20/03/2011: Demà comença la Primavera a l'Astrolabi amb la poesia de Carles Duarte (tercer disc Una Magrana d'Astres)
Demà comença la Primavera d'aquest any 2011 a l'Astrolabi amb un concert gratuït de Pere Vilanova
a les 22,30h
a L'Astrolabi
C/ Martínez de la Rosa 14, Barcelona
L3 - L5 Diagonal
FGC Gràcia
Ens hi veiem!
a les 22,30h
a L'Astrolabi
C/ Martínez de la Rosa 14, Barcelona
L3 - L5 Diagonal
FGC Gràcia
Ens hi veiem!
13/02/2011: Picant Pedra a l'Astrolabi - Catalunyarock.com
Picant pedra a l’Astrolabi
Pere Vilanova a l'Astrolabi
Lloc : Bar Astrolabi, Barcelona. Divendres 11 de febrer 22,30h
Divendres, quarts d’onze. Barri de Gràcia. Els carrers principals eren plens de grups que anaven i venien de bars i restaurants. A l’interior de l’Astrolabi a poc a poc, com passa sovint, anaven arribant curiosos, amics, i ànimes inquietes.
En Pere Vilanova presentava les cançons del que serà el seu tercer disc: Una magrana d’Astres, on posa veu i música als poemes de Carles Duarte. Va ser un concert íntim, dividit en dues parts, i on es va poder gaudir d’una veu talentosa que va crear un microclima alternatiu per una nit de divendres.
Durant el concert es va respirar una espontaneïtat interessant, i escoltant un a un els temes, es va poder veure perfectament com s’anaven transmeten emocions i experiències, les d’aquí o les d’una Bèlgica enyorada, recordada ara per una Chimay.
No només va tocar els alguns dels seus nous temes. També va fer un repàs als seus anteriors discs, Titans, i un altre fet en anglès, All the heavy day are over. Aquí podeu escoltar una de les cançons que més aplaudides: La noia de l’Astrolabi:
spotify:track:2PXW0winlSRPiBdx7rZ9vE
http://open.spotify.com/track/2PXW0winlSRPiBdx7rZ9vE
Quan vaig decidir crear Catalunyarock.com, ara ja fa uns quants anys, va ser per donar veu als grups joves, a gent amb talent però que li costés fer-se un lloc. Així, poc a poc, he anat picant pedra, com també la pica en Pere en el món de la música. Espero que tinguis molta sort Pere! Podeu escoltar més temes d’ell en el seu Mypsace.
Sergi Montserrat
Pere Vilanova a l'Astrolabi
Lloc : Bar Astrolabi, Barcelona. Divendres 11 de febrer 22,30h
Divendres, quarts d’onze. Barri de Gràcia. Els carrers principals eren plens de grups que anaven i venien de bars i restaurants. A l’interior de l’Astrolabi a poc a poc, com passa sovint, anaven arribant curiosos, amics, i ànimes inquietes.
En Pere Vilanova presentava les cançons del que serà el seu tercer disc: Una magrana d’Astres, on posa veu i música als poemes de Carles Duarte. Va ser un concert íntim, dividit en dues parts, i on es va poder gaudir d’una veu talentosa que va crear un microclima alternatiu per una nit de divendres.
Durant el concert es va respirar una espontaneïtat interessant, i escoltant un a un els temes, es va poder veure perfectament com s’anaven transmeten emocions i experiències, les d’aquí o les d’una Bèlgica enyorada, recordada ara per una Chimay.
No només va tocar els alguns dels seus nous temes. També va fer un repàs als seus anteriors discs, Titans, i un altre fet en anglès, All the heavy day are over. Aquí podeu escoltar una de les cançons que més aplaudides: La noia de l’Astrolabi:
spotify:track:2PXW0winlSRPiBdx7rZ9vE
http://open.spotify.com/track/2PXW0winlSRPiBdx7rZ9vE
Quan vaig decidir crear Catalunyarock.com, ara ja fa uns quants anys, va ser per donar veu als grups joves, a gent amb talent però que li costés fer-se un lloc. Així, poc a poc, he anat picant pedra, com també la pica en Pere en el món de la música. Espero que tinguis molta sort Pere! Podeu escoltar més temes d’ell en el seu Mypsace.
Sergi Montserrat
26/01/2011: Demà Concert número 90!
El concert de demà dijous a l'Arrikitown no és un concert qualsevol, és el concert que fa 90. Després de 90 concerts arreu de Catalunya i Europa i enmig de la gravació del meu tercer disc no puc fer més que agrair al meu públic, a la gent que m'ha seguit des del principi - i a la que s'ha incorporta després - a la Bet perquè sap que presegueixo el somni, a en Pau per la seva paciència i a tantes altres persones com ara a en Guillem que des del primer dia hi era, o en Raül que obstinat m'aconsella o en Tupi que es desviu dins les cançons o les persones amb les quals he col·laborat, en Cesk Freixas, l'Aina Moltó, la Mireia Chavarria i l'Anna Boix, en Jaume Cervera, al Nelson Poblete, al Un tal Pere, a la gent de l'Astrolabi, al Paco del Rick's, gràcies als meus pares que sempre m'han ajudat, a la gent de la placeta d'Àreu que van finançar els primers concerts d'estiu al pirineu, a la gent de Llavorsí, a la gent de Tor, a la gent dels locals de Bèlgica, París i Lituània que em van permtre de tocar, a en Carles Duarte, a en Sergi que prepara les il·lustracions del tercer disc amb eficàcia i talent, a en David que m'ha ensenyat que Kerouac existia, a les més de 100 cançons que he composat i m'acompanyen, a les maquetes que publicaren els Torras amb Ploion Editors, les maquetes When the Shadows left the Heart, Inside, Orfes, Cançons a l'Orella, Elixir, Religió Nocturna, als llibres Llum Ambre i Les Arrels Impossibles, als premis enderrock, als premis de sant Joan Despí, a la nominació a disc català de l'any, a Televisión Espanyola que m'ha permès de ser dels únics cantants en català que apareix en un mitjà estatal, a Catalunya Ràdio per llarga entrevista que em van dedicar, als amics belgues que van enregistrar i publicar el concert del 29 de juny, en fi, a molta molta gent, moltes gràcies!
