No puc sortir de casa. Tinc mig metre de neu a la porta. Ha estat més d’un dia seguit nevant. Ara, cap a dos quarts de sis de la tarda d’aquest dissabte (dos quarts de dotze de la nit a Catalunya), ha parat, per fi. Hem estat sota una tempesta històrica, sense precedents en els últims noranta anys, segons les primeres mesures.


Com que no podia sortir de casa (tenia el cotxe colgat, el metro no funcionava, els autobusos no circulaven), hem decidit amb el Joan Carles Peris, l’Agnès Marquès i l’Ignasi Farinyes que entraria al “Telenotícies” via webcam… des de casa. Els veïns, quan m’han vist sortir amb l’ordinador al pati de darrere, on tenim els cotxes aparcats, m’han preguntat si ho anava a ensenyar a la meva família de Barcelona. Els he dit que no, i que si es posaven bé els veurien a tot el meu país. Han decidit fer de perfectes figurants, traient neu dels seus cotxes amb una pala.

Per sort, en tota aquesta àrea no se n’ha anat la llum. En alguns comtats de Virgínia, més de dues-centes mil persones no tenen llum, cosa que en molts casos equival a no tenir calefacció o cuina. Per sort, el que tens a la nevera es pot enterrar a la neu si el tall de llum s’allarga molt.

Unes dues mil persones que viuen al centre de la ciutat s’han citat per Facebook a Dupont Circle, una elegant rotonda a la qual van a parar radialment algunes avingudes importants de la capital, i s’han embrancat en una batalla de boles de neu que en alguns casos ha acabat amb un nas trencat. La majoria eren estudiants de les nombroses universitats que hi ha a Washington.

L’alcalde de DC, Adrian Fenty, ha dit que mai a la vida havia vist tanta neu a la ciutat, i s’ha compromès a desbloquejar els accessos a la ciutat per dilluns al matí. Jo crec que no tothom podrà anar a treballar. Hi ha gruixos de neu entre el mig metre i el metre, i com que els voltants de la ciutat són els típics barris de casa baixa, hi ha milers de carrers i passatges on només els veïns i les seves pales aconseguiran obrir pas als cotxes.

Per sort, aquests fronts polars són de bon pronosticar i quan va començar la tempesta milions de persones ja eren a casa, proveïdes de menjar, llanternes i troncs per a les xemeneies. Li vaig preguntar al Tomàs Molina (de bon rotllo) com és que aquí els homes del temps afinen tant que són capaços d’encertar l’hora que comença a nevar. Em va dir que és la suma de diversos factors. Primer, els nord-americans tenen una doble xarxa de predicció: la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration), que és l’agència civil, i la NOGAPS (Navy Operational Global Atmospheric Prediction System), que és la militar. Aquesta enorme inversió en tecnologia aplicada a un país tan gran permet fer un seguiment constant de qualsevol fenomen des del mateix moment que s’origina. A part, l’orografia dels Estats Units és menys complexa que la d’Europa i les pertorbacions tenen un comportament més estable (els huracans costen més de pronosticar).

Per això, a la mínima que la tele va dir que venia una tempesta “monstruosa” (textual), la gent va llençar-se en massa a arrasar els prestatges dels supermercats. Una mexicana que era a la cua veient com gent normalment educada es barallava per una dotzena d’ous deia: “¡Es que no quedan ni los carros!”.

Veig per la tele que l’aeroport internacional de Washington està tancat, i que alguna teulada s’ha ensorrat pel pes de la neu.

-----------

Responent a dos correus del post anterior:

Tens la impressió que el sistema funciona, que a les rutes d’emergència passen llevaneus i que la gent es queda a casa per estalviar-se disgustos.

Sí, visc a la zona de Chevy-Chase.

És un tipus d’acte que no encaixa amb la dimensió privada que té a Catalunya l’expressió dels sentiments religiosos per part dels polítics. Però als Estats Units, des de 1953, el president assisteix a l’Esmorzar Nacional de Pregària. I darrere d’ell, 3.500 influents personalitats de tot Washington.

