22/02/2007: Llarga vida a Verdcel!
Qui no ha tirat mai mà del vell tòpic “No és que en música ja està tot inventat?”. Verdcel podrien llançar la primera pedra, però sobre un llac pa fer-la botar. L’originalitat de Verdcel no té límits i això, en una indústria musical carent d’idees, és tot un valor afegit.
El passat 14 de febrer a l’Auditori de Barcelona i dins del Barnasants 2007, Alfons Olmo i Carles Llinares - els dos mestres fundadors de la banda - van regalar-mos un trosset de la seua originalitat que tan de bo “poguéssem guardar per a altres instants” com canta la seua cançó. Arropats per una sòlida banda amb bateria, baix, guitarra elèctrica, piano i teclats, i carregats de les seues veus i guitarres, Verdcel van presentar el seu darrer treball Paísviatge dins una sala plena i amb ganes de capbussar-se dins dels seus móns interiors. I així va ser gràcies a la bona música, la bona poesia, lo puntet de teatre i, per si encara no fos prou, una pantalla gegant on es projectava l'obra del coprodutor artístic Daniel Olmo i un reguitzell de col•laboracions d’alguns dels cantants més representatius de les terres valencianes. Tot plegat va ser un festa per als sentits, amb moments d’autèntica bellesa com l’apocalipsi de “Bitllets”, la tendresa de “T’estime igual” o la dolçor d’“Espremem el suc” amb la veu esgarrada de Miquel Gil. La simbiosi de música i imatge va acabar d’arrodonir un espectacle cuidat fins al darrer detall i a cremull de sorpreses.
Verdcel domés sonen a Verdcel i com sonen! El bateria té xispa, el baixista trempera, el piano swing, la guitarra de Carles té la personalitat pròpia dels guitarristes que saben de sentiments i l’Alfons és un dels millors intèrprets de la cançó actual catalana.
Llàstima que se’ls notés una mica nerviosos i que l’elevat nombre de col•laboracions trenqués una mica el ritme del show.
Llarga vida a Verdcel!
Pepet i Marieta
El passat 14 de febrer a l’Auditori de Barcelona i dins del Barnasants 2007, Alfons Olmo i Carles Llinares - els dos mestres fundadors de la banda - van regalar-mos un trosset de la seua originalitat que tan de bo “poguéssem guardar per a altres instants” com canta la seua cançó. Arropats per una sòlida banda amb bateria, baix, guitarra elèctrica, piano i teclats, i carregats de les seues veus i guitarres, Verdcel van presentar el seu darrer treball Paísviatge dins una sala plena i amb ganes de capbussar-se dins dels seus móns interiors. I així va ser gràcies a la bona música, la bona poesia, lo puntet de teatre i, per si encara no fos prou, una pantalla gegant on es projectava l'obra del coprodutor artístic Daniel Olmo i un reguitzell de col•laboracions d’alguns dels cantants més representatius de les terres valencianes. Tot plegat va ser un festa per als sentits, amb moments d’autèntica bellesa com l’apocalipsi de “Bitllets”, la tendresa de “T’estime igual” o la dolçor d’“Espremem el suc” amb la veu esgarrada de Miquel Gil. La simbiosi de música i imatge va acabar d’arrodonir un espectacle cuidat fins al darrer detall i a cremull de sorpreses.
Verdcel domés sonen a Verdcel i com sonen! El bateria té xispa, el baixista trempera, el piano swing, la guitarra de Carles té la personalitat pròpia dels guitarristes que saben de sentiments i l’Alfons és un dels millors intèrprets de la cançó actual catalana.
Llàstima que se’ls notés una mica nerviosos i que l’elevat nombre de col•laboracions trenqués una mica el ritme del show.
Llarga vida a Verdcel!
Pepet i Marieta
11/02/2007: Concert a l'Auditori
Hola de nou,
Lo proper 1 de març, Pepet i marieta presentem un nou espectacle a l’Auditori de Barcelona a partir de les 22.30 dins del festival Barnasants.
L’entrada val 12 euros a guixeta però natros ne tenim d’anticipades a 6 euros. Si ne volíeu, podeu enviar-mos un mail a pepetimarieta@hotmail.com o participar al primer concurs del blog de Pepet i marieta.
1r Concurs del blog de Pepet i marieta:
Llegiu el següent fragment escrit per Pepet i Francesc, un company de pis seu, i responeu la pregunta correctament a pepetimarieta@hotmail.com. Hi ha quatre entrades en joc. El proper 26 de febrer en publicarem la resposta.
Text
D'igcògnit
Ens hem fet el ferm propòsit d’escriure sense el nostre signe lingüístic més freqüent. El més collonut d’este projecte és que ningú tingui fe en que serveixi per res. Però ens sentim empesos pel deure de complir el nostre objectiu. Comencem per no dir, per omitir, per fer veure que podem escriure sense termes que continguin l’element prohibit.
Pregunta a respondre:
Quin és l’element prohibit de què parla el text?
Molta sort, gràices pels complits dels comentaris i Pepet i marieta som d'Ulldecona, Benicarló i Vinaròs!
