La primera esmena, el blog d'Antoni Bassas

30/06/2013: 1.500 dies a Amèrica

Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Ara fa quatre anys, tot just despuntaven les primeres crítiques a Obama. La campanya enlluernadora en què havia derrotat McCain, però, sobretot, Hillary Clinton, encara era recent. Les cadenes connectaven amb els seus discursos amb to reverencial, com esperant un nou encanteri. El camp republicà apareixia escapçat, Bush estava desaparegut i només alguns agitadors de la dreta més conservadora, com Rush Limbaugh i Glenn Beck, s'atrevien amb una crítica tan àcida que era impossible seguir-los sense fer ganyotes. Sarah Palin va construir un estudi a casa seva, a Alaska, per atendre les ben pagades connexions amb la Fox, i, aquell estiu, el fenomen polític va passar a dir-se Tea Party.

Michael Jackson va morir a Los Angeles el mateix dia que Ricky Rubio era sortejat a l'NBA, al Madison Square Garden de Nova York. Allà em va trobar la cap d'Informatius de TV3, Rosa Marqueta: "Agafa un avió i ves-te'n a Los Angeles ara mateix."

Una conversa semblant a la de quan hi va haver el terratrèmol d'Haití, la matança de Newtown o les bombes de Boston. Quan va passar la massacre de Newtown també era a Nova York, a punt per entrevistar Quentin Tarantino, que estava presentant "Django Unchained". Haití i Newtown són els pitjors records d'aquests quatre anys. A Haití vàrem estar a punt de "palmar" dues vegades. La primera, dalt de l'avioneta que ens portava a un grup de periodistes des de Santo Domingo a Port-au-Prince. El pilot va haver de fer un viratge a estribord "in extremis" perquè a un quilòmetre venia un altre avió en rumb de col·lisió. I, un cop allà, una rèplica de 6,1 en l'escala de Richter a les sis del matí, encara rentant-nos la cara al lavabo d'uns vestidors d'una piscina, va fer tremolar l'edifici com si l'hagués de descalçar. Vàrem estar-nos-hi onze dies, fent directe i vídeo a cada Telenotícies. Vaig tornar-ne molt cansat, més prim, i trist. Però en vaig tornar. Va anar d'un pèl que no vaig a Fukushima. Van mirar des d'on s'hi arribava abans, si des de Washington o des de Barcelona. Va guayar en Lluís Caelles.

L'altre dia vaig fer números. He estat 1.500 dies als Estats Units. Hem enviat unes 900 cròniques, entrevistes i reportatges, i hem fet uns 400 directes. Entrevistes? Madeleine Albright, James Taylor, Tony Blair, Dan Brown, Pete Seeger, Bernstein i Woodward, Kobe Bryant, John Hunstman... Ted Sorensen, l'"speechwriter" de Kennedy, es va morir quan anava a entrevistar-lo a Nova York. Vàrem tenir al telèfon Julian Assange. Però, quan anàvem a quedar amb ell, ens va penjar.

Han vingut el president Mas (li faltava salsa als discursos), el vicepresident Carod (acte a l'ONU, cantó regions) i l'alcalde Trias (li van sobrar samarretes del Barça). Han vingut Zapatero (amb una de les millors frases d'aquests quatre anys:"Las consecuencias políticas de la sentencia del Estatuto seran limitadas."), Rajoy, amb una de les pitjors, una cosa així com ara: "El gobierno va hacer lo que tiene que hacer, y, como sabe lo que que hay que hacer, lo hará, no le quepa a usted la menor duda." I Hillary Clinton va rebre Moratinos i Trinidad Jiménez. I Kerry, Margallo. I Holder, Rubalcaba. Rubalcaba se'm va endur a un apart a l'ambaixada: "Ya sé que saliste de la radio..." El més fluix va ser José Blanco, com a ministre de Foment, presumint de quilòmetres d'alta velocitat espanyola i que havia firmat un memoràndum. Hi ha polítics espanyols que quan no tenen res millor a dir a l'estranger diuen que són el pais del món amb més quilòmetres d'alta velocitat després de la Xina. Però als diaris americans els interessa més parlar del 25% d'atur. El rei també va venir a dinar amb Obama. Anar i tornar el mateix dia, unes setmanes després que Zapatero hagués estat rebut al Despatx Oval. Era abans que sortís al "The New York Times" en companyia de l'elefant, de Corinna o d'Urdangarin.

