Amb aquest gràfic sintetitza Paul Krugman, premi Nobel d'economia i un dels gurús pròxims a Obama, el problema de l'economia espanyola: augment de costos laborals que porta a pèrdua de competitivitat, i per recuperar aquesta competitivitat perduda no hi ha opció a la devaluació de la moneda.

També s'ha de tenir en compte que Krugman no creu en l'euro, diu que el cas espanyol és una lliçó dels problemes de tenir una unió monetària sense integrar la fiscalitat i el mercat laboral.

Us havíeu imaginat mai Brussel·les com una ciutat violenta, com una capital insegura, on pot ser un perill simplement passejar pel carrer? Doncs això és almenys el que pensen els "brusselois", els autòctons. No hi fa res que les estadístiques no registrin cap augment de fets violents. Gairebé el 19% dels habitans de la ciutat es confessa insegur quan surt al carrer.

I la polèmica ha esclatat. Els policies demanen tolerància zero amb manifestacions de protesta. Els polítics flamencs pinten Brussel·les com una mena de Chicago dels temps d’Al Capone, amb barris on suposadament les forces de l'ordre ja n'hi gosen entrar; i els alcaldes de Brussel·les minimitzen els riscos i ho redueixen tot a l’estirada d’una bossa, a un fet violent puntual.

És cert que Brussel·les és una ciutat complexa. A tocar de la tranquil·la zona dels euròcrates, hi ha barris degradats on l’atur dels joves pot superar el 50%. Mireu aquestes dades:

-el nivell de riquesa de Brussel·les és el 65% de la mitjana europea
-l'atur dels joves en alguns barris és alarmant: Anderlecht (35,4%), Schaerbeek (40%), Saint-Josse (45%), Molenbeek (45,9%)
-més d'un jove de cada 5 abandona l'escola secundària sense diploma (el doble que a Flandes i a Valònia)
-un 25% de famílies de Brussel·les viu sota el nivell de pobresa
-l'ingrés mitjà d'un habitant de Brussel·les és un 15% inferior a la mitjana belga

Aquestes dades les recull una editorial conjunta dels dos diaris de referència, el francòfon "Le Soir" i el flamenc "De Morgen". Ja ho veieu, per aqui dalt també s'estila concertar editorials per als temes més crítics.

En definitiva, Brussel·les té pobremes socials preocupants. I sobre aquesta base ara s’ha creat el clima, real o exagerat, d’augment de la petita delinqüència i de caiguda en picat de la seguretat. Una sensació que aquest corresponsal no ha experimentat.... de moment.

No sé si algú de vosaltres té plans de comprar un escàner corporal d’aquests que ara volen instal·lar als aeoports. Si és així, sapigueu que el Parlament Europeu en ven 6 encara per estrenar, comprats el 2005, i que des de llavors es guarden en un soterrani de l’edifici. (Ho recordava la meva col·lega Beatriz Navarro a "La Vanguardia")

Adquirits arran de l’11-S, aquests caríssims aparells, 120.000 euros cada un, van quedar oblidats en un racó durant 5 anys fins que l’abril passat algú els va redescobrir arran del debat sobre els escàners. El Parlament es va adonar que mentre els diputats es pronunciaven contra els escàners corporals, perquè atempten contra la intimitat i la salut, els seus serveis de seguretat n’havien comprat 6 que, això sí, no utilitzaven.

I ara, per recuperar alguns d’aquests 725.000 euros tan mal gastats, els ha posat a la venda. Els interessats que s’afanyin, poden presentar ofertes fins dilluns que ve, dia 8 de febrer.

(Podeu escoltar-ho a la "Finestra al món" de Joan Barril, de Catalunya Ràdio)

Avui dia, l’economia espanyola cotitza a la baixa. I el pronòstic de futur no és precisament optimista. Només faltava que, a la seva última roda de premsa com a comissari d’Economia, Joaquín Almunia deixés constància que les economies espanyola, grega i portuguesa comparteixen problemes comuns, en concret el dèficit i la falta de competitivitat.

Almunia dóna, doncs, arguments a les tesis que apunten a un mal comú per a les tres economies del sud de la zona euro. En economia, el sud sempre es mira amb desconfiança carregada de prejudicis. Primer, van ser els alemanys que parlaven d’euromeds per referir-s’hi. Després, els anglosaxons inventant-se l’acrònim de PIGS, és a dir "porcs", per agrupar Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya.

Fins ara, era una desconfiança que no trobava base per instal·lar-se. Ara les dades la poden alimentar; les dades i el clima que s’està creant a nivell internacional. No ajuda que a Davos, els gurus del capitalisme col·loquin Zapatero entre Grècia i Letònia, els parents pobres. Tampoc no fa cap favor Nouriel Roubini, l’economista famós per preveure la crisi financera, quan diu que si Grècia cau és un problema per a l’eurozona, però si cau Espanya és un desastre.

