Per Carme Colomina
Ja fa 15 anys d’aquella cimera de la dona que Nacions Unides va celebrar a Pekin. Una trobada que es considera un punt d’inflexió important en la consciència social i política sobre els drets de les dones però, tot i el reconeixement, les qüestions de gènere continuen sent una assignatura pendent a gairebé tot el planeta. Aquests dies, a la seu de l’ONU a Nova York, se celebra la trobada Beijing + 15 per commemorar la signatura d’aquella “Plataforma per l’Acció”, però també per revisar de manera objectiva què s’ha aconseguit fins ara.
La fotografia és plena de taques negres.
En aquests 15 anys la pobresa ha seguit creixent a tot el planeta i la pobresa és femenina. El 70% de les persones pobres són dones. I el 80% dels refugiats i desplaçats de guerra són dones i infants.
Les dones només reben un 10% de tots els ingressos mundials i només representen el 16% dels parlamentaris que hi ha arreu del món. De fet, hi ha països on encara no tenen dret a vot. I en els països en vies de desenvolupament, només el 43% de les nenes, menys de la meitat, van a l’escola.
Totes aquestes dades s’han presentat aquesta setmana al Parlament de Catalunya en un informe d’Ajuda en Acció, que ha preparat les seves pròpies recomanacions per la Cimera de Nova York, en la que aquesta organització també participarà.
I tot i això, l’ONU considera que hi ha hagut alguns avenços en aquests 15 anys en favor de la igualtat de gènere.
La fotografia és plena de taques negres.
En aquests 15 anys la pobresa ha seguit creixent a tot el planeta i la pobresa és femenina. El 70% de les persones pobres són dones. I el 80% dels refugiats i desplaçats de guerra són dones i infants.
Les dones només reben un 10% de tots els ingressos mundials i només representen el 16% dels parlamentaris que hi ha arreu del món. De fet, hi ha països on encara no tenen dret a vot. I en els països en vies de desenvolupament, només el 43% de les nenes, menys de la meitat, van a l’escola.
Totes aquestes dades s’han presentat aquesta setmana al Parlament de Catalunya en un informe d’Ajuda en Acció, que ha preparat les seves pròpies recomanacions per la Cimera de Nova York, en la que aquesta organització també participarà.
I tot i això, l’ONU considera que hi ha hagut alguns avenços en aquests 15 anys en favor de la igualtat de gènere.
01/03/2010: Mali: futbol i desenvolupament social
Per Lali Ferrer (Bamako, Mali)
Sense notícies encara dels tres cooperants de l'ONG Barcelona Acció Solidària, segrestats per Al Qaida ara fa tres mesos, i amb la mosca darrera l'orella perquè l'alliberament es pugui produir en les properes hores, l'enviada especial de Catalunya Ràdio a Bamako (Mali), Lali Ferrer, aprofita l'espera per conèixer la ciutat i els seus habitants.
El futbol és l’esport rei a Mali. Tots els pobles, per més petits que siguin, tenen un camp que cada vespre s’omple de nens per jugar a futbol. La televisió hi juga un paper considerable perquè hi ha aglomeracions davant les pantalles per veure tots els partits, nacionals o internacionals.
És per aixó que les iniciatives de cooperació de la Fundació del F.C.Barcelona tenen tan d’èxit. ja que en molts casos serveixen per acollir nens orfes, que d'altra forma viurien al carrer, sense cap mena de cobertura, ni alimentació. I així és al barri de Telefon Sans Fil, un dels més marginals de la capital de Mali, ciutat en la que és impossible saber si hi viuen 2 o 3 milions de persones.
Alimé Traoré és una de les treballadores d'aquest projecte. Parla mambara, la llengua que utilitza per treballar amb el centenar de nens que te al seu càrrec. Explica que els nens més petits, els que tenen entre 0 i 7 anys, són escolaritzats. I és el Barça qui es fa càrrec de pagar la seva educació i els metges quan fan falta. La Fundació F.C.Barcelona aprofita així la fama del club i l'admiració generalitzada que desperta, per contribuir a la cooperació i el desenvolupament del país.
Seydu Keyta, figura malinesa del futbol i jugador del Barça, és un dels referents que enlluernen els nens que són als projectes de cooperació de la Fundació. Tot i això, les preferències d’alguns nens van per un altre costat, o més ben dit, per un altre color. Zinedine Zidan i Cristiano Ronaldo segueixen sent estrelles indiscutibles. Però colors a banda, qualsevol futbolista d'elit és vàlid per transmetre als nens els valors d'equip, de disciplina i de treball constant que prioritza el futbol. D'altra banda, uns valors que els seran útils en qualsevol moment de la seva vida.
Mali ha quedat eliminat de la Copa del món d’aquest any a Sud-àfrica. Potser amb l’ajuda d’aquests nens, podrà participar en proximes convocatòries.
Sense notícies encara dels tres cooperants de l'ONG Barcelona Acció Solidària, segrestats per Al Qaida ara fa tres mesos, i amb la mosca darrera l'orella perquè l'alliberament es pugui produir en les properes hores, l'enviada especial de Catalunya Ràdio a Bamako (Mali), Lali Ferrer, aprofita l'espera per conèixer la ciutat i els seus habitants.
És per aixó que les iniciatives de cooperació de la Fundació del F.C.Barcelona tenen tan d’èxit. ja que en molts casos serveixen per acollir nens orfes, que d'altra forma viurien al carrer, sense cap mena de cobertura, ni alimentació. I així és al barri de Telefon Sans Fil, un dels més marginals de la capital de Mali, ciutat en la que és impossible saber si hi viuen 2 o 3 milions de persones.
Alimé Traoré és una de les treballadores d'aquest projecte. Parla mambara, la llengua que utilitza per treballar amb el centenar de nens que te al seu càrrec. Explica que els nens més petits, els que tenen entre 0 i 7 anys, són escolaritzats. I és el Barça qui es fa càrrec de pagar la seva educació i els metges quan fan falta. La Fundació F.C.Barcelona aprofita així la fama del club i l'admiració generalitzada que desperta, per contribuir a la cooperació i el desenvolupament del país.
Seydu Keyta, figura malinesa del futbol i jugador del Barça, és un dels referents que enlluernen els nens que són als projectes de cooperació de la Fundació. Tot i això, les preferències d’alguns nens van per un altre costat, o més ben dit, per un altre color. Zinedine Zidan i Cristiano Ronaldo segueixen sent estrelles indiscutibles. Però colors a banda, qualsevol futbolista d'elit és vàlid per transmetre als nens els valors d'equip, de disciplina i de treball constant que prioritza el futbol. D'altra banda, uns valors que els seran útils en qualsevol moment de la seva vida.
