El futbolista marsellès ha exhibit la seva classe al Mundial. Ha deixat detalls que només estan al nivell dels escollits, que només estan a l'abast dels grans cracs de la història (Maradona, Pelé, Cruyff). Ha estat un dels principals responsables de classificar França per a la final i ha fet que més d'un li demanés que no es retiri encara. Però el que va fer en el minut 110 del partit contra Itàlia és injustificable. Per molt greus que siguin els insults de Materazzi, ell, el geni, el mag, no pot respondre d'aquesta manera. El provoquen i cau al parany. Ha estat una constant al llarg de la seva carrera. Li va passar el mateix en el seu últim partit europeu amb la Juve. Cop de cap a Kientz, de l'Hamburg, i vuit partits de suspensió. Diuen que és perquè té caràcter. És mentida. Això que fa és perdre el control (com Rooney quan va trepitjar Ricardo Carvalho). El caràcter l'hauria demostrat demanant la pilota, encarant Materazzi i fent-li una roulette de les seves als morros o marcant un gol de falta i dedicant-li al central de l'Inter. Ell és el culpable de la derrota francesa, de descentrar el seus companys que tenien Itàlia contra les cordes. Milions de nens estaven veient la final quan Zidane va clavar el cop de cap a Materazzi. El millor jugador del Mundial agredeix un rival en el moment clau del campionat. Quin exemple és aquest?

Tots dos equips van ser millor que el seu rival a les semifinals. Els italians van haver d'esperar a l'últim sospir de la pròrroga per superar Alemanya, però havien merescut més la classificació que els amfitrions. Van tenir més fam i més encert que els de Klinsmann. Lippi va acabar amb Del Piero, Totti, Gilardino i Iaquinta sobre el terreny de joc. Els laterals gairebé convertits en extrems (pal de Zambrotta i golàs de Grosso, un dels descobriments del Mundial). Pirlo dirigint, Gattuso mossegant i el triangle format per Cannavaro-Materazzi-Buffon, insuperable. Podolski podria haver canviat el signe del partit, però va fallar. Els italians, no. Volien evitar com fos la maledicció els penals (als azzurri sempre els surt creu) i ho van aconseguir. França va seguir la línia marcada contra Espanya i contra el Brasil i no va donar la més mínima opció a Portugal. Els d'Scolari es van acabar rendint a l'evidència. No trobaven cap esquerda i això que Barthez els va voler donar un cop de mà amb una cantada marca de la casa. Però no va haver-hi manera de superar la muralla de sis homes (Sagnol-Thuram-Gallas-Abidal, amb Vieira-Makelele per davant) que tan bon rendiment està donant a l'equip de Domenech. Les dues seleccions arribaven al Mundial amb dubtes, però han anat creixent al llarg del torneig. Dos conjunts amb moltíssima confiança en les seves possibilitats es veuran les cares diumenge a Berlín. Serà un partit on tots dos voldran imposar el seu model. Guanyi qui guanyi s'ho haurà merescut.

Jo no. Dues semifinals incertes, el gran favorit justament eliminat i quatre equips amb molts punts forts i pocs punts febles. L'Alemanya-Itàlia i el Portugal-França prometen ser dos partits d'alt voltatge. Els amfitrions van demostrar esperit guanyador contra l'Argentina, però es fonamenten únicament amb l'empenta i el coratge. Els manca el talent que té l'albiceleste i que Pekerman va menysprear per defensar un 1-0 amb mitja hora per jugar. La covardia del seu entrenador i les mans de Lehmann els van enviar de tornada a Buenos Aires. Els italians ho van tenir més fàcil contra una selecció ucraïnesa que va pecar de novell. A Dortmund, Itàlia deixarà que sigui Alemanya (sense Frings) qui domini, qui controli la pilota i els azzurri esperaran pacientment una errada que esdevingui mortal. A Munic, Portugal i França es veuran les cares en una semifinal entre dos conjunts que pocs esperaven que arribessin tant lluny. Els d'Scolari, que és l'únic brasiler que pot revalidar el títol de campió del món, vénen de dues batalles duríssimes contra Holanda i Anglaterra. La defensa portuguesa s'ha mostrat inexpugnable, compten amb un Ricardo que s'ha convertit en protagonista i recuperen Deco. Llàstima que davant tinguin França. Els de Domenech han capgirat les crítiques inicials i ara tot són lloances. Eren la víctima propiciatòria contra Espanya i el Brasil, i els de l'opá i els del jogo bonito s'ho miren des de la tele. Ningú ha superat la muralla que formen Sagnol-Thuram-Gallas-Abidal amb l'ajuda de Vieira i Makelele, han recuperat el millor Zidane, l'instint d'Henry i compten amb l'atreviment de Ribery.

