02/07/2009: Camins màgics
Aquests últims mesos han estat de gran intensitat. Suposo que no estic acostumat a escriure sobre el meu dia a dia en els blocs i prefereixo sempre penjar-hi imatges sobre la meva obra o fer referències indirectes a cançons. Els articles on parlo de mi o de les coses que m'agraden es poden comptar amb els dits de la mà. Ja fa força temps que em dedico a penjar informació a internet - tota la meva obra pot ser descarregada lliurament a pàgines com www.musicalliure.cat o a www.archive.org on hi podeu trobar totes les maquetes i discos. Bé, les descàrregues totals arriben ja a 1.500 i tenint en compte que no he mogut gaire els discos és tot un èxit.
La qüestió és que, suposo, em fa certa por anar dient; "ei mira què he fet! pots baixar-t'ho per tot arreu!" potser m'estimo més anar fent i component, fent petits treballs acústics i fent concerts en llocs poc concorreguts on jo no sigui l'altre, si no que pugui ser el Pere Vilanova amb les seves pors i temors i la seva guitarra, amb els seus concerts on cada dia hi ha un cinquanta per cent de cançons diferents o noves.
Són camins màgics els que han de fer les persones que escriuen i creen, tot i que massa sovint foscos i amb baralles violentes amb un mateix. El percentatge d'e-mails que no són respostos quan escrius una breu presentació sobre els teu projectes, la teva trajectòria i els teus somnis és altíssim; també és perfectament normal, hi ha moltíssima gent que es dedica a la música i que té la mateixa set d'ambicions i de marxar a fer concerts i a donar el millor d'un mateix que tu. Per tant, no cal lamentar-se de res, només treballar i treballar. La qüestió és que aquests darrers mesos abans de la meva marxa a Bèlgica durant un any, m'he estat preguntant sobre aquells ídols daurats de l'adolescència, sobre l'aparent feix de llum encegadora que admiràvem en comprar un disc o en anar a un concert i aquella aparença de despreocupació, d'haver arribat a dalt de l'escenari com per casualitat – un sentiment generalitzat a la nostra societat on ens fan creure que les coses es guanyen sense esforç – amb aquells cossos de ben segur treballats pel gimnàs fins a l'extrem, i en constatar-ho tot plegat, quina és la sinceritat que hi puc trobar? No hi ha transparències entre el discurs que em fan comprar i el que jo vull sentir, em crec el que jo vull, em crec el personatge treballat a base d'esforç però que dista tant de la figura real.
Ahir vam anar al Registre de la Propietat Intel·lectual. Últimament hem tingut alguns problemes amb la manera de fer universitària i més val prevenir-se. La manca de comunicació entre certs professors i els seus alumnes és notable; mails que no es contesten mai, dubtes que no es resolen, revisions d'exàmens on no es presenta ningú i doctors respectables que tenen un predomini de la ortografia que dista molt del que haurien de tenir les primeres espases de la societat intel·lectual. No vull tampoc estendre'm massa en una crítica destructiva de les maneres de fer, però el cert és que els estudiants no tenen en absolut un paper central en un nivell educatiu. Segurament no hi han ajudat la manca total de sentit de les accions encapçalades per les assemblees de certes facultats que van posar-se tots els mateixos alumnes en contra i van enganyar i distorsionar, amb mala intenció, incapaços de gestionar una protesta que s'hauria d'haver fet molts anys abans i que estava mancada de continguts; això no és maig del 68 i Bolonya no és un decret feixista a pesar del que el vostre imaginari corromput us faci pensar. Doncs bé, tinc la sensació que aquesta desconfiança en les capacitats de les noves generacions s'ha estès fins a límits insospitats i que, d'alguna manera, jo també estic cantant fora de temps i el meu intent de discurs artístic no ven perquè no té les garlandes d'una aparença i li manca la llum daurada d'un personatge fictici – com en els discos que compràvem de més joves.
Són ja uns quatre anys des d'aquell manyoc estrany de To a lost angel – Llum ambre (2005) i cada petita nova cançó i nova maqueta ha anat millorant una miqueta l'anterior fins que he arribat a Titans, a All the heavy days are over i a les dues parts connectades d'Elixir i Religió Nocturna. Prop de 110 cançons i moltes ganes de continuar endavant. Però tots tenim els nostres moments de debilitat, suposo, i el món canvia amb una rapidesa fugaç, transformant-se i en molts aspectes desconstruint-se. Ja només queden per admirar les llums antigues del passat, de personatges que per manca total d'informació s'han convertit en mites, em vénen al cap un munt de poetes morts, i un sincer orgull per algunes de les persones que m'envolten, sobretot aquella – que ja sap qui és – que amb el seu esforç constant i tenaç no deixa que la doblegui la inutilitat opulent dels professors universitaris ni els dubtes que s'imposen per manipular i destruir l'empenta i la capacitat del seu gènere, majoritari en l'àmbit de les universitats.
