Demà s’estrena “Vicky Cristina Barcelona” al Festival de Canes. Ja es pot veure, però, el primer tràiler de la pel·lícula que Woody Allen va rodar a la capital catalana l’estiu passat. És per això que voldria compartir amb la resta de “sospitosos” diferents consideracions. D'entrada, es demostra (en conjunt) que aquesta carta d’amor a la ciutat és com una postal, cosa que no necessàriament ha de ser negativa. Per exemple, no m’atreviria a qüestionar “Manhattan”!



Sincerament, no entenc els tràilers que expliquen la història ‘fil per randa’ i que mostren les imatges més impactants. Després, quan veus la pel·lícula en qüestió tot són decepcions! A jutjar per les seqüències del primer vídeo de “Vicky Cristina Barcelona”, en el nou Woody Allen els petons, les relacions de parella i les infidelitats estan a l’ordre del dia. D’altra banda, es confirma el rumor que a la cinta s’hi ha inclòs una escena lèsbica entre Scarlett Johansson i Penélope Cruz, que ja havia trencat el gel interpretant una seqüència tòrrida a "Juegos de mujer", al costat de Charlize Theron. Espero que el resultat sigui millor!

En les últimes hores he fet un descobriment! Feia temps que no tornava a sentir allò tan agradable d'entrar a la sala escèptic i sortir-ne sorprès, amb ganes d'escriure aquest missatge. La culpable de tot plegat es diu "Casual day", el prometedor debut del madrileny Max Lemcke en què es parla (amb sentit de l'humor) de les pors, les ambicions, el sexisme, la competitivitat i la insatisfacció a la feina.



A "Casual day" el món de l'empresa és un pretext per reflexionar sobre la passivitat amb què l'espècie humana actual reacciona a la manipulació. El punt de partida de la història són les relacions que estableixen un grup de treballadors durant una reunió de cap de setmana promoguda pels seus caps. L'objectiu de millorar el clima laboral entre ells, però, amaga intencionalitats més perverses, com ara allunyar-los de la realitat. Es veu que aquesta és una pràctica cada vegada més habitual, nascuda als EUA.



"Casual day" té l'habilitat de parlar d'un tema actual i que preocupa. En aquest sentit, trobo interessant que es produeixin pel·lícules que caricaturitzin la realitat, que aportin elements de debat. Però a més, destaca la personalitat d'una proposta irònica, continguda, dramàtica i subtil alhora. Visualment està molt cuidada i tots els actors (encapçalats per Juan Diego) aporten naturalitat a la història. La pròxima pel·lícula de Lemcke també crida l'atenció. Té previst satiritzar la bogeria immobiliària a través del cas d'una parella jove que es compra una casa sobre plànol que no s'arriba a construir. El tema promet!

La relació entre el cinema i la música sempre ha estat molt estreta. Cada vegada hi ha més cantants que fan el salt a la gran pantalla. Només cal recordar els casos de Beyoncé, Madonna, Jennifer Lopez o Britney Spears. És més extrany que es doni la situació a la inversa, que algun actor/actriu s'atraveixi a gravar un disc. L'última que ha acceptat el repte és la novaiorquesa Scarlett Johansson. El 20 de maig la sensual protagonista de "Match Point" treu al mercat "Anywhere I lay my head comming", on versiona 10 temes de Tom Waits.



S'inicia, doncs, aquella etapa en la qual sentirem coses com: "per ser actriu ho fa prou bé"; "aquesta, que es dediqui a la música"; "quina manera de desprestigiar Tom Waits"; o... "la protagonista de 'Lost in Translation' continua explotant la seva vena eròtica". La veritat, hi ha milions de cantants que podrien fer un disc com "Anywhere I lay my head comming" i no ho aconsegueixen perquè no es diuen Scarlett Johansson. Dit això, s'ha de reconèixer que hi posa voluntat i el resultat és prou evocador, no? Aquest és el videoclip de "Falling down".