El primer gol de Franck Ribery amb la selecció francesa va significar l'empat contra Espanya i un cop dur per als de Luis Aragonés que ja es veien als quarts de final després del penal transformat per Villa. El jugador de l'Olympique de Marsella va portar de corcoll la defensa espanyola i es pot considerar una de les claus del triomf francès. A Hannover, Ribery va aprofitar l'aparador del Mundial per donar-se a conèixer al gran públic. Qui és aquest futbolista amb una cicatriu que li travessa la cara que és capaç de driblar qualsevol contrari, de marxar per velocitat, d'arribar a la línia de fons i fer una bona centrada o de guanyar l'esquena als defenses i definir amb sang freda davant la sortida del porter?

» Veure més

Fa quatre anys els italians es queixaven amargament que l'àrbitre equatorià Byron Moreno els havia fet fora del Mundial amb les seves decisions en el partit contra Corea. Ara, quatre anys després, un àrbitre espanyol, Medina Cantalejo, els ha regalat un penal en el temps afegit contra Austràlia. Totti l'ha transformat i ha classificat l'azzurra per als quarts de final. També és cert que els de Lippi havien vist com Materazzi era expulsat injustament en l'inici de la segona meitat, però més enllà d'errades arbitrals puntuals és interessant reflexionar sobre la capacitat agonística d'Itàlia. Sempre viuen al límit, pendents d'un fil. Tenen jugadors de molta qualitat (Totti, Del Piero, Pirlo, Gilardino...), però acaben depenent de les aturades de Buffon, de les pilotades de Cannavaro i de la grinta de jugadors com Gattuso (el líder espiritual d'aquest equip). Sempre ha estat així: Zoff, Cabrini, Maldini, Facchetti o Baresi han destacat més a l'azzurra que no gent com Riva, Rivera, Rossi o Roberto Baggio. Tenen talent, però el menyspreen. Itàlia conviu amb naturalitat amb les situacions dramàtiques, se sent còmode contra les cordes, és el seu estat natural. Es deixa dominar per Austràlia, li afegeix emoció jugant amb un home menys i quan el partit sembla que anirà a la pròrroga...un detall els classifica. Sempre el detalls. Murphy no ha tingut mai massa predicament a Itàlia. I és que la torrada gairebé mai cau pel costat de la mantega.

Anglaterra i Portugal s'enfrontaran en els quarts de final del Mundial. Els anglesos no van passar de l'1-0 contra l'Equador, i Portugal va superar Holanda també 1-0, en un partit amb rècord d'expulsions. El gol de Portugal el va fer Maniche (com a l'Eurocopa). L'àrbitre rus Valentin Ivanov (que no va saber posar pau i va atiar el foc amb benzina) va expulsar dos jugadors per cada equip i va ensenyar 16 targetes grogues. Entre els expulsats hi ha els blaugrana Gio, per Holanda, i Deco, per Portugal, que es perdrà el partit de quarts contra Anglaterra com Costinha. A Nuremberg es va jugar un partidàs. Estones de bon futbol, molta tensió, emoció constant i un grapat d'entrades dures. Scolari va guanyar la partida a Van Basten. El tècnic holandès, fidel al seu estil, va llançar el seu equip a l'atac i els portuguesos van resisitir l'embestida. Rematades sense encert, aturades de Ricardo i un travesser de Cocu en una segona part (sobretot el primer quart d'hora) vibrant. Van Persie, Kuyt, Robben, Van der Vaart, Vennegoor of Hesselink...tota l'artilleria oranje sobre el terreny de joc. Tota? No, tota no. Un tal Ruud van Nistelrooy seia a la banqueta mentre els seus companys provaven sense encert de superar Ricardo.

