El blog de Sitges'07

Tarda de premis, i Sitges 2007 s'acaba. Ha estat l'any dels zombis, de Blade Runner, i el primer que m'empatxo literalment de cine. 24 pel·lícules. Aquí teniu el palmarès de Sitges 2007...


OFICIAL FANTÀSTIC

Millor pel·lícula
The Fall, de Tarsem Singh

Millor director
Jaume Balagueró i Paco Plaza per [REC]

Millor actriu
Manuela Velasco, per [REC]

Millor actor
Sam Rockwell, per Joshua (El Hijo del Mal)

Millor guió
Chung Seo – Kyung , per la pel·lícula I’m a Cyborg but that’s Ok, de Park Chan-Wook

» Veure més

Pels passadissos del cinema es parlava que A l'interieur era de les pel·lis amb més sang i fetge d'aquest any a Sitges. Sort que no em vaig posar a les primeres files de l'Auditori, sinó segur que m'hauria esquitxat...



Dues actrius s'emporten el protagonisme d'aquest slasher. La nit abans del part, una dona passa el seu primer Nadal sola després de la mort del seu marit en un accident de cotxe. Aquesta és l'última nit que passa sola, ja que l'endemà ja tindrà el seu fill amb ella. Dins de casa tot està en calma, fins que algú truca a la porta. Què faries si una desconeguda a qui no has vist mai però que coneix tota la teva vida intenta colar-se dins de casa teva per treure't el que més estimes?



Béatrice Dalle, la inquilina no desitjada, es mostra absolutament terrorífica i Alysson Paradis es presenta com un nou rostre del cinema francès, de la mà dels directors Julien Maury i Alexandre Bustillo, dos joves amants del gènere de terror, que van fer estremir l'Auditori de Sitges amb un film que causa rebuig o elogis. Especialment perilloses les tisores en mans de Béatrice...



A la mare li queda tota una nit per endavant per sobrevirure, i a l'espectador una hora i mitja de tensió i angoixa.

Colar-se en una habitació de l'Hotel Melià Sitges no ha estat fàcil. Però és que cansa molt això de cridar de terror al Festival de Cinema de Sitges i haver d'anar i venir en cotxe cada dia... Aquesta nit, per fi, he dormit perfecte.

Ara entenc el títol de l'última pel·lícula de Woody Allen, Cassandra's dream. Ahir vaig sortir del cine pensant-me que em deia Cassandra i que aquesta era l'única explicació possible per adormir-me profundament durant mitja pel·lícula. No recordo què vaig somiar.

Sembla que Woody Allen s'allunya de l'estil de pel·lícula que li ha donat millors resultats i reconeixement. Cassandra's dream està a mig camí entre Scoop i Match Point, però sense allò que tenia de bona l'una i l'altra.



Scoop era una comèdia lleugera, amb gags ocurrents; amb mag entranyable i rossa guapa i ingènua que han de resoldre un assassinat. A Cassandra's Dream s'olora la comèdia però no passa d'aquí. Una parella de germans es converteixen en assassins a sou per al seu tiet ric, a canvi de diners. I comencen els dilemes existencials. A Match Point es plantejaven qüestions morals, però de manera més elegant i intel·ligent. En l'últim treball d'en Woody el guió resulta repetitiu i poc profund.

Potser la pròxima pel·lícula de Woody Allen, la que s'ha estat gestant a Barcelona i passejant durant mesos per les portades de blogs i diaris aconseguirà sorprendre'm gratament. Però sens dubte, Cassandra's dream no ho ha fet. Ni pels ulls d'Ewan McGregor, ni Colin Farrell...

Per allò de treure calés, Ridley Scott ha preparat una altra versió encara del megaclàssic de la ciència-ficció, Blade Runner. Després d'un Director's cut que va provocar forces opinions negatives (perquè se suprimia la veu en off, es deixava més clar que el Deckar podia ser un replicant...), arriba ara el Final cut. Que seria a nivell narratiu com la versió del director amb alguns canvis mínims, imperceptibles, però que té com a gran triomf la restauració visual i sonora. Van agafar el film original i el van escanejar amb molta més resolució de l'habitual amb films antics i també van treballar amb el so. Vist a la megapantalla de l'Auditori això es converteix en un espectacle impressionant. Tot claríssim, amb uns colors espectaculars, un so que retrona... un espectacle que val la pena veure en un cine en condicions. Perquè a banda de tot la pel·li s'ho val!