En fi, no hi ha res millor per cel·lebrar el concert que fa 90 que venint a sentir les noves cançons del que serà el tercer disc, Una Magrana d'Astres i les del que serà el quart disc The Songs from the Gent Season! A més, cada consumició que us prengueu serà un euro que anirà destinat al finançament d'aquests dos discos perquè poguem seguir creixent endavant i publicant incansables com fins ara.
Fins demà, dijous 27, a l'ArrikiTown!
C/Ramoneda 76, Cornellà de Llobregat
L5 Sant Ildefons
22h
En fi, no hi ha res millor per cel·lebrar el concert que fa 90 que venint a sentir les noves cançons del que serà el tercer disc, Una Magrana d'Astres i les del que serà el quart disc The Songs from the Gent Season! A més, cada consumició que us prengueu serà un euro que anirà destinat al finançament d'aquests dos discos perquè poguem seguir creixent endavant i publicant incansables com fins ara.
Fins demà, dijous 27, a l'ArrikiTown!
C/Ramoneda 76, Cornellà de Llobregat
L5 Sant Ildefons
22h
26/01/2011: Demà Concert número 90
El concert de demà dijous a l'Arrikitown no és un concert qualsevol, és el concert que fa 90. Després de 90 concerts arreu de Catalunya i Europa i enmig de la gravació del meu tercer disc no puc fer més que agrair al meu públic, a la gent que m'ha seguit des del principi - i a la que s'ha incorporta després - a la Bet perquè sap que presegueixo el somni, a en Pau per la seva paciència i a tantes altres persones com ara a en Guillem que des del primer dia hi era, o en Raül que obstinat m'aconsella o en Tupi que es desviu dins les cançons o les persones amb les quals he col·laborat, en Cesk Freixas, l'Aina Moltó, la Mireia Chavarria i l'Anna Boix, en Jaume Cervera, al Nelson Poblete, al Un tal Pere, a la gent de l'Astrolabi, al Paco del Rick's, gràcies als meus pares que sempre m'han ajudat, a la gent de la placeta d'Àreu que van finançar els primers concerts d'estiu al pirineu, a la gent de Llavorsí, a la gent de Tor, a la gent dels locals de Bèlgica, París i Lituània que em van permtre de tocar, a en Carles Duarte, a en Sergi que prepara les il·lustracions del tercer disc amb eficàcia i talent, a en David que m'ha ensenyat que Kerouac existia, a les més de 100 cançons que he composat i m'acompanyen, a les maquetes que publicaren els Torras amb Ploion Editors, les maquetes When the Shadows left the Heart, Inside, Orfes, Cançons a l'Orella, Elixir, Religió Nocturna, als llibres Llum Ambre i Les Arrels Impossibles, als premis enderrock, als premis de sant Joan Despí, a la nominació a disc català de l'any, a Televisión Espanyola que m'ha permès de ser dels únics cantants en català que apareix en un mitjà estatal, a Catalunya Ràdio per llarga entrevista que em van dedicar, als amics belgues que van enregistrar i publicar el concert del 29 de juny, en fi, a molta molta gent, moltes gràcies!
En fi, no hi ha res millor per cel·lebrar el concert que fa 90 que venint a sentir les noves cançons del que serà el tercer disc, Una Magrana d'Astres i les del que serà el quart disc The Songs from the Gent Season! A més, cada consumició que us prengueu serà un euro que anirà destinat al finançament d'aquests dos discos perquè poguem seguir creixent endavant i publicant incansables com fins ara.
Fins demà, dijous 27, a l'ArrikiTown!
C/Ramoneda 76, Cornellà de Llobregat
L5 Sant Ildefons
22h
En fi, no hi ha res millor per cel·lebrar el concert que fa 90 que venint a sentir les noves cançons del que serà el tercer disc, Una Magrana d'Astres i les del que serà el quart disc The Songs from the Gent Season! A més, cada consumició que us prengueu serà un euro que anirà destinat al finançament d'aquests dos discos perquè poguem seguir creixent endavant i publicant incansables com fins ara.
Fins demà, dijous 27, a l'ArrikiTown!
C/Ramoneda 76, Cornellà de Llobregat
L5 Sant Ildefons
22h
20/09/2010: Folk i Poetes al Nus de Barcelona
El dia 5 d'Octubre presentarem amb el cantautor xilè Nelson Poblete un espectacle de poesia i música al bar El Nus de Barcelona al Carrer dels Mirallers número 5 .
El concert tindrà lloc a les 8 de la tarda i durarà fins les 10, posaré un anunci al bloc quan quedin menys dies, però de moment us asseguro que serà un espectacle únic on el folk i la poesia s'uniran per recordar-nos els orígens populars de la música i la voluntat íntima i màgica dels poetes. En Nelson i jo estem treballant per aconseguir aquesta unió entre paraula i silenci, entre so i bellesa.
Hi seran persents també Osvaldo Rodríguez, William Shakespeare, Emily Dickinson, EE. Cummings, William Butler Yeats, Arthur Rimbaud, Salvador Espriu, J.V. Foix, Fabrizio de André i tants espais geogràfics reals o inventats com sigueu capaços de crear dins la vostra ment.
El concert tindrà lloc a les 8 de la tarda i durarà fins les 10, posaré un anunci al bloc quan quedin menys dies, però de moment us asseguro que serà un espectacle únic on el folk i la poesia s'uniran per recordar-nos els orígens populars de la música i la voluntat íntima i màgica dels poetes. En Nelson i jo estem treballant per aconseguir aquesta unió entre paraula i silenci, entre so i bellesa.
