Si alguna cosa sap fer bé Nicolas Sarkozy és captar l’atenció del públic. La seva manera de saltar-se els eufemismes i parlar clar li dóna disgustos i alegries que van modelant un peculiar estil sarkozinià.

Un estil que va tastar el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, quan de visita a París el 24 de juny va haver d’escoltar com Sarkozy li recomanava textualment que es tragués de sobre el ministre d’Afers Estrangers, l’ultradretà Lieberman.

-En privat, és molt pragmàtic, va intentar defensar-lo Netanyahu.

-En privat, també Le Pen és molt agradable, va replicar Sarkozy.

La conversa ha transcendit, i des del mateix Israel, hi ha qui denuncia ingerències estrangeres i hi ha qui, com el diari "Haaretz", conclou en una editorial que “Sarkozy té raó, Lieberman ha de marxar”

Sarkozy ha dit en veu alta el que molts pensen. Lieberman no pot representar amb eficàcia el seu país a l’exterior, quan molta gent de l’exterior no vol saber res d’ell. Ni els països àrabs, que ho verbalitzen, ni Obama, que simplement evita reunir-s’hi quan Lieberman passa per Washington.

Divendres, Sarkozy viatja a Estocolm a entrevistar-se amb el primer ministre suec, Fredik Reinfeldt, que ahir va estrenar presidència de la Unió Europea. Una visita que els suecs esperen amb expectació. Reconeixen que Sarkozy va liderar amb energia el semestre francès i recorden com després ha criticat despietadament els sis mesos de presidencia txeca.

França és com sempre un pes pesat a Europa, però ara a més, amb un president que parla sense embuts.

(Aquest comentari és l'Apunt Internacional que he fet per a Catalunya Informació)

Està demostrat que els agents secrets són més gent d’acció que gent de lleis. James Bond, que no és una excepció a aquesta regla, ha estat derrotat davant el Tribunal de Justícia Europeu.

Una sentència del tribunal rebutja el recurs de la societat propietària dels drets dels films de 007 contra el registre de la marca comunitària «Dr. No», que ha demanat una productora audiovisual alemanya. Els jutges consideren que la marca comercial del superagent és «007» o «James Bond», però que el «Dr. No», per malvat que fos el personatge, no té la mateixa entitat.

Per als despistats, «Dr. No» va ser la primera pel·lícula de James Bond, estrenada el 1962.

La sentència del Tribunal Constitucional alemany avala la compatibilitat del Tractat de Lisboa amb la legislació alemanya, però exigeix reforçar les competències del Bundestag i el Bundesrat. Una exigència que suposarà un retard de la ratificació, però un retard dramàtic? No forçosament, perquè els partits polítics alemanys s’han compromès a aprovar la nova legislació aquest estiu (encara que els diputats es quedin sense vacances), perquè al setembre Alemanya pugui ratificar definitivament el tractat.

I és que corre pressa, si no el Tractat de Lisboa podria descarrilar.

D’entrada, cal que no dubtin els altres que falten. Tenim Irlanda, que ha de convocar el famós referèndum, i la República Txeca i Polònia, amb dos presidents euroescèptics que inventen tot tipus de maniobres dilatòries, i que possiblement intentaran també treure suc de la sentència del Tribunal Constitucional alemany.

I a l’horitzó s’albira una altra amenaça. La d’una victòria dels conservadors al Regne Unit, que han promès sotmetre el Tractat a referèndum. Per això, és urgent tancar la ratificació la pròxima tardor.

Resumint, aquesta sentència és un nou obstacle en el tortuós camí del Tractat de Lisboa, però un obstacle que sembla superable. És qüestió d’anar de pressa, de pressa.

La inestabilitat política i la fallida econòmica d’Ucraïna fan témer una nova crisi del gas, amb la interrupció del subministrament procedent de Rússia. És cert que mentre ens torrem en la calor de l’estiu no estem gaire predisposats a debatre sobre el fred que passarem, però la política és previsió, i previsió caldrà per evitar una nova crisi a finals d’any.