Mali ha quedat eliminat de la Copa del món d’aquest any a Sud-àfrica. Potser amb l’ajuda d’aquests nens, podrà participar en proximes convocatòries.
01/03/2010: CONCERT SOLIDARI X HAITÍ
24/02/2010: Un conte solidari: La boina
Per Gustavo Duch
Era la segona vegada que pujava a un tren. Feia més de mig segle, quan tornava del Penal de Burgos en aquell vagó de fusta, va decidir que volia viure, dia a dia, sense pressa, escoltant passar el temps. Al arribar a casa, el seu pare li va posar la boina al cap, en una mena de segon bateig.
La boina el va protegir de la pluja i el fred, mentre amb esforç llaurava el camp de patates. Era la seva visera contra el sol inclement quan a l’estiu recollia els tomàquets i albergínies de l’hort. Amb gest mecànic l’aixecava lleugerament per donar un cop d’ull a les ovelles pasturant. Ell, que no va ser mai d’anar a missa tots els diumenges, colpejant-la contra la seva cama li treia la pols, per fer un tomb, elegant, amb la Manuela.
Va ser la boina que li va calmar l’enfurismada quan el seu fill gran el va acusar de ‘cacic’. Que per ser propietari d’aquelles terres heretades, amb l’hort, els sembrats de blat i civada i el bestiar, era un opressor i altres disbarats. També li va fer saber que marxava a Nicaragua -on deia- s'hi feia la revolució de veritat. Més d’una vegada, amagat darrere la boina, va plorar pensant en ell. Mai va tornar a visitar-los.
També aquella vella boina el va aplacar quan l’altre fill, a qui li van poder pagar estudis d’agrònom, va tornar amb ganes de canviar-ho tot. Pare, aquesta forma de treballar es rudimentària i no rendeix. Cal eliminar l’hort i les patates, ho sembrarem tot de cereal amb llavors millorades, i amb els fertilitzants i els pesticides aconseguirem excel•lents collites que vendrem molt bé a les granges de porcs de la zona. Caldrà demanar un crèdit per comprar un tractor. Això cal fer.
Se’l veia tant segur que li va cedir la finca. Sota la boina va ser testimoni dels canvis: el paisatge es va transformar i van fer acte de presència els sorolls i les males olors. El menjar de cada dia ja no era el de casa. Calia comprar-lo al poble i la Manuela rondinava. Ell tampoc estava content. No entenia la lògica de dependre d’un sol cultiu. I si surt malament, si arriba una plaga, si no paguen el preu just? Es gratava el cap per sota de la boina: ja sabia perquè tants joves marxaven dels pobles. Aquest model d’agricultura no era rentable pels petits propietaris ni donava jornals pels treballadors. Ara diuen que per fer reviure el poble volen posar un cementiri, un cementiri de residus nuclears.
En tot això pensava en aquell segon viatge, aquesta vegada cap a Lleida on l’esperaven per impartir unes classes a l’Escola d’Agronomia. Es veu que un vell com ell te molta saviesa per transmetre. El jove que va presentar la conferència va explicar: L’agricultura moderna és maligna pel planeta. Malgrat produeix molts aliments, tan sols les grans corporacions se’n beneficien. Per això, a la vegada que a les nostres terres els pobles s’abandonen, als països del Sud la pobresa i la fam augmenta precisament al medi rural. Els petits productors i les dones camperoles que resisteixen no poden vendre els seus productes per la competència dels aliments industrials. I afegeix: cal recuperar l’agricultura de petita escala, volem aprendre de la seva forma de pensar i fer les coses.
Era més fort l’orgull que sentia que la por de parlar davant d’aquells joves. La companyia de la seva boina li donava tranquil•litat. Però millor encara era saber que aquell noi arribat de Nicaragua, era el seu net. Ja se l’imaginava amb la boina el cap.
***Gustavo Duch (Barcelona, 1965)
Les injustes realitats que han de patir dia a dia els pobles del sud i aquelles comunitats que viuen a remolc del desenvolupament del nord, inspiren la imaginació d’en Gustavo Duch en forma de conte solidari.
Llicenciat en Veterinària. És membre fundador de Veterinaris Sense Fronteres, organització fundada fa 23 anys i de la que n’ha estat director entre 1991 i 2009. Reconegut activista, defensor dels drets de les comunitats rurals dels països del sud, col•labora estretament amb els moviments que reivindiquen la sobirania alimentària dels pobles de la Terra, com ara la Via Campesina i les campanyes “No et mengis el Món” i “Som lo que sembrem”.
Era la segona vegada que pujava a un tren. Feia més de mig segle, quan tornava del Penal de Burgos en aquell vagó de fusta, va decidir que volia viure, dia a dia, sense pressa, escoltant passar el temps. Al arribar a casa, el seu pare li va posar la boina al cap, en una mena de segon bateig.
Va ser la boina que li va calmar l’enfurismada quan el seu fill gran el va acusar de ‘cacic’. Que per ser propietari d’aquelles terres heretades, amb l’hort, els sembrats de blat i civada i el bestiar, era un opressor i altres disbarats. També li va fer saber que marxava a Nicaragua -on deia- s'hi feia la revolució de veritat. Més d’una vegada, amagat darrere la boina, va plorar pensant en ell. Mai va tornar a visitar-los.
També aquella vella boina el va aplacar quan l’altre fill, a qui li van poder pagar estudis d’agrònom, va tornar amb ganes de canviar-ho tot. Pare, aquesta forma de treballar es rudimentària i no rendeix. Cal eliminar l’hort i les patates, ho sembrarem tot de cereal amb llavors millorades, i amb els fertilitzants i els pesticides aconseguirem excel•lents collites que vendrem molt bé a les granges de porcs de la zona. Caldrà demanar un crèdit per comprar un tractor. Això cal fer.
Se’l veia tant segur que li va cedir la finca. Sota la boina va ser testimoni dels canvis: el paisatge es va transformar i van fer acte de presència els sorolls i les males olors. El menjar de cada dia ja no era el de casa. Calia comprar-lo al poble i la Manuela rondinava. Ell tampoc estava content. No entenia la lògica de dependre d’un sol cultiu. I si surt malament, si arriba una plaga, si no paguen el preu just? Es gratava el cap per sota de la boina: ja sabia perquè tants joves marxaven dels pobles. Aquest model d’agricultura no era rentable pels petits propietaris ni donava jornals pels treballadors. Ara diuen que per fer reviure el poble volen posar un cementiri, un cementiri de residus nuclears.