De moment no ha caigut ningú i qui necessita el tractament de xoc és Grècia. Brussel·les ha avalat les reformes proposades pel govern Papandreu, però ha advertit que vigilarà molt de prop que s’apliquin de veritat.

És una bufetada per a Zapatero, i un cop per a tota la Unió Europea. D’una agenda carregada, tots, Obama, vosaltres i jo mateix, retallem el més prescindible. Però, comprovar que el més prescindible de les prioritats del president nord-americà és el viatge a Europa és posar el dit a la nafra d’una veritat desagradable: la creixent irrellevància d’Europa en un món global.

Ara que Europa té el president nord-americà que més desitjava, resulta que l’està decebent. Un estudi del "think-tank" “European Council on Foreign Relations” publicat al novembre, conclou que “un gens sentimental Obama ha perdut la paciència en la falta de coherència i objectius europeus”, i que Europa està desaprofitant el seu “moment Obama”.

Obama podria estar decebut de les primeres cimeres amb la Unió Europea -al juny a Praga, al novembre a Washington- poc productives. Podria estar confòs per la multiplicació de càrrecs europeus. En aquestes primeres setmanes del Tractat de Lisboa, Van Rompuy no és la cara visible d’Europa, sinó un nom més que s’agefeix a la ja llarga llista de rostres que representen la Unió Europea.

O simplement és possible que Obama vulgui concentrar-se a combatre els republicans a casa seva. Sigui com sigui, el gran Obama no ve, i ara Europa més que ofendre’s inútilment, estaria bé que fes cas al senyal d’alarma que suposa aquest anunci.

Probablement acabarà sent inevitable l’endarreriment de l’edat de jubilació. L’envelliment progressiu de la població farà cada cop més difícil mantenir un sistema de pensions on cada cop són menys els que treballen. Segons les dades del INE, el 2049 per cada 10 persones amb edat de treballar, n’hi hauria 9 potencialment inactives (menys de 16 anys o més de 64).

Però el que sorprèn és la precipitació i unilateralitat de l’anunci, en forma de globus sonda (i que vista l’oposició aixecada ja comença a matisar-se). Només s’explica per la necessitat d’enviar un missatge urgent als mercats sobre la determinació del govern Zapatero de quadrar els comptes, encara que sigui a costa de retallades contundents i de fer trontollar la pau social.

Alguns països europeus ja estan movent l’edat de jubilació, però només els holandesos amb la radicalitat de l’anunci del govern espanyol. L’economia espanyola, que ja té el rècord d’aturats, podria obtenir també el de vida laboral més llarga:

-Holanda preveu treballar fins als 67 anys. Igual que en la proposta espanyola, la reforma estaria completada el 2025.

-El Regne Unit té plans per allargar la vida laboral fins als 68 anys, però ho començarà a aplicar el 2024 i no estarà culminat fins al 2046.

-A Alemanya l’edat de jubilació també pujarà progressivament fins als 67, entre el 2012 i el 2029.

-Als francesos, que són els europeus que es jubilen abans, als 60 anys, Sarkozy ja el té preparats plans per allargar el període.

A la segona pota de l’anunci de la reforma de les pensions, limitar les prejubilacions, li sobra sentit comú, tot i que xoca amb una contradicció flagrant: aquest mateix govern ha prejubilat els treballadors de més de 52 anys de RTVE amb el 90% del salari. Precisament, la dinàmica de les prejubilacions ha reduït l’edat real de jubilació als 63 anys.

En aquest temps en què discutim si haurem de passar per escàners corporals abans de pujar a l’avió, contrasta aquest augment exponencial de la preocupació per la seguretat, amb l’experiència pràctica dels controls a l’entrada de les principals institucions europees a Brussel•les.

La Comissió Europea és la més exigent, reclamant fins i tot que separis l’ordinador, a l’estil d’alguns aeroports. Més laxe és el control a l’entrada de l’edifici del Consell de Ministres, on els treballadors de l’empresa subcontractada solen estar immersos en converses tan animades que presten una atenció relativa a la pantalla i al visitant.

I purament orientatiu és el control al Parlament Europeu, on sovint, encara que soni el detector de metalls, ningú no et demana res. Això pel que fa als visitants, els honorables diputats ni passen control ni ensenyen cap acreditació. Se suposa que el personal de seguretat coneix les seves 736 cares. Així no sorprèn tant que el febrer de l’any passat hi hagués un atracament a mà armada al quiosc de l’interior del Parlament.

