Si Don Mariano en els pròxims quinze dies es veiés transformat temporalment en Monsieur Rajoy, molt probablement acabaria votant socialista. No és res personal, li podria explicar a l’amic Nicholas, només business.

I és que la temptació no vindria pels repetits atacs de Sarkozy a la ja prou devaluada marca Espanya, a qui posa com a paradigma de tots els mals, això són només derivades menors de la campanya electoral, es diria el gallec que tan poques explicacions prodiga; sinó per pur interès immediat. Podria trair la ideologia conservadora que certament comparteix amb Sarkozy, per caure momentàniament en braços de les teories del creixement. Certament, Don Mariano segueix proclamant la seva fe en l’austeritat i la disciplina, i promet complir uns objectius a l’altura de les missions impossibles de Tom Cruise. Però, un raig de llum, una suavització dels terminis li serien, a ell i a tots els que patim i patirem les seves decisions, d’ajuda inestimable.

Ara que hem recuperat la credibilitat de les estadístiques espanyoles, curiosa paradoxa quan sospirem alleujats perquè s’ha confirmat un horrorós 8’5% de dèficit; un trencament del duet Merkozy que ha empès Europa pel pedregar de l’austeritat obriria la possibilitat d’afrontar la crisi d’una altra manera. També hi podrien ajudar les dificultats holandeses, amb un govern que s’ha distingit com a gran apòstol del dolor que ara cau víctima de la seva pròpia medecina. Al ric país del nord, es comencen a escoltar veus que plantegen allò que ells sempre han negat als altres: flexibilitzar els terminis per complir amb l’austeritat.

Són uns moviments en el terreny de la política que poden portar que, a Europa, es parli no només d’austeriat, sinó també de creixement. Però, són bones intencions que hauran de superar l’oposició d’uns mercats que ja tornen a la càrrega, i ara no només disparen contra PIGS i perifèrics, sinó contra el nucli central de la zona euro. Pot ser una segona oportunitat de la política per derrotar els mercats.