L’ofici de llegir

Pilar Jericó és una economista i conferenciant intel•ligent, lúcida, que aprèn i desaprèn constantment. Ha travessat deserts emocionals i n'ha sortit reforçada. Fa la sensació que alguns dels seus llibres, plens de rigor, neixen d'aquests deserts. La vaig conèixer a través del gran advocat i humanista Josep Gajo. Tot i que sovint ve a Barcelona, no ens veiem tant com voldríem. Però estem a prop, i ens llegim.

Pilar Jericó fa anys que està duent a terme una tasca important de vincle entre el món de l'empresa i el del creixement personal. Cada cop hi ha més homes i dones, executius ben pagats, que antigament haurien estat considerats "executius agressius", amb bones posicions laborals, èxit econòmic, bona casa, bon cotxe, i tot el que es pugui desitjar... que són profundament infeliços. I això acaba repercutint en la salut de les empreses i en la salut física i personal de cada un d'ells. Però Jericó no només s'adreça a aquest segment de població; amb el seu últim llibre, "Herois quotidians" (Ara Llibres) s'adreça a tothom. Perquè tots hem estat o serem o podem ser herois, amb el benentès que un mateix no s'ho pot dir mai, que és un heroi.

Per la Pilar, un heroi quotidià és una persona que segueix endavant malgrat els entrebancs en lloc d'instal•lar-se en la queixa, i sap aprofitar les dificultats com oportunitats per transformar-se de manera positiva (en aquest punt, com en d'altres, el seu discurs coincideix amb el d'Àlex Rovira. Tinc la sort que tots dos, i Josep Gajo, siguin amics meus). L'heroi quotidià confia en la capacitat de tirar endavant malgrat les dificultats: caure i tornar-se a aixecar (la resiliència). No espera que el govern o la societat o l'atzar els resolgui la seva situació: ells n’assumeixen el protagonisme, i prenen decisions.

De vegades, en el camí, hi ha el que la Pilar anomena "deserts emocionals". És inevitable travessar moments complicats; és inevitable el dolor. Però, segons l'autora, podem aconseguir trobar-hi un sentit i aprofitar-lo per aprendre'n alguna lliçó valuosa: "El que descobrim quan travessem el desert no ho aprenem ni de l'èxit ni dels moments de bonança. Vet aquí la màgia i l'oportunitat de la situació econòmica actual."

Cal morir perquè dins nostre neixi alguna cosa més, diu Jericó; cal escombrar les nostres seguretats, sortir de la zona de confort, crear espai per a l'aprenentatge. Cal somniar-nos de nou: com ens agradaria ser, projectes de futur. Cal humilitat. Diu Jericó que sense humilitat no hi ha aprenentatge: "Un dels avantatges de la nit fosca és que et despulla de les teves seguretats i t'apropa a la humilitat. Aprenem quan ens sentim verges per fer-ho." Sir Richard Branson, fundador del grup Virgin, una de les empreses més importants i exitoses del Regne Unit, va escollir el nom de Virgin per a cada una de les seves empreses perquè desconeixia completament el negoci; era verge. Així doncs, augmentar una mica la nostra "virginitat intel•lectual" (altres són més difícils de reparar, diu l'autora, "i possiblement menys desitjades") és necessari per aprofitar els avantatges de la iniciació i per estar oberts a noves ajudes. "Possiblement sigui més savi desaprendre que aprendre."

"Obre't a noves referències i escolta altres persones que puguin ajudar-te", diu en el seu darrer llibre. La iniciació ens endinsa en un terreny nou. Estem explorant noves relacions laborals o professionals i, per tant, és probable que necessitem suports diferents dels que teníem, i, si els aconseguim, podem viure trobades que ens poden aportar molt. El mestre apareix quan l'alumne està a punt.

