Els últims dies la sempre agitada vida del ministre Moratinos viu una cara i una creu. La cara és l’alliberament de presos polítics a Cuba que, fruit de la seva perseverança/tossuderia s’està convertint en una realitat que ningú veia possible.

Al seu pas per Brussel·les, aquest dilluns 26, he vist un Moratinos crescut, en part escalfat perquè considera que la premsa no destaca prou el seu èxit, i que, amb to vehement, defensa els avantatges de la llibertat. Els presos cubans traslladats a Espanya, ens va dir Moratinos, “gràcies a l’estatut que els ha ofert el govern espanyol, poden criticar-me a mi, poden demanar canviar o no canviar la posició comuna de la Unió Europea respecte a Cuba, … són lliures, …poden dir el que vulguin”.

És la cara per a un Moratinos convençudíssim que al setembre, la Unió Europea flexibilitzarà la posició comuna respecte a Cuba, deixant enrere l’actual congelació de les relacions impulsada per la política d’Aznar.

Si aquesta és la cara per al ministre espanyol, la creu és Kosovo, amb un dictamen del Tribunal de Justícia Internacional que buida d’argument, però que no fa canviar la posició espanyola. Continua negant-se, al costat de Grècia, Romania, Eslovàquia i Xipre, a reconèixer Kosovo, negativa que l’obliga a justificar-se contínuament davant dels altres 22 socis europeus que sí que han reconegut el nou estat sorgit als balcans.

Aquesta expressió o alguna de similar podria ser la que van utilitzar els col·laboradors de Miguel Ángel Moratinos per comunicar-li la decisió del Tribunal Internacional de Justícia declarant legal la independència de Kosovo, o per ser més exactes, per concloure que “la declaració d’independència del 17 de febrer del 2008 no va violar la legislació internacional”. (Aquí podeu consultar el dictamen).

Tenim un problema, ministre, perquè, en contra del que s’esperava, és un dictamen clar i contundent; perquè és l’oposat a les tesis que van desplegar els seus representants durant la vista oral a la Haia; i sobretot perquè buida d’arguments la tossuderia espanyola de no reconèixer Kosovo.

Que aquest posicionament col·loqui Espanya en companyia de Rússia, la Xina i Sèrbia i en contra de tots els grans d’Europa i dels Estats Units, no ha fet dubtar el ministre Moratinos. Però, ara que ha perdut la base legal, li convindria iniciar un canvi gradual de política.

Si el posicionament espanyol ve determinat, com tots sabem, pels temors als independentismes interns, les conclusions del tribunal encara agradaran menys a Moratinos perquè, més enllà del cas de Kosovo, estableixen que la legislació internacional no conté cap prohibició de les declaracions d’independència. És a dir, que ni les prohibeix ni les aprova, simplement no hi tenen res a veure.

Per tant, treuen del terreny legal la qüestió de la independència i la traslladen a l’escenari polític, que és on a partir d’ara s’haurà de reactivar la qüestió kosovar i les altres qüestions.

En aquesta Bèlgica agitada, no només la llengua, el finançament i les competències separen valons de flamencs. Els fantasmes de la segona guerra mundial també ajuden a separar el sud del nord del país. És un tema vell, però que ha reaparegut en les negociacions per formar govern, l’amnistia als col•laboracionistes amb els nazis durant la guerra, que reclamen els partits flamencs i bloquegen els francòfons.

Encara queden vius dos mil belgues "incívics", aquells als quals es van retirar els seus drets cívics i polítics, ni votar ni poder-se presentar a cap càrrec públic, pel seu passat de col•laboracionista. És clar que és un pecat de fa 60 anys i molts flamencs pensen que ja han purgat la penitència corresponent.

Flandes ha quedat etiquetada de col•laboracionista i és cert que 6 de cada 10 belgues condemnats per col•laborar amb els nazis eren flamencs, però mirat amb una mica de perspectiva, és fàcil concloure que tota Bèlgica va entrar en aquest trist joc. Fins al punt que una investigació oficial del 2004, qualificava el país com la "dòcil Bèlgica", per les facilitats donades a les autoritats hitlerianes.

