo, per exemple, faré el possible per recuperar, un dia d'aquests, la insuperable trilogia d'"El padrí".

Imatge del Web de la revista "Empire"

Per veure la recopilació d'"Empire", clica aquí. Les 10 primeres pel·lícules de la llista són:

1. "El padrí" (Francis Ford Coppola, 1972)
2. "Indiana Jones. A la recerca de l'arca perduda" (Steven Spielberg, 1981)
3. "La guerra de les galàxies. L'imperi contraataca" (Irvin Kershner, 1980)
4. "Cadena perpètua" (Frank Darabont, 1994)
5. "Tauró" (Steven Spielberg, 1975)
6. "Un dels nostres" (Martin Scorsese, 1990)
7. "Apocalypse now" (Francis Ford Coppola 1979)
8. "Cantant sota la pluja" (Stanley Donen i Gene Kelly, 1952)
9. "Pulp Fiction" (Quentin Tarantino, 1994)
10. "El club de la lluita" (David Fincher, 1999)

Trobes a faltar alguna pel·lícula? Segur que sí!

Imatge del Web de la revista "Empire"
Categoria: General
Escrit per: Ferran Auberni
Fins ara, Charlie Kaufman havia demostrat que tenia una ment privilegiada per escriure guions. En són un exemple la pel•lícula “¡Olvídate de mí!” (Michel Gondry, 2004) i “Cómo ser John Malkovich” (Spike Jonze, 1999). Ara, al Festival de Sitges afegeix a les seves habilitats la de la direcció. Aquest dijous, Kaufan ha rebut la Màquina del Temps del certamen i ha presentat la seva òpera prima darrere la càmera, l’enginyosa comèdia dramàtica “Synecdoche, New York”, on torna a mesclar realitat i ficció.

Fotograma de "Synecdoche, New York", de Charlie Kaufaman

“Synecdoche, New York” destaca pels diàlegs brillants, la ironia de la narració, els matisos de totes les interpretacions i la manera com es descriu la fragilitat de les emocions. El punt de partida de la història és la vida d’un director de teatre hipocondríac i deprimit, personatge que torna a clavar el camaleònic Philip Seymour Hoffman. La seva dona, artista plàstica, està cansada de la convivència domèstica marcada pels dubtes i la negativitat. És per això que decideix marxar a Berlín. Mentrestant, l’insatisfet director decideix muntar una obra que retrata la seves experiències. Precisament, trobo que aquesta segona part del film, més trista, perd una mica de força.



A través d’un to suau i suggerent, també a ritme de jazz, “Synecdoch, New York” parla de la mort i, especialment, de la fugacitat a la vida. El resultat és una proposta que convida a la reflexió i que receptaria a qualsevol amant de temes existencialistes. Si vols escoltar la roda de premsa de Charlie Kaufman al Festival de Sitges, clica aquí. Entre altres coses, hi descobriràs quin director havia de dirigir el projecte inicialment.

Fotograma de "Synecdoche, New York", de Charlie Kaufaman
Categoria: General
Escrit per: Ferran Auberni
La secció oficial a competició del Sitges 2008 segueix presentant pel•lícules interessants. Un dels últims casos és la imaginativa “Tokyo”, rodada a tres mans. Tant si ets un enamorat de la capital del Japó com si et sedueixen les històries poc convencionals, no te l’hauries de perdre.

Fotograma de l'episodi que Michel Gondry ha dirigit per "Tokyo"

“Tokyo” són tres històries independents dirigides, cadascuna, per un cineasta diferent. Com sol passar en la majoria de les pel•lícules d’episodis, sempre tens un fragment preferit (un dels últims casos va ser “Paris je t’aime”). En aquest cas, però, cada director aporta la seva particular mirada d’una ciutat habitada per gairebé 13 milions de persones. Em quedo amb el conjunt.



A “Tokyo”, Michel Gondry (“¡Olvídate de mí!”) mostra la seva faceta més intimista a partir d’una parella que viu amb una amiga en un pis minúscul. Léos Carax (“Els amants del Pont-Neuf") es decanta per una història delirant entorn d’un home excrament que provoca el terror pels carrers de Tòquio. Finalment, Bong Joon-ho (“The host”) tanca la pel•lícula amb una narració més poètica i pausada centrada en un jove ‘hikikomori’ que té el primer contacte visual amb una persona després d’haver estat 11 anys aïllat al seu apartament. La por, la immigració, la soledat i els conflictes immobiliaris són, doncs, alguns dels temes d’una curiosa producció amb molt sentit de l’humor.

Fotograma de l'episodi que Léos Carax ha dirigit per "Tokyo"
Categoria: General
Escrit per: Ferran Auberni
Les relacions malaltisses i els amors obsessius tornen a ser el motor d’una història creada per Kim Ki-duk. El sempre interessant cineasta coreà, després de pel•lícules com “Hierro 3” (2004), “Time” (2006) o “Aliento” (2007) ha cedit la seva creativitat al jove Juhn Jai-hong, que debuta com a director amb el material del seu mestre. El resultat de tot plegat és “Beautiful”, una de les pel•lícules més estimulants que s’han projectat al marge de la secció oficial competitiva del Sitges 2008.

