07/02/2010: Un camí per créixer
La filòloga Eva Ibáñez acaba de publicar "El Tao: un camí per créixer" (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), un llibre per a infants, escrit i il•lustrat per "una buscadora de bellesa". Bellesa entesa com a equilibri; ser al nostre centre. Diu l'autora que vivim d'esquena a la naturalesa, al seu tempo i al seu ritme vital: "tot això fa que els nostres ritmes siguin irreals, veloços, perquè només són mentals". El mestratge del Tao és colossal. Es tracta -per exemple- de fluir com l'aigua, i lluitar menys. Ser flexibles com el bambú: "té una base molt sòlida que li permet ser flexible a la part superior". Diu l'autora que la primera lectura del Tao li va "calmar l'ànima", perquè hi va trobar explicats sentiments, intuïcions, idees que mai havia sabut expressar. Des d'aleshores és un dels seus llibres de capçalera. Ara vol contagiar aquest entusiasme a la seva filla.
Vet aquí alguns aforismes del llibre:
-"Experimenta per tu mateix per conèixer. La resta únicament és creure".
-"No vulguis etiquetar-ho tot i deixa't guiar pel cor".
-"Tot té el seu precís moment. Hem d'aprendre a confiar i ser pacients".
-"Si decideixes no discutir, ningú ho podrà fer amb tu".
-"Estàs en aquest món per aprendre i passar-t'ho bé. I no t'ajuda gens estar enfadat".
-"Si el que vols és rebre alegria, amb un somriure desperta't cada dia, perquè si ho fas plorant, la tristesa t'estarà esperant".
-"Per aprendre a mirar amb el cor, ni pensis ni posis noms".
Vet aquí alguns aforismes del llibre:
-"Experimenta per tu mateix per conèixer. La resta únicament és creure".
-"No vulguis etiquetar-ho tot i deixa't guiar pel cor".
-"Tot té el seu precís moment. Hem d'aprendre a confiar i ser pacients".
-"Si decideixes no discutir, ningú ho podrà fer amb tu".
-"Estàs en aquest món per aprendre i passar-t'ho bé. I no t'ajuda gens estar enfadat".
-"Si el que vols és rebre alegria, amb un somriure desperta't cada dia, perquè si ho fas plorant, la tristesa t'estarà esperant".
-"Per aprendre a mirar amb el cor, ni pensis ni posis noms".
20/01/2010: Orhan Pamuk a Barcelona
El Nobel turc de literatura, Orhan Pamuk, ve de nou a Barcelona, i al CCCB parla del futur de la novel•la, i, de retruc, del llibre electrònic: "La tecnologia canvia, però el cor humà no gaire. Canvia la manera en què ens comuniquem, però no canvia l’art. La novel•la no morirà amb internet", afirma.
Al•ludint al títol del seu darrer llibre, l’escriptor va comparar les novel•les amb els museus, o amb el que haurien de ser els museus segons ell. Sosté Pamuk que totes dues coses compleixen la mateixa funció d’arxivar la vida: "Crec que els museus haurien de ser menys representatius d’una comunitat i ser més personals. Tots els museus són novel•les perquè ajuden a preservar una manera de viure."
Em pregunto si algú li ha dit a Pamuk que la seva darrera novel•la gairebé no ha rebut ni una crítica favorable a Catalunya. Em pregunto si continua sent l’home tímid i d’ulls ensonyats que vaig conèixer fa uns anys, quan venia sol a Barcelona, sense el Nobel ni caps de premsa que l’acompanyessin durant les entrevistes i, això sí, amb un munt de ressenyes favorables.
Al•ludint al títol del seu darrer llibre, l’escriptor va comparar les novel•les amb els museus, o amb el que haurien de ser els museus segons ell. Sosté Pamuk que totes dues coses compleixen la mateixa funció d’arxivar la vida: "Crec que els museus haurien de ser menys representatius d’una comunitat i ser més personals. Tots els museus són novel•les perquè ajuden a preservar una manera de viure."
Em pregunto si algú li ha dit a Pamuk que la seva darrera novel•la gairebé no ha rebut ni una crítica favorable a Catalunya. Em pregunto si continua sent l’home tímid i d’ulls ensonyats que vaig conèixer fa uns anys, quan venia sol a Barcelona, sense el Nobel ni caps de premsa que l’acompanyessin durant les entrevistes i, això sí, amb un munt de ressenyes favorables.
