La crisi no perdona. Ni els productes més selectes, ni la fina xocolata belga, que aporta prestigi al pla país i plaer a tots els paladars, se n’escapa. Una de les marques emblemàtiques, Godiva, ha anunciat la supressió de 90 dels 360 llocs de treball de la seva fàbrica belga.

La recessió econòmica, la caiguda del consum i la forta competència són les causes que al•lega Godiva per retallar un quart de la plantilla. Elimina l'embalatge manual, la col•locació de les xocolates en caixes petites, que subcontractarà a altres empreses.

Crisi, doncs, a Godiva, aquesta xocolata inventada en els anys 20 pel belga Joseph Draps, que, buscant un nom més evocador que el seu per a un producte de prestigi, va recórrer a la llegenda de lady Godiva, aquella dama anglosaxona que va cavalcar nua pels carrers de Coventry, perquè el seu marit abolís uns impostos excessius.

Una xocolata d’origen brussel•lès, proveïdora oficial del rei dels belgues, amb nom anglosaxó i actualment de propietat turca. Coses de la globalització.

(N'he parlat a la finestra al món de Joan Barril, a Catalunya Ràdio)

Juntament amb la Carme Ruscalleda, he participat en el programa de la Sílvia Cóppulo per explicar per què no es poden servir meduses als restaurants catalans. La famosa cuinera catalana, una convençuda del valor nutritiu d’aquest animaló que, diu, millora el sistema cardiovascular, els nivells de colesterol, la pressió i és bo per a la pell.

Allí on la majoria de mortals, sobretot a l’estiu, hi veiem un monstre que pica, la cuinera Ruscalleda hi descobreix un plat suculent... que no pot cuinar.

En realitat el que no pot cuinar és la “medusa catalana”, o l’europea. Sí que pot importar meduses d’Àsia, on hi ha més tradició de menjar aquesta espècie, però, esclar, no és el mateix. No pot perquè la Comissió Europea té col·locada la medusa a la llista d’espècies que no es poden pescar.

Això ho ha descobert l’eurodiputat Raül Romeva, que tal com explica al seu blog, ha reclamat que s’esborri la medusa de la llista negra europea. Després d’assegurar-se que la medusa no corre perill d’extinció (si ja ho indica la impressió subjectiva dels nombrosos banyistes víctimes cada estiu de les meduses, ho certifiquen els experts), Romeva dóna dues pistes per poder portar la medusa del mar a la taula.

O bé provar que en algun moment s’ha consumit medusa a Europa, i de moment, segons diu Carme Ruscalleda, només troben relats de ficció, no documentació ferma; o bé aportar un estudi científic que provi el seu valor alimentari (i en això treballa la nostra cèlebre cuinera) .

Mentre esperem, en aquest vídeo de la BBC es veu com Ruscalleda prepara una medusa (asiàtica).

No us vénen ganes de tastar-la?

Islàndia és ara mateix un petit país amb un gran problema. El dissabte 6 de març se la juga en un referèndum. Les dues alternatives són perverses: o bé paga 3.700 milions d’euros per compensar els inversors britànics i holandesos que van quedar enganxats en la fallida dels bancs islandesos, o bé s’hi nega i s’enfronta a represàlies per no complir els seus compromisos internacionals.

Tots els indicis apunten cap a un no rotund. I és que pagar l’equivalent a gairebé 12.000 euros per cap sulfura els 320.000 habitants de l’illa.

Tot és producte de la fallida del sistema bancari islandès el 2008, que va enfonsar l’economia, i va fer caure el govern. Però, ara un no a pagar, comprometrà tant la seva recuperació econòmica, i és que l’ajuda financera exterior està bloquejada pel conflicte; com complicarà el seu sol•licitat ingrés a la Unió Europea.

Com deia, un gran problema per a un petit país. Un referèndum convertit en dilema impossible.

(Aquesta és la crònica que he fet per al programa Mapamundi, de Catalunya Ràdio)

És la patata de la discòrdia. De nom Amflora, i de naixement transgènic. Dissenyada específicament per produir el tipus de midó que necessita la indústria del paper (amilopectina pura per ser exactes). És l’avantatge, i el risc dels productes modificats genèticament. Es serveixen a la carta.