En tot això pensava en aquell segon viatge, aquesta vegada cap a Lleida on l’esperaven per impartir unes classes a l’Escola d’Agronomia. Es veu que un vell com ell te molta saviesa per transmetre. El jove que va presentar la conferència va explicar: L’agricultura moderna és maligna pel planeta. Malgrat produeix molts aliments, tan sols les grans corporacions se’n beneficien. Per això, a la vegada que a les nostres terres els pobles s’abandonen, als països del Sud la pobresa i la fam augmenta precisament al medi rural. Els petits productors i les dones camperoles que resisteixen no poden vendre els seus productes per la competència dels aliments industrials. I afegeix: cal recuperar l’agricultura de petita escala, volem aprendre de la seva forma de pensar i fer les coses.
Era més fort l’orgull que sentia que la por de parlar davant d’aquells joves. La companyia de la seva boina li donava tranquil•litat. Però millor encara era saber que aquell noi arribat de Nicaragua, era el seu net. Ja se l’imaginava amb la boina el cap.
***Gustavo Duch (Barcelona, 1965)
Llicenciat en Veterinària. És membre fundador de Veterinaris Sense Fronteres, organització fundada fa 23 anys i de la que n’ha estat director entre 1991 i 2009. Reconegut activista, defensor dels drets de les comunitats rurals dels països del sud, col•labora estretament amb els moviments que reivindiquen la sobirania alimentària dels pobles de la Terra, com ara la Via Campesina i les campanyes “No et mengis el Món” i “Som lo que sembrem”.
22/02/2010: L'Informe Colomina: Iran, oposats a l'oposició
Per Carme Colomina
Ja fa 8 mesos de les polèmiques eleccions presidencials de l’Iran, que van consagrar la reelecció sota sospita del president Ahmadinejad. Des d’aleshores, la represssió, la violència i les violacions de la llibertat d’expressió han estat una constant que el govern aplica amb tota la impunitat. Ahmadinejad aplaca les veus de la dissidència, pujant el to del seu desafiament nuclear. I això és el que hem viscut aquesta setmana. Nous anuncis d’enriquiment d’urani, mentre Nacions Unides examinava l’estat dels Drets Humans a la república islàmica.
El Consell dels Drets Humans de Nacions Unides analitza cada quatre anys el respecte de tots els països membres de l’ONU pels drets de l’home i dilluns passat li va tocar a l’Iran. L’examen coincidia amb la gira que la secretària d’Estat nord-americana, Hillary Clinton, ha fet per la regió; amb els últims esforços negociadors per controlar l’ús que l’Iran vol fer del seu urani enriquit, abans de discutir la imposició de sancions; i amb el debat sobre l’estat real de la dissidència iraniana, després de veure les multitudinàries manifestacions pro-governamentals que van celebrar el 31è aniversari de la revolució islàmica.
La situació a l’Iran està tan viva que cada setmana prodríem explicar un munt de coses. Anem per parts. Comencem per aquest examen als Drets Humans que es va fer a la seu de l’ONU, a Ginebra. Es va acusar el govern de l’Iran d’aplicar una “repressió sagnant” de la dissidència des de les eleccions del juny passat. Es van demanar explicacions per les informacions sobre assassinats, detencions i tortures contra suposats opositors. Que s’aturi la violència contra les dones, la discriminació i les retallades a la llibertat d’expressió. També es va proposar l’obertura d’una investigació internacional independent i es va insistir en que es permeti l’entrada del relator especial de l’ONU pels Drets Humans a qui no es permet trepitjar l’Iran des del 2005.
Les crítiques esperades: els Estats Units, França i Gran Bretanya els més contundents; Veneçuela, Cuba i Síria van defensar l’Iran; i Rússia i alguns països no alineats van considerar que hi havia hagut una millora en els drets econòmics i socials, però que calia continuar millorant el compliment del Drets Humans.
Amnistia Internacional ha lamentat que el govern de Teheran s’hagi negat a posar fi a les execucions de delinqüents juvenils, a defensar els judicis amb totes les garanties, a investigar les denúncies de tortura, incloses les violacions; i que no s'hagi volgut comprometre tampoc a l'alliberament de persones detingudes per exercir pacíficament els seus drets.
Aquesta ha estat també una setmana amb molts moviments polítics, perquè s’ha parlat molt del canvi de posició del govern dels Estats Units respecte a l’Iran. En contra de les amenaces bèl•liques de Bush, Barak Obama tenia fins ara la mà estesa a Teheran. Ara, però, els contactes per imposar sancions diplomàtiques s’han intensificat. El New York Times informava, fa un parell de setmanes, del desplegament de sistemes anti-missils nord-americans als països del Golf. I Hillary Clinton ha pronunciat, en la seva gira per Qatar i l’Aràbia Saudita, una de les sentències més comentades de la setmana, alertant del perill que corre l'Iran de convertir-se en una dictadura militar, ja que els polítics -i també els teòlegs- estaven perdent gas davant del poder de l'exèrcit i els seus cabdills.
Una conclusió sorprenent. Probablement és cert que els militars estan guanyant pes sobre els teòlegs i els polítics però l’Iran ja és una dictadura des de fa dècades. De fet, molts dels joves que surten als carrers a protestar contra Ahmadinejad són fills d’una altra revolució. La revolució islàmica de la fi dels 70, que havia d’acabar amb una altra tirania, la de la monarquia del Sha. Són les veus del que s’anomena “el moviment verd”, que protesta contra la corrupció, la decepció, la repressió brutal i la falta de llibertats. I com ja està passant amb molts altres moviments dissidents del planeta, Internet s’ha convertit en una eina bàsica per a la denúncia i la mobilització. Aquest traductor automàtic de google ens permet seguir avui els debats a la xarxa entre bloggers iranians.
El twitter i el mail van ser clau per a explicar al món, en temps real i amb imatges, les revoltes post-electorals del mes de juny. Aquest cop, pocs dies abans de l’aniversari de la revolució, Iran va anunciar que suspendria el servei de missatgeria de Google per oferir-ne un de propi. Tot i això ens van arribar imatges de protestes aillades. Però, si fem cas del debat que hi havia en molts d’aquests blogs, l’oposició es demana ara què poden fer per no perdre força, especialment per la dura repressió que estan patint, i alguns reclamaven un cap més visible.
Avui us proposem alguns d’aquests portals de l’oposició per tenir accés a més notícies i imatges del que està passant. Visiteu en.irangreenvoice.com. Des del web d’aquest Moviment Verd, per exemple, es pot seguir quines notícies hi ha dels detingus. Els problemes laborals que també estan anant a més al país. O les aplicacions de la censura.
***Carme Colomina (Barcelona, 1970)
La seva experiència com a periodista internacional és l'eina perfecta perquè la Carme Colomina desxifri les claus de la geopolítica global i cada setmana ens acosti a la veritat dels grans casos que mouen l'actualitat.
