Estimo l'Armando Ianucci. L'estimo perquè és el responsable d'una de les sèries britàniques més divertides de la història, "The Thick Of It" (i el seu spin-off cinematogràfic "In The Loop"). De manera que quan l'HBO va anunciar que el fitxava per desenvolupar una nova sèrie, vaig anticipar hores de diversió. El problema és que "Veep" no és una nova sèrie, és un remake encobert de "The Thick Of It". Li han canviat el nom i l'univers en el que es sitúa la sèrie -abans un ministeri britànic, ara el despatx de la vicepresidenta dels Estats Units- però la resta és el mateix... amb una diferència: el sentit de l'humor s'ha americanitzat.

Aquell sentit de l'humor britànic que tant em va agradar ha xocat frontalment amb aquell altre sentit de l'humor sovint tan barroer que gasten els yanquis. Resultat: "Veep" em fa riure amb el 50% de les seves bromes. Les intel·ligents ("Did Simon mingle with Garfunkel?") es combinen amb les simples i desagradables ("I think you might have been hoist by your own retard there"). Com si només mig guió hagués estat per l'Armando Ianucci i el seu equip. És una cosa que passa sovint quan es fan remakes de comèdies britàniques, que s'intenta adaptar el sentit de l'humor per al públic dels Estats Units. Al meu parer, un error.

Això no converteix "Veep" en una sèrie dolenta. De fet, té l'honor d'afegir-se a la curta llista de sèries angleses que han tingut una versió força digne, just al darrere de "The Office" i "Shameless". En gran part, gràcies a l'enorme talent de Julia-Louis Dreyfus, una de les meves actrius preferides en el terreny de la comèdia (especialment fan del seu paper a "Seinfeld"). "Veep" també manté l'esperit crític amb la classe política que va caracteritzar "The Thick Of It", retratant la Casa Blanca com un cau plè d'ineptes que només es preocupen de no perdre la seva feina, no provocar cap crisi i tenir titulars positius per oferir a la premsa.

El guió de cada episodi sovint gira al voltant d'un daltabaix mediàtic provocat per errors estúpids i els posteriors intents per resoldre'l, que acabarà empitjorant la situació. "Veep" afegeix, a més, certes dosis de comèdia d'oficina fent especial èmfasi en les relacions entre els treballadors i apropant-se més a aquest gènere, amb "Parks & Recreation" de la NBC com a principal referent, que a la sàtira política clàssica de "Prime Minister", que és la principal influència de "The Thick Of It". Aquesta barreja de gèneres marca la separació entre les dues inspiracions (i estils de fer humor) que es troben en els primer episodis de "Veep".

És curiós com aquests referents es queden mirant-se l'un a l'altre, com si estiguessin al límit de les seves respectives fronteres. Però no encaixen la mà, no es troben, no s'intercambien. Per això "Veep" sembla situada entre dues aigües, entre l'humor del referent britànic i l'humor de casa, el nord-americà. Gaudiràs de la sèrie si ets capaç de sentir-te còmode en aquest punt mig. Personalment, i si bé és veritat que "Veep" té moments molt divertits, no és l'elegant Armando Ianucci que conec. I com passa amb molts remakes, perquè insisteixo en que "Veep" és en gran part un remake, he acabat pensant que l'original era millor.

Per això tot seguit us deixo amb dos tràilers. El de "Veep" i el de "The Thick Of It".
Quedeu-vos amb la que més us agradi!