La selecció mexicana jugarà els vuitens de final contra l'Argentina i, pel que s'ha vist de moment, hauria de caure eliminada contra els de Pekerman. Mèxic és la quarta millor selecció del món segons el rànquing que elabora la FIFA i tenia moltes ganes de veure com jugava l'equip de Márquez i companyia. He tingut l'oportunitat de veure els tres partits de la primera fase i la tricolor m'ha decebut. Van guanyar l'Iran per 3-1, no van ser capaços de fer-li un gol a Angola (0-0) i han acabat perdent contra Portugal (2-1). El seleccionador mexicà, l'argentí Ricardo La Volpe, em recorda cada vegada més el "Loco" Bielsaper la seva rigidesa tàctica. No se li pot negar una aposta clara pel futbol d'atac, però lliga tant en curt els jugadors que els converteix en autòmates incapaços d'inventar res. La Volpe disposa el seus homes en un 3-4-1-2 que varia en funció si l'equip té o no té la pilota. Oswaldo Sánchez és intocable a la porteria. Per davant d'ell, tres centrals (Márquez, Osorio i Salcido). La línia de quatre migcampistes la formen dos carrilers de banda (Méndez a la dreta i Pineda, a l'esquerra) i dos homes de contenció al centre (Pardo i Torrado). Per davant d'ells un mitjapunta amb certa llibertat de moviments (Bravo o Zinha o Luis Pérez) i dos davanters (Borgetti o Fonseca o Guille Franco o Bravo).

» Veure més

Inici de competició rodó per a la selecció espanyola. Dos partits, dues victòries i classificació per als vuitens de final assegurada. Torres i Villa fent gols i el conjunt adquirint un segell d'identitat propi. Els principals "culpables" d'aquesta metamorfosi són els migcampistes i de les seves actuacions futures dependrà el sostre de l'equip espanyol. Luis Aragonés ha apostat en els dos primers partits del Mundial per un migcamp format per tres homes: Xabi Alonso, Senna i Xavi. Albelda i Cesc han jugat a les segones parts. El del València contra Ucraïna i el de l'Arsenal, en els dos partits. I encara queda Iniesta per debutar. El triangle format per Xabi Alonso, Cesc i Xavi és espectacular. Els dos primers han crescut moltíssim a la Premier. Juguen en equips molt competitius, amb temporades exitoses a Anglaterra i a la Champions, i han afegit al seu talent innat una lluita i una brega típica del futbol britànic. No s'arronsen. Són jugadors que combinen una passada de 40 metres al peu amb un tackle contundent. El tercer vèrtex del triangle és Xavi Hernández. El blaugrana, que s'ha recuperat contrarellotge d'una greu lesió per estar a punt per al Mundial, és l'autèntica estrella de l'equip. Tan amb el Barça com amb Espanya queda sempre en un segon pla, eclipsat pels Ronaldinho, Eto'o, Torres i companyia (jugadors més mediàtics), però la seva aportació és clau. El de Terrassa és el cervell, el que facilita la feina a la resta, el que encén la llum quan tot està a les fosques. Passa, pensa, recupera, accelera o posa la pausa. El seu cap i els seus peus sempre trien la millor opció possible. Xavi superstar.

Ells no han promès "jogo bonito". Ells no han assegurat que donaran espectacle durant els 7 partits del Mundial i que guanyaran sempre per golejada. Els jugadors brasilers i el seleccionador Parreira només tenen un objectiu: aconseguir l'hexacampionat. Ha estat la premsa d'arreu del món i les campanyes publicitàries de Nike els que han creat la imatge que el Brasil guanyaria el seu sisè Mundial jugant de cara a la galeria i enamorant tothom. D'acord que no han jugat bé i que només han deixat petits detalls de la seva classe, però ja estan classificats per als vuitens de final, no han encaixat cap gol i sumen 9 victòries consecutives en un Mundial. En el seu descàrrec val a dir que és complicat fer un joc atractiu contra rivals que es tanquen darrere i s'encomanen a un contracop afortunat.

» Veure més

No es pot discutir que el partit que va fer Espanya contra Ucraïna ha estat el millor dels 16 de la primera jornada de la primera fase. Els de Luis Aragonés van jugar millor que no pas ho han fet fins ara qualsevol de les seleccions favorites (Brasil, Argentina, Alemanya, Itàlia, França, Anglaterra), però d'aquí a assegurar que els espanyols ja són candidats al títol hi ha un camí massa llarg com per haver-lo fet en 90 minuts. La "roja" ho va tenir tot de cara: dos gols en el primer quart d'hora, un penal dubtós a favor, un rival amb 10 tota la segona meitat i, sobretot, un contrari molt inferior al que s'esperava dels ucraïnesos. Per tant, seria prudent esperar una mica més per comprovar quina és la mesura autèntica d'Espanya. Els optimistes, però, tenen motius per somiar.