23/09/2013: En mans de Merkel

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
En mans de Merkel

Vist des de Brussel.les, d’aquestes eleccions en surten dues conclusions ràpides :

1) El reforçament d’Angela Merkel, la lídera que no ho sembla, que sap connectar amb la gent del carrer, Angie per als incondicionals, Angela Ia. si atenem als espectaculars resultats obtinguts. L’únic dirigent d’una de les grans economies europeus que, en aquests temps de crisi, ha aconseguir ser reelegit. Avui, es lleva més forta que mai en comparació amb un Hollande debilitat, un Cameron rodejat pels euroescèptics, un Letta en equilibri precari i un Rajoy assetjat per les crisis múltiples que ha d’afrontar i pel cas Bárcenas.

Merkel ha rebut un reforçament personal i de la seva política, també de l’europea. Per tant, oblidem-nos d’eurobons i de mutualitzacions del deute. Impossible ni a curt ni a mig termini. Amb l’euro salvat, seguirem amb les polítiques d’austeritat, rescatarem Grècia per tercera vegada, veurem com poden tornar o no als mercats Irlanda i Portugal, i si el gener es Espanya pot evitar de prorrogar el rescat bancari. Mentrestant, Alemanya no tindrà cap pressa per posar en marxa la Unió Bancària, que avançara sense pressa i amb pauses i sobretot, mantenint l’últim poder de decisió en mans dels estats. Si els electors li han premiat aquesta política, per què Merkel l’hauria de canviar. Esperem una mica de generositat en la victòria, confiem que sentint-se forta i sense eleccions a la vista, es permeti alguna flexibilitat.

2) La puja dels euroescèptics. Que no hagin entrat al parlament no ens ha de fer infravalorar la seva força. Representen un sector creixent de la població alemanya que renega de tota solidaritat i que, comprovant els resultats obtinguts en la seva primera prova electoral, tenen pràcticament assegurada l’entrada al parlament europeu el maig. Des de dins de l’europarlament i des de fora del Bundestag intentaran condicionar la política de Merkel.

I una pregunta afegida, com s’entendran a partir d’ara Merkel i Hollande? Fins ara han mantingut unes relacions difícils. Han anat de l’enfrontament soterrat a l’entesa de mínims. Però a partir d’aquest moment, són una Merkel superreforçada i un Hollande debilitat, les enquestes no tenen pietat amb el president francès, els que han de decidir si ressusciten allò que temps enrera en deien eix francoalemany.

16/05/2013: Sota vigilància

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Primer van arribar els controls per assegurar que es reduïa el dèficit. Després, els qui van desembarcar van ser els homes de negre de la troica, que acompanyaven els 40.000 milions d’euros de rescat de la banca; i ara, el pròxim dia 29, també vindran els inspectors de la comissió europea (homes de blau?), per assegurar-se que s’apliquin les reformes econòmiques.

Europa ens posa tan sota vigilància que es redueix dràsticament el marge del govern espanyol per decidir la política econòmica. Són uns tecnòcrates no sotmesos directament a cap escrutini popular, els funcionaris de la comissió europea que no podem ni elegir ni fer plegar, els qui piloten com afrontem la crisi. És una de les derivades més perilloses de la desgraciada conjuntura actual, que ha provocat una cessió massiva de sobirania econòmica a unes instàncies que no tenen l’aval democràtic que requeriria l’enorme poder que han concentrat. Fixeu-vos de passada, com tots depenem més de mai d’una persona, Mario Draghi, que a partir del novembre del 2011, en què va ser elegit en un conclau tancat dels 27 caps de govern, dirigeix amb total independència el BCE durant els 8 anys del seu mandat.

El cas espanyol preocupa a una Brussel.les cada cop més criticada per unes polítiques d’austeritat que no donen resultats. D’aquí que hagi modificat lleugerament el rumb. En la nova carta de navegació, suavitza la pressió de les retallades i atorga 2 anys més de temps per reduir el dèficit, però amb l’exigència que aquesta pròrroga s’aprofiti per aplicar reformes econòmiques dràstiques. Menys retallades i més reformes és la recepta que substitueix l’anterior i fracassada austeritat a ultrança.
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Paul Krugman desenfunda ràpid. Ni en el moment de la revenja no espera que el plat es refredi. Només 48 hores ha trigat a passar comptes amb dos economistes tan cèlebres com ell, però alineats a l’altre cantó de la trinxera, al bàndol de l’austeritat. Armat amb una afilada fulla d’Excel ha denunciat com es ven l’austeritat amb fals pretextos.