Hi seran persents també Osvaldo Rodríguez, William Shakespeare, Emily Dickinson, EE. Cummings, William Butler Yeats, Arthur Rimbaud, Salvador Espriu, J.V. Foix, Fabrizio de André i tants espais geogràfics reals o inventats com sigueu capaços de crear dins la vostra ment.
06/09/2010: SPLEEN DE PARIS
Baudélaire és considerat per a molts biògrafs i estudiosos de la història de la literatura francesa com un home plenament modern, potser un dels primers homes moderns de la història. El concepte modern varia molt de qui el tracti. Per exemple, en una biografia de Paul Verlaine quan es fa referencia a Baudélaire es parla d'un home amb els pulmons plens de tabac i que beu en excés vivint a París. Això es considera un bohemi modern.
La qüestió és que malgrat no fos un poeta revolucionari en alguns aspectes, sí que va canviar la concepció de la poesia per sempre més. Gràcies a ell Rimbaud va poder canviar el món amb Une Saison en Enfer i Illuminations. Tinc intenció d'escriure un article més extens sobre Rimbaud, al meu parer, el millor poeta adolescent de la història de l'humanitat. No en va el seu missatge ha arribat intacte fins als nostres dies.
La qüestió és que Baudélaire, poeta d'una qualitat indiscutible, no va trencar les normes i lleis mètriques de la poesia, almenys públicament, fins després de morir i es va publicar Spleen de Paris que es tracta de poemes en prosa de caràcter proper a l'escola simbolista. Però Baudélaire és sensible, romàntic i, sobretot, massa racional al meu entendre per ser veritablement modern. En el món hi ha caos contradictori, cíndries urbanes que exploten tacant els gratacels amb un líquid vermell que no se sap si és suc o sang, o suor dels treballadors anònims. La definició de Simbolista és, senzillament, que el poeta se situa al centre de les seves accions al mateix temps que esdevé una barreja de sensacions emocionals que el porten a no ser ell mateix, a oblidar-se místicament de la identitat, de tal manera que tot el que ell escriu, tot el que ell viu passa a un pla superior de l'esperit comú de la humanitat, com diu Arthur Rimbaud, je est un autre, doncs el poeta és l'altre, és aquesta màscara daurada o platejada i la túnica que el cobreix fins als peus, és aquest llac que rega el sol, és aquest poeta que treballa a la fàbrica en una cadena de muntatge, és, de fet, un mirall auto-ficcional. En el fons el que em sembla veritablement modern d'aquesta època (ens trobem cap als anys 1870) és que per primer cop els artistes decideixen lliurar la seva ànima a la condemna de l'art, desvirtuant el concepte de passatemps burgès que fins llavors havia estat. Si els gossos són lliures, per què no ho han de ser els poetes?
L'explosió d'aquesta idea ha arribat fins als nostres dies. Bob Dylan n'és, sens dubte, un dels màxims exponents. Una persona que ha passat per tantes psiques, per tants estats musicals i creatius diferents, qui podria negar que ell es l'altre? (vegi's la pel·lícula I'm not there)
Pel que fa a l'actitud, la comparteixo plenament, no em sé imaginar cantant o escrivint durant molts anys el mateix, sense travessar per tot de fases que em deixin obert. Per això no m'agraden els discursos polítics de dretes o esquerres quan tot el que existeix en aquest món és la gent superiror i la inferior i la inferior està molt a prop de les cavernes del centre de la terra. No m'agrada que s'apunti amb el dit, qui pot fer-ho? Puc creure en ideologies però sé que serà un estat passatger de la meva consciència i que al cap de poc hauré marxat. No m'avergonyeixo de ser una autopista. Em fa més vergonya obrir la televisió o la ràdio i mirar la llista d'èxits editorials i musicals. Assistir passiu a cimeres entre presidents a les sales on plouen l'or i les armes. Aquest spleen que Baudélaire havia tractat sensiblement es converteix progressivament en ràbia. Ganes d'agafar tot allò que ens és imposat i llençar-ho per la finestra del cotxe mentre avanço a tota pastilla per la meva autopista i els altaveus a tot drap toquen Ballad of a Thin Man.
03/09/2010: Thick as a Brick, curiositat incombustible
Thick as a Brick, curiosos incombustibles
divendres, 3 de setembre de 2010 | 12:19h
La mirada del curiós és imcombustible vaig llegir fa algun temps entre uns papers que ordenava. Sens dubte el curiós és aquella persona més lliure i la que està més condemnada a esperar constament coses extraordinàries de tot arreu. El curiós està afamat i assedegat de paisatges i coneixences i això el fa ser, en bona mesura, infeliç, perquè sempre necessita més.
No se m'acudeixen gaires artistes que siguin realment curiosos, en un sentit ampli i difícils d'encasillar, de la mateixa manera que tampoc se m'acudeixen polítics ambiciosos que vagin més enllà amb un carisma inqüestionable, potser sempre tendim a creure exageradament que el passat era millor. Que abans les coses es feien diferent, amb una personalitat que marcava les següents generacions.
Però parlàvem amb el Lluís l'altre dia sobre tot plegat i vam obrir l'Spotify i vam començar a escoltar cançons dels 60 i dels 70, tot comparant-les amb temes dels 80 i, senyors, sí que és senzill i objectiu dividir els dos móns caracteritzats per la qualitat i la creativitat, per l'ambició sonora, dels altres plens d'autocomplaences frívoles i capitalistes, sense cap mena d'interès per a l'evolució de la cultura.
