15/12/2010: Wikileaks, primeres conclusions molt provisionals (i 2)
Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
Per al govern dels Estats Units seria molt més fàcil l’aïllament social de Wikileaks i Assange si no fos perquè mitjans convencionals estan col•laborant amb Wikileaks en la revelació dels documents.
El Departament d’Estat intenta fer una distinció entre Wikileaks i el “The New York Times” (el “partner” nord-america del web), tot i que tant el diari novaiorquès, com “El País” a Espanya, i si tirem per elevació TV3 quan se’n fa ressò, podrien ser considerats còmplices del presumpte delicte.
Però els fets són que mentre a Wikileaks li han tancat el servei d’Amazon o de Masterd Card, ningú s’ha atrevit a suggerir el mateix amb el “The New York Times”.
En el fons de la situació hi ha el debat sobre si Wilkileaks és un bolet o un profund canvi de tendència. No sé si als lectors els interessa gaire, però crec que els hauria d’interessar gairebé tant com als periodistes, perquè la qualitat de la informació circulant és un indicador de la salut de la llibertat en un país.
Comencem per una evidència: el contingut és notícia. O, com deia més amunt, són milers de notícies. I de portada. Per això tothom ho publica. De primera mà o l’endemà.
Mitjans convencionals i Wikileaks han trobat una insòlita fórmula de mútua conveniència. Wikileaks s’aprofita de la credibilitat i penetració socials dels mitjans als quals ha cedit la seva mercaderia i, a canvi, els mitjans convencionals s’aprofiten dels sucosos resultats d’una activitat que mai no haurien ordenat. Wikileaks sap que és mes fàcil tapar-li la boca a ella que a cinc mitjans que sumen dotzenes d’anys d’història.
Perquè, i aquesta és una diferència fonamental, per un mitja convencional un estat té dret a tenir secrets i no en qüestiona la legitimitat. Una altra cosa és que si hi té accés, els publiqui a partir d’un principi de prudència, sentit comú o d’interessos politics o comercials. Wikileaks es presenta com un Robin Hood de la transparència total: s’ofereix de bústia de secrets per donar-los al ciutadà. No sembla que vulgui fer res més. És el seu monocultiu. No sabem gaire bé quin esperit l’anima i si planifica els objectius o pesca el que pot. I tampoc no sabem si el seu antisecretisme és total, o afecta només interessos nord-americans.
Wikileaks, que s’ha presentat com a paradigma del periodisme científic, ha necessitat del periodisme general per ordenar els documents i donar-los una sortida digerible. La publicació a l’engròs de documents secrets sense verificar, la publicació dels quals pot posar en perill la vida d’algú o investigacions delicades en curs, va contra l’ètica periodística més fonamental. I els periodistes són necessaris. Per contextualitzar, per explicar per què passen les coses.
Wikileaks ha aconseguit molta més informació amb una estructura relativament petita que tots els mitjans convencionals junts. Fins i tot els posa en una certa evidència. Ara, amb excepcions com els papers del Pentàgon o el Watergate, les revelacions diàries de la premsa semblen esgarrapades en la superfície de l’actualitat, mentre Wikileaks s’ha apuntat un “breaking news” continu que ja fa dues setmanes que dura.
Posem que s’acabi provant que un soldat en una base va robar aquests documents i els va portar a Wikileaks. Per què a Wikileaks i no al “The New York Times”? Casualitat? Falta de confiança en el mitjà convencional? Té més credibilitat un web que només es dedica a publicar informacions secretes?
La credibilitat no pot residir només en el valor d’una sèrie d’accions espectaculars. La credibilitat del periodista demana temps, s’aconsegueix a base del contacte diari amb el lector, de la trajectòria, i això val tant per a les capçaleres com per als professionals. Hi ha molt de valor diari en l’escrutini del poder o a fer visibles conflictes que no tenen altaveus.
