Albert Elfa serà de vacances fins al 18 d’agost. Fins aleshores aquest blog no s’actualitzarà.
Us esperem llavors!

Així qualificava "The Times" Barack Obama. Un home que ha capturat el cor de la nova Amèrica, que ha construït al seu voltant un nivell d'excitació popular com ningú ho havia fet des del president Kennedy l'any 1960. Fins i tot parla millor que el president assassinat, i sap combinar el magnetisme personal amb un fort idealisme que fa que la gent es cregui que amb ell podran aconseguir el somni americà.

Com Kennedy, ell és jove i el seu discurs va dirigit a les noves generacions de nord-americans.

Com les de Kennedy, les seves paraules són trascendents i l'escenografia molt calculada. A Denver, on hi haurà la convenció demòcrata a l'agost, Obama farà el discurs de cloenda com a candidat en un gran estadi, el dels Denver Broncos, lluny del poliesportiu on es farà la convenció del partit. Kennedy va fer el mateix a Los Angeles. I per acabar d'imitar l'expresident, Obama ha demanat a les autoritats alemanyes que li permetin fer un gran míting al costat mateix de la porta de Brandengurg. "I'm a berliner", va dir Kennedy fa mes de quaranta anys en aquest lloc emblemàtic.

Gairebé 500.000 persones ja han signat un manifest contra la cadena de televisió Fox News, demanant que parin els atacs racistes contra Barack Obama i la seva dona. A la Fox acostumen a canviar el nom d'Obama pel d'Ossama i a Michele, la seva dona, li diuen "Obama's Baby Mama".

Un grup de seguidors del candidat demòcrata han penjat a internet un document televisiu on demostren els continuats atacs de la Fox.

Aquesta cadena sempre ha estat molt bel·ligerant amb el líder afroamericà, i també amb tots els demòcrates. El seu caràcter ultradretà fa que no s'hi senti còmode ni John McCain.

La Fox ha estat, durant els últims vuit anys, la gran aliada de la Casa Blanca, sobretot del vicepresident Dick Cheney i de Karl Rove. El neoconservadorisme imperant aquests anys tenia en la Fox una bona plataforma. Dick Cheney sempre deia que només mirava aquest canal. Un dia, en un sopar amb periodistes que preguntaven massa, ens va arribar a dir: "Si ho sé no vinc. M'havien assegurat que tots serien de la Fox".

Són 50 dòlars per samarreta, uns 32 euros. El disseny és d’una noia de Nova Jersey que va guanyar el concurs convocat per la filla de Hillary, Chelsea Clinton, conegut com Project T-Shirt. Es van rebre més de 5.000 dissenys i hi van votar 125.000 persones. Ara Hillary Clinton ressuscita la samarreta amb l’objectiu d’aconseguir diners per pagar el deute contret durant la campanya de les primàries.

Hillary recorda als seus adeptes que comptar amb la samarreta significarà tenir per sempre un record de la que ha estat la campanya més disputada i interessant de la història del partit demòcrata.

Avui, la senadora de Nova York acompanya Obama en diferents actes per la seva ciutat. Un d’ells és a Manhattan, amb un grup de dones demòcrates agrupades al voltant del lema “Women for Obama”, que s’hauran de gratar la butxaca i aportar diners per a la campanya presidencial del candidat demòcrata. Aquest és terreny Hillary, i ella ho sap, i per això acompanya Obama, per ajudar-lo a aconseguir més diners i perquè una part serveixin per eixugar els 23 milions de deute que té la senadora després de la llarga campanya de les primàries.

“L’Iran és una gran amenaça”, per això s'han de dictar sancions més dures contra aquest país, que el facin reflexionar que no és bo el que està fent. Barack Obama demostra, amb aquest dur posicionament, que no està per brocs en política internacional. D’aquesta manera satisfà els més conservadors del partit i fitxa per la seva causa algun republicà que no ho acabava de tenir prou clar. Però també mostra el seu tarannà diplomàtic quan diu: “Hem de parlar amb els nostres aliats per pressionar més l’Iran.” Multilateralisme. I el seu esperit dialogant: “Si sóc elegit president dels Estats Units intentaré, a més de pressionar Teheran amb l’amenaça de dures sancions, dialogar amb el règim d’Ahmadinejad.” Tres en un. Dur, diplomàtic i dialogant.