En aquest sentit una de les obres que em semblen cabdals per entendre la curiositat amb la que els primers navegants de la música moderna dels 60 i 70 van començar a descobrir noves formes de fer cançons és Thick as a Brick de Jethro Tull. L'obre barreja lletres surrealistes que amaguen un significat possible i tota una mescla d'estils i de maneres de tocar ben diferents. En el disc hi ha blues, hi ha jazz, hi ha folk, hi ha rock progressiu, hi ha poesia, hi ha bellesa i voluntat de canvi, hi ha la mirada revolucionària del curiós insatisfet. Evidentment, és un disc que va en consonància amb la seva època, però en aquell moment tot era trencador i original.
El mateix Bob Dylan va anar canviant el seu estil mentre recollia èxit rere èxit, els Beatles van inventar la música d'estudi i la personalitat pròpia dels discos com a entitats individuals, Pink Floyd va demostrar amb ironia i força que tot era possible, Rick Wakeman va simfonitzar peces literàries per després passar a la música clàssica i tornar al rock progressiu quan va voler, Mike Oldfield va experimentar les possibilitats instrumentals de qualsevol dispositiu existent (ja fos un instrument o un objecte que en picar-lo fes un so especial), i fins i tot recuperà la campana tubular oblidada al fons de la història per convertir-la en un instrument modern, Allan Parsons Project creava un món surrealista i màgic en cada disc que composava, The Moody Blues va posar colors a les històries que narrava, Bruce Springsteen va parlar amb la veu de les rates de Nova Jersey, i en fi... tantes bandes de tanta qualitat que no podríem parar d'escriure, i la grandesa d'aquesta època és que la qualitat de la música s'uneix amb la qualitat de grans lletres que marquen, que arrelen en els que venen després. Eren grups que quan grataves el que explicaven, quan miraves dins la seva armadura hi trobaves grans coses, nivells profunds que haurien de tenir tots els artistes de tot el món.
En l'actualitat no hi ha masses grups en els quals puguis anar gratant i trobant coses, almenys en aquest nostre país, tinc la sensació que la música es fa per consumir-se i llençar-se, per passar una bona estona melosa en una atmosfera de precarietat. Les lletres de molts grups no marcaran la consciència de les noves generacions, qui segueix marcant són aquestes bandes, aquests poetes de fa quasi cinquanta anys que van prendre per primer cop la joventut com a una actitud, com una bandera, definint-la amb el do de la llibertat i de la cuirositat.
Tal i com diu el Lluís, les bandes intenten imitar el so, les maneres de composar, la voluntat artística d'aquests primers rebels musicals. L'art és un cicle, cercles que recomencen constantment mentre avancen tímidament. Hi ha èpoques en què la música avança, hi ha èpoques en les quals les lletres avancen, i hi ha èpoques on l'únic que avança és la fotografia o la poesia, també hi ha moments on la gent cega necessita una llum per retornar l'esperança al seu tron, i les èpoques de transició són sempre difícils, a quina creieu que estem?
La conclusió a tot plegat, per mi, és que cal ser curiós i anar per la vida ben thick as a brick.
divendres, 3 de setembre de 2010 | 12:19h
La mirada del curiós és imcombustible vaig llegir fa algun temps entre uns papers que ordenava. Sens dubte el curiós és aquella persona més lliure i la que està més condemnada a esperar constament coses extraordinàries de tot arreu. El curiós està afamat i assedegat de paisatges i coneixences i això el fa ser, en bona mesura, infeliç, perquè sempre necessita més.
No se m'acudeixen gaires artistes que siguin realment curiosos, en un sentit ampli i difícils d'encasillar, de la mateixa manera que tampoc se m'acudeixen polítics ambiciosos que vagin més enllà amb un carisma inqüestionable, potser sempre tendim a creure exageradament que el passat era millor. Que abans les coses es feien diferent, amb una personalitat que marcava les següents generacions.
Però parlàvem amb el Lluís l'altre dia sobre tot plegat i vam obrir l'Spotify i vam començar a escoltar cançons dels 60 i dels 70, tot comparant-les amb temes dels 80 i, senyors, sí que és senzill i objectiu dividir els dos móns caracteritzats per la qualitat i la creativitat, per l'ambició sonora, dels altres plens d'autocomplaences frívoles i capitalistes, sense cap mena d'interès per a l'evolució de la cultura.
En aquest sentit una de les obres que em semblen cabdals per entendre la curiositat amb la que els primers navegants de la música moderna dels 60 i 70 van començar a descobrir noves formes de fer cançons és Thick as a Brick de Jethro Tull. L'obre barreja lletres surrealistes que amaguen un significat possible i tota una mescla d'estils i de maneres de tocar ben diferents. En el disc hi ha blues, hi ha jazz, hi ha folk, hi ha rock progressiu, hi ha poesia, hi ha bellesa i voluntat de canvi, hi ha la mirada revolucionària del curiós insatisfet. Evidentment, és un disc que va en consonància amb la seva època, però en aquell moment tot era trencador i original.
El mateix Bob Dylan va anar canviant el seu estil mentre recollia èxit rere èxit, els Beatles van inventar la música d'estudi i la personalitat pròpia dels discos com a entitats individuals, Pink Floyd va demostrar amb ironia i força que tot era possible, Rick Wakeman va simfonitzar peces literàries per després passar a la música clàssica i tornar al rock progressiu quan va voler, Mike Oldfield va experimentar les possibilitats instrumentals de qualsevol dispositiu existent (ja fos un instrument o un objecte que en picar-lo fes un so especial), i fins i tot recuperà la campana tubular oblidada al fons de la història per convertir-la en un instrument modern, Allan Parsons Project creava un món surrealista i màgic en cada disc que composava, The Moody Blues va posar colors a les històries que narrava, Bruce Springsteen va parlar amb la veu de les rates de Nova Jersey, i en fi... tantes bandes de tanta qualitat que no podríem parar d'escriure, i la grandesa d'aquesta època és que la qualitat de la música s'uneix amb la qualitat de grans lletres que marquen, que arrelen en els que venen després. Eren grups que quan grataves el que explicaven, quan miraves dins la seva armadura hi trobaves grans coses, nivells profunds que haurien de tenir tots els artistes de tot el món.