Els camins màgics són als paisatges interns – aquelles estances nevades en els racons del cor, aquelles valls deshabitades del Pirineu, aquelles platges desèrtiques on bufa el vent nocturn, aquell viatge de retorn ressuscitant els morts, en definitiva, aquells sensació d'estranyesa general barrejada amb tot de punts de desacord amb la realitat patriarcal, esquemàtica, anorèxica i malaltissa. Els camins màgics són els que travessem des del punt de partida del jo fins al jo més profund i autèntic, són les Variacions Goldberg de Bach, la mateixa idea de les Illuminations de Rimbaud, són paisatges canviants i exòtics des dels quals proposar nous horitzons a travessar, però sense importar-nos massa la força d'un discurs que hauria de ser descoratjador: noies adolescents creuen guanyar interès deixant de menjar, cada vegada més nois segueixen les seves passes i el seu cervell es va morint a poc a poc, les seves ments agonitzen. Però no busquem amb els camins màgics canviar el món, busquem canviar la nostra percepció, busquem anar a cercar el coratge que cadascú pot assolir per sí sol i busquem, amb una mica d'odi, posar simplement les coses al seu lloc i dir-les pel seu nom. Els assassins amb els assassins més enllà de la subtilesa dels seus actes o càrrecs empresarials (Mango, Tommy, Zara...), els estafadors amb els estafadors, encara que se'ls permeti estafar, els racistes i intolerants amb els ignorants mediocres, els corromputs pels discursos aliens amb els que no saben pensar per sí mateixos, els que discriminen amb els que seran discriminats i els que no escolten, amb els que no tenen voluntat.
Sense anar més lluny comentaris com Esto es una propiedad particular, després d'una conversa absurda des del Mercedes de ¿A quién estais esperando? amb un d'aquells somriures de bufetada darrera el qual s'endevinaven els seus pensaments (¿qué hace ésta escoria en sarrià?) quan em trobava assegut al portal d'un carrer desèrtic conversant simplement, denoten que hi ha alguna cosa que no rutlla. Que com més puges en l'ordre econòmic i intel·lectual més imbècil és la gent. Anem a la uniformització de les personalitats? Els rics han d'estar angoixats per la seva imatge corporal i s'han de fer tota mena d'operacions i han de parlar com si tinguessin una sabata a la boca, per altra banda també es ven la preocupació per temes intranscendents i frívols a les classes mitjanes o populars amb els seus corresponents preus i taxes. Retornem a la definició de classes socials, o és que mai n'havíem sortit potser?
Tot plegat és tan trist que només podem buscar el nostre propi camí.
En el meu cas, el nadal que ve presento les Arrels Impossibles, un llibre de poemes editat semi-privadament. Mai he deixat d'escriure poesia, però no en publicava des de l'any 2005 amb Llum Ambre on hi havia poemes de quan tenia 13 i 14 anys (ara en tinc 20). Espero, doncs, que aquest camí màgic de les Arrels Impossibles em serveixi per tancar un cicle artístic i per començar a estar satisfet de les set maquetes i dos discos que he fet fins avui, cosa que no és gens, gens senzilla.
I de passada també contribuir a canviar alguna cosa amb aquest blog virtual.
La qüestió és que, suposo, em fa certa por anar dient; "ei mira què he fet! pots baixar-t'ho per tot arreu!" potser m'estimo més anar fent i component, fent petits treballs acústics i fent concerts en llocs poc concorreguts on jo no sigui l'altre, si no que pugui ser el Pere Vilanova amb les seves pors i temors i la seva guitarra, amb els seus concerts on cada dia hi ha un cinquanta per cent de cançons diferents o noves.
Són camins màgics els que han de fer les persones que escriuen i creen, tot i que massa sovint foscos i amb baralles violentes amb un mateix. El percentatge d'e-mails que no són respostos quan escrius una breu presentació sobre els teu projectes, la teva trajectòria i els teus somnis és altíssim; també és perfectament normal, hi ha moltíssima gent que es dedica a la música i que té la mateixa set d'ambicions i de marxar a fer concerts i a donar el millor d'un mateix que tu. Per tant, no cal lamentar-se de res, només treballar i treballar. La qüestió és que aquests darrers mesos abans de la meva marxa a Bèlgica durant un any, m'he estat preguntant sobre aquells ídols daurats de l'adolescència, sobre l'aparent feix de llum encegadora que admiràvem en comprar un disc o en anar a un concert i aquella aparença de despreocupació, d'haver arribat a dalt de l'escenari com per casualitat – un sentiment generalitzat a la nostra societat on ens fan creure que les coses es guanyen sense esforç – amb aquells cossos de ben segur treballats pel gimnàs fins a l'extrem, i en constatar-ho tot plegat, quina és la sinceritat que hi puc trobar? No hi ha transparències entre el discurs que em fan comprar i el que jo vull sentir, em crec el que jo vull, em crec el personatge treballat a base d'esforç però que dista tant de la figura real.
