La Rosa A.G. ha escrit: “Em sobta que la crònica d'haver estat al despatx oval sigui tan curta, ens podries fer més extenses les teves sensacions d'estar allà dintre. No t'ha impressionat molt??? Em sembla que et deus sentir petit, no?, davant d’aquest lloc tan emblemàtic. Ens podries explicar més coses sobre aquesta visita?”

Vejam, la crònica era curta potser perquè el contingut dels assumptes tractats no em permetien ser gaire més llarg. A part que detalls com que Zapatero li va regalar una guia de Barcelona a Obama no el van saber els periodistes fins que eren al vol d’anada cap a Síria. Pensa que Zapatero va estar dues hores a la Casa Blanca (de dotze a dues). I tot va ser bastant llampec.

Pel que fa a les sensacions, no només tenen a veure amb el valor que l’espai tingui pel teu imaginari, sinó, sobretot, pel teu estat d’ànim del moment. És clar, nosaltres hi vàrem entrar a treballar, més pendents de la nostra feina que de la història. Més pendents de captar bé el que s’hi deia i d’anar calculant mentalment quin era el titular que es desprenia d’aquella entrevista, que no pas valorar el pes d’aquelles parets. A sobre, cal tenir present que la premsa, a la Casa Blanca, té els moviments extraordinàriament limitats. Costa acreditar-se, entrar-hi i estar-s’hi. Per exemple, un cop has donat el teu nom per un intèrfon des de l’avinguda Pennsylvania a una garita, t’han obert i has passat l’arc de seguretat (et fan engegar l’ordinador portàtil) no pots continuar caminant fins que no et ve a buscar un treballador del departament de premsa que t’escorta fins al lloc autoritzat. La sala de premsa que veieu per la tele és minúscula (49 butaques, sostre baix, focus, càmeres de control remot i passadissos estretíssims) i la redacció que hi ha és un quartet on fotògrafs, redactors, operadors de càmera i productors han de cedir-se el pas per circular. En qualsevol moment et poden desallotjar per raons de seguretat, així que tot és un pèl angoixant i provisional. Entre que l’edifici és antic i que si hi posessin més comoditats els periodistes hi faríem vida, la sensació que tens és que no ets especialment benvingut.

Salvades totes aquestes consideracions, també et diré que és impossible no pensar en tota la història que has vist passar a l’ala oest de la Casa Blanca. Per començar, ens van tenir cinc minuts esperant al porxo pel qual el president va de les seves estances privades al despatx oval. Un porxo que hem vist mil vegades, i del qual es recorden les fotografies de John i Robert Kennedy discutint afers d’estat. I un cop a dins, és clar, recordes les cintes de Nixon del Watergate, o el mateix Nixon felicitant Armstrong i Aldrin acabats d’aterrar a la Lluna, o George Bush anunciant l’inici dels bombardejos de l’Iran. És clar que vaig mirar sota la taula del president (per cert, gairebé buida del tot de papers i objectes), allà on jugava John-John Kennedy enroscat entre les cames del seu pare. I que em vaig fixar en l’austeritat ornamental de la peça. Pocs quadres, de dimensions reduïdes, art contemporani, parets de color crema pàl•lid, catifa a joc, molta claror (feia molt bon dia), Lincoln per partida doble (quadre i bust) i la sala presidida per un quadre de Washington (el que estava just a sobre dels dos presidents quan van fer les declaracions). Dels finestrals de darrere la taula estant, que donen al jardí del sud on opera el “Marine One” (l’helicòpter del president) es veien els gronxadors que els Obama hi han fet col•locar).

Com que la tele acostuma a fer els espais més grans, la peça em va semblar més petita del que m’esperava, però és que també érem molts, perquè a part de la premsa hi havia els ajudants d’Obama i la delegació espanyola, encapçalada pel ministre Moratinos i l’ambaixador Dezcallar, que es van barrejar amb els periodistes per seguir les declaracions presidencials. I tocant a la paret, diversos agents del servei secret que no ens treien els ulls de sobre.

Quan hi ets, doncs, perceps clarament que ets al cor del poder. La peça té quatre portes (la del jardí, per on van entrar, és de vidre de finestra anglesa), la que dóna a un estudi privat amb un menjador minúscul amb la seva motllura que separa prestatges d’obra), i dues portes més retallades a la paret, pintades del color de la paret: una que dóna a la secretària del president i l’altra al passadís principal de l’ala oest.

Solemne sense excessos, clàssic, i molt poc íntim. Entre les quatre portes, els finestrals i la limitació dels espais, el president ha de tenir la sensació que el món que l’espera és just darrere de les parets.

Sàpigues, Rosa, que no ets l’única persona que m’ha demanat més detalls. Espero haver satisfet la teva curiositat.