Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Putin-Mogherini. La imatge que irrita els països de l'est


La primera raó del fracàs és que la cimera no estava ben preparada. Si Van Rompuy argumenta que el resultat és desafortunat, però no dramàtic, el cert és que ell, que és qui portava les negociacions, no va saber preveure les diferències enormes que, abans de començar la reunió, ja anticipaven el fiasco final.

I qui va acabar de fer descarrilar la cimera va ser la relació amb Rússia. Perquè ser massa pro russa és la principal acusació que els països de l’est van formular contra la que semblava, només fa uns dies, candidata guanyadora. La italiana Federica Mogherini. Que no tingui experiència li ha restat algun punt, però que se la vegi massa pròxima a Moscou, és el que ha unit el seu front opositor. La sempre directa presidenta lituana, Dalia Grybauskaite, afirmava que l’Alt Representant havia de ser neutre respecte als problemes geopolítics que té Europea, i “com a mínim, no ser pro Kremlin”.

Resposta del protector de Mogherini, un Matteo Renzi encara a l’alça tot i que ha sumat el primer fracàs: Itàlia és mereix un respecte, encara més com a país fundador.

Un equilibri geogràfic que s’ha de combinar amb el polític. Aquí hi ha consens perquè el pròxim Alt Representant sigui socialista, per compensar la filiació conservadors del president de la comissió, Jean Claude Juncker, però per saber qui, s’haurà d’esperar a la segona oportunitat que s’han concedit els caps de govern, el 30 d’agost.

Respecte el color polític i el nom del nou president del Consell Europeu, tot està encara més obert. Els esforços de Merkel que, durant la reunió del PPE prèvia a la cimera europea, va mantenir una llarga conversa amb el primer ministre polonès, Donald Tusk, no van fructificar. Tusk, conservador i de l’est, podria ser una alternativa, però aparentment no es va deixar convèncer.


12/06/2014: Qui ens ha enganyat?

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Cameron, Merkel, Reinfeld i Rutte a Suècia


Als ciutadans que el 25M van votar convençuts que elegien no només diputats sinó també el pròxim president de la Comissió Europea ara els envaeix la sensació que els han venut gat per llebre. Contemplen astorats com, mantenint les velles pràctiques, són els caps de govern els qui negocien a porta tancada el nomenament del successor de Durao Barroso ignorant obertament els resultats de les eleccions.

Els primers ministres argumenten, i aquí coincideixen tant Cameron com Merkel, que els Tractats els atorguen la potestat de proposar el nom del president de la Comissió Europea, que després haurà d'aconseguir el vot majoritari al Parlament. I el cert és que tenen raó. L’únic que preveu la normativa europea és que els caps de govern “tindran en compte” els resultats de les eleccions. No va més enllà. El gat de què parlem sempre ha estat fidel a la seva condició de felí domesticat. Però algú l’ha fet passar per llebre salvatge. Algú ha enganyat els electors.

O bé els responsables són uns parlamentaris que, obsessionats per acumular poders i connectar amb la gent, la seva gran assignatura pendent, s'han autoatorgat competències que no tenen, i han venut una realitat mistificada.
O bé els culpables són els caps de govern que han deixat que aquest procés tirés endavant, per rebentar-lo després de la votació.

El cert és que les culpes es poden repartir. D'una banda, primers ministres com Angela Merkel, i ho centro en ella perquè és gran protagonista i element determinant en aquesta decisió, que s'ha ficat tota sola en un carreró que només té males sortides. Com a cancellera, mai no li va agradar el procés dels Spitzenkandidaten (candidats a la Comissió Europea lligats a les eleccions al Parlament), però que com a responsable de la CDU no només no ho va impedir, sinó que va ser part decisiva per elegir Jean Claude Juncker Spitzenkandidaten del Partit Popular Europeu. I ara, la Merkel cancellera ha de triar entre el menor de dos mals: aguantar fins al final Juncker i provocar un trencament profund amb el Regne Unit de David Cameron, que ha fet bandera del veto a Juncker arrossegant partits i opinió pública britànica, o deixar caure Juncker i enfrontar-se amb el parlament europeu i amb la seva pròpia opinió pública, que va comprar la idea, i alhora deixar un rastre de frustració entre els electors, alemanys o no, que van creure que elegien el president de la Comissió Europea.