Forma part del departament d'Informatius de Catalunya Ràdio des de fa anys. Ha estat corresponsal a Brussel·les i enviada especial a l'Afganistan. És experta en política de la UE.
Ja fa 8 mesos de les polèmiques eleccions presidencials de l’Iran, que van consagrar la reelecció sota sospita del president Ahmadinejad. Des d’aleshores, la represssió, la violència i les violacions de la llibertat d’expressió han estat una constant que el govern aplica amb tota la impunitat. Ahmadinejad aplaca les veus de la dissidència, pujant el to del seu desafiament nuclear. I això és el que hem viscut aquesta setmana. Nous anuncis d’enriquiment d’urani, mentre Nacions Unides examinava l’estat dels Drets Humans a la república islàmica.
La situació a l’Iran està tan viva que cada setmana prodríem explicar un munt de coses. Anem per parts. Comencem per aquest examen als Drets Humans que es va fer a la seu de l’ONU, a Ginebra. Es va acusar el govern de l’Iran d’aplicar una “repressió sagnant” de la dissidència des de les eleccions del juny passat. Es van demanar explicacions per les informacions sobre assassinats, detencions i tortures contra suposats opositors. Que s’aturi la violència contra les dones, la discriminació i les retallades a la llibertat d’expressió. També es va proposar l’obertura d’una investigació internacional independent i es va insistir en que es permeti l’entrada del relator especial de l’ONU pels Drets Humans a qui no es permet trepitjar l’Iran des del 2005.
Les crítiques esperades: els Estats Units, França i Gran Bretanya els més contundents; Veneçuela, Cuba i Síria van defensar l’Iran; i Rússia i alguns països no alineats van considerar que hi havia hagut una millora en els drets econòmics i socials, però que calia continuar millorant el compliment del Drets Humans.
Aquesta ha estat també una setmana amb molts moviments polítics, perquè s’ha parlat molt del canvi de posició del govern dels Estats Units respecte a l’Iran. En contra de les amenaces bèl•liques de Bush, Barak Obama tenia fins ara la mà estesa a Teheran. Ara, però, els contactes per imposar sancions diplomàtiques s’han intensificat. El New York Times informava, fa un parell de setmanes, del desplegament de sistemes anti-missils nord-americans als països del Golf. I Hillary Clinton ha pronunciat, en la seva gira per Qatar i l’Aràbia Saudita, una de les sentències més comentades de la setmana, alertant del perill que corre l'Iran de convertir-se en una dictadura militar, ja que els polítics -i també els teòlegs- estaven perdent gas davant del poder de l'exèrcit i els seus cabdills.
Una conclusió sorprenent. Probablement és cert que els militars estan guanyant pes sobre els teòlegs i els polítics però l’Iran ja és una dictadura des de fa dècades. De fet, molts dels joves que surten als carrers a protestar contra Ahmadinejad són fills d’una altra revolució. La revolució islàmica de la fi dels 70, que havia d’acabar amb una altra tirania, la de la monarquia del Sha. Són les veus del que s’anomena “el moviment verd”, que protesta contra la corrupció, la decepció, la repressió brutal i la falta de llibertats. I com ja està passant amb molts altres moviments dissidents del planeta, Internet s’ha convertit en una eina bàsica per a la denúncia i la mobilització. Aquest traductor automàtic de google ens permet seguir avui els debats a la xarxa entre bloggers iranians.
El twitter i el mail van ser clau per a explicar al món, en temps real i amb imatges, les revoltes post-electorals del mes de juny. Aquest cop, pocs dies abans de l’aniversari de la revolució, Iran va anunciar que suspendria el servei de missatgeria de Google per oferir-ne un de propi. Tot i això ens van arribar imatges de protestes aillades. Però, si fem cas del debat que hi havia en molts d’aquests blogs, l’oposició es demana ara què poden fer per no perdre força, especialment per la dura repressió que estan patint, i alguns reclamaven un cap més visible.
Avui us proposem alguns d’aquests portals de l’oposició per tenir accés a més notícies i imatges del que està passant. Visiteu en.irangreenvoice.com. Des del web d’aquest Moviment Verd, per exemple, es pot seguir quines notícies hi ha dels detingus. Els problemes laborals que també estan anant a més al país. O les aplicacions de la censura.
***Carme Colomina (Barcelona, 1970)
La seva experiència com a periodista internacional és l'eina perfecta perquè la Carme Colomina desxifri les claus de la geopolítica global i cada setmana ens acosti a la veritat dels grans casos que mouen l'actualitat.
Forma part del departament d'Informatius de Catalunya Ràdio des de fa anys. Ha estat corresponsal a Brussel·les i enviada especial a l'Afganistan. És experta en política de la UE.
22/02/2010: Noms del món possible: Hassan Banhakeia
Per Francesc de Dalmases
Hassan Banhakeia és escriptor, poeta i professor a la Universitat d’Oujda. Però sobretot, sobretot, és un amant de la seva terra, el Rif, i de la cultura amaziga. Parla un català perfecte i ens va explicar que això no és gens estrany al Rif, perquè 8 de cada 10 nouvinguts dels que nosaltres anomenem ‘marroquins’, de fet són rifenys.
Els rifenys i els catalans tenim força coses en comú. El Rif és la terra menystinguda per l’estat marroquí i durant anys ha perseguit la cultura i la llengua amaziga. A més, durant el llarg i penós regnat de Hassan II va ser l’únic territori que va patir dos atemptats i això encara va forçar més la repressió i la manca d’inversions d’un estat que no és estat perquè encara es gestiona i es governa com si fos la finca particular d’un terratinent amb pocs escrúpols.
Per sort hi ha persones com en Hassan. Persones que no només han fet possible que la cooperació catalana treballi al Rif amb socis i contraparts que ofereixen garanties, sinó que ens ha proposat també, ser elements de suport a la llengua i a la cultura pròpies del Rif.
"Encara no fa deu anys no n’hi havia prou amb tenir diners per editar material i llibres de text en amazig. Perquè encara que tinguessis diners, cap impressor acceptava l’encàrrec perquè el càstig per fer-ho podia ser el tancament del seu negoci. Així que ens tocava imprimir a casa nostra i entrar els llibres clandestinament per tal que es fessin servir a les escoles on col•laboràvem."
Però en Hassan l’hem volgut fer constar en aquest espai perquè va més enllà de retratar una terra extorquida i oblidada, més enllà del projecte concret. És poeta i sempre afegeix el doll d’esperança i de feina que ens pertoca per guanyar el demà.