El pretex en qüestió és una de les teories més de moda des que Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff la van publicar el 2010. “El creixement en temps de deute” sentencia que si el deute d’un país supera el 90%, el creixement caurà de manera dramàtica. Una sentència que, en paraules de l’àcid Krugman, va gaudir d’un tracte quasi sagrat de fet inqüestionable, en comptes del que era en realitat, una hipòtesi en discussió.

Un debat que ha tingut un final sorprenent: 3 errors majúsculs que colpejat la credibilitat de la teoria de Reinhart&Rogoff. El més espectacular, una equivocació en una fórmula de l’Excel, savis equivocant-se com principiants, i dues errades més també de pes, oblidar estadístiques que contradeien la tesi i aplicar mètodes de ponderació discutibles.

Fiasco de dos economistes reputats i fiasco també per a un comissari europeu gran seguidor de Reinhard&Rogoff, el finlandès auster, el responsable d’economia, Olli Rehn. Ell assegura que és fan del Manchester United i, fins i tot seguidor de Keynes, però els fets demostren que a qui seguia a fons era a Reinhard&Rogoff. Era una referència permanent en el seu argumentari, se´l cita en 6 de les 7 últimes previsions econòmiques que ell ha signat, segons ha verificat l’incansable Miquel Roig.

Ara, des de la comissió europea neguen que es basin en una sola teoria, en un sol treball per decidir la seva política. Però, la desarticulació de la teoria Reinhart&Rogoff els deixa amb un argument de menys, els hauria de provocar un cert mal de consciència, i dóna raons a Krugman per denunciar que s’utiltiza la crisi per destrossar els programes socials.
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Olli Rehn (Wikipedia)
Ell hi posa la cara i, esclar, en aquest casos també és qui rep bona part de les andanades. Era un discret polític finlandès que va fer carrera a Brussel·les com a comissari de l’ampliació. Competent, però inflexible, sense cintura, el defineixen alguns dels que el van tractar. I de l’ampliació va fer el salt a dirigir l’economia, just quan el somni de l’euro es convertia en malson.

Ell és qui més ha predicat la política de la consolidació fiscal, qui més ha receptat austeritat a dojo, i també dels últims que ha incorporat al discurs el concepte de creixement. Però, creixement entès com a reformes estructurals, no com a inversió. “No entenc d’on han de sortir els diners per estimular l’economia”, ha afirmat un Rehn a la defensiva, que ha llançat un repte al seus crítics: “Espero sincerament que aquesta gent més intel·ligent que jo suggerirà vies alternatives per fer circular el crèdit a Europa”.

El més àcid de tots els crítics és el Nobel Paul Krugman, gran defensor d’una política econòmica a les antípodes de la de Rehn. L’últim dard que li ha llançat al comissari és el d’acusar-lo de ser el “Rehn del terror “, per argumentar que la política de consolidació ha restaurat la confiança dels mercats. També li ha dit que propaga "idees escarabat", que tornen per molt que intentés allunyar-les. “Krugman ha posat en boca meva el que en diríem una veritat modificada”, ha estat la fórmula educada amb què Rehn ha acusat l’economista nord-americà de mentider.

El cert és que Olli Rehn se sent atacat personalment. Ja no només ha d’aguantar les crítiques a la seva política, sinó que les punyalades el busquen directament a ell. Siguin articles com l’ “Olli Rehn, veredicte culpable”, siguin els posts de Krugman, o potser, com apunta Bernardo de Miguel, és que Rehn i tota la Comissió Europea han perdut la innocència. Fins ara euròcrates competents, excel·lentment pagats i discrets, ara reben una notorietat enverinada.