L’acte l’organitza La família, nom amb què es coneix una associació fundada els anys posteriors a la depressió del 29, i que agrupa polítics i empresaris. El propòsit inicial del grup és pregar, fer estudis bíblics i proveir-se de consell espiritual en temps de temptacions.
Però amb els anys, La família s’ha convertit en un poderós grup d’influència, estès per tot el món, amb una, sembla, ponderosa capacitat de desplegar diplomàcia paral•lela.

Congressistes membres de La família són els que han convidat Zapatero a parlar, d’acord amb la Casa Blanca. Segons sembla, és costum que el convidat faci almenys una cita bíblica en el seu discurs. Zapatero ha triat el verset 24 del Llibre del Deuteronomi, que casava perfectament com a defensa del salari just i el reconeixement dels drets dels immigrants.

Zapatero ha fet una indirecta referència als drets dels homosexuals. L’ha fet 48 hores després que l’exèrcit nord-americà hagi anunciat oficialment que comença l’adaptació perquè els homosexuals hi puguin ingressar sense haver d’amagar la seva condició, com passa ara, que si se sap, són expulsats.

Probablement això és el que buscaven els convocants: un president progressista que els mostrés oberts a l’esquerra, després que alguns dels seus convidats hagin mostrat actituds homòfobes als seus països d’origen, com havia passat amb parlamentaris d’Uganda.

La tragèdia d’Haití ha colpit el món com pocs desastres ho havien fet abans. La comunitat internacional sembla haver pres consciència que caldrà partir de zero per aixecar un país que ja vivia sota mínims, i que aquest cop no n’hi haurà prou enviant-hi milions de dòlars i cascos blaus, sinó que s’haurà de dissenyar una acció verificable i sostinguda en el temps.

La cobertura que n’està fent TV3 han generat molt d’interès. Al 3cat24.cat hem pensat que estaria bé parlar-ne. Aquest dimecres, 3 de febrer, hem fet un xat.

Obama va concedir ahir una entrevista a YouTube. Va durar 36 minuts i va contestar 12 preguntes, d’entre les 11.000 enviades pels usuaris i triades a partir de 640.000 vots dels mateixos usuaris. Com si es tractés d’una posada al dia digital de la frase de McLuhan “el mitjà és el missatge”, Obama va tornar a l’escenari del seu gran èxit, la xarxa, però el resultat em va semblar decebedor.

M’imaginava que entre 11.000 preguntes hi hauria més intenció i enginy que el que es va acabar exhibint ahir. Les preguntes van ser previsibles i fàcils de contestar, sobretot tenint en compte que, a diferència d’una entrevista amb un periodista, no hi havia possibilitat de rèplica. Els comentaris que anaven arribant en línia a les respostes del president a través del Twitter i el mateix YouTube no es van incorporar com a “feed-back” a l’entrevista.

Algunes preguntes:

“Els 40 milions de no assegurats tindrem cobertura medica aquest 2010?”. “Espero que sí, ja he fet una crida als republicans”.

“Va dir que estava tan segur del seu paper a les negociacions per la reforma de la sanitat que els debats i les reunions es podrien transmetre per C-SPAN”, que és el canal que acostuma a servir el senyal de debats i discursos. “Home, la majoria de sessions de debat al Congrés eren obertes al públic…”

“Per què els bancs que vam salvar amb els nostres diners són tan lents a donar-nos crèdits, sobretot hipoteques?”. “Té raó, són molt lents, els estic pressionant”.

“Ara digui bona idea o mala idea”.
- Privatitzar Correus: “Mala idea”.
- Que t’abaixin el rebut de la mútua mèdica si acredites que vas a classes de salut: “Bona idea”.
- Instal•lar plaques solars als edificis públics: “Bona idea”.