17/01/2010: Novetats que estic llegint
1-"Maleeixo el riu del temps" (Club editor/Mondadori), de Per Petterson. Es tradueix per primer cop al català aquest gran autor noruec, que abans d'escriptor va ser llibreter. Fa un parell d'anys en vaig llegir "Salir a robar caballos" (Bruguera), escollit com un dels millors llibres del 2007 per "The New York Times" i em va subjugar. Si aleshores Petterson s'ocupava del trànsit de la joventut a l'edat adulta, en aquesta novel•la la protagonista és la crisi de l'edat, diguem-ne, mitjana, a través d'Arvid, un home a punt de divorciar-se, a contracor, i amb la seva mare malalta de càncer. Mentrestant, cau el mur de Berlín, un altre cop dur per a un comunista com ell. Vet aquí un fragment:
"Quan ja feia temps que es trobava malament, la mare, tipa de la insistència i el neguit dels meus germans i del pare, va anar a veure finalment el metge que solia visitar-la, el mateix que havia visitat la meva família des de temps immemorials. (...) Quan a la fi van arribar, vam saber que tenia càncer d'estómac. La seva primera reacció va ser: he passat les nits en blanc, any rere any, especialment quan els nens eren petits, amb la por de morir-me de càncer de pulmó, i ara resulta que tinc càncer d'estómac. Quina manera de perdre el temps!."
2-"El viatge de Tànatos", (JP llibres) de Jordi Domingo. Un llibre d'assaig, un llibre necessari sobre el dol, i l'acompanyament en el dol, escrit per un psiquiatre català que afronta el que és l'únic i últim tabú de la nostra societat: la mort. Com diu el doctor Domingo, a la nostra societat els morts s'amaguen: "Sembla com si fossin dolents, no s'han de veure, millor no acomiadar-se’n; se'ls tanca a les nits al tanatori i no els podem acompanyar. Se'ls ha d'enterrar per alliberar-nos del mal, i a viure. (...) Abans de preguntar-nos per què morim ens hauríem de preguntar per què naixem. El mateix que ens fa entrar a la vida és el que ens en fa sortir.”
"Quan ja feia temps que es trobava malament, la mare, tipa de la insistència i el neguit dels meus germans i del pare, va anar a veure finalment el metge que solia visitar-la, el mateix que havia visitat la meva família des de temps immemorials. (...) Quan a la fi van arribar, vam saber que tenia càncer d'estómac. La seva primera reacció va ser: he passat les nits en blanc, any rere any, especialment quan els nens eren petits, amb la por de morir-me de càncer de pulmó, i ara resulta que tinc càncer d'estómac. Quina manera de perdre el temps!."
2-"El viatge de Tànatos", (JP llibres) de Jordi Domingo. Un llibre d'assaig, un llibre necessari sobre el dol, i l'acompanyament en el dol, escrit per un psiquiatre català que afronta el que és l'únic i últim tabú de la nostra societat: la mort. Com diu el doctor Domingo, a la nostra societat els morts s'amaguen: "Sembla com si fossin dolents, no s'han de veure, millor no acomiadar-se’n; se'ls tanca a les nits al tanatori i no els podem acompanyar. Se'ls ha d'enterrar per alliberar-nos del mal, i a viure. (...) Abans de preguntar-nos per què morim ens hauríem de preguntar per què naixem. El mateix que ens fa entrar a la vida és el que ens en fa sortir.”
30/12/2009: Balanç del 2009: tres pèrdues literàries
L'any 2009 –que no haurà estat l'any del llibre electrònic, però ja falta poc– té tants balanços literaris com lectors. Cada bon lector sap quin llibre val la pena atresorar, i no necessàriament es tracta d'una novetat (les novetats sovint no tenen cap altre valor que el de ser novetat). Aquí vull fer referència a tres pèrdues literàries d'aquest 2009: Baltasar Porcel, Isidor Cònsul i John Updike.
Updike, escriptor prolífic (amb més de 50 llibres escrits; unes 25 novel·les), crític literari, cronista del desencís de la classe mitjana nord-americana, dels seus barris amb cases adossades cosines germanes de les de Cheever (però sense la ginebra), ha mort als 76 anys. La seva obra està poc traduïda al català; una assignatura pendent. La principal lliçó que ens deixa als crítics literaris és la següent: "No facis mai la crítica d'un llibre que et suscita prejudicis abans d'obrir-ne la primera pàgina."
L'editor Isidor Cònsul i l'escriptor Baltasar Porcel van ser dos dels primers lectors als quals els va agradar "El silenci", fins a l'extrem que Cònsul, poc abans de morir, als 61 anys, em va confessar que creia que el seu càncer tenia, en part, un "origen psicològic", com el d'Umiko, la protagonista de la novel·la. Cònsul ha fet molt per la literatura catalana, i gairebé sempre des de l'ombra, escrivint, caçant talents, donant opinions, corregint sobretot llengua i estil. Un home de tracte afable, bonhomiós, que parlava a mitja veu: practicava la mateixa economia en el llenguatge parlat que en l'escrit.