No recomanaria mai a un estudiant de Periodisme que pensés a fer carrera centrant-se només a aconseguir secrets oficials. Després de la magnitud del que acaba de fer, Wikileaks no podrà continuar la seva activitat sense esdevenir ella mateixa una organització semiclandestina i per tant, poc transparent, per defensar-se de les escomeses del poder.
Wikileaks ha semblat una resposta a l’acomodament dels mitjans convencionals i a la desaparició progressiva del periodisme d’investigació.
És segur que els mitjans s’han acomodat, i que amb el pretext de la crisi, real o inventat, han tallat els fons a la sempre cara investigació. Però no ens deixem enlluernar. Wikileaks és el resultat d’una determinada manera de veure el món del seu fundador, potenciada per les possibilitats informàtiques del moment. La seva activitat és notícia i alhora produeix notícies que publica en format digital, que els mitjans convencionals transporten als suports convencionals. El cas suggereix que els periodistes hauran d’incorporar una nova i bàsica habilitat al seu currículum: el domini de la navegació per la xarxa i de totes les possibilitats del seu equipament informàtic. I que l’empresa tingui en nòmina un bon advocat especialitzat en ciberdelictes.
El Departament d’Estat intenta fer una distinció entre Wikileaks i el “The New York Times” (el “partner” nord-america del web), tot i que tant el diari novaiorquès, com “El País” a Espanya, i si tirem per elevació TV3 quan se’n fa ressò, podrien ser considerats còmplices del presumpte delicte.
Però els fets són que mentre a Wikileaks li han tancat el servei d’Amazon o de Masterd Card, ningú s’ha atrevit a suggerir el mateix amb el “The New York Times”.
En el fons de la situació hi ha el debat sobre si Wilkileaks és un bolet o un profund canvi de tendència. No sé si als lectors els interessa gaire, però crec que els hauria d’interessar gairebé tant com als periodistes, perquè la qualitat de la informació circulant és un indicador de la salut de la llibertat en un país.
Comencem per una evidència: el contingut és notícia. O, com deia més amunt, són milers de notícies. I de portada. Per això tothom ho publica. De primera mà o l’endemà.
Mitjans convencionals i Wikileaks han trobat una insòlita fórmula de mútua conveniència. Wikileaks s’aprofita de la credibilitat i penetració socials dels mitjans als quals ha cedit la seva mercaderia i, a canvi, els mitjans convencionals s’aprofiten dels sucosos resultats d’una activitat que mai no haurien ordenat. Wikileaks sap que és mes fàcil tapar-li la boca a ella que a cinc mitjans que sumen dotzenes d’anys d’història.
Perquè, i aquesta és una diferència fonamental, per un mitja convencional un estat té dret a tenir secrets i no en qüestiona la legitimitat. Una altra cosa és que si hi té accés, els publiqui a partir d’un principi de prudència, sentit comú o d’interessos politics o comercials. Wikileaks es presenta com un Robin Hood de la transparència total: s’ofereix de bústia de secrets per donar-los al ciutadà. No sembla que vulgui fer res més. És el seu monocultiu. No sabem gaire bé quin esperit l’anima i si planifica els objectius o pesca el que pot. I tampoc no sabem si el seu antisecretisme és total, o afecta només interessos nord-americans.
Wikileaks, que s’ha presentat com a paradigma del periodisme científic, ha necessitat del periodisme general per ordenar els documents i donar-los una sortida digerible. La publicació a l’engròs de documents secrets sense verificar, la publicació dels quals pot posar en perill la vida d’algú o investigacions delicades en curs, va contra l’ètica periodística més fonamental. I els periodistes són necessaris. Per contextualitzar, per explicar per què passen les coses.
Wikileaks ha aconseguit molta més informació amb una estructura relativament petita que tots els mitjans convencionals junts. Fins i tot els posa en una certa evidència. Ara, amb excepcions com els papers del Pentàgon o el Watergate, les revelacions diàries de la premsa semblen esgarrapades en la superfície de l’actualitat, mentre Wikileaks s’ha apuntat un “breaking news” continu que ja fa dues setmanes que dura.