L’Amflora s’ha convertit en una patata calenta per a la Comissió Europea que ha acabat autoritzant el seu conreu a Europa enmig de les crítiques dels ecologistes i d’alguns estats membres. És tota una novetat. El primer transgènic autoritzat a Europa des de fa 12 anys. (L’anterior i únic fins ara és el blat de moro modificat genèticament, fabricat per Monsanto, que es cultiva bàsicament als camps espanyols, suposa el 80% de la producció europea).

Els crítics de l’Amflora alerten del risc que aquesta patata comporti resistència als antibiòtics. La Comissió Europea respon que s’han examinat tots els informes científics necessaris abans de prendre la decisió final.

L’Amflora no va destinada al consum humà, servirà a la indústria del paper i també a pinsos animals, però la multinacional BASF que la fabrica ja ha anunciat que en prepara una altra, batejada amb el nom de Fortuna, que sí que acabarà, si l’autoritzen, al nostre plat. La fortuna en qüestió barreja gens de patata europea amb els de la seva cosina llatinoamericana per fer-la més resistent.

Total, que després del blat de moro transgènic, arriba a Europa la patata Amflora. Un indici de les ganes que té la Comissió Europea d’obrir la porta als transgènics. Els OGM candidats ja fan cua, i la Comissió Europea apunta a una política de màniga ampla: autorització general i permetre a cada país decidir si es cultiva o no al seu territori.

Les parelles separades belgues cada cop opten més per la custòdia compartida igualitària dels fills, és a dir, que els nens passin tant temps amb el pare com amb la mare, una setmana, un mes amb un, una setmana, un mes amb l’altre. El període de temps que es vulgui, però al 50%.

Molt hi té a veure la llei que des del 2007 va canviar el punt de partida. Si fins llavors, excepte en casos excepcionals el jutge dictaminava custòdia per la mare i dret de visita per al pare, la nova normativa fixa d’entrada la custòdia igualitària. Allò que els jutges en diuen invertir la càrrega de la prova. Ara és el pare o la mare que vol la custòdia principal qui ha de demostra-ne la necessitat, i no al contrari com abans.

Aquesta custòdia igualitària també provoca els seus problemes pràctics, com aquells tan quotidians de qui tria l’escola, qui acompanya la nena al metge, o qui paga les classes d’anglès?

I això sí, és sobretot entre les classes mitjanes superiors on més abunda aquest repartiment estrictament igualitari de la custòdia dels nens belgues.

Uns 3.000 mil euros de multa li han caigut a l’eurodiputat britànic Nigel Farage, que, com vaig explicar en un post anterior, va insultar Van Rompuy en la sessió plenària del Parlament Europeu del 24 de febrer.

El president del Parlament lamenta que el diputat no s’hagi volgut disculpar, i li comunica en una carta la sanció per comportament inadequat i poc respectuós.

De les 300 pàgines del llibre “Descobrint Montilla”, de Gabriel Pernau, que acaba de sortir, el president de la Generalitat només dedica específicament a Europa aquestes breus, però contundents, línies (pàg. 172):

- L'atrau la política europea?

- M'atrau. Hi ha temes que m'interessen, tot i que pràcticament no vaig mai al Comitè de les Regions. A Europa hi ha massa burocràcia. A més, cal més democràcia en el funcionament de les institucions comunitàries. Estan molt lluny de la gent i tenen un entramat massa complex: el Consell, la Comissió, el Parlament... Moltes decisions de les burocràcies comunitàries són arbitràries, poc transparents i poc sotmeses a debat. Seria desitjable una Europa que es preocupés més dels grans problemes que tenim i menys de regular i legislar.

Sort que l'atrau la política europea.

Dels diputats en podem esperar moltes coses... o no, però una que hauria d’anar amb el càrrec de parlamentari és la de saber parlar, de dominar l’oratòria o almenys, mínim de mínims, d’evitar l’insult personal.

Però, no és sempre el cas. Tampoc en terres europees, on aquesta setmana hem sentit un euroescèptic britànic de dreta extrema, Nigel Farage, acusar durant un ple del Parlament el president del consell europeu, Herman van Rompuy, de tenir “el carisma d’un drap mullat i l’aparença d’un empleat de banca de segona”, (“damp rag” i “appearance of a low grade bank clerk”); i de pertànyer a un no-país construït de forma artificial que s’està trencant.

