Tothom coneix Susan Boyle, aquella dona poc agraciada que va sorprendre amb el seu talent com a cantant en un concurs televisiu. La seva fama és tant gran que fins i tot a la televisió japonesa en fan una paròdia i la rebategen com Smasan Boyle:



I aquí podem veure la segona part del vídeo:

De tant en tant algú penja un vídeo impactant, del qual es desconeixen tots els detalls: a quina època s’ha enregistrat, el nom de l’intèrpret, etc.

Seria el cas que avui ens ocupa: desconeixem qui és aquest paio amb aspecte robòtic (atenció a la perruca, a la forma de caminar i a la mínima gesticulació), però no deixa indiferent. Algunes fonts diuen que pertany a un programa dels anys setanta de la televisió soviètica, que el paio es diu Edward Anatolevich Hill, i la cançó I Am So Happy To Finally Be Back Home, tot i que no té lletra.



El millor de tot és que hi ha una versió encara més antiga:

Ja podreu trobar penjat al 3alacarta durant una setmana o en aquest mateix blog el Ritmes Cat del diumenge 7 de març.

En aquesta ocasió, l’edició monogràfica estava dedicada a oferir una selecció de videoclips dels artistes que millor profit treuen d’internet.

Així, van passar pel programa Carlos Ann, Manel, La Brigada, Mazoni, Muchachito Bombo Infierno, Els Amics de les Arts i La Troba Kung-fú.

Santana és el cognom del guitarrista mexicà Carlos Santana (a la foto), però també el nom de la seva banda i el títol d’alguns dels seus àlbums. De fet el tercer, publicat el 1971, duia aquest títol tot i que sovint se’l cita com Santana III per distingir-lo del seu debut de 1969.

Santana III està considerat per a molts com el cim de la banda comercialment i musicalment, ja que en posteriors treballs es van acostar més al jazz més experimental i la música llatina. L’àlbum també va ser el darrer de Santana en molts anys en arribar al número 1 de les llistes, una fita que no repetiria fins el 1999 amb Supernatural.

Jungle Strut, una de les cançons de Santana III, és un dels temes que podrem veure en el Ritmes Col•leccions d’aquest dissabte.

A més, en el programa també hi apareixeran els següents artistes:

Ian Dury – Reasons To Be Cheerful, Part 3
Brian Auger & Julie Driscoll – Road To Cairo
The Gibson Brothers – Cuba
Slade – Gudbye T-Jane
Roger Daltrey – Giving It All Away
Blue Cheer – Summertime Blues

El 10 de març es compleixen quinze anys de la mort d’Ovidi Montllor, i per això Ritmes li vol retre un homenatge amb l’emissió del documental Ovidi: Crònica d’un artista, aquest divendres a les 13.35.

El programa destaca la dimensió humana d’un personatge que en els darrers anys de la seva carrera havia caigut en un incomprensible ostracisme. Component de la Nova Cançó, el cantautor, poeta i actor valencià Ovidi Montllor va iniciar la seva carrera musical el 1968, sovint acompanyat del guitarrista Toti Soler, amb música pròpia sobre poemes d’Espriu, Estellés, Pere Quart i d'ell mateix.

Montllor va ser especialment conegut pels seus textos crítics i irònics, sense pèls a la llengua. Malgrat ser un dels artistes més lluitadors durant la dictadura i la transició, com molts altres components de la Nova Cançó va caure en l’oblit un cop arribada la democràcia. El 15 de maig de 2006 el Palau de la Música de Barcelona va acollir un homenatge a l'artista sota el lema L'Ovidi se'n va a Palau. A més dels parlaments de personatges com Vicent Partal, Alfred Luchetti, i Isabel Clara-Simó entre d'altres, l’homenatge va tenir un apartat musical amb les actuacions de Toti Soler, Verdcel, Feliu Ventura, Al Tall, Safanòria, i molts més.

A Ovidi: Crònica d’un artista, amics i familiars recorden la seva figura, així com companys de professió. Noms com els de Toti Soler, Raimon, Quico Pi de la Serra, Joan de Segarra, Alfred Luchetti, Joan Ollé, Guillermina Motta, Antoni Miró, Neus Solsona i la seva filla Jana formen part de la galeria de persones del món familiar, musical i teatral que apareixen en el documental.

També s'hi ha reflectit el llegat que ha deixat Montllor en les generacions que l'han succeït, com per exemple el grup Inadaptats o el cantautor Feliu Ventura. Com a element destacable del documental, s’hi inclou una gravació inèdita de la peça Homenatge a Teresa a càrrec de Pascal Comelade i Miquel Gil.