L’origen del problema rau en l’acord poc realista amb què es va tancar la crisi del gener. La solució passava perquè Ucraïna comprés durant l’estiu el gas a Rússia, per emmagatzemar-lo i disposar de reserves per vendre’l a Europa a l’hivern. Però l’acord no va preveure que Ucraïna no tindria fons ni per pagar les reserves ni per pagar el seu propi consum.

Com s’ha de pagar, doncs, el gas? Ucraïna mira a l’oest i pidola a Europa. (Es donaria la situació paradoxal que un client financia el subministrador). Brussel·les, conscient del problema, suggereix utilitzar crèdits del FMI, però amb dues condicions: que Ucraïna apugi el preu del gas (encara molt subvencionat), i que vengui una part de Natfogaz, el monopoli ucraïnès del gas, que podrien comprar socis europeus.

L’objectiu és sanejar, fer més transparent, “europeitzar” Naftogaz. Lloable propòsit, però difícil de realitzar en una Ucraïna en crisi interna (per la batalla pel poder entre el president Iúsxenko i la primera ministra Timosxenko), i on, les eleccions a la vista dificulten la pujada dels preus de l’energia i la venda de la considerada joia de la corona, Naftogaz.

A curt termini, Europa no ha de patir gaire. Ha diversificat part del subministrament i, en temps de crisi, no és precisament quan les indústries consumeixen més energia. Però torna a posar sobre la taula la dependència energètica europea, especialment amb un veí i gran subministrador com és Rússia, aficionat a utilitzar l’energia com a arma política sense cap complex. (En un post anterior, explicava per què Europa necessita el gas rus.)

En temps de trasbals, un refugi a només 4 quilòmetres. “Seny” és el nom d’un minúscul municipi a vora de Lieja, a 100 km de Brussel·les, que porta un nom evocador.

Segons l’agència de turisme, té una plaça gran i bonica, a l’ombra que li proporciona una col•lecció d’arbres d’altura; s’envolta d’una església, un castell i algunes granges sòlides que casen de forma harmoniosa la pedra calcària i el maó.

Ja tenim el “seny” belga; ara buscarem la “rauxa”.

(La foto és del meu amic Enrique Serbeto, que explora les carreteres belgues amb la seva moto)

Al solitari eurodiputat del Partit Pirata suec se’l disputaven dos grups parlamentaris, els verds i els liberals. Finalment, Chistian Engström ha decidit enrolar-se en el grup verd, on tindrà un status independent, però on en els temes en què el seu partit no té agenda seguirà la línia del grup. Engström ho explica al seu blog en un post titulat: "Tack, alla andra grupper!" (Gràcies a tots els altres grups)

Els pirates suecs es van emportar el 7,1% dels vots en les últimes eleccions europees amb un programa resumit en una breu declaració (aquí la trobeu en castellà), i amb un objectiu: defensar els drets dels internautes, que inclouen la legalització de l’intercanvi gratuït d’arxius i la protecció de la intimitat dels usuaris.

L’èxit del Partit Pirata, especialment entre els votants joves, s’explica en part pel veredicte de culpabilitat en el judici contra el popular web d’intercanvi d’arxiu “The Pirate Bay”

Abans de formar-se, el nou grup antifederalista al Parlament Europeu (Reformadors i Conservadors Europeus), liderat pels conservadors britànics ja ha rebut el primer revés d’una vida política encara per estrenar. La deserció d’un dels membres que s’havia anunciat que en formaria part, el finlandès Hannu Takkula del Partit del Centre, que es quedarà al grup liberal, fa que la seva supervivència pengi d’un fil.

Queden 54 diputats però només de 7 països, el límit que exigeix el reglament del Parlament Europeu per formar grup (25 diputats de 7 països). Una nova deserció i el grup no podrà ni néixer.

Tal com estan les coses ara mateix, Durão Barroso haurà d’esperar. El candidat a repetir com a president de la comissió europea no suma prou vots al Parlament. Socialistes i verds volen endarrerir la votació fins després de l’estiu. Els verds, sigui quan sigui el vot, s’hi oposaran; no és el cas dels socialistes, que estan més dividits.

