Després de la tramuntana mediàtica anomenada Sarkozy, la Unió Europea estrena una presidència txeca que aixeca reticències profundes a Brussel·les. La combinació d’un president euroescèptic, de tendència "neocon" i negacionista del canvi climàtic, amb un govern fràgil i un parlament dividit alimenta les prevencions sobre la direcció de la Unió Europea els sis mesos vinents.

És com un adolescent de 19 any conduint l’autobús de la Unió Europea on viatgen els altres 26 passatgers, diu Jiri Pehe, analista polític txec: “Potser la resta d’Europa -afegeix Pehe- podria estar tranquil·la amb aquest xofer si conduís l’autobús en una carretera buida sense interseccions, però ara la ruta té molt de trànsit, i està plena de moltes cruïlles i és molt perillosa.”

Pehe era assessor de Václav Havel, el primer president de la República Txeca, intel·lectual respectat i de mentalitat oberta (tot i que també signant de la carta dels 8 a favor de la intervenció nord-americana a l’Iraq) que amb l’actual president, Václav Klaus, només comparteix el nom. Klaus és pintat per molts (exageradament) com la gran amenaça per la Unió Europea. (En un post anterior jo l'anomenava "el txec provocador"). Tot i que amb poders molt limitats, des de la presidència de Txèquia ha donat mostres de la seva capacitat per protagonitzar sortides de to mediàtiques: s’ha negat a onejar la bandera europea al castell de Praga, s’ha enfrontat amb parlamentaris europeus, ha fet campanya activa a Irlanda contra el Tractat de Lisboa, promociona el negacionisme del canvi climàtic (en companyia de José María Aznar, que li presenta i promociona el seu llibre sobre un planeta blau, que no verd), i tot autoanomenant-se "eurorealista" desqualifica habitualment la Unió Europea, que voldria veure reduïda una organització de lliure comerç. Ell sol promet alimentar els mitjans de comunicació internacionals amb les sortides de to que tan bé sap provocar.

No és el cas del primer ministre, Mirek Topolanek, un pragmàtic en guerra oberta amb Klaus, tot i que són del mateix partit. Des de Brussel"les es confia en les intencions de Topolanek però es dubta de la capacitat per aplicar-les, mentre que de Klaus tranquil·litza el poc poder efectiu de què disposa, però preocupa per la seva habilitat provocadora.

A punt d’acabar-se els sis mesos de presidència francesa de la Unió Europea, el mandat de Nicolas Sarkozy es podria qualificar com el de les tres E: Europa, Eficàcia, Esgotament.

Europa perquè Sarkozy ha redescobert la seva vocació europea, posant les energies al servei d’una Unió forta, una Unió tal com ell l’entén, primant els estats, i especialment els grans estats, per sobre la integració.

Eficàcia perquè la seva presidència hiperactiva ha desfet nusos gordians (o si no tallant-los, a l’estil d’Alexandre el Gran) i ha dinamitzat el rol de la Unió. Reacciona amb rapidesa durant la guerra de Geòrgia; multiplica iniciatives anticrisi; troba una sortida a l’impàs irlandès, i salva les mesures contra el canvi climàtic.

Notable eficàcia acompanyada per la tercera E, la d’Esgotament. Cansats propis i estranys, amics i enemics, per la improvisació constant, per les propostes llançades sense consulta prèvia, per la quantitat de danys col•laterals de l’acció directa sarkoziniana.

Conclusió, que fins i tot els que valoren positivament la presidència Sarkozy, que són molts, agraeixen que s’acabi. Per Brussel.les, es comenta que hi ha vida després de Sarkozy.

Tancament triomfal de la presidència Sarkozy, que es va emportar l’aplaudiment gairebé unànime del Parlament Europeu. Cert és que el president francès, entre invectiva i invectiva, sap com guanyar amics, i el guant de seda amb què ha tractat els parlamentaris ha pagat la pena. Els parlamentaris i especialment els presidents dels grups, que han estat convidats repetidament a sopar a l’Elisi, i això sempre impressiona.