Pel que fa a Baltasar Porcel, durant el 2009 ja n'he parlat en aquest blog. Era el contrari de Cònsul: exuberant en la vida i en la prosa. Com vaig escriure aquí, fou un home elegant fins i tot un cop mort. El que més sorprenia del seu rostre l'endemà de la seva mort era, paradoxalment, la immaculada estranyesa dels morts: el fet que un home ple de tremp i ferotgia no mostrés cap senyal de lluita ni de dolor, sinó d’acceptació, amb la pell més suau i jove, com si la mort hagués robat anys al seu cos. Un home que havia decidit ser lliure.
Recordo també que vaig fer meves les paraules de l'escriptor Sebastià Alzamora a l'”Avui”: “Alguns el van envejar, en van dir mal i, fins i tot en l’hora de la seva mort, proven d’encabir la seva figura dins la tristor dels seus esquemes. No ho aconseguiran. Ara, en Baltasar Porcel és sota els ametllers en flor. Ens deixa tanta vida i tanta literatura (són la mateixa cosa) que no ens les acabarem mai.”
Bon any 2010 als amics lectors. Tant de bo no ens acabem ni la vida ni la literatura.
Updike, escriptor prolífic (amb més de 50 llibres escrits; unes 25 novel·les), crític literari, cronista del desencís de la classe mitjana nord-americana, dels seus barris amb cases adossades cosines germanes de les de Cheever (però sense la ginebra), ha mort als 76 anys. La seva obra està poc traduïda al català; una assignatura pendent. La principal lliçó que ens deixa als crítics literaris és la següent: "No facis mai la crítica d'un llibre que et suscita prejudicis abans d'obrir-ne la primera pàgina."
L'editor Isidor Cònsul i l'escriptor Baltasar Porcel van ser dos dels primers lectors als quals els va agradar "El silenci", fins a l'extrem que Cònsul, poc abans de morir, als 61 anys, em va confessar que creia que el seu càncer tenia, en part, un "origen psicològic", com el d'Umiko, la protagonista de la novel·la. Cònsul ha fet molt per la literatura catalana, i gairebé sempre des de l'ombra, escrivint, caçant talents, donant opinions, corregint sobretot llengua i estil. Un home de tracte afable, bonhomiós, que parlava a mitja veu: practicava la mateixa economia en el llenguatge parlat que en l'escrit.
Pel que fa a Baltasar Porcel, durant el 2009 ja n'he parlat en aquest blog. Era el contrari de Cònsul: exuberant en la vida i en la prosa. Com vaig escriure aquí, fou un home elegant fins i tot un cop mort. El que més sorprenia del seu rostre l'endemà de la seva mort era, paradoxalment, la immaculada estranyesa dels morts: el fet que un home ple de tremp i ferotgia no mostrés cap senyal de lluita ni de dolor, sinó d’acceptació, amb la pell més suau i jove, com si la mort hagués robat anys al seu cos. Un home que havia decidit ser lliure.
Recordo també que vaig fer meves les paraules de l'escriptor Sebastià Alzamora a l'”Avui”: “Alguns el van envejar, en van dir mal i, fins i tot en l’hora de la seva mort, proven d’encabir la seva figura dins la tristor dels seus esquemes. No ho aconseguiran. Ara, en Baltasar Porcel és sota els ametllers en flor. Ens deixa tanta vida i tanta literatura (són la mateixa cosa) que no ens les acabarem mai.”
Bon any 2010 als amics lectors. Tant de bo no ens acabem ni la vida ni la literatura.
23/12/2009: El nou Espinàs
Josep Maria Espinàs acaba de publicar "i la festa segueix" (La Campana), un llibre que conté l'Espinàs memorialista de dos dels meus títols preferits de l'autor, "Inventari de jubilacions" i "Temps afegit". Aquí hi trobem textos breus, observacions, reflexions. Espinàs és un mestre de l'art de viure. Som molts els catalans que l'admirem, i que no només n'hem après lliçons de l'ofici de viure, sinó també de l'ofici d'escriure: el to, la veu gens ampul•losa ni dringadora ni fressosa, la ironia, la calma lluminosa "i aquella qualitat humanística" -llegim a la contracoberta del nou llibre- "que el defineixen com un dels escriptors més coherents del nostre temps".
Mostra d'aquesta coherència és el text que Blai Bonet escrivia sobre Espinàs el 1963 a Destino: "Pot dir-se també que és un home de la paraula, un home de paraula que està al cap del carrer, el carrer líric que duu a la plaça pública. I és un poeta que treballa amb tanta consciència del que és viu, del tremolar de la realitat, que l'avergonyeix d'escriure en vers. (...) Sempre amb cura de no adormir-se, de no caure en ell mateix. Escriu en un cafè, però no és escriptor de cafè. Es tracta de no quedar-se a casa, d'evitar el perill de ser escriptor d'un mateix".