Els republicans no se’l creuen i John McCain el continua atacant per la seva inexperiència en política internacional i per la poca preparació en temes de defensa i lluita antiterrorista. Però paraules, si més no, Obama les té totes. Ara fa un any ja deia enèrgicament, quan encara no havia ni començat la campanya de les primàries del seu partit, que si per ell fos atacaria Al-Qaeda dins del Pakistan, encara que no tingués el consentiment de les autoritats pakistaneses. “Si tenim informació dels nostres serveis d’espionatge sobre valuosos objectius terroristes i el president Musharraf no fa res, nosaltres hem d’actuar.” Visca la diplomàcia.

Restaurant Maggiano’s, Friendship Heights, Washington D. C. Quedo amb uns veïns per dinar i veure el partit de la final de Wimbledon. Guanya Rafael Nadal després de 5 anys consecutius de victòries de Roger Federer. El local s’omple de crits de celebracions. Ho celebren els cambrers hispans però també els clients nord-americans; tant demòcrates com republicans. Nadal representa per ells l’esperit de superació, la lluita, aconseguir el que es vol. Els nord-americans s’estimen molt aquests valors, i per això tenen Barack Obama tan ben considerat. Negre, criat per la mare separada, d’ascendència humil... i candidat a la presidència dels Estats Units!

Nadal també ha col·laborat a popularitzar el nom d'Espanya a Nord-amèrica, com ho va fer dies passats la selecció espanyola de futbol en guanyar l’Eurocopa. Espanya? Zapatero? A molta gent li ve al cap que les relacions amb Espanya no són precisament gaire bones, tot i que ara la causa d’aquest desacord, la retirada de les tropes de l’Iraq, es veu amb molt millors ulls; sobretot després que Obama anunciés que ell també volia posar terminis a l’estada de l’exèrcit nord-americà en aquell país.

Nadal agrada a Obama i McCain. Són nous temps per al tenis i també per la diplomàcia. Tots dos candidats han anunciat que quan siguin a la Casa Blanca refaran les relacions amb Espanya i el seu president. No pot ser, deien tots dos en època de primàries, que els màxims representants de dos grans països ni es mirin a la cara.

Els demòcrates faran la seva convenció a Denver, Colorado, l’última setmana d’agost. És un estat que no té gaires vots electorals, però que pot ser clau de cara a les presidencials. A més de la convenció, els demòcrates preparen un gran acte de proclamació oficial de candidat a l’estadi dels Denver Broncos, que pot acollir unes 75.000 persones. Omplir aquest estadi pot ser molt important psicològicament per al triomf el 4 de novembre. Serà una demostració de força davant els republicans.

Els demòcrates també tenen posat l’ull en estats del sud com Geòrgia, Mississipí, Alabama o Lousiana. Tots ells són estats fermament republicans, però amb una important població negra en què tradicionalment no votava ni el 40% de la gent d'aquest color. Ara, amb l'efecte Obama, aquesta població pot anar a votar en massa i canviar la composició política de l'estat. També són objectiu dels demòcrates alguns dels coneguts com a “swing states”. Pennsilvània, Ohio i Florida són els més poblats i els que tenen més vots electorals. Florida va donar la presidència a George Bush l’any 2000 (alguns diuen que li van robar a Al Gore) i Ohio li va donar l’any 2004 enfront de John Kerry.

Els republicans per la seva banda també volen fer la conquesta de l’oest. Oregon és el seu estat. L’any 2004 la diferència per la qual van guanyar els demòcrates va ser mínima. Altres propòsits amb diferències curtes a superar: Minnesota, Michigan i Nova Jersey. També són estats molt poblats. Està clar que qui aconsegueixi “trencar el servei” de l'altre, o sigui, endur-se algun estat que tradicionalment ha estat de l’oponent, s’endurà també la presidència. Això sí, vigilant que els “seus” estats no canviïn de mans.