Ahir vam anar al Registre de la Propietat Intel·lectual. Últimament hem tingut alguns problemes amb la manera de fer universitària i més val prevenir-se. La manca de comunicació entre certs professors i els seus alumnes és notable; mails que no es contesten mai, dubtes que no es resolen, revisions d'exàmens on no es presenta ningú i doctors respectables que tenen un predomini de la ortografia que dista molt del que haurien de tenir les primeres espases de la societat intel·lectual. No vull tampoc estendre'm massa en una crítica destructiva de les maneres de fer, però el cert és que els estudiants no tenen en absolut un paper central en un nivell educatiu. Segurament no hi han ajudat la manca total de sentit de les accions encapçalades per les assemblees de certes facultats que van posar-se tots els mateixos alumnes en contra i van enganyar i distorsionar, amb mala intenció, incapaços de gestionar una protesta que s'hauria d'haver fet molts anys abans i que estava mancada de continguts; això no és maig del 68 i Bolonya no és un decret feixista a pesar del que el vostre imaginari corromput us faci pensar. Doncs bé, tinc la sensació que aquesta desconfiança en les capacitats de les noves generacions s'ha estès fins a límits insospitats i que, d'alguna manera, jo també estic cantant fora de temps i el meu intent de discurs artístic no ven perquè no té les garlandes d'una aparença i li manca la llum daurada d'un personatge fictici – com en els discos que compràvem de més joves.
Són ja uns quatre anys des d'aquell manyoc estrany de To a lost angel – Llum ambre (2005) i cada petita nova cançó i nova maqueta ha anat millorant una miqueta l'anterior fins que he arribat a Titans, a All the heavy days are over i a les dues parts connectades d'Elixir i Religió Nocturna. Prop de 110 cançons i moltes ganes de continuar endavant. Però tots tenim els nostres moments de debilitat, suposo, i el món canvia amb una rapidesa fugaç, transformant-se i en molts aspectes desconstruint-se. Ja només queden per admirar les llums antigues del passat, de personatges que per manca total d'informació s'han convertit en mites, em vénen al cap un munt de poetes morts, i un sincer orgull per algunes de les persones que m'envolten, sobretot aquella – que ja sap qui és – que amb el seu esforç constant i tenaç no deixa que la doblegui la inutilitat opulent dels professors universitaris ni els dubtes que s'imposen per manipular i destruir l'empenta i la capacitat del seu gènere, majoritari en l'àmbit de les universitats.
Els camins màgics són als paisatges interns – aquelles estances nevades en els racons del cor, aquelles valls deshabitades del Pirineu, aquelles platges desèrtiques on bufa el vent nocturn, aquell viatge de retorn ressuscitant els morts, en definitiva, aquells sensació d'estranyesa general barrejada amb tot de punts de desacord amb la realitat patriarcal, esquemàtica, anorèxica i malaltissa. Els camins màgics són els que travessem des del punt de partida del jo fins al jo més profund i autèntic, són les Variacions Goldberg de Bach, la mateixa idea de les Illuminations de Rimbaud, són paisatges canviants i exòtics des dels quals proposar nous horitzons a travessar, però sense importar-nos massa la força d'un discurs que hauria de ser descoratjador: noies adolescents creuen guanyar interès deixant de menjar, cada vegada més nois segueixen les seves passes i el seu cervell es va morint a poc a poc, les seves ments agonitzen. Però no busquem amb els camins màgics canviar el món, busquem canviar la nostra percepció, busquem anar a cercar el coratge que cadascú pot assolir per sí sol i busquem, amb una mica d'odi, posar simplement les coses al seu lloc i dir-les pel seu nom. Els assassins amb els assassins més enllà de la subtilesa dels seus actes o càrrecs empresarials (Mango, Tommy, Zara...), els estafadors amb els estafadors, encara que se'ls permeti estafar, els racistes i intolerants amb els ignorants mediocres, els corromputs pels discursos aliens amb els que no saben pensar per sí mateixos, els que discriminen amb els que seran discriminats i els que no escolten, amb els que no tenen voluntat.
Sense anar més lluny comentaris com Esto es una propiedad particular, després d'una conversa absurda des del Mercedes de ¿A quién estais esperando? amb un d'aquells somriures de bufetada darrera el qual s'endevinaven els seus pensaments (¿qué hace ésta escoria en sarrià?) quan em trobava assegut al portal d'un carrer desèrtic conversant simplement, denoten que hi ha alguna cosa que no rutlla. Que com més puges en l'ordre econòmic i intel·lectual més imbècil és la gent. Anem a la uniformització de les personalitats? Els rics han d'estar angoixats per la seva imatge corporal i s'han de fer tota mena d'operacions i han de parlar com si tinguessin una sabata a la boca, per altra banda també es ven la preocupació per temes intranscendents i frívols a les classes mitjanes o populars amb els seus corresponents preus i taxes. Retornem a la definició de classes socials, o és que mai n'havíem sortit potser?
Tot plegat és tan trist que només podem buscar el nostre propi camí.
En el meu cas, el nadal que ve presento les Arrels Impossibles, un llibre de poemes editat semi-privadament. Mai he deixat d'escriure poesia, però no en publicava des de l'any 2005 amb Llum Ambre on hi havia poemes de quan tenia 13 i 14 anys (ara en tinc 20). Espero, doncs, que aquest camí màgic de les Arrels Impossibles em serveixi per tancar un cicle artístic i per començar a estar satisfet de les set maquetes i dos discos que he fet fins avui, cosa que no és gens, gens senzilla.
