Hercules and Love Affair són el projecte musical del dj Andrew Butler, i una de les coses més hot que arriben de Nova York, i en concret, de la escena que bull a Brooklyn. Fa uns mesos vam anunciar la febre en un post; fa unes setmanes vam parlar dels MGMT, també veïns del barri; i aquesta tarda entrevistem als Hercules And Love Affair en un hotel de Barcelona.

Els quatre mosqueters d’Hercules són el propi Butler; la dissenyadora de joies i dj d’acid house Kim Ann Foxman; el misteriós transexual Nomi, i Antony Hegarthy, el cantant d’Antony And The Johnsons (de qui per cert algú va escriure si no era la suma entre Divine i un Falete fashion: brilllant), que posa la veu en alguns temes.

H&LA són un dels noms deluxe del cartell del Sonar d’enguany, i també seran a l’Ola Festival, que celebrarà la seva primera edició a El Ejido. Aquest vespre Butler i Foxmann punxaran a la [2] d’Apolo dins la festa de presentació del nou número de la revista Hercules Magazine. Tot el tinglado s’inclou dins el Club Tropicana que la il·lustradora i dj Sílvia Prada organitza i l’Apolo allotja. Aquí us deixo el vídeo que per cert és com si fos una escena arty de 300:



El disc dels H&LA em sembla brillant, i ho diu algú a qui la música disco en principi no li diu gran cosa. Tampoc és pur revival, és més aviat un update del disco dels 80, i el resultat és un disc que agradarà per obligació a la gent amb serrell, malles i vambes fluorescents però també es pot colar al prestatge dels discos de la gent normal, perquè té una col·lecció de hits trencapistes força interessant. I es fa escoltar molts cops, cosa que darrerament passa més aviat poc. Si us fa gràcia baixar-vos un tema, clickeu aquí (amb el botó de la dreta per guardar-vos-el). I a veure què tal va l’entrevista. Amb aquesta galeria de freaks, la cosa promet.

CLUB TROPICANA presenta: HERCULES MAGAZINE LAUNCH PARTY

Sí, avui és el gran dia. Avui a les 21.30 h la sala Razzmatazz de Barcelona veurà sortir a l'escenari a uns rejovenits James, que presentaran el seu nou disc "Hey Ma". Però el concert de veritat és una hora abans, quan al mateix escenari sortiran aquests senyors i senyora de la foto de dalt: La Banda Municipal del Polo Norte són els teloners de James!!!. Els símbols d'exclamació tenen la seva explicació: són la diferència entre una simple notícia i una GRAN notícia. A "Silenci?" estem molt contents (i orgullosíssims) que la banda del Dimas (el senyor de l'americana gris faci fred o calor, redactor del programa i "silenciós" més veterà del nostre equip) i de l'Ari (també redactora del programa) obrin el concert d'aquesta nit a tot uns monstres del pop com els James. Encara més quan la història ens ensenya que els teloners dels James (uns tals Radiohead, per posar un exemple) sempre han acabat tenint més èxit que els propis James. Enhorabona artistes!!! I ara corrents al Razz o farem tard... sort, nois!

Leonor (sí, parlem amb vosté, senyoreta Watling), Scarlett... què us fa pensar que les cançons escrites per un campió de la melangia, pensades per arrossegar-se entre l’alcoholisme i la depressió, poden quedar bé en la veu d’una dona clarament saludable, desitjada, atractiva i ben dotada? No és una mica com veure George Clooney recitant un monòleg del tipus “les ties no em fan cas, només em volen com amic”? Ens ho creuriem? El cas és que Scarlett Johansson, eterna aspirant a reina de l’indie multidisciplinar creu que el repertori de Tom Waits va clavadet per al seu estil vocal. Els primers talls del seu anunciadíssim primer àlbum es van filtrant per internet i de moment les crítiques no són brillants (l’influent Stereogum el califica de “mediocre amb una producció mig decent”), tot i que la Johansson tira d’agenda i quan vol que algú li faci les segones veus truca el seu amic, un tal David Bowie. El tema es diu Falling down i es pot escoltar aquí. De la producció de l’àlbum se n’ha encarregat David Sitek (TV on the Radio). A Sitek l’han “relacionat sentimentalment” amb Johansson, com es diu a les revistes.

Amb aquest lema es presenta el primer número de la revista de disseny Étapes (Gustavo Gili, 2008), que estrena edició espanyola després de l’èxit de la francesa i la internacional. La frase l’ha prestat generosament el dissenyador barceloní Alex Trochut, que porta anys facturant lettering, tipografies xulíssimes d’inspiració psicodèlica i ha treballat per British Airways o els Rolling Stones. Amb l’old is cool es situen no com a nostàlgics, sino com a cheerleaders de tot allò que és atemporal. Étapes s’ocupa de la cultura visual i això vol dir que s’hi poden trobar reportatges de fotografia, edició, publicitat, disseny gràfic, senyalèctica, packaging i tot el que te veure amb modelar el que ens envolta. El nivell dels textos és molt exigent, no cal ser professional per entendre-la. Es ven a llibreries i per internet, i costa 19,90 euros.