En l'actualitat no hi ha masses grups en els quals puguis anar gratant i trobant coses, almenys en aquest nostre país, tinc la sensació que la música es fa per consumir-se i llençar-se, per passar una bona estona melosa en una atmosfera de precarietat. Les lletres de molts grups no marcaran la consciència de les noves generacions, qui segueix marcant són aquestes bandes, aquests poetes de fa quasi cinquanta anys que van prendre per primer cop la joventut com a una actitud, com una bandera, definint-la amb el do de la llibertat i de la cuirositat.
Tal i com diu el Lluís, les bandes intenten imitar el so, les maneres de composar, la voluntat artística d'aquests primers rebels musicals. L'art és un cicle, cercles que recomencen constantment mentre avancen tímidament. Hi ha èpoques en què la música avança, hi ha èpoques en les quals les lletres avancen, i hi ha èpoques on l'únic que avança és la fotografia o la poesia, també hi ha moments on la gent cega necessita una llum per retornar l'esperança al seu tron, i les èpoques de transició són sempre difícils, a quina creieu que estem?
La conclusió a tot plegat, per mi, és que cal ser curiós i anar per la vida ben thick as a brick.
PRINCIPI AMB LEONARD COHEN FINAL AMB LEONARD COHEN (DESPRÉS DE LEONARD COHEN)
dimarts, 31 d'agost de 2010 | 13:04h
Els dies 20 i 21 d'agost encara vivia a Gent, a Bèlgica i vaig assistir a dos concerts de Leonard Cohen, dos dies seguits. Des de petit el meu gran somni era veure'l algun dia, esperança que es va pràcticament esvanir quan el 21 de setembre de l'any 2009 va tocar a Barcelona i jo havia hagut de marxar tot just dos dies abans cap a Gent. Un dia estava caminant pel meu carrer, Sint Lievenspoortsraat, en llengua holandesa tendeixen a ajuntar tantes paraules com puguin i això fa que els substantius siguin llarguíssims.,com deia caminava pel meu carrer de Gent i vaig veure un cartell que ho anunciava; Leonard Cohen venia el 20 i 21 d'agost, el concert seria a la plaça de davant de la facultat de lletres, on hi havia una catedral renaixentista preciosa, i a més l'espectacle seria tot just un dia abans que jo hagués de tornar a Barcelona. No m'ho podia creure. El meu any d'intercanvi havia començat amb un concert de Cohen a Barcelona i acabaria amb un concert a Gent, però aquesta vegada no me'l perdria per res del món.
És veritat que des de petit he estat molt més enamorat de la primera època de joventut, amb Suzanne, Sisters of Mercy, The Partisan, Famous Blue Raincoat, Take this Longing i etcètera, però veure un home de 75 anys amb tota la seva saviesa i intel·ligència aferrant-se al micròfon com si fos un tronc enmig de l'oceà on ha naufragat, amb aquella veu tronadora que parla i captiva, que convida a entrar en un univers ple de perdedors elegants i de cigarrets mal apagats al cendrers d'hotels grisos i al mateix temps finestres obertes des d'on es pot veure un horitzó blau, i un amor jove, sempre sempre jove.
Molta gent no ha estat capaç de veure que Leonard Cohen és un poeta eternament jove perquè la joventut també ha de ser reflexiva, sensible i elegant, no tan sols explosiva i nihilista.
Mentre s'acostaven els dies del concert un cert nerviosisme es va apoderar de mi. Veuria el creador d'alguns dels meus somnis infantils, el pare de moltes de les meves energies, el profeta que em va portar cap a les cançons i la poesia. I en cabar, després de Leonard Cohen una sensació de pau em va recórrer per dins. Per fi estava en pau amb mi mateix, m'havia arrencat la punta de la llança del fons del cor.
És cert que els dos concerts d'unes tres hores cada un van ser completament iguals, amb les mateixes cançons i el mateix ordre, però pagava la pena, me'n devia una ja que els déus del destí m'havien impedit de veure'l el setembre.
Això de la música i de l'art és molt curiós, podria estar parlant hores i hores sobre Leonard Cohen (ara mateix mentre escric sona Bird on a Wire) i en canvi mai seria capaç de descriure els motius pels quals m'agrada la seva música, la seva bellesa plàcida, quasi estàtica. Quan tanco els ulls amb alguna de les seves cançons veig paisatges nevats, ciutats grisoses, també veig cels verds amb ocells grocs, veig profetes al bell mig de Nova York i també veig soldats francesos en la segona guerra mundial. Veig un món que per mi té el significat que té perquè ja forma part del que jo sóc com a persona.
No cal dir que Cohen és un dels meus referents alhora de composar música i d'escriure lletres.
Per acabar, voldria dir que l'experiència dels dos concerts va ser molt enriquidora entre altres motius perquè en el primer hi vaig anar amb el meu amic Guillem Casas. És un dels meus millors amics, si no el millor, i ens vam conèixer gràcies a Leonard Cohen, ja que érem els únics a qui agradava aquesta música del nostre entorn. Així doncs va ser un moment emotiu per commemorar la nostra amistat. Al segon concert hi vaig anar amb la Bet, ella no és una fan de Cohen però volia que vingués amb mi per mostrar-li allò que em feia sentir la música del canadenc del Quebec.