Reprodueixo un fragment del llibre "I la festa segueix" que em sembla adient per aquests dies de consumisme desaforat. "M'adono que al llarg de la meva vida -i són ja més de vuitanta anys- no he tingut cap seguretat econòmica. (...) I he tingut sort. La independència m'ha sortit bé. He acabat guanyant diners per viure confortablement i, per tant, amb la possibilitat de renunciar a allò que no m'agradava. O no necessitava. Allò que no necessitem acostuma a costar molts diners. Sóc aquella persona que després de molts anys de tenir un 600, quan el cotxe es va fer vell el vaig canviar per un altre 600. I quan un 127 ja començava a tenir problemes, jo vaig passar a comprar-me un altre 127. El luxe de les eines no m'ha interessat mai, però sí la inversió en viatges i en els bons restaurants.
Haver arribat a la meva edat amb aquesta mena de vida, amb aquesta sensació de llibertat, és un privilegi del qual sóc perfectament conscient. He apostat per l'arriscada inseguretat i m'ha tocat un premi. El meu cas no ha de servir de model a ningú. El meu camí hauria pogut acabar malament -com qualsevol camí. Entendre una vida és molt és difícil, per no dir impossible, i no crec que es pugui predeterminar: amb aquests mitjans s'arribarà a aquests resultats, amb aquesta voluntat s'aconseguirà allò que es proposa.
Jo puc dir que m'ha satisfet la independència, però altres diran, amb raó, que n'han estat víctimes. Tot és relatiu, començant per la sensació d'independència. I, en el fons, la idependència tampoc et fa immortal, ni forçosament bona persona, ni feliç, ni bon escriptor. Per definició, la vida és incertesa".
Mostra d'aquesta coherència és el text que Blai Bonet escrivia sobre Espinàs el 1963 a Destino: "Pot dir-se també que és un home de la paraula, un home de paraula que està al cap del carrer, el carrer líric que duu a la plaça pública. I és un poeta que treballa amb tanta consciència del que és viu, del tremolar de la realitat, que l'avergonyeix d'escriure en vers. (...) Sempre amb cura de no adormir-se, de no caure en ell mateix. Escriu en un cafè, però no és escriptor de cafè. Es tracta de no quedar-se a casa, d'evitar el perill de ser escriptor d'un mateix".
Reprodueixo un fragment del llibre "I la festa segueix" que em sembla adient per aquests dies de consumisme desaforat. "M'adono que al llarg de la meva vida -i són ja més de vuitanta anys- no he tingut cap seguretat econòmica. (...) I he tingut sort. La independència m'ha sortit bé. He acabat guanyant diners per viure confortablement i, per tant, amb la possibilitat de renunciar a allò que no m'agradava. O no necessitava. Allò que no necessitem acostuma a costar molts diners. Sóc aquella persona que després de molts anys de tenir un 600, quan el cotxe es va fer vell el vaig canviar per un altre 600. I quan un 127 ja començava a tenir problemes, jo vaig passar a comprar-me un altre 127. El luxe de les eines no m'ha interessat mai, però sí la inversió en viatges i en els bons restaurants.
Haver arribat a la meva edat amb aquesta mena de vida, amb aquesta sensació de llibertat, és un privilegi del qual sóc perfectament conscient. He apostat per l'arriscada inseguretat i m'ha tocat un premi. El meu cas no ha de servir de model a ningú. El meu camí hauria pogut acabar malament -com qualsevol camí. Entendre una vida és molt és difícil, per no dir impossible, i no crec que es pugui predeterminar: amb aquests mitjans s'arribarà a aquests resultats, amb aquesta voluntat s'aconseguirà allò que es proposa.
Jo puc dir que m'ha satisfet la independència, però altres diran, amb raó, que n'han estat víctimes. Tot és relatiu, començant per la sensació d'independència. I, en el fons, la idependència tampoc et fa immortal, ni forçosament bona persona, ni feliç, ni bon escriptor. Per definició, la vida és incertesa".
03/12/2009: Felicitat després de la crisi
Diu el doctor en filosofia Jordi Pigem en el seu magnífic llibre "Bona crisi" (Ara Llibres) que la felicitat d’un país no es pot mesurar a través del producte interior brut. Sosté Pigem que per a la mentalitat materialista, el producte interior brut és la mesura més fiable del progrés d’un país, "però el PIB només mesura transaccions econòmiques i sap ben poc del veritable benestar de les persones". Des de fa unes dècades, hi ha indicadors de progrés "menys reduccionistes", que mesuren el benestar no només a través del flux dels diners: l’Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides (HDI), que combina el poder adquisitiu amb el nivell d’alfabetització i l’esperança de vida; l’Índex de Benestar Econòmic Sostenible (ISEW), o l’Indicador del Progrés Genuí (GPI), que incorpora al balanç positiu el treball domèstic i voluntari i la distribució equitativa de la riquesa. També hi ha, però, segons Pigem, "una alternativa més profunda al PIB –i no va sorgir dels ordinadors d’una prestigiosa institució acadèmica sinó de les tranquil•les valls d’un enclavament budista al cor de l’Himalàia: Bhutan (el país més feliç de la seva regió segons el Happy Planet Index). Es tracta de la 'gross national happiness' o felicitat interior bruta". En una de les seves versions més sofisticades, aquest indicador combina set àmbits de benestar: físic, mental, ambiental, laboral, econòmic, polític i social.