I algunes preguntes més sobre educació, terrorisme, Darfur, les petites i mitjanes empreses, el cost de la universitat i la neutralitat d’internet. Tot plegat, còmode per al president i un punt superficial. I, sobretot, res que no hagués dit abans.

En el seu primer discurs de l’estat de la unió, Obama ha enviat el seu propi “je vous ai compris”. En caiguda en les enquestes i derrotat per persona interposada a Massachusetts, el president ha posat l’economia, i més concretament els llocs de treball, al centre de la seva política pel 2010.

Dels 71 minuts del seu discurs, n’ha dedicat 34 a l’economia i 5 a la reforma sanitària. La paraula més pronunciada ha estat “jobs”.

Obama ha sonat relaxat i sòlid. Ha sonat conservador quan ha parlat d’autoritzar noves perforacions petrolieres al mar o d’una nova generació de plantes nuclears més segures. Ha sonat progressista quan ha parlat de renovables, de trens d’alta velocitat, de posar els bancs a ratlla i de revocar la discriminació dels homosexuals a l’exèrcit. I ha sonat presidencial quan ha renyat demòcrates i republicans. Als seus els ha demanat que no fugin com conills davant la primera dificultat. Als republicans, que no es converteixin en el partit del “no”. A tots dos, que abandonin el costum de pensar “si tu perds, jo guanyo”.

També n’hi ha hagut per a la premsa: “Quan la televisió s’omple d’experts que redueixen problemes complexos a talls de veu, la gent es desenganxa dels afers públics”, ha dit el president.

Ha estat un discurs per recordar a la classe política que la gent no espera una altra cosa que sentit comú.

No ha precisat com pensa salvar la reforma de la sanitat que tenia a tocar fins que els republicans es van fer amb l’escó que va deixar buit Ted Kennedy, i no està gaire clar que les seves apel•lacions al bipartidisme funcionin ara més que abans.

Però si de la peça oratòria parlem, Obama ha demostrat cintura per rectificar el cor del seu missatge i domini escènic per reinjectar confiança a partir de la constatació que a la Casa Blanca hi ha algú que escolta.

L’Eva, el Xevi i jo ja som a casa, a Washington. Ens hem dit adéu al despatx de la corresponsalia, a l’edifici d’Eurovisió, notant a la cara el fred de l’hivern nord-americà, que contrastava amb les nostres galtes envermellides pel sol caribeny, i amb ganes d’abraçar la gent de casa i els amics.

Em sembla que hem tornat tocats. A part del cansament físic i mental, em noto trist. No puc deixar de pensar en tota aquella gent, la misèria en què vivien i la catàstrofe en què viuran. Ja vaig deixar gravades algunes impressions personals abans de marxar. Si de cas, només voldria insistir en la idea que mentre el món demostra una gran solidaritat en moments de tragèdia, també sap ser molt indiferent amb el patiment quotidià del tercer món. A l’avió, mentre sobrevolava Haití per última vegada, pensava en la fal•lera dels estats per fer llistes de països terroristes. D’acord. Però, per a quan una llista de governs que permeten que la seva gent es dessagni en guerres, en analfabetisme, en violència contra les dones, en nens soldat…? Per a quan una llista de governs que cometen crims contra la seva pròpia gent? No sé si era ara el cas d’Haití, però ho ha estat durant molt de temps. I així els ha anat a aquella gent que em van semblar tan colpejats per la història que no tenien forces ni per rebel•lar-se.

Pel que fa a la feina periodística, veig que ha despertat algun interès com era el nostre dia a dia en una situació com aquesta.
De tot això, no n’he dit res als “TN” ni tampoc gran cosa aquí, per aquell principi que el periodista no és mai el protagonista de la notícia, però entenc la curiositat.

