Si res no s’acaba torçant a última hora, el Congrés aprovarà abans que s’acabi la setmana la reforma de la sanitat. Obama, fins i tot ha retardat tres dies la seva sortida cap a Indonèsia i Austràlia, per empènyer en les últimes hores de negociació… amb els demòcrates. A aquestes alçades, els republicans ja li han deixat clar que no li donaran cap vot.

I tot i l’oposició republicana, la llei quedarà molt lluny d’aquella intenció de crear una opció pública de sanitat. De fet, ja fa setmanes que la Casa Blanca, més que de la reforma de la sanitat, parla de reforma de les assegurances de salut.

Durant aquesta setmana anirem seguint el compte enrere del que, malgrat les insuficiències i renúncies, es convertirà en la intervenció pública més important al mercat sanitari des de la creació del Medicare i el Medicaid a la dècada dels seixanta i té possibilitats de ser la línia més important a l’enciclopèdia a l’entrada “Barack Obama”.

Aquest dilluns Obama ha anat a Ohio (a un districte on, per cert, va perdre el 2008), s’ha arremangat i en el millor estil de la campanya ha promès que tindrà coratge per triar entre el que convé a la gent i el que convé a la política, entesa com a càlcul electoral. Ha parlat de la seva mare, que va passar-se el últims sis mesos de vida discutint amb les asseguradores quina cobertura havia de rebre.

Amb la reforma, 31 milions de nord-americans que ara no tenen assistència podran quedar coberts i a ningú li podran negar la cobertura perquè emmalalteixi un cop hagi subscrit la pòlissa.

Aquest dimarts està previst a Washington un gran desembarcament dels Tea Party, els grups conservadors que han desbordat els republicans mateixos i consideren Obama una encarnació de socialisme encobert.

Quan vulgueu, podem començar a parlar sobre com s’estan jugant les últimes cartes.

Moltes gràcies per l’interessantíssim debat que hem muntat entre tots sobre “Avatar”. Per cert, deixeu-me dir que la pel•lícula que va guanyar al final, “En tierra hostil”, tampoc em sembla per a l’Oscar, en el supòsit que haguem de considerar el premi com una referència de qualitat i creativitat. Em va agradar molt la feina del protagonista (hauria pogut guanyar ben bé l’Oscar al millor actor), però la trama ens porta d’una desactivació de bomba a una altra, i va fent. La pel•lícula, des del meu punt de vista, navega entre el reconeixement de la feina bruta que fan els soldats i una tímida condemna de la guerra.

Però anem a “Avatar”. Si heu seguit el debat anterior, haureu vist posicions al voltant d’aquesta opinió/informació que ens va deixar la Montse:

”Segons un noi de 17 anys, força analític, la pel•lícula és una metàfora de com molts joves, desencantats de la vida que els ha tocat viure, i desesperançats, s’enganxen als jocs d’ordinador, al món virtual on poden triar qui són i poden triomfar.

Quan queden completament enganxats, la ‘pinta’ que fan, abandonats per fora, és la mateixa que fa el protagonista.

I, finalment, el protagonista de la pel•lícula aconsegueix allò que ells voldrien: Entrar absolutament dins el joc i deixar la ‘realitat’.

És per això que molts joves queden impressionats de la pel•lícula, perquè allà algú veu acomplert el somni que tots ells tenen. I alguns es deprimeixen enormement quan veuen que a ells no els passarà mai allò que li passa al protagonista.

Em sembla una interpretació interessant, que els ‘grans’ potser no podem fer”.
M’agradaria dir la meva, vejam com ho veieu vosaltres.

Entenc perfectament que a determinades edats hi ha impactes, com el d’aquesta pel•lícula, que són més forts que per a gent més feta i dreta. I també entenc, perquè també he tingut 18 anys, la decepció dels joves que es neguen a formar part del pitjor del món dels seus pares. Res de nou sota el sol.