L’únic que el va criticar va ser el copresident dels Verds, Daniel Cohn-Bendit, antic líder del Maig del 68, llavors conegut com a Dani el Roig, que el va acusar de “reduir el Parlament Europeu a una Viagra per als governs. No és el nostre rol de ser utilitzats perquè els altres facin allò que no volien fer”. (Sarkozy havia reconegut que utilitzava la pressió dels eurodiputats per convèncer els estats).

Paraules que li van costar les burles de Sarkozy (“Sou una persona amable, tolerant, simpàtica quan se us convida a sopar, però quan hi ha una càmera de televisió davant, embogiu”) i del portaveu socialista Martin Schulz en recordar que Dani el Roig havia assistit a un sopar a l’Elisi escortat per la policia va ironitzar: “Mira com canvien els temps. Al 68 era la policia que corria darrere teu, i ara ets tu qui corre al darrere la policia”.

Els irlandesos tornaran a votar l’any que ve per aprovar el mateix Tractat de Lisboa que van rebutjar aquest any. Coses de la democràcia. El govern irlandès ha aconseguit les cartes que considera indispensables i suficients per convèncer els seus ciutadans que canviïn el seu vot: garanties suplementàries que mantindran l’estatus de país neutral, el reduït impost de societats i la prohibició de l’avortament (qüestions que, per cert, el Tractat de Lisboa mai no ha qüestionat), i una novetat autèntica, que cada país tindrà permanentment un comissari europeu.

Per tant, un executiu amb un comissari per país. De moment 27, i si entren nous països, més comissaris. És difícil disposar de carteres amb continguts per a tant personal, com ja s’està demostrant, però els equilibris comunitaris obliguen a aquestes fórmules que penalitzen greument l’eficàcia del que hauria de ser l’òrgan més dinàmic de la Unió Europea.

Contrasten els 26 comissaris de Barroso, amb els 15 consellers de Montilla o els 17 ministres de Zapatero. Però és que per aconseguir l’acord, s’ha atorgat a tothom allò que demanava. A Irlanda, les garanties i el comissari. Als altres 26, el referèndum per ratificar d’una vegada el Tractat.

Ara toca al govern irlandès de fer els deures, aconseguir aprovar el referèndum, de manera que el tractat de Lisboa pugui entrar en vigor l’1 de gener del 2010. El multimilionari Declan Ganley, líder de Libertas, no li posarà fàcil. L’èxit de la seva campanya contra el “no” en el primer referèndum li ha donat ales, i ja està preparant la candidatura a les eleccions al Parlament Europeu. És fàcil d’endevinar quin serà el seu “leitmotiv”, el seu argument central.

És d’aquelles ocasions en què les dades confirmen la intuïció. La percepció ben estesa que a Rússia corre el diner fàcil i que les empreses russes desembarquen més enllà de les seves fronteres amb maletins plens de bitllets, s’ha vist ratificada per l’estudi de Transparency Internacional, una associació centrada en la lluita contra la corrupció. I Rússia no està sola. D’altres economies emergents també practiquen habitualment el suborn en els negocis a l’estranger.

Entrevistes amb 2.700 executius han servit per elaborar un rànquing ben particular: les empreses que paguen més suborns a l’estranger. Dels 22 principals països exportadors, les companyies de les economies emergents són les que més tiren d’aquest recurs il•lícit. Rússia, la Xina, Mèxic, l’Índia, el Brasil i Itàlia encapçalen la llista negra. Alguns, com Rússia, la Xina i l’Índia demostren una perseverança preocupant, ja que des de fa anys lideren aquest rànquing, i s’intercanvien la primera posició entre si. Precisament, són tres països que no han signat la convenció contra la corrupció de l’OCDE.

A l’altre extrem de la classificació, els que juguen més net són Bèlgica, el Canadà, Holanda i Suïssa. Mentrestant, Espanya se situa al mig de la taula, en el 12è lloc de 22 països.

