25/11/2009: Un bon cotxe amb dos conductors novells
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
La part bona és que tenim vehicle. Després de gastar 8 anys per dissenyar el cotxe (a través de la Convenció), del primer bateig (li vam dir Constitució), dels accidents en els tests de prova (en forma de referèndums), del segon bateig (ha acabat responent al nom de Lisboa), i dels últims ensurts quan ja estava exposat al concessionari (que van donar uns votants irlandesos i un president txec), un cop superada aquesta llarga cursa d’obstacles, ja tenim el vehicle a la carretera. No és un Ferrari, però és un bon cotxe, amb un motor potent.
La part no tan bona és que hem elegit dos conductors que no són ni Hamilton ni Alonso. Són novells que encara porten la L en la conducció en les pistes internacionals, (Van Rompuy portava 11 mesos de primer ministre, i Ashton 13 mesos de comissària europea de comerç).
El poder dels noms
Que important que és el nom de la cosa! Quin pes té la denominació d’un càrrec! Parlem del president d’Europa (en realitat, és el president del Consell Europeu), de manera que es pot entendre que és una mena d’Obama, el president d’uns suposats Estats Units d’Europa. Res més lluny de la realitat. El càrrec en qüestió, pobrament definit per només dues línies del Tractat de Lisboa, li atorga com a funcions presidir el Consell Europeu, coordinar els treballs i representar la Unió internacionalment.
El perfil de l’elegit ens ha fet tocar abruptament de peus a terra, i ens hem adonat de la realitat del president, i de com s’ha optat més per un “chairman”, un coordinador, que per un PRESIDENT, que lideri.
Si en el cas del president, el nom sobrevalora la funció autèntica, en el de l’alt representant és a l’inrevés; l’infravalora. I és que, a petició britànica, es va retallar la denominació prevista de ministre per una més tova (i incomprensible) d’alt representant. En aquest cas el tractat sí que detalla l’augment espectacular de competències de què disposarà la baronessa Ashton. Només com a mostra, a part de presidir els consells de ministres de relacions exteriors, crearà un cos diplomàtic europeu de 5.000 persones i 130 delegacions.
Diabòlicament ineficaços
Mentre prepara un informe sobre el futur de la UE, Felipe González ha qualificat el seu sistema de presa de decisions de “diabòlicament ineficaç”. I diabòlicament ineficaç ha estat la fórmula d’elecció dels 2 últims alts càrrecs.
Ineficaç per elements estructurals i altres de conjunturals. Un dels estructurals és l’elecció per un col•legi tancat de només 27 grans electors que si bé en principi poden decidir per majoria, el realisme polític fa difícil pensar que temes d’aquesta magnitud puguin sortir endavant amb el vot en contra d’algú. Un segon determinant estructural és la xarxa d’equilibris que ha de complir, més encara si hi ha 2 càrrecs a no cobrir. Equilibris ideològics, geogràfics i de gènere.
En aquesta elecció, hi van influir també elements conjunturals, com el posicionament socialista reclamant l’Alt Representant del seu color, i la maniobra de Gordon Brown de només deixar caure la candidatura de Blair a president, a canvi de col•locar un britànic/a com a l’Alt/a Representant.
El sistema porta ineluctablement, d’aquí l’encert del qualificatiu diabòlic, a penalitzar els més capaços, els més preparats, els de més experiència, i a primar els de perfil més pla, els qui tenen menys enemics. D’aquí que no sigui casualitat que els elegits hagin estat dos desconeguts i dos novells en l’arena internacional.
(Aquest post és el resum de la intervenció que vaig fer a les jornades sobre la UE de la diputació de Barcelona, on em vaig esforçar, amb èxit relatiu, a combatre la frustració que han provocat els 2 últims nomenaments i a injectar optimisme responsable)
La part no tan bona és que hem elegit dos conductors que no són ni Hamilton ni Alonso. Són novells que encara porten la L en la conducció en les pistes internacionals, (Van Rompuy portava 11 mesos de primer ministre, i Ashton 13 mesos de comissària europea de comerç).
El poder dels noms
Que important que és el nom de la cosa! Quin pes té la denominació d’un càrrec! Parlem del president d’Europa (en realitat, és el president del Consell Europeu), de manera que es pot entendre que és una mena d’Obama, el president d’uns suposats Estats Units d’Europa. Res més lluny de la realitat. El càrrec en qüestió, pobrament definit per només dues línies del Tractat de Lisboa, li atorga com a funcions presidir el Consell Europeu, coordinar els treballs i representar la Unió internacionalment.
El perfil de l’elegit ens ha fet tocar abruptament de peus a terra, i ens hem adonat de la realitat del president, i de com s’ha optat més per un “chairman”, un coordinador, que per un PRESIDENT, que lideri.
Si en el cas del president, el nom sobrevalora la funció autèntica, en el de l’alt representant és a l’inrevés; l’infravalora. I és que, a petició britànica, es va retallar la denominació prevista de ministre per una més tova (i incomprensible) d’alt representant. En aquest cas el tractat sí que detalla l’augment espectacular de competències de què disposarà la baronessa Ashton. Només com a mostra, a part de presidir els consells de ministres de relacions exteriors, crearà un cos diplomàtic europeu de 5.000 persones i 130 delegacions.
Diabòlicament ineficaços
Mentre prepara un informe sobre el futur de la UE, Felipe González ha qualificat el seu sistema de presa de decisions de “diabòlicament ineficaç”. I diabòlicament ineficaç ha estat la fórmula d’elecció dels 2 últims alts càrrecs.
Ineficaç per elements estructurals i altres de conjunturals. Un dels estructurals és l’elecció per un col•legi tancat de només 27 grans electors que si bé en principi poden decidir per majoria, el realisme polític fa difícil pensar que temes d’aquesta magnitud puguin sortir endavant amb el vot en contra d’algú. Un segon determinant estructural és la xarxa d’equilibris que ha de complir, més encara si hi ha 2 càrrecs a no cobrir. Equilibris ideològics, geogràfics i de gènere.
En aquesta elecció, hi van influir també elements conjunturals, com el posicionament socialista reclamant l’Alt Representant del seu color, i la maniobra de Gordon Brown de només deixar caure la candidatura de Blair a president, a canvi de col•locar un britànic/a com a l’Alt/a Representant.
El sistema porta ineluctablement, d’aquí l’encert del qualificatiu diabòlic, a penalitzar els més capaços, els més preparats, els de més experiència, i a primar els de perfil més pla, els qui tenen menys enemics. D’aquí que no sigui casualitat que els elegits hagin estat dos desconeguts i dos novells en l’arena internacional.
(Aquest post és el resum de la intervenció que vaig fer a les jornades sobre la UE de la diputació de Barcelona, on em vaig esforçar, amb èxit relatiu, a combatre la frustració que han provocat els 2 últims nomenaments i a injectar optimisme responsable)
Sindica aquest blog - RSS
