Divendres festa grossa a la ràdio. Celebrarem que el del dia 18 és el darrer programa. L’últim “Fet a posta”. I el Cuatrecases ha volgut convidar els oients. Au, érem pocs i va parir l’àvia! A saber quins impresentables venen a fer el pendó a Diagonal 614 un divendres de matinada. Ja em diràs, una nit que podrien passar en un embalat esperant que algú els demani ballar… i renunciaran a aquest “plan” per venir-nos a veure fer el brètol? Bé, potser sí, hi ha gent per tot. Només cal veure la de gent que ha comprat un llibre del Jorge Bucay.

M’hauré d’arreglar. La darrera vegada que vaig celebrar alguna cosa era el dia del meu aniversari. Em vaig preparar un àpat inoblidable: olives farcides i licors. Qui no recordaria menú tan miserable? El millor va ser la companyia. Estava sol, sense ningú que m’interrompés mentre jo parlava. Tot i que reconec que, en algun moment, vaig desconnectar del que deia per pensar en les meves coses.



Si no teniu res millor a fer, i veniu a veure’m divendres, potser m’emociono i us dono la mà en gest d’extrema afectuositat.

Sí, amics, també a la ràdio pública del país hi ha pirateria. Algun energumen (i dic energumen entenent l’insult com a sinònim de tècnic de so) va treure la càmera, i com que no tenen altre feina va gravar il·legalment unes imatges de com destrossàvem Grease al “pugrama 200”.

Jo, que contràriament als meus companys d’antena, tinc estudis, he demanat que censuressin la meva imatge. Primer perquè sé com es cobren de bé els drets d’imatge. I segon per deferència a un possible espectador que acabés de sopar i la meva persona li produís basques.

Si només amb el so era penós espereu-vos a contemplar aquests tres tenors de pa sucat amb oli....

P.D. Respecte a la cama enguixada del Cuatrecases dir-vos que s’ho va fer practicant amb la parella un posició estranya a la dutxa. Ell ho negarà, però jo sé de què parlo. Que em vaig passar més d’un any a la Model.

Qui ho havia de dir... 200 pugrames. Chachi.

Estic angoixat. Em pesen les parpelles, em pesen les cames, em pesen les boles xineses que duc al recte... La vida fa pujada i un no sap ben bé com afrontar-la. I no serveix de res buidar el pap quan un vessa misèries per tots els porus. No cal que expliqui a ningú la tristor que salta a la vista. No surto de casa perquè baixant les escales m'ofego i em costa més fumar. No em llevo fins a les 5 de la tarda per fer front a un dia que s'allargassa cada vegada més conquerint terreny a la foscor que tant m'agrada. No em deixen ni dutxar-me amb aigua abundant, per culpa de la maleïda sequera!!! I jo, que em dutxo com a màxim un cop per setmana, quan m'hi poso m'agrada fer-ho sense escatimar. Però ara tampoc puc!!

Sort en tinc de comptar amb els lectors del meu blog perquè m'escoltin els plors. De fet, no sé què faria si no pogués desfogar-me amb gent que tant m'aprecia com el Flequer, el Bomboy, l'Ostres_tu, o el paqui que em dóna canvi per a la màquina escurabutxaques i que ara no recordo com es diu perquè jo sempre li dic "Ep! Psst! Tu!"...

Ara, no em penso ensorrar. Si vaig aconseguir superar la defunció del meu pare atropellat per un globus aerostàtic (perquè era molt alt, el pare), si vaig poder sortir d'aquella secta d'adoradors de Nino Bravo i si vaig aconseguir deixar la meva addicció al paper d'embolicar de boletes... res evitarà que torni a aixecar el cap!! Res!! Excepte un sostre baix, és clar.

Sovint el Cuatrecases m'acusa de tocar el que no sona. Mira qui parla...



Aquí el teniu, com a convidat del programa "Els 25" de Catalunya Ràdio, fent el ridícul. Una vegada més.

Aquí em teniu amb la gata. La Lola. És el meu petit homenatge a aquest animal que tantes despeses em suposa. Sobretot, des de que la vaig castrar. Ara em menja el doble. I com si el menjar normal no fos ja prou car, la veterinària va i m'obliga a comprar-li el pinso light.



Es veu que quan no poden cardar s'engreixen. Ben mirat, té lògica. Fornicant és on cremes més calories. A la vista està: cada dia faig més panxeta.

Diners perduts i pèls per tot arreu a banda, aquesta gata val un imperi. Fa companyia sense empalagar. I com ja he dit en altres ocasions, m'ha ensenyat un munt de coses sobre la higiene personal. A més, per compensar el gasto, compartim palangana. M'explico: els dos fem les nostres necessitats a la seva sorra. Així no malgasto paper de vàter...i respecto més el mediambient.