També part de culpa la té un parlament que va forçar la marxa, tot i saber perfectament que trepitjava bases incertes, venent unes eleccions a la presidència de la Comissió Europea que, en realitat, no existien.

Culpes repartides però qui més hi perd és el ciutadà, especialment el ciutadà conscienciat que és el que s'ha cregut aquesta pel.lícula i ara contempla amb estupor com en censuren el desenllaç.

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Nigel Farage i Beppe Grillo


Són molts però també molt diferents. Són els grans guanyadors de les eleccions del 25M, una amalgama d’euroescèptics radicals, xenòfobs, populistes i d'extrema dreta que, utilitzant la crisi de palanca, fan tot el possible per saccejar Europa. Són el primer partit a França i el Regne Unit, i tenen resultats espectaculars a molts altres països. Resultats mai vistos.

Els uneix ben poc, bàsicament el seu gran enemic, la Unió Europea. Han demonitzat Brussel.les, paraula maleïda a la que responsabilitzen de qualsevol dels molts i complexos problemes de la societat actual. Coincideixen en el diagnòstig, el mal és Brussel.les, i en el tractament, abandonar la UE. Però, a partir d’aquí ja apareixen les divergències. I és que associar-se amb el FN, per molt que el de Marine Le Pen sigui una versió més presentable que el del seu pare, continua estigmatitzant. L’holandès Geert Wilders s’ha llançat als braços oberts de Marine Le Pen, però no el britànic Nigel Farrage, que manté les distàncies i rebutja qualsevol acord amb el FN.

Ara, uns i altres, sobretot Le Pen i Farrage pugnen pel liderat de l'eurofòbia. Comencen per disputar-se socis per formar grup parlamentari. Necessiten un mínim de 25 diputats de set països diferents.
Farrage, de l’UKIP, esta negociant amb Beppe Grillo, del M5S italià. Le Pen es presenta amb quatre aliats en roda de premsa conjunta al mateix Parlament Europeu: PVV holandès (De Wilders), Lliga Nord italiana, l’ultradreta austríaca FPO i Vlaams Belang flamenc. Van de triomfadors, però no podem amagar que són cinc i que si no sumen partits de dos altres estats, es quedaran sense el tan desitjat grup. I ho tenen difícil, tot eurodiputat del camp antiUE va molt buscat. I de moment, Le Pen descarta recórrer als més impresentables de tots, els empestats, considerats neonazis, com el Jobbick hongarès, o el grec Alba Audarada.

Si se’n surten, al nou parlament hi haurà 3 grups euroescèptics: un liderat pels Tories britànics, un segon pels antiUE radicals de l’UKIP i un tercer per l’extrema dreta de Le Pen. Obtindran un protagonisme perillós, sobretot pel contagi que volen i poden provocar en les polítiques dels grups majoritaris. El més evident és en la regulació de la immigració. N'han fet bandera, de tal manera que han aconseguit convertir-lo en el principal problema, amb una única, simple i falsa solució: gent fora i tancar la porta.

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Gunfight at O.K.Corral (Recreació a Tombstone)


Pot convertir-se en un duel digne d’O.K. Corral, però canviant Tombstone per Brussel.les, i més important, les bales pels vots, una forma molt més civilitzada de resoldre les diferències.

Un parlament que ha fet baixar a l’arena 5 Wyats Earps que s’han postulat per presidir la comissió europea. Un campió per cada un dels grans grups polítics, els que creuen en la Unió Europea, per crítics que siguin. No hi juguen en canvi els euroescèptics que es neguen a presentar un candidat a una institució en la qual no creuen.