El focus il·lumina tant Rehn, cara visible de l’austeritat a ultrança per als soferts ciutadans de la perifèria de l’euro, com la resta d’eurofuncionaris. Aquests homes de negre que la Comissió Europea envia a Grècia amb instruccions d’amagar la identitat. Una de les recomanacions sintetitza perfectament la intenció: al taxista no li expliquis qui ets, ni que treballes per les institucions europees, digue-li la teva anterior professió o la del teu millor amic. Mesures de camuflatge d’uns euròcrates que ja es veuen com a víctimes potencials de la ira popular.

Una animadversió creixent que ha fet mobilitzar els ex de Brussel·les en un intent que els seus propis partits no tiren més llenya contra la Unió Europea. Com Javier Solana, que va advertir el seu PSOE que “deixés de parlar de si Europa ens estima o no ens estima, de si ens dicta o no ens dicta”. Ni el comissari d’Economia, ni el president de la Comissió Europea, ni el del Banc Central Europeu mai no els han elegit els ciutadans, però ara, quan acumulen més i més poder, és quan el seu dèficit democràtic queda més a la vista, i més indigna els ciutadans disconformes amb la política d’austeritat que propugnen.

26/02/2013: Ciao, Mario

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Des de Brussel·les s’havien fixat dos grans objectius per a aquestes eleccions italianes. El principal, l’escenari ideal, que guanyés el seu campió, el Mario Monti tecnòcrata, el que ells van pressionar fins a col·locar-lo com a primer ministre de transició. Que guanyés o, si més no, que ocupés un lloc influent al nou govern. És en qui més confiaven per aplicar les polítiques d’austeritat i de consolidació fiscal.

I en fi, si això no era possible, com a mal menor, que almenys sortís un executiu estable, fort, amb capacitat per governar.

Doncs bé, ni un ni l’altre. Que Monti és el gran derrotat ha estat clar des del primer moment. Aquell amb qui confiava la cancellera Merkel, la Comissió Europea, el preferit per la dreta de tot Europa, no ha rebut la confiança dels electors. I a més, l’escenari que es dibuixa és complicadíssim; un d’aquells que, facilitat per una llei electoral perversa, condueix a una governabilitat gairebé impossible.

És just el que més temen els socis europeus d’Itàlia, i aquest és el gran risc, el que també poden témer els mercats. I si s’instal·la la desconfiança, poden perdre’s en pocs dies els avanços en l’estabilitat financera, la d’Itàlia i la d’altres, com l’espanyola.

14/02/2013: La taxa Robin Hood

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Douglas Fairbanks as Robin Hood. Font: Wikipedia
En presentar el nou projecte de Taxa Tobin, el comissari de fiscalitat, Algirdas Semeta, ha dit que és justa, que protegeix l’economia real i que impedeix deslocalitzacions.

Anem per parts. Justa, explica, perquè penalitza uns bancs beneficiats d’un gran suport dels contribuents durant la crisi i que a més no estan sotmesos a una gran fiscalitat. Compro l’argument, tot i que Wall Street i la City han posat el crit al cel. Mireu el que en diuen els financers nord-americans: “hi ha un alt risc que porti a una taxació doble o múltiple, a deteriorar la cooperació fiscal internacional i al proteccionisme comercial”. No es tallen, però no me’ls crec.

Que protegeix l’economia real, perquè s’aplica a transferències de bons, accions i productes derivats, no al tipus de transaccions que fan habitualment particulars o empreses. Home, només faltaria que a sobre castiguéssim més aquesta economia real on tant triga a arribar la millora del sistema financer! Mireu com ha caigut l’últim trimestre del 2012.

I tercer, que impedeix deslocalitzacions. Almenys ho intenta amb una nova clàusula. La que estipula que pagaran la taxa tant les entitats amb seu a un dels 11 països que l’aplicaran, com les que emetin productes financers en aquests estats, encara que ho facin des de fora. I això va dedicar clarament a la City de Londres.

Robin Hood es prepara a sortir de Sherwood per cavalcar pel territori dels 11 països que aplicaran aquesta tasca. Els més optimistes l’esperen el 2014.