No és la primera vegada que Johansson ens descobreix la seva vena musical. Fa uns anys va participar al disc col·lectiu "Unexpected dreams", on interpretava una fantàstica versió del "Summertime" de Gershwin. Aprofito, doncs, per recomanar un disc suau i inspirador, on també es reivindiquen actors com ara Ewan McGregor, Jennifer Garner, Jeremy Irons o Nia Vardalos.

No ho entenc! Com és possible que a la nostra cartellera no hi hagi espai per a moltes de les pel·lícules que s'han estrenat al Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona! El BAFF 2008 ha tornat a demostrar la qualitat, el compromís i la creativitat de gran part de les propostes que es fan al continent més poblat del món.



Ja ho diu el director vietnamita Tran Anh Hung ("El olor de la papaya verde"): "A Àsia es pot rodar amb llibertat perquè no existeixen les pressions de finançament que pateix Occident." Ja ho veieu... sempre anem a parar al mateix lloc! Sigui com sigui, estic convençut que pel·lícules com la sud-coreana "Secret sunshine" o la japonesa "Funuke show some love, you losers!" tenen potencial per agradar a molta més gent que als cinèfils festivalers.



"Secret sunshine" s'estrenava al BAFF amb el merescudíssim aval del premi a la millor actriu de l'últim Festival de Canes (Jeon Do-yeon). No ha decebut. El retorn al cinema de l'exministre de cultura coreà Lee Chang-dong també s'ha convertit en un dels millors títols del certamen barceloní. Ha guanyat l'edició d'aquest any i, en principi, això vol dir que té la distribució garantida a l'estat espanyol.
Des de les primeres seqüències de "Secret sunshine" t'enamores dels protagonistes i t'impliques en els seus conflictes. Es tracta d'un commovedor retrat de la bogeria, la fe i la capacitat de patiment humana, a partir de la història d'una jove vídua que intenta començar una nova vida al poble del seu marit. Tot i el dramatisme del que s'explica, Chang-dong sap recórrer al sentit de l'humor. Un 10!





D'altra banda, "Funuke show some love, you losers!" és el debut d'un premiat publicista japonès, Yoshida Daihachi. El punt de partida són les envejes entre tres germans després de la mort dels seus pares; una divertida comèdia negra que posa de manifest moltes característiques de la cultura nipona. Això també passa a l'encantadora "A gentle breeze in the village", sobre un grup d'alumnes d'una petita escola rural. Les dues pel·lícules són un bon exemple de les diferències generacionals al Japó, i de la quantitat de gent que té una doble vida (conseqüència de la repressió que es viu al país). No et perdis els tràilers!





Entre les pel·lícules més destacades del BAFF 2008 també hi afegiria el contundent documental "Le papier ne peut pas envelopper la braise", sobre les prostitutes a Cambodja, i el drama japonès "Awaking", sobre una vídua que descobreix que el seu marit li havia estat infidel.
El Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona 2009 tindrà el Japó com a país convidat i es farà entre el 30 d'abril i el 9 de maig. Serà una nova oportunitat per oxigenar-nos!

El punt de partida d'"Om Shanti Om" és l'enamorament que sent un actor de segona fila cap a una estrella de Bollywood. Una vegada més, doncs, la indústria índia reivindica la força dels somnis i la importància de tenir esperit de superació per aconseguir allò que volem. Aquesta vegada, les referències occidentals són textos universals com "Hamlet" o "El fantasma de l'òpera". Si vols veure un breu "making of" de la pel·lícula protagonitzada per Shahrukh Khan, clica aquí.



Finalment, no me'n puc estar de compartir amb tots els 'sospitosos' algunes de les fotos que vaig fer aquest estiu a diferents cines de l'Índia. Entre d'altres, recomano a tothom que hi viatgi per viure l'espectacle en estat pur. Homes i dones fareu cua separats, sereu objecte de mirada i comprovareu que al cine, està gairebé prohibit el silenci. Quina festa!

Mira que em sap greu! He de reconèixer que "Cobardes" m'ha deixat, més aviat desinflat. Juan Cruz i Jose Corbacho van sorprendre a molta gent amb "Tapas", el seu debut com a directors. L'habilitat per mesclar amb naturalitat comèdia, tendresa i amargor ha quedat en segon pla. Cruz i Corbacho segueixen parlant d'incomunicació però ara ho han fet a través d'un registre més seriós, i pel meu gust han abusat excessivament dels clixés. En canvi, però, trobo molt necessari aquest estil de pel·lícules que conviden al cine-fòrum.