I de passada també contribuir a canviar alguna cosa amb aquest blog virtual.
14/06/2009: Gràcies...
Gràcies per aquests anys de música i poemes, gràcies per aquests llargs dies de festa i converses, gràcies per la foscor de la malenconia, gràcies pels vostres somriures i les vostres peticions, gràcies per la vostra fidelitat, gràcies per la vostra grandesa, gràcies pel vostre amor, gràcies amics i amigues. Gràcies per les maquetes, per cada un dels discos, per tots els poemes, gràcies per llum ambre, per les primaveres, per les odissees, per you, gràcies per brilles, per break of day, per aquesta nit a sarrià, per where should i go?, per 156, per o me, per wasted time, per fanals, per llums del nord, gràcies per titans, per himne, per vols, per larom princess kingdom i per terra de llàgrimes i vent, gràcies per upstairs gaol, per et necessito, pel refugi d'ainet i el bosc dels suïcides, gràcies per les ciutats prohibides i a place for you, gràcies per shadeless, per she left my heart and the light shines, per coratge, gràcies per once upon a time (monday afternoon), per first time, per like the snow or the rain..., per aturat, per deixa temps, per motiu per viure, per res tornarà, per a la fàbrica de somnis distants, per blanes, per nina, per buscant l'aurora, gràcies per she believes in my eyes, per vine, per boira, per la noia de l'astrolabi, per it's too late to see planets in my heart part II, gràcies per so long, per le dormeur du val, per vietnam, per a woman's face, gràcies per amb el temps a favor i per a love at the mountains, gràcies per dream of a blessed spirit, per a valediction forbidding mourning, per a l'entrada d'una estació subterrània..., per sol baix, gràcies per distància, per religió nocturna, per desamor, per veritat, per ments buides, per ets real, gràcies per fes-ho per mi, per rêven, pels arquitectes de babel, gràcies per infidels (llums i ombres), gràcies per la musa aranya, gràcies per un alè nou, amics, gràcies perquè tonight is the night when sadness is happiness, gràcies per desig, per en aquell bar, per voltes al sol, per canviar, per a roma (amb tu), per déus, per només el temps, gràcies per danae, per my love 1, gràcies per blue skies of the moon on the earth, gràcies per your heart, gràcies per la cançó del silenci, pel conte de mitjanit, per to a lost angel, per song for isabelle, per enlighted by the night, gràcies per s'acaba... Gràcies per totes les nits infinites, oh somnis de petjades perennes! Oh horitzons mítics de l'art!
S'ACABA (2009)
És difícil posar punt i final,
és difícil dir s'ha acabat,
després de tantes lluites i derrotes
la història d'aquest món ha canviat,
Ara som una mica millors,
ens emocionem quan ens parlen d'amor.
Pensar és complicat:
vivim el moment,
Segurament res ens espera després,
cap altre lloc semblant a aquest nostre paradís,
aquí estem bé amb la pell
dels cossos brillants,
aquest és el lloc on vull quedar-me a viure,
en aquest costat mortal.
Avancem, sempre avancem,
i no ens preocupem per les adversitats.
Algun dia morirem com tothom
i deixarem al món la nostra llum,
hi ha qui escriu, qui canta i qui compon,
tothom vol arribar lluny,
i les paraules quedaran escrites a tots els boscos
que hem travessat,
i ens recordaran com els millors...
S'acaba...
Ja podeu reservar les entrades per al Concert de Comiat de Pere Vilanova amb la col·laboració de Cesk Freixas. Serà una nit plena de sorpreses el dia 13 de Juny a les 21h i, a més, amb el preu de l'entrada regalem el disc All the heavy days are over!
No t'ho pots perdre!
RESERVA AQUÍ LES ENTRADES
myspace.com/perevilanova88
No t'ho pots perdre!
RESERVA AQUÍ LES ENTRADES
myspace.com/perevilanova88
Pere Vilanova es presenta al Teatre Llantiol el 13 de Juny a les 21h amb set maquetes, amb els dos treballs discogràfics Titans i All the heavy days are over, amb el reconeixament com a cinquena millor cançó catalana de l'any per Titans mitjantçant votació popular i un repartori especial en el que serà el seu darrer concert durant més d'un any. És un comiat temporal de la música i dels concerts acústics per la ciutat de Barcelona, és el darrer concert d'una etapa marcada per aquests dos treballs amb cançons en català escrites per ell matex i poemes musicats en anglès i francès d'Arthur Rimbaud, d'Emily Dickinson, de William Shakespeare o de William Butler Yeats.
Acompanyat del seu productor i amic Pau Romero (VerdCel) i amb la col·laboració de Cesk Freixas, el concert promet traslladar-nos en un univers d'intimitat, coratge i força en un comiat ple d'emocions.
www.myspace.com/perevilanova88
Acompanyat del seu productor i amic Pau Romero (VerdCel) i amb la col·laboració de Cesk Freixas, el concert promet traslladar-nos en un univers d'intimitat, coratge i força en un comiat ple d'emocions.
www.myspace.com/perevilanova88
05/05/2009: Videoclip de Terra de llàgrimes i vent!
