Probablement, molts no us n’heu ni adonat, però acabem de prolongar el mandat del president del consell europeu fins al novembre del 2014. De qui? Doncs, de Herman Van Rompuy, tan especialista en passar desaparecebut que els seus partidaris en fan virtut.

Un flamenc que es confessa enemic de la passió: “Detesto la passió. Sempre acaba malament. No importa quina passió, per una ideologia, passió per l’amor”. Declaració de principis que, almenys en el camp professional, puc certificar que porta a la pràctica: de passions no n’aixeca.
Amb comptades aparicions davant la premsa, nombrosos discursos a les universitats catòliques, calculat ús del twitter, i agenda poc carregada s’ha guanyat el suport dels 27 primers ministres que hi veuen un empleat útil que no fa ombra al seus lideratges respectius. Sobretot ha deixat satisfet els dos grans, Merkel i Sarkozy, que hi han trobat sempre un agent servicial. Si es buscava un empleat, n’han trobat un de bo. Un negociador hàbil disposat a arraconar el seu ego a la recerca d’un comú denominador.

Si algú pensava en un líder per potenciar la imatge d’Europa, no és el cas. Hem afegit un nou càrrec, un president, a l’entramat institucional europeu, però no hem sumat ni més presència, ni més visió. Fins al punt que, tenint en compte que el primer que estrena una nova funció és qui li dóna la forma definitiva, podem concloure que Van Rompuy ha matat el president que ens havia de liderar i de representar de cara fora, i ha consagrat el secretari, el coordinador dels treballs interns.