Lo proper 1 de març, Pepet i marieta presentem un nou espectacle a l’Auditori de Barcelona a partir de les 22.30 dins del festival Barnasants.
L’entrada val 12 euros a guixeta però natros ne tenim d’anticipades a 6 euros. Si ne volíeu, podeu enviar-mos un mail a pepetimarieta@hotmail.com o participar al primer concurs del blog de Pepet i marieta.
1r Concurs del blog de Pepet i marieta:
Llegiu el següent fragment escrit per Pepet i Francesc, un company de pis seu, i responeu la pregunta correctament a pepetimarieta@hotmail.com. Hi ha quatre entrades en joc. El proper 26 de febrer en publicarem la resposta.
Text
D'igcògnit
Ens hem fet el ferm propòsit d’escriure sense el nostre signe lingüístic més freqüent. El més collonut d’este projecte és que ningú tingui fe en que serveixi per res. Però ens sentim empesos pel deure de complir el nostre objectiu. Comencem per no dir, per omitir, per fer veure que podem escriure sense termes que continguin l’element prohibit.
Pregunta a respondre:
Quin és l’element prohibit de què parla el text?
Molta sort, gràices pels complits dels comentaris i Pepet i marieta som d'Ulldecona, Benicarló i Vinaròs!
31/01/2007: La malaltia
La malaltia de l’art
Sempre he tingut la convicció que un artista ha de ser necessàriament una persona introvertida que utilitza l’art com a vàlvula d’escapament per deixar anar les seues passions i emocions més amagades. Segurament, hi ha un fotimé d’artistes equilibrats que contradiuen la norma, però crec en la màxima daliniana que l’única diferència entre un boig i un artista és que l’artista, en lo millor dels casos, no és boig.
Personalment, entenc la passió per crear com una malaltia. Lo símptoma més acusat és la necessitat imperant de comunicar, però si hi afegim l’insomni, l’ansietat i los nervis implicats, l’art pot esdevenir una autèntica obsessió. I això fa mal.
Me declaro un malalt de música. Pel meu cap passen mil i una melodies des que m’aixeco fins que me’n vaig a dormir. Però de la mateixa manera que al pagès li ballen les mandarines pel cap i per això li surten bones, lo mateix passa en l’artista, si no hi treballes les coses no surten. Potser la diferència entre aquestes dues obsessions és que la mandarina dóna diners i l’art ne dóna quan vol.
Penso que avui dia no se valora la creació, que la cultura és sempre la darrere de la fila i ni les institucions ni la gent valoren realment la creació i l’expressió artística en totes les seues vessants. A França los músics reben un sou del govern, aquí la majoria malviuen de la música i en lo temps que fa que “somos europeos”, potser ja s’hauria de començar a notar.
Per tot això, companys i companyes, vos animo que acudiu als actes culturals oficials i extraoficials, que participeu en la cultura del vostre poble i que no desistiu a moure i remoure lo vostre patrimoni cultural. Domés així aprendrem a valorar los fruits exquisits de la malaltia artística. Un amic meu diu que de vegades los defectes se converteixen en virtuts.
Visca la malaltia de l’art!
Per cert, benvinguts al blog de Pepet i marieta!
Sempre he tingut la convicció que un artista ha de ser necessàriament una persona introvertida que utilitza l’art com a vàlvula d’escapament per deixar anar les seues passions i emocions més amagades. Segurament, hi ha un fotimé d’artistes equilibrats que contradiuen la norma, però crec en la màxima daliniana que l’única diferència entre un boig i un artista és que l’artista, en lo millor dels casos, no és boig.
Personalment, entenc la passió per crear com una malaltia. Lo símptoma més acusat és la necessitat imperant de comunicar, però si hi afegim l’insomni, l’ansietat i los nervis implicats, l’art pot esdevenir una autèntica obsessió. I això fa mal.
Me declaro un malalt de música. Pel meu cap passen mil i una melodies des que m’aixeco fins que me’n vaig a dormir. Però de la mateixa manera que al pagès li ballen les mandarines pel cap i per això li surten bones, lo mateix passa en l’artista, si no hi treballes les coses no surten. Potser la diferència entre aquestes dues obsessions és que la mandarina dóna diners i l’art ne dóna quan vol.
Penso que avui dia no se valora la creació, que la cultura és sempre la darrere de la fila i ni les institucions ni la gent valoren realment la creació i l’expressió artística en totes les seues vessants. A França los músics reben un sou del govern, aquí la majoria malviuen de la música i en lo temps que fa que “somos europeos”, potser ja s’hauria de començar a notar.
Per tot això, companys i companyes, vos animo que acudiu als actes culturals oficials i extraoficials, que participeu en la cultura del vostre poble i que no desistiu a moure i remoure lo vostre patrimoni cultural. Domés així aprendrem a valorar los fruits exquisits de la malaltia artística. Un amic meu diu que de vegades los defectes se converteixen en virtuts.
Visca la malaltia de l’art!
Per cert, benvinguts al blog de Pepet i marieta!