Tot pot dependre de si dels resultats en surt un guanyador rotund o els dos grans grups acaben frec a frec. Si els populars s’imposen amb claredat, els caps de govern tindran difícil barrar el pas al seu candidat, Jean Claude Juncker. I si són els socialistes els qui guanyen sense discussió, Martin Schulz tindrà la via més oberta.

En canvi, amb resultats més igualats, Merkel, Hollande i companyia poden trobar la coartada que busquen per intentar col.locar un altre nom, el tapat en podríem dir. Si és el cas, està assegurat un enfrontament obert amb el parlament. Ara mateix, l’escenari és obert, les enquestes donen un modest avantatge als populars.

Qui ja s’ha començat a moure és el britànic David Cameron. No li agraden ni Juncker ni Schulz, ni tampoc cedir poder al parlament. Altres caps de govern han guardat un discret silenci, sense comprometre’s, però tot recordant que l’única obligació legal és “tenir en compte” els resultats de les eleccions, sense més precisions. Una altra cosa és la pressió política exercida per un parlament que els ha intentat lligar de mans i peus. Un duel que, com a Tombstone, no pot acabar amb empat.
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
La crisi va fer barris, però ningú no en surt indemne. Tampoc Holanda. Quan comproves que l’economia hi ha caigut l’últim trimestre un 1,4%, que també els ha esclatat una bombolla immobiliària, que han perdut la seva preuada qualificació creditícia AAA, arribes a la conclusió que els holandesos també ploren, com els rics d’aquella famosa telenovel.la llatinoamericana dels anys 80.

I quan van maldades, què millor que buscar un culpable? En aquests casos, la Unió Europea sempre està disponible, un sospitós habitual contra el qual es pot disparar amb impunitat, i no només per twitter. A Holanda, que també pateix la crisi, haver de participar en el rescat dels països del sud, és molt mal acceptat pel ciutadà de peu

Això explica els previsibles bons resultats que obtindrà el xenòfob Geert Wilders que, al discurs contra la immigració ara hi ha afegit un segon apartat, també contra la Unió Europea. El seu anomenat Partit de la Llibertat reclama directament la sortida d’Holanda de la UE.

I de la UE no, però de l’euro sí que va amenaçar de sortir el primer ministre holandès, Mark Rutte. Una amenaça, coneguda ara, que va formular el 5 de juny del 2012 al president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, si continuava pressionant per imposar reformes financeres. Un Rutte que es distancia cada cop més de la integració europea, al contrari, acaba de plantejar reduir les competències de Brussel.les al temes essencials. Un símptoma més dels aires euroescècptics que bufen per Holanda.
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Geert Wilders


Aquest dimarts, el populista holandès Geert de Wilders ha fet campanya a Brussel.les retallant una estrella de la bandera europea: “No volem Brussel.les, no volen la Unió Europea i aquesta estrella me l’emporto a Holanda per tornar-la als ciutadans holandesos”. I amb l’estrella a la butxaca, Wilders ha tornar cap a Holanda on espera aconseguir grans resultats en aquestes eleccions, fins i tot convertir-se en la força més votada.

Ell i la francesa Marine Le Pen, aprofitant la crisi i la frustració, podran formar grup propi al pròxim parlament europeu, segons indiquen els sondejos. I un grup parlamentari dóna més diners, presència i visibilitat que no la forçada discreció dels diputats No Inscrits. El que ja no dóna, sinó que posa a prova, és la cohesió. I el pròxim grup de l’extrema dreta, si s’acaba formant, arrencarà amb divisions internes considerables.

