El tuit més divertit que he llegit durant la nit electoral (@pedroblancoa).

La mare de Sarkozy que el renya:
-Ja t’ho deia, fill, aquesta dona no et convenia
-Quina dona, la Carla?
-No, l'Angela

En aquesta nova versió del clàssic “chercher la femme”, ara qui haurà de decidir si la dona en qüestió li convé o no és François Hollande. La veritat és que no tenen gaire alternativa, ni François ni Angela. A ells i a tots ens convé que s’entenguin, que Hollande aconsegueixi convèncer-la de canviar el discurs, de sumar-se al nou mantra del creixement, com han fet en massa i sense dissimular molts dirigents europeus des de la victòria del candidat del creixement a la primera volta. El dèficit zero deixa de ser un tabú. A partir d’avui, almenys podem qüestionar-lo.

L’austeritat no és una fatalitat, una de les primeres frases pronunciades per l’Hollande victoriós, ara s’ha de traslladar de la retòrica a la política. I el marge és estret. Que ningú no esperi noves polítiques keynesianes, amb despeses que agreugin el deute públic. Que ningú no esperi plans Marshall. I que ningú no esperi miracles. Però sí que tots podem esperar primer que s’entenguin, i després, que deixem d’aplicar doctrines religioses per resoldre problemes econòmics. Que si, com repeteixen sovint, el Pacte d’Estabilitat, no és estúpid, que ho demostrin.