És com mostrar una part molt interior de tu, una part on hi ha viatges en cotxe amb els meus pares escoltant cassettes, creuant Europa en direcció a Àustria i una mica histèric amb la meva germana petita perquè una abella havia entrat per la finestra i teníem por que ens piqués. I per sempre en l escena d'aquest caos dins d'un Honda Civic del paleolític sona l'ordre senzill i virtuós de Famous Blue Raincoat.
dimarts, 31 d'agost de 2010 | 13:04h
Els dies 20 i 21 d'agost encara vivia a Gent, a Bèlgica i vaig assistir a dos concerts de Leonard Cohen, dos dies seguits. Des de petit el meu gran somni era veure'l algun dia, esperança que es va pràcticament esvanir quan el 21 de setembre de l'any 2009 va tocar a Barcelona i jo havia hagut de marxar tot just dos dies abans cap a Gent. Un dia estava caminant pel meu carrer, Sint Lievenspoortsraat, en llengua holandesa tendeixen a ajuntar tantes paraules com puguin i això fa que els substantius siguin llarguíssims.,com deia caminava pel meu carrer de Gent i vaig veure un cartell que ho anunciava; Leonard Cohen venia el 20 i 21 d'agost, el concert seria a la plaça de davant de la facultat de lletres, on hi havia una catedral renaixentista preciosa, i a més l'espectacle seria tot just un dia abans que jo hagués de tornar a Barcelona. No m'ho podia creure. El meu any d'intercanvi havia començat amb un concert de Cohen a Barcelona i acabaria amb un concert a Gent, però aquesta vegada no me'l perdria per res del món.
És veritat que des de petit he estat molt més enamorat de la primera època de joventut, amb Suzanne, Sisters of Mercy, The Partisan, Famous Blue Raincoat, Take this Longing i etcètera, però veure un home de 75 anys amb tota la seva saviesa i intel·ligència aferrant-se al micròfon com si fos un tronc enmig de l'oceà on ha naufragat, amb aquella veu tronadora que parla i captiva, que convida a entrar en un univers ple de perdedors elegants i de cigarrets mal apagats al cendrers d'hotels grisos i al mateix temps finestres obertes des d'on es pot veure un horitzó blau, i un amor jove, sempre sempre jove.
Molta gent no ha estat capaç de veure que Leonard Cohen és un poeta eternament jove perquè la joventut també ha de ser reflexiva, sensible i elegant, no tan sols explosiva i nihilista.
Mentre s'acostaven els dies del concert un cert nerviosisme es va apoderar de mi. Veuria el creador d'alguns dels meus somnis infantils, el pare de moltes de les meves energies, el profeta que em va portar cap a les cançons i la poesia. I en cabar, després de Leonard Cohen una sensació de pau em va recórrer per dins. Per fi estava en pau amb mi mateix, m'havia arrencat la punta de la llança del fons del cor.
És cert que els dos concerts d'unes tres hores cada un van ser completament iguals, amb les mateixes cançons i el mateix ordre, però pagava la pena, me'n devia una ja que els déus del destí m'havien impedit de veure'l el setembre.
Això de la música i de l'art és molt curiós, podria estar parlant hores i hores sobre Leonard Cohen (ara mateix mentre escric sona Bird on a Wire) i en canvi mai seria capaç de descriure els motius pels quals m'agrada la seva música, la seva bellesa plàcida, quasi estàtica. Quan tanco els ulls amb alguna de les seves cançons veig paisatges nevats, ciutats grisoses, també veig cels verds amb ocells grocs, veig profetes al bell mig de Nova York i també veig soldats francesos en la segona guerra mundial. Veig un món que per mi té el significat que té perquè ja forma part del que jo sóc com a persona.
No cal dir que Cohen és un dels meus referents alhora de composar música i d'escriure lletres.
Per acabar, voldria dir que l'experiència dels dos concerts va ser molt enriquidora entre altres motius perquè en el primer hi vaig anar amb el meu amic Guillem Casas. És un dels meus millors amics, si no el millor, i ens vam conèixer gràcies a Leonard Cohen, ja que érem els únics a qui agradava aquesta música del nostre entorn. Així doncs va ser un moment emotiu per commemorar la nostra amistat. Al segon concert hi vaig anar amb la Bet, ella no és una fan de Cohen però volia que vingués amb mi per mostrar-li allò que em feia sentir la música del canadenc del Quebec.
És com mostrar una part molt interior de tu, una part on hi ha viatges en cotxe amb els meus pares escoltant cassettes, creuant Europa en direcció a Àustria i una mica histèric amb la meva germana petita perquè una abella havia entrat per la finestra i teníem por que ens piqués. I per sempre en l escena d'aquest caos dins d'un Honda Civic del paleolític sona l'ordre senzill i virtuós de Famous Blue Raincoat.
03/09/2010: BLONDE ON BLONDE ABANS DE DORMIR
BLONDE ON BLONDE ABANS DE DORMiR
dijous, 2 de setembre de 2010 | 02:18h
Johanna amb els seus ulls blaus juga amb els daus transparents damunt el sofà del noi daurat. Duu un vestit de nit estelar, qui vol una estrella quan té el cel sencer al seu costat? És delicada i sembla un iceberg, però llavors algú sap que ella desapareix, desapareix per esdevenir la presència en totes les converses d'aquesta sala, les cares inexpressives dels artistes miren tristes les pintures perilloses. Qui trencant una barrera no esdevendria un so així de clar? Hauria de tenir més objectius, mentre la seva mare parla als murs i ell no sap com explicar. És difícil continuar quan els fanals pampalluguegen i ella per primer cop pica l'ullet. En el mateix moment la papallona surt dels seus cabells i canta amb l'eco de les ales, ha de tenir clares les coses perquè s'acosta a la mirada somiadora del noi tímid i li posa els monocles que el desig inventà. Podria ser cruel, podria ser inaccessible, Johanna parlant al mirall on ell es mira, la banyera amb aigua calenta espera l'indecisió, però com ella sempre diu, prepara't per saltar en qualsevol moment.