Una dada ho il.lustra. És l’estudi de l’organització VoteWacht2014 que demostra que en aquesta última legislatura, el FN de Le Pen i el PVV de Wilders, els dos que lideraran aquest grup, han votat en posicions oposades un 49% de vegades. Coincideixen en demonitzar la UE, en culpar de tot l’immigrant de color fosc, però discrepen ni més ni menys que en la meitat de temes sobre els que el parlament s’ha pronunciat. Resulta que el PVV de l’holandès Wilders s’entén molt més amb l’UKIP, els euroescèptics britànics que han descartat pactat amb l’extrema dreta (67% de coincidència de vot), que no amb el Front Nacional.

Per tant, una extrema dreta a l’alça però tan dividida com sempre. Ja el 2007, les discrepàncies internes van acabar, al cap de només 9 mesos, amb el grup parlamentari que havien format al Parlament Europeu, Identitat, Tradició i Sobirania. En aquella ocasió, les declaracions d’Alessandra Mussolini qualificant els romanesos de “delinqüents habituals” van provocar la retirada del partit romanès i la conseqüent dissolució del grup.

20/05/2014: El sisè candidat

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Són 5 els candidats que fan campanya activa per tot Europa defensant les seves opcions a presidir la Comissió Europea; 5 que estan d’acord en un principi: qui presideixi l’executiu comunitari ha de ser un d’ells. Posició unànime entre els candidats, també unànime al Parlament Europeu, però no tant fora, especialment quan entres a un altre edifici de Brussel.les, el del Consell de Ministres.

Des d’allí, Herman Van Rompuy ha recordat que el nou president de la Comissió Europea pot no ser un dels 5. Avisa que els caps de govern tindran en compte els resultats de les eleccions, i que negociaran amb el parlament, però que no hi ha cap obligació de limitar l’elecció a un d’aquests noms. I té raó, tot i que la pressió política per elegir un dels 5 és alta i amb tendència a augmentar. Serà especialment elevada si una de les forces guanya clarament les eleccions, blindant el seu candidat davant dels caps de govern, però aquest no és el panorama que presenten les enquestes. Al contrari, els últims sondejos pronostiquen un empat dels dos grans.

El cert és que als Juncker/Schulz/Verhofstad/Keller-Bové/Tsipras els pot aparèixer un rival a última hora. Un d’aquells que trien els caps de govern tancats en una sala, quan es reparteixin el paquet de càrrecs en joc: president de la Comissió Europea, del Consell Europeu i Alt Representant; els successors de Barroso, Van Rompuy i Ashton.

La dinàmica impulsada pels parlamentaris de presentar candidats a la presidència de la CE deixa un escenari molt obert. No només per les possibles discrepàncies amb un Consell Europeu on Cameron té poc a perdre si provoca un enfrontament amb el parlament i Merkel o Hollande han anat molt en compte de no comprometre’s a res. També dins del parlament el candidat haurà de sumar la majoria de vots. I en un parlament més polaritzat, amb menys pes dels grans grups, als populars se’ls pot complicar molt aconseguir la majoria per Juncker sense els vots socialistes; i als socialistes no els serà fàcil de sumar vots suficients per Schulz sense els escons populars.

Un escenari que tendirà a fer pactar encara més els dos grans, en un exercici que aporta estabilitat però que comporta el risc de despolititzar el parlament, distanciar-lo dels ciutadans i facilitar munició als euroescèptics.

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Els socialistes europeus recuperen posicions i es coloquen a tocar dels populars, a només 3 escons de diferència, segons l’últim sondeig de PollWatch2014. 212 diputats dels populars per 209 dels socialistes. Frec a frec dels dos grans grups, els qui dominaran el pròxim parlament europeu, però que necessitaran més que mai aliances amb altres forces polítiques, fins i tot en molts casos ells dos necessàriament hauran de posar-se d’acord. En el fons, ja forma part de la tradició del parlament europeu aquest obligat consens entre els dos grans. Per si en quedés algun dubte, una dada de l’última legislatura el torna a demostrar: populars i socialistes han coincidit en el 70% de les votacions.