Després del gran treball de l'Aina, l'Anna i la Mireia arriba el primer videoclip del disc Titans; TERRA DE LLÀGRIMES I VENT.
Gaudiu-lo!
Gaudiu-lo!
Ahir l'Agnès hagués fet 18 anys i és per aquest motiu que cada Sant Jordi que passa se m'allunya una mica més la seva presència o, almenys, s'allunyen els dies en què vam estar junts. M'agradaria recordar-la amb un poema que vaig escriure deu fer un any. L'única veritat és la que queda en la intensitat de la memòria.
Elegia
Et trobo a faltar,
tots et trobem a faltar.
Algú va triar-me i et va deixar
amb les seves empentes a l’altre costat.
Et trobo a faltar
i em limita tant la teva pèrdua.
Abans jo era diferent,
als dos ens banyava aquell sol estival.
Teníem tantes coses, tanta esperança
i res, ni el futur ens interrogava,
era la unió perfectament harmònica.
Amb la dècima vam precipitar-nos,
jo vaig entrar al laberint,
tu vas marxar-ne,
les mateixes lleis aplicades amb injustícia.
Perquè jo sí i tu un no?
Constantment torno al pont,
a la dècima precedent
i provo de redibuixar el teu rostre, d’acariciar-te.
Abans, quan tot era màgic,
érem feliços i no ho sabíem.
Crèiem que sempre ens donarien
més substància, més estepes
per recórrer, érem feliços i no ens ho plantejàvem.
Aquella dècima precedent,
aquells anys intocables.
Ara m’afligeix qualsevol cosa,
em travessa qualsevol adversitat,
m’ofego en qualsevol petit estany d’aigua
i la por em perdura a les entranyes,
hi ha construït cases i continents
i cadenes.
He provat de viure pels dos,
però he fracassat en cada nou intent.
La meva existència no té pausa,
interrogo la mort sense resposta,
em deixo estimar, em lliuro
als altres protegit per mil màscares
i darrere m’amago.
Tens amor tu, allà? Hi tens abraçades?
Et bressolen les etèries mans? Tens casa?
22/04/2009: CONTROL - la força de l'aïllament
Fa uns dies, en Dani ens va fer una conferència a classe de Tècniques d'Expressió Oral Francesa sobre Èxit i Art. Un tema que m'interessa molt, quasi podríem dir que m'obsessiona. Va posar l'exemple de certs cantants de Punk francesos o de certs escriptors. En ambdós casos, un dels artistes era famós i l'altre no.
Jo no feia ni dos dies que havia vist aquesta magnífica pel·lícula que és CONTROL i que tracta de la vida del cantant de Joy Division, Ian Curtis. La història és com qualsevol altra història de qualsevol grup amb talent que comença a assolir un cert reconeixement després d'un parell d'anys de pagar-se les gravacions i de fer concerts per poca gent. De fet, les lletres fosques i ombrívoles però que al mateix temps em van aclaparar pel seu magnetisme negatiu, no estaven en absolut destinades a ser èxits populars. Parlaven de l'aïllament, del sufriment, del trencament amb l'ampatia, de la dicotomia de cor i ànima, d'un món preciosament trist.
Ian Curtis no va poder suportar la pressió de la doble vida que portava, dels atacs d'epil·lèpsia que l'estaven matant i pocs dies abans que el grup marxés de la grisa Angleterra per anar a la seva primera gira a Estats Units, va acabar amb la seva vida, tenia 23 anys. Un mes més tard el segon disc de Joy Division arribava entre els deu primers gràcies al màrqueting extret del suïcidi de Curtis.
La pregunta i el dubte complicat que s'amaga darrere aquesta vida de tant sufriment és si l'Art ha de ser marginal per poder ser Expressivament sincer i interessant. És la pregunta que el Dani ens va posar, què és Art? No pot existir l'Art quan la creació ja no pertany a la individualitat del creador sinó a una massa que malinterpreta, critica o fins i tot menysté el treball de l'artista?
Aquestes qüestions se les han posat durant tant de temps tants artistes i no tenen cap solució factible que estigui lliure de paradoxa. Ian Curtis, amb la seva mort, va aconseguir que el seu grup arribés més a munt i que la seva vida hagi estat immortalitzada en una pel·lícula, però no era necessari. El seu geni literari era indiscutible malgrat, en el seu moment, ningú el pogués reconèixer.
Love will tear us a part, Ian,
http://www.youtube.com/watch?v=4yTIpcwBTTs
13/04/2009: Cascades
La teva ment és una cascada oberta on flueixen les veus ardents que mai han viscut, les flors de foc blau estan enceses, al fons del batec hi ha el verí de la mort, no puc generalitzar, em tallo a poc a poc i se m'esquinça la mirada, arribar a ser, ser més, engolir els altres homes i irrompre en cada platja de crítics, mentre sento rugir els mamífers de l'infern amb elegància encenc una altra pròrroga. Aquells que prometien quedar-se han marxat, la festa que tan crèdit donava! Sent tu mateix no pots arribar, avui és el dia que l'amor d'incendis i tardor s'esquerda.