El 2009, quan deia que era de Barcelona, em parlaven de Messi i Guardiola. El 2010, d'Iniesta. El 2011, de l'atur. I el 2012, de la independència de Catalunya. La manifestació de l'11-S hi va fer molt.

A Obama el dec haver vist, així de prop, unes vint vegades. En les rodes de premsa on hi ha col·legues no habituals de la Casa Blanca, li fan fotos i truquen a casa per dir que l'estan veient i el tenen al davant mateix. Transmet serenitat, confiança i una certa autoritat acadèmica. I cansament. Molt cansament a la mirada.

Hem rodat el "fracking" a Pennsilvània, els "drones" a Nou Mèxic, la frontera a Arizona, la taca de BP al golf de Mèxic, el darrer transbordador espacial a Cap Canaveral, a Florida, els Oscars a Los Angeles, i Sillicon Valley, a prop de San Francisco. I les dues convencions, i la nit de la segona victòria d'Obama, a Chicago. I al Madison Square Park de Nova York hem vist plantar una escultura (una més als Estats Units) de Jaume Plensa. I sabem que aviat Prada anunciarà un encàrrec molt important al pintor establert a Nova York Santi Moix. Hem vist Rosell amb Bill Gates, i, gairebé cada dia, una samarreta del Barça pel carrer.

Preneu aquest calaix de sastre com a mostra de quatre anys pels quals sempre estaré agraït a TV3. Gràcies al meus companys de delegació, Xavier Roca i Eva Artesona, que han aplanat el camí amb la seva experiència. I al meu amic Xavier Vilà, de Catalunya Ràdio, que tant em va ajudar a orientar-me. Gràcies a tota la redacció de TV3, en especial als meus clients fonamentals, la secció d'Internacional, que durant aquests anys ha tingut dos caps d'una humanitat i una professionalitat fora mida: Toni Cruanyes i Xesco Reverter. Al Manel Aguilera, del 3/24, per les nostres converses de matinada. Als equips d'edició del TN, per les converses apressades abans del directe. Al seny planificador de producció...

He vist molts ports "que els meus ulls ignoraven", i he procurat aprendre dels que en saben. No hi ha recompensa més gran. Torno a Barcelona. Em substitueix l'Esteve Soler i l'any que ve vindrà la Raquel Sans. Molta sort a tots dos.

Gràcies a tothom, i fins aviat.
Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Amb motiu del desè aniversari de la guerra de l’Iraq, l’equip de TV3 a Washington ens hem centrat en dos angles del recordatori: les mentides sobre l’existència d’armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein i el dòcil, en alguns casos entusiasta, paper dels mitjans davant l’administració del president G. W. Bush.

Hem entrevistat Lawrence Wilkerson, que del 2002 al 2005 va ser cap de gabinet de l’aleshores secretari d’Estat Collin Powell. Com a tal, va ser encarregat de recollir tota la informació que li va facilitar l’oficina del vicepresident Dick Cheney, la CIA i la secció de drets humans del Departament d’Estat, i d’elaborar el discurs que Powell va pronunciar al Consell de Seguretat de l’ONU sis setmanes abans del començament de la guerra.

L’objectiu d’aquell discurs era doble: convèncer la comunitat internacional i el poble nord-americà que Saddam Hussein posseïa un arsenal d’armes químiques i biològiques, a part de míssils d’abast mitjà, que representaven un perill imminent per a la seguretat de la regió (singularment per a Israel) i per a tot el mon.

Bush va triar Powell per presentar les proves. El secretari d’Estat era un general de gran prestigi militar i elevades expectatives polítiques (en deien “l’Eisenhower negre”), i la seva credibilitat era molt útil als esforços de la Casa Blanca per convèncer el mon que la guerra era inevitable. De fet, el seu discurs va aconseguir l’efecte desitjat. El “Washington Post” va arribar a editorialitzar l’endemà: “És difícil imaginar com ningú pot dubtar que l’Iraq té armes de destrucció massiva.”

