Déu n'hi do!

vist des d'aquí, i amb la informació que ens arriba del sistema de salut dels EE.UU, que suposo que deu ser parcial, sembla una cosa surrealista. Negar-se a un sistema universal de salut? Costos? Bé, potser faré demagògia, però amb el que es gasten en armes, no sé jo si potser en tindrien prou, no? En fi! Gran país, per les coses bones i per les no tan bones.

Salut!

Realment és un tema interessantíssim, i que vist amb ulls d'europeu resulta molt i molt complicat d'entendre. Per a nosaltres, la condició preexistent és la presència d'un sistema públic gratuït que ens garanteix la cobertura, i res que tingui a veure amb l'absència de malalties.
El fet que el debat és al carrer, com es destaca al post, és evident fent un cop d'ull als webs dels diaris americans. Cada dia hi ha noves opinions, argumentaris a favor i en contra, i un soroll que deu dificultar la comprensió de les mesures que vol impulsar l'administració.
Bé, Antoni, com dius, esperem que ens en continuïs informant (també al TN... que fas vacances?)

realment aquest és un tema molt interessant, sobretot vist des d'aquí Europa. De fet, a mi fins i tot em costa d'entendre un país com EUA sense sanitat pública. I crec que no ve a res dir que la sanitat pública portaria a EUA cap al socialisme soviètic. Més demagògia per part dels republicans!

Gràcies per anar-nos informant, Antoni. Tinc 22 anys i des que tinc record sempre havia escoltat el Matí de Catalunya Ràdio (fins fa un any i poc). Ara que ja no el condueixes (ni dirigeixes) encara tinc dubtes sobre què escoltar cada matí, però com a mínim podem gaudir dels teus articles a través d'aquest blog. Gràcies.

El tema de l'eutanàsia encoberta sí que és veritat, i el mateix Obama ho diu aquí:

http://www.youtube.com/watc...

Pel XaviVG: en efecte, he fet vacances de pantalla, pero ja hi torno a ser. Dimecres al vespre ja vaig connectar amb el TN vespre i tenim emparaulada una altra connexio per dema al migdia. La setmana que ve s'acabara d'incorporar la resta de l'equip de Washington (som tres, l'operador de camara Xavier Roca, la productora Eva Artesona i jo).

Elvis: com vols que sigui veritat el tema de l'eutanasia? Obama no ho diu al video, i, evidentment, ni ho ha dit mai.

Com diu l'Antoni, Obama no diu això al video.

Reconec que m'ha costat uns minuts de "Google" identificar arguments intel.ligibles contra la reforma. (Ho he seguit molt a distància.) I en el fons segueixo sense entendre l'anomenat argument "ideològic". M'ajuda molt la classificació que fa l'Antoni; el que no entenc és als qui s'oposen a un efecte (que el govern decideixi sobre la seva salut) que ni tan sols estar sent proposat (segons em sembla).

Em vaig quedar al·lucinat quan explicaven a la CNN que el sistema de salut universal era deudor dels nazis... el tertulià era del partit republicà obviament!

Això els nord americans no ho aconseguiran mai, aquí la gent té una filosofia molt diferent a la dels europeus encare que això els representi tenir que treballar fins els 80 anys i destinar gran part dels seus ingressos en pagar-se assegurances de salut que se'ls emporten gran part dels seus diners i els estalvis per a quan siguin grans si tenen la mala sort de patir alguna malaltia greu.

Si això passés a europa hi hauria una sublevació de la gent comparable a la revolució francesa !!!

Enhorabona per el teu bloc Antoni, et convido a registrar-lo a CERCABLOC.CAT, ja som 1500 blocs en català enregistrats !!!

Benvolgut Antoni i altres lectors,

Arrancada de cavall aturada d’asse reflecteix molt bé la situació en la que ens trobem. Com ja ha dit algú abans, la reforma del sistema de salut americà no serà una tasca fàcil. Per a donar-vos una idea del grau de complexitat cal recordar que no només estem parlant del que pagament mensualment a les asseguradores, sinó també dels costos dels hospitals (salaris, proveidors, investigació), farmàcia, advocats, etc.

Els serveis que els hospitals estan obligats a donar per llei a aquells que no tenen asegurança mèdica o i aquells que tot i tenir-ne una una no els és suficient suposa un cost molt alt al final d’any. L’hopistal es veu obligat adjustar la comptabilitat, i per a fer-ho no dubta en carregar de més la factura d’aquells que tenen assegurança, que al seu torn incrementa la polisa de l’assegurança. ¿Es raonable que un metge cobri $5,700 per donar tres punts en la boca d’un infant que s’havia caigut jugant i sagnava?!