Així va escriure ell un dia, a la revista ONGC:
“El meu país és ple de muntanyes de pedra poderosa, endurida sota els cops de la tirania, de l’ocupació i de la marginació. Muntanyes i persones forjades per la resistència i, tanmateix, plenes d’hospitalitat. Dures com la roca i generoses com les fonts que brollen pel roquer. Orgull i resistència. Aquest és el meu país. País de l’esperança ferida a Beni Enzar, degollada a Nador, mutilada a Midar, fet a miques a Temsaman i mort a Al-Hoceima. Joves, entre el contraban i el somni europeu… Què fer? Què podem oferir a aquests joves que desitgen viure? Què dir a les dones i als homes que llauren la terra i ignoren que la vida es pot viure dignament?
Per ser, una acció solidària hi és indispensable. Allà, al Rif…”
***Francesc de Dalmases (Barcelona, 1970)
Perquè és de justicia, com a reconeixement de la cooperació i la solidaritat que han demostrat al llarg de molts anys en escenaris remots i eternament en conflicte, en Francesc de Dalmases descobreix els altres noms del món possible, persones que han deixat petjada.
Director de la revista ONGC de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals; és president d’Acció Solidària IGMAN, nascuda durant les guerres dels Balcans i que continua treballant la cooperació al desenvolupament i l’educacio a partir del reconeixement de les identitats col•lectives al Sud i també al Nord.
Hassan Banhakeia és escriptor, poeta i professor a la Universitat d’Oujda. Però sobretot, sobretot, és un amant de la seva terra, el Rif, i de la cultura amaziga. Parla un català perfecte i ens va explicar que això no és gens estrany al Rif, perquè 8 de cada 10 nouvinguts dels que nosaltres anomenem ‘marroquins’, de fet són rifenys.
Per sort hi ha persones com en Hassan. Persones que no només han fet possible que la cooperació catalana treballi al Rif amb socis i contraparts que ofereixen garanties, sinó que ens ha proposat també, ser elements de suport a la llengua i a la cultura pròpies del Rif.
"Encara no fa deu anys no n’hi havia prou amb tenir diners per editar material i llibres de text en amazig. Perquè encara que tinguessis diners, cap impressor acceptava l’encàrrec perquè el càstig per fer-ho podia ser el tancament del seu negoci. Així que ens tocava imprimir a casa nostra i entrar els llibres clandestinament per tal que es fessin servir a les escoles on col•laboràvem."
Però en Hassan l’hem volgut fer constar en aquest espai perquè va més enllà de retratar una terra extorquida i oblidada, més enllà del projecte concret. És poeta i sempre afegeix el doll d’esperança i de feina que ens pertoca per guanyar el demà.
Així va escriure ell un dia, a la revista ONGC:
“El meu país és ple de muntanyes de pedra poderosa, endurida sota els cops de la tirania, de l’ocupació i de la marginació. Muntanyes i persones forjades per la resistència i, tanmateix, plenes d’hospitalitat. Dures com la roca i generoses com les fonts que brollen pel roquer. Orgull i resistència. Aquest és el meu país. País de l’esperança ferida a Beni Enzar, degollada a Nador, mutilada a Midar, fet a miques a Temsaman i mort a Al-Hoceima. Joves, entre el contraban i el somni europeu… Què fer? Què podem oferir a aquests joves que desitgen viure? Què dir a les dones i als homes que llauren la terra i ignoren que la vida es pot viure dignament?
Per ser, una acció solidària hi és indispensable. Allà, al Rif…”
***Francesc de Dalmases (Barcelona, 1970)
Director de la revista ONGC de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals; és president d’Acció Solidària IGMAN, nascuda durant les guerres dels Balcans i que continua treballant la cooperació al desenvolupament i l’educacio a partir del reconeixement de les identitats col•lectives al Sud i també al Nord.
Per Carme Colomina
Nigèria és el país més poblat de l’Àfrica i un dels majors productors mundials de petroli. I això vol dir -ja massa vegades- violència, corrupció i explotació de recursos naturals sense afavorir les condicions de vida de la població. Ara, a més a més, Nigèria es troba en mig d’un buit de poder i s’ha trencat un fràgil alto-el-foc firmat entre el govern i l’anomenat Moviment d’Emancipació del Delta del Níger. La zona on s’exploten aquests recursos petroliers.
Avui fa 10 dies que el MEND -les sigles d’aquest moviment- va enviar un comunicat dient que trencaven l’alto-el-foc, firmat el passat mes d’octubre, i que tornarien a atacar totes les instal•lacions petrolieres del Delta del Níger, al sud del país. En qüestió d’hores, Shell, que ha estat la companyia dominant a la zona, va patir un sabotatge. Poc abans, 4 dels seus enginyers havien estat segrestats. Finalment, la petroliera ha anunciat la venda de part dels seus actius. De fet, Shell assegura que des del 2008 ha perdut una mitjana de 50.000 barrils de petroli diaris per culpa dels atacs.
Llavors, què passa amb el govern? El president, Umaru Yar’Adua, porta dos mesos fora del país, ingressat a l’Aràbia Saudita per problemes de cor. La pregunta més lògica seria per què no ha traspassat el poder, doncs? A Nigèria hi ha un acord per mantenir l’equilibri del país que reparteix la presidència del govern alternativament a un candidat del Sud, cristià, i un del Nord, musulmà, sempre pels mateixos anys. Yar’Adua és del Nord i el seu vicepresident del Sud. Si li cedeix el poder (que seria el més lògic i així ho ha dictaminat el Tribunal Federal) aquest equilibri es trencaria i podria portar a un enfrontament civil. Però hi ha també altres derivades milionàries d’aquest buit de poder: el petroli, és clar.
La companyia anglo-holandesa Shell és la més forta a Nigèria però també hi ha EXXON i Chevron dels Estats Units. Elles han explotat durant 40 anys la riquesa petroliera de Nigèria, i ho han fet, de manera subsidiària, en col•laboració amb empreses estatals. Però aquest panorama és a punt de canviar. Les llicències d’aquestes multinacionals van caducar el 2008 i el govern els havia donat només un any de pròrroga per acabar de negociar les noves condicions. Se’ls demana una contribució molt més alta a les arques nigerianes i més presència de les companyies del país en el procés. Si a tot això hi sumen l’arribada de la Xina a l’Àfrica, apareixen també nous actors. El gegant energètic xinès ha comprat 23 llicències d’explotació petroliera, més de la meitat de les quals estaven fins ara en mans de la Shell, l’Exxon i la Chevron. De moment el govern de Nigèria protesta perquè les llicències canvïin de mans sense tenir-hi res a dir. I alguns analistes afirmen que els pròxims 10 anys seran els anys del domini xinès del petroli nigerià.