He entrat a tots els palaus, he provat totes les portes, he entrat a tots els palaus i ara aquest alè de criatura morta neix i creix i viu a les entranyes, i encara algun somriure moll d'innocència surca el darrer alè d'aquesta nit urbana.
El meu mirall és a cada dit, la vall calidoscòpica ha ensorrat el govern, per ser més gran s'ha de fugir, però què passa quan no queda ni una gota pura de sang dins teu?
Oh coratge desgastat perdut a les costes de Rêven!
Esclaus incipients, esclaves borratxes damunt el matalàs de vòmits!
El ressò dels teus actes no té valors en aquesta dimensió, augmenta exponencialment l'aire de revolució, mentre es passeja per un realisme absorbent la font de la imaginació, l'elixir de l'adolescència de veus fresques i sang nova, tot és massa canviant per anar posant etiquetes.
Cascades i rius platejats enlluernen l'ànima que dubta, es mouen serps al fons del decorat, les seves llengües t'apunten, vigila, fa temps que t'han estat observant.
Jo visc per explicar-ho, sinó la marginació no tindria objectius, cal conèixer les forques per poder aconsellar els amics que creixen com llavors imperfectes en un camp d'hivern, com un jardí estèril sense coixins per salvar-te.
Els actes porten conseqüències com hienes amb fam de molts segles de fam, com sirenes que et tempten.
Saps la naturalesa de cada judici i l'estructura de cada tribunal, sota una flama enlluernadora t'encega la teva identitat.
Les idees han de ser fluides, no cal que les comparteixis amb res més que la teva mà, i que quan tanquis el puny no s'escapin ni les aniquilis amb el desig impossible.
Quan arribis a tenir la sang com l'estàtua d'un marbre gastat,quan la pell s'esgrogueeixi i el marcir de l'esperança es submergeixi sota la sorra profunda, potser entendràs la teva inconstància, si no arribes a vell seràs ignorant, si no arribes a vell seràs feliç.
La meva ment oberta deixa anar les seves comportes, em pregunto quina desesperació absurda és capç de nodrir tants cants, cal reinventar el sistema perquè quan les dents dels crítics arribin, quan clavin els ullals i el seu pitet s'ompli de restes carn tu ja siguis ben lluny, ja no te la juguis.
El teu propòsit és el de milers de soldats, anorrear tot el sistema enemic, tu també vols imposar-te, ets un dictador colonitzat per les seves banderes, ofegat per la disfressa dels ideals, i et creies tan llest, cretí llibertari.
Tens un cor gris, com tots els cors emmarcats en els pits de la teva generació, ni tan sols els llops podran festejar les nostres fibres.
Arriba un dia on les parets i les sanefes surreals no pertanyen a cap país del dubte.
Oh llibertat esclava! Oh organismes entrelligats!
Oh naturalesa mare! Estesa damunt el paviment!
No puc aguantar-me, el teu perfum m'explica el teu rostre, em dibuixa les línies de la meva mort,
em regala un epitafi,
ones que tapen muntanyes
Així pacto amb el món; no més somnis per uns dies més de vida. L'existència s'esborra i no té sentit girar-se, per mirar enrere cal tenir massa fe.
El cel és ple de joies, s'escolten els cants dels àngels, aparcades en un racó de la cambra les últimes notes t'ensenyen el que hagués estat correcte, però pertanyo a una generació acovardida, la generació del silenci, de contrastos, de cels de joies i desorientacions a rutes infernals, ja som fora de la caverna, la injustícia s'endú el vel groc de la joventut mentre un vent èpic ens mou els cabells i el nostre front solca amb ales lliures les noves línies i els nous horitzons clars. Som déus que creuen en Déu, ens han agenollat i ens han donat tantes preguntes.
El llac està malalt, els ànecs fa temps que van marxar, tot es trenca i la realitat es converteix en impressionistes canvis, pare, mare, avantpassats. Els ossos s'expliquen millor per si sols.
El meu nom és un fusell carregat d'intuïcions il·luminades, darrera cada accés a la segon porta
hi ha una ombra de treball orgullós.
Tinc la incomoditat de la incomprensió per bufanda que, doblegant-se i oprimint-me la nou m'ofega.
Els meus pulmons ja no saben què fer, les meves neurones xoquen contra el mur.
Construiré literalment a partir d'ara, els cicles s'acaben i comencen com dreceres de molts anys, ningú ho entén, al final et defensen els solitaris perquè els facis companyia.
He entrat a tots els palaus, he provat totes les portes, he entrat a tots els palaus i ara aquest alè de criatura morta neix i creix i viu a les entranyes, i encara algun somriure moll d'innocència surca el darrer alè d'aquesta nit urbana.
El meu mirall és a cada dit, la vall calidoscòpica ha ensorrat el govern, per ser més gran s'ha de fugir, però què passa quan no queda ni una gota pura de sang dins teu?