No parlo de parelles sentimentals. No hi ha en joc un nou canvi del tipus Bruni per Cecilia. Em refereixo a les parelles polítiques, a les intencions cada cop més evidents de Sarkozy de substituir la clàssica aliança franco-alemanya per una entente franco-britànica.

Sigui perquè no hi ha feeling personal (recordem fins i tot les suposades queixes de l'entorn de Merkel a l'efusivitat física de Sarkozy) , o perquè no hi ha coincidència política, cada cop el President francès, i President de torn europeu (ja se li acaba), actua més al marge, i gairebé a la contra, d'Alemanya.

La reunió Sarkozy-Brown-Barroso del dilluns 8 per preparar la cimera europea és una provocació en tota regla. Prou clamorosa perquè els tres líders haguessin de dedicar la roda de premsa a respondre precisament aquesta pregunta : com deixaven fora la principal economia europea per preparar les reformes econòmiques ?

Probablement, perquè no coincideixen amb les receptes. La gestualitat dramàtica de Sarkozy contrasta amb l'extrema discreció de Merkel. L'allau d'anuncis i disposicions que vol seguir anunciant França topa amb l'oposició alemanya, que manté que les mesures ja aprovades són suficients i que no accepta posar ni un euro més a les arques comunitàries. És una Alemanya tancada en si mateixa, que manté un perfil baix en tota aquesta crisi econòmica.

Ben al contrari de Gordon Brown que, amb la crisi, ha recuperar estatura mundial, i suport intern, amb sondejos que el col.loquen en un frec a frec amb els conservadors que ningú no podia imaginar fa uns mesos.

A veure què fa la parella (o el trio) durant la cimera...

És un nou cas de confrontació entre la voluntat d’un monarca, en aquest cas d’un Gran Duc, i l’expressió d’una majoria democràtica. Enric, el gran duc de Luxemburg, s’ha negat, per motius de consciència, a sancionar la llei aprovada pel parlament luxemburguès que legalitza l’eutanàsia, amenaçant de fer caure el país en una crisi institucional de primer ordre. Al final, el govern ha trobat una sortida airosa, reduint els poders del gran duc, qui, a partir d’ara, ja no “sancionarà” les lleis, sinó que simplement les “promulgarà” perquè entrin en vigor.

A Luxemburg recordaven la crisi del 1919 quan la llavors gran duquessa Adelaida va mostrar un gran intervencionisme polític, que va acabar forçant-la a abdicar.

Però tenim un exemple més recent a la Bèlgica veïna de Luxemburg, amb el rei Balduí (molt influït per la seva dona, l’espanyola Fabiola) oposant-se el 1990 a la llei que regulava l’avortament. També al•legant motius de consciència. Especialistes en política de saló, els belgues van acabar pactant una abdicació temporal del rei, de només un dia, un interí suficient per aprovar la llei, abans del retorn del molt conservador rei.

Luxemburg s’ha convertit en el tercer país de la Unió Europea a legalitzar l’eutanàsia, després dels Països Baixos i Bèlgica.

L’episodi ha tornat a mostrar la creixent contradicció de tenir uns caps d’estat no elegits en unes societats estructurades al voltant de l’eix democràtic.

Jan i Louise Schmidtsdorff són una típica família danesa. Amb dos nens i les coses que rutllaven prou bé per mudar-se a un habitatge més gran a un barri de moda de Copenhaguen. És clar que, a casa gran, hipoteca gran; i amb la crisi financera i la corona danesa fora de l'escut protector de l'euro, els tipus d'interès s'han disparat. Conclusió: la que abans era una hipoteca suportable s'ha transformat en una càrrega cada cop menys digerible.

En Jan i la Louise han explicat a la BBC que l’any 2000 van votar contra l’entrada a l’euro. “Vam votar amb el cor”, apunten. Però, i ara? “Ara -afegeixen- votaríem amb la butxaca. Hem vist que no ser a l’euro té un preu molt alt per a les nostres hipoteques”.

