Acabo de veure a la CNN un dels vídeos que corre per la xarxa del terratrèmol de Xile.

La imatge està presa des del mig d’un carrer, es belluga, i no enfoca cap objecte definit, però es veu com exploten els llums d’un fanal i un resplendor il•lumina l’horitzó. Més que la imatge, la que parla per si sola és la veu d’un home que no para de dir “¡Tranquilo! ¡Tranquilo! ¡Póngase ahí, tranquilo! ¡Tranquilidad!” mentre se senten crits d’esglai. I al final, la veu no para de repetir “Ya pasó, ya pasó, ya pasó”, davant un grup que s’abraça entre plors.

Segur que ha estat el minut més llarg de la seva vida. La nostra recent experiència a Haití, que va incloure unes quantes rèpliques, de les quals una molt potent però de no més de 7 o 8 segons, ens serveix per imaginar-nos el drama de suportar un sisme d’un minut. Ha de ser inacabable. Primer, per la sorpresa que significa que et falli sota els peus allò que mai no falla, el terra. I a partir d’aquí totes les pors es disparen, sobretot en funció d’on t’enxampi el tremolor. Desitjant que pari d’una vegada, que no faci més destrosses, que no vagi a més. I encara que et sentis a resguard, sentir al teu voltant ensorraments i trencadisses, els crits de l’altra gent, ha de ser espaordidor.

Als Estats Units estan seguint la notícia molt de prop. El president Obama ha comparegut d’hora per posar l’ajuda nord-americana a disposició de la presidenta de Xile. I les zones costaneres de Hawaii han estat evacuades per alerta de tsunami. Les onades hi han arribat onze hores després del terratrèmol de Xile, però tot just feien un metre d’alçada i no han fet mal ni a res ni a ningú. L’alerta ha estat cancel•lada.