12/02/2013: El corredor retallat

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
L’afaitat ha estat considerable. La partida destinada a transports paneuropeus, allí d’on ha de sortir el finançament per al corredor del mediterrani, en els nous pressupostos de la Unió Europea (2014-2020) ha passat de 30.000 milions a la proposta original de la Comissió Europa a 23.174 milions.

Una retallada del 23% que s’explica per dues raons. Una, perquè són pressupostos regressius, els primers que redueixen la despesa respecte als anteriors. I la segona, perquè a més de restrictius repeteixen estructura. No hi ha hagut una reforma real, ni respecte als ingressos, com seria dotar-se de recursos propis, ni pel que fa a les despeses. Tot ha girat al voltant del principi del “just retorn”, del saldo net que a cada país li acaba sortint. En aquestes condicions, les ajudes agrícoles i les regionals es mantenen com els grans paquets, els que més han defensat els governs; les dues partides s’emporten el 74% del total del pressupost. I els projectes innovadors, com els de la iniciativa “Connecting Europe”, han acabat, al final, convertint-se en els sacrificats.

07/02/2013: 7 claus d'una cimera

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Arrenca la cimera que ha d’aprovar els pressupostos de la UE per als pròxims 7 anys (2014-2020). Segon intent per a un dels exercicis més difícils per als caps de govern europeus, decidir quant aporta cada país i quant es reparteix a cada política. Aquestes són algunes de les claus per entendre el debat.

Qui paga mana

A la Unió Europea, aquesta llei és sagrada, i encara més a l’hora d’aprovar els pressupostos. Cinc països, Alemanya, França, el Regne Unit, Holanda i Finlàndia, suposen el 55% del finançament del pressupost, i 2/3 dels saldos nets. Amb aquestes credencials, la seva paraula és gairebé sagrada. Per tant, quan ja fa temps, al desembre del 2010, van deixar clar que no permetrien un augment del pressupost, ja anticipaven el sostre sota el qual s’acabaria adaptant.


“Much Ado About Nothing”


És on es demostra la doble personalitat del bon diplomàtic professional. Comencen explicant-te que 960.000 milions d’euros per 7 anys són poca cosa, un ínfim 1% del PIB europeu, i tot seguit passen a defensar amb les ungles la seva part del botí, aquesta porció que abans qualificaven de gairebé insignificant. No deu ser tan poca cosa, tan no res, si se’n fa tant soroll.


Discurs de futur i realitat del passat


Els discursos continuats sobre la importància de les noves tecnologies, la investigació, el desenvolupament i l’educació es dilueixen en l’assalt final per quadrar els números. Es blinden les partides d’ajudes agrícoles i ajudes regionals (PAC i cohesió) i es retallen les altres. És el que li passarà a la partida d’infraestructures, d’on han de sortir els fons europeus per al corredor mediterrani. Serà moneda de canvi.

Desmuntant (lentament) la PAC


Costa, i molt, però el camí se segueix de manera inexorable. La PAC, que havia arribat a monopolitzar el 60% dels pressupostos, i que ara es manté en un 44%, el 2020 s’haurà reduït a 1/3 del total.

Han descobert l’atur juvenil

És la moda dels últims mesos a Brussel·les. Tothom està descobrint i denunciant la insostenible situació dels joves en atur, especialment els espanyols. D’aquí que s’anunciï, a última hora i per sorpresa, un nou fons per potenciar l’ocupació juvenil a les regions més afectades.

O ara o mai


Fórmula per afegir més pressió als negociadors. Complementat amb una prolongació de les discussions fins a altes hores de la nit, o per què no? de la matinada, injecta unes dosis de dramatisme convenient per als qui després hauran de justificar el que han signat. Aquesta vegada, l’amenaça és que si no hi ha acord, no hi haurà un nou intent fins al 2014, després de les eleccions al Parlament Europeu. Això suposaria tornar a la discussió dels pressupostos any per any, amb implicacions diverses: malson per als negociadors, i interrogants sobre la continuïtat de moltes ajudes que es prolonguen en períodes plurianuals.