Els grans encara dominaran un parlament més polaritzat. A un extrem, més diputats a l’esquerra radical. Aquí és on llueix la figura emblemàtica del grec Alexis Txipras, tot i que ell no es presenti com a eurodiputat. Una esquerra que treu més profit de la ressaca de la crisi que no uns verds a la baixa. I a l’altre extrem ideològic, més escons a la dreta dels populars. Tres grups es poden acabar formant a l’ala més dretana de l’hemicicle, tots tres euroescèptics. Dels dos ja existents, un va a la baixa, els conservadors reformistes liderats pels tories de David Cameron, i l’altra a l’alça, els encara més euroescèptics encapçalats per l’UKIP de Nigel Farrage. El tercer grup possible és el de l’extrema dreta, que pot estrenar grup i altaveu si es confirma l’èxit pronosticat de Marine Le Pen a França i dels seus correligionaris a d’altres països.
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
La derrota de Google ha estat contundent, inesperada i plena de repercussions. Sorpresa perquè la sentència va en sentit radicalment contrari de les conclusions de l’advocat general, un assessor del tribunal. Contundent perquè marca doctrina jurídica establint el dret a l’oblit com un principi fonamental que ha de trobar el seu lloc en l’equilibri entre el dret a la informació i el dret a la privacitat. I plena de repercussions, perquè Mario Costeja, aquest català establert a Galícia, ha estat el pioner que ha obert la ruta per on ara poden circular els ciutadans que creguin perjudicada la seva reputació pels enllaços de Google.

La clau de la sentència és quan fa a Google responsable del “tractament” de les dades. Per molt que aquestes informacions ja siguin a internet, són els enllaços dels buscadors els que interconnectant-les i facilitant-hi un accés fàcil i massiu, en multipliquen l’impacte. Gràcies a Google, es pot establir un perfil més o menys detallat de les persones buscades. Per tant, és Google qui en determinats casos, ha de suprimir els enllaços.
Per centrar-nos en aquest cas, els anuncis sobre la subhasta d’immobles de Mario Costeja del gener i març del 1998 es podran seguir consultant a l’hemeroteca de “La Vanguardia”, però el que es pot suprimir són els enllaços que ens hi porten simplement teclejant a l’ordinador el seu nom.

Aquesta vegada, el David català ha guanyat el Goliat digital.
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Són unes eleccions que arriben en plena ressaca de la crisi, quan hem sortit de l’UVI però continuem sotmesos a teràpies de xoc, i que arrosseguen una injusta reputació de segona categoria. Amb aquest escenari, grups euroescèptics i d’extrema dreta les veuen com la gran oportunitat per fer el seu particular gran salt endavant. Explotar un mercat on poden fer forat les respostes simplificades, i falses, a problemes complexos.

Si Le Pen cavalva a França, Wilders a Holanda, i l’UKIP enreda l’electorat britànic, i això és el que prediuen les enquestes, podem tenir un parlament amb més euroescèptics que mai i molt pitjor encara, amb una extrema dreta a l’alça. Le Pen i els seus acòlits tenen el grup parlamentari a tocar, sumaran fàcilment els 25 diputats necessaris i probablement també aconseguiran que siguin de 7 països diferents, el mínim indispensable. I el perill amb l’extrema dreta no és tant el que fan, sinó com sovint condicionen les polítiques de les formacions de dreta no extrema.

Però, malgrat aquest auge negre, Le Pen i companyia no prendran el poder a Estrasburg. En absolut. Tindran un altaveu més potent però continuaran lluny de ser actors decisius. Perquè els sondejos pronostiquen una baixa del pes de les grans formacions, però ni ve cap tsunami ni s’espera cap revolució. Populars i socialistes, que van frec a frec, continuaran essent els grans dominadors, i liberals i verds es mantindran com els complements necessaris. Això diuen els sondejos, però tot queda a l’espera de l’autèntic sondeig, el del 25M. El dia que se celebraran unes eleccions perilloses perquè populistes i extrema dreta les han marcades al calendari com una gran ocasió.
Anterior