"Cobardes" descriu les pors d'un noi de 14 anys maltractat pels seus companys de classe. A través d’una realització televisiva, es mostra la problemàtica de l'assetjament a l'escola des de diferents punts de vista: la víctima, la família, els amics o els mestres cansats de fer més de policies que d’educadors. Tots plegats són la demostració del creixent clima de desconfiança que ens envolta. La pel·lícula, doncs, alerta dels perills de prioritzar excessivament els valors materials i de donar massa l’esquena als nostres ideals.



La direcció equilibrada dels joves protagonistes, la sempre convincent Elvira Mínguez i la sorprenent Paz Padilla en un registra dramàtic són un encert. Les primeres seqüències de la cinta fan pensar en una pel·lícula enfocada als adolescents. Però a mesura que evoluciona la història s’inverteix la truita fins a acabar sent un projecte potencialment més adreçat als pares. Per tant, es podria dir (lògicament, salvant les distàncies) que "Cobardes" és una mesca de "Yo soy la Juani" (Bigas Luna, 2006) i "El bola" (Achero Mañas, 2000). El perill és que es quedi a mig camí i no acabi d'arribar ni a uns ni a d'altres.

Increïble! Existeix algun "remake" millor que la pel·lícula original que fotocopia? Un dels últims casos de l'imperialisme americà és "Quarantine", la nova versió d'un dels títols més sorprenents d'aquest 2007, "[REC]". Sabia que Hollywood s'havia enamorat de l'original combinació de terror i humor proposada per Jaume Balagueró i Paco Plaza, però el que ignorava és que hi havia la intenció de fer-ne un calc exacte.




Davant la dificultat d'estrenar "[REC]", amb èxit, als EUA (pel fet de ser en castellà) el productor va preferir apostar per rodar un "remake", idèntic però en anglès. Aquesta és la preocupant llei del més fort, el tsunami de la globalització. La pela és la pela!
Així doncs, gairebé coincidint amb l'edició a finals de maig del DVD de la pel·lícula de Balagueró i Plaza, s'ha estrenat el primer tràiler de "Quarantine". És molt interessant comparar les dues pel·lícules. Fins i tot, el personatge de la reportera que queda atrapada en un edifici efectat per un estrany virus porta la mateixa samarreta que lluïa Manuela Velasco a la cinta original.





Com ha anat la prova? Per fer l'anàlisi exhaustiu haurem d'esperar. Unes setmanes abans de la nit de Halloween, concretament el 17 d'octubre, està previst que s'estreni "Quarantine" als EUA. Aquí a Catalunya encara no té data, però segur que l'organització del Festival de Sitges la tindrà present per incorporar-la a la seva programació.

Ahir vaig tornar a comprovar de quina manera influeixen els factors externs a l'hora de veure una pel·lícula. L'estat anímic o les expectatives que t'ha generat determinada producció són decisius per poder passar-s'ho bé, d'una manera o d'una altra, amb aquella història. Això és precisament el que m'ha passat amb "Mil años de oración", una petita joia del cine intimista. Resulta que fa uns dies vaig veure-la en una projecció per a la premsa. La veritat, em va agradar però no la vaig viure. Intuïa, però, que es mereixia una segona oportunitat. I dit i fet. Ahir, la mateixa delicadesa de la història va enamorar-me.



Estic content que una pel·lícula com "Mil años de oración" guanyés la Concha d'Or al millor film i la Concha de Plata al millor actor al passat Festival de Sant Sebastià. Dirigida per Wayne Wang ("Smoke"), descriu l'aventura d'un jubilat viudo de Pequín que visita la seva filla als EUA després d'haver estat molts anys separats. El xoc de cultures, les diferències generacionals, la comunicació no verbal i la recerca de la felicitat són alguns dels temes d'una proposta pausada que permet fixar-te en els petits detalls. La interpretació continguda del veterà actor xinès Henry O fa que t'enamori la senzillesa d'un pare entranyable que intenta recuperar el temps perdut i que evita parlar de coses tristes. Tota una lliçó de vida!