Johanna va arribar amb la carrossa en aquesta fira on res del que ha escrit ha explotat prou, i això és el que fa ballar l'esquelet sota la pluja, aquestes visions com branques creixent supersòniques en el silenci, l'arbre de la malenconia rebutja recollir-lo. Johanna torna a picar l'ullet. Tard o d'hora un dels dos sabrà que ella ho feia per ajudar-lo i que ell esperava entendre's. Ella no vol tractar-lo malament però si el tracta bé haurà perdut la set. I Johanna somriu tristament davant la timidesa glaçada de l'amic misteriós. Ell no sap que li està dient adéu amb la mirada al buit, negant amb el cap, dient-se quina llàstima! I el sofà és ara un animal, no el pot reconèixer, se l'emportarà per les rutes blaves de les jungles nocturnes on dormen els vagabunds com ocells penjant en els cables a les vies del tren.
Ella s'aixeca, Johanna es mou lentament i li treu els monocles. El besa, la tendresa experta és un ioió d'on pengen els amants de tota una vida. Però és pur l'instant, les trompetes brinden l'oportunitat definitiva. Ell, arrelat al terra de la sala de cares inconegudes mou el braç esquerre cap al seu colze i en aquest moment tots els nius de tots els arbres de totes les nacions del món canten el mateix himne. Més tard ell sabrà perquè ella va fer això, però ara no té cap importància, l'univers de personatges daurats és tan brillant que l'encega, ella vol pertànyer al seu món i ell està afamat, i ella és tan sols una dona, amb la seva màgia, amb la seva plenitud.
L'hauria de refusar? O haurien d'entrar a la cambra plena de sabanes i de balls on les fades fan el llit i omplen les copes trencades. Ell la vol, Johanna el necessita. Les filles dels pares encantadors ploren, la pantalla gegant les cruspeix en el vell cinema, és alguna cosa que han vist molts cops però que mai els havien explicat, ell la vol, la vol tant...
És el quart dia a prop seu i ja sap el que sent. Johanna reflexiona les paraules, dubta si la mentida és una aliada o si, simplement, és millor que deserti de la veritat per construir noves places mediterrànies sota un cel net. Ell toca la bateria del seu pit, creen animals entre els llençols. Li demana una part d'ella per no envejar l'èxit on tothom sembla caminar i ella dubta, dubta molt.
Ell torna al nord, Johanna el va a buscar amb les cordes de guitarra i el violí que només es pot afinar quan neva. Li demana que li ompli la copa trencada i ella ja no té ampolla. Ella cau al terra i el somriure omple la tristor de les estepes glaciars. Ell li porta una manta, ella la rebutja, ell la bloqueja dins la manta i ella es resigna. Li agrada, ja no és aquella que seia en els sofàs dels àtics vestida tan bellament com la nit, ja no és aquella deessa destrossada, ja no té escultors que la reparin, ara, per fi, ella és una dona.
I ell surt a respirar l'alè de la nit, la nit més morta dels segles. I d'hora al matí la truca, sisplau torna, torna a casa, farem que sigui nostra i que no només l'habitin els monocles del desig amb les papallones somiadores. Sisplau no te'n vagis, i si te'n vas no em facis mal.
I ell qui és? Qui és ell? Amb la seva creu doblegada i les campanes silenciades, cada un dels camapanars de la seva veu enrunats. No té campanes al caràcter resignat, qui sembrarà les llavors? Les butxaques estan buides i encara les protegeix.
S'estira damunt la gespa quan arriba la primavera, qui pot aguantar tanta desesperació? Però Johanna, la sensual lladre de disfresses masculines, és lliure i ell ja no té màscara.
Haurà d'esperar que li torni la veu, que li torni l'aparença de les campanades?
dijous, 2 de setembre de 2010 | 02:18h
Johanna amb els seus ulls blaus juga amb els daus transparents damunt el sofà del noi daurat. Duu un vestit de nit estelar, qui vol una estrella quan té el cel sencer al seu costat? És delicada i sembla un iceberg, però llavors algú sap que ella desapareix, desapareix per esdevenir la presència en totes les converses d'aquesta sala, les cares inexpressives dels artistes miren tristes les pintures perilloses. Qui trencant una barrera no esdevendria un so així de clar? Hauria de tenir més objectius, mentre la seva mare parla als murs i ell no sap com explicar. És difícil continuar quan els fanals pampalluguegen i ella per primer cop pica l'ullet. En el mateix moment la papallona surt dels seus cabells i canta amb l'eco de les ales, ha de tenir clares les coses perquè s'acosta a la mirada somiadora del noi tímid i li posa els monocles que el desig inventà. Podria ser cruel, podria ser inaccessible, Johanna parlant al mirall on ell es mira, la banyera amb aigua calenta espera l'indecisió, però com ella sempre diu, prepara't per saltar en qualsevol moment.
Johanna va arribar amb la carrossa en aquesta fira on res del que ha escrit ha explotat prou, i això és el que fa ballar l'esquelet sota la pluja, aquestes visions com branques creixent supersòniques en el silenci, l'arbre de la malenconia rebutja recollir-lo. Johanna torna a picar l'ullet. Tard o d'hora un dels dos sabrà que ella ho feia per ajudar-lo i que ell esperava entendre's. Ella no vol tractar-lo malament però si el tracta bé haurà perdut la set. I Johanna somriu tristament davant la timidesa glaçada de l'amic misteriós. Ell no sap que li està dient adéu amb la mirada al buit, negant amb el cap, dient-se quina llàstima! I el sofà és ara un animal, no el pot reconèixer, se l'emportarà per les rutes blaves de les jungles nocturnes on dormen els vagabunds com ocells penjant en els cables a les vies del tren.
Ella s'aixeca, Johanna es mou lentament i li treu els monocles. El besa, la tendresa experta és un ioió d'on pengen els amants de tota una vida. Però és pur l'instant, les trompetes brinden l'oportunitat definitiva. Ell, arrelat al terra de la sala de cares inconegudes mou el braç esquerre cap al seu colze i en aquest moment tots els nius de tots els arbres de totes les nacions del món canten el mateix himne. Més tard ell sabrà perquè ella va fer això, però ara no té cap importància, l'univers de personatges daurats és tan brillant que l'encega, ella vol pertànyer al seu món i ell està afamat, i ella és tan sols una dona, amb la seva màgia, amb la seva plenitud.