Sembla mentida, però set anys després de la seva mort Johnny Cash (1932-2003) continua traient discos. El últim (fins ara) acaba de sortir –tres dies abans del que hauria estat el seu 78è aniversari-, i porta per títol American VI: Ain't No Grave (a la foto). En realitat, es tracta del sisè (i definitiu?) volum de la sèrie de gravacions que va fer amb el productor Rick Rubin, iniciades amb American Recordings (94) i que van servir per rellançar la seva carrera.

Johnny cash, amb el seu clàssic I Walk The Line, és un dels protagonistes del Ritmes Arrels d’aquest dijous. En el programa s’emetran, a més, videoclips de Quart Creixent, Khaled, Oliver N’Goma, Nitin Sawhney, Les Negresses Vertes, La Pegatina, Gerard Quintana + Jordi Batiste i Miquel Gil.

La llista sencera és la següent:

Quart Creixent – Dos colors

Khaled – Chebba

Oliver N’Goma – Adia

Nitin Sawhney – Sunset

Les Negresses Vertes - Après la pluie

La Pegatina – Miranda

Gerard Quintana + Jordi Batiste – La noia del país del nord

Miquel Gil – Tic tac

Johnny Cash – I Walk The Line

El Festival de Benicàssim 2008 va acollir el 20 de juliol, entre d’altres, l’actuació de Richard Hawley. Aquest dimecres en el programa Ritmes Concert s’ofereix el show que aquest cantant britànic va fer en aquell festival, on va presentar el seu cinquè àlbum en estudi, Lady’s Bridge (2007).

Barallar-se, cardar, plorar i beure: aquests són els actes que totes les grans cançons han de provocar-te, segons els manaments de Richard Hawley. I el seu cinquè àlbum Lady’s Bridge incita, almenys, als dos últims; la resta, ja és cosa de la imaginació de cadascun.

Al marge de modes, el cantant de Sheffield i antic guitarrista de Pulp elabora amb la seva veu de baríton memorables melodrames amb cordes que demanen a crits la producció de Phil Spector, himnes espectaculars amb ecos doo wop i crítica social, variants de la mitologia del Lost Highway de Hank Williams, i fins i tot lluminós rockabilly.

D’acord, aquesta senda ja ha estat recorreguda per Roy Orbison, Elvis Presley i Chris Isaak, i el mateix Hawley ho reconeix: “No pretenc reinventar la roda. Escric cançons i toco la guitarra, això és tot. No hi ha més misteri”. L’any passat va publicar el seu sisè àlbum, Truelove's Gutter (2009).

En l’actuació que Ritmes Concert emet, Richard Hawley van interpretar diversos temes del disc Lady’s Bridge, però també va repassar cançons de l’anterior, Cole’s Corner (2005), i de Lowedges (2003).

La llista sencera de cançons és la següent:

Valentine
Born Under A Bad Sign
Just Like The Rain
Lady Solitude
Oh My Love
I'm Looking For Someone To Find Me
The Ocean

Recordeu que podreu tornar a veure aquest concert de Richard Hawley el dilluns 15 de març, a les 12:00 al 33D.

Darrera el nom de Kibo (“esperança” en japonès i també el pic més alt de l’Àfrica) s’amaga el compositor barceloní Alfred Tapscott (a la foto), que a part de treballar en altres projectes ha enregistrat el seu primer disc, Racons. Com explica en el seu MySpace, Kibo “són petites cançons que proven de dir coses, que proven d'arribar, d'ajudar-te en el teu moment, en el teu espai, que proven d'emocionar, de fer riure, de fer plorar, de fer-te recordar que ets de veritat. Kibo és pop, és rock, és jazz i és música”.

Aquest mes de març, Kibo actuarà el dia 20 a Barcelona i el 21 a La Garriga. Un dels temes de Racons, Dorm, es pot triar en el Ritmes Cat Next Play d’aquest dimecres, al costat de Marmotes de Glissando, Setze jutges d’Angelina i Els Moderns, El bosc d’Ix!, Tu, Jeunet i els trens que no hem perdut de Cesk Freixas, Que algú marqui un gol de La Increïble Història de Carles Carolina i Els vells de Sedaiós, entre d’altres. El programa s’obrirà amb Barcelona en colors, de Gerard Quintana.

Recordeu que a través dels vostres missatges en SMS, podeu decidir els videoclips que acabaran configurant cada programa.

La cançó no és res de l’altre món, però aquest és un dels videoclips més enginyosos vistos darrerament. Al seu costat, els experiments que fan a El hormiguero queden com una simple broma.

Per cert, els propis components d’aquest grup, OK Go, han dissenyat i construït tot el mecanisme, digne dels invents del TBO del professor Franz de Copenhaguen. La cançó es diu This Too Shall Pass:

Dirty Douglas And The Fifty 50's interpreten No Room For Douglas (The Bobsled Blues), una cançó on es lamenta de no haver estat seleccionat per formar part de l’equip nord-americà de bobsled en els Jocs Olímpics d’hivern.