Rem Koolhaas dissenya una botiga per Prada? Tadao Ando per Armani? Bah, les col•laboracions amb arquitectes estrella estan més out que els mocadors palestins. O això pensa Diesel, que ha optat per una solució molt més barata, apta pels temps de crisi. La nova botiga de complements i roba interior que la marca italiana ha obert a Londres exhibeix un interiorisme inspirat a mitges en els sets de les pel•lícules de Lars von Trier (les guixades que indiquen “això es una porta”) i en els supermercats Lidl, on si vols una llauna de tomàquet fregit, te l’has de pescar directament de la caixa de cartró. Totes les sabates i accessoris descansen en capses i els rètols estan pintats al terra. L’estil arte povera té els seus riscos, però ajuda a donar a la botiga aquest aire d’establiment de guerrilla que ara busquen totes les marques.

Té una cosa en comú amb Madonna i amb els pebrots vermells: o l’adores o l’odies. Hello Kitty, la gateta ubicua, potenciarà el seu rol de style icon apareixent per primer cop a la portada del Vogue japonès del mes de juny. Per la ocasió deixarà de banda el seu habitual estil casual i optarà per dissenys exclusius de John Galliano per Dior. Galliano n’és un fan declarat i l’edició d’aquest número de la revista ja s’ha declarat bé preuat de col•leccionista abans d’existir. Qui tingui una còpia podrà fer-se d’or a e-Bay. Els detractors de la icona felina poden trobar consol al blog Kittyhell, dedicat a exposar els excessos de l’ensucrat món Sanrio.

Aquí estem, gairebé a punt d’arribar a 2010 i entaforats en un món que s’assembla ben poc a les fantasies bladerunnerianes. Ni mengem en píndoles, ni flotem per la casa i l'invent recent més futurista que ens ve al cap és el forn que es neteja sol i que anuncia Arguiñano. Tot ben depriment per qui s’imaginava envoltat dels cosins bons de Hal-9000. Sort que de tant en tant arriben materials del futur que ens tornen la fe en la utopia. El darrer és la ‘silicona platino’ i no té res a veure amb implants mamaris. És tracta d’una evolució de la silicona de tota la vida que s’esta aplicant a estris per cuinar. A Vinçon ja es pot trobar aquesta gamma de motllos del dissenyador suis Luki Huber, profesor de la l’escola Eina. Es poden fer servir al forn o al microones i permet que els aliments es cuinin al vapor en el seu propi suc, sense haver-hi d’afegir oli. A més d’una opció dietética, els motllos són fàcils de fer servir i queden molt aparents a la cuina, ja que estan fets en colors de llaminadures. Els preus vans dels set als 22 euros.

Karl Lagerfeld pateix un curiós afany expansionista. No content amb dissenyar la seva pròpia col·lecció, les temporades de prêt-à-porter, creuer i alta costura de Chanel i la línea més barata que signa amb el nom K, s’ha proposat que la seva icònica imatge de Kaiser emprenyat aparegui en tota superficie mediàtica inventada i per inventar. L’últim lloc on et trobaràs l’efígie malnodrida del dissenyador alemany és el videojoc Grand Theft Auto, on Lagerfeld exerceix de Dj Karl. En la vida real, el dissenyador també exerceix de Dj i l’any passat va publicar un recopilatori, My favourite songs. A més, a més, va ser el protagonista absolut de Lagerfeld Confidencial (2006), el documental on extreu la seva filosofia.

Per si no hi havia prou grups reals formats per ‘hipsters’ amb un barret de l’avi i unes ulleres XL, ara també n’hi ha formats per actors que en fan veure que són un grup format per ‘hipsters’ amb un barret de l’avi i unes ulleres XL. All-for-nots són una mena d’experiment postmodern sortit de Williamsburg, Brooklyn. Una banda a l’estil dels Monkees, el grup prefabricat dels seixanta, que té una sèrie a internet produïda per Disney. El programa pren la forma de reality-tv falsa i segueix el tour (fals) del grup per diversos ‘colleges’ universitaris. Obligatoriament, informen sobre els seus progressos virtuals a Facebook i MySpace, on es poden escoltar els seus hits com Party girl. I ara, per allò d’acabar d’esborrar les fronteres entre la realitat i la ficció, els All-for-nots han començat a fer concerts on la meitat del públic segueix la broma i l’altre meitat, o pica o es pensa que es troba davant el grapat d’indies més fals i pretenciosos des de..bé, des de l’últim grapat d’indies falsos i pretenciosos. El New Cork Times va asistir a una de les seves performances i en va surtir poc impressionat: el crític els va comparar amb el fenòmen infantil Hannah Montana, una altra spoof-artist però per a un públic que no sobrepassa els vuit anys. Potser la cosa tindria més gràcia si es tractés d’uns punks espontanis tractant de prendre el pel a la població moderna de Williamsburg i no d’un experiment finançat pels pares de Pocahontas.

Un great hit a les oficines de mig món és el youtube on la còmica Sarah Silverman confessa a la seva parella, el presentador Jimmy Kimmel que s’ho fa amb Matt Damon. I a l’altre mig triomfa el vídeo on Kimmel respon.
El hit viral i la portada de Vanity Fair, que Silverman protagonitza juntament amb Tina Fey i Amy Poehler, del llegendari Saturday Night Live, han propulsat directament aquesta actriu cap el mainstream. Ara caldrà veure si el mainstream té prou paciencia amb Silverman, que basa el seu humor en epítets políticament incorrectes que fan pessigolles a l’equilibri racial i social d’Estats Units. Vanity Fair amb la princesa jueva que va crear Philip Roth a Goodbye, Columbus. The Observer l’ha declarat “la dona més graciosa del món”. Com Larry David, Silverman té un programa que esborra les fronteres entre la ficció i la realitat a Comedy Central, titulat The Sarah Silverman Program.