Pigem recorda que la psicologia budista identifica tradicionalment tres verins que emmetzinen les nostres vides: la cobdícia, l’hostilitat i la ignorància (no en el sentit de manca d’informació, sinó de confusió mental i de no voler veure les coses tal com són). "Aquests tres verins han crescut al món materialista, fins al punt que avui es troben institucionalitzats als nostres sistemes econòmic, militar i mediàtic, respectivament. La tradició budista constata que els seus antídots són la generositat, la solidaritat i la saviesa." Pel filòsof, un progrés en aquests tres àmbits contribuiria a la felicitat interior bruta –i d’una societat materialista basada en el creixement econòmic passaríem a una societat postmaterialista basada en el creixement vital.
La crisi actual no només és econòmica, és psicològica; també de valors. Amb una mica de sort, demà potser deixarem d'estar empesos per la cobdícia i ens adonarem que no podem créixer il•limitadament en un planeta de recursos limitats. D'altra banda, pel que fa al que Pigem anomena "creixement vital", potser ens adonarem que comença a ser hora de deixar de buscar la felicitat fora de nosaltres, perseguint una pastanaga que mai no arriba. Krishnamurti deia que a Occident, un cop tenim les necessitats bàsiques satisfetes (sense pau d’estómac és impossible tenir pau interior) necessitem una revolució que no té res a veure amb revolucions culturals ni socials ni cimeres extraordinàries: ell en deia "la revolució interior". O gestionem millor els pensaments i les emocions de cadascun de nosaltres o és impossible que la societat canviï. Si no aprenem que la felicitat no ve de fora sinó de dins, si no gestionem emocions estèrils i destructives com la ira, o la por o l'enveja; si no hi ha, en definitiva, educació emocional, passarà la crisi, aconseguirem millors carreteres, millors hospitals, tal vegada la independència, però els nivells de felicitat i infelicitat de la població seguiran sent pràcticament els mateixos.
Pigem recorda que la psicologia budista identifica tradicionalment tres verins que emmetzinen les nostres vides: la cobdícia, l’hostilitat i la ignorància (no en el sentit de manca d’informació, sinó de confusió mental i de no voler veure les coses tal com són). "Aquests tres verins han crescut al món materialista, fins al punt que avui es troben institucionalitzats als nostres sistemes econòmic, militar i mediàtic, respectivament. La tradició budista constata que els seus antídots són la generositat, la solidaritat i la saviesa." Pel filòsof, un progrés en aquests tres àmbits contribuiria a la felicitat interior bruta –i d’una societat materialista basada en el creixement econòmic passaríem a una societat postmaterialista basada en el creixement vital.
La crisi actual no només és econòmica, és psicològica; també de valors. Amb una mica de sort, demà potser deixarem d'estar empesos per la cobdícia i ens adonarem que no podem créixer il•limitadament en un planeta de recursos limitats. D'altra banda, pel que fa al que Pigem anomena "creixement vital", potser ens adonarem que comença a ser hora de deixar de buscar la felicitat fora de nosaltres, perseguint una pastanaga que mai no arriba. Krishnamurti deia que a Occident, un cop tenim les necessitats bàsiques satisfetes (sense pau d’estómac és impossible tenir pau interior) necessitem una revolució que no té res a veure amb revolucions culturals ni socials ni cimeres extraordinàries: ell en deia "la revolució interior". O gestionem millor els pensaments i les emocions de cadascun de nosaltres o és impossible que la societat canviï. Si no aprenem que la felicitat no ve de fora sinó de dins, si no gestionem emocions estèrils i destructives com la ira, o la por o l'enveja; si no hi ha, en definitiva, educació emocional, passarà la crisi, aconseguirem millors carreteres, millors hospitals, tal vegada la independència, però els nivells de felicitat i infelicitat de la població seguiran sent pràcticament els mateixos.
26/11/2009: El nou Paul Auster
Tornant a Auster: les seves darreres novel•les -exceptuant "El llibre de les il•lusions"- no han estat a l'altura de les primerenques. Diu el crític de "The New York Times", però, que ara ens trobem davant la millor obra d'Auster. Per contra, el polèmic James Wood, a "The New Yorker", la deixa per terra. El mateix li ha passat, si fa no fa, a John Banville amb "Infinites", encara inèdita en català. Avui Paul Auster parla del tema en una entrevista que publica "La Vanguardia": "La meva dona Siri -de viatge- m'ha trucat i m'ha dit que és com si un desconegut et clava un cop de puny al carrer." Amb tot, Paul Auster afirma que des de fa 4 o 5 anys no llegeix les crítiques. Explica que ha trigat mig any a escriure "Invisible", que ja té una altra novel•la enllestida; que no és un escriptor cinematogràfic, perquè en les seves novel•les hi ha poc diàleg, i que "tal vegada la veritat és invisible". Auster, si no existís, s'hauria d'inventar. Com ha dit l'escriptor i crític Rodrigo Fresán, és com la Coca-cola.