Maria Badia, per exemple, elegida vicepresidenta del grup socialista, critica Barroso perquè està al servei dels Estats, però en canvi, Zapatero va ser dels primers a donar suport incondicional a Barroso. Veurem què fan quan arribi el moment del vot.

El previsible retard –no el podem certificar fins que el 9 de Juliol es fixi l’ordre del dia de la sessió plenària- no tindria per què posar en qüestió que Barroso acabi sortint elegit. Compta amb el suport unànime dels Estats, del principal grup parlamentari, i és l’únic candidat. Però seria un revés tant per a ell personalment com per al grup popular que, des de l’endemà de les eleccions, ha pressionat a fons per elegir-lo immediatament. A més, us sona allò de no diguis blat si no és al sac i ben lligat?

Els conservadors britànics han anunciat que el grup parlamentari que lideraran al Parlament Europeu sumarà 55 diputats de 8 països diferents i es convertirà probablement en el quart grup de la cambra, darrere de populars, socialistes i liberals.

Un grup que, amb el nom Reformadors i Conservadors Europeus, canalitza 3 idees: antifederalisme, regulacions mínimes i baixada d’impostos. És la veu dels conservadors euroescèptics, que han firmat els 10 punts de la Declaració de Praga, que apunta aquests principis i evita posar-se en altres temes que puguin incomodar alguns dels seus molt variats membres.

El nou grup el formen:

• 26 conservadors britànics
• 15 polonesos del partit Justícia i Ordre
• 9 txecs del Partit Cívic Democràtic
• 1 belga (flamenc) de la Llista Dedecker
• 1 finlandès del Partit Finlandès del Centre, Keskusta
• 1 hongarès del Fòrum Democràtic
• 1 letó, del Moviment Nacional per la Independència de Letònia
• 1 holandès, de la Unió Cristiana

(Atenció, els diputats individuals són clau perquè per formar grup calen 25 diputats de 7 països diferents. I han aconseguit sumar 8 nacionalitats diferents)

És la culminació de la promesa dels "tories", que consideraven el Partit Popular Europeu massa implicat amb Europa, i per això se’n va, tot i que li costarà una pèrdua d’influència notable. Debilitarà el Partit Popular, però sobretot ell perdrà pes. No és igual formar part del primer grup de la Cambra que liderar-ne el quart i ser sovint prescindible.

L’analista Timoty Garton Ash els critica durament perquè prefereixen ser irrellevants al Parlament, i pronostica que ho pagaran. Al seu article, critica que "en comptes de posicionar-se pragmàticament per maximitzar la influència britànica a la Unió Europea i, per tant, amb l'administració Obama, Cameron s’ha de preparar per respondre a preguntes incòmodes sobre el rol de les SS a Letònia, les actituds homòfobes dels líders del partit polonès Llei i Justícia i el fet que el president txec, Vaclav Klaus, nega la realitat del canvi climàtic".

Al final de la cimera que ha proposat Durão Barroso perquè repeteixi com a president de la Comissió Europea, Nicolas Sarkozy apuntava que per nomenar el nou president de la Unió Europea (quan i si Lisboa entra en vigor) s’haurà de buscar un equilibri. “Una sola família política no es pot quedar tots els càrrecs” deia Sarkozy, per apuntar que si Barroso és d’un país petit i d'idelogia conservadora, el president de la Unió hauria de ser d’un país gran i d’un altre color polític (presumiblement socialista).

Dos noms quadren en aquesta foto: Tony Blair, candidat defensat en el seu moment per Sarkozy, i Felipe González, a qui alguns apunten que Sarkozy voldria reclutar per al càrrec.

Quan encara era president espanyol, molts van proposar a Felipe González que vingués a Brussel·les a fer-se càrrec de la Comissió Europea. En aquell moment, no va voler. Ara, torna a sonar per ocupar una altra presidència, aquesta encara més important.