Posem que s’acabi provant que un soldat en una base va robar aquests documents i els va portar a Wikileaks. Per què a Wikileaks i no al “The New York Times”? Casualitat? Falta de confiança en el mitjà convencional? Té més credibilitat un web que només es dedica a publicar informacions secretes?
La credibilitat no pot residir només en el valor d’una sèrie d’accions espectaculars. La credibilitat del periodista demana temps, s’aconsegueix a base del contacte diari amb el lector, de la trajectòria, i això val tant per a les capçaleres com per als professionals. Hi ha molt de valor diari en l’escrutini del poder o a fer visibles conflictes que no tenen altaveus.
No recomanaria mai a un estudiant de Periodisme que pensés a fer carrera centrant-se només a aconseguir secrets oficials. Després de la magnitud del que acaba de fer, Wikileaks no podrà continuar la seva activitat sense esdevenir ella mateixa una organització semiclandestina i per tant, poc transparent, per defensar-se de les escomeses del poder.
Wikileaks ha semblat una resposta a l’acomodament dels mitjans convencionals i a la desaparició progressiva del periodisme d’investigació.
És segur que els mitjans s’han acomodat, i que amb el pretext de la crisi, real o inventat, han tallat els fons a la sempre cara investigació. Però no ens deixem enlluernar. Wikileaks és el resultat d’una determinada manera de veure el món del seu fundador, potenciada per les possibilitats informàtiques del moment. La seva activitat és notícia i alhora produeix notícies que publica en format digital, que els mitjans convencionals transporten als suports convencionals. El cas suggereix que els periodistes hauran d’incorporar una nova i bàsica habilitat al seu currículum: el domini de la navegació per la xarxa i de totes les possibilitats del seu equipament informàtic. I que l’empresa tingui en nòmina un bon advocat especialitzat en ciberdelictes.
Sindica aquest blog - RSS
Vicenç ha escrit:
Una vegada en un curs que impartia el mestre Puyal va dir una cosa que des de llavors sempre he trobat fonamental: Que erem els lectors/oients/espectadors els que haviem de questionar sempre les informacions que rebem. O dit d'una altra manera, hem de preguntar-nos per què un mitjà nes dona una noticia, d'on prové aquesta informació, per què ens la dona en aquest moment i no un altre, etc.
Amb wikileaks tinc un sentiments confrontats, cosa que crec et passa a tu també. Per un cantó rebo aquesta informació, i per l'altra em pregunto per què ara, d'on ve i qui ens la dona. Tu mateix expreses els teus dubtes quan afirmes : "Wikileaks es presenta com un Robin Hood de la transparència total: s’ofereix de bústia de secrets per donar-los al ciutadà. No sembla que vulgui fer res més. És el seu monocultiu. No sabem gaire bé quin esperit l’anima i si planifica els objectius o pesca el que pot. I tampoc no sabem si el seu antisecretisme és total, o afecta només interessos nord-americans.".
Només per aquest dubte, jo ho posaria, com a mínim, en quarentena. És evident que per a un mitjà de comunicació és molt sucós, i al damunt barat, rebre un grapat d'informacións més o menys trascendents i que a sobre afecten al poder i a més a més el poder del país més important del món. Però per un altre cantó hem de posar per damunt de les informacions la ética personal i periodística. No tot s'hi val a la hora d'informar ni tampoc podem escusar-nos en el "ja ho sabem que escampem merda, però no la hem tret nosaltres, només ens fem ressó...".
Crec que tot és massa recent, de fet encara ara està passant. Però com dèia Jose Maria García en les seves bones èpoques: "el temps, aquests jutge implacable que dóna i treu raons i posa a cascú al seu lloc". Veurem, amb el pas del temps qui és qui, el per què de tot plegat... i el més important, que se'n deriva de tot això... el que seria més greu... una restricció encara més forta de la informació i un major control d'allò que ens arriba dels mitjans de comunicació.