És possible veure més sang, extremitats perforades, caps partits en dos i bales que encerten el seu objectiu que a Frontière(s)?



El seu director és Xavier Gens, i aprofita la no tan hipotètica història de protestes i altercats als suburbis d'extraradi, per plantejar un escenari electoral on el partit conservador i el partit d'extremadreta es disputen la victòria de les eleccions. Enmig del caos, un grup de joves comet un robatori, i fugint de la culpa i de la policia, arriben a un hostal poc recomanable. Com a la La matança de Texas de Tobe Hopper, el grup de nois van a parar al lloc equivocat, habitat per la família equivocada. Una estirp de degenerats neonazis hàbils a clavar ganivets en profunditat i a seguir les directrius del seu pare, exmembre de les SS.



Pel meu gust, entranyes i sang en excés. La pel·lícula hauria estat igual de bona o de dolenta (pel meu gust dolenta) sense la trama neonazi, una excusa innecessària per ensenyar alguna càmera de gas o veure el patriarca de la família xiulant una cançó de la Marlene Dietrich. Però pot ser un xut directe d'adrenalina per als que estan farts de les pel·lis que insinuen i busquen alguna cosa més explícita.

El tema que un desconegut citi un grup de persones en una mansió amb obscures intencions no és la primera vegada que es veu al cinema. Agatha Christie reunia un grup de 10 desconeguts a Deu negrets (una novel·la que el director Peter Collinson va portar al cinema l'any 1974); i ara els directors Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña citen els personatges del seu film en un magatzem abandonat per fer-los suar resolent enigmes matemàtics a canvi de conservar les seves vides. En aquesta opera prima, Santi Millán, Elena Ballesteros, Alejo Sauras i Lluís Homar es tancaran entre 4 parets que encongeixen a ritme vertiginós, comptant amb la rapidesa de la seva ment com a única esperança per sobreviure. Però a mesura que els metres quadrats es redueixen i els concursants es miren amb recel, els dubtes i les veritats comencen a sortir a la llum. Tots ells oculten la seva identitat rere el pseudònim d'un gran matemàtic de la història, i Federico Luppi és Fermat.

A la projecció de La habitació de Fermat, Piedrahita va fer de mestre de cerimònies al més pur estil d'El club de la comedia. Els primers a presentar-se, Alejo Sauras i Elena Ballesteros.



Després de l'Alejo i l'Elena, és el torn del Lluís i el Millán... El Santi posant-hi cara...


whodoneit?... Les sospites que tenia als 15 minuts de pel·lícula van confirmar-se al final ;) Tot i així passes una bona estona, i encara que tota la pel·lícula sigui dins del mateix escenari no resulta cansat. Els que esperen enigmes impossibles poden sortir un pèl decebuts. Algunes de les incògnites són les que podrien arribar-te en qualsevol power point d'internet...

Leonardo Sbaraglia és el protagonista d'El rey de la montaña, l'últim film del director de Nómadas, Gonzalo López-Gallego, però això no vol dir que ahir també fos el rei de la catifa vermella a Sitges. Va trepitjar l'Auditori en silenci, enmig d'una rebuda freda i sense aplaudiments. Era la presentació en societat d'un thriller de supervivència angoixant. Ell és en Quim, un home que acaba perdut en un bosc quan es deixa portar per una silueta en el cim d'una muntanya. La seva curiositat farà que acabi convertint-se en presa d'uns enemics sense rostre que tan sols volen matar-lo. La guapa María Valverde és una noia de mans llargues, atrapada en les mateixes circumstàncies, que s'aliarà amb ell, superant les desavinences personals, per sobreviure.



Els rumors diuen que Sbaraglia no es porta gaire bé amb la seva companya de rodatge, María Valverde, així que vaig intentar trobar qualsevol indici de desavinença en les seves cares. Pocs somriures. No és suficient...

Unes quantes pel·lícules que he vist aquest cap de setmana d'aquelles que no fan por, perquè en prengueu nota:

The Fall: molt recomanable. Del director de La celda. En un hospital, un home explica un conte a una nena. Un conte sobre uns guerrers que volen matar un tirà, que visualment és espectacular i molt maco. Una mica tipus Cinema Paradiso a nivell de concepte.

Free Jimmy: de dibuixos, sobre un elefant que s'escapa i el volen capturar moltes persones. Per més detalls, és un elefant addicte a les drogues. La sinopsi prometia més del que realment era, encara que té alguns moments molt divertits.