I per cert, mentre encara no hem paït "Mil años de oración" ja s'anuncia l'estrena de "La princesa de Nebraska", la nova pel·lícula de Wayne Wang, pel 27 de juny. En aquest cas, el cineasta de Hong Kong, mostra 24 hores de vida d'una jove xinesa, embarassada de quatre mesos, que decideix anar a San Francisco a avortar. Me l'anoto entre els títols més esperats!

Ha arribat el dia. Sempre dic que una de les coses que menys m'agraden de la meva feina és crear falses expectatives. Dit això, no puc evitar recomanar, especialment als amants dels drames existencialistes, l'estrena d'"Elegy", la primera pel·lícula d'Isabel Coixet produïda als EUA. Més enllà de si és original o no, de si la novel·la que adapta de Philip Roth és més dura i de si ens cauen millor o pitjor alguns dels seus protagonistes, he de reconèixer que és d'aquelles històries que m'ha "tocat", que m'ha emocionat. Quan això passa... no puc fer res més que declarar-me'n defensor incondicional!



Isabel Coixet, tot i les pressions habituals de Hollywood, s'ha mantingut fidel al seu esperit humanista i delicat que la caracteritza. "Elegy", doncs, segueix la línia de les seves dues últimes pel·lícules: "Mi vida sin mí" i "La vida secreta de les paraules"; també la del debut de Sarah Polley com a directora, "Lejos de ella". Es nota que Coixet estima els personatges i descriu perfectament les seves contradiccions. Una nova reflexió sobre la vulnerabilitat humana a través de la relació que estableix un seductor professor d'universitat amb una alumna molt més jove que ell, però amb les coses força més clares.



Hi ha moltes coses que demostren el meu enamorament d'"Elegy". L'elegància de la posada en escena, les interpretacions contingudes i sensuals de Penélope Cruz i Ben Kingsley, el contrapunt irònic de dos grans secundaris com Dennis Hopper i Patricia Clarkson, o la intensitat dramàtica a l'escena de la nit de Cap d'Any amb la música d'Arvo Pärt (és d'aquelles seqüències que recordaré durant temps). Tot i així, el que més em sedueix és la manera com transmet el pas del temps i la importància de viure desacomplexats el present. Acabo amb una cita de Bette Davis al principi de la pel·lícula: "La vellesa no està feta pels covards"!

Un any més, els amants de la sensibilitat i el risc del cinema asiàtic tenim una cita al BAFF, a Barcelona. L'últim divendres d'abril, la pel·lícula xinesa "Assembly" inaugura la 10a edició d'un festival que ha passat dels 6.000 espectadors del 1999 als 22.000 del 2007. L'escollida, doncs, per obrir el foc és una superproducció que ha estat un autèntic esdeveniment mediàtic al seu país. Es tracta d'una cinta bèl·lica que se centra, especialment, en la lluita d'un soldat contra la burocràcia xinesa per restaurar l'honor dels seus companys morts durant la guerra civil de l'estat més poblat del món.



Com a novetats d'aquesta edició d'aniversari tan especial, cal destacar la presència de Hong Kong com a país convidat i la incorporació (entre els sis espais principals del certamen) de la sala Maldà. Allà, principalment, s'hi podran veure els 10 títols seleccionats per celebrar els 10 anys d'aquest festival pioner a Europa en la matèria. És una oportunitat per redescobrir pel·lícules de directors, ara consagrats, com ara Hirokazu Kore-eda, Hou Hsaio Hsien, Tsai Ming Liang i Naomi Kawase. La veritat, jo ja bavejo!



Entre el 25 d'abril i el 4 de maig al BAFF 2008 es projectaran uns 70 llargmetratges. La llistat de recomanacions és àmplia però proposo que sigui el mateix equip del Festival qui ens faci denteta. Els recomanadíssims reportatges són del programa "El cinematògraf".