Aquell dia, Powell va pronunciar 32 vegades la paraula “sabem”, però no les tenia totes. Per això, segons el que ens va explicar Lawrence, el secretari d’Estat va fer seure darrere seu, en un lloc ben visible en pla de la càmera de TV mentre parlés, el director de la CIA, George Tenet. Volia comprometre’l públicament. No és gaire freqüent que el cap d’un servei d’espionatge segui a cara descoberta durant mes d’una hora en un discurs a les Nacions Unides.

No ens confonguem, però: Powell estava a favor de la guerra i de derrocar Saddam Hussein. Segons Wilkerson, s’hauria sentit més còmode amb unes causes mes clares, una coalició internacional més potent i un pla de postguerra. No va veure complert cap dels tres desitjos.

Pel que fa a les causes, com veureu al vídeo, Lawrence, acusa directament Bush i Cheney d’instigadors d’una guerra per mantenir-se en el poder i estabilitzar el preu del petroli. Sobre les aliances dels Estats Units, el cap de gabinet de Powell afirma que perdre Franca i Alemanya va ser percebut a Washington com perdre Europa. L’únic suport important que van tenir va ser el britànic, que aquí no consideren exactament europeu. I pel que fa a Espanya, Wilkerson la posa al sac de països com Holanda o Dinamarca, també a favor de la guerra, però d’escàs pes militar i diplomàtic.

Wilkerson, republicà, afirma que Bush i Cheney van abusar de la por de la gent després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001, un any i mig abans de la guerra de l’Iraq.

Justament, la barreja de por i patriotisme és la raó que ens va donar l’aleshores corresponsal el Pentàgon de l’NPR (Ràdio Pública Nacional dels Estats Units) Tom Gjelten, per explicar el paper acrític i entusiasta que la majoria de grans mitjans americans van jugar abans de la invasió i durant els primers mesos.

“Molts mitjans teníem por que, si no manifestàvem el nostre patriotisme i la nostra solidaritat amb el país, ens guanyaríem les antipaties de la societat, d’alguna manera.”

Gjelten lamenta especialment no haver escoltat més les veus que dubtaven sobre el perill real que representava Hussein. I ens assenyala Powell amb el dit: una de les 16 agències d’intel·ligència dels Estats units és la del mateix Departament d’Estat. Doncs bé, aquesta oficina és la que més va advertir sobre la poca precisió de les afirmacions sobre el suposat l’arsenal químic iraquià. Powell es devia fer el desentès.

Gjelten, un periodista que passa de la seixantena i ha informat des de tot el món, deia a TV3 que la qualitat d’un periodista es mesura per la importància de les seves fonts informatives. I que, durant la guerra de l’Iraq, mitjans prestigiosos com “The New Yok Times” van publicar informacions esbiaixades en part pel fet que moltes fonts van demanar no ser citades. Diu Gjelten: “Aquest va ser un capítol fosc en la història de mitjans com ‘The New York Times’. Una lliçó que vam aprendre llavors és que has de ser una mica més curós quan cites fonts que volen mantenir-se en l’anonimat, perquè quan una font no vol dir el seu nom, has de valorar fins a quin punt està segura del que diu i fins a quin punt hi pots confiar.”
Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Abraham Lincoln va dir allò de "amb malícia per a ningú, amb per a tothom". FD Roosevelt va pronunciar el "a l'únic que hem de tenir por és a la por mateixa", i JF Kennedy va tocar la posteritat amb el seu inigualable, fins ara, "no us pregunteu què pot fer el vostre país per vosaltres, pregunteu-vos què podeu fer vosaltres pel al vostre país". I fins aquí les cites cèlebres de discursos inaugurals coneguts per una immensa majoria.