Hott fuzz: aquí s'estrena en breu com a arma fatal i és molt recomanable. Dels creadors de la paròdia de zombis Shaun of the dead, aquí es riuen de les buddy cop movies, aquelles on hi ha una parella de polis que normalment són pols oposats. Moolt divertida.

Bug: Aquesta no fa por... però sí molta angoixa. Del director d'El exorcista, una història sobre un tio que diu que el govern ha fet proves amb ell i es pensa que li corren animalons per dins el cos. Paranoia. També molt recomanable, però no d'aquelles per portar-hi la parella...

A Sitges els zombies sempre estan de moda. Alguns anys hi ha més pel·lícules, altres menys. Els últims anys s'ha popularitzat un tipus de pel·lícules de morts vivents que s'aparten de les clàssiques. Des de 28 semanas después i la seva recent seqüela a la divertidíssima Shaun of the dead (inexplicablament traduïda aquí com a Zombies party). Aquest any al Festival han coincidit dos estrenes amb plantejaments molt similars. Els zombies ensenyats des d'una òptica més real. En el cas de Rec, de Jaume Balagueró, en el context de la filmació d'un reportatge per un programa televisiu tipus En directe. I en el cas de Diary of the Dead, del George Romero, per uns aspirants a cineastes que es troben amb una càmera i la possibilitat d'explicar al món gràcies a Internet la tragèdia zombie que està passant al món.

La Tere ja parlava abans de la del Romero. De Rec només diré: aneu-la a veure, i al cine, amb la sala ben fosca. A mi no m'havien agradat massa les del Balagueró, però s'ha de reconèixer que ell (i Paco Plaza, l'altre codirector) ha aconseguit una pel·li fantàstica. Angoixant, que deixava a tot el cine en tensió, amb uns quants sustos puntuals d'aquells per fer saltar de la butaca. El format de reportatge televisiu (en principi surten a gravar sobre la vida dels bombers) ajuda molt a conseguir l'opressiva atmòsfera del film. No us la perdeu!

Què faria Romero, el mestre dels mestres del cine de terror, si l'ataquessin els seus propis zombis?



L'edat no és cap inconvenient per George A. Romero, que segueix sent el més gran capitanejant l'exèrcit de zombis de la seva última pel·lícula, Diary of the dead. Una falsa ficció que encapçalen un grup d'estudiants de cinema que es veuen obligats a abandonar el rodatge del seu propi film de terror per fugir dels zombis en una autocaravana. Les notícies que reben dels mitjans de comunicació són confuses i la millor manera de demostrar al món què està passant és fer un film 2.0 i convertir-se en bloggers que mostrin al món vídeos reals de l'onada de bogeria i violència que s'encomana amb les mossegades dels morts vivents.

Si et diuen que els cocodrils poden arribar a fer 30 metres, que salten de l'aigua fent sobresortir mig cos i que poden empassar-se una presa sense ni tan sols mastegar-la, no facis un viatge turístic en una barca poc estable, encara que la condueixi una noia tan guapa com Rhada Mitchell.

Greg McLean, director de Wolf Creek, continua explotant el filó del gènere de terror amb Rogue, un film meitat pel·lícula d'aventures, meitat survival sanguinolent, encara que en aquesta ocasió "l'assassí" no té forma humana, ni cap altra arma més esmolada que les seves dents de rèptil prehistòric. McLean ens convida a mullar-nos en les mateixes aigües que un grup de turistes acorralats que hauran de nedar al més ràpid possible per sobreviure. Humor i tensió a les antípodes australianes.



PD: Atenció al moment al més pur estil St. Jordi, de Michael Vartan, el prota guaperes del film.

Tenia por de perdre'm el principi d'El Orfanato, de J. A. Bayona, fent tanta cua. 200 persones davant meu? Hauria pogut tenir sort i veure Guillermo del Toro entre tanta gent, però no m'hi veig bé en la foscor.



Figurarà finalment El Orfanato entre les favorites estrangeres dels Oscars?

Avui ha estat el meu primer dia de festival i he estat colze a colze amb un director prestigiós. Suposo. Almenys era excèntric, que és com se suposa que són els genis cinematogràfics. Presentava la pel·lícula The last winter, un film de terror psicològic que apuntava millors maneres al principi que al final. La pel·lícula no valia gaire la pena, però el director era molt simpàtic.