PD: quan Auster no era famós, estava considerat un escriptor de culte entre alguns dels millors escriptors catalans.
20/11/2009: El cel i la terra
Destino publica "El cel i la terra segons Baltasar Porcel", que aplega vint textos del gran escriptor mallorquí, un dels quals el primer capítol d’"Els gegants", la novel•la que va deixar inacabada després de la seva mort, el mes de juliol passat (de la qual vam parlar en aquest blog). També hi trobem fragments de les seves principals novel•les, contes, assajos i columnes, en el que podríem considerar no només un resum del seu univers, sinó també una porta d'entrada per a nous lectors. Quant al primer capítol d’"Els gegants", l'editor i amic de Porcel Emili Rosales ha dit: "Tot aquest univers macabre i a la vegada meravellós que és capaç de crear en tan sols 20 pàgines té una enorme força poètica. Joanot Colom podria haver estat un personatge mític. La pena és que ja no ho serà. Llegir el que podria haver estat és emocionant però a la vegada trist".
Vet aquí un dels fragments del llibre, extret de la conversa que Porcel manté amb Josep Pla, a qui defineix com "un home alt, d'arboradura important, de solidesa un poc desballestada [...]. Els ulls de Josep Pla recorden els d'una salvatgina: la guineu, la mostela, no ho sé. Són uns ulls inquiets i lluents, bellugadissos, amb una vida intensa que es projecta com un esquist agudíssim. La nineta fita, sempre, sense perdre calada".
"-Sou l'escriptor més prolífic i més llegit del país. Heu intentat mai de fer, intencionadament, una literatura que arribés a la gent d'una manera massiva, o aquest fet s'ha produït espontàniament?
“-No crec pas (diu Pla) que es produeixi res espontàniament. En efecte: he tractat de fer una literatura que arribés a la gent. Als territoris de la nostra llengua, la gent sap parlar-la, però en general no sap llegir-la ni escriure-la, per raons conegudes. La primera obligació d'un escriptor situat en una geografia semblant és la intel•ligibilitat. Jo he tractat sistemàticament de ser intel•ligible fins a la pura i simple vulgaritat. He anat a la processó de la nostra història literària, simplement, amb poca llum, però clara"
Vet aquí un dels fragments del llibre, extret de la conversa que Porcel manté amb Josep Pla, a qui defineix com "un home alt, d'arboradura important, de solidesa un poc desballestada [...]. Els ulls de Josep Pla recorden els d'una salvatgina: la guineu, la mostela, no ho sé. Són uns ulls inquiets i lluents, bellugadissos, amb una vida intensa que es projecta com un esquist agudíssim. La nineta fita, sempre, sense perdre calada".
"-Sou l'escriptor més prolífic i més llegit del país. Heu intentat mai de fer, intencionadament, una literatura que arribés a la gent d'una manera massiva, o aquest fet s'ha produït espontàniament?
“-No crec pas (diu Pla) que es produeixi res espontàniament. En efecte: he tractat de fer una literatura que arribés a la gent. Als territoris de la nostra llengua, la gent sap parlar-la, però en general no sap llegir-la ni escriure-la, per raons conegudes. La primera obligació d'un escriptor situat en una geografia semblant és la intel•ligibilitat. Jo he tractat sistemàticament de ser intel•ligible fins a la pura i simple vulgaritat. He anat a la processó de la nostra història literària, simplement, amb poca llum, però clara"
11/11/2009: "Una tempesta", d'Imma Monsó
Estic llegint "Una tempesta" (La Magrana), d'Imma Monsó, una de les meves escriptores catalanes preferides. D'entrada, agraeixo el to i l'humor i la lucidesa, marca de la casa, únics. Els lectors fem un enllaç amb les primeres novel•les de l'autora. També agraeixo el fet que sigui un llibre que fa pensar el lector, mentre el va capbussant en una intriga. Llegim, a la pàgina 46: "Els llibres són per construir-se un món propi, no per adaptar-se, pensava, i sabia que aquest pensament tenia alguna cosa a veure amb els pares, tan deliciosament excèntrics com irresponsables, però capaços d'una tendresa, d'una expressivitat afectuosa de què els tiets havien estat sempre desproveïts. Els pares tenien un món propi. Els tiets, no."
Tot i que abans i després passen altres coses, l'argument es pot resumir així: una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada en un poble del Pirineu es troba una ambulància a la carretera, en plena tempesta. A dins, un jove que acaba de morir d'accident i l'únic indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil, on hi ha el darrer missatge que ha rebut. Diu l'SMS: “Deixo el bacallà al forn, per si no véns a la xerrada. Si vols venir, recorda: al castell a les 6.30”. L'escriptora descobreix així que la persona que ha deixat el missatge probablement serà a la conferència, ignorant la tragèdia. En canvi, ella ho sap. En iniciar la seva intervenció, pren una decisió.