Oh coratge desgastat perdut a les costes de Rêven!
Esclaus incipients, esclaves borratxes damunt el matalàs de vòmits!
El ressò dels teus actes no té valors en aquesta dimensió, augmenta exponencialment l'aire de revolució, mentre es passeja per un realisme absorbent la font de la imaginació, l'elixir de l'adolescència de veus fresques i sang nova, tot és massa canviant per anar posant etiquetes.
Cascades i rius platejats enlluernen l'ànima que dubta, es mouen serps al fons del decorat, les seves llengües t'apunten, vigila, fa temps que t'han estat observant.
Jo visc per explicar-ho, sinó la marginació no tindria objectius, cal conèixer les forques per poder aconsellar els amics que creixen com llavors imperfectes en un camp d'hivern, com un jardí estèril sense coixins per salvar-te.
Els actes porten conseqüències com hienes amb fam de molts segles de fam, com sirenes que et tempten.
Saps la naturalesa de cada judici i l'estructura de cada tribunal, sota una flama enlluernadora t'encega la teva identitat.
Les idees han de ser fluides, no cal que les comparteixis amb res més que la teva mà, i que quan tanquis el puny no s'escapin ni les aniquilis amb el desig impossible.
Quan arribis a tenir la sang com l'estàtua d'un marbre gastat,quan la pell s'esgrogueeixi i el marcir de l'esperança es submergeixi sota la sorra profunda, potser entendràs la teva inconstància, si no arribes a vell seràs ignorant, si no arribes a vell seràs feliç.
La meva ment oberta deixa anar les seves comportes, em pregunto quina desesperació absurda és capç de nodrir tants cants, cal reinventar el sistema perquè quan les dents dels crítics arribin, quan clavin els ullals i el seu pitet s'ompli de restes carn tu ja siguis ben lluny, ja no te la juguis.
El teu propòsit és el de milers de soldats, anorrear tot el sistema enemic, tu també vols imposar-te, ets un dictador colonitzat per les seves banderes, ofegat per la disfressa dels ideals, i et creies tan llest, cretí llibertari.
Tens un cor gris, com tots els cors emmarcats en els pits de la teva generació, ni tan sols els llops podran festejar les nostres fibres.
Arriba un dia on les parets i les sanefes surreals no pertanyen a cap país del dubte.
Oh llibertat esclava! Oh organismes entrelligats!
Oh naturalesa mare! Estesa damunt el paviment!
No puc aguantar-me, el teu perfum m'explica el teu rostre, em dibuixa les línies de la meva mort,
em regala un epitafi,
ones que tapen muntanyes
Així pacto amb el món; no més somnis per uns dies més de vida. L'existència s'esborra i no té sentit girar-se, per mirar enrere cal tenir massa fe.
El cel és ple de joies, s'escolten els cants dels àngels, aparcades en un racó de la cambra les últimes notes t'ensenyen el que hagués estat correcte, però pertanyo a una generació acovardida, la generació del silenci, de contrastos, de cels de joies i desorientacions a rutes infernals, ja som fora de la caverna, la injustícia s'endú el vel groc de la joventut mentre un vent èpic ens mou els cabells i el nostre front solca amb ales lliures les noves línies i els nous horitzons clars. Som déus que creuen en Déu, ens han agenollat i ens han donat tantes preguntes.
El llac està malalt, els ànecs fa temps que van marxar, tot es trenca i la realitat es converteix en impressionistes canvis, pare, mare, avantpassats. Els ossos s'expliquen millor per si sols.
El meu nom és un fusell carregat d'intuïcions il·luminades, darrera cada accés a la segon porta
hi ha una ombra de treball orgullós.
Tinc la incomoditat de la incomprensió per bufanda que, doblegant-se i oprimint-me la nou m'ofega.
Els meus pulmons ja no saben què fer, les meves neurones xoquen contra el mur.
Construiré literalment a partir d'ara, els cicles s'acaben i comencen com dreceres de molts anys, ningú ho entén, al final et defensen els solitaris perquè els facis companyia.
05/03/2009: Llista de cançons
Llista de cançons interpretades 2 / 3 / 09 a l'Astrolabi
3/03/09
Primera Part
1 · Himne
2 · Déus
3 · Odissea
4 · Vine
5 · A l'entrada d'una estació subterrània...
6 · Desamor
7 · La noia de l'Astrolabi
8 · So long
Segona Part
9 · Blanes
10 · Terra de llàgrimes i vent
11 · Em tornes a buscar (Nelson Poblete)
12 · ------------ (Nelson Poblete)
13 · El bosc dels suïcides
14 · Dream of a blessed spirit
15 · This is you
16 · Titans
17 · Boira
18 · S'acaba
---- bisos
19 · Strawberry fields forever
20 · La primavera de la Bet
Moltes gràcies a tots i totes els i les que vau venir ;P
Quin concert més bonic!
Ben aviat en penjaré algun video.
A tots els que no hagueu vingut mai us recomano les nits de màgia astrolàbica!