Nosaltres vàrem arribar a Haití unes 40 hores després dels sisme, i una responsable de l’aeroport ens va informar que hi havia un hotel a la vora, on potser trobaríem algun racó per dormir. En efecte, ens van llogar una sala de reunions, al costat dels vestidors de la piscina (buida), ens hi van posar uns matalassos a terra, amb llençols i coixins, i allà vàrem dormir els tres amb tres periodistes més de la RTV holandesa i dos periodistes de la TV irlandesa. Els holandesos roncaven molt, per cert. Gent que va arribar més tard ja va dormir a l’aire lliure.

Les dutxes dels vestidors tenien aigua (freda). El gerent de l’hotel va espavilar-se per donar-nos cafè amb llet als matins amb algun plat de fruita tallada o cereals, i al vespre un plat d’arròs amb pollastre, o porc, o cuscús. Mai no va faltar l’aigua, ni altres begudes, això sí, només a algunes hores. Sovint “dinàvem” galetes o barretes comprades a Santo Domingo. L’hotel sempre va tenir llum i una més que acceptable connexió a internet. I fins i tot va fer funcionar la bugaderia. Donades les circumstàncies, allò era un luxe. El més dur és que no descansàvem gaire (excepte els holandesos) perquè més d’una nit les rèpliques ens feien saltar corrents del matalàs cap a l’exterior.

La Laia m’ha dit si he llegit un article a “El Mundo” sobre la premsa espanyola a Haití. Sí, el vaig llegir, i només puc dir que TV3 s’ho va pagar tot de la seva butxaca: els viatges i l’estada, amb l’excepció d’un dels vols de tornada Port-au- Prince - Miami, que vàrem ser convidats a pujar per l’amo de la companyia, perquè l’avió tornava mig buit, amb uns cent voluntaris nord-americans entre metges i infermeres que tornaven cap a casa. Nosaltres vàrem buscar-nos el nostre xofer per la ciutat, que també ens donava una mica de protecció. Tampoc no en calia gaire. En contra del que pugui semblar per les imatges de pillatge, els haitians eren admirablement amables i, com a molt, algun cop ens van demanar diners pel carrer, però mai no ens vàrem sentir insegurs.

Jo no crec que hi haguessin periodistes que no sortissin de l’aeroport, i menys per por. Però l’aeroport era un punt clau per saber notícies (de l’arribada de “marines”, d’avions de tot el món, de sortida d’haitians), i perquè allà van estar muntades la primera setmana les connexions de directe per als telenotícies de totes les cadenes, per les agències que col•loquen les parabòliques i obren la finestra del satèl•lit a l’hora que la contractes: Reuters, Overon i Associated Press. Per això, sempre hi havia periodistes a l’aeroport. Després, quan els nord-americans ens van fer fora, els punts de directe es van traslladar a altres punts de la ciutat. No tinc experiència a cobrir catàstrofes, però em sembla que s’ha d’anar molt en compte abans de donar lliçons als altres.

Espero haver satisfet aquesta curiositat. No deixem de pensar en Haití, ni en tots els Haitís del món.

Avui fa una setmana del terratrèmol. Miro de fer-ne un balanç de la situació.

El pitjor: desenes de milers de persones continuen vivint als parcs, sense que hagin vist un sol camió d'aigua i menjar, i molt menys, una tenda. Estan com el primer dia. Ens pregunten a nosaltres què sabem.

Fatal als hospitals, també. La gent se'ls mor d'infeccions. I han de practicar amputacions a preu fet.

El millor: l'abnegació d'ONG, religiosos, soldats, bombers... treballant 24 h. Sobre 24. Hauria començat dient la paciència de la gent però no sé si és paciència o resignació, conformitat, o costum de viure amb els mínims. O és que han rebut tants pals de la vida que ja no reaccionen, i esclar, això no pot ser el millor.

El més emocionant: veure la gent dir "thank you" o "merci" quan la Creu Roja, els metges o els marines els ajuden.