Explica Monsó, en una entrevista a Vilaweb: "El llibre mostra dos paradigmes a través de dos personatges masculins: en Sergi és ‘parapentista’ i viu al límit el moment present, amb una intensitat màxima, amb una passió absorbent i viciosa, gairebé, sense pensar en el futur. En canvi, l'Hug és un neuròtic de manual, un obsessiu compulsiu (un tipus de caràcter que m'és més pròxim, que reconec molt i que ja vaig tractar al meu primer llibre). En Sergi sap molt bé que una cosa és el rumb i l'altra la deriva. En canvi, l'Hug pateix l'ansietat anticipatòria, que és una metàfora del moment actual que viu la societat, amb aquesta por d’allò imprevist, la malaltia, la higienització del món, de les pors que tenim, de ser políticament correcte... Sí, un món bastant malalt. El món està atacat per la por de tenir por. I només cal veure la quantitat de fòbies que han aparegut recentment, és increïble."
Tot i que abans i després passen altres coses, l'argument es pot resumir així: una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada en un poble del Pirineu es troba una ambulància a la carretera, en plena tempesta. A dins, un jove que acaba de morir d'accident i l'únic indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil, on hi ha el darrer missatge que ha rebut. Diu l'SMS: “Deixo el bacallà al forn, per si no véns a la xerrada. Si vols venir, recorda: al castell a les 6.30”. L'escriptora descobreix així que la persona que ha deixat el missatge probablement serà a la conferència, ignorant la tragèdia. En canvi, ella ho sap. En iniciar la seva intervenció, pren una decisió.
Explica Monsó, en una entrevista a Vilaweb: "El llibre mostra dos paradigmes a través de dos personatges masculins: en Sergi és ‘parapentista’ i viu al límit el moment present, amb una intensitat màxima, amb una passió absorbent i viciosa, gairebé, sense pensar en el futur. En canvi, l'Hug és un neuròtic de manual, un obsessiu compulsiu (un tipus de caràcter que m'és més pròxim, que reconec molt i que ja vaig tractar al meu primer llibre). En Sergi sap molt bé que una cosa és el rumb i l'altra la deriva. En canvi, l'Hug pateix l'ansietat anticipatòria, que és una metàfora del moment actual que viu la societat, amb aquesta por d’allò imprevist, la malaltia, la higienització del món, de les pors que tenim, de ser políticament correcte... Sí, un món bastant malalt. El món està atacat per la por de tenir por. I només cal veure la quantitat de fòbies que han aparegut recentment, és increïble."
29/10/2009: El poder de la ment, segons Dan Brown
Confesso que encara no he llegit ni una pàgina de cap llibre de Dan Brown. Com diria Borges, he comès el pitjor dels pecats.
Avui surt al carrer el seu últim llibre, "El símbol perdut" (Empúries). Ahir una lectora d'una editorial em va trucar per dir-me que hi havia alguns temes del llibre (no el llibre) que li recordaven temes d'"El silenci". Em vaig pensar que feia broma, i li vaig respondre, rient: "¿Quina por, no?" Avui descobreixo, en una entrevista que li fan a l'autor a "El Periódico", que, efectivament, toca temes que sustenten una part d'"El silenci": la Ciència Noètica, els experiments del científic japonès Masaru Emoto -els de l'aigua- i el treball de Lynne Mc Taggart. Suposo, però, que en el llibre de Brown hi ha conspiracions mundials i l'acció hi és trepidant.
En qualsevol cas, celebro que l'impacte mundial de Dan Brown contribueixi a divulgar l'anomenat poder de la ment. Segons m'ha dit un dels editors, en aquesta ocasió Dan Brown cita fonts reals, en dóna les dades i els webs, per tal que no l'acusin de tergiversar: i la Ciència Noètica ho és molt, de real. No té res d'esotèrica. Una altra qüestió serà la qualitat literària del llibre; però d'això encara no en podem parlar. Seria massa fàcil criticar Dan Brown sense haver-lo llegit.
De moment aquí tenim un tast de l'entrevista que publica El Periódico:
-La Ciència Noètica és una nova branca de la ciència que estudia l'efecte de la ment humana en la matèria física. Te'n donaré un exemple verídic. En la novel•la hi ha un experiment en què hi ha un got d'aigua en procés de congelació i un grup de persones s'hi asseuen al voltant concentrant-se en l'aigua mentre tenen pensaments bonics i purs. L'aigua es congela en una estructura cristal•lina preciosa. Després, s'agafa un altre got d'aigua amb el mateix tipus d'aigua, el mateix got, la mateixa gent i es concentren en pensaments foscos i violents, llavors l'aigua es congela en una estructura cristal•lina no tan atractiva. Aquest és un experiment xocant per a mi i crec que per a la majoria de persones. Els nostres pensaments afecten en la matèria física i això només és una part petita d'aquesta ciència. La qüestió real de la novel•la ve al plantejar què passa quan s'accepten aquestes premisses, què passa en la religió, en les creences i en el futur quan t'adones que la ment té poder en el món físic i d'alguna manera es pot actuar com a Déu.