Rafael Chirbes és un gran escriptor valencià que viu als afores del món literari. No es prodiga als mitjans ni a les festes ni sovinteja capelletes, és fidel a l'editorial de sempre i afirma que tan sols vol un editor que es llegeixi bé els seus manuscrits, que els subratlli (es refereix a Jorge Herralde). Està en contra de la facilitat amb què s'escriu a internet, de la lleugeresa de la paraula impresa a la xarxa, de la seva data de caducitat. No li interessa el debat sobre el llibre electrònic, perquè afirma -i amb tota la raó- que l'important són els continguts. (Ara bé: abans ha deixat clar que adora el paper imprès, la seva olor, la tinta.) "Al fin y al cabo, qué más nos da que Herodoto o Lucrecio escribieran en tablas o en papiros, que dibujaran sus letras con punzón, con plumas de ganso, con estilográficas o con un bolígrafo Bic."

Chirbes acaba de publicar "Por cuenta propia" (Anagrama), un assaig sobre el fet de llegir i escriure. Hi llegim que està en contra dels resums de les novel•les, de parlar-ne -autors i periodistes- com si es poguessin sintetitzar en poques línies. Ho subscric al cent per cent. "Una novela se sostiene sobre sus propias fuerzas, en su propia complejidad, y dice exactamente lo que dice: no admite glosas, ni resúmenes como aquellos que hacían los del 'Reader's Digest'. Un libro es lo que es: un conjunto de palabras. Y lo que esas palabras ordenadas de determinada manera cuentan es, a la vez, su fondo y su forma. El lenguaje -cargado de una densidad que es a la vez tiempo y sentido- es su andamiaje constructivo, pero también su ritmo, su respiración, su tono; y es en los pliegues del lenguaje, en sus avatares -a la vez fondo y forma-, donde se refugia el sentido del libro."

La filòloga Eva Ibáñez acaba de publicar "El Tao: un camí per créixer" (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), un llibre per a infants, escrit i il•lustrat per "una buscadora de bellesa". Bellesa entesa com a equilibri; ser al nostre centre. Diu l'autora que vivim d'esquena a la naturalesa, al seu tempo i al seu ritme vital: "tot això fa que els nostres ritmes siguin irreals, veloços, perquè només són mentals". El mestratge del Tao és colossal. Es tracta -per exemple- de fluir com l'aigua, i lluitar menys. Ser flexibles com el bambú: "té una base molt sòlida que li permet ser flexible a la part superior". Diu l'autora que la primera lectura del Tao li va "calmar l'ànima", perquè hi va trobar explicats sentiments, intuïcions, idees que mai havia sabut expressar. Des d'aleshores és un dels seus llibres de capçalera. Ara vol contagiar aquest entusiasme a la seva filla.

Vet aquí alguns aforismes del llibre:
-"Experimenta per tu mateix per conèixer. La resta únicament és creure".
-"No vulguis etiquetar-ho tot i deixa't guiar pel cor".
-"Tot té el seu precís moment. Hem d'aprendre a confiar i ser pacients".
-"Si decideixes no discutir, ningú ho podrà fer amb tu".
-"Estàs en aquest món per aprendre i passar-t'ho bé. I no t'ajuda gens estar enfadat".
-"Si el que vols és rebre alegria, amb un somriure desperta't cada dia, perquè si ho fas plorant, la tristesa t'estarà esperant".
-"Per aprendre a mirar amb el cor, ni pensis ni posis noms".

El Nobel turc de literatura, Orhan Pamuk, ve de nou a Barcelona, i al CCCB parla del futur de la novel•la, i, de retruc, del llibre electrònic: "La tecnologia canvia, però el cor humà no gaire. Canvia la manera en què ens comuniquem, però no canvia l’art. La novel•la no morirà amb internet", afirma.

Al•ludint al títol del seu darrer llibre, l’escriptor va comparar les novel•les amb els museus, o amb el que haurien de ser els museus segons ell. Sosté Pamuk que totes dues coses compleixen la mateixa funció d’arxivar la vida: "Crec que els museus haurien de ser menys representatius d’una comunitat i ser més personals. Tots els museus són novel•les perquè ajuden a preservar una manera de viure."

