01/03/2010: Balda de Damberd
Balada de Damberd
Mor la llum pels finestrals,
surten estrelles o satèl·lits frustrants,
mor la llum pels finestrals,
quina nit és aquesta que no saps?
Mor la llum pels finestrals,
no hi ha vides més enllà,
més enllà del riu de sang
he de tirar enfront a la riba,
una riba llunyana serà el rumb,
el que diviso i em crida,
la brúixola del destí es desorbita,
la remor dels dimonis va reblant.
Tot canvia per tornar a ser abans,
presents i futurs, criatures de la nit,
mor la llum pels finestrals
i la fosca renya els vius amb els udols dels morts.
(El Het Damberd és un cafè de la ciutat de Gent a Bèlgica on es reuneixen cada nit tota mena de personatges. Arribar-hi cap a les sis de la tarda i sortir-ne a les deu és una cosa habitual. Veure com el Sol del nord va desapareixent darrere les catedrals és una experiència fins a cert punt inquietant)
Mor la llum pels finestrals,
surten estrelles o satèl·lits frustrants,
mor la llum pels finestrals,
quina nit és aquesta que no saps?
Mor la llum pels finestrals,
no hi ha vides més enllà,
més enllà del riu de sang
he de tirar enfront a la riba,
una riba llunyana serà el rumb,
el que diviso i em crida,
la brúixola del destí es desorbita,
la remor dels dimonis va reblant.
Tot canvia per tornar a ser abans,
presents i futurs, criatures de la nit,
mor la llum pels finestrals
i la fosca renya els vius amb els udols dels morts.
(El Het Damberd és un cafè de la ciutat de Gent a Bèlgica on es reuneixen cada nit tota mena de personatges. Arribar-hi cap a les sis de la tarda i sortir-ne a les deu és una cosa habitual. Veure com el Sol del nord va desapareixent darrere les catedrals és una experiència fins a cert punt inquietant)
06/02/2010: 96 CANÇONS
El projecte ja compta amb 96 cançons des que va començar l'any 2006. N'estic molt orgullós. L''única manera gràcies a la qual hem pogut arribar a 96 cançons ha estat a base de treball, superant les dificultats, i creient en les possibilitats.
Moltes gràcies.
1 WHERE SHOULD I GO?
2 LAROM PRINCESS KINGDOM
3 CONTE DE MITJANIT
4 YOU HEART
5 SHE LEFT MY HEART AND THE LIGHT SHINES
6 LIKE THE SNOW OR THE RAIN WITH THE GO BETWEEN OF LOVE
7 DANAE
8 A L'ENTRADA D'UNA ESTACIÓ SUBTERRÀNIA
9 WASTED TIME
10 SHADELESS
11 SHE BELIEVES IN MY EYES
12 MY LOVE 1
13 ONCE UPON A TIME (MONDAY AFTERNOON)
14 A LA FÀBRICA DE SOMNIS DISTANTS
15 RES TORNARÀ
16 IT'S TOO LATE TO SEE PLANETS IN MY HEART PART 2
17 SO LONG
18 156
19 CANÇÓ DEL SILENCI
20 TERRA DE LLÀGRIMES I VENT
21 ET NECESSITO
22 UPSTAIRS GAOL
23 EL REFUGI D'AINET
24 ESPECTRE
25 LA PRIMAVERA DE LA BET
26 A PLACE FOR YOU
27 A LOVE AT THE MOUNTAINS
28 DREAM24
29 FANALS
30 AMB EL TEMPS A FAVOR
31 YOU
32 LLUMS DEL NORD
33 INTERLUDE
34 SOL BAIX
35 A DREAM OF A BLESSED SPIRIT
36 A WOMAN'S FACE
37 A VALEDICITON FORBIDDING MOURNING
38 LE DORMEUR DU VAL
39 EL DO
40 FANTASIES DE GENT (SOLEDAT)
41 INFIDELS (LLUMS I OMBRES)
42 UN NOU ALÈ
43 EN AQUELL BAR
44 MOTIU PER VIURE
45 DEIXA TEMPS
46 BOIRA
47 THIS IS YOU
48 SURT
49 ODISSEA
50 VINE
51 TITANS
52 VOLS
53 LA NOIA DE L'ASTROLABI
54 EL BOSC DELS SUÏCIDES
55 AQUESTA NIT A SARRIÀ
56 FIRST TIME
57 MENTS BUIDES
58 ATURAT
59 BRILLES
60 ETS REAL
61 THE NIGHT
62 MUSA ARANYA
63 RELIGIÓ NOCTURNA
64 RÊVEN
65 DISTÀNCIA
66 ELS ARQUITECTES DE BABEL
67 ARA QUE ETS LLIURE
68 TOUCH
69 EL PLOR DEL FÈNIX
70 HIMNE
71 S'ACABA
72 FES-HO PER MI
73 DÉUS
74 VIDRES TRENCATS
75 KISS ME OR ELSE GO HOME
76 MÉS DEL QUE CREUS
77 NOMÉS EL TEMPS
78 WINTER SONG
79 TILL THIS ENDS
80 ELLA ESCRIURÀ ELS MANAMENTS
81 BUSCANT L'AURORA
82 NINA
83 BLANES
84 CIUTATS PROHIBIDES
85 VOLTES AL SOL
86 CANVIAR
87 POR A LA VICTÒRIA
88 DESAMOR
89 BREAK OF DAY
90 O ME
91 DESIG
92 VERITAT
93 TRUE MINDS
94 BLUE SKIES OF THE MOON ON THE EARTH
95 VIETNAM
96 B DE BOHEMI
Moltes gràcies.
1 WHERE SHOULD I GO?
2 LAROM PRINCESS KINGDOM
3 CONTE DE MITJANIT
4 YOU HEART
5 SHE LEFT MY HEART AND THE LIGHT SHINES
6 LIKE THE SNOW OR THE RAIN WITH THE GO BETWEEN OF LOVE
7 DANAE
8 A L'ENTRADA D'UNA ESTACIÓ SUBTERRÀNIA
9 WASTED TIME
10 SHADELESS
11 SHE BELIEVES IN MY EYES
12 MY LOVE 1
13 ONCE UPON A TIME (MONDAY AFTERNOON)
14 A LA FÀBRICA DE SOMNIS DISTANTS
15 RES TORNARÀ
16 IT'S TOO LATE TO SEE PLANETS IN MY HEART PART 2
17 SO LONG
18 156
19 CANÇÓ DEL SILENCI
20 TERRA DE LLÀGRIMES I VENT
21 ET NECESSITO
22 UPSTAIRS GAOL
23 EL REFUGI D'AINET
24 ESPECTRE
25 LA PRIMAVERA DE LA BET
26 A PLACE FOR YOU
27 A LOVE AT THE MOUNTAINS
28 DREAM24
29 FANALS
30 AMB EL TEMPS A FAVOR
31 YOU
32 LLUMS DEL NORD
33 INTERLUDE
34 SOL BAIX
35 A DREAM OF A BLESSED SPIRIT
36 A WOMAN'S FACE
37 A VALEDICITON FORBIDDING MOURNING
38 LE DORMEUR DU VAL
39 EL DO
40 FANTASIES DE GENT (SOLEDAT)
41 INFIDELS (LLUMS I OMBRES)
42 UN NOU ALÈ
43 EN AQUELL BAR
44 MOTIU PER VIURE
45 DEIXA TEMPS
46 BOIRA
47 THIS IS YOU
48 SURT
49 ODISSEA
50 VINE
51 TITANS
52 VOLS
53 LA NOIA DE L'ASTROLABI
54 EL BOSC DELS SUÏCIDES
55 AQUESTA NIT A SARRIÀ
56 FIRST TIME
57 MENTS BUIDES
58 ATURAT
59 BRILLES
60 ETS REAL
61 THE NIGHT
62 MUSA ARANYA
63 RELIGIÓ NOCTURNA
64 RÊVEN
65 DISTÀNCIA
66 ELS ARQUITECTES DE BABEL
67 ARA QUE ETS LLIURE
68 TOUCH
69 EL PLOR DEL FÈNIX
70 HIMNE
71 S'ACABA
72 FES-HO PER MI
73 DÉUS
74 VIDRES TRENCATS
75 KISS ME OR ELSE GO HOME
76 MÉS DEL QUE CREUS
77 NOMÉS EL TEMPS
78 WINTER SONG
79 TILL THIS ENDS
80 ELLA ESCRIURÀ ELS MANAMENTS
81 BUSCANT L'AURORA
82 NINA
83 BLANES
84 CIUTATS PROHIBIDES
85 VOLTES AL SOL
86 CANVIAR
87 POR A LA VICTÒRIA
88 DESAMOR
89 BREAK OF DAY
90 O ME
91 DESIG
92 VERITAT
93 TRUE MINDS
94 BLUE SKIES OF THE MOON ON THE EARTH
95 VIETNAM
96 B DE BOHEMI
05/02/2010: Gravacions a Bèlgica
Ments Buides
Des de Bèlgica segueixo fent moltes coses. Les gravacions que estic fent no són de primera qualitat, però tenen una puresa que els discos no poden aconseguir. Em vaig descarregar un gravador multipistes i estic gaudint molt posant petits detalls a cada una de les cançons i gravant noves veus. Estic treballant i escrivint un munt i també em sento una mica cansat veient el nostre país des de fora, sempre estem igual, l'esgotament general de la gent és també compartit per mi, però cada vegada crec menys en qualsevol debat identitari. Estudio Filologia Francesa i em sorprèn enormement veure com els mateixos francesos reconeixen a Catalunya com una nació, i si no mireu la portada del diari le Monde del dia dels refeèndums. No serà que el nacionalisme sigui del signe que sigui sempre necessita buscar enemics per tot arreu? Per altra banda, em pregunto moltes coses. Veient com hi ha pobles d'Europa i Estats on s'imposa una lògica demogràfica i cultural enorme. Si realment estiguéssim orgullosos de la nostra cultura i de la nostra història i tradició política no deixaríem que la nostra llengua no fos oficial a Europa. Com ja debeu saber a Bèlgica es parla flamenc, francès i alemany. Doncs bé les tres llengües són oficials de l'Estat Belga malgrat l'alemany el parlin poc més de 100.000 persones. Tolerància i respecte? Bé, tampoc cal ser utòpics. Els Valons i els Flamencs s'odien força i la convivència mai ha estat senzilla entre les dues comunitats ja que, de fet, són antagòniques. Però almenys conviuen relativament i, encara més important, estan en certa igualtat cultural.