-Fins i tot en la novel•la hi apareix el treball sobre aquest camp de la científica Lynne Mac Taggart i el seu lloc web The Intention Experiment. ¿Va parlar amb ella per documentar El símbol perdut?
No, perquè el llibre era un secret absolut i no en podia parlar amb ningú. Així que el que vaig fer és trucar a Lynne Mac Taggart la nit anterior al llançament del llibre per dir-li que demà s'adonaria que jo era un gran seguidor del seu treball.
-Si els efectes d'aquesta ciència són tan xocants i reveladors, ¿com és que és la gran desconeguda per al públic general?
És una ciència molt nova. Crec que hi ha molt de poder darrere d'aquests experiments però no sé si hi ha una conspiració per amagar-la.
-Però la Ciència Noètica data dels temps de la Grècia Antiga…
Sí, és veritat. La filosofia de la Ciència Noètica és antiga però el que passa és que finalment la nostra tecnologia pot quantificar-ne els efectes i convertir escèptics com jo en creients.
Avui surt al carrer el seu últim llibre, "El símbol perdut" (Empúries). Ahir una lectora d'una editorial em va trucar per dir-me que hi havia alguns temes del llibre (no el llibre) que li recordaven temes d'"El silenci". Em vaig pensar que feia broma, i li vaig respondre, rient: "¿Quina por, no?" Avui descobreixo, en una entrevista que li fan a l'autor a "El Periódico", que, efectivament, toca temes que sustenten una part d'"El silenci": la Ciència Noètica, els experiments del científic japonès Masaru Emoto -els de l'aigua- i el treball de Lynne Mc Taggart. Suposo, però, que en el llibre de Brown hi ha conspiracions mundials i l'acció hi és trepidant.
En qualsevol cas, celebro que l'impacte mundial de Dan Brown contribueixi a divulgar l'anomenat poder de la ment. Segons m'ha dit un dels editors, en aquesta ocasió Dan Brown cita fonts reals, en dóna les dades i els webs, per tal que no l'acusin de tergiversar: i la Ciència Noètica ho és molt, de real. No té res d'esotèrica. Una altra qüestió serà la qualitat literària del llibre; però d'això encara no en podem parlar. Seria massa fàcil criticar Dan Brown sense haver-lo llegit.
De moment aquí tenim un tast de l'entrevista que publica El Periódico:
-La Ciència Noètica és una nova branca de la ciència que estudia l'efecte de la ment humana en la matèria física. Te'n donaré un exemple verídic. En la novel•la hi ha un experiment en què hi ha un got d'aigua en procés de congelació i un grup de persones s'hi asseuen al voltant concentrant-se en l'aigua mentre tenen pensaments bonics i purs. L'aigua es congela en una estructura cristal•lina preciosa. Després, s'agafa un altre got d'aigua amb el mateix tipus d'aigua, el mateix got, la mateixa gent i es concentren en pensaments foscos i violents, llavors l'aigua es congela en una estructura cristal•lina no tan atractiva. Aquest és un experiment xocant per a mi i crec que per a la majoria de persones. Els nostres pensaments afecten en la matèria física i això només és una part petita d'aquesta ciència. La qüestió real de la novel•la ve al plantejar què passa quan s'accepten aquestes premisses, què passa en la religió, en les creences i en el futur quan t'adones que la ment té poder en el món físic i d'alguna manera es pot actuar com a Déu.
-Fins i tot en la novel•la hi apareix el treball sobre aquest camp de la científica Lynne Mac Taggart i el seu lloc web The Intention Experiment. ¿Va parlar amb ella per documentar El símbol perdut?
No, perquè el llibre era un secret absolut i no en podia parlar amb ningú. Així que el que vaig fer és trucar a Lynne Mac Taggart la nit anterior al llançament del llibre per dir-li que demà s'adonaria que jo era un gran seguidor del seu treball.
-Si els efectes d'aquesta ciència són tan xocants i reveladors, ¿com és que és la gran desconeguda per al públic general?
És una ciència molt nova. Crec que hi ha molt de poder darrere d'aquests experiments però no sé si hi ha una conspiració per amagar-la.
-Però la Ciència Noètica data dels temps de la Grècia Antiga…
Sí, és veritat. La filosofia de la Ciència Noètica és antiga però el que passa és que finalment la nostra tecnologia pot quantificar-ne els efectes i convertir escèptics com jo en creients.