A l’euro li costa enamorar els danesos, encara orgullosos de la seva corona, però alguns com en Jan i la Louise són sensibles a altres arguments, especialment a la fredor que fa fora de la zona euro, que està guanyant partidaris. El govern danès, escaldat pel rebuig del 2000 -quan el no a l’euro es va imposar pel 53% contra el 47%-, s’ho pensarà dues vegades a convocar un nou referèndum, però ja comença a estudiar la possibilitat.

En un post anterior, apuntava la irresistible atracció de l’euro en temps de crisi, que escalfava la fins ara freda percepció dels nòrdics, amb danesos i suecs que miren la moneda única amb més simpatia (tot i que encara no consolidada), i amb una Islàndia en bancarrota que, si pogués, entraria a l’euro demà mateix.

Ara el debat arriba als carrers de Londres, amb el president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, declarant que el Regne Unit és més a la vora d’entrar a l’euro que mai no ho havia estat. Si fins i tot hi ha dubtes al bressol dels opositors a la moneda única, és que l’euro va fort.

(Aquest és l'Apunt Internacional que he fet el 2 de desembre per a Catalunya Informació. Aquí podeu escoltar-lo)

La crisi afecta tothom… o gairebé tothom. A Itàlia en paguen les conseqüències la majoria de ciutadans, però alguns o algú no només no hi perd sinó que, a més a més, hi fa negoci.

És el cas de les màfies, el cas de la Cosa Nostra siciliana, la Camorra napolitana i la N’dranghetta calabresa, que aprofiten la crisi per explorar noves oportunitats de negoci. Tancada l’aixeta del crèdit, amb l’empresa fent aigües, 180.000 petits empresaris italians han caiguts en mans dels prestamistes mafiosos durant l’últim any. I és que a la Màfia si alguna cosa li sobra és líquid, grans recursos financers, disponibles de manera immediata en un moments en què circula molt poc diner.

Testimonis implicats parlen dels tipus d’interès que aplica la Camorra: un 4,5%. És clar que 4,5% mensual. I si no s’afronten els pagaments, l’amenaça, ben creïble, de les cruels represàlies mafioses.

S’accelera la penetració mafiosa al teixit industrial italià. Una Màfia, que, com tan bé retrata Roberto Saviano a “Gomorra”, té mentalitat d’empresa però amb mètodes salvatges.

Són consells, recomanacions i gairebé ordres que ens bombardegen de totes bandes. Es tracta de gastar, de consumir, com a fórmula per sortir de la crisi.

Que gastin els estats, demana Brussel•les quan, en proposar un pla per animar l’economia, promet que s’aplicarà amb la màxima flexibilitat el Pacte d’Estabilitat que no permet passar del 3% del dèficit. S’al•leguen circumstàncies excepcionals.


Els estats gastarem, anuncien Merkel i Sarkozy en un article conjunt a “Le Figaro” i al “Frankfurter Allegemeine Zeitung” en què afirmen que “no podem esperar” i que s’haurà d’aplicar amb flexibilitat el Pacte d’Estabilitat. “Flexibilitat, paraula màgica que pot significar moltes coses, però que ara i aquí sembla sinònim de barra lliure de la despesa (o gairebé).

Canvieu el cotxe, compreu un pis si podeu, demana Montilla com a fórmula per garantir llocs de treball, perquè ajudareu que el vostre fill o el vostre veí no perdi la feina.

I Zapatero ja fa unes mesos, al juliol, (mira, aquí estan d’acord ZP i Montilla) va tancar el seu discurs al Congrés del PSOE demanant als delegats que gastessin: “A treballar, i també convé que consumiu.”

Total, que la recepta universal contra la crisi és la de “Gasteu, maleïts” que recorda el títol de la pel•lícula de Sydney Pollach “Danzad, danzad malditos” . Pollach hi retratava la gran depressió a través dels concursos que feien ballar fins a l’extenuació parelles que es refugiaven allí primer per menjar alguna cosa, i després per somiar a guanyar i sobreviure amb els diners del premi.

Ja ho sabeu, maleïts, ara ve Nadal, una ocasió propícia per aplicar aquesta recepta.