La resta de discursos presidencials del dia de la jura no han ofert gaires frases per a ser recordades. Tampoc els dos d'Obama. El primer, al 2009, va quedar superat per la multitud. Els dos milions de persones del Mall van ser el missatge d'aquell dia. I el segon, el d'ahir, va ser d'una concreció molt poc retòrica, sense artificis ni cops amagats. Directe al cervell dels americans. Sense frases però amb missatge. Perquè un discurs de presa de possessió és com un perfum, que és el que queda quan te'n vas. I ahir, quan Obama va deixar les escales del Capitoli, i es va tombar per veure el Mall ple de gent per darrera vegada a la seva presidència, va deixar flotant a la vida americana un intent de casar la tradició americana del "tots els homes han estat creats iguals", amb la seva visió d'una Amèrica que ha d'assegurar abans que res, la igualtat d'oportunitats, combatre la desigualtat, reconèixer la seva diversitat i deixar de salivar pensant en la pròxima la guerra.

Si la felicitat no és per a tothom, aleshores no pot ser americana. Obama va demanar a la nació que es mogui, que no es limiti a votar, que faci servir la seva veu per modelar el seu futur. Fa 4 anys va intentar ser un president post-partidista, però els republicans tenien uns altres plans. Ahir va decidir que intentarà passar els pròxims 4 anys buscant el compliment de la seva visió progressista del país.
Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Quan va començar el 2012 ens preguntàvem si aquest seria l’any de la reelecció d’Obama o el de la desaparició d’una estrella fugaç. Els vuit anys d’Obama són alhora un reconeixement de la seva talla i de la incapacitat republicana de transformar la protesta llibertària i l’angoixa de la crisi en un programa de govern atractiu per la majoria.

Perquè en la derrota republicana del novembre, les responsabilitats recauen sobre el candidat (el menys dolent d’una tropa amb diners però sense lideratge) i sobre un partit que respon com mai a les seves segones sigles, Grand Old Party. Què vaig veure a la convenció republicana de Tampa, a l’agost? Gent gran, blanca, acomodada, encantada per una actuació absurda de Clint Eastwood amb una cadira buida. Al frontisme republicà li va faltar una idea inclusiva d’Amèrica. L’obstruccionisme funciona al Congrés i en districtes amics, però un país de 310 milions d’habitants demana un disseny de país integral i modern.

No detecto entusiasme en la victòria d’Obama, salvat per la incapacitat del contrari, l’operació Bin Laden, la lenta millora de la crisi i una sentència del Suprem pels pèls favorable a la reforma sanitària.

L’any ha acabat amb la matança de Newtown, que, per dolorosa i repetida, ha acabat convertint-se en una mena d’11-S domèstic, un d’aquells esdeveniments capaços de provocar canvis en l’acceptació de noves regles de conducta social. De la mateixa manera que el 2001 els nord-americans van admetre els controls als aeroports, ara semblen prou estovats per acceptar una llei que prohibeixi als civils comprar fusells d’assalt. Ara, almenys la meitat dels nord-americans ja no s’acontenten amb l’explicació que “el mal” ha causat una matança. “Evil has visited Newtwon”, es va sentir encara les primers hores; “el mal”, un eufemisme que actua com a parany cognitiu i evita enfrontar-se amb les conviccions i les responsabilitats. Però ara ja no. Ara és l’hora de parlar d’armes, de malalties mentals, de les limitacions d’un dret a benefici de la majoria. Newtown li ha fet la farina plana a Obama a l’hora d’augmentar el control de les armes, tema que va estar absent de la campanya.

Si em preguntessin quina de les accions polítiques del president que ara no són notícia de portada pot acabar convertint-se en un problema polític, és la gent que ordena matar amb “drones”. Per estudiar: la cobertura legal, la incitació a la revenja, la còpia de la tecnologia que pot tornar-se en contra. I si em demanen per una activitat econòmica que es convertirà en la nova frontera del mediambientalistes versus el lobby energètic, contesto que el “fracking”, o l’extracció de gas natural i petroli a través d’un sistema de perforació de gran impacte.

