Els dos elegits, el primer ministre belga i la comissària britànica, són polítics que comparteixen la disposició al diàleg i la limitada experiència internacional. Junts formen la combinació que respon als equilibris que calia per compensar tothom: l’ideològic (conservador i socialista), el geogràfic (país petit i país gran) i el de gènere.

Si ha pacificat Bèlgica, té el doctorat per navegar per les aigües europees. Aquesta és la reflexió que ha portat Alemanya i França a donar a Herman van Rompuy un suport decisiu. Se li premia l’efecte balsàmic que va tenir el seu nomenament el desembre de l’any al cap davant d’una Bèlgica en crisi per les diferències entre comunitats.

Aquest gran aficionat als haikus (poesia tradicional japonesa, mireu el seu blog, en neerlandès), ha comptat amb un gran avantatge per sortir elegit: No té enemics. Les seves primeres paraules han lligat amb la seva reputació. Intentarà que cada país surti victoriós de qualsevol negociació. Molt a l’estil tradicional de Brussel•les. En el fons, la seva elecció és fruit d’aquesta mateixa manera de fer.

L’elecció de Catherine Ashton, la baronessa d’Upholland, ha estat una sorpresa i una bona jugada de Gordon Brown. El primer ministre britànic ha mantingut fins al final la candidatura de Tony Blair per a la presidència, i s’ha cobrat la retirada col•locant un dels seus, una de les seves, al davant de la diplomàcia europea.

La substituta de Solana, amb poders ampliats, té l’experiència internacional reduïda a un any de comissària europea de comerç. Poc bagatge per convertir-se en la superministra d’exteriors, que dirigirà un equip de 5.000 diplomàtics i més d’un centenar de delegacions al món.

En la seva primera compareixença pública ha hagut de defensar-se de les crítiques sobre la seva inexperiència i les que relacionen l’elecció amb el fet de ser una dona. Ha reclamat que se la jutgi per les accions i ha contraatacat afirmant que en el passat, molts homes van aconseguir els seus càrrecs per davant de les dones precisament per ser homes.