Crec que falta una mica d'empenta en aquest país nostre, sense ser demagògics, sense fer discursos de protesta barats i previsibles podem seguir avançant cap a una major llibertat. Per mi la llibertat és el poder d'escriure i de pensar sense controls d'opinió, per mi la llibertat és entrar a internet i poder accedir a totes les pàgines (només cal veure el cas de la Xina on no es pot accedir a la metitat de vídeos de YouTube), per mi la llibertat és poder anar a la biblioteca o a la llibreria i comprar llibres i enriquir-me sense que em controlin, de poder parlar la meva llengua als governs que estan per sobre meu i poder cantar el que penso i el que sento, per mi per ser lliure no cal canviar el món completament, hi ha una història i unes estructures democràtiques i polítiques, fins i tot econòmiques, que avalen sobradament molts elements del sistema europeu, i de l'estat del benestar, dir que el sistema està podrit em sembla una enorme mentida, per mi només cal destruir una mica per seguir construint, posar les coses a lloc, empresonar els corruptes, només cal ser racional i entendre per on van les coses. Llençar cohets em sembla inútil, el que importa de debò són les persones i les seves qualitats de vida i, òbviament, el fet que la cultura i la llengua de la meva nació sense estat siguin posats al mateix nivell que la resta de socis europeus, per mi, milloraria la meva qualitat de vida. Em sentiria veritablement del món.
Tot i així Espanya és un lloc del món prou interessant malgrat té moltes contradiccions i absurditats, des de fora de la península el persistent esforç per donar una imatge unida d'Espanya ha estat inútil. Cal saber-ho, així evitarem d'anar fora amb complexes. Són recorrents les converses Where are you from? From Barcelona. Oh catalan then! Per tant tampoc hem de mantenir un discurs combatiu a l'estil trabucaire. La nostra llengua i cultura són conegudes i a partir d'aquí cadascú que tingui les inclinacions polítiques que consideri oportunes. Des de fora vaig llegir l'editorial de la Dignitat de Catalunya i he de dir que em va sorprendre la seva sensatesa. Al final és una qüestió de dignitat i de respecte. Es tracta d'això, de respecte per la cultura, i si aquest respecte no arriba, doncs llavors cal fer un pensament seriós.
Enmig de tots els referèndums per la independència pels quals em commoc emocionalment des de la ciutat on sóc, vaig preguntar a la meva àvia si votaria Sí o No en una eventual Consulta a Barcelona, va respondre, i tant que sí fill, doncs per què votes Convergència llavors si és un partit que el primer que faci quan guanyi les pròximes eleccions serà pactar amb el PP?
És que és tanta la contradicció en la que vivim. Si decidim que som independentistes doncs votem independista, sempre igual, sempre amb por i sense saber el que exactament desitgem, fent passes raquítiques i malaltisses i sempre mirant enrere per si hem de retrocedir. No et sembla estrany que el tirpartit tan titllat d'espanyolista i de tot el que vulguis sigui el Govern Català que més ha avançat en l'autogovern i en el finançament de tota la història? I la meva àvia seguirà votant el partit del Pujol que durant vint anys va poder canviar moltes coses i no va res més que seure i esperar, amb seny si ho voleu, però amb una gran passivitat. Els primers a respectar al nostra dignitat hauríem de ser nosaltres, som un poble, sí, som una nació, també, som una societat moderna, oberta i tolerant, també, tenim una llengua pròpia i una cultura que és molt important i que certmanet tindrà coses a envenjar a la resta de cultures però tampoc en escreix tenint en compte com de petits som. També fa molt de mal el fet que alguns polítics i altres persones no deixin de parlar dels Països Catalans, no m'agrada sentir la gent parlant en aquests termes, per mi tot això és molt secundari i, a més, ofèn a molta gent que viu en els territoris veïns a Catalunya. Hauríem de ser una mica més respectuosos, de la mateixa manera que volem que se'ns respecti.
He estat gravant algunes de les cançons de la maqueta Elixir i de Religió Nocturna (2009) i voldria penjar aquesta que em sembla pertinent.
Per la meva banda, jo no sé veure ni dreta ni esquerra, només veig amunt i avall i ments buides per tot arreu.
Descarrega:
Ments Buides
Ningú vol saber el que sabem
que som nosaltres qui ha de decidir què fer,
S’ha rebel·lat la quietud
i ja és el nostre temps però no vull prendre-hi part,
Si vaig decidir no posar-me al vostre costat
per què us costa tant acceptar-ho?
Trio ser sincer en un món ple de mentides
o escullo de l’imperi de la mediocritat?
No vull enemics ni ideoligies falses,
crec més en la voluntat,
I no vull callar, la veu em va tornant,
està escrita en el nou mil·leni
la meva vida es torna forta entre totes les altres
no crec des del que dius,
no crec en els teus líders.
Ningú no sap com em sento quan girant la vista
totes les ments estan buides,
I no puc fer res més que aguantar el pes
de voler ser diferent,
Em van ensenyar a pensar pel meu compte
i aixeco el cap i us miro al fons dels ulls
Trio ser sincer en un món ple de mentides
o escullo de l’imperi de la mediocritat?
No vull enemics ni ideoligies falses,
crec més en la voluntat,
I no vull callar, la veu em va tornant,
està escrita en el nou mil·leni
la meva vida es torna forta entre totes les altres
no crec des del que dius,
no crec en els teus líders.
Pere Vilanova (Elixir 2009, Premaqueta Bèlgica 2010)
Enregistrat a Sint Lievenspoortstraat 244, Gent (België)
Des de Bèlgica segueixo fent moltes coses. Les gravacions que estic fent no són de primera qualitat, però tenen una puresa que els discos no poden aconseguir. Em vaig descarregar un gravador multipistes i estic gaudint molt posant petits detalls a cada una de les cançons i gravant noves veus. Estic treballant i escrivint un munt i també em sento una mica cansat veient el nostre país des de fora, sempre estem igual, l'esgotament general de la gent és també compartit per mi, però cada vegada crec menys en qualsevol debat identitari. Estudio Filologia Francesa i em sorprèn enormement veure com els mateixos francesos reconeixen a Catalunya com una nació, i si no mireu la portada del diari le Monde del dia dels refeèndums. No serà que el nacionalisme sigui del signe que sigui sempre necessita buscar enemics per tot arreu? Per altra banda, em pregunto moltes coses. Veient com hi ha pobles d'Europa i Estats on s'imposa una lògica demogràfica i cultural enorme. Si realment estiguéssim orgullosos de la nostra cultura i de la nostra història i tradició política no deixaríem que la nostra llengua no fos oficial a Europa. Com ja debeu saber a Bèlgica es parla flamenc, francès i alemany. Doncs bé les tres llengües són oficials de l'Estat Belga malgrat l'alemany el parlin poc més de 100.000 persones. Tolerància i respecte? Bé, tampoc cal ser utòpics. Els Valons i els Flamencs s'odien força i la convivència mai ha estat senzilla entre les dues comunitats ja que, de fet, són antagòniques. Però almenys conviuen relativament i, encara més important, estan en certa igualtat cultural.
Crec que falta una mica d'empenta en aquest país nostre, sense ser demagògics, sense fer discursos de protesta barats i previsibles podem seguir avançant cap a una major llibertat. Per mi la llibertat és el poder d'escriure i de pensar sense controls d'opinió, per mi la llibertat és entrar a internet i poder accedir a totes les pàgines (només cal veure el cas de la Xina on no es pot accedir a la metitat de vídeos de YouTube), per mi la llibertat és poder anar a la biblioteca o a la llibreria i comprar llibres i enriquir-me sense que em controlin, de poder parlar la meva llengua als governs que estan per sobre meu i poder cantar el que penso i el que sento, per mi per ser lliure no cal canviar el món completament, hi ha una història i unes estructures democràtiques i polítiques, fins i tot econòmiques, que avalen sobradament molts elements del sistema europeu, i de l'estat del benestar, dir que el sistema està podrit em sembla una enorme mentida, per mi només cal destruir una mica per seguir construint, posar les coses a lloc, empresonar els corruptes, només cal ser racional i entendre per on van les coses. Llençar cohets em sembla inútil, el que importa de debò són les persones i les seves qualitats de vida i, òbviament, el fet que la cultura i la llengua de la meva nació sense estat siguin posats al mateix nivell que la resta de socis europeus, per mi, milloraria la meva qualitat de vida. Em sentiria veritablement del món.
Tot i així Espanya és un lloc del món prou interessant malgrat té moltes contradiccions i absurditats, des de fora de la península el persistent esforç per donar una imatge unida d'Espanya ha estat inútil. Cal saber-ho, així evitarem d'anar fora amb complexes. Són recorrents les converses Where are you from? From Barcelona. Oh catalan then! Per tant tampoc hem de mantenir un discurs combatiu a l'estil trabucaire. La nostra llengua i cultura són conegudes i a partir d'aquí cadascú que tingui les inclinacions polítiques que consideri oportunes. Des de fora vaig llegir l'editorial de la Dignitat de Catalunya i he de dir que em va sorprendre la seva sensatesa. Al final és una qüestió de dignitat i de respecte. Es tracta d'això, de respecte per la cultura, i si aquest respecte no arriba, doncs llavors cal fer un pensament seriós.
Enmig de tots els referèndums per la independència pels quals em commoc emocionalment des de la ciutat on sóc, vaig preguntar a la meva àvia si votaria Sí o No en una eventual Consulta a Barcelona, va respondre, i tant que sí fill, doncs per què votes Convergència llavors si és un partit que el primer que faci quan guanyi les pròximes eleccions serà pactar amb el PP?
És que és tanta la contradicció en la que vivim. Si decidim que som independentistes doncs votem independista, sempre igual, sempre amb por i sense saber el que exactament desitgem, fent passes raquítiques i malaltisses i sempre mirant enrere per si hem de retrocedir. No et sembla estrany que el tirpartit tan titllat d'espanyolista i de tot el que vulguis sigui el Govern Català que més ha avançat en l'autogovern i en el finançament de tota la història? I la meva àvia seguirà votant el partit del Pujol que durant vint anys va poder canviar moltes coses i no va res més que seure i esperar, amb seny si ho voleu, però amb una gran passivitat. Els primers a respectar al nostra dignitat hauríem de ser nosaltres, som un poble, sí, som una nació, també, som una societat moderna, oberta i tolerant, també, tenim una llengua pròpia i una cultura que és molt important i que certmanet tindrà coses a envenjar a la resta de cultures però tampoc en escreix tenint en compte com de petits som. També fa molt de mal el fet que alguns polítics i altres persones no deixin de parlar dels Països Catalans, no m'agrada sentir la gent parlant en aquests termes, per mi tot això és molt secundari i, a més, ofèn a molta gent que viu en els territoris veïns a Catalunya. Hauríem de ser una mica més respectuosos, de la mateixa manera que volem que se'ns respecti.