Em pregunto si algú li ha dit a Pamuk que la seva darrera novel•la gairebé no ha rebut ni una crítica favorable a Catalunya. Em pregunto si continua sent l’home tímid i d’ulls ensonyats que vaig conèixer fa uns anys, quan venia sol a Barcelona, sense el Nobel ni caps de premsa que l’acompanyessin durant les entrevistes i, això sí, amb un munt de ressenyes favorables.

1-"Maleeixo el riu del temps" (Club editor/Mondadori), de Per Petterson. Es tradueix per primer cop al català aquest gran autor noruec, que abans d'escriptor va ser llibreter. Fa un parell d'anys en vaig llegir "Salir a robar caballos" (Bruguera), escollit com un dels millors llibres del 2007 per "The New York Times" i em va subjugar. Si aleshores Petterson s'ocupava del trànsit de la joventut a l'edat adulta, en aquesta novel•la la protagonista és la crisi de l'edat, diguem-ne, mitjana, a través d'Arvid, un home a punt de divorciar-se, a contracor, i amb la seva mare malalta de càncer. Mentrestant, cau el mur de Berlín, un altre cop dur per a un comunista com ell. Vet aquí un fragment:

"Quan ja feia temps que es trobava malament, la mare, tipa de la insistència i el neguit dels meus germans i del pare, va anar a veure finalment el metge que solia visitar-la, el mateix que havia visitat la meva família des de temps immemorials. (...) Quan a la fi van arribar, vam saber que tenia càncer d'estómac. La seva primera reacció va ser: he passat les nits en blanc, any rere any, especialment quan els nens eren petits, amb la por de morir-me de càncer de pulmó, i ara resulta que tinc càncer d'estómac. Quina manera de perdre el temps!."

2-"El viatge de Tànatos", (JP llibres) de Jordi Domingo. Un llibre d'assaig, un llibre necessari sobre el dol, i l'acompanyament en el dol, escrit per un psiquiatre català que afronta el que és l'únic i últim tabú de la nostra societat: la mort. Com diu el doctor Domingo, a la nostra societat els morts s'amaguen: "Sembla com si fossin dolents, no s'han de veure, millor no acomiadar-se’n; se'ls tanca a les nits al tanatori i no els podem acompanyar. Se'ls ha d'enterrar per alliberar-nos del mal, i a viure. (...) Abans de preguntar-nos per què morim ens hauríem de preguntar per què naixem. El mateix que ens fa entrar a la vida és el que ens en fa sortir.”

L'any 2009 –que no haurà estat l'any del llibre electrònic, però ja falta poc– té tants balanços literaris com lectors. Cada bon lector sap quin llibre val la pena atresorar, i no necessàriament es tracta d'una novetat (les novetats sovint no tenen cap altre valor que el de ser novetat). Aquí vull fer referència a tres pèrdues literàries d'aquest 2009: Baltasar Porcel, Isidor Cònsul i John Updike.

Updike, escriptor prolífic (amb més de 50 llibres escrits; unes 25 novel·les), crític literari, cronista del desencís de la classe mitjana nord-americana, dels seus barris amb cases adossades cosines germanes de les de Cheever (però sense la ginebra), ha mort als 76 anys. La seva obra està poc traduïda al català; una assignatura pendent. La principal lliçó que ens deixa als crítics literaris és la següent: "No facis mai la crítica d'un llibre que et suscita prejudicis abans d'obrir-ne la primera pàgina."

L'editor Isidor Cònsul i l'escriptor Baltasar Porcel van ser dos dels primers lectors als quals els va agradar "El silenci", fins a l'extrem que Cònsul, poc abans de morir, als 61 anys, em va confessar que creia que el seu càncer tenia, en part, un "origen psicològic", com el d'Umiko, la protagonista de la novel·la. Cònsul ha fet molt per la literatura catalana, i gairebé sempre des de l'ombra, escrivint, caçant talents, donant opinions, corregint sobretot llengua i estil. Un home de tracte afable, bonhomiós, que parlava a mitja veu: practicava la mateixa economia en el llenguatge parlat que en l'escrit.

