He de reconèixer que tenia els meus dubtes sobre el resultat d’aquest remake nord-americà de la primera part de la famosa trilogia de Stieg Larsson. D’entrada, em fa molta ràbia l’actitud colonitzadora de la indústria de Hollywood, fent-se seves històries que s’han creat a Europa o a qualsevol altre continent. Però darrere aquest projecte hi ha David Fincher, un dels millors talents del cinema actual. Total, que l’autor de “Seven” no m’ha decebut gens ni mica, tot al contrari! Fins i tot considero que arriba a deixar en evidència la pel·lícula sueca original que versiona. Això sí, és una llàstima la incongruència idiomàtica. Tots els personatges són i viuen a Suècia però parlen anglès.



“Millennium: Els homes que no estimaven les dones” és cinema en estat pur. Quina manera de narrar més hipnòtica, quina manera d’extreure tot el suc dels recursos audiovisuals i quina manera de potenciar la personalitat icònica dels diferents protagonistes. A tot això hi hem de sumar el descobriment de Rooney Mara, que aconsegueix fer-nos dubtar dels límits entre l’actriu i el personatge, l’enigmàtica Lisbeth Salander. David Fincher porta al seu terreny, amb habilitat, la investigació d’un periodista per saber què s’amaga darrere la desaparició 40 anys enrere de la néta d’un important empresari suec. L’autor d’”El curiós cas de Benjamin Button” encara va més enllà en la descripció de la part més fosca de l’ésser humà, l’ambició i la doble moral. També dóna algunes pistes més que la pel·lícula original de la relació entre la Salander i el periodista Blomkvist. En definitiva, espero que “Millennium: Els homes que no estimaven les dones” us convenci com a mi. Encara és molt aviat però... estic convençut que serà un dels millors thrillers d’aquest 2012!

Títol original: "Millennium: The Girl with the Dragon Tattoo" (EUA, 158’)
Estrena a Catalunya: 13 de gener del 2012

Aquesta matinada, hora catalana, l'equip de "Pa negre" viurà un dels moments més especials abans de saber si la pel·lícula estarà nominada als Òscars. Resulta que Villaronga i companyia compartiran el primer i únic sopar amb els membres de l'Acadèmia de Hollywood que podran votar la categoria de millor producció estrangera de parla no anglesa. Una bona manera de pujar l'autestima i creure en les possibilitats de "Black Bread" als premis més famosos de la indústria és veure el vídeo promocional que s'acaba de publicar. Acaba de sortir del forn i la veritat és que està molt bé. Molta sort!!

Una de les estrenes més esperades d'aquest cap de setmana de Reis ha sigut "La dama de hierro". Una de les millors coses de pel·lícules com aquesta és que et permeten fer espais de ràdio com el de dimecres passat a "La Tribu de Catalunya Ràdio". Vam parlar de Thatcher, i la cinta protagonitzada per Meryl Streep, amb Montserrat Gibernau, catedràtica de Política de la Queen Mary School (Universitat de Londres). Un plaer!

Ha sigut una secció ràpida, però no he perdut l'oportunitat de recomanar "Drive", una de les pel·lícules que més recordaré del 2011. Bon any a tothom!!

No se m'acut cap manera millor d'acabar o començar l'any que no sigui veient una de les pel·lícules més sorprenents i originals de la temporada, la producció francesa "The Artist". Quina meravella! És d'aquells títols que et reconcilien amb la vida i el cinema, d'aquelles propostes que et fan sentir feliç!



És veritat que la història recorda altres clàssics, com ara "Cantant sota la pluja" o "El crepúscle dels déus". Però el més valent d'aquesta proposta és que utilitza tècniques dels anys 20 en plena era de la digitalització i aconsegueix arribar a un públic molt ampli, a espectadors que de seguida deixen de banda els prejudicis inicials. És admirable la força de "The Artist" per aconseguir que el blanc i negre, l'absència de diàlegs i el format quadrat de la pantalla no impedeixin empatitzar amb el que s'explica. Per tant, tècnicament aquesta pel·lícula de Michel Hazanavicius és perfecta (el so, la música, la fotografia, els actors...) i el risc d'apostar per una idea així és exemplar, sincerament. Però a més, la història és entranyable i té molts matisos, moltes capes d'anàlisi. I és que darrere la història d'amor de "The Artist", darrere el drama d'aquesta estrella del Hollywood als anys 20, hi ha una oportuna reflexió sobre la capacitat d'adaptació als nous temps que ens toca viure. Tot plegat amb una mirada irònica i crítica a l'orgull, l'èxit i el fracàs. No m'estranya que "The Artist" hagi guanyat, entre molts altres, el Premi al Millor actor del Festival de Canes i el del públic a Sant Sebastià. Ara per ara, si m'hagués de mullar per la pel·lícula amb més opcions de guanyar l'Oscar... seria aquesta. La qual cosa seria històric perquè mai cap pel·lícula que no sigui angloamericana ho ha aconseguit. La trampa, però, seria que els acadèmics de Hollywood haurien escollit un preciós homenatge al cinema clàssic americà.

Títol original: "The Artist" (França, 100')
Estrena a Catalunya: 16 de desembre del 2011

Una temporada més a Catalunya Ràdio hem fet balanç de la temporada. I la veritat, el resultat demostra que durant el 2011 s'han estrenat pel·lícules que recordarem durant temps, com a mínim jo. És el cas de "The Artist", "Nader y Simin", "Midnight in Paris", "Super 8", "El árbol de la vida" i "Drive", però n'hi ha moltes més. Hem procurat seleccionar les més destacades en 50 minuts. Com sempre passa, però, segur que en trobareu a faltar alguna. La veritat... nosaltres també, i aquesta és la millor notícia perquè vol dir que aquest 2011 hem tingut una collita excel·lent.