He estat gravant algunes de les cançons de la maqueta Elixir i de Religió Nocturna (2009) i voldria penjar aquesta que em sembla pertinent.
Per la meva banda, jo no sé veure ni dreta ni esquerra, només veig amunt i avall i ments buides per tot arreu.
Descarrega:
Ments Buides
Ningú vol saber el que sabem
que som nosaltres qui ha de decidir què fer,
S’ha rebel·lat la quietud
i ja és el nostre temps però no vull prendre-hi part,
Si vaig decidir no posar-me al vostre costat
per què us costa tant acceptar-ho?
Trio ser sincer en un món ple de mentides
o escullo de l’imperi de la mediocritat?
No vull enemics ni ideoligies falses,
crec més en la voluntat,
I no vull callar, la veu em va tornant,
està escrita en el nou mil·leni
la meva vida es torna forta entre totes les altres
no crec des del que dius,
no crec en els teus líders.
Ningú no sap com em sento quan girant la vista
totes les ments estan buides,
I no puc fer res més que aguantar el pes
de voler ser diferent,
Em van ensenyar a pensar pel meu compte
i aixeco el cap i us miro al fons dels ulls
Trio ser sincer en un món ple de mentides
o escullo de l’imperi de la mediocritat?
No vull enemics ni ideoligies falses,
crec més en la voluntat,
I no vull callar, la veu em va tornant,
està escrita en el nou mil·leni
la meva vida es torna forta entre totes les altres
no crec des del que dius,
no crec en els teus líders.
Pere Vilanova (Elixir 2009, Premaqueta Bèlgica 2010)
Enregistrat a Sint Lievenspoortstraat 244, Gent (België)
Pere Vilanova actualment és a Bèlgica. Des de la distància però també segueix en certa manera persent. Ha publicat recentment el llibre de poemes Les Arrels Impossibles (Ploion Editors) un llibre en el qual es destaca una revolució generacional, una crítica als interessos artístics i socials, una recerca personal d'identitat, el crit exhaltat de l'amor i la recerca de la joventut. Molts elements hi són presents, i es tracta d'una obra que caldria jutjar d'interessant (tal i com ha fet el poeta, President de la Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte i Montserrat). Pere Vilanova torna a l'Astrolabi dilluns que ve, es tracta d'un concert únic que no tindrà repeticions fins d'aquí un any com a mínim, de manera que us encoratjo a descobrir si encara no ho heu fet un artista que parla de l'amistat, de l'amor i el desamor, del dolor i la soledat, de l'aventura de viure i que musica poemes de Foix, de Shakespeare de Rimbaud, d'Espriu. Les seves cançons arriben a l'ànima, la seva música té diferents estils, pop, rock, alternatiu, indie... arrisqueu-vos i assitiu a l'Astrolabi el dilluns dia 21 de desembre a les 22:30h i veureu de què us parlo.
L'Astrolabi
C/ Martinez de la Rosa num14
L3, L5 Diagonal
FGC Gràcia
Us adjunto aquí el text de pròleg del seu llibre Les Arrels Impossibles desitjant-vos veure la setmana que ve.
Un riu cabalós de literatura
Per què escrivim?, per què llegim? Som animals literaris que, més enllà d’existir, ens pensem, ens interpel·lem, ens entossudim a explicar-nos, sentim l’impuls d’imaginar i de contar històries. Les arrels impossibles és un riu que davalla vigorós i agosarat pels arriscats pendents de la literatura, un riu on la transparència de l’aigua més límpida s’enterboleix amb el fang del trajecte i del temps per fer-lo menys ingenu, menys pur, més matèric, més radicalment cos viu que esdevé i es transforma.
Les arrels impossibles és una obra polifònica on conflueixen una delicada veu amorosa (“és massa difícil construir cap tendresa si no ets aquí”) i enjogassada amb la veu descarnada de qui es rebel·la generacionalment contra un món que intueix decrèpit i que de vegades es torna hostil (“sóc de la generació del silenci i les pors,/ generació d’un món que en el declivi es balanceja”). Hi ha, doncs, passió i revolta. Però Les arrels impossibles no és ni de bon tros tan sols un llibre eròtic i de contestació: és fonamentalment l’expressió d’un compromís de Pere Vilanova amb ell mateix, una pugna tenaç entre Pere Vilanova i l’autor que escriu, un persistent esforç de construcció d’un personatge que ha de dur el seu nom (“sé que trobaré el meu lloc més tard que d’hora”).
L’obra s’estructura en tres parts: Cendres lluminoses, Coratge i Rêven, d’extensió, dimensions i plantejaments formals ben diversos. Pere Vilanova hi alterna proses poètiques, poemes llargs amb divisions internes, breus pinzellades de pensaments... Pertot, però, batega -si es vol, discretament- l’home que vol saber, que aposta sense concessions per la lucidesa: vol entendre, vol viure. Des de les primeres proses de Cendres lluminoses descobrim el poeta de talent que ens commou amb imatges bellíssimes (“m’expandeixo de nit”), l’home sensual que celebra el plaer de sentir, el cartògraf de paisatges eterns i misteriosos, l’escriptor subtil (“l’austeritat del jardí és guardada dins el marc, un home elegant n’adorm l’escletxa clara”), l’artista conscient del llegat que encarna, que s’afirma des del món, transgredint-lo, encenent-lo, estimant-lo (“i com un àtom monstruós s’estenia el corn trencat de l’Art enllà de les estepes desèrtiques dels que no sabien com estimar”).
A Les arrels impossibles reconeixem el poeta existencial, que pensa, que s’interroga: “Què crema primer, el cor o l’ànima?/ A qui ets infidel quan pactes amb tu?” i, més endavant, a La Víctima: “Què farà la vida després de mi?”. Hi ensopeguem arreu, fascinats, amb una teranyina de lectures i referències literàries, com al seu A Lord Sebastian, que ens remet a la degradació d’un món que Evelyn Waugh evoca a Brideshead Revisited i que Pere Vilanova reviu per a nosaltres: “Parla’m de no pensar en el que sento (...) Tota vida està lligada amb la corda més fina, la balança entre l’odi, el deure, la llibertat, la tendresa del vi inexpert.”
Ara bé, al costat del Pere Vilanova més reflexiu i sever, apareix adesiara el somriure clar del seu rostre més vital, com quan ens diu: “Procura tenir la copa de l’ànima a punt de vessar” o “Vull ser més, em cal més, desembolicar el premi del destí en els llocs més impropis” (a Tournesol, 3). I en el mateix text aquest esplèndid, colpidorament visual i vigorós: “Pensava en el vi, pensava amb el vi i en la copa plena que brillava, que s’encenia dins la font. Pensava en les pedres llises.”
La segona part de Les arrels impossibles, Coratge, arrenca amb una trasbalsadora citació d’Edgar Allan Poe que ens duu de la mà fins al llindar on la realitat es precipita en el misteri: “van proferir un crit d’horror inefable en adonar-se que la roba mortuòria i la màscara cadavèrica, que havien agafat amb una brusquedat tan violenta, no contenien cap forma tangible.” A Coratge Pere Vilanova deixa enrere el predomini de la prosa poètica que havíem trobat a Cendres lluminoses i opta preferentment pel vers, sovint encadenant cicles com el del poema Fes-ho per mi, en onze parts, o Recuperació, en cinc.
En conjunt, els textos de Coratge solen ser més incisius, potser més compromesos, que els de Centres lluminoses, més discursius o narratius. A Coratge Pere Vilanova ens sorprèn sovint amb uns versos enlluernadors, que semblen cisellats per la convicció que transmeten, com si fossin divises, consignes que ens conviden a ser. De fet, el primer poema de Coratge, ben representatiu d’aquest moment de l’obra, Generació del silenci, constitueix gairebé una declaració de principis i hi descobrim fragments tan generosos de plenitud com: “penetrar en els cors dels altres/ i amb una navalla esmolada gravar/ sobre el múscul cardíac les inicials del nom.” o “Parlem-nos un moment sense màscares,/ mostrant les nostres arrugues imperfectes,/ parlem com en un desert”. I un missatge semblantment interpel·lador el percebem amb nitidesa als versos finals, solemnes i pertorbadors, de Deure: “Si penses que en algun lloc ha mort tothom/ sabràs que ara tu ets aquí per sobreviure'ls.”
El Coratge que invoca la veu poètica al títol d’aquesta segona part del llibre és el que, al capdavall, constatem amb força quan l’autor proclama, convidant-nos a sumar-nos-hi, el goig de l’aventura: “Corre cor, queden naus en què embarcar./ Corre cor, els misteris ens esperen.” Però, com ja he escrit, no hi ha tan sols un crit exaltat d’entusiasme, sinó que alena arreu, com un ressò de fons que a cops assumeix tot el pes del vers, el dolor pressentit, la saviesa que adverteix severa, com una Sibil·la, la desolació que irromprà en els nostres dies, la fragilitat que el temps feliç tendeix a fer-nos oblidar però que en certa manera anuncia: “més val cremar/ els llavis de la nit i afrontar els fats./ (...)/ Però vigila amb els talls esmolats del destí.”
Al Poema al Rick’s Bar el poeta conclou: “la vida és al centre d’un somni absurd,/ però hi ha refugis on amagar-se en secret.” Uns refugis on anem a cercar el coratge que ens caldrà, com ens diu a Petjades: “per degollar les ombres”. Uns recers que per a Vilanova tenen a veure amb l’amor, amb la música i amb la literatura. I, plantejant la seva escriptura des del primer jo, el més personal, cap a un jo més col·lectiu, més compartit, més universal, la veu de l'autor es demana i es respon, descarnat, amb el coratge que reivindica i que ens dignifica: “Qui sóc jo? Un nom més/ al mur de la vida.”
Pere Vilanova tanca el llibre amb la darrera part, Rêven (“Oh coratge desgastat perdut a les costes de Rêven!”), una breu seqüència de proses, com si fossin impressions, anotacions de somnis, de records, com si es tractés d’una confessió després d’un naufragi, com si el llibre es tanqués com començava, en un diàleg amb ell mateix, cercant-se, construint-se.