Només que, als joves “desencantats de la vida que els ha tocat viure”, els hauríem de dir que mai cap generació de joves ho ha tingut fàcil, i que si comparessin les seves circumstàncies amb les dels seus pares, potser hi sortirien perdent. Que escapar-se al món virtual és massa fàcil. Que hi ha moltes realitats al nostre voltant que demanen implicació. Que hi ha molts objectius socials, polítics, culturals a perseguir. Que la lluita per la justícia social no s’acabarà mai. Que fer de voluntari al Casal del Raval o en una llar de jubilats els posarà les piles com poques coses. Que la xarxa els obre una tremenda possibilitat que nosaltres no vàrem tenir de connectar-se amb el món, i no d’escapar-se’n. Que utilitzin la xarxa per comparar com viuen ells, la minoria del primer món i com viu la majoria del tercer món. Que el que ells experimenten com a desencant potser forma part del procés de maduració i descobriment que la vida té moments dolços i moments durs. En fi, que als 18 anys és el moment de posar els ideals al servei de la realitat i no d’intentar perllongar l’adolescència. Que tot i la duresa de la vida, la realitat sempre supera la ficció. Encara que sigui ciència-ficció.

Estem començant a fer les maletes per anar cap Los Angeles per informar dels Oscars, i estem acabant de veure les pel·lícules de què haurem de parlar. Deu ser la primera vegada que escric de cinema. Això que ve ara no té pretensions de crítica. És la meva opinió sobre algunes pel.lícules. M'agradara saber quina és la vostra.

M’ha interessat "Up in the air", un parell d’històries personals molt ben dibuixades amb sorpresa final, barrejades amb una altra de social molt dura: l’atur, que ha tret al nas a "Full Monty" o "Los lunes al sol", però abordat aquí des d’un angle més obert que el de l’acomiadat. El resultat de tot plegat m'ha semblat una ben compensada barreja, amb les dues intepretacions principals femenines de les que t'emportes cap a casa.

Ja fa temps que vaig anar a veure "Inglorious Bastards". Explícitament violenta, fins a fer-se desagradable, però magníficament descabdellada. Una fabulació sobre la història recent que tots coneixem, extraordinàriamenrt original. La tensió amb què discorren i es resolen la majoria de seqüències et deixa clavat a la cadira, prenent partit tota l'estona. Una excel·lent pel·lícula.

Barretada per a "Precious". Impressionant. Retrat d'una vida afronord-americana que probablement podríem trobar al carrer. Real com la vida mateixa. Commovedora sense sensibleries, amb una direccio aguda, i una mare i una filla que semblen de carn i ossos. La millor de totes les que he vist.

"Nine" és un gaudi estètic continu, té una banda sonora arrebassadora, presenta unes actrius com sortides de la capsa i embolicades amb un llaç, una recreació idealitzada d'una època i una trama repetitiva de la qual des seguida es veu que no se’n podrà esperar res. Penélope Cruz fa un número musical espectacular, però tot plegat insuficient per a l'Oscar, em penso.

"Up". M'he divertit molt més amb "Toy Story" o "Monstruos SA".

I, finalment, "Avatar". Bé, què dir-vos-en? Em feia mandra anar-la a veure i les meves temences s’han confirmat. Admeto que no és el meu gènere favorit, però he procurat seure a la butaca el més lliure possible de prejudicis, inclosa la conyeta aquesta de "si és que queda algú que no hagi vist 'Avatar'…" Gran festival electrònic de llum, so i color, però m’ha semblat previsible des del primer minut, amb elements de ciència-ficció barrejats amb bèl·lics, western, noi-coneix-noia (amb l’oposició de les famílies i mestissatge inclòs), el bé contra el mal, missatge de respecte a la natura i als altres d'un relleu gairebé pla i contradicció de fons perquè els problemes se solucionen amb la forca.

Tot i això, constato l’exitàs històric de taquilla i l’evidència que Cameron ha sabut emetre en una longitud d'ona que ha captat una amplíssima majoria a tot el món. Això només es deu al màrqueting? Quines virtuts li ha vist la gent, que jo no li he vist? M’interessara molt saber la vostra opinió i emportar-me-la a Los Angeles.