A part, que també els valons tenen algun pro nazi cèlebre, com Léon Degrelle, el fundador del partit rexista que va acabar exiliat a l’Espanya franquista.

Però, com deia al principi, en això flamencs i valons tampoc no estan d’acord.

Maastricht és coneguda pel tractat que porta el seu nom, però també per haver-se convertit en la capital europea de la droga. Estratègicament situada a tocar d’Alemanya i Bèlgica, els seus "coffee shops" atreien milers de turistes de la droga, fins que l’alcalde va prohibir-hi l’entrada als no residents a Holanda.

Als "coffee shops" holandesos es tolera la venda de cannabis, màxim 5 grams per persona i dia, i va ser el propietari d’un d’aquests locals de Maastricht qui va denunciar la prohibició al tribunal de justícia europeu.

De moment, l’advocat general, que assessora el tribunal, dóna la raó a l’alcalde. Considera que és una bona mesura per frenar el turisme de la droga i garantir l’ordre públic. La sentència encara es farà esperar. Mentrestant, sempre quedarà Amsterdam.

Brussel•les ha dit en veu alta allò que tothom sap però pocs gosen dir. Que, ja que vivim més anys, també n’haurem de treballar més.
És la recomanació que va fer el comissari d’ocupació, l’hongarès Laszlo Andor. Ell parteix d’una constatació demogràfica (que l’últim mig segle, l’esperança de vida ha augmentat 5 anys, i que es manté en declivi l’índex de natalitat), i fa el càlcul següent:

Ara mateix, hi ha 4 treballadors en actiu per mantenir 1 pensionista. Si no toquem res, d’aquí 50 anys, només quedaran 2 treballadors per pagar cada pensionista. No és suficient, el sistema no aguantarà.

Per tant, o bé s’augmenten considerablement les contribucions, o bé es redueixen les pensions o bé s’endarrereix l’edat de jubilació. Probablement, s’acabi amb una combinació de totes. De moment, Brussel•les recomana allargar la vida laboral. Apunta que per mantenir la proporció actual de 4 treballadors/1 pensionista, l’edat real de jubilació hauria de passar als 67 anys el 1940 i als 70 el 1960.

En el debat que vam tenir a El Secret de la Sílvia Cóppulo, el catedràtic d’economia Ramon Adell, comentava de manera didàctica, que s’ha de canviar una percepció errònia que té la gent. Aquella quantitat que se’ns descompta de la nòmina, no es guarda en un calaix per pagar-nos la “nostra” jubilació, no. S’utilitza immediatament per pagar les pensions d’aquest mes.

I sempre que parlem d’edats de jubilació hem de distingir entre l’oficial i la real. A Espanya mateix, la legal és de 65 anys (i amb plans d’augmentar-la), la real, segons dades del 2008, va ser de 62,6 anys.

La justícia belga no destaca habitualment per la seva mà esquerra, i aquesta vegada no ha estat una excepció. L’espectacular batuda del dijous 24 de juny, va incloure escorcollar la seu central de l’església belga i el domicili de l’arquebisbe retirat, Godfried Danneels, perforar dues tombes d’arquebisbes a la catedral de Malines, retenir durant 7 hores la conferència episcopal en ple, inclosa la confiscació de mòbils, i requisar els 475 dossiers que havia acumulat el comitè intern d’investigació de l’església, l’anomenat comissió Adriaenssens.

Tot a la recerca de “dossiers secrets” en mans de l’església catòlica sobre casos d’abusos sexuals a menors. El primer gran escàndol es va produir l’abril passat amb la dimissió de l’arquebisbe de Bruges, Roger Vangheluwe, després de confessar haver abusat d’un menor del seu entorn durant els anys 80.

A més, es van multiplicar les sospites que l’anterior primat de Bèlgica, l’arquebisbe Daneels, estava informat de casos d’abusos sexuals i els havia tapat durant anys. És ara mateix, la gran acusació contra l’església catòlica belga, haver amagat aquests casos per no desprestigiar la institució. Algunes de les víctimes d’abusos quan eren joves, s’han atrevit a sortir en públic a demanar que s’investigui fins al fons. I una associació flamenca pels drets de l’home dins de l’església, liderada per un antic capellà, Rik Devillé, ha transmès molta informació a la fiscalia.