No és la primera vegada que el membre de l’UKIP britànic, partit que reclama abandonar la Unió Europea, i president del grup més petit i més eurofòbic del parlament utilitza el temps de paraula per llançar eslògans populistes pujats de to, però sí que és una novetat que insulti personalment algú, davant la tova actitud del president de la cambra, el polonès Jerzy Buzek.

Però el britànic en qüestió no és l’únic que ha insultat al Parlament Europeu. Fa quinze dies, el verd francès Cohn Bendit li deixava anar un groller “Ta gueule!” (una de les maneres més barroeres de demanar a algú que calli en francès) a l’alemany Martin Schulz durant el debat sobre la votació de la nova Comissió Europea.

Un Schulz sobre el qual ja plou sobre mullat. Famosa va ser l’escena del juliol del 2003 en què un Berlusconi primer ministre el tractava de “kapo” (presoner que ocupava un lloc de supervisor als camps de concentració nazis): “Signor Schulz, so che in Italia c’è un produttore che sta montando un film sui campi di concentramento nazisti: la suggerirò per il ruolo di kapò. Lei è perfetto!”

I segur que n’hi ha més d’aquestes sortides de to grolleres, d’aquests insults en què alguns polítics semblen buscar una manera, ben equivocada per cert, d’acostar-se al ciutadà del carrer.

Els belgues han trobat una fórmula imaginativa per resoldre el problema de sobrepoblació de les presons. L’exportació. Exportar els presos belgues cap a les presons de la veïna Holanda. Confrontats a la dificultat d’allotjar 10.000 presos quan només hi ha espai per a 8.000, els belgues han aprofitat l’oportuna circumstància que a Holanda, curiosament, tenen ara mateix 2.000 cel·les buides. I han decidit llogar-ne unes quantes.

Cinc-cents presos belgues s’estan traslladant a la presó holandesa de Tilburg, al preu de 5.000 euros per mes i per cel·la. Només presos amb sentència ferma, no perillosos i de parla neerlandesa. Una presó amb direcció belga, normes belgues i guàrdies holandesos.
Un lloguer per tres anys mentre els belgues s’afanyen a construir noves presons.

Però l’experiment amenaça de portar a un motí. Els presos belgues hi són des de fa només un mes i ja hi ha amenaces de revolta i de vagues de fam dels presos belgues de Tilburg, perquè consideren que se’ls aplica un règim penitenciari més estricte que el de Bèlgica. Simples "malalties de joventut", segons les autoritats belgues, que afirmen que les condicions a Tilburg són excel·lents.

La discutida Catherine Ashton suma crítica rere crítica. Si ja va ser, d’entrada, mal rebuda com a alta representant per la seva nul·la experiència internacional i va continuar decebent amb la reacció a la crisi humanitària d’Haití, ara ha sumat noves crítiques arran dels seus dos últims nomenaments.

Que un home de Barroso (el també portuguès João Valle de Almeida, antic cap de gabinet del president de la comissió, i des del juny director general de relacions exteriors) sigui el nou representant de la Unió Europea a Washington ha estat una sorpresa desagradable per a molts estats. El més contundent a l’hora d’expressar-ho ha estat el ministre suec, Carld Bildt, amb carta inclosa, que considera que s’ha devaluat el càrrec en enviar a Washington un funcionari, i no un polític. Però, a més, el fet que sigui el xerpa habitual de Barroso, fa que darrere el nomenament s’hi vegi la llarga mà del portuguès imposant-se a una fràgil baronessa (per molt que ella asseguri “l’he nomenat jo”).

El segon nomenament tampoc ha agradat. I no és estrany. Enviar com a representant especial a l’Afganistan un exministre lituà d’Exteriors, Vyagauda Usackas, amb cap coneixement de la zona i que va haver de dimitir per les traves a la investigació que va descobrir una presó secreta de la CIA al seu país, no són precisament les millors cartes de presentació.

I per cert, Ashton planta Chacón i no assistirà a la reunió informal de ministres europeus de defensa del 24 i 25 a Mallorca. La primera vegada que l’alt representant no hi assisteix.

La baronessa té un problema i hauria d’espavilar. És significatiu que li comencin a caure les desqualificacions de la premsa britànica com “The Economist”, que li recomana que no es deixi manar per Barroso. La premsa francesa ja fa temps que dispara, acusant-la fins i tot de treballar poc.