Carles Duarte i Montserrat
Barcelona, juny de 2009
L'Astrolabi
C/ Martinez de la Rosa num14
L3, L5 Diagonal
FGC Gràcia
Us adjunto aquí el text de pròleg del seu llibre Les Arrels Impossibles desitjant-vos veure la setmana que ve.
Un riu cabalós de literatura
Per què escrivim?, per què llegim? Som animals literaris que, més enllà d’existir, ens pensem, ens interpel·lem, ens entossudim a explicar-nos, sentim l’impuls d’imaginar i de contar històries. Les arrels impossibles és un riu que davalla vigorós i agosarat pels arriscats pendents de la literatura, un riu on la transparència de l’aigua més límpida s’enterboleix amb el fang del trajecte i del temps per fer-lo menys ingenu, menys pur, més matèric, més radicalment cos viu que esdevé i es transforma.
Les arrels impossibles és una obra polifònica on conflueixen una delicada veu amorosa (“és massa difícil construir cap tendresa si no ets aquí”) i enjogassada amb la veu descarnada de qui es rebel·la generacionalment contra un món que intueix decrèpit i que de vegades es torna hostil (“sóc de la generació del silenci i les pors,/ generació d’un món que en el declivi es balanceja”). Hi ha, doncs, passió i revolta. Però Les arrels impossibles no és ni de bon tros tan sols un llibre eròtic i de contestació: és fonamentalment l’expressió d’un compromís de Pere Vilanova amb ell mateix, una pugna tenaç entre Pere Vilanova i l’autor que escriu, un persistent esforç de construcció d’un personatge que ha de dur el seu nom (“sé que trobaré el meu lloc més tard que d’hora”).
L’obra s’estructura en tres parts: Cendres lluminoses, Coratge i Rêven, d’extensió, dimensions i plantejaments formals ben diversos. Pere Vilanova hi alterna proses poètiques, poemes llargs amb divisions internes, breus pinzellades de pensaments... Pertot, però, batega -si es vol, discretament- l’home que vol saber, que aposta sense concessions per la lucidesa: vol entendre, vol viure. Des de les primeres proses de Cendres lluminoses descobrim el poeta de talent que ens commou amb imatges bellíssimes (“m’expandeixo de nit”), l’home sensual que celebra el plaer de sentir, el cartògraf de paisatges eterns i misteriosos, l’escriptor subtil (“l’austeritat del jardí és guardada dins el marc, un home elegant n’adorm l’escletxa clara”), l’artista conscient del llegat que encarna, que s’afirma des del món, transgredint-lo, encenent-lo, estimant-lo (“i com un àtom monstruós s’estenia el corn trencat de l’Art enllà de les estepes desèrtiques dels que no sabien com estimar”).
A Les arrels impossibles reconeixem el poeta existencial, que pensa, que s’interroga: “Què crema primer, el cor o l’ànima?/ A qui ets infidel quan pactes amb tu?” i, més endavant, a La Víctima: “Què farà la vida després de mi?”. Hi ensopeguem arreu, fascinats, amb una teranyina de lectures i referències literàries, com al seu A Lord Sebastian, que ens remet a la degradació d’un món que Evelyn Waugh evoca a Brideshead Revisited i que Pere Vilanova reviu per a nosaltres: “Parla’m de no pensar en el que sento (...) Tota vida està lligada amb la corda més fina, la balança entre l’odi, el deure, la llibertat, la tendresa del vi inexpert.”
Ara bé, al costat del Pere Vilanova més reflexiu i sever, apareix adesiara el somriure clar del seu rostre més vital, com quan ens diu: “Procura tenir la copa de l’ànima a punt de vessar” o “Vull ser més, em cal més, desembolicar el premi del destí en els llocs més impropis” (a Tournesol, 3). I en el mateix text aquest esplèndid, colpidorament visual i vigorós: “Pensava en el vi, pensava amb el vi i en la copa plena que brillava, que s’encenia dins la font. Pensava en les pedres llises.”
La segona part de Les arrels impossibles, Coratge, arrenca amb una trasbalsadora citació d’Edgar Allan Poe que ens duu de la mà fins al llindar on la realitat es precipita en el misteri: “van proferir un crit d’horror inefable en adonar-se que la roba mortuòria i la màscara cadavèrica, que havien agafat amb una brusquedat tan violenta, no contenien cap forma tangible.” A Coratge Pere Vilanova deixa enrere el predomini de la prosa poètica que havíem trobat a Cendres lluminoses i opta preferentment pel vers, sovint encadenant cicles com el del poema Fes-ho per mi, en onze parts, o Recuperació, en cinc.
En conjunt, els textos de Coratge solen ser més incisius, potser més compromesos, que els de Centres lluminoses, més discursius o narratius. A Coratge Pere Vilanova ens sorprèn sovint amb uns versos enlluernadors, que semblen cisellats per la convicció que transmeten, com si fossin divises, consignes que ens conviden a ser. De fet, el primer poema de Coratge, ben representatiu d’aquest moment de l’obra, Generació del silenci, constitueix gairebé una declaració de principis i hi descobrim fragments tan generosos de plenitud com: “penetrar en els cors dels altres/ i amb una navalla esmolada gravar/ sobre el múscul cardíac les inicials del nom.” o “Parlem-nos un moment sense màscares,/ mostrant les nostres arrugues imperfectes,/ parlem com en un desert”. I un missatge semblantment interpel·lador el percebem amb nitidesa als versos finals, solemnes i pertorbadors, de Deure: “Si penses que en algun lloc ha mort tothom/ sabràs que ara tu ets aquí per sobreviure'ls.”
El Coratge que invoca la veu poètica al títol d’aquesta segona part del llibre és el que, al capdavall, constatem amb força quan l’autor proclama, convidant-nos a sumar-nos-hi, el goig de l’aventura: “Corre cor, queden naus en què embarcar./ Corre cor, els misteris ens esperen.” Però, com ja he escrit, no hi ha tan sols un crit exaltat d’entusiasme, sinó que alena arreu, com un ressò de fons que a cops assumeix tot el pes del vers, el dolor pressentit, la saviesa que adverteix severa, com una Sibil·la, la desolació que irromprà en els nostres dies, la fragilitat que el temps feliç tendeix a fer-nos oblidar però que en certa manera anuncia: “més val cremar/ els llavis de la nit i afrontar els fats./ (...)/ Però vigila amb els talls esmolats del destí.”
Al Poema al Rick’s Bar el poeta conclou: “la vida és al centre d’un somni absurd,/ però hi ha refugis on amagar-se en secret.” Uns refugis on anem a cercar el coratge que ens caldrà, com ens diu a Petjades: “per degollar les ombres”. Uns recers que per a Vilanova tenen a veure amb l’amor, amb la música i amb la literatura. I, plantejant la seva escriptura des del primer jo, el més personal, cap a un jo més col·lectiu, més compartit, més universal, la veu de l'autor es demana i es respon, descarnat, amb el coratge que reivindica i que ens dignifica: “Qui sóc jo? Un nom més/ al mur de la vida.”
Pere Vilanova tanca el llibre amb la darrera part, Rêven (“Oh coratge desgastat perdut a les costes de Rêven!”), una breu seqüència de proses, com si fossin impressions, anotacions de somnis, de records, com si es tractés d’una confessió després d’un naufragi, com si el llibre es tanqués com començava, en un diàleg amb ell mateix, cercant-se, construint-se.
Carles Duarte i Montserrat
Barcelona, juny de 2009
18/09/2009: Grandaddy per sempre
Estic preparant l'últim viatge que em permetrà instal·lar-me definitivament a la meva nova casa a Ghent (Flandes, Bèlgica). Els comiats són difícils. Les cançons es queden, però nosaltres seguim avançant pels pendents atzarosos del temps i no sabem on ens porta el destí i ni tan sols quin és el nostre punt d'origen. Fa molt temps que tenia ganes d'escriure aquest article.
Grandaddy és el grup de música que m'he estimat més sempre, des que els vaig descobrir a Flaix TV en el programa Que vénen els indis! que portava el Pere Espinosa no he parat d'escoltar-los. Recordo el dia que els vaig escoltar per primer cop. Jo m'estava dutxant i el Pere Espinosa deia que tot seguit escoltaríem un grup d'homes tristos de Modesto (Califòrnia). El nom de Modesto per a una ciutat ja em va semblar suggerent de bon principi, melancòlic, vaig pensar. Llavors va començar a sonar "Now it's on" single del disc que presentaven en aquella època, l'any 2003, anomenat Sumday. Vaig pensar que Sumday era un nom molt interessant, una barreja de Sunday i Someday que em va fer pensar. La combinació de tot plegat amb la imatge que oferien en el videoclip, la dolça veu del cantant i compositor Jason Lytle, la manera de vestir i de comportar-se amb timidesa i tendresa van capgirar tot el meu l'ordre mental.
Jo només era un adolescent de 14 anys i buscava alguna mena de referència que fos única, a qui ningú més agradés i que d'alguna manera no hagués de compartir. Però aquell grup, aquella melodia em va remoure alguna cosa més. Vaig sentir la necessitat de quedar-me vivint en aquella pau i tristesa que m'inspirava la simplicitat d'un tema tan preciós com és Now it's on. No vaig dubtar, sabia que aquell seria probablement el meu grup ja que representaven millor que ningú el meu cànon estèitc. Amb uns quants diners que havia arreplegat me'n vaig anar a l'Fnac el dia següent i vaig comprar tots els discos que vaig trobar. No tenien ni tan sols una secció pròpia per a ells, els vaig haver de buscar per la lletra G general. Tot i així em vaig topar amb el disc que tan desitjava "Sumday", la portada era tal com me l'havia imaginada, tenia un aire melancòlic i misteriós que em captivava, una atmosfera agradabla que em convidava ser diferent. Jo llavors estudiava en una escola on els cànons eren seguits per la majoria i necessitava molt identificar-me amb tot allò que es pogués considerar diferent. Però per altra banda també sentia una gran tristesa al fons del meu cor. Veia com el món era un lloc ple de miralls i disfresses, de decorats i hipocresia contra la qual no es podia fer altra cosa que passar desapercebut. Però aquella portada, d'alguna manera, em deia que m'evadís, vine, vine amb mi, aquí hi ha un dels secrets més ben guardats del món. I com Alícia al país de les meravelles em vaig deixar anar.