La razzia policial ha provocat queixes airades de Roma, amb el Vaticà criticant la “violació” de les tombes, però protestes molt més moderades des de Brussel•les, on l’església ha parlat de sorpresa, desproporció, i d’episodi digne del Codi da Vinci.

Les principals protestes han vingut de la confiscació dels dossiers de la comissió d’investigació interna, per considerar que es violaven les garanties de confidencialitat que s’havien donat als qui hi havien declarat. Però, la justícia ha tirat pel dret, aparentment convençuda que en els murs d’alguna residència episcopal, hi ha amagats dossiers comprometedors.

Moment crític per a l’església d’un país ben catòlic sobre la que pesa la sospita d’un silenci culpable. I tothom té ben present la complicitat eclesial en amagar abusos “endèmics” a la molt més catòlica Irlanda.

Molt lúcid l’article del catedràtic d’economia Anton Costas, comparant els ministres de Finances amb alcohòlics rehabilitats.

És la gran oportunitat del belga Herman Van Rompuy, president del Consell Europeu, per guanyar espai polític i dotar de competències el seu càrrec, que tan breument queda definit al Tractat de Lisboa.

Amb una Bèlgica que arriba a la presidència rotatòria de la Unió sense govern, enmig d’una crisi política de fons (suficient perquè els fòrums de debat es demanin què significa ser belga?) i proclamant que seran modestos i que ajudaran el president permanent, el panorama es presenta idoni per a un Van Rompuy que parla poc, però fa servir molt els colzes per guanyar-se un lloc dins del complex entramat institucional europeu.

Durant 2 mesos, veurem, doncs, dos belgues en acció. Van Rompuy sumant protagonisme, i de moment, almenys fins al setembre, un primer ministre en funcions Yves Leterme, que garanteix que tot està a punt per assegurar una bona gestió de la presidència, hi hagi o no govern a Bèlgica.

Una presidència rotatòria que es va devaluant, com va comprovar Espanya, i que perd molta presència mediàtica, tot i que ha de continuar assegurant el funcionament bàsic del Consell de Ministres. És una de les contradiccions del Tractat de Lisboa que anem descobrint un cop ha entrat en vigor.

(Aquest comentari l'he fet al "Mapamundi" de Catalunya Ràdio)

El semestre arrencà malament amb Mr. Bean colant-se al web oficial de la presidència, i continuà pitjor quan l’especulació financera saltà al coll de l’economia espanyola, i va convertir així la presidència espanyola, que pretenia ser part de la solució, en part del problema.

Entremig, s’evaporà l’anhelada joia de la corona mediàtica del semestre quan Obama cancel·là la cimera entre els Estats Units i Europa.

Aquestes tres estocades, i la limitació del rol de la presidència rotatòria amb el nou tractat, han obligat Zapatero a transitar més un camí d’espines que no a recórrer el de roses que podia haver-se imaginat.

Espines com l’ajornament de la cimera euromediterrània de Barcelona, l’escàs contingut de la cimera amb l'Amèrica Llatina, i la impossibilitat, com pretenia Moratinos, de flexibilitzar la posició europea respecte a Cuba.

Tot i aquestes espines, quan es revisen les decisions concretes del semestre, s’han de comptabilitzar uns quants avenços, com el nou acord signat a última hora amb els Estats Units sobre transferència de dades bancàries dins de la lluita contra el terrorisme, i sobretot, el cop de puny sobre la taula de Zapatero quan va imposar, per sobre de Merkel, la transparència sobre l’estat de salut dels bancs europeus.

Pel camí, l’euroordre de protecció a les dones maltractades ha avançat, i s’aprovarà previsiblement l’octubre, però a costa d’un enfrontament obert amb la Comissió Europea, que va incloure espectaculars duels verbals entre el ministre espanyol, Francisco Caamaño, i la comissària europea, Viviane Reding.

Al final, se salva la gestió del dia a dia d’un semestre marcat per la crisi econòmica que col·locava Espanya en el complicat paper de dirigir la sortida d’una crisi de la qual n’és una de les principals víctimes.

(Aquest balanç l'he fet al "Mapamundi" de Catalunya Ràdio)