06/11/2009: Matança a Fort Hood
Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
Us poso al corrent dels últims detalls de la matança que ha tingut lloc a la base de Fort Hood, Texas. Un psiquiatre militar amb rang de comandant s’hi ha presentat armat, i se’l considera presumpte autor de la mort de 12 persones i de les ferides que han rebut 31 persones més, segons el balanç que s’havia fet en el moment de redactar aquestes línies.
Els esdeveniments s’han conegut amb un desenvolupament informatiu que ha seguit el patró d’altres vegades: commoció, confusió, silenci, dades amb comptagotes, versió oficial dels fets, primeres declaracions de testimonis i familiars.
Justament, els familiars del presumpte assassí han explicat que Nidal Malik Hassan, nascut fa 39 anys als Estats Units fill d’immigrants d’origen jordà, s’havia allistat a l’exèrcit, que li havia pagat la carrera de metge, però que feia uns quants anys que s’ho estava passant malament a causa de l’assetjament d’alguns col·legues pel fet de ser musulmà, i perquè com a psiquiatre havia hagut d’escoltar les atrocitats que li explicaven militars que tornaven afectats de desordres d’estrès posttraumàtic. La sola idea de ser destinat a l’Afganistan o a l’Iraq al final d’aquest mes l’havia preocupat profundament.
Acabo de rebre un missatge del Consell de Relacions Islamo-nord-americanes que diu: “Urgim els nord-americans a mantenir la calma en relació amb aquest tràgic esdeveniment, i demanem a polítics, religiosos i periodistes que adoptin un to de calma i unitat”. I final escruixidor: “Aconsellem als americans musulmans i als que puguin ser percebuts com a tals que prenguin precaucions per protegir-se ells, les seves famílies i les institucions religioses a què pertanyen d’una possible reacció hostil”.
Aquest missatge no m’ha estranyat, per desgràcia, però contrasta amb la bona experiència que em va explicar a Pittsburgh un taxista d’origen marroquí, que em va dir que com a musulmà se sentia més ben tractat, amb més futur i més lliure de prejudicis als Estats Units que a Catalunya, on havia passat temporades perquè hi tenia família.
La crueltat de la guerra, els seus efectes psíquics, la no resolta tensió entre Occident i el món islàmic… elements coneguts en una mateixa horrible notícia.
Els esdeveniments s’han conegut amb un desenvolupament informatiu que ha seguit el patró d’altres vegades: commoció, confusió, silenci, dades amb comptagotes, versió oficial dels fets, primeres declaracions de testimonis i familiars.
Justament, els familiars del presumpte assassí han explicat que Nidal Malik Hassan, nascut fa 39 anys als Estats Units fill d’immigrants d’origen jordà, s’havia allistat a l’exèrcit, que li havia pagat la carrera de metge, però que feia uns quants anys que s’ho estava passant malament a causa de l’assetjament d’alguns col·legues pel fet de ser musulmà, i perquè com a psiquiatre havia hagut d’escoltar les atrocitats que li explicaven militars que tornaven afectats de desordres d’estrès posttraumàtic. La sola idea de ser destinat a l’Afganistan o a l’Iraq al final d’aquest mes l’havia preocupat profundament.
Acabo de rebre un missatge del Consell de Relacions Islamo-nord-americanes que diu: “Urgim els nord-americans a mantenir la calma en relació amb aquest tràgic esdeveniment, i demanem a polítics, religiosos i periodistes que adoptin un to de calma i unitat”. I final escruixidor: “Aconsellem als americans musulmans i als que puguin ser percebuts com a tals que prenguin precaucions per protegir-se ells, les seves famílies i les institucions religioses a què pertanyen d’una possible reacció hostil”.
Aquest missatge no m’ha estranyat, per desgràcia, però contrasta amb la bona experiència que em va explicar a Pittsburgh un taxista d’origen marroquí, que em va dir que com a musulmà se sentia més ben tractat, amb més futur i més lliure de prejudicis als Estats Units que a Catalunya, on havia passat temporades perquè hi tenia família.
La crueltat de la guerra, els seus efectes psíquics, la no resolta tensió entre Occident i el món islàmic… elements coneguts en una mateixa horrible notícia.
Sindica aquest blog - RSS
Núria Tomás ha escrit:
Entenc que la vida o una malaltia et porti a un estat dedesesperació tal que vulguis deixar de patir. N'hi ha que no tenen eines per sortir-se'n i no troben altre sortida que el suicidi, que és l'agressió més gran que et pots inflingir. Però per qué l'agressió gratuita envers es que tens al voltant? Que els hi passa pel cap a a questa gent? Estan secs d'humanitat? No els hi queda ni un bri de solidaritat humana en la seva desesperació? És pura venjança cap a la societat que els ha fet patir?
Són noticies que m'entristeixen profundament i em fan dubtar del gènera humà....
I en aquets cas tot és molt més complex per que s’hi barreja la guerra, la religió ...