Per cert, espero que si els arriba aquest comentari no ens comencin a escorcollar de valent. És molt més còmode tal com funciona ara.

(Aquest post és una “Finestra al món” per al Cafè de la República de Joan Barril)

És a Brussel•les, ho puc garantir, l’he vista. Però, l’alta representant que promet una diplomàcia tranquil•la, l’està portant a terme tan silenciosament que comença a sonar inaudible. Tant “silenci” ja li ha costat unes quantes crítiques.

No contesta el telèfon a partir de les vuit del vespre, denuncia el blog de Jean Quatremer, corresponsal de “Liberation”, i afegeix que ha dit als seus col•laboradors que “no farà 300.000 quilòmetres per any, que ella té un marit i nens a Londres”, i que ni disposa d'apartament a Brussel•les donada la seva addicció a l’Eurostar. Quatremer també revela que encara no disposa de l’aval de seguretat i que, per tant, no té accés a documents confidencials.

No viatja a Haití, justificant que no fa “turisme de desastres”. Hi va anar el comissari europeu d’ajuda al desenvolupament, Karel de Gucht, després d’un estira-i-arronsa interns a la Comissió Europea per veure a qui corresponia el dossier.

No assisteix a la Conferència de Mont-real per recollir fons per a Haití, on la representa la vicepresidenta espanyola, María Teresa Fernández de la Vega.

Sí s’emporta les crítiques dels diputats europeus per la falta de reacció davant la crisi d’Haití. “Europa no ha estat present a Haití” critica el president del grup popular europeu, Joseph Daul. "No està a l’altura del que esperaríem d’una ministra d’Afers", acusa el líder dels Verds, Daniel Cohn-Bendit.

Sí ha de dedicar les primeres entrevistes a justificar-se. (“He fet el que calia per Haití” a “Le Figaro”).

La reacció a la tragèdia d’Haití era una gran oportunitat per demostrar els nous potencials de la Unió Europea, una ocasió perquè l’alta representant guanyés la visibilitat internacional que tanta falta li faria. Ocasió perduda.

Quan els meus amics, que són gent ben informada, passen per Brussel·les, sempre consulten quina és la xocolata que han de comprar; xocolata, la de cacau em refereixo.

Saben que és un dels símbols de qualitat que aquest petit país fabrica, i volen quedar bé. Jo, molt subjectivament els ofereixo 3 opcions. Una és la xocolata Leonidas, la que es ven amb l’efígie del rei d’Esparta, o la Neuhaus, bones solucions a preus raonables.

Per a paladars més exigents hi ha la reconeguda Godiva, producte de luxe, fabricat a Brussel·les des de fa 80 anys. Però, pel meu gust, el top és una altra marca, Pierre Marcolini, amb unes botigues al Gran Sablon de Brussel·les, que semblen més joieries que xocolateries. De qualitat i també de preu. Amb aquests productes és impossible quedar malament.

(Podeu escoltar-ho a la Finestra al món del Cafè de la República)

D’aquesta manera, amb tota la ironia, el ministre d’indústria, Miguel Sebastian, explicava a Brussel.les que “espera amb gran curiositat” la carta anunciada del seu predecessor i actual president de la Generalitat José Montilla, argumentant perquè el cementiri nuclear no ha d’anar a Ascó. Segur que pensava a veure com se justifica la transició del Montilla-ministre al Montilla-president; de l’impulsor del projecte del cementiri nuclear, al que alega que sí a l’ATC però no a situar-lo a Catalunya.

Impacten les afirmacions de Sebastian dient que Catalunya no pot reclamar “solidaritat energètica” quan consumeix més energia que la que produeix.

Ressonen les paraules de l’alcalde d’Ascó revelant que tant Montilla com Mas coneixien des del 2008 les intencions del municipi i que no s’hi van oposar. I les de Felip Puig dient que estan en contra de la instal•lació del cementiri però que ell hauria fet el mateix que l’alcalde d’Ascó.

Se subratllen els límits de les competències de la Generalitat quan es constata que la decisió correspon exclusivament als ajuntaments (que presenten les candidatures) i al govern central (que finalment elegirà).

Tornen amb força les sigles NIMBY (Not In MY Back Yard”, No al meu jardí) per definir el comportament del ciutadà (es pot entendre), i del polític (molt més criticable, encara que s’acostin eleccions).

I per cert, sorprenen els eufemismes de les sigles ATC (Magatzem Temporal Centralitzat, aquí trobareu la descripció oficial del projecte). Magatzem en contraposició a la denominació popular de cementiri, ah! El poder de les paraules; i temporal, quan parlem d’un mínim de 60 anys.

(A l'especial del 3cat24 hi trobareu informació completa sobre aquest polèmic ATC)