El 2013 comença sota la dificultat de trobar un consens per reduir el dèficit públic dels Estats Units. A l’esquerra, Obama amb els seus impostos als rics (sovint fa servir un llenguatge que, curiosament, sembla més d’esquerres que el de la socialdemocràcia europea), mentre no li fa fàstics a tocar drets socials. A la dreta, les retallades republicanes. El 2013 s’assemblarà al 2009: dues visions del país i poca aproximació. Ara entenc per què el topònim de la meva estimada ciutat de Washington fa tanta ràbia als americans. És la ciutat del bloqueig, de l’oblit del ciutadà, del pitjor teatre polític.
Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Javier Cercas ha passat avui per Washington. Aquests dies recorre diverses ciutats americanes, convidat pel programa Spain Arts&Culture, del govern espanyol. No havia estat mai a la capital, tot i que coneix el país. A part d'haver vist traduïdes a l'anglès nombroses obres seves, Cercas va viure dos anys als Estats Units, a Illinois concretament, on va exercir de professor als 25 anys.

"Allò em va servir per descobrir que jo no podria ser mai un novel·lista americà, que era el que alguns aspiràvem a ser en aquella edat. Cadascú és el que és i ve d'on ve. I, de fet, volia tornar. Em feia pànic la idea de quedar-me. I hauria pogut ser, perquè aquí t'ho posen tot molt fàcil".

Hem quedat amb Cercas a l'escalinata de la Biblioteca del Congrés, el dipòsit de llibres més gran del món. Feia bo, i hem decidit fer allà, a l'exterior, l'entrevista que sortirà avui al TN i al 3/24. El final de la tardor està sent inusualment suau.

"A la Biblioteca d'Illinois vaig descobrir una cosa molt important: que el llibre que busques no és el que busques, sinó el del costat".

-"Soldados de Salamina" et persegueix o t'acompanya?

-M'acompanya. Jo no pensava ser un escriptor professional. Jo no pensava tenir mai lectors a tot el món i guanyar-me la vida amb això. I no m'havia queixat mai, perquè això em semblava normal, tenir 100 lectors. Tu saps el que són 100 lectors? Posa'ls en fila. És enorme.

Cercas acaba de publicar "Las leyes de la frontera", una història al voltant dels quinquis de finals dels 70 que van acabar mitificats, com El Vaquilla, i destruïts per la droga.

"Als 70, Espanya era el Tercer Món. Després, potser hem anat massa de pressa, i ens hem pensat que tots érem tan alts i bons com Pau Gasol i Rafa Nadal, i els miracles no existeixen. De moment ens estem salvant gràcies a l'economia submergida i a una ONG que fa molt de temps que es va inventar, que és la família".

A Cercas, els lectors americans li pregunten per la Guerra Civil Espanyola i pel 23-F, episodis de què es va ocupar a "Soldados de Salamina" i "Anatomia de un instante".

"El 23-F el comparo amb l'assassinat de Kennedy. És el tipus de fet en què convergeixen tots els dimonis familiars d'un país. I què és un americà: algú que té una teoria sobre qui va matar Kennedy. Que és un espanyol? Algú que té una teoria sobre què hi havia al darrere del 23-F".

-Què creus que va dir el país a les eleccions?

-Home, que el procés s'ha aturat. La cosa no li ha sortit bé a l'Artur Mas. Perquè la gent no ho veia clar. Ara bé, si hi ha una majoria clara que vol una consulta, s'ha de poder trobar la manera legal de celebrar-la. Però no sé si la tenim, perquè les enquestes es van equivocar molt. Jo crec que hi va haver allò que el Pierre Vilar en deia "unanimisme", que és una idea que sembla abraçar tota una societat i que ningú no contradiu per por a la dissidència. Va haver-hi un moment que els únics que no érem independentistes érem el Lara i jo. Les eleccions han estat una tornada a la realitat.

Cercas em diu que ja té la idea de la pròxima novel·la, i que pensa a venir a viure als Estats Units una temporada amb la seva família.