I mentrestant el Delta del riu Níger, amb tota la seva riquesa natural, és una zona degradada. Pobresa socio-econòmica, explotació mediambiental i violència estructural. Estem parlant d’un territori de 75 mil kilòmetres quadrats, dues vegades i mitja més gran que Catalunya. Una regió plena de llacs, de terres agrícoles, de boscos i aqüifers, i amb un gran valor en matèria de biodiversitat. Però, precisament, aquesta biodiversitat és la que està amenaçada des de la dècada dels 60, quan comença l’explotació petroliera de la regió, poc després d’aconseguir la independència dels britànics. Aquest petroli suposa avui al voltant del 50% del PIB de Nigèria i proporciona el 95% de l’entrada de divises al país. Ara, a més, cal sumar-hi el desenvolupament d’un altre sector: el del gas, que creix de manera imparable i està convertint Nigèria també en un referent internacional com a productor gasista. Per exemple, a la Comissió Europea s’estudia un projecte per construir un gasoducte gegant que vagi de Nigèria a Algèria i des d’allà cap a Europa.
I amb tot això, el 75% de la població del Delta del Níger viu avui sota el llindar de la pobresa. Un informe de Nacions Unides diu literalment que els habitants de la regió viuen exposats a “amenaces cròniques com la fam, la malaltia i la repressió" i "a les alteracions sobtades i doloroses de la vida quotidiana, ja sigui a la llar, a la feina o en la comunitat”. La destrucció dels sectors productius tradicionals (pesca i agricultura), i l’impacte sobre el medi ambient per l'explotació dels hidrocarburs, amenacen de gravetat la seguretat alimentària de les comunitats que viuen al Delta. La taxa d'atur a la regió també és molt més elevada que la de la mitjana nacional. Només el 27% de la població té accés a aigua potable i només un 30% de les llars disposa de subministrament elèctric. Això sí, el govern de Nigèria porta des del 2008 intentant que l’incloguin al G-20.
I a banda del ja citat Moviment d’Emancipació del Níger, la realitat és que els moviments de resistència civil en aquesta zona són històrics, vénen de lluny, però si hi ha un nom que l’ha marcat recentment és el de Ken Saro Wiwa, que a principis de la dècada dels 90 va fundar el Moviment per a la Supervivència del Poble Ogoni, que va protagonitzar una gran revolta pacífica. Saro Wiva va ser assassinat per una junta militar en mig d’un gran debat internacional sobre la destrucció del medi ambient i sobre el poder i la responsabilitat de les multinacionals petrolieres.
Quinze anys més tard encara estem en el mateix debat...
ACTUALITZACIÓ:
Un dia abans de la publicació d'aquest article, el Parlament de Nigèria anunciava el traspas de la presidència del país de forma interina, a mans del fins ara vicepresident, Goodluck Jonathan, en absència del president electe Umaru Yar'Adua, que fa més de 78 dies que es troba a l'Aràbia Saudita, recuperant-se d'una malaltia coronària.
***Carme Colomina (Barcelona, 1970)
La seva experiència com a periodista internacional és l'eina perfecta perquè la Carme Colomina desxifri les claus de la geopolítica global i cada setmana ens acosti a la veritat dels grans casos que mouen l'actualitat.
Forma part del departament d'Informatius de Catalunya Ràdio des de fa anys. Ha estat corresponsal a Brussel·les i enviada especial a l'Afganistan. És experta en política de la UE.
Avui fa 10 dies que el MEND -les sigles d’aquest moviment- va enviar un comunicat dient que trencaven l’alto-el-foc, firmat el passat mes d’octubre, i que tornarien a atacar totes les instal•lacions petrolieres del Delta del Níger, al sud del país. En qüestió d’hores, Shell, que ha estat la companyia dominant a la zona, va patir un sabotatge. Poc abans, 4 dels seus enginyers havien estat segrestats. Finalment, la petroliera ha anunciat la venda de part dels seus actius. De fet, Shell assegura que des del 2008 ha perdut una mitjana de 50.000 barrils de petroli diaris per culpa dels atacs.
Llavors, què passa amb el govern? El president, Umaru Yar’Adua, porta dos mesos fora del país, ingressat a l’Aràbia Saudita per problemes de cor. La pregunta més lògica seria per què no ha traspassat el poder, doncs? A Nigèria hi ha un acord per mantenir l’equilibri del país que reparteix la presidència del govern alternativament a un candidat del Sud, cristià, i un del Nord, musulmà, sempre pels mateixos anys. Yar’Adua és del Nord i el seu vicepresident del Sud. Si li cedeix el poder (que seria el més lògic i així ho ha dictaminat el Tribunal Federal) aquest equilibri es trencaria i podria portar a un enfrontament civil. Però hi ha també altres derivades milionàries d’aquest buit de poder: el petroli, és clar.
I mentrestant el Delta del riu Níger, amb tota la seva riquesa natural, és una zona degradada. Pobresa socio-econòmica, explotació mediambiental i violència estructural. Estem parlant d’un territori de 75 mil kilòmetres quadrats, dues vegades i mitja més gran que Catalunya. Una regió plena de llacs, de terres agrícoles, de boscos i aqüifers, i amb un gran valor en matèria de biodiversitat. Però, precisament, aquesta biodiversitat és la que està amenaçada des de la dècada dels 60, quan comença l’explotació petroliera de la regió, poc després d’aconseguir la independència dels britànics. Aquest petroli suposa avui al voltant del 50% del PIB de Nigèria i proporciona el 95% de l’entrada de divises al país. Ara, a més, cal sumar-hi el desenvolupament d’un altre sector: el del gas, que creix de manera imparable i està convertint Nigèria també en un referent internacional com a productor gasista. Per exemple, a la Comissió Europea s’estudia un projecte per construir un gasoducte gegant que vagi de Nigèria a Algèria i des d’allà cap a Europa.
I a banda del ja citat Moviment d’Emancipació del Níger, la realitat és que els moviments de resistència civil en aquesta zona són històrics, vénen de lluny, però si hi ha un nom que l’ha marcat recentment és el de Ken Saro Wiwa, que a principis de la dècada dels 90 va fundar el Moviment per a la Supervivència del Poble Ogoni, que va protagonitzar una gran revolta pacífica. Saro Wiva va ser assassinat per una junta militar en mig d’un gran debat internacional sobre la destrucció del medi ambient i sobre el poder i la responsabilitat de les multinacionals petrolieres.
Quinze anys més tard encara estem en el mateix debat...
ACTUALITZACIÓ:
Un dia abans de la publicació d'aquest article, el Parlament de Nigèria anunciava el traspas de la presidència del país de forma interina, a mans del fins ara vicepresident, Goodluck Jonathan, en absència del president electe Umaru Yar'Adua, que fa més de 78 dies que es troba a l'Aràbia Saudita, recuperant-se d'una malaltia coronària.