L'hauria de refusar? O haurien d'entrar a la cambra plena de sabanes i de balls on les fades fan el llit i omplen les copes trencades. Ell la vol, Johanna el necessita. Les filles dels pares encantadors ploren, la pantalla gegant les cruspeix en el vell cinema, és alguna cosa que han vist molts cops però que mai els havien explicat, ell la vol, la vol tant...
És el quart dia a prop seu i ja sap el que sent. Johanna reflexiona les paraules, dubta si la mentida és una aliada o si, simplement, és millor que deserti de la veritat per construir noves places mediterrànies sota un cel net. Ell toca la bateria del seu pit, creen animals entre els llençols. Li demana una part d'ella per no envejar l'èxit on tothom sembla caminar i ella dubta, dubta molt.
Ell torna al nord, Johanna el va a buscar amb les cordes de guitarra i el violí que només es pot afinar quan neva. Li demana que li ompli la copa trencada i ella ja no té ampolla. Ella cau al terra i el somriure omple la tristor de les estepes glaciars. Ell li porta una manta, ella la rebutja, ell la bloqueja dins la manta i ella es resigna. Li agrada, ja no és aquella que seia en els sofàs dels àtics vestida tan bellament com la nit, ja no és aquella deessa destrossada, ja no té escultors que la reparin, ara, per fi, ella és una dona.
I ell surt a respirar l'alè de la nit, la nit més morta dels segles. I d'hora al matí la truca, sisplau torna, torna a casa, farem que sigui nostra i que no només l'habitin els monocles del desig amb les papallones somiadores. Sisplau no te'n vagis, i si te'n vas no em facis mal.
I ell qui és? Qui és ell? Amb la seva creu doblegada i les campanes silenciades, cada un dels camapanars de la seva veu enrunats. No té campanes al caràcter resignat, qui sembrarà les llavors? Les butxaques estan buides i encara les protegeix.
S'estira damunt la gespa quan arriba la primavera, qui pot aguantar tanta desesperació? Però Johanna, la sensual lladre de disfresses masculines, és lliure i ell ja no té màscara.
Haurà d'esperar que li torni la veu, que li torni l'aparença de les campanades?
Han passat un any i un parell de mesos des del concert de comiat al Teatre Llantiol. Vam dir-li concert de comiat perquè aquest havia de ser l'últim concert abans de marxar a Bèlgica en una pausa d'un any. Jo no tenia gens clar si volia o no continuar amb la música, després d'haver presentat Titans i All the heavy days are over (els dos discos de la tardor de 2008) i també les maquetes Elixir i Religió Nocturna (primavera 2009) recordo que estava molt cansat i, a més, m'estava dedicant a escriure Les Arrels Impossibles.
Tampoc hi va ajudar el fet de trobar certs comentaris en algun fòrum tot insinuant que Pere Vilanova deia un Adéu definitiu. Però el cert és que les coses han canviat molt des de llavors, per sort. D'una banda, el Nadal de 2009 - 2010 vaig publicar Les Arrels Impossibles amb el pròleg de Carles Duarte que em va omplir d'orgull. De l'altra, vaig anar trobant informacions a internet sobre gent a qui agradava la meva música, fins al punt de veure que hi ha fins a dos blogs dedicats a les meves cançons i poemes: http://fansdeperevilanova.blogspot.com/
i http://fansdeperevilanova.bloc.cat
paral·lelament vaig constatar la meva aparició a la història de la música catalana de la periodista Pepa Novell i bé, segurament tot d'altres coses d'àmbit més personal que em van fer obstinar-me a continuar treballant tot veient que les cançons, la poesia, les paraules serveixen d'alguna cosa.
Situant-nos en un terreny menys metafísic, aquest temps a Bèlgica ha estat molt enriquidor. Quan te n'adones que coneixes almenys una persona de cada país d'Europa, sense comptar els nord-americans, brasilers, indonesis, xinesos, i irlandesos, i quan te n'adones que, després d'haver fet concerts a Gent i a París la teva música no només agrada si no que decideixen gravar-la durant els concerts per tenir una petita part de tu (podeu descarregar el concert de GENT a la pàgina de fans de facebook), penses que potser val la pena seguir endavant, que l'esforç i el treball són l'únic que dóna sentit a tot plegat.
També he fet tres concerts a Barcelona durant aquest any on he mostrat les noves cançons de l'estació de Gent i he vist en les cares del públic que agradaven i que aconseguia transmetre allò que em proposava.
Podria parlar llargues hores dels motius de la meva transmutació però a ningú més que a mi mateix importa massa aquestes coses, en realitat, tot ha de quedar ben reflectit en el nou treball que tot just hem començat a enregistrar i a treballar que, tal i com es va anunciar a la pàgina de Fans del Facebook, s'anomenarà THE SONGS FROM THE GENT SEASON i constarà d'uns 13 temes principalment en anglès. El format dels concerts també canviarà, estem treballant per forjar un projecte amb banda.
L'estil que començarem a cultivar a partir d'ara ja no serà el Pop poètic de Titans o el folk de cançó d'autor d'All the heavy days are over, si no que mirarem de buscar un so proper al brit-pop, a l'indie, al rock sense renunciar a la pròpia veu i a la personalitat que ens caracteritza.
Així doncs, gràcies a tots i totes els i les que m'heu donat ànims a continuar, a la gent que porta els blogs de fans i que, per cert, trobo que estan molt ben informades ;), us convido a posar-vos el cinturó, treballarem a partir d'ara per no decebre ningú, amb The Songs from the Gent Season comença l'espectacle.
Pere Vilanova.