Acabo de veure a la CNN un dels vídeos que corre per la xarxa del terratrèmol de Xile.

La imatge està presa des del mig d’un carrer, es belluga, i no enfoca cap objecte definit, però es veu com exploten els llums d’un fanal i un resplendor il•lumina l’horitzó. Més que la imatge, la que parla per si sola és la veu d’un home que no para de dir “¡Tranquilo! ¡Tranquilo! ¡Póngase ahí, tranquilo! ¡Tranquilidad!” mentre se senten crits d’esglai. I al final, la veu no para de repetir “Ya pasó, ya pasó, ya pasó”, davant un grup que s’abraça entre plors.

Segur que ha estat el minut més llarg de la seva vida. La nostra recent experiència a Haití, que va incloure unes quantes rèpliques, de les quals una molt potent però de no més de 7 o 8 segons, ens serveix per imaginar-nos el drama de suportar un sisme d’un minut. Ha de ser inacabable. Primer, per la sorpresa que significa que et falli sota els peus allò que mai no falla, el terra. I a partir d’aquí totes les pors es disparen, sobretot en funció d’on t’enxampi el tremolor. Desitjant que pari d’una vegada, que no faci més destrosses, que no vagi a més. I encara que et sentis a resguard, sentir al teu voltant ensorraments i trencadisses, els crits de l’altra gent, ha de ser espaordidor.

Als Estats Units estan seguint la notícia molt de prop. El president Obama ha comparegut d’hora per posar l’ajuda nord-americana a disposició de la presidenta de Xile. I les zones costaneres de Hawaii han estat evacuades per alerta de tsunami. Les onades hi han arribat onze hores després del terratrèmol de Xile, però tot just feien un metre d’alçada i no han fet mal ni a res ni a ningú. L’alerta ha estat cancel•lada.

Toyota té un problema. I dels greus. Ha hagut de cridar a revisió vuit milions de cotxes a tot el món, dels quals, sis milions només als Estats Units, per solucionar el problema de les acceleracions sobtades i descontrolades en alguns dels seus models. Des del 2000, poden haver mort 34 persones per aquesta avaria.



La magnitud del problema és tal que Toyota-USA ha hagut d’aturar la producció en cinc fabriques per revisar els vehicles que ha cridat al taller i concentrar els seus enginyers a solucionar el problema. Què han fet els mitjans nord-americans aquests dies? Parlar dels problemes de Toyota, naturalment.

Però és que n’han parlat matí, tarda i nit. És a dir, si abans posaves la tele i tenies moltes possibilitats de sentir l’expressió “assistència sanitària”, ara connectes qualsevol mitjà i la paraula màgica és… Toyota.

En parlen tant, entrevisten tants mecànics, conductors, venedors i víctimes d’accidents, que alguns analistes no s’han estat de recordar que l’administració Obama ha injectat 60.000 milions de dòlars de diners públics entre General Motors (de qui n’és el propietari, en aquets moments) i Chrysler, de manera que sembla que els problemes de la marca japonesa es podrien estar utilitzant per salvar la cara de Detroit.

El governador de Mississipí, el republicà Haley Barbour, ha sortit a recordar que Toyota fa 50 anys que ven cotxes als Estats Units, que dóna feina a més de 200.000 nord-americans, que la meitat dels cotxes que ven als Estats Units s’han construït a l’Amèrica del Nord, i que ha fet una inversió de 1.300 milions de dòlars per fabricar l’híbrid Prius, a la planta de… Mississipí.

I ha afegit: “Si el Congrés i els mitjans tracten Toyota diferent, els negocis estrangers s’ho pensaran dues vegades abans d’invertir aquí. Si al Congrés Toyota és apallissada excessivament, probablement s’interpretarà com un senyal que els Estats Units s’estan tornant proteccionistes durant aquesta època econòmica tan dura.”

Acabem de tornar de Nova York, on avui l’escriptor Jaume Cabré tanca la gira americana de presentació de la seva primera obra traduïda a l’anglès. Des de fa pocs dies, “Viatge d’hivern” ja es pot trobar als Estats Units com a “Winter Journey”, editada per Swan Isle Press, amb una ajuda econòmica de l’Institut Ramon Llull. No és que a Cabré li vingui de nou veure la seva obra traduïda a altres llengües.