***Carme Colomina (Barcelona, 1970)
La seva experiència com a periodista internacional és l'eina perfecta perquè la Carme Colomina desxifri les claus de la geopolítica global i cada setmana ens acosti a la veritat dels grans casos que mouen l'actualitat.
Forma part del departament d'Informatius de Catalunya Ràdio des de fa anys. Ha estat corresponsal a Brussel·les i enviada especial a l'Afganistan. És experta en política de la UE.
18/01/2010: Solidaris a Vilafranca Televisió
Abans de les festes de Nadal, el programa "Solidària" de Vilafranca Televisió va voler veure de primera mà, què és i com es prepara el "Solidaris" de Catalunya Ràdio.
Avui ho volem compartir amb vosaltres.
Gràcies, al Jaume i a l'equip del seu programa.
Avui ho volem compartir amb vosaltres.
Gràcies, al Jaume i a l'equip del seu programa.
L'Equip
INFORMACIÓ ACTUALITZADA. NOUS COMPTES BANCARIS DISPONIBLES
SOLIDARITAT AMB HAITÍ.
AJUDEU LES ONG PERQUÈ PUGUIN DONAR EL SEU SUPORT PROFESSIONAL
La situació és dramàtica a tot Haití. Sobre el terreny es fa molt difícil ajudar les moltes persones afectades pel terratrèmol, no només a Port-au-Prince, sinó arreu del país. La cooperació internacional, el material d'higiene, supervivència i sobretot el suport mèdic i d'alimentació es troben amb molts obstacles per arribar a la població. L'únic aeroport d'entrada al país està col·lapsat. Encara hi ha ferits sota la runa i llargues cues davant dels hospitals de campanya. Cal aigua, aixoplug i medicació. Aquesta és la prioritat ara mateix.
Les ONG valoren molt positivament la reacció de la societat civil mundial, que s'està abocant en Haití des del primer moment. Però en cal més. Cal l'ajuda de tothom. Tota la possible, per petita que sigui.
Si voleu contribuir econòmicament a la compra i enviament de material i professionals d'emergència a la zona, aquesta és la llista d'organitzacions i comptes bancaris, que ens ha fet arribar la Federació Catalana d'ONG.
PLAN Haití
BSCH: 0049-0001-56-2010025526
BBVA: 0182-4018-14-0208515929
La Caixa: 2100-2927-90-0200054649
Caja Madrid: 2038-1915-11-6000140686
Via SMS: Envieu la paraula HAITI al 25152
Metges Sense Fronteres
La Caixa: 2100-3063-99-2200110010
Banc Sabadell-Atlàntic: 0081-0052-00-0004400044
Nuestros Pequeños Hermanos
Caja Madrid: 2038-9254-56-6000041107
Acció contra la Fam
La Caixa: 2100-3006-94-2200826398
Ajuda en Acció
Banc Sabadell-Atlàntic: 0081-5136-70-0001194221
Assemblea de Cooperació per la Pau
La Caixa: 2100-5731-79-0200012540
Associació Catalana per la Pau
La Caixa: 2100-3200-91-2201253066
Creu Roja a Catalunya
Caixa de Catalunya: 2013-0500-14-0222222252
Caixa de Manlleu: 2040-0020-13-8000958839
Caixa del Penedès: 2081-0300-93-3300004041
Caixa de Tarragona: 2073-0074-32-0110452614
Caixa de Terrassa: 2074-0120-31-2111998805
Caixa de Girona: 2030-0000-16-3300097651
Farmacèutics Mundi
La Caixa: 2100-4485-95-0200021721
Intermón Oxfam
La Caixa: 2100-0765-81-0200111128
BSCH: 0049-1806-91-2111869471
Caja Madrid: 2038-8978-17-6000016604
Caixa Catalunya: 2013-0500-16-213198878
BBVA: 0182-6035-49-0201502475
Banc Sabadell-Atlàntic: 0081-7011-11-0001698879
CAN: 2054-0300-51-9157609596
Tríodos Bank: 1491-0001-21-0010010201
Mans Unides
BSCH: 0049-1892-63-2210525246
Save the Children
BSCH: 0049-0001-52-2410019194
La Caixa: 2100-1727-12-0200032834
BBVA: 0182-5502-58-0010020207
Caja Madrid: 2038-1004-71-6800009930
Unicef
La Caixa: 2100-3060-52-2201698849
AJUDEU LES ONG PERQUÈ PUGUIN DONAR EL SEU SUPORT PROFESSIONAL
La situació és dramàtica a tot Haití. Sobre el terreny es fa molt difícil ajudar les moltes persones afectades pel terratrèmol, no només a Port-au-Prince, sinó arreu del país. La cooperació internacional, el material d'higiene, supervivència i sobretot el suport mèdic i d'alimentació es troben amb molts obstacles per arribar a la població. L'únic aeroport d'entrada al país està col·lapsat. Encara hi ha ferits sota la runa i llargues cues davant dels hospitals de campanya. Cal aigua, aixoplug i medicació. Aquesta és la prioritat ara mateix.
Les ONG valoren molt positivament la reacció de la societat civil mundial, que s'està abocant en Haití des del primer moment. Però en cal més. Cal l'ajuda de tothom. Tota la possible, per petita que sigui.
Si voleu contribuir econòmicament a la compra i enviament de material i professionals d'emergència a la zona, aquesta és la llista d'organitzacions i comptes bancaris, que ens ha fet arribar la Federació Catalana d'ONG.
PLAN Haití
BSCH: 0049-0001-56-2010025526
BBVA: 0182-4018-14-0208515929
La Caixa: 2100-2927-90-0200054649
Caja Madrid: 2038-1915-11-6000140686
Via SMS: Envieu la paraula HAITI al 25152
Metges Sense Fronteres
La Caixa: 2100-3063-99-2200110010
Banc Sabadell-Atlàntic: 0081-0052-00-0004400044
Nuestros Pequeños Hermanos
Caja Madrid: 2038-9254-56-6000041107
Acció contra la Fam
La Caixa: 2100-3006-94-2200826398
Ajuda en Acció
Banc Sabadell-Atlàntic: 0081-5136-70-0001194221
Assemblea de Cooperació per la Pau
La Caixa: 2100-5731-79-0200012540
Associació Catalana per la Pau
La Caixa: 2100-3200-91-2201253066
Creu Roja a Catalunya
Caixa de Catalunya: 2013-0500-14-0222222252
Caixa de Manlleu: 2040-0020-13-8000958839
Caixa del Penedès: 2081-0300-93-3300004041
Caixa de Tarragona: 2073-0074-32-0110452614
Caixa de Terrassa: 2074-0120-31-2111998805
Caixa de Girona: 2030-0000-16-3300097651
Farmacèutics Mundi
La Caixa: 2100-4485-95-0200021721
Intermón Oxfam
La Caixa: 2100-0765-81-0200111128
BSCH: 0049-1806-91-2111869471
Caja Madrid: 2038-8978-17-6000016604
Caixa Catalunya: 2013-0500-16-213198878
BBVA: 0182-6035-49-0201502475
Banc Sabadell-Atlàntic: 0081-7011-11-0001698879
CAN: 2054-0300-51-9157609596
Tríodos Bank: 1491-0001-21-0010010201
Mans Unides
BSCH: 0049-1892-63-2210525246
Save the Children
BSCH: 0049-0001-52-2410019194
La Caixa: 2100-1727-12-0200032834
BBVA: 0182-5502-58-0010020207
Caja Madrid: 2038-1004-71-6800009930
Unicef
La Caixa: 2100-3060-52-2201698849
16/01/2010: Noms del món possible: Samija Lokvancic
Per Francesc de Dalmases
És la presidenta de l'associació de víctimes de Hadzici, al Cantó de Sarajevo, a Bòsnia i Herzegovina. Però Samija Lokvancic és sobretot, una mare conscient a qui la guerra va prendre la parella i els fills.