La promoció de la “marca Obama” és un cas d'estudi sobre cap a on s'està movent el mercat nord-americà i, potencialment, també el mundial. L'adaptació d'Obama a les formes modernes de comunicació, el reconeixement del candidat com a un producte autèntic i la seva visió per crear al seu voltant una imatge nova i global, són senyals que els especialistes en màrqueting consideren molt valuoses.

A més, Obama té la forca entre els joves de 18 a 29 anys; un mercat molt cobejat pels publicistes i que l'any 2010 fins i tot serà més nombrós que el dels “baby boom” (generació de la postguerra). Son negres, blancs, orientals o mestissos, però el que comparteixen (nous mitjans de comunicació, xarxes socials en línia, aversió a les velles formes de venda, etc.) els uneix més que allò que els podria dividir, com ara la raça.

Obama és el futur. La revista “People” preguntava als candidats quina cosa no es deixarien mai en sortir de casa. Mitt Romney va dir el termos de cafè. Familiar. Hillary Clinton, la BlackBerry. Tecnològica. Barack Obama va dir una càmera web per poder comunicar-se cada dia quan acaba la feina amb la seva família. Proper, familiar i tecnològic. Tot en un.

Els suburbis de les ciutats nord-americanes de la costa Est del país estan plens de cartells de propaganda de Barack Obama. La gent se'ls col·loca al jardí de davant de casa i a les finestres. N'hi ha que els porten al cotxe en forma de grans enganxines. Cap de republicà. Està clar que aquesta és una zona demòcrata, sobretot els estats del nord com Nova York, Massachusetts, Connecticut o Washington DC, però de republicans també n'hi ha. Per què no fan ostentació de la seva condició política?

Avui en aquests suburbis demòcrates ser republicà significa estar a favor de la guerra de l'Iraq, contra les unions gais i contra la sanitat universal. A més, pertanyen a un partit que mana al govern i que, per tant, és el culpable de l'actual situació d'incertesa econòmica. I això sí que és greu! Augmenta l'atur, el dòlar està per terra, les hipoteques, disparades, i el preu de la gasolina, pels núvols. Això farà que aquest estiu els nord-americans viatgin menys que mai. I Europa ni tocar-la.

Els ciutadans acusen els republicans d'haver-ho fet d'allò més malament. No van controlar la crisi de les hipoteques d'alt risc i ara hi ha milions de famílies que perden casa seva. Entren a l'Iraq per controlar el petroli i ara està més car que mai. Aquestes són dues de les crues reflexions que es fan els pocs republicans visibles d'aquests estats de l'Est, i que al novembre els poden portar a votar demòcrata.

Què més hauria volgut! Deien ahir els amics d’Ingrid Betancourt. Però, encara que sembli broma, la pregunta sobre si ell hi havia tingut alguna cosa a veure, perquè aquells dies era a Colòmbia, va arribar fins a la Casa Blanca. Dana Perino, la portaveu de George Bush, va haver de dir que McCain era en aquell país per un tema de partit i que no tenia res a veure amb l’alliberament dels ostatges.

McCain és de gira per diferents estats llatinoamericans. Avui és a Mèxic, on s’ha reunit amb el president d’aquell país, Felipe Calderón. Allà el candidat republicà ha destacat la necessitat de construir un mur que separi Mèxic dels Estats Units per protegir aquest país de l’allau d’immigració il•legal que entra cada any amb milers de persones provinents de tot Centreamèrica.

Es dóna el cas que McCain havia estat el més gran defensor d’una llei que servís per regularitzar els 13 milions d’immigrants il•legals que hi ha als Estats Units, i controlar la frontera, però sense la necessària construcció d’un mur físic, sinó adoptant sofisticats sistemes tecnològics de control. Ara McCain també s’ha endurit una mica i satisfà els més conservadors del partit amb aquesta demanda. La seva posició favorable als immigrants li ocasionava molts maldecaps dins el partit.