El més bonic: m'ha passat dues vegades. Portava un parell de paquets de xiclets de Washington a la butxaca. Els vaig regalar a una nena a l'aeroport, i a un nen que feia cua esperant una ració d'aigua i menjar. Reacció de tots dos: anar ràpidament a repartir-los entre els seus amics.


El moment més dur: els primers morts que vam veure pel carrer, a terra, sense que ningú s'ocupés de retirar-los. Sense oblidar els crits de dolor dels ferits a l'Hospital Universitari de la Pau i la pudor dels cossos descomposant-se.

L'anècdota: enmig de la tragèdia, samarretes del Barca de totes les temporades.

El rodatge d’ahir divendres a l’Hospital Universitari de La Pau el recordarem tota la vida. Tot el dolor i tota la misèria eren allà, en els passadissos de la planta baixa, on jeien sobre matalassos embrutats de sang i d'excrements, coberts de mosques, els ferits pel terratrèmol que els seus familiars havien aconseguit fer-hi arribar per tots els mitjans imaginables, alguns en cartrons de paleta.

Els ferits criden de dolor. Els nens ploren espantats. Passen infermers, monges, curant aquí i allà. Aquests malalts esperen ser operats per metges espanyols, cubans i veneçolans. La majoria tenen fractures. Les hi han immobilitzat amb dos cartrons o dos taulons, o el que han pogut. Hi ha aigua per terra. Alguns malalts els identifiquen amb un tros de paper enganxat al front amb cinta adhesiva. Ara s’emporten algú agafant-lo pels llençols. Li penja un braç. És un mort. Se l’emporten unes brigades del govern a una fossa comuna. Estem impressionats.

Veig aquesta gent, i torno a fer el directe pel TN des de la posició de l’aeroport, i veig com no paren d’arribar avions de tot el món amb l'ajuda humanitària d'això que, en casos com aquest, en diem la "comunitat internacional". És clar que està bé tota l’ajuda i tota l'onada de solidaritat que amb la nostra insistència estem creant els mitjans.

Només lamento l’escandalosa diferència entre els esforços titànics de pilots, cooperants, soldats, de la bona gent que està donant el que pot per Haití... i la voluntat política autèntica d'acabar amb la pobresa al món. La comunitat internacional és eficaç en els pedaços. Aquí ja hi havia tropes de l’ONU abans de tot això, però per quan aconseguir les condicions perquè néixer segons on no sigui una condemna de mort més o menys diferida?

Hospital universitari de la Pau a Port-au-Prince

Desenes de ferits pel terratrèmol esperen a ser atesos, gairebé tots de fractures. Esfereïdor. Sobre matalassos plens de terra, de mosques, de sang i d’orins, els ferits són atesos per personal sanitari espanyol, cubà i veneçolà, i per germanes de la caritat de diversos països. A l’hospital no hi cap ningú més. Els ferits són al pati, al jardí, als passadissos. I aquests són els “afortunats” que ja han estat diagnosticats. Els apunten el nom i l’afectació en un paper que els enganxen al front amb cinta adhesiva.



Com que no s’hi cap, els metges han habilitat el jardí exterior com a sala d’espera. Ens diuen els metges, que terballen 24 hores sobre 24, que molts d’aquests ferits, fins i tot operats, moriran per una infecció. Estan desnodrits, o han begut aigua contaminada, o ja tenien altres patologies. Admirables equips mèdics i religiosos, desolades mirades de ferits i familiars i em ve al cap la cita d’algú que “un no sap el què és ser solidari fins que no suporta les pudors”.

Aquesta matinada hem pogut entrevistar el president d’Haití, René Preval, des de l’aeroport. Ens ha dit que l’essencial és, ara, la coordinació per baixar l’ajuda dels avions i distribuir-la.

Quan li hem preguntat quan de temps podrà la gent resistir vivint al ras ens ha dit: “Jo també dormo a fora. La meva casa s’ha ensorrat. Ara necessitem tendes per agrupar la gent i donar-los menjar, aigua i lavabos”.