Pel que fa a Baltasar Porcel, durant el 2009 ja n'he parlat en aquest blog. Era el contrari de Cònsul: exuberant en la vida i en la prosa. Com vaig escriure aquí, fou un home elegant fins i tot un cop mort. El que més sorprenia del seu rostre l'endemà de la seva mort era, paradoxalment, la immaculada estranyesa dels morts: el fet que un home ple de tremp i ferotgia no mostrés cap senyal de lluita ni de dolor, sinó d’acceptació, amb la pell més suau i jove, com si la mort hagués robat anys al seu cos. Un home que havia decidit ser lliure.

Recordo també que vaig fer meves les paraules de l'escriptor Sebastià Alzamora a l'”Avui”: “Alguns el van envejar, en van dir mal i, fins i tot en l’hora de la seva mort, proven d’encabir la seva figura dins la tristor dels seus esquemes. No ho aconseguiran. Ara, en Baltasar Porcel és sota els ametllers en flor. Ens deixa tanta vida i tanta literatura (són la mateixa cosa) que no ens les acabarem mai.”

Bon any 2010 als amics lectors. Tant de bo no ens acabem ni la vida ni la literatura.

Josep Maria Espinàs acaba de publicar "i la festa segueix" (La Campana), un llibre que conté l'Espinàs memorialista de dos dels meus títols preferits de l'autor, "Inventari de jubilacions" i "Temps afegit". Aquí hi trobem textos breus, observacions, reflexions. Espinàs és un mestre de l'art de viure. Som molts els catalans que l'admirem, i que no només n'hem après lliçons de l'ofici de viure, sinó també de l'ofici d'escriure: el to, la veu gens ampul•losa ni dringadora ni fressosa, la ironia, la calma lluminosa "i aquella qualitat humanística" -llegim a la contracoberta del nou llibre- "que el defineixen com un dels escriptors més coherents del nostre temps".

Mostra d'aquesta coherència és el text que Blai Bonet escrivia sobre Espinàs el 1963 a Destino: "Pot dir-se també que és un home de la paraula, un home de paraula que està al cap del carrer, el carrer líric que duu a la plaça pública. I és un poeta que treballa amb tanta consciència del que és viu, del tremolar de la realitat, que l'avergonyeix d'escriure en vers. (...) Sempre amb cura de no adormir-se, de no caure en ell mateix. Escriu en un cafè, però no és escriptor de cafè. Es tracta de no quedar-se a casa, d'evitar el perill de ser escriptor d'un mateix".

Reprodueixo un fragment del llibre "I la festa segueix" que em sembla adient per aquests dies de consumisme desaforat. "M'adono que al llarg de la meva vida -i són ja més de vuitanta anys- no he tingut cap seguretat econòmica. (...) I he tingut sort. La independència m'ha sortit bé. He acabat guanyant diners per viure confortablement i, per tant, amb la possibilitat de renunciar a allò que no m'agradava. O no necessitava. Allò que no necessitem acostuma a costar molts diners. Sóc aquella persona que després de molts anys de tenir un 600, quan el cotxe es va fer vell el vaig canviar per un altre 600. I quan un 127 ja començava a tenir problemes, jo vaig passar a comprar-me un altre 127. El luxe de les eines no m'ha interessat mai, però sí la inversió en viatges i en els bons restaurants.

Haver arribat a la meva edat amb aquesta mena de vida, amb aquesta sensació de llibertat, és un privilegi del qual sóc perfectament conscient. He apostat per l'arriscada inseguretat i m'ha tocat un premi. El meu cas no ha de servir de model a ningú. El meu camí hauria pogut acabar malament -com qualsevol camí. Entendre una vida és molt és difícil, per no dir impossible, i no crec que es pugui predeterminar: amb aquests mitjans s'arribarà a aquests resultats, amb aquesta voluntat s'aconseguirà allò que es proposa.