Aquell llac de cristall ple de cignes va ser un referent per a mi durant l'adolescència. Juntament amb el Sumday també vaig adquirir The Sopthware Slump i The Broken Down Comforter Collection. Pel que fa a la música hi havia moltes diferències entre cada disc. El primer que vaig escoltar va ser el The Sopthware Slump que va causar en mi un impacte enorme. Ja des de la primera cançó "He's Simple, He's Dumb, He's the Pilot " vaig pensar que l'havia encertada. L'havia encertada. Aquell disc anomenat The Sopthware Slump parlava d'una raça humana confosa i aixefada sota un univers de ferralla digital i ordinadors. Amb un tema tan emotiu com "Jed the humanoid" vaig plorar, també amb "Underneath the weeping willow" i finalment amb "So you'll aim toward the sky" aquella mena de rèquiem confós s'acomiadava de les meves oïdes havent promulgat en els meus principis tot de desordres.
El segon disc que vaig escoltar va ser Sumday, completament diferent que l'infinit plany de The Sopthware Slump. Vaig llegir que la majoria de gent considerava que The Sopthware Slump era millor que Sumday. A mi, però, a primer cop d'ull em va agradar més Sumday. No vaig trobar ni una sola cançó innecessària, malgrat no fossin gaire originals en quant a composició. Aquell disc també va ser molt important per mi, amb temes sobretot com Now it's on, I'm on standby, The saddest vacant lot in all the world, Lost on yer merry war i sobretot The warming sun amb el qual vaig començar la història d'amor de la novel·la que jo mateix escriuria uns anys més tard anomenada Conte de Fades.
Llavors, prosseguint amb la meva audició meravellosa em vaig escoltar The Broken Down Comforter Collection. Era el disc més antic. Si els altres dos dataven de principis del 2000, aquest darrer era una recompilació de cançons de finals dels anys noranta. Més tard vaig comprovar que es tractava de la unió de dos treballs anteriors: A pretty mess by this one band i Machines are not she. Segurament aquest disc era molt més desmanegat que els altres. La producció era més natural i caòtica i les cançons, un reflex d'un món estrany i a vegades ple d'hostilitat. Malgrat tot, temes com "Song for the Dishwasher" van clavar-se ben a dins.
Encara no havia arribat al fons del grup, però. De moment havia escoltat els que segurament eren els seus tres millors discos. Tots tres eren molt diferents i abordaven diferent estats d'ànim i diferents sensibilitats, però tots tres m'encataven. La veu de Jason em va atrapar i segurament gràcies a ell vaig posar-me a fer música i a provar-ho.
Així doncs un altre dia vaig tornar a l'Fnac i vaig trobar el que es considerava el primer treball que havien publicat: Under the Western Freeway. Alguna de les cançons d'aquest disc fosc i estrany em sonaven d'algun lloc, com si ja les portés a dins des de feia temps i només estiguessin esperant per sortir. Under the Western Freeway és un disc tremendament experimental i tremendament inexpert, però tot i així algunes de les millors peces de Grandaddy provenen d'aquest album. "Laughing Stock", "AM 180" o la mateixa "Under the Western Freeway" que consisteix en una escala major descendent tocada amb sintetizadors enmig d'un caos de sons em van impressionar.
Però el grup ja no tornaria mai a Barcelona després de l'any 2003 - un any més tard jo els havia descobert - o sigui que vaig haver de restar lluny dels seus directes i mirant d'accedir als seus discos com un fan més. Escoltava els seus discos en tot moment fins al punt que es van acabar convertint en el senyal d'identitat de la música que jo faria més tard. Podia escoltar la banda de Modesto i escriure poemes, compondre noves cançons o inventar nous móns. Finalment, quan vaig publicar l'any 2005 To a lost angel - Llum ambre vaig aprofitar la idea de crear un món a partir de l'art que ells m'havien fet sentir.
Ara jo ja havia començat a moure fitxa, qui sap si els nostres camins s'haguessin trobat algun cop. El cert és que l'any 2006 la banda anunciava la seva retirada definitiva i publicava dos treballs. El primer "Excrepts from the Diary of Todd Zilla" em va entusiamar. El tema final anomenat "Goodbye?" era una carta de comiat per a tots els seguidors. Aquest disc només tenia sis o set temes i es feia francament curt. Uns mesos més tard va aparèixer "Just like the fambly cat" que constituïa l'adéu definitiu del grup. Malgrat tothom va admirar aquest darrer treball, encara avui em segueix semblant un dels seus àlbums més fluixos, malgrat temes com "Elevate Myself" o "Summer it's Gone" són força entretinguts.
La banda de Califòrnia es desfà i Jason Lytle, autor i productor de totes les cançons decideix iniciar una gira en solitari. Els vídeos de la gira es poden veure al YouTube. Toca temes de sempre i alguns que només apareixen en un altre recopilatori que publicà el 2002 anomenat Concrete Dunes i se'l veu francamet desolat. Les cançons, només tocades per ell amb una guitarra i un sintetitzador, queden francament coixes. El guitarrista del grup Grandaddy, anomenat Fairchild, va publicar un disc l'any passat en solitari que, a parer meu, no està a l'alçada del seu antic grup.
Finalment, i després de tres anys de silenci i de frustracions, Jason Lytle ha acabat publicant un disc aquest any 2009 anomenat Yours Truly, the Commuter i que no és altra cosa que una preciosa carta de recuperació del seu antic i vell somni. A mi m'ha encantat, és un disc a l'alçada dels de la banda Grandaddy i en alguns aspectes supera l'anterior disc Just like the Fambly Cat. Cançons com la que dóna nom al disc o Forg't it són meravelles musicals.
Bé, això és tot, Grandaddy és un dels grups que més m'han marcat i si aquest text serveix perquè algú s'hi interessi n'estaré molt orgullós.
Una abraçada i ens veiem l'any que ve Catalunya!
Pere Vilanova.
www.myspace.com/perevilanova88
Grandaddy
http://www.youtube.com/results?search_query=grandaddy&search_type=&aq=f
Grandaddy és el grup de música que m'he estimat més sempre, des que els vaig descobrir a Flaix TV en el programa Que vénen els indis! que portava el Pere Espinosa no he parat d'escoltar-los. Recordo el dia que els vaig escoltar per primer cop. Jo m'estava dutxant i el Pere Espinosa deia que tot seguit escoltaríem un grup d'homes tristos de Modesto (Califòrnia). El nom de Modesto per a una ciutat ja em va semblar suggerent de bon principi, melancòlic, vaig pensar. Llavors va començar a sonar "Now it's on" single del disc que presentaven en aquella època, l'any 2003, anomenat Sumday. Vaig pensar que Sumday era un nom molt interessant, una barreja de Sunday i Someday que em va fer pensar. La combinació de tot plegat amb la imatge que oferien en el videoclip, la dolça veu del cantant i compositor Jason Lytle, la manera de vestir i de comportar-se amb timidesa i tendresa van capgirar tot el meu l'ordre mental.
Jo només era un adolescent de 14 anys i buscava alguna mena de referència que fos única, a qui ningú més agradés i que d'alguna manera no hagués de compartir. Però aquell grup, aquella melodia em va remoure alguna cosa més. Vaig sentir la necessitat de quedar-me vivint en aquella pau i tristesa que m'inspirava la simplicitat d'un tema tan preciós com és Now it's on. No vaig dubtar, sabia que aquell seria probablement el meu grup ja que representaven millor que ningú el meu cànon estèitc. Amb uns quants diners que havia arreplegat me'n vaig anar a l'Fnac el dia següent i vaig comprar tots els discos que vaig trobar. No tenien ni tan sols una secció pròpia per a ells, els vaig haver de buscar per la lletra G general. Tot i així em vaig topar amb el disc que tan desitjava "Sumday", la portada era tal com me l'havia imaginada, tenia un aire melancòlic i misteriós que em captivava, una atmosfera agradabla que em convidava ser diferent. Jo llavors estudiava en una escola on els cànons eren seguits per la majoria i necessitava molt identificar-me amb tot allò que es pogués considerar diferent. Però per altra banda també sentia una gran tristesa al fons del meu cor. Veia com el món era un lloc ple de miralls i disfresses, de decorats i hipocresia contra la qual no es podia fer altra cosa que passar desapercebut. Però aquella portada, d'alguna manera, em deia que m'evadís, vine, vine amb mi, aquí hi ha un dels secrets més ben guardats del món. I com Alícia al país de les meravelles em vaig deixar anar.
Aquell llac de cristall ple de cignes va ser un referent per a mi durant l'adolescència. Juntament amb el Sumday també vaig adquirir The Sopthware Slump i The Broken Down Comforter Collection. Pel que fa a la música hi havia moltes diferències entre cada disc. El primer que vaig escoltar va ser el The Sopthware Slump que va causar en mi un impacte enorme. Ja des de la primera cançó "He's Simple, He's Dumb, He's the Pilot " vaig pensar que l'havia encertada. L'havia encertada. Aquell disc anomenat The Sopthware Slump parlava d'una raça humana confosa i aixefada sota un univers de ferralla digital i ordinadors. Amb un tema tan emotiu com "Jed the humanoid" vaig plorar, també amb "Underneath the weeping willow" i finalment amb "So you'll aim toward the sky" aquella mena de rèquiem confós s'acomiadava de les meves oïdes havent promulgat en els meus principis tot de desordres.
El segon disc que vaig escoltar va ser Sumday, completament diferent que l'infinit plany de The Sopthware Slump. Vaig llegir que la majoria de gent considerava que The Sopthware Slump era millor que Sumday. A mi, però, a primer cop d'ull em va agradar més Sumday. No vaig trobar ni una sola cançó innecessària, malgrat no fossin gaire originals en quant a composició. Aquell disc també va ser molt important per mi, amb temes sobretot com Now it's on, I'm on standby, The saddest vacant lot in all the world, Lost on yer merry war i sobretot The warming sun amb el qual vaig començar la història d'amor de la novel·la que jo mateix escriuria uns anys més tard anomenada Conte de Fades.
Llavors, prosseguint amb la meva audició meravellosa em vaig escoltar The Broken Down Comforter Collection. Era el disc més antic. Si els altres dos dataven de principis del 2000, aquest darrer era una recompilació de cançons de finals dels anys noranta. Més tard vaig comprovar que es tractava de la unió de dos treballs anteriors: A pretty mess by this one band i Machines are not she. Segurament aquest disc era molt més desmanegat que els altres. La producció era més natural i caòtica i les cançons, un reflex d'un món estrany i a vegades ple d'hostilitat. Malgrat tot, temes com "Song for the Dishwasher" van clavar-se ben a dins.
Encara no havia arribat al fons del grup, però. De moment havia escoltat els que segurament eren els seus tres millors discos. Tots tres eren molt diferents i abordaven diferent estats d'ànim i diferents sensibilitats, però tots tres m'encataven. La veu de Jason em va atrapar i segurament gràcies a ell vaig posar-me a fer música i a provar-ho.