Ah! A la seva sorra només hi faig sòlid, eh? Per qui m'heu pres? Jo, el pipí, de tota la vida, el faig a la dutxa.

Salutacions a tots els felins. Especialment a les més "lleones".

Cordialment,

Sr. Assessor.

Sóc un home llegit, només cal sentir-me parlar. Riquesa de lèxic, cites d'autors clàssics, cara de pomes agres... Tot indica que m'he cultivat de sobres, però per si algú en podia tenir algun dubte ja m'encarrego de confirmar-li per escrit: sí, sóc un savi.

Però que m'apassioni la lectura no significa que per Sant Jordi se'm posi la pell de gallina. Ans al contrari. El lector habitual està acostumat a passejar-se de manera solitària per les llibreries, deshabitades com un poble del llunyà oest decadent. El lector habitual sovinteja biblioteques, on el silenci regna per ordre d'un funcionariat dictatorial que fueteja qui obre la boca a cops de "shhhht!". El lector habitual s'atabala quan de sobte, un cop l'any, hi ha empentes per mirar una paradeta de llibres. Es troba rodejat de gent que sua, que crida, que es besa repetidament amb la parella que duu del braç aferrada perquè no li prenguin. El descol·loquen!

Jo aprofito la diada de Sant Jordi per tancar-me a casa. M'aïllo del caos i em rellegeixo els clàssics. O com veieu a la foto, els molt clàssics...

Pel piano potser em falta talent. En canvi per cantar... la mancança és absoluta. No obstant això, em vaig fer el "xulo" per antena dient que jo, com l'Andechaga a l'"On vols anar a parar?", podia versionar una cançoneta amb una lletra a mida del "Fet a posta".

El meu equip és d'última generació: un "cassette", un micròfon d'aquells d'ordinador, i alguna beguda per aclarir la gola. Vaig trobar indicat enregistrar el tema en un bar, per transmetre aquell caliu de la música en viu i de l'alcohol rajant per la barra com si fos una canonada d'aigua a Badalona.

Aprofito per deixar caure al Llucià Ferrer que estudiaré qualsevol oferta que m'arribi. Si troba pertinent fitxar-me, en podem parlar. Perquè a més de guapo, sóc un venut.

Molt millor que el Chiqui Chiqui aquell...

CLICKA SOBRE EL PLAY PER ESCOLTAR LA CANÇÓ (sí, el "play" és el triangle, sí... el blau, és clar, quin vols que sigui... burro/a...)

A casa hi ha dues coses que no he tocat mai. Són allà, inertes, omplint l'espai. Parlo de la rentadora i del piano. Ja feia massa anys que ningú els utilitzava. Avui he posat remei a una de les dues: m'he apuntat a classes de piano.

Potser ja sóc grandet com per convertir-me en un virtuós però, sincerament, em considero més capaç d'aprendre a tocar Rakhmàninof que entendre com se centrifuga.

Com deia, avui ha estat el meu primer dia de classe. He començat amb il·lusió durant els deu primers minuts. Quan ja feia tres quarts d'hora que feia escales he engegat la professora literalment a la merda.

Massa tecles. Massa paciència. A més aquesta noia ensenyava amb menys gràcia que el Jaimito Borromeo en un ateneu. Ja n’he trucat a una altra. Esperem que vagi millor. La meva fita és saber tocar "Les oques van descalces" d’aquí a un mes. Si no me n'he sortit, buscaré professor que m'ensenyi a posar una rentadora.

La nit passada, durant el programa, necessitava desfer-me del xiclet que estava mastegant. No tant per respecte als oients del "Fet a posta" sinó, sobretot, per por a les represàlies del Cuatrecases. Diu que mastegar per la ràdio fa lleig. I que algú podria confondre Catalunya Ràdio amb una hamburgueseria, on t'atenen la comanda sense deixar de fer bombolles.

Total! Que quan ja tenia el xiclet a les mans fet burilla i em disposava a enganxar-lo sota la taula de l'estudi... patam! No hi havia lloc! Vaig ajupir-me per comprovar l'overbooking i el que vaig veure em va encisar. És un museu de xiclets mediàtics! La història de la ràdio catalana es troba allà, amb babes del Mikimoto, del Puyal, del Cuní, de la Sílvia Tarragona, del Tardà, del Bassas,... N'hi ha tants, de xiclets, que he calculat que, pràcticament tot professional dels que ha passat per aquesta casa, un dia o altre hi ha aportat el seu gra de sorra. Que no és gra de sorra, que és una goma fastigosa, però ja m'heu entès, no?

Proposo que aquesta taula sigui exposada al MNAC i que, de passada, en posem una de nova a l'estudi. Que hi ha menys lloc per desar els xiclets usats que per aparcar a la ciutat de Barcelona. O això, o que facin zones blaves per a Tridents!