En el col.loqui, que Cercas domina amb un anglès segur i tan desbordant com el seu català o castellà, llegeix l'escena en què el falangista Sánchez-Mazas és descobert al bosc per un soldat republicà que l'havia d'haver afusellat però que, en canvi, decideix marxar i diu als seus companys que allà no hi ha ningú. I, parlant del cop del 23 de febrer de 1981, diu que quan Suárez, Carrillo y Gutiérrez Mellado van decidir no tirar-se a terra quan els guàrdies civils de Tejero van disparar al sostre es va acabar la Guerra Civil.

A Cercas li agraden les històries d'Espanya que acaben bé.
Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Dijous es va celebrar a Nova York una taula rodona sobre la figura del compositor gironí Xavier Montsalvatge, organitzada per l’Institut Ramon Llull i l’associació que porta el nom del músic, com a darrer acte de celebració del centenari del seu naixement.

Montsalvatge va néixer el 1912 i va morir el 2002, als noranta anys. La guerra civil va esclatar quan en tenia vint-i-quatre, i, per raons sobre les quals no acostumava mai a parlar en públic (“Com que no hi penso, no recordo. He decidit esborrar de la meva vida els records de la guerra. La imatge que en guardo és la que té tothom: falta de menjar, complexitats, penes i desgràcies, i tot molt nebulós.”), va acabar a Burgos, capital del nou règim de Franco, on es va sumar als catalans que van posar en marxa la revista “Destino”, que va passar a editar-se a Barcelona el 1940, amb la col·laboració de firmes com la de Josep Pla.

Montsalvatge es va dedicar a la composició musical amb una ambició artística i un talent tan considerables que es va convertir en un dels grans de la música catalana del segle XX, traspassant fronteres fins i tot en una època d’aïllament polític i cultural d’Espanya. Montsalvatge és una de les indiscutibles veus internacionals de la música catalana del segle XX.

La taula rodona de Nova York va tenir lloc a la seu de l'Instituto Cervantes, que va cedir l'espai al Llull per a l’ocasió. I l’ocasió s’ho va valer, gràcies al coneixement i a la capacitat divulgadora dels dos ponents que vaig tenir la sort de moderar: el biògraf nord-americà de Montsalvatge Roger Evans i el prestigiós crític musical Fred Plotkin.

Evans, un nord-americà enamorat de Catalunya des que va aterrar a Sitges, el 1987, ha publicat la biografia de Montsalvatge en anglès (“A Musical Life in Eventful Times”), amb el suport de l’Institut Ramon Llull, i la seva aportació va vessar de detalls sobre la vida del músic.

Plotkin, que governa uns dels blogs d’òpera més importants del món, ens va regalar un dels moments més impressionants que recordo en una taula rodona.

Va explicar que, el dia que el seu pare va morir, a ell li havien encarregat de fer una de les seleccions musicals del canal de música clàssica de la ràdio pública nord-americana. Conscient que el seu pare estava a les darreres hores de la seva vida, va decidir programar les “Cinco canciones negras” de Montsalvatge, música que Plotkin havia sentit a casa des que era petit, perquè el seu pare era un trombonista que es comprava tots els discos que podia de música contemporània. Plotkin coneixia de memòria la dolcesa d’una música de sabor caribeny que Montsalvatge havia escrit el 1945. Va pensar que aquella era una música digna perquè el seu pare se n’anés d’aquest món. Va pensar que la de Montsalvatge podia ser la música que tanqués els ulls a un músic. Vàrem punxar la número quatre. I ens vàrem emocionar. El moderador només va afegir com de fantàstic és poder explicar el teu país a través del seus artistes.
Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
El secretari de Justícia dels Estats Units acaba d’anunciar la multa que BP pagarà per haver abocat a les aigües del golf de Mèxic l’equivalent a 4’9 milions de barrils de petroli a causa d’un error en la interpretació correcta dels testos de pressió al pou que va acabar explotant el 2010. Són 4.000 milions de dòlars més 525 milions que haurà de pagar a la Comissió de Canvi i Borsa.

La multa, acceptada per BP, no cobreix les reclamacions civils que faran els governs federals i estatals i els particulars. Aquestes reclamacions costaran a BP uns quants milers de milions de dòlars més, si un exèrcit d’advocats no ho impedeix. Només sota la Llei d’Aigües Netes, la multa podria anar entre els 5.000 i els 21.000 milions de dòlars, (es calcula entre 1.100 i 4.300 dòlars per barril, depenent del nivell de la negligència). I encara alguns milers de milions més sota la Llei de Contaminació Petrolera.