Així doncs un altre dia vaig tornar a l'Fnac i vaig trobar el que es considerava el primer treball que havien publicat: Under the Western Freeway. Alguna de les cançons d'aquest disc fosc i estrany em sonaven d'algun lloc, com si ja les portés a dins des de feia temps i només estiguessin esperant per sortir. Under the Western Freeway és un disc tremendament experimental i tremendament inexpert, però tot i així algunes de les millors peces de Grandaddy provenen d'aquest album. "Laughing Stock", "AM 180" o la mateixa "Under the Western Freeway" que consisteix en una escala major descendent tocada amb sintetizadors enmig d'un caos de sons em van impressionar.
Però el grup ja no tornaria mai a Barcelona després de l'any 2003 - un any més tard jo els havia descobert - o sigui que vaig haver de restar lluny dels seus directes i mirant d'accedir als seus discos com un fan més. Escoltava els seus discos en tot moment fins al punt que es van acabar convertint en el senyal d'identitat de la música que jo faria més tard. Podia escoltar la banda de Modesto i escriure poemes, compondre noves cançons o inventar nous móns. Finalment, quan vaig publicar l'any 2005 To a lost angel - Llum ambre vaig aprofitar la idea de crear un món a partir de l'art que ells m'havien fet sentir.
Ara jo ja havia començat a moure fitxa, qui sap si els nostres camins s'haguessin trobat algun cop. El cert és que l'any 2006 la banda anunciava la seva retirada definitiva i publicava dos treballs. El primer "Excrepts from the Diary of Todd Zilla" em va entusiamar. El tema final anomenat "Goodbye?" era una carta de comiat per a tots els seguidors. Aquest disc només tenia sis o set temes i es feia francament curt. Uns mesos més tard va aparèixer "Just like the fambly cat" que constituïa l'adéu definitiu del grup. Malgrat tothom va admirar aquest darrer treball, encara avui em segueix semblant un dels seus àlbums més fluixos, malgrat temes com "Elevate Myself" o "Summer it's Gone" són força entretinguts.
La banda de Califòrnia es desfà i Jason Lytle, autor i productor de totes les cançons decideix iniciar una gira en solitari. Els vídeos de la gira es poden veure al YouTube. Toca temes de sempre i alguns que només apareixen en un altre recopilatori que publicà el 2002 anomenat Concrete Dunes i se'l veu francamet desolat. Les cançons, només tocades per ell amb una guitarra i un sintetitzador, queden francament coixes. El guitarrista del grup Grandaddy, anomenat Fairchild, va publicar un disc l'any passat en solitari que, a parer meu, no està a l'alçada del seu antic grup.
Finalment, i després de tres anys de silenci i de frustracions, Jason Lytle ha acabat publicant un disc aquest any 2009 anomenat Yours Truly, the Commuter i que no és altra cosa que una preciosa carta de recuperació del seu antic i vell somni. A mi m'ha encantat, és un disc a l'alçada dels de la banda Grandaddy i en alguns aspectes supera l'anterior disc Just like the Fambly Cat. Cançons com la que dóna nom al disc o Forg't it són meravelles musicals.
Bé, això és tot, Grandaddy és un dels grups que més m'han marcat i si aquest text serveix perquè algú s'hi interessi n'estaré molt orgullós.
Una abraçada i ens veiem l'any que ve Catalunya!
Pere Vilanova.
www.myspace.com/perevilanova88
Grandaddy
http://www.youtube.com/results?search_query=grandaddy&search_type=&aq=f
30/08/2009: Adéu?
Sóc estudiant de periodisme i des de fa uns mesos que segueixo la trajectòria del cantautor de 20 anys Pere Vilanova. N'hi ha per deixar constància de la seva obra, tot i que penso que la seva vida encara ha de passar per molts canvis. Fill de Bacelona, de Moià i d'Àreu (al Pallars Sobirà), Vilanova és un autèntic desconegut encara, segons diu ell, aquesta ja és la intenció a fi de no haver d'estar lligat a cap voluntat discogràfica o projecte publicitari.
Tot i així, jo el vaig descobrir mig per casualitat i us puc assegurar que val la pena. Enguany ha estat seleccionat amb Titans com a cinquena millor cançó catalana de l'any, també ha estat nominat a disc català de l'any i temes del primer disc com La primavera de la Bet o Terra de llàgrimes i vent han estat merescudes guanyadores en d'altres certàmens. Tot i aíxí, us recomano que no us quedeu en la faceta del primer disc Titans i aprofundiu una mica més.
El segon disc acústic "All the heavy days are over" on Vilanova musica poemes en anglès, francès i català és una autèntica meravella de tendresa i intimitat. Les dues darreres maquetes que ha publicat aquest 2009 "Elixir" i "Religió nocturna", encara que mal gravades, aventuren les noves cançons i temàtiques d'un artista que sembla camaleònic i passa del registre més despullat i directe a l'estridència rítmica d'un pop rock que barreja influències d'Oasis, The Beatles o Bruce Springsteen. De les darreres maquetes destaco sens dubte "Infidels (llums i ombres)", "Un nou alè", "This is you" o "Només el temps" per la seva lletra Dylaniana.
Us convido a entrar dins l'univers de Pere Vilanova, podeu descarregar els dos discos des del seu myspace:
http://www.myspace.com/perevilanova88
i les 7 maquetes del cantautor des de la següent adreça;
http://www.archive.org/search.php?query=pere%20vilanova
Per altra banda, Pere Vilanova ha decidit fer una pausa d'un any durant el qual es dedicarà a preparar el tercer disc, segons vaig poder saber per boca seva; "Cal esperar el temps suficient per no fer passos en fals, cal fer lletres més madures, cal degolllar les ombres que ens imposen com a ídols a fi de trobar el propi camí". El cantautor marxa a Bèlgica - pàtria de cantautors com Brel - on té la intenció de perfeccionar el seu anglès i francès i d'escriure poesia.
Però el seu silenci no es perllongarà més enllà d'aquest Nadal en el qual publicarà "Les Arrels Impossibles" a Ploion Editors, Barcelona, un llibre de poemes amb un pròleg del poeta Carles Duarte on destaca el "talent (...) i la saviesa pressentida del poeta". Així doncs, amb escassos 20 anys, Pere Vilanova és un poeta, un cantautor, un artista que val molt la pena, amb una colla de concerts abans de la seva marxa definitiva (5 de Setembre al Rick's Bar, 7 de Setembre a l'Astrolabi i 10 de Setembre al Macondo Bar) amb una colla de cançons (vegi's el YouTube) i, sobretot, amb una ànsia de treball indescriptible i amb una obra polifònica darrere seu que l'avala.
Aquells que no pugueu assistir als darrers concerts de Vilanova, no us preocupeu, segons diu ell mateix: "El millor encara ha d'arribar, tinc la sensació que l'any que ve serà un molt bon any per a refer temes i pensar cap a on tiraré, qui sap, potser ho deixi, mai es pot saber això, només el temps pot parlar per nosaltres"
Quan se li pregunta sobre l'estat actual de la música en el nostre país ell respon amb una mirada misteriosa. "Estem en un moment dolcíssim, hi ha centenars de propostes interessants i som una cultura atractiva vista des de l'exterior, hem de seguir treballant fins a l'extenuació i obrir la ment a qualsevol tendència i possibilitat, cal respectar els nostres orígens, però sense esdevenir dogmàtics, som una cruïlla apedaçada amb milers de fragments d'altres països i no ens en podem amagar. Som el resultat de complicades equacions culturals, com la majoria de nacions meditarrànies, aquesta és la nostra força i la nostra feblesa. Hem de crear la nostra pròpia mitologia, igual que els anglosaxons han fet amb els Beatles, amb Dylan o Cohen"
I per acabar, m'agradaria deixar-vos una llista de cançons que personalment m'agraden de Pere Vilanova i que podeu escoltar ja sigui en alguna de les maquetes o discos com veure al YouTube:
· Boira
· Titans
· La noia de l'Astrolabi
· This is you
· Aturat
· A l'entrada d'una estació, subterrània... (J.V. Foix)
· So Long (William Shakespeare)
· El bosc dels suïcides
· Infidels (llums i ombres)
· Vine
· Veritat
· Himne
És l'adéu de Pere Vilanova? Opineu!
A.O.
Tot i així, jo el vaig descobrir mig per casualitat i us puc assegurar que val la pena. Enguany ha estat seleccionat amb Titans com a cinquena millor cançó catalana de l'any, també ha estat nominat a disc català de l'any i temes del primer disc com La primavera de la Bet o Terra de llàgrimes i vent han estat merescudes guanyadores en d'altres certàmens. Tot i aíxí, us recomano que no us quedeu en la faceta del primer disc Titans i aprofundiu una mica més.
El segon disc acústic "All the heavy days are over" on Vilanova musica poemes en anglès, francès i català és una autèntica meravella de tendresa i intimitat. Les dues darreres maquetes que ha publicat aquest 2009 "Elixir" i "Religió nocturna", encara que mal gravades, aventuren les noves cançons i temàtiques d'un artista que sembla camaleònic i passa del registre més despullat i directe a l'estridència rítmica d'un pop rock que barreja influències d'Oasis, The Beatles o Bruce Springsteen. De les darreres maquetes destaco sens dubte "Infidels (llums i ombres)", "Un nou alè", "This is you" o "Només el temps" per la seva lletra Dylaniana.
Us convido a entrar dins l'univers de Pere Vilanova, podeu descarregar els dos discos des del seu myspace:
http://www.myspace.com/perevilanova88
i les 7 maquetes del cantautor des de la següent adreça;
http://www.archive.org/search.php?query=pere%20vilanova
Per altra banda, Pere Vilanova ha decidit fer una pausa d'un any durant el qual es dedicarà a preparar el tercer disc, segons vaig poder saber per boca seva; "Cal esperar el temps suficient per no fer passos en fals, cal fer lletres més madures, cal degolllar les ombres que ens imposen com a ídols a fi de trobar el propi camí". El cantautor marxa a Bèlgica - pàtria de cantautors com Brel - on té la intenció de perfeccionar el seu anglès i francès i d'escriure poesia.
