Aquesta setmana hem estat a Nova York preparant diversos reportatges. Normalment, hi anem en tren. Agafem l’Acela, un tren de velocitat alta que cobreix els 400 quilòmetres entre Washington i el cor de Manhattan en 2 hores i 45 minuts, a una mitjana, doncs, d’uns 163 quilòmetres per hora, lluny de les velocitats del TGV a Europa. L’Acela em recorda el Talgo de fa 20 anys. Igual que la Penn Station de Nova York, on arriba, sota mateix del Madison Square Garden, que em recorda l’estació de Sants dels anys vuitanta, funcional però greixosa (la Union Station de Washington
és d’una monumentalitat neoclàssica molt mes neta i elegant, com l’actual Grand Central de Nova York).

El trajecte Washington-Nova York és l’exemple que tinc més a mà per explicar el que em sembla la parada de rellotge visible en alguns serveis públics (i també privats) als Estats Units.

No entenc la falta d’impuls a una línia d’alta velocitat que, amb tota seguretat, generaria beneficis. Un corredor ferroviari de l’est fins a Boston que passaria també per Baltimore, Filadèlfia, Willmington (Delaware) i Newark (New Jersey), una de les concentracions
humanes i de negocis més importants del món.

Hi pensava l’altre dia dins el vagó, quan passava el revisor a picar els bitllets, deixant el terra ple de petites estrelles de paper, en l’època dels lectors dels codis de barra.

I hi penso, també, quan pujo a un d’aquests enormes Ford que fan de taxi, reminiscències d’un temps lliure de preocupacions energètiques i mediambientals. Però d’això en podem parlar un altre dia.

És curiós, perquè un dels reportatges que vam anar a rodar a Nova York va ser el de l’exposició que el Museu de la Ciutat ha obert a l’arquitecte Eero Saarinen, autor, entre altres, de les terminals
de la TWA al JKL o a l’aeroport Dulles de Washington, dues obres d’un disseny avançat, que anticipaven la modernitat que ens vindria, imatge de la Nord-amèrica pròspera de després de la Segona Guerra Mundial. Aquest tren, ara com ara, l’estan perdent.