BP accepta també els càrrecs criminals pels onze morts que va causar l’explosió i el foc que la va seguir. La petrolera ja havia pagat, fins ara, 14 mil milions per a la neteja de les costes (Louisiana, Mississippi, Alabama i Florida) i 9.000 milions a particulars i negocis afectats.

Les xifres són estratosfèriques, com ho va ser el mal causat per una perforació a una profunditat que demanava menys pressa i cobdícia en l’execució.

Durant els més de dos anys que han passat des del desastre ecològic i econòmic, BP ha omplert els canals de notícies amb una llarga i ben executada campanya d’anuncis explicant que les costes del golf tornen a estar plenes de turistes i que s’hi pesquen peixos més grans que mai. Tot, per descomptat, explicat per treballadors de BP amb accent del sud, que renoven el compromís de la companyia amb la gent del golf de Mèxic. Mentre escric això, passen l’anunci a la CNN: “El nostre compromís mai no ha estat tan fort”.

Hi ha dies que cicatritzen ferides i decisions que reparen, encara que sigui de manera incompleta, la moral d’una societat.
Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Per què ha guanyat Obama? Per ordre d’importància: primer, el candidat. Si Obama era una circumferència, Romney era l’octàgon, amb unes arestes que mai no va poder llimar. La seva posada en escena era encarcarada i gens càlida. La seva biografia personal no era especialment èpica. Era un candidat del segle XX, gran com el grup de votants més nombrós dels republicans (65 i més).

Obama encarna la figura del president amb desimboltura, autoritat i categoria personal i decència. És un comunicador pedagògic, a vegades tibat (“fred en l’exterior”, va definir-lo Clinton), però un polític que omple el càrrec.

Segon, el missatge. Obama s’erigia com la defensa directa de les classe mitjanes, amb l’extensió de la sanitat, els pressupostos educatius, l’augment dels impostos als més rics. La defensa de Romney era més indirecta: deixem l’economia lliure de regulacions i augments impositius i veurem com florirà, de manera que tothom, sobretot la classe mitjana, gaudirà de dies millors.

Tercer, la campanya. Els demòcrates han construït una maquinària de portar gent a votar a partir d’arguments fets a mida, personalitzats a través del "microtargeting", i tot gràcies a la feina de milers de voluntaris que se sentien part d’una causa popular. Al final, han aconseguit tres milions llargs de vots més que Romney, i la victòria en vuit dels nou "swing-states".

Quart, el partit. Els republicans han acabat sent, en aquestes eleccions, el partit dels blancs (i blanques), casats, grans i preocupats pel dèficit. Ni negres, ni hispans ni asiàtics s’han sentit a gust amb el seu missatge.

L’endemà mateix de la reelecció, l’Speaker del Congrés, el republicà John Boehner, va mostrar la seva disposició a dialogar amb el president per evitar caure en l’abisme fiscal, l’1 de gener de 2013 (una combinació d’impostos a tothom i retallada de despesa que ha d’eixugar una part del dèficit equivalent al 5% del PIB americà, en només un any, el 2013). La retallada seria tan dràstica que alguns economistes vaticinen un repunt de l’atur fins al 9% i l’entrada en recessió). Però les posicions de partida semblen inamovibles. Obama vol aprovar que els que més guanyen tornin a pagar impostos com abans de Bush. Boehner està d’acord a augmentar els ingressos via impostos però sense apujar-ne cap, només eliminant deduccions. I tots dos es legitimen en els resultats del 6 de novembre. Obama ha esta reelegit i la Cambra de Representants continua en mans republicanes.

Però aquest temps nou i urgent no permet el bloqueig del passat. L’acord és imperatiu. Hi està en joc l’economia americana i l’autogol seria imperdonable. Al cap i a la fi, Obama ja no serà candidat mai més. Pot obrir això una porta a la negociació?
Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Ha passat allò que les autoritats van dir que passaria: morts, inundacions devastadores de litorals, tancament de transports públic i talls massius de llum. La tempesta perfecta de l'huracà "Sandy" ha estat perfectament prevista. Els avisos han estat proporcionats al que ha acabat passant.