Però el seu silenci no es perllongarà més enllà d'aquest Nadal en el qual publicarà "Les Arrels Impossibles" a Ploion Editors, Barcelona, un llibre de poemes amb un pròleg del poeta Carles Duarte on destaca el "talent (...) i la saviesa pressentida del poeta". Així doncs, amb escassos 20 anys, Pere Vilanova és un poeta, un cantautor, un artista que val molt la pena, amb una colla de concerts abans de la seva marxa definitiva (5 de Setembre al Rick's Bar, 7 de Setembre a l'Astrolabi i 10 de Setembre al Macondo Bar) amb una colla de cançons (vegi's el YouTube) i, sobretot, amb una ànsia de treball indescriptible i amb una obra polifònica darrere seu que l'avala.
Aquells que no pugueu assistir als darrers concerts de Vilanova, no us preocupeu, segons diu ell mateix: "El millor encara ha d'arribar, tinc la sensació que l'any que ve serà un molt bon any per a refer temes i pensar cap a on tiraré, qui sap, potser ho deixi, mai es pot saber això, només el temps pot parlar per nosaltres"
Quan se li pregunta sobre l'estat actual de la música en el nostre país ell respon amb una mirada misteriosa. "Estem en un moment dolcíssim, hi ha centenars de propostes interessants i som una cultura atractiva vista des de l'exterior, hem de seguir treballant fins a l'extenuació i obrir la ment a qualsevol tendència i possibilitat, cal respectar els nostres orígens, però sense esdevenir dogmàtics, som una cruïlla apedaçada amb milers de fragments d'altres països i no ens en podem amagar. Som el resultat de complicades equacions culturals, com la majoria de nacions meditarrànies, aquesta és la nostra força i la nostra feblesa. Hem de crear la nostra pròpia mitologia, igual que els anglosaxons han fet amb els Beatles, amb Dylan o Cohen"
I per acabar, m'agradaria deixar-vos una llista de cançons que personalment m'agraden de Pere Vilanova i que podeu escoltar ja sigui en alguna de les maquetes o discos com veure al YouTube:
· Boira
· Titans
· La noia de l'Astrolabi
· This is you
· Aturat
· A l'entrada d'una estació, subterrània... (J.V. Foix)
· So Long (William Shakespeare)
· El bosc dels suïcides
· Infidels (llums i ombres)
· Vine
· Veritat
· Himne
És l'adéu de Pere Vilanova? Opineu!
A.O.
15/07/2009: DISCOGRAFIA COMPLETA
02/07/2009: Camins màgics
Aquests últims mesos han estat de gran intensitat. Suposo que no estic acostumat a escriure sobre el meu dia a dia en els blocs i prefereixo sempre penjar-hi imatges sobre la meva obra o fer referències indirectes a cançons. Els articles on parlo de mi o de les coses que m'agraden es poden comptar amb els dits de la mà. Ja fa força temps que em dedico a penjar informació a internet - tota la meva obra pot ser descarregada lliurament a pàgines com www.musicalliure.cat o a www.archive.org on hi podeu trobar totes les maquetes i discos. Bé, les descàrregues totals arriben ja a 1.500 i tenint en compte que no he mogut gaire els discos és tot un èxit.
La qüestió és que, suposo, em fa certa por anar dient; "ei mira què he fet! pots baixar-t'ho per tot arreu!" potser m'estimo més anar fent i component, fent petits treballs acústics i fent concerts en llocs poc concorreguts on jo no sigui l'altre, si no que pugui ser el Pere Vilanova amb les seves pors i temors i la seva guitarra, amb els seus concerts on cada dia hi ha un cinquanta per cent de cançons diferents o noves.
Són camins màgics els que han de fer les persones que escriuen i creen, tot i que massa sovint foscos i amb baralles violentes amb un mateix. El percentatge d'e-mails que no són respostos quan escrius una breu presentació sobre els teu projectes, la teva trajectòria i els teus somnis és altíssim; també és perfectament normal, hi ha moltíssima gent que es dedica a la música i que té la mateixa set d'ambicions i de marxar a fer concerts i a donar el millor d'un mateix que tu. Per tant, no cal lamentar-se de res, només treballar i treballar. La qüestió és que aquests darrers mesos abans de la meva marxa a Bèlgica durant un any, m'he estat preguntant sobre aquells ídols daurats de l'adolescència, sobre l'aparent feix de llum encegadora que admiràvem en comprar un disc o en anar a un concert i aquella aparença de despreocupació, d'haver arribat a dalt de l'escenari com per casualitat – un sentiment generalitzat a la nostra societat on ens fan creure que les coses es guanyen sense esforç – amb aquells cossos de ben segur treballats pel gimnàs fins a l'extrem, i en constatar-ho tot plegat, quina és la sinceritat que hi puc trobar? No hi ha transparències entre el discurs que em fan comprar i el que jo vull sentir, em crec el que jo vull, em crec el personatge treballat a base d'esforç però que dista tant de la figura real.
Ahir vam anar al Registre de la Propietat Intel·lectual. Últimament hem tingut alguns problemes amb la manera de fer universitària i més val prevenir-se. La manca de comunicació entre certs professors i els seus alumnes és notable; mails que no es contesten mai, dubtes que no es resolen, revisions d'exàmens on no es presenta ningú i doctors respectables que tenen un predomini de la ortografia que dista molt del que haurien de tenir les primeres espases de la societat intel·lectual. No vull tampoc estendre'm massa en una crítica destructiva de les maneres de fer, però el cert és que els estudiants no tenen en absolut un paper central en un nivell educatiu. Segurament no hi han ajudat la manca total de sentit de les accions encapçalades per les assemblees de certes facultats que van posar-se tots els mateixos alumnes en contra i van enganyar i distorsionar, amb mala intenció, incapaços de gestionar una protesta que s'hauria d'haver fet molts anys abans i que estava mancada de continguts; això no és maig del 68 i Bolonya no és un decret feixista a pesar del que el vostre imaginari corromput us faci pensar. Doncs bé, tinc la sensació que aquesta desconfiança en les capacitats de les noves generacions s'ha estès fins a límits insospitats i que, d'alguna manera, jo també estic cantant fora de temps i el meu intent de discurs artístic no ven perquè no té les garlandes d'una aparença i li manca la llum daurada d'un personatge fictici – com en els discos que compràvem de més joves.
Són ja uns quatre anys des d'aquell manyoc estrany de To a lost angel – Llum ambre (2005) i cada petita nova cançó i nova maqueta ha anat millorant una miqueta l'anterior fins que he arribat a Titans, a All the heavy days are over i a les dues parts connectades d'Elixir i Religió Nocturna. Prop de 110 cançons i moltes ganes de continuar endavant. Però tots tenim els nostres moments de debilitat, suposo, i el món canvia amb una rapidesa fugaç, transformant-se i en molts aspectes desconstruint-se. Ja només queden per admirar les llums antigues del passat, de personatges que per manca total d'informació s'han convertit en mites, em vénen al cap un munt de poetes morts, i un sincer orgull per algunes de les persones que m'envolten, sobretot aquella – que ja sap qui és – que amb el seu esforç constant i tenaç no deixa que la doblegui la inutilitat opulent dels professors universitaris ni els dubtes que s'imposen per manipular i destruir l'empenta i la capacitat del seu gènere, majoritari en l'àmbit de les universitats.
Els camins màgics són als paisatges interns – aquelles estances nevades en els racons del cor, aquelles valls deshabitades del Pirineu, aquelles platges desèrtiques on bufa el vent nocturn, aquell viatge de retorn ressuscitant els morts, en definitiva, aquells sensació d'estranyesa general barrejada amb tot de punts de desacord amb la realitat patriarcal, esquemàtica, anorèxica i malaltissa. Els camins màgics són els que travessem des del punt de partida del jo fins al jo més profund i autèntic, són les Variacions Goldberg de Bach, la mateixa idea de les Illuminations de Rimbaud, són paisatges canviants i exòtics des dels quals proposar nous horitzons a travessar, però sense importar-nos massa la força d'un discurs que hauria de ser descoratjador: noies adolescents creuen guanyar interès deixant de menjar, cada vegada més nois segueixen les seves passes i el seu cervell es va morint a poc a poc, les seves ments agonitzen. Però no busquem amb els camins màgics canviar el món, busquem canviar la nostra percepció, busquem anar a cercar el coratge que cadascú pot assolir per sí sol i busquem, amb una mica d'odi, posar simplement les coses al seu lloc i dir-les pel seu nom. Els assassins amb els assassins més enllà de la subtilesa dels seus actes o càrrecs empresarials (Mango, Tommy, Zara...), els estafadors amb els estafadors, encara que se'ls permeti estafar, els racistes i intolerants amb els ignorants mediocres, els corromputs pels discursos aliens amb els que no saben pensar per sí mateixos, els que discriminen amb els que seran discriminats i els que no escolten, amb els que no tenen voluntat.
Sense anar més lluny comentaris com Esto es una propiedad particular, després d'una conversa absurda des del Mercedes de ¿A quién estais esperando? amb un d'aquells somriures de bufetada darrera el qual s'endevinaven els seus pensaments (¿qué hace ésta escoria en sarrià?) quan em trobava assegut al portal d'un carrer desèrtic conversant simplement, denoten que hi ha alguna cosa que no rutlla. Que com més puges en l'ordre econòmic i intel·lectual més imbècil és la gent. Anem a la uniformització de les personalitats? Els rics han d'estar angoixats per la seva imatge corporal i s'han de fer tota mena d'operacions i han de parlar com si tinguessin una sabata a la boca, per altra banda també es ven la preocupació per temes intranscendents i frívols a les classes mitjanes o populars amb els seus corresponents preus i taxes. Retornem a la definició de classes socials, o és que mai n'havíem sortit potser?
Tot plegat és tan trist que només podem buscar el nostre propi camí.
En el meu cas, el nadal que ve presento les Arrels Impossibles, un llibre de poemes editat semi-privadament. Mai he deixat d'escriure poesia, però no en publicava des de l'any 2005 amb Llum Ambre on hi havia poemes de quan tenia 13 i 14 anys (ara en tinc 20). Espero, doncs, que aquest camí màgic de les Arrels Impossibles em serveixi per tancar un cicle artístic i per començar a estar satisfet de les set maquetes i dos discos que he fet fins avui, cosa que no és gens, gens senzilla.
I de passada també contribuir a canviar alguna cosa amb aquest blog virtual.
La qüestió és que, suposo, em fa certa por anar dient; "ei mira què he fet! pots baixar-t'ho per tot arreu!" potser m'estimo més anar fent i component, fent petits treballs acústics i fent concerts en llocs poc concorreguts on jo no sigui l'altre, si no que pugui ser el Pere Vilanova amb les seves pors i temors i la seva guitarra, amb els seus concerts on cada dia hi ha un cinquanta per cent de cançons diferents o noves.