Jo puc dir que m'ha satisfet la independència, però altres diran, amb raó, que n'han estat víctimes. Tot és relatiu, començant per la sensació d'independència. I, en el fons, la idependència tampoc et fa immortal, ni forçosament bona persona, ni feliç, ni bon escriptor. Per definició, la vida és incertesa".

Diu el doctor en filosofia Jordi Pigem en el seu magnífic llibre "Bona crisi" (Ara Llibres) que la felicitat d’un país no es pot mesurar a través del producte interior brut. Sosté Pigem que per a la mentalitat materialista, el producte interior brut és la mesura més fiable del progrés d’un país, "però el PIB només mesura transaccions econòmiques i sap ben poc del veritable benestar de les persones". Des de fa unes dècades, hi ha indicadors de progrés "menys reduccionistes", que mesuren el benestar no només a través del flux dels diners: l’Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides (HDI), que combina el poder adquisitiu amb el nivell d’alfabetització i l’esperança de vida; l’Índex de Benestar Econòmic Sostenible (ISEW), o l’Indicador del Progrés Genuí (GPI), que incorpora al balanç positiu el treball domèstic i voluntari i la distribució equitativa de la riquesa. També hi ha, però, segons Pigem, "una alternativa més profunda al PIB –i no va sorgir dels ordinadors d’una prestigiosa institució acadèmica sinó de les tranquil•les valls d’un enclavament budista al cor de l’Himalàia: Bhutan (el país més feliç de la seva regió segons el Happy Planet Index). Es tracta de la 'gross national happiness' o felicitat interior bruta". En una de les seves versions més sofisticades, aquest indicador combina set àmbits de benestar: físic, mental, ambiental, laboral, econòmic, polític i social.

Pigem recorda que la psicologia budista identifica tradicionalment tres verins que emmetzinen les nostres vides: la cobdícia, l’hostilitat i la ignorància (no en el sentit de manca d’informació, sinó de confusió mental i de no voler veure les coses tal com són). "Aquests tres verins han crescut al món materialista, fins al punt que avui es troben institucionalitzats als nostres sistemes econòmic, militar i mediàtic, respectivament. La tradició budista constata que els seus antídots són la generositat, la solidaritat i la saviesa." Pel filòsof, un progrés en aquests tres àmbits contribuiria a la felicitat interior bruta –i d’una societat materialista basada en el creixement econòmic passaríem a una societat postmaterialista basada en el creixement vital.

La crisi actual no només és econòmica, és psicològica; també de valors. Amb una mica de sort, demà potser deixarem d'estar empesos per la cobdícia i ens adonarem que no podem créixer il•limitadament en un planeta de recursos limitats. D'altra banda, pel que fa al que Pigem anomena "creixement vital", potser ens adonarem que comença a ser hora de deixar de buscar la felicitat fora de nosaltres, perseguint una pastanaga que mai no arriba. Krishnamurti deia que a Occident, un cop tenim les necessitats bàsiques satisfetes (sense pau d’estómac és impossible tenir pau interior) necessitem una revolució que no té res a veure amb revolucions culturals ni socials ni cimeres extraordinàries: ell en deia "la revolució interior". O gestionem millor els pensaments i les emocions de cadascun de nosaltres o és impossible que la societat canviï. Si no aprenem que la felicitat no ve de fora sinó de dins, si no gestionem emocions estèrils i destructives com la ira, o la por o l'enveja; si no hi ha, en definitiva, educació emocional, passarà la crisi, aconseguirem millors carreteres, millors hospitals, tal vegada la independència, però els nivells de felicitat i infelicitat de la població seguiran sent pràcticament els mateixos.