D’altra banda, l’assegurança sempre pot dir que tal o qual tractament no el paga, tot i que estigui prescrit pel metge. Avui mateix he vist un anunci de Blue Shield, una asseguradora, en què convida els seus clients que haguessin de tenir una operació quirurgica a visitar la pàgina web a la recerca d’alternatives. De fet molts dels avanços en cirurgia han estat esperonats per la indústria de la salut que busca reduir costos (dies hospitalització, insuficiència de llits, etc)

Fa poc hem tornat d’unes vacances a Nou Mexic (ens ha encantat!) Un dels cartells a l’autopista anunciava la manca de metges i personal sanitari a l’estat. Pennsylvania tè un dèficit de metges. Certes zones de West Virginia millor no anar-hi sense un maletí de primeres ajudes perquè no podràs ni un infermer en kilòmetres! Per què això? L’alt cost de les sentències per mala pràctica professional. Tots recordem/coneixem casos en què el pacient ha rebut compensacions milionaries. Al final som els usuaris els qui paguem la factura.

Al final del tercer debat electoral el presendator va preguntar als candidats si creien que la salut era un dret o un bé de consum. Pel republicà é sun bé de consum i la competencia entre les diferents asseguradores hauria de garantir preus baixos. Pel demòcrata, la salut és un dret i per tant el govern ha de proveir-ho com ja fa amb els militars (el govern federal té un programa de cobertura “universal” per a tots els militars a través d’acords amb entitats privades i que costa a una familia uns $150), o el medicaid per a gent pobre, i el medic-care per a jubilats.

El cost polític serà alt. Potser li costarà la reelecció, però el que tothom coincideix és que el sistema present pot portar el país a la ruïna i al desastre mèdic com per exmeple una pandèmia.

Trobo una gran aportació la de tots els lectors catalans que ho esteu veient també, com l'Antoni, des dels Estats Units mateix. Vosaltres que heu experimentat els dos sistemes, us decanteu clarament per algun? Us han demanat els vostres companys de feina o d'estudis alguna opinió sobre el model de Seguretat Social que tenim?

Si us interessa, he parlat del tema també en el meu blog (http://icientificats.wordpr...), emprant una mica de la informació de primera mà de l'Antoni i vostra. Qualsevol comentari que hi vulgueu fer serà benvingut.

PD: Antoni, ja t'he vist aquests dies al TN. Bona feina, la teva i la de la resta de l'equip, que també s'havien guanyat el descans estival.

Una obvietat, el sistema sanitari no és gratuit, com comenta XaviVG. Universal, però es paga, el paguem, amb els impostos, les retencions als treballadors.
Si el "Sistema Nacional de Salut" esdevé més o menys complicat de sostindre, potser en part és pel plantejament de sortida: em conten els vells que n'estava pensat per una població que començava a treballar als 14 anys, es retirva als 65, o a partir dels 30 de cotització, i amb una esperança de vida no superior als 70 anys. D'això, és molt probable que el mestre Estapé se n'haja ocupat. En comparació amb els anys cotitzats, els no cotitzats són ben pocs. Han canviat les condicions: s'escurça la diferència d'anys cotitzats i no; es comença més tard a treballar, legalment a partir dels 16; la mitjana d'esperança de vida augmenta 1 any cada 10.
Si afegim possibles balafiaments de gestió de la caixa sanitària, errors de concepte com creure durant anys en el corrent neoliberal i continuar aplicant-lo a la gestió hospitalària, tot i el fracàs evident mundial; així com d'apropar-nos al sistema americà per la via de les mútues, -una realitat molt catalana que hem aconseguir exportar a la resta de l'Estat, primer amb el tracte diferenciat als accidents de trànsit i els laborals respecte del sistema general-, és molt oportú el cas estadounidenc, si pot ser, per no tornar a agafar el pitjor del sistema i centrar-nos en l'eficiència.

A Efavé: tens tota la raó, el sistema ja l'hem pagat amb els impostos, no és pas gratuït. Em referia que no ens cal pagar cada visita o tractament de manera diferent, sinó que això ho cobreix la Seg. Social (amb els diners de tots).
Perdó per la relliscada.