El xec britànic no es toca

Està blindat. Aquest retorn de 2/3 del dèficit fiscal del Regne Unit amb la UE, arrencat per Margaret Thatcher el 1984, és permanent. Més en qüestió poden haver-hi altres xecs, els que han anat estirant els altres contribuïdors nets, Alemanya, Suècia, Holanda i Àustria, seguint l’exemple britànic. Poden patir algunes modificacions, però no s’espera cap revolució. Per cert, que a aquests països sí que els perjudicaria la falta d’acord, perquè els seus xecs caduquen a finals d’any.



Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
El rei dels belgues, Albert II, deu mirar aquests dies amb certa enveja la sobirana del país veí, Beatriu d’Holanda, que acaba d’abdicar. Beatriu, amb 75 anys, abandona el tron i no per cansament sinó per, diu, deixar pas a les noves generacions (*). En canvi, Albert, a punt de complir els 79, sí que està cansat i amb ganes de retirar-se, però no pot.

La premsa belga apunta que tenia plans per abdicar aquest any, però que amb un país esqueixat entre flamencs i valons, i una família, la reial, més qüestionada que mai, li tocarà ajornar-ho fins després de les eleccions del 2014.

L’última patinada reial ha estat la fundació amb què la reina Fabiola volia estalviar-se de pagar els impostos de la seva herència. Veient-se a les portades de tots els informatius, la discreta Fabiola ha fet marxa enrere i ha renunciat a la fundació. Rectificar pot ser de savis, però en aquest cas no ha impedit que s’hagi accelerat una tasca sempre pendent, però que mai no acaba de concretar-se: reduir les subvencions a la família reial i fer-les més transparents. Un canvi profund que tindria efectes només a partir del pròxim regnat.

De moment, mentre els polítics fixen els honoraris dels monarques, i al carrer encara dura la indignació de la Fabiolada, Albert II, cansat o no, continua regnant, i l’hereu, el príncep Felip, amb 52 anys, segueix esperant el seu torn. I tots dos, Albert i Felip miren cap a la veïna Holanda.

............................


* En el cas dels prínceps, les “noves generacions” són d’una edat considerable: el degà indiscutible és Carles d’Anglaterra que, amb 64 anys, encara espera per regnar un dia; l’hereu de Bèlgica ja té 52 anys, el príncep Felip espanyol 45 anys, la mateixa edat en què Guillem d’Holanda s’asseurà al tron. Però, a Holanda és diferent, allí no són al·lèrgics a abdicar com en d'altres monarquies.

23/01/2013: De Guindos, emprenyat

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Suau en les formes, però tossut en el fons, en la seva última visita a Brussel·les, De Guindos es va transformar en un espanyol emprenyat, molt emprenyat, m’atreviria a dir. Al malestar de fons pel monopoli dels països triple A en el nomenament dels càrrecs econòmics de nivell a la zona euro, (mireu la llista, és aclaridora), s'hi afegeix l’enuig mai oblidat de l’expulsió del membre espanyol “permanent” al directori del BCE. I ara, es remata amb la imposició d’un holandès desconegut i de nom difícil de pronunciar, al davant de l’Eurogrup. Suficient perquè De Guindos, al preu de quedar-se sol, no votés el candidat a presidir l’eurogrup, l’holandès Jerun Djisselbloem.

La marca Espanya cotitza molt a la baixa, els candidats d’aquesta nacionalitat són derrotats una i altra vegada en cada cursa per a un nou càrrec i De Guindos només pot esbafar-se amb protestes formals però que no aturen l’implacable reguitzell de nomenaments de països del Nord per a qualsevol lloc de responsabilitat.

En aquesta batalla, almenys en la de la presidència de l’Eurogrup, Espanya semblava que podia trobar a França un aliat de pes, però al final Pierre Moscovici s’ha conformat donant un simple toc d’atenció previ a Jerun Djisselbloem i deixant sol De Guindos en la seva oposició fins al final. Molt hi deu tenir a veure l’aparent promesa a París d’assegurar-li la presidència d’un organisme de nova creació, el supervisor bancari únic.

Total, que De Guindos ha tornat a quedar sol. Clamant al desert, mentre rumia les deslleialtats i les injustícies a què se sent sotmès pels seus socis. Al seu col·lega i ara també president Djisselbloem li va dir que no era res personal, però que no el votaria. És el De Guindos emprenyat que no perd les maneres, ni la solitud.
Anterior