16/01/2010: Noms del món possible: Samija Lokvancic
Per Francesc de Dalmases
És la presidenta de l'associació de víctimes de Hadzici, al Cantó de Sarajevo, a Bòsnia i Herzegovina. Però Samija Lokvancic és sobretot, una mare conscient a qui la guerra va prendre la parella i els fills.
La Samija no sap ni vol saber què van significar els acords de Dayton ni s'ha cregut mai que el seu país visqui en pau. Diu que cap guerra no s'ha acabat fins que no s'ha fet justícia a les víctimes, fins que cada cos no recupera el nom i els familiars, per ser enterrat amb la dignitat que li van negar els botxins.
Per això el passat 26 d'octubre va gastar una petita fortuna dels seus migrats estalvis per viatjar fins a l'Haia acompanyada d'altres mares i familiars de víctimes i desapareguts de la guerra de Bòsnia. Volia veure el rostre d'uns dels ideòlegs de la neteja ètnica als Balcans, Radovan Karadzic, i sobretot volia sentir la mínima reparació que significava veure'l assegut al banc dels acusats. Volia també cridar ben fort i al cor d'Europa el nom dels desapareguts, el seu clam de mares desolades a qui Europa ha abandonat. Però fou debades. Radovan Karadzic va fer servir una argúcia legal i va evitar presentar-se en aquella sessió del judici.
De tornada a casa, la Samija explicava que s'havia sorprès a ella mateixa fent tot el camí de tornada sense vessar ni una sola llàgrima. Per primer cop va sentir que se li havia assecat la font del plor i que amb l'odi ja no podia anar enlloc. Ja no tenia força ni ganes per odiar els botxins ni els seus ideòlegs. Vol, això sí, digna i tossuda, trobar els cossos dels seus fills i de la seva parella. Com ho volen les mares de Srebrenica, de Tuzla, de Foca, Jatarica o Milici…
Per nosaltres, Bòsnia és un record llunyà, gairebé antic i per això ens calen veus com les de la Samija. Persones que arriben cada dia a una casa buida on la vida es va aturar un dia terrorífic de 1993. Dones, mares… persones que han patit la pitjor matança ocorreguda a Europa d'ençà la fi de la Segona Guerra Mundial. La Samija ens recorda que a Europa, al cor d'Europa, ens cal encara tancar ferides que parlen d'odi i d'incapacitat per entendre la diferència com un valor, que ens parlen de la impossibilitat d'imaginar un demà en pau mentre una sola persona es pugui llevar sense saber on, com i perquè van assassinar la seva parella, la seva filla, el seu fill…
Gràcies Samija. I deixa'm acabar amb una frase teva: "Jo descansaré el dia que els meus descansin en pau".
***Francesc de Dalmases (Barcelona, 1970)
Perquè és de justicia, com a reconeixement de la cooperació i la solidaritat que han demostrat al llarg de molts anys en escenaris remots i eternament en conflicte, en Francesc de Dalmases descobreix els altres noms del món possible, persones que han deixat petjada.
Director de la revista ONGC de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals; és president d’Acció Solidària IGMAN, nascuda durant les guerres dels Balcans i que continua treballant la cooperació al desenvolupament i l’educacio a partir del reconeixement de les identitats col•lectives al Sud i també al Nord.
És la presidenta de l'associació de víctimes de Hadzici, al Cantó de Sarajevo, a Bòsnia i Herzegovina. Però Samija Lokvancic és sobretot, una mare conscient a qui la guerra va prendre la parella i els fills.
Per això el passat 26 d'octubre va gastar una petita fortuna dels seus migrats estalvis per viatjar fins a l'Haia acompanyada d'altres mares i familiars de víctimes i desapareguts de la guerra de Bòsnia. Volia veure el rostre d'uns dels ideòlegs de la neteja ètnica als Balcans, Radovan Karadzic, i sobretot volia sentir la mínima reparació que significava veure'l assegut al banc dels acusats. Volia també cridar ben fort i al cor d'Europa el nom dels desapareguts, el seu clam de mares desolades a qui Europa ha abandonat. Però fou debades. Radovan Karadzic va fer servir una argúcia legal i va evitar presentar-se en aquella sessió del judici.
De tornada a casa, la Samija explicava que s'havia sorprès a ella mateixa fent tot el camí de tornada sense vessar ni una sola llàgrima. Per primer cop va sentir que se li havia assecat la font del plor i que amb l'odi ja no podia anar enlloc. Ja no tenia força ni ganes per odiar els botxins ni els seus ideòlegs. Vol, això sí, digna i tossuda, trobar els cossos dels seus fills i de la seva parella. Com ho volen les mares de Srebrenica, de Tuzla, de Foca, Jatarica o Milici…
Per nosaltres, Bòsnia és un record llunyà, gairebé antic i per això ens calen veus com les de la Samija. Persones que arriben cada dia a una casa buida on la vida es va aturar un dia terrorífic de 1993. Dones, mares… persones que han patit la pitjor matança ocorreguda a Europa d'ençà la fi de la Segona Guerra Mundial. La Samija ens recorda que a Europa, al cor d'Europa, ens cal encara tancar ferides que parlen d'odi i d'incapacitat per entendre la diferència com un valor, que ens parlen de la impossibilitat d'imaginar un demà en pau mentre una sola persona es pugui llevar sense saber on, com i perquè van assassinar la seva parella, la seva filla, el seu fill…
Gràcies Samija. I deixa'm acabar amb una frase teva: "Jo descansaré el dia que els meus descansin en pau".
***Francesc de Dalmases (Barcelona, 1970)
Director de la revista ONGC de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals; és president d’Acció Solidària IGMAN, nascuda durant les guerres dels Balcans i que continua treballant la cooperació al desenvolupament i l’educacio a partir del reconeixement de les identitats col•lectives al Sud i també al Nord.