La setmana que ve surt al carrer "Invisible", la nova novel•la de Paul Auster (Edicions 62), amb traducció d'Albert Nolla (en farem la ressenya en aquest blog), i la polèmica està servida, després de les crítiques a favor i en contra que està rebent als Estats Units, cosa que, d'altra banda, no és novetat: com diu Salman Rushdie, aquest és el destí de qualsevol llibre (agradar a uns lectors, i desagradar als altres). La unanimitat total només existeix a les dictadures. Cal recordar que no es pot agradar a tothom: a casa nostra, un partit que guanyés unes eleccions amb el seixanta per cent dels vots -o sigui, que hagués agradat al seixanta per cent dels electors- ho celebraria com una gran victòria. De moment, aquesta possibilitat entra en el terreny de la ficció.

Tornant a Auster: les seves darreres novel•les -exceptuant "El llibre de les il•lusions"- no han estat a l'altura de les primerenques. Diu el crític de "The New York Times", però, que ara ens trobem davant la millor obra d'Auster. Per contra, el polèmic James Wood, a "The New Yorker", la deixa per terra. El mateix li ha passat, si fa no fa, a John Banville amb "Infinites", encara inèdita en català. Avui Paul Auster parla del tema en una entrevista que publica "La Vanguardia": "La meva dona Siri -de viatge- m'ha trucat i m'ha dit que és com si un desconegut et clava un cop de puny al carrer." Amb tot, Paul Auster afirma que des de fa 4 o 5 anys no llegeix les crítiques. Explica que ha trigat mig any a escriure "Invisible", que ja té una altra novel•la enllestida; que no és un escriptor cinematogràfic, perquè en les seves novel•les hi ha poc diàleg, i que "tal vegada la veritat és invisible". Auster, si no existís, s'hauria d'inventar. Com ha dit l'escriptor i crític Rodrigo Fresán, és com la Coca-cola.

PD: quan Auster no era famós, estava considerat un escriptor de culte entre alguns dels millors escriptors catalans.

Destino publica "El cel i la terra segons Baltasar Porcel", que aplega vint textos del gran escriptor mallorquí, un dels quals el primer capítol d’"Els gegants", la novel•la que va deixar inacabada després de la seva mort, el mes de juliol passat (de la qual vam parlar en aquest blog). També hi trobem fragments de les seves principals novel•les, contes, assajos i columnes, en el que podríem considerar no només un resum del seu univers, sinó també una porta d'entrada per a nous lectors. Quant al primer capítol d’"Els gegants", l'editor i amic de Porcel Emili Rosales ha dit: "Tot aquest univers macabre i a la vegada meravellós que és capaç de crear en tan sols 20 pàgines té una enorme força poètica. Joanot Colom podria haver estat un personatge mític. La pena és que ja no ho serà. Llegir el que podria haver estat és emocionant però a la vegada trist".

Vet aquí un dels fragments del llibre, extret de la conversa que Porcel manté amb Josep Pla, a qui defineix com "un home alt, d'arboradura important, de solidesa un poc desballestada [...]. Els ulls de Josep Pla recorden els d'una salvatgina: la guineu, la mostela, no ho sé. Són uns ulls inquiets i lluents, bellugadissos, amb una vida intensa que es projecta com un esquist agudíssim. La nineta fita, sempre, sense perdre calada".

"-Sou l'escriptor més prolífic i més llegit del país. Heu intentat mai de fer, intencionadament, una literatura que arribés a la gent d'una manera massiva, o aquest fet s'ha produït espontàniament?
“-No crec pas (diu Pla) que es produeixi res espontàniament. En efecte: he tractat de fer una literatura que arribés a la gent. Als territoris de la nostra llengua, la gent sap parlar-la, però en general no sap llegir-la ni escriure-la, per raons conegudes. La primera obligació d'un escriptor situat en una geografia semblant és la intel•ligibilitat. Jo he tractat sistemàticament de ser intel•ligible fins a la pura i simple vulgaritat. He anat a la processó de la nostra història literària, simplement, amb poca llum, però clara"