La Samija no sap ni vol saber què van significar els acords de Dayton ni s'ha cregut mai que el seu país visqui en pau. Diu que cap guerra no s'ha acabat fins que no s'ha fet justícia a les víctimes, fins que cada cos no recupera el nom i els familiars, per ser enterrat amb la dignitat que li van negar els botxins.
Per això el passat 26 d'octubre va gastar una petita fortuna dels seus migrats estalvis per viatjar fins a l'Haia acompanyada d'altres mares i familiars de víctimes i desapareguts de la guerra de Bòsnia. Volia veure el rostre d'uns dels ideòlegs de la neteja ètnica als Balcans, Radovan Karadzic, i sobretot volia sentir la mínima reparació que significava veure'l assegut al banc dels acusats. Volia també cridar ben fort i al cor d'Europa el nom dels desapareguts, el seu clam de mares desolades a qui Europa ha abandonat. Però fou debades. Radovan Karadzic va fer servir una argúcia legal i va evitar presentar-se en aquella sessió del judici.
De tornada a casa, la Samija explicava que s'havia sorprès a ella mateixa fent tot el camí de tornada sense vessar ni una sola llàgrima. Per primer cop va sentir que se li havia assecat la font del plor i que amb l'odi ja no podia anar enlloc. Ja no tenia força ni ganes per odiar els botxins ni els seus ideòlegs. Vol, això sí, digna i tossuda, trobar els cossos dels seus fills i de la seva parella. Com ho volen les mares de Srebrenica, de Tuzla, de Foca, Jatarica o Milici…
Per nosaltres, Bòsnia és un record llunyà, gairebé antic i per això ens calen veus com les de la Samija. Persones que arriben cada dia a una casa buida on la vida es va aturar un dia terrorífic de 1993. Dones, mares… persones que han patit la pitjor matança ocorreguda a Europa d'ençà la fi de la Segona Guerra Mundial. La Samija ens recorda que a Europa, al cor d'Europa, ens cal encara tancar ferides que parlen d'odi i d'incapacitat per entendre la diferència com un valor, que ens parlen de la impossibilitat d'imaginar un demà en pau mentre una sola persona es pugui llevar sense saber on, com i perquè van assassinar la seva parella, la seva filla, el seu fill…
Gràcies Samija. I deixa'm acabar amb una frase teva: "Jo descansaré el dia que els meus descansin en pau".
***Francesc de Dalmases (Barcelona, 1970)
Perquè és de justicia, com a reconeixement de la cooperació i la solidaritat que han demostrat al llarg de molts anys en escenaris remots i eternament en conflicte, en Francesc de Dalmases descobreix els altres noms del món possible, persones que han deixat petjada.
Director de la revista ONGC de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals; és president d’Acció Solidària IGMAN, nascuda durant les guerres dels Balcans i que continua treballant la cooperació al desenvolupament i l’educacio a partir del reconeixement de les identitats col•lectives al Sud i també al Nord.
És la presidenta de l'associació de víctimes de Hadzici, al Cantó de Sarajevo, a Bòsnia i Herzegovina. Però Samija Lokvancic és sobretot, una mare conscient a qui la guerra va prendre la parella i els fills.
Per això el passat 26 d'octubre va gastar una petita fortuna dels seus migrats estalvis per viatjar fins a l'Haia acompanyada d'altres mares i familiars de víctimes i desapareguts de la guerra de Bòsnia. Volia veure el rostre d'uns dels ideòlegs de la neteja ètnica als Balcans, Radovan Karadzic, i sobretot volia sentir la mínima reparació que significava veure'l assegut al banc dels acusats. Volia també cridar ben fort i al cor d'Europa el nom dels desapareguts, el seu clam de mares desolades a qui Europa ha abandonat. Però fou debades. Radovan Karadzic va fer servir una argúcia legal i va evitar presentar-se en aquella sessió del judici.
De tornada a casa, la Samija explicava que s'havia sorprès a ella mateixa fent tot el camí de tornada sense vessar ni una sola llàgrima. Per primer cop va sentir que se li havia assecat la font del plor i que amb l'odi ja no podia anar enlloc. Ja no tenia força ni ganes per odiar els botxins ni els seus ideòlegs. Vol, això sí, digna i tossuda, trobar els cossos dels seus fills i de la seva parella. Com ho volen les mares de Srebrenica, de Tuzla, de Foca, Jatarica o Milici…
Per nosaltres, Bòsnia és un record llunyà, gairebé antic i per això ens calen veus com les de la Samija. Persones que arriben cada dia a una casa buida on la vida es va aturar un dia terrorífic de 1993. Dones, mares… persones que han patit la pitjor matança ocorreguda a Europa d'ençà la fi de la Segona Guerra Mundial. La Samija ens recorda que a Europa, al cor d'Europa, ens cal encara tancar ferides que parlen d'odi i d'incapacitat per entendre la diferència com un valor, que ens parlen de la impossibilitat d'imaginar un demà en pau mentre una sola persona es pugui llevar sense saber on, com i perquè van assassinar la seva parella, la seva filla, el seu fill…
Gràcies Samija. I deixa'm acabar amb una frase teva: "Jo descansaré el dia que els meus descansin en pau".
***Francesc de Dalmases (Barcelona, 1970)
Director de la revista ONGC de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals; és president d’Acció Solidària IGMAN, nascuda durant les guerres dels Balcans i que continua treballant la cooperació al desenvolupament i l’educacio a partir del reconeixement de les identitats col•lectives al Sud i també al Nord.