Títols com “Les veus del Pamano”, “L’ombra de l’eunuc” o “Senyoria” han estat versionades a una dotzena d’idiomes. Però l’anglès és un idioma que s’hi resisteix. La indústria editorial anglosaxona és autosuficient: el 97% del que publica és en anglès original, i les traduccions no passen del 3%. Així que Cabré tenia motius ahir per estar content durant la seva trobada amb lectors a la Universitat de Nova York.

El pròxim pas serà la traducció de “Les veus del Pamano” (èxit rotund a Alemanya). Em deia Jaume Cabré que la literatura catalana ja no és invisible a escala internacional. Que es nota molt la influència de la Fira de Frankfurt, que el 2007 va tenir la literatura catalana com a convidada.

Confesso que poques vegades he gaudit tant amb una novel•la com amb “Les veus del Pamano”, en què trobo que Cabré supera encara més la seva contrastada qualitat narrativa. Vosaltres també?

Aquesta setmana vàrem entrevistar la senyora Marta Montáñez, vídua de Pau Casals. Viu a Washington, en un exquisit apartament a tocar de l’edifici Watergate, i amb vistes al Kennedy Center, el teatre de l’òpera washingtonià. Hi vàrem anar per gravar-li un comentari sobre l’edició presentada dijous a Barcelona d’obres compostes pel músic del Vendrell que fins ara havien restat inèdites.

En el curs de la conversa, la senyora Montáñez (o Casals Istomin, com diuen aquí) ens va comentar entre emocionada i admirada la quantitat de requeriments que rep cada setmana de tot el món en relació amb la figura de Casals, tenint en compte que ja fa 36 anys que va morir.

Una de les peticions més inesperades li ha arribat… de davant de casa seva, del Kennedy Center (del qual va ser directora artística durant deu anys). Resulta que el novembre de l’any que ve farà 50 anys del concert que Pau Casals va oferir a la Casa Blanca corresponent a una invitació del president John Kennedy. Doncs bé, ara li han proposat que un dels violoncel•listes més reconeguts del món, el nord-americà d’origen xinès Yo-Yo Ma (que va arribar a tocar amb Pau Casals), repetís part del repertori que el mestre va interpretar el 13 de novembre del 1961. Aquest cop el concert es desenvoluparia al Kennedy Center i no a la sala de la seu presidencial nord-americana, on només hi van caber 300 persones especialment convidades. Es tractaria de recuperar l’ambient d’invitació a la cultura i a la pau que va envoltar aquella vetllada de fa gairebé mig segle.

En l’entrevista que emet TV3 al seu “Telenotícies” del cap de setmana, la vídua de Casals explica que el mestre va dubtar de tocar a Washington, perquè havia promès no actuar en països que haguessin reconegut el règim de Franco, però que va acabar posant una condició abans d’acceptar: ser rebut en privat per Kennedy. El president hi va accedir, i Casals va lamentar que els Estats Units reconeguessin el règim d’un dictador que negava les llibertats del seu poble. Segons la senyora Montáñez, Kennedy va donar-li la raó, però va afegir que “un president no pot fer tot el que vol”.

Aquella nit, i fora de programa, Casals va caminar fins al president Kennedy i li va explicar a cau d’orella que acabaria interpretant “El cant dels ocells”, peça que per ell representava la nostàlgia de la seva terra, Catalunya.

Que l’audiència presidencial al dalai-lama irrita la Xina és prou conegut, i per això els Estats Units fan tota mena d’equilibris. Obama i el cap tibetà ja s’haurien hagut de trobar la tardor passada, però el president havia de visitar la Xina al novembre i ho va deixar estar per més endavant. Al dalai-lama l’han rebut a la Casa Blanca, sí, però no al Despatx Oval sinó a la Sala de Mapes. No hi han entrat les càmeres de televisió, només un fotògraf.



