Escrit per: Adrià Bas
Restes identificades a punt de rebre sepultura en el Memorial de Potocari (Autor: Tarik Samarah)

«Durant força anys després de la guerra, la massacre de Srebrenica va ser un crim sense cadàvers. Els líders militars i polítics de la República Sèrbia de Bòsnia asseguraven amb rotunditat que aquelles atrocitats no s’havien comès mai, i ocultaven l’evidència dels crims i aquells que els van perpetrar. En la saga de Srebrenica, el capítol de la postguerra és la història d’una recerca llarga i dolorosa de la veritat, sense cap perspectiva d’èxit. Durant anys, els supervivents de la massacre de Srebrenica van ser un dels grups més marginats socialment a tot el país. La població sèrbia va demostrar i manifestar la predilecció que tenia per tractar les víctimes amb menyspreu. I, a més, un cop acabada la guerra, la comunitat internacional tampoc no va fer res durant anys per redreçar la pròpia actitud davant dels fets de Srebrenica».***


L’11 de juliol de 1995 Europa va consentir un dels episodis més tristos i nefastos de la història recent. Els cascos blaus de les Nacions Unides es rendien a l’exèrcit serbi i entregaven sense oposició el setge de Srebrenica. 14 anys després, la malaurada matança, en la qual van desaparèixer gairebé 10.000 persones i tantes altres s’han vist obligades a viure en camps de refugiats des de llavors, segueix sent el capítol més vergonyós després de la Segona Guerra Mundial. I costarà encara molts anys i esforços restituir la pau i la dignitat del poble bosnià.

Encara avui queden milers de cossos, enterrats a les fosses comunes, que no han estat identificats. Cada any en aquesta data -a mesura que es van identificant- centenars de restes reben sepultura per apaivagar el neguit dels seus desconsolats familiars. És el Memorial de Potocari, que no ha de caure en l’oblit, fins i tot el dia en què ja no quedi cap víctima per homenatjar.

A partir del llibre Srebrenica del fotoperiodista Tarik Samarah i amb els testimonis de tres catalans plenament implicats en la reconstrucció de la pau als Balcans, com són Francesc de Dalmases, president d’IGMAN-Acció Solidària; Jordi Rodri, coordinador de l’ONG Trenkalòs; i Miquel Ruiz, membre de Fotògrafs per la Pau, els “Solidaris” de Catalunya Ràdio us proposem un moment per a la memòria, un reportatge que evidencia encara el buit de perspectives de futur, la falta de motivació i el desarrelament de molts joves bosnians, noves generacions que han crescut marcades pel que va passar el 1995, als quals Europa segueix donant l’esquena.

"Srebrenica" del fotoperiodista Tarik Samarah, editat per IGMAN-Acció Solidària

***L’edició catalana i anglesa del llibre Srebrenica, del fotoperiodista Tarik Samarah, ha estat una iniciativa de l’autor i d’IGMAN-Acció Solidària, organització que fa més de quinze anys que treballa als Balcans. Aquesta obra magnífica de gran format recull les imatges i els textos de la tragèdia, alhora que dibuixa un futur de justícia i reconeixement de les víctimes, tot apuntant els culpables directes i indirectes de la tragèdia.

Si us dirigiu a IGMAN-Acció Solidària a través del correu administracio@igman.cat o al telèfon 93 533 42 38, podeu obtenir-lo al preu especial de 25€.

Llegiu: Srebrenica, la vergonya d'Europa, de Joaquim Aloy .
Escrit per: solidaris
José Cendón, fotògraf i periodista
60 periodistes morts, 673 de detinguts, 929 d’atacats o amenaçats i 29 de segrestats. Aquestes són les dades de l’informe anual de Reporters Sense Fronteres pel 2008. I entre ells un nom: José Cendón, el fotògraf i periodista gallec segrestat a Somàlia el 26 de novembre de l'any passat, juntament amb el britànic Colin Freeman.

Com va ser aquest segrest i com viu Cendón el dia a dia de la seva professió? Havent estat en països tan perillosos, què ens podria comentar Cendón sobre el compromís i l'obligació de garantir la seguretat dels periodistes per evitar aquestes xifres?

La Pepa Ferrer va parlar amb ell i aquest és el seu testimoni.

.
Escrit per: solidaris
Barraques de Barcelona
El Brasil és segurament el paradigma d'un model d'habitatge -lers barraques- que en un moment de la nostra història propera i recent també era habitual a Catalunya i altres països del nord. La gran diferència rau segurament en el fet que al Brasil és un mal que ha esdevingut endèmic i de difícil resolució. A més a més, les polítiques socials i la cojuntura a casa nostra han permès que el fenòmen s’anès resolent, dignificant.

Volem parlar del barraquisme (en altres països favel.les, villas, etc), un fenòmen aparentment erradicat a casa nostra i que ha suposat un model d’evolució urbanística molt característic de la perifèria de les nostres grans ciutats. Barris sencers que han passat de les grans extensions horitzontals, amb construccions de fusta i xapa, als actuals barris verticals que continuen sent el lloc on viuen les classes obreres, per trobar un eufemisme políticament correcte.


ESCOLTEU EL REPORTATGE DE PEPA FERRER SOBRE EL BARRAQUISME A BARCELONA

La Barcelona industrial va atreure una multitud de treballadors i quan van arribar, la vivenda va ser un problema. No hi havia habitatge popular. Això va provocar un augment de rellogats i el creixement de barris de barraques. Però els nuclis del barraquisme a Barcelona també van veure nàixer lluites socials i moviments veïnals. Paco Gonzàlez vivia al nucli de barraques del Carmel i va participar en moviments de formació d’associacions veïnals. Gerónimo Garcia, del nucli de barraques de Montjuïc i Can Valero, va ser reallotjat a Sant Cosme. Així van viure i recorden aquella època...

Reportatge "Barraques de Barcelona", de Pepa Ferrer
.
 


 
Catalunya Ràdio

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, SA
Atenció a l'Audiència