Una abraçada!
http://www.myspace.com/perevilanova88
3/03/09
Primera Part
1 · Himne
2 · Déus
3 · Odissea
4 · Vine
5 · A l'entrada d'una estació subterrània...
6 · Desamor
7 · La noia de l'Astrolabi
8 · So long
Segona Part
9 · Blanes
10 · Terra de llàgrimes i vent
11 · Em tornes a buscar (Nelson Poblete)
12 · ------------ (Nelson Poblete)
13 · El bosc dels suïcides
14 · Dream of a blessed spirit
15 · This is you
16 · Titans
17 · Boira
18 · S'acaba
---- bisos
19 · Strawberry fields forever
20 · La primavera de la Bet
Moltes gràcies a tots i totes els i les que vau venir ;P
Quin concert més bonic!
Ben aviat en penjaré algun video.
A tots els que no hagueu vingut mai us recomano les nits de màgia astrolàbica!
Una abraçada!
http://www.myspace.com/perevilanova88
21/02/2009: Alguna cosa està passant - Un nou alè
Alguna cosa està passant, està surgint de l'interior més profund.
Hi ha un ésser al fons que vol sortir i cridar, que vol clamar cap als cels que és lliure
i no pertany a ningú més que a ell mateix.
Sabem que ens fem dignes de la nostra vida quan travessem
els carrers a la recerca d'una identitat i reiventem el present,
la nostra percepció és la correcta.
Alguna cosa m'està passant. No paro de fer cançons.
No recordo una època tan prolífica en molt de temps,
cançons com Déus, Musa Aranya, Mapes, Un alè nou o Infidels (llums i ombres)
potser són noms que quedaran per sempre esborrats,
noms de somnis que seran descartats,
o potser no, potser són les portes d'una nova etapa,
d'un tercer disc que no tindrà massa a veure amb res del que havia fet abans,
o potser es tacta d'una continuació cap a...
UN NOU ALÈ
Escull el dia per mudar-te de color
i intenta no semblar covard,
Tard o d'hora saps que havia de passar
massa esperances en un sol lloc
Que ara s'ha trencat el fràgil món
que fa tan temps trobaves tan sòlid
Tens tot el que vols, ho tens,
però no tot el que tens ho vols
Tens tot el que vols, ho tens,
però no tot el que tens ho vols
No puc esperar, ha de ser ja,
Escriu la cançó que vas somiar
jo des d'aquí t'envio un alè nou,
La vida és rica en oportunitats,
si mai m'entens desitja'm sort per demà.
D'aquí molt poc hauré de marxar,
pesa massa el ressó de l'anonimat,
L'eco em portarà els teus llamps,
la teva veu, el teu amor, el teu comiat,
I quan em trobis a faltar
pots encendre de la vella espelma de la primera nit.
Abans no te n'adonis ja hauré tornat,
saltaré a l'esquena del vell continent irreal,
Saltaré a l'esquena...
No puc esperar ha de ser ja,
Escriu la cançó que vas somiar
jo des d'aquí t'envio un alè nou,
La vida és rica en oportunitats,
si mai m'entens desitja'm sort per demà.
Hi ha un ésser al fons que vol sortir i cridar, que vol clamar cap als cels que és lliure
i no pertany a ningú més que a ell mateix.
Sabem que ens fem dignes de la nostra vida quan travessem
els carrers a la recerca d'una identitat i reiventem el present,
la nostra percepció és la correcta.
Alguna cosa m'està passant. No paro de fer cançons.
No recordo una època tan prolífica en molt de temps,
cançons com Déus, Musa Aranya, Mapes, Un alè nou o Infidels (llums i ombres)
potser són noms que quedaran per sempre esborrats,
noms de somnis que seran descartats,
o potser no, potser són les portes d'una nova etapa,
d'un tercer disc que no tindrà massa a veure amb res del que havia fet abans,
o potser es tacta d'una continuació cap a...
UN NOU ALÈ
Escull el dia per mudar-te de color
i intenta no semblar covard,
Tard o d'hora saps que havia de passar
massa esperances en un sol lloc
Que ara s'ha trencat el fràgil món
que fa tan temps trobaves tan sòlid
Tens tot el que vols, ho tens,
però no tot el que tens ho vols
Tens tot el que vols, ho tens,
però no tot el que tens ho vols
No puc esperar, ha de ser ja,
Escriu la cançó que vas somiar
jo des d'aquí t'envio un alè nou,
La vida és rica en oportunitats,
si mai m'entens desitja'm sort per demà.
D'aquí molt poc hauré de marxar,
pesa massa el ressó de l'anonimat,
L'eco em portarà els teus llamps,
la teva veu, el teu amor, el teu comiat,
I quan em trobis a faltar
pots encendre de la vella espelma de la primera nit.
Abans no te n'adonis ja hauré tornat,
saltaré a l'esquena del vell continent irreal,
Saltaré a l'esquena...
No puc esperar ha de ser ja,
Escriu la cançó que vas somiar
jo des d'aquí t'envio un alè nou,
La vida és rica en oportunitats,
si mai m'entens desitja'm sort per demà.