Quan em pregunten sobre aquest tema responc amb una altra pregunta: tot comptat i debatut, quina és la difèrencia entre que sigui el gobern federal qui et tregui els diners per l’assegurança mèdica i que siguis tu qui faci el xec cada mes? D’una manera o d’una altra són diners que al final sempre surten de la nòmina.

Com algú ja ha comentat abans, generalment no agrada la idea que el govern -federal, estatal o local- intervingui en els afers de l’individu, perquè a) implica un increment del funcionariat i els diners per a pagar els funcionaris acabaran sortint d’una pujada d’impostos i b) apareixen lleis reguladores que són interpretades com talls en la llibertat individual. Aquesta tensió ja està present des de la creació de la constitució on es passa dún model confederat (plataforma continental) a un model federal i que continuarà fins al final de la guerra de secesió

Sí que he detectat un acord en dos punts: a] ningú no hauria de caure en la pobresa per pagar la factura mèdica i b] tenim els millors equips mèdics i més avantçats del món, però caldria assegurar que tothom té accés a la medicina. Un cop tenim els objectius marctas ara cal dibuixar la ruta a seguir i és en aquest punt on apareixen les divergències. Els republicans volen que es liberalitzi el mercat, mentre que els demòcrates volen una oferta pública de salut. La darrera que he sentit és la mutua de salut que seria sense ànim de lucre.

Som l’únic país desenvolupat amb un sistema privat de salut. La gent veu que això porta molts desaventatges, però quan miren a alternatives també veuen que si bé a Europa i Canada els ciutadans no s´han de preocupar per la factura mèdica, sí que troben llistes d’espera, cues, saturació de llits hospitalaris i sales d’emergència i sobretot el fet que és l’estat qui determina els preus dels tractaments, costos hospitalaris, etc i això no agrada en un país on regne l’axioma –o veritat de fe, pel cas- que el sector privat pot fer-ho més barat i millor que el sector públic.

Per a fer les coses encara més complicades políticament, cal recordar que aquí no hi ha disciplina de partit. Cada senador i representant respon directament a les seves bases. Si bé el resultat és un sistema democràtic molt més directe, la conseqüència inmediata és un alentiment i complicació del procés tractant de satifer totes les parts implicades.

Darrerament el que estem veient és una variació de la estratègia electoral anterior: la reducció de tota la campanya política a un sol tema, oblidant la resta. Ara el partit republicà ha optat per una identificació de la essència del país reduint-la a com les operen les asseguradores mèdiques. Si bé és cert que la llei haurà de reprentar aquests valors últims, un país és molt més que el seu sistema de salut.

A Catalunya, com a Espanya, potser la diferència siga que l'Estat no pot recòrrer a cap clàusula previa de malaltia anterior per denegar el tractament a ningú. Potser no és prou per aclarir si paga la pena fer aportacions a la caixa de l'Estat o a la d'una companyia privada. No és tant d'on surten els diners, sinó a qui et confies i amb quines garanties i mecanismes de control.
Al sud d'Europa tampoc no és estrany que els qui han escollit afegir-se a l'assegurança privada ho facin fonamentalment per raons d'hostaleria: rapidesa en l'atenció, habitacions individuals, i prurit social. Tampoc ho és veure arribar el moment en que troben dificultats per continuar el tractament, bé perquè probablement per la companyia és massa costós o és un servei del qual no disposen, bé perquè els suposa uns riscos els quals és preferible no assumir, i per tant no descendir en no sé quina mena de rànquigns de prestigi i efectivitat. Aquí almenys, la privada sembla medicina de conveniència, els costos de facturació per acte mèdic no són menors que al sistema públic. Senzillament, allò que no els és rendible ho deixen pel sistema públic.
Per sort, o per desgràcia, com que el sistema de la seguretat social és obligatori, no són pocs els clients de privades que acaben acudint, per la porta gatera, és a dir, d'urgències, per que els resolguen d'ofici les complicacions, també errors, que per a resoldre'ls a la privada demanen diners suplementaris als aportats.
Sembla que, amb un sistema, mal que no es gestiona perfecte, encara la salut és un dret i no un negoci, i són encara -potser per poc temps- les persones que ho necessiten més pacients que no usuaris, i encara menys clients.

Operacion Pandemia: Ex Secretario de defensa DONAL RUMSFELDþ principal accionista de la farmaceutica que vendio los derechos a la ROCHE de la Vacuna. Los mandatarios gastan millones de euros en vacunas.Distraer al mundo de la crisis haciendo negocio con la salud de millones de personas.Autentico genocidio.Pueden ver el reportaje en :
http://www.youtube.com/watc...