L'actriu Cha Su-yeon a "Beautiful"

“Beautiful” és la clara demostració que una bona idea pot ser suficient per fer una bona pel•lícula. El punt de partida és simple i senzill: els maldecaps que li suposa a una jove el fet de tenir un físic molt atractiu. El resultat sorprèn per la forma i el contingut, amb una bona combinació d’emotivitat, ironia, drama i crítica social. A més, cal destacar l’empatia que desprèn la gran interpretació de Cha Su-yeon. Tant de bo “Beautiful” s’arribi a estrenar als nostres cinemes i trobi el seu públic potencial, que el té!

Categoria: General
Escrit per: Ferran Auberni
La Secció Oficial a Competició del Sitges 2008 ja té una seriosa candidata al palmarès del Festival, tot i que té pocs elements purament fantàstics. “Surveillance” és la segona pel•lícula dirigida per la filla de David Lynch, Jennifer Lynch, que demostra que l’hauríem de respectar més enllà dels seus parentius.

Fotograma de "Surveillance", un film dirigit per Jennifer Lynch

Jennifer Lynch va escriure “El diari de Laura Palmer” quan tenia 22 anys. El 1993 va debutar al cinema amb el drama “La meva obsessió per Helena”. Ara, en aquest sorprenent “thriller”, s’ha introduït amb ofici a la ment d’un assassí. El resultat és una intensa i hipnòtica pel•lícula a mig camí entre “Una història de violència” (David Cronenberg, 2005) i “Nascuts per matar” (Oliver Stone, 1994). El punt de partida de “Surveillance” és la investigació d’un parell d’agents de l’FBI (inspiradíssims Julia Ormond i Bill Pullman) per tal de resoldre uns misteriosos assassinats en plena carretera.



Surveillance”, de moment, no té data d’estrena al nostre país. De fet, em sembla que per no tenir no té ni distribuïdora al nostre territori. Algú s’hi anima?
Categoria: General
Escrit per: Ferran Auberni
Si t’agrada viatjar a través del cinema et recomano que estiguis pendent de l’estrena de “Transsiberian”, que ha despertat bones sensacions al Sitges 2008. Després de veure aquest thriller dramàtic angoixant, estic convençut que més d’un (potser jo mateix) aviat planificarà una ruta a bord del mític tren que travessa Sibèria.

Brad Anderson durant el rodatge de "Transsiberian"

És probable que “Transsiberian” vagi de més a menys i que abusi, excessivament, dels tòpics i la previsibilitat. Dit això, la nova pel•lícula de Brad Anderson, autor de “Session 9” (2001) i “El maquinista” (2004), té molts arguments a favor per tenir-la en compte, començant per la cuidada posada en escena. D’altra banda, torna a ser un privilegi veure la versatilitat de Ben Kingsley, l’excepcional fotografia de Xavi Giménez, la inspirada partitura d’Alfonso De Vilallonga i l’habilitat del jove director americà per crear tensió. A més, el paisatge nevat de Sibèria i la peculiaritat dels seus habitants, converteixen la cinta en un petit regal per a la vista. El punt de partida de la història és la conflictiva aventura d’una parella que viatja amb el Transsiberià.



Per cert, em quedo amb una frase que el personatge d’Eduardo Noriega li diu al que interpreta Emily Mortimer: “La vida és un viatge, no un destí”!
A casa nostra, l’estrena de “Transsiberian” està prevista pel 24 d’octubre. Si vols escoltar un fragment de la roda de premsa al Festival de Sitges clica aquí.

Ben Kingsley a "Transsiberian"
Categoria: General
Escrit per: Ferran Auberni
Un dia abans de la seva estrena al nostre país, “Reflejos” ha inaugurat la 41a edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya. És una llàstima que Sitges 2008 desaprofiti l’ocasió d’obrir el foc amb alguna altra ‘première’ més exclusiva. Això hauria donat més notorietat al certamen. De tota manera, l’organització no ha volgut deixar escapar l’ocasió de tornar a comptar amb una producció del jove realitzador parisenc Alexandre Aja, considerat un dels autors amb més projecció del gènere fantàstic contemporani.

Kiefer Sutherland a "Reflejos"

Alexandre Aja va guanyar dos premis al festival amb “Alta tensió” (2003). Aquesta vegada la seva quarta pel•lícula no participa a concurs però dubto que hagués recollit cap guardó del palmarès. “Reflejos” se suma a la moda de prescindibles ‘remakes’ nord-americans de films asiàtics recents. Es tracta d’una adaptació d’una cinta de terror coreana carregada d’efectisme i ensurts previsibles. Però el pitjor d’aquest joc de dobles realitats és la poca substància de la trama familiar que explica i la poca habilitat per amagar els trucs de la narració. Dit això, és inqüestionable que hi ha solucions visuals molt ben trobades, com ara els crèdits inicials amb els diferents reflexos de la ciutat de Nova York, i una inspirada banda sonora composta per l’aragonès Javier Navarrete (“El laberinto del fauno”, 2006). El punt de partida de la història és la crisi d’un expolicia amb problemes d’alcoholisme i separat temporalment, que troba feina d’agent de seguretat en un edifici cremat on s’hi conserven uns misteriosos miralls. Per veure els horaris de les projeccions de “Reflejos” al Sitges 2008, clica aquí.

Enllaços patrocinats

Enllaços patrocinats



<   octubre 2008   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.