Són camins màgics els que han de fer les persones que escriuen i creen, tot i que massa sovint foscos i amb baralles violentes amb un mateix. El percentatge d'e-mails que no són respostos quan escrius una breu presentació sobre els teu projectes, la teva trajectòria i els teus somnis és altíssim; també és perfectament normal, hi ha moltíssima gent que es dedica a la música i que té la mateixa set d'ambicions i de marxar a fer concerts i a donar el millor d'un mateix que tu. Per tant, no cal lamentar-se de res, només treballar i treballar. La qüestió és que aquests darrers mesos abans de la meva marxa a Bèlgica durant un any, m'he estat preguntant sobre aquells ídols daurats de l'adolescència, sobre l'aparent feix de llum encegadora que admiràvem en comprar un disc o en anar a un concert i aquella aparença de despreocupació, d'haver arribat a dalt de l'escenari com per casualitat – un sentiment generalitzat a la nostra societat on ens fan creure que les coses es guanyen sense esforç – amb aquells cossos de ben segur treballats pel gimnàs fins a l'extrem, i en constatar-ho tot plegat, quina és la sinceritat que hi puc trobar? No hi ha transparències entre el discurs que em fan comprar i el que jo vull sentir, em crec el que jo vull, em crec el personatge treballat a base d'esforç però que dista tant de la figura real.
Ahir vam anar al Registre de la Propietat Intel·lectual. Últimament hem tingut alguns problemes amb la manera de fer universitària i més val prevenir-se. La manca de comunicació entre certs professors i els seus alumnes és notable; mails que no es contesten mai, dubtes que no es resolen, revisions d'exàmens on no es presenta ningú i doctors respectables que tenen un predomini de la ortografia que dista molt del que haurien de tenir les primeres espases de la societat intel·lectual. No vull tampoc estendre'm massa en una crítica destructiva de les maneres de fer, però el cert és que els estudiants no tenen en absolut un paper central en un nivell educatiu. Segurament no hi han ajudat la manca total de sentit de les accions encapçalades per les assemblees de certes facultats que van posar-se tots els mateixos alumnes en contra i van enganyar i distorsionar, amb mala intenció, incapaços de gestionar una protesta que s'hauria d'haver fet molts anys abans i que estava mancada de continguts; això no és maig del 68 i Bolonya no és un decret feixista a pesar del que el vostre imaginari corromput us faci pensar. Doncs bé, tinc la sensació que aquesta desconfiança en les capacitats de les noves generacions s'ha estès fins a límits insospitats i que, d'alguna manera, jo també estic cantant fora de temps i el meu intent de discurs artístic no ven perquè no té les garlandes d'una aparença i li manca la llum daurada d'un personatge fictici – com en els discos que compràvem de més joves.
Són ja uns quatre anys des d'aquell manyoc estrany de To a lost angel – Llum ambre (2005) i cada petita nova cançó i nova maqueta ha anat millorant una miqueta l'anterior fins que he arribat a Titans, a All the heavy days are over i a les dues parts connectades d'Elixir i Religió Nocturna. Prop de 110 cançons i moltes ganes de continuar endavant. Però tots tenim els nostres moments de debilitat, suposo, i el món canvia amb una rapidesa fugaç, transformant-se i en molts aspectes desconstruint-se. Ja només queden per admirar les llums antigues del passat, de personatges que per manca total d'informació s'han convertit en mites, em vénen al cap un munt de poetes morts, i un sincer orgull per algunes de les persones que m'envolten, sobretot aquella – que ja sap qui és – que amb el seu esforç constant i tenaç no deixa que la doblegui la inutilitat opulent dels professors universitaris ni els dubtes que s'imposen per manipular i destruir l'empenta i la capacitat del seu gènere, majoritari en l'àmbit de les universitats.
Els camins màgics són als paisatges interns – aquelles estances nevades en els racons del cor, aquelles valls deshabitades del Pirineu, aquelles platges desèrtiques on bufa el vent nocturn, aquell viatge de retorn ressuscitant els morts, en definitiva, aquells sensació d'estranyesa general barrejada amb tot de punts de desacord amb la realitat patriarcal, esquemàtica, anorèxica i malaltissa. Els camins màgics són els que travessem des del punt de partida del jo fins al jo més profund i autèntic, són les Variacions Goldberg de Bach, la mateixa idea de les Illuminations de Rimbaud, són paisatges canviants i exòtics des dels quals proposar nous horitzons a travessar, però sense importar-nos massa la força d'un discurs que hauria de ser descoratjador: noies adolescents creuen guanyar interès deixant de menjar, cada vegada més nois segueixen les seves passes i el seu cervell es va morint a poc a poc, les seves ments agonitzen. Però no busquem amb els camins màgics canviar el món, busquem canviar la nostra percepció, busquem anar a cercar el coratge que cadascú pot assolir per sí sol i busquem, amb una mica d'odi, posar simplement les coses al seu lloc i dir-les pel seu nom. Els assassins amb els assassins més enllà de la subtilesa dels seus actes o càrrecs empresarials (Mango, Tommy, Zara...), els estafadors amb els estafadors, encara que se'ls permeti estafar, els racistes i intolerants amb els ignorants mediocres, els corromputs pels discursos aliens amb els que no saben pensar per sí mateixos, els que discriminen amb els que seran discriminats i els que no escolten, amb els que no tenen voluntat.
Sense anar més lluny comentaris com Esto es una propiedad particular, després d'una conversa absurda des del Mercedes de ¿A quién estais esperando? amb un d'aquells somriures de bufetada darrera el qual s'endevinaven els seus pensaments (¿qué hace ésta escoria en sarrià?) quan em trobava assegut al portal d'un carrer desèrtic conversant simplement, denoten que hi ha alguna cosa que no rutlla. Que com més puges en l'ordre econòmic i intel·lectual més imbècil és la gent. Anem a la uniformització de les personalitats? Els rics han d'estar angoixats per la seva imatge corporal i s'han de fer tota mena d'operacions i han de parlar com si tinguessin una sabata a la boca, per altra banda també es ven la preocupació per temes intranscendents i frívols a les classes mitjanes o populars amb els seus corresponents preus i taxes. Retornem a la definició de classes socials, o és que mai n'havíem sortit potser?
Tot plegat és tan trist que només podem buscar el nostre propi camí.
En el meu cas, el nadal que ve presento les Arrels Impossibles, un llibre de poemes editat semi-privadament. Mai he deixat d'escriure poesia, però no en publicava des de l'any 2005 amb Llum Ambre on hi havia poemes de quan tenia 13 i 14 anys (ara en tinc 20). Espero, doncs, que aquest camí màgic de les Arrels Impossibles em serveixi per tancar un cicle artístic i per començar a estar satisfet de les set maquetes i dos discos que he fet fins avui, cosa que no és gens, gens senzilla.
I de passada també contribuir a canviar alguna cosa amb aquest blog virtual.
14/06/2009: Gràcies...
Gràcies per aquests anys de música i poemes, gràcies per aquests llargs dies de festa i converses, gràcies per la foscor de la malenconia, gràcies pels vostres somriures i les vostres peticions, gràcies per la vostra fidelitat, gràcies per la vostra grandesa, gràcies pel vostre amor, gràcies amics i amigues. Gràcies per les maquetes, per cada un dels discos, per tots els poemes, gràcies per llum ambre, per les primaveres, per les odissees, per you, gràcies per brilles, per break of day, per aquesta nit a sarrià, per where should i go?, per 156, per o me, per wasted time, per fanals, per llums del nord, gràcies per titans, per himne, per vols, per larom princess kingdom i per terra de llàgrimes i vent, gràcies per upstairs gaol, per et necessito, pel refugi d'ainet i el bosc dels suïcides, gràcies per les ciutats prohibides i a place for you, gràcies per shadeless, per she left my heart and the light shines, per coratge, gràcies per once upon a time (monday afternoon), per first time, per like the snow or the rain..., per aturat, per deixa temps, per motiu per viure, per res tornarà, per a la fàbrica de somnis distants, per blanes, per nina, per buscant l'aurora, gràcies per she believes in my eyes, per vine, per boira, per la noia de l'astrolabi, per it's too late to see planets in my heart part II, gràcies per so long, per le dormeur du val, per vietnam, per a woman's face, gràcies per amb el temps a favor i per a love at the mountains, gràcies per dream of a blessed spirit, per a valediction forbidding mourning, per a l'entrada d'una estació subterrània..., per sol baix, gràcies per distància, per religió nocturna, per desamor, per veritat, per ments buides, per ets real, gràcies per fes-ho per mi, per rêven, pels arquitectes de babel, gràcies per infidels (llums i ombres), gràcies per la musa aranya, gràcies per un alè nou, amics, gràcies perquè tonight is the night when sadness is happiness, gràcies per desig, per en aquell bar, per voltes al sol, per canviar, per a roma (amb tu), per déus, per només el temps, gràcies per danae, per my love 1, gràcies per blue skies of the moon on the earth, gràcies per your heart, gràcies per la cançó del silenci, pel conte de mitjanit, per to a lost angel, per song for isabelle, per enlighted by the night, gràcies per s'acaba... Gràcies per totes les nits infinites, oh somnis de petjades perennes! Oh horitzons mítics de l'art!
S'ACABA (2009)
És difícil posar punt i final,
és difícil dir s'ha acabat,
després de tantes lluites i derrotes
la història d'aquest món ha canviat,
Ara som una mica millors,
ens emocionem quan ens parlen d'amor.
Pensar és complicat:
vivim el moment,
Segurament res ens espera després,
cap altre lloc semblant a aquest nostre paradís,
aquí estem bé amb la pell
dels cossos brillants,
aquest és el lloc on vull quedar-me a viure,
en aquest costat mortal.
Avancem, sempre avancem,
i no ens preocupem per les adversitats.
Algun dia morirem com tothom
i deixarem al món la nostra llum,
hi ha qui escriu, qui canta i qui compon,
tothom vol arribar lluny,
i les paraules quedaran escrites a tots els boscos
que hem travessat,
i ens recordaran com els millors...
S'acaba...
Ja podeu reservar les entrades per al Concert de Comiat de Pere Vilanova amb la col·laboració de Cesk Freixas. Serà una nit plena de sorpreses el dia 13 de Juny a les 21h i, a més, amb el preu de l'entrada regalem el disc All the heavy days are over!
No t'ho pots perdre!
RESERVA AQUÍ LES ENTRADES
myspace.com/perevilanova88
No t'ho pots perdre!
RESERVA AQUÍ LES ENTRADES
myspace.com/perevilanova88