Tant és. Que els presidents dels Estats Units rebin el dalai-lama gairebé cada any des del 1990 és una magnífica notícia per a la causa tibetana. Així ho entenien uns quatre-cents tibetans vinguts de Nova York i Nova Jersey que s’han manifestat a les portes de la Casa Blanca mentre el president Obama rebia el seu líder espiritual i polític. Només cal llegir aquest paràgraf de la declaració de la Secretaria de Premsa d’Obama: “El president ha expressat el seu ferm suport a la preservació de la identitat religiosa, cultural i lingüística i la protecció dels drets humans per als tibetans a la República Popular de la Xina”.

Al final de la reunió, el dalai-lama ha comparegut davant els periodistes trepitjant la neu dels jardins presidencials amb unes xancletes de plàstic. Ferm però somrient (amb un somriure encomanadís), ha dit que des de jove admirava els Estats Units, però no la seva economia ni en la seva activitat militar, sinó la seva llibertat i creativitat. Ha dit també que li agradaria veure més dones dirigint el món, perquè, ha afirmat, tenen més sensibilitat.

I al final ha convocat la premsa per a una trobada a la tarda i els ha dit rient: “Prepareu bones preguntes”. “No silly questions”.

“Així que El Bulli tancarà, però ha estat mai obert?” El crític de restauració del “The New York Times” Frank Bruni comença així la seva crítica a les pàgines d’alimentació d’avui del diari, i recorda la limitació de seients del restaurant, els llargs períodes de l’any que està tancat i l’espera de “sis, nou i fins i tot dotze mesos” per aconseguir una reserva.

Però més enllà de les obvietats, Bruni teoritza que El Bulli reflecteix, millor que cap altre restaurant del món en l’última dècada, la mena de bogeria que ha infectat el món del menjar, una competició sense pietat que ha dividit els amants del menjar en dos grups: els que tenen els mitjans econòmics per aconseguir l’accés a experiències com les d’El Bulli, i els que s’han hagut de limitar a escoltar-ne narracions entusiasmades assentint amb el cap.

La conclusió del crític és que, ara que Adrià es planteja tancar el 2012 i el 2013, és el moment, si és que encara queden taules, de fer-hi una reserva, perquè si tenim sort serem partícips d’una experiència sensacional. I acaba: “Un cop hagis paït el menjar i tornis a la realitat, explica l’aventura amb contenció. Sigues educat.”

La capital del món amb més ambaixades, la ciutat on rau la presidència del país amb l’exèrcit més poderós del món, la seu del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, la CIA, el Pentàgon… està aturada per una altra gran tempesta de neu. Les oficines federals estan tancades per tercer dia consecutiu, igual que les escoles, correus i les línies d’autobusos. El metro aguanta com pot el servei a les estacions subterrànies, però només passa un tren cada mitja hora. Els aeroports Dulles i Reagan estan tancats, els supermercats, desabastits. Milers de famílies s’han quedat sense llum. Centenars d’arbres no han suportat el pes de la meu i s’han desplomat partits sobre els carrers. Algunes teulades tampoc no han aguantat. Washington ha estat derrotada pel general Hivern.

Quan encara no ens havíem refet de la nevada del cap de setmana, que ens va deixar gruixos de més de mig metre, aquest dimarts va començar a nevar i aquest dimecres Washington DC i els comtats veïns de Virgínia i Maryland tornen a presentar un aspecte fantasmagòric.

El problema és que aquest cop fa vent, i això encara amenaça més les línies elèctriques aèries que pengen pertot arreu, de manera que el nombre d’abonats sense llum augmenta, perquè els equips de reparació no tornaran a treballar fins que no passi la tempesta. Amb aquestes condicions seria massa perillós reparar res. El mateix passa amb les llevaneus, que només circulen per les anomenades “rutes d’emergència”, i encara no per totes.

Les autoritats han tornat a demanar a tothom que es quedi a casa, i avisen que trigaran setmanes a treure la neu i el gel que s’ha acumulat els últims dies. La tempesta ha arribat a Nova York. La costa est nord-americana està assetjada.