El gironí Isaki Lacuesta és un dels cineastes de moda al nostre país. Fa unes setmanes va guanyar una controvertida Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià i, paralel·lament, la plataforma d’internet FILMIN ha estrenat en exclusiva el documental “El cuaderno de barro”, un projecte que té molts elements per seduir cinèfils, enamorats de l’Àfrica i, sobretot, entusiastes de l’artista mallorquí Miquel Barceló. És una llàstima que aquesta pel·lícula no arribi als cinemes, però, com a mínim, la xarxa pot ser la nostra aliada. Recordem que ‘El cuaderno de barro’ mostra el procés de creació que segueix Barceló en el seu taller de Mali, on fa 20 anys que hi passa llargues temporades. Entre altres coses, és curiós observar la reacció dels autòctons davant l’obra abstracta del creador mallorquí.

Les expectatives s’han confirmat i l’última pel·lícula de Terrence Malick s’ha convertit en un dels títols més controvertits de la cartellera actual. Diuen que el pitjor per a qualsevol creador és provocar indiferència i, si és així, aquest no és el cas d'“El árbol de la vida”. La nova proposta introspectiva del director nord-americà pot agradar més o menys, però és indubtable que es reafirma com un dels esdeveniments cinematogràfics de l’any. La cinquena pel·lícula de Malick en més de 40 anys segueix la línia de les seves anteriors produccions. És a dir: ritme pausat, ambició, poètica, metratge llarg i llenguatge metafòric. Tot plegat demana una actitud activa a l’espectador. Però aquesta vegada, l’autor de “La delgada línea roja” sembla que hagi radicalitzat encara més el seu plantejament, i ha vestit la pel·lícula d’un aire espiritual i moralista. Això la fa una mica més inaccessible però, tenint en compte els temps que vivim, trobo molt necessari històries que ajudin a descobrir el que és important a la vida. Per mi, la que va guanyar la Palma d’Or del Festival de Canes és una cinta que parla d’educació, d’herència familiar i de la responsabilitat que tenim a l'hora de construir un món millor. En aquest sentit, segurament Malick recrea l’origen de l’univers perquè siguem més conscients que mai d’on venim i quin és el pes de la natura en tot aquest procés. L’excusa, però, és el creixament d’un nen, fill d’una família de Texas, amb un pare autoritari.



Dit això, m’agrada molt que “El árbol de la vida” tingui tantes capes d’anàlisi. Una de les menys qüestionables és la tècnica. Les imatges del cosmos i les elipsis són antològiques. Connecten amb l’univers creat per Kubrick a “2001. Una odissea de l’espai”. No és habitual trobar-se amb un director que aprofiti tots els recursos audiovisuals disponibles; que no es limiti als bons diàlegs i a una realització efectiva. Terrence Malick va un pas més enllà, cosa que trobo sensacional. Tot i així, reconec que el magnetisme de la narració se’m desinfla al tram final, potser per la dificultat que té Malick per tancar la història. O potser, també, pel poc pes del personatge protagonista d’adult. De fet, em sembla recordar que Sean Penn s’ha indignat amb la falta d’escenes seves a la pel·lícula.
En qualsevol cas, en resum: a qui no li molesti un discurs transcendent i li agradi deixar-se seduir per propostes més pròximes al concepte d’art que no pas al comercial, té molts números perquè li interessi “El árbol de la vida”, un d’aquells títols que recordarem durant molts anys. Tant els que l'hem defensat des del primer dia com els que han arribat a marxar del cine indignats.

Títol original: "The Tree of Life" (EUA, 138')
Estrena a Catalunya: 16 de setembre del 2011

He de reconèixer que pel·lícules com "Super 8" m'encanten. Són produccions que em recorden per què em sedueix tant el cinema. A grans trets, "Super 8" és una proposta espectacular amb personalitat pròpia, que no descuida les històries humanes i que sap treure el màxim suc del llenguatge audiovisual. Realment, la tercera pel·lícula com a director de J. J. Abrams demostra el poder de l'anomenat setè art. També és un exemple de la manera com es combinen dos universos tan especials com els del creador de "Perdidos" i el mestre Steven Spielberg, que en aquest projecte fa de productor. S'hi nota, però, el seu segell. I molt. I és que "Super 8" és una mescla de la innocència d'"Els Gonnies", la fantasia d'"Encontres a la tercera fase" i la tendresa d'"E.T.". El punt de partida de la història és l'amistat d'un grup d'amics que, mentre roden una pel·lícula casolana de zombis, són testimonis d'un misteriós accident de tren. En el fons aquest és el pretext per parlar de la tolerància i la importància de saber-nos posar a la pell de la gent que ens envolta. A "Super 8" s'hi detecta passió i nostàlgia pel cinema fantàstic més realista dels anys 80. En aquest sentit, segurament és una proposta molt generacional. Finalment, em sembla significatiu (i m'agrada molt) que una pel·lícula així funcioni comercialment sense grans estrelles, realment no les necessita. És més, serà aquest projecte el que farà populars alguns dels seus protagonistes infantils, sobretot Elle Fanning i Joel Courtney. Jo no me la perdria, tot i que les expectatives sempre són perilloses.


Super 8 - Trailer en español por
Títol original: "Super 8" (EUA, 112')
Estrena a Catalunya: 19 d'agost del 2011

Compartir: (Què és això?)