El vincle de confiança entre l'administració i els administrats ha quedat reforçat. De moment. Perquè la resposta a la catàstrofe, que ara comença, serà un capítol diferent.

Polítics dels dos colors, com el president Obama, els governadors de NY i NJ, Cuomo i Christie, respectivament, o l'alcalde Bloomberg, han estat molts eficaços en la seva comunicació. Poden haver estalviat vides.

Nova York ha viscut les hores més horribles des de l'11-S. Les inundacions han estat, literalment, les pitjors de la història. Per l'alçada de l'aigua i per la quantitat de danys.

En Sala Martin em deia ahir que en 17 anys de viure aquí havia vist grans nevades, però res com això. A la campanya electoral, ni una paraula de canvi climàtic. Però portem tres anys de fenòmens inusualment extrems. Relacionat o casualitat?

El pitjor moment personal? La tornada de la connexió del TN vespre, des de Battery Park. Anava sol pel carrer, amb pluja i vent que no deixaven avançar i els cotxes de policia comminant-me a posar-me a cobert. Desolació i desemparament.

Twitter: ahir a la nit, amb la ciutat a les fosques i els transformadors explotant, es va doctorar. Torrent d'informació i fotos i vídeos. Alguns rumors no confirmats, també. La pel·lícula dels fets passava per davant dels teus ulls en temps reals. Això sí, havies de buscar firmes de confiança.

Per cert, si voleu saber com el "Sandy" ha afectat el Carib, seguiu la periodista cubana @yoanisanchez.

24/10/2012: Tot és possible

Categoria: General
Escrit per: Antoni Bassas
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Adéu als debats. Romney va guanyar el primer per incompareixença d’Obama, Obama va guanyar el segon mostrant la mateixa determinació que va furtar als seus votants el primer dia i el president també es va endur el tercer perquè Romney, que fa un mes no comptava per la victòria, va decidir jugar a una altra cosa: a dissimular tant com va poder el seu primíssim discurs exterior i a mostrar-se presidencial, pacífic, gairebé un eco d’Obama, encara que això volgués dir afirmar el contrari que fa uns mesos. Al cap i a la fi, que Obama guanyés el tercer debat ja no canviarà gaire les coses: el “momentum” és per al candidat republicà.

Com hem arribat fins aquí? Potser tot és més senzill del que els analistes s’empesquen: l’economia es recupera tan lentament que, setmana a setmana, més votants han passat de “no m’agrada la situació, però tampoc no m’agrada Romney”, a “I per què no Romney?” Per què s’ha obrat el canvi? Obama, que ’sha passat bona part de la presidència transmetent una categoria personal un pèl distant, ha semblat cansat, durant la campanya. Segur que ho està. Però, més enllà del visible cansament físic, desprèn una certa resignació, la malenconia per haver hagut de renunciar a aconseguir el canvi que va prometre. Tot això suma en l’ànim del votant.

Romney…bé, Romney va ser el menys dolent d’un grup d’aspirants republicans que van baixar el llistó de les primàries. Va abraçar la fe conservadora a base de desdir-se de posicions més moderades, com ara en avortament, I ara està fent el contrari: tornar al centre per no espantar vot.

En el capítol d’absències i presències, al darrer debat, dedicat a política exterior, no hi va haver cap menció a Europa ni a l'euro. Només un cop, Romney va dir allò de “no podem ser com Grècia”. Ni cap referència al canvi climàtic. Ni als veïns Mèxic i el Canadà. Vaja, el Canadà surt perquè Romney promet fer l’oleoducte fins a les refineries de Texas que Obama s’ha negat a construir. Ni a Guantánamo, la gran promesa incomplerta d’Obama, perquè ni tan sols entre els seus ha trobat ajuda.

La campanya 2012 està acabant de forma molt disputada, però sense èpica.
Anterior