Maison Felícia

Tothom es va quedar mort quan em van veure plorar després de la pregunta del Marc. Secrets, secrets... Jo preferiria no tenir cap secret amb la meva parella, però les coses no són sempre tan fàcils. No ho sé, no em vull menjar massa el cap, però tampoc crec que jo sigui la tia més descarriada de Barcelona. Vaja, almenys no ho penso.
Plorava per un munt de coses... suposo que per la pressió i per pensar que no havia fet res que estigués prohibit. M'havia mantingut en el costat correcte de la línia. (La mà sobre els pantalons del Carlos no sé... no van ser ni deu segons).
Em vaig aixecar i vaig sortir al carrer. Suposo que tots es van quedar flipats.

» Veure més

Vaig tenir la mateixa sensació que una vegada que l'any passat, el profe d'anglès, em va pillar amb una xuleta a un examen. La tenia amagada dins del boli, Bic, blau. M'havia passat tot el cap de setmana estudiant, però el dilluns al matí em va agafar la paranoia i vaig fer-me una xuleta en 5 minuts amb un munt d'expressions que tot i que me les sabia, estava convençuda que en l'últim moment fugirien de la meva memòria. From lost to the river.



Sóc una pringada. El cas és que Mr. Martínez (hehe... de Londres de tota la vida) es va apropar a mi i em va dir... "could I have your pen, ms Pons?". I és clar, no em va quedar un altre remei que passar-li el fxxxing bolígraf. Horrible, fatal, ja ho sé. Si ni tan sols necessitava copiar. No ho hagués fet mai. Ah!
Suposo que és difícil entendre què em passa pel cap. Dec ser realment idiota i encara no m'he adonat. Què estava fent jo amb la mà sobre els pantalons del Carlos? Què estic fent escrivint aquest blog des de fa mesos? Per què no parlo amb el Marc, el noi que més m'agrada del món?
Em vaig posar a plorar allà al mig.

Tot el meu cos es va posar a tremolar. Amb la mà dreta, sota la taula, em vaig agafar amb forces als texans del Carlos. Ah! Això només podia acabar malament. Sé que és una xorrada, però en 15 segons va passar per davant dels meus ulls tota la meva relació amb el Marc... des del dia que em va donar el primer pico... la vegada que em va tocar una teta i jo no sabia si havia estat un accident o no... no sé, tot un munt de coses bones que he viscut amb ell en els úlitms mesos... malgrat tot... malgrat que mai he deixat d'estar feta un embolic.
Et vull fer una pregunta, Felícia, et vull fer una pregunta davant de tothom.
Va ser un dissabte a la tarda de fa ja tres setmanes i encara no he pogut comentar-lo amb ningú. És una merda. Ho he fet tot fatal.
El vull fer una pregunta, Felícia: "tens algun secret que mai m'hagis explicat?".

Vaig donar una patada al terra, però allà no es va moure res. La seva mà immòvil sobre la meva cama... i pujant. Horror! Què hi podia fer? El Carlos, el Carlos, el Carlos...
Sé que hi ha coses que no s'entenen i de les que te'n pots empenedir. No tinc excuses. Ho sé i ho sabia abans de posar-li jo la meva mà també sobre els seus texans. Ah! No sé perquè va passar... No van ser més de quatre minuts, però allà estàvem tots dos. En una bombolla de vidre i disimulant perquè tota la resta estava al seu rotllo. I quan dic tota la resta parlo de l'Eva... i del Marc. Fatal, és fatal.
Aleshores, em toca tirar la moneda... I és clar... la sort fugeix quan menys t'ho esperes, no? Era una moneda de cinquanta cèntims volant sobre els gots de sangria.Jo no hi vaig dubtar i vaig demanar cara (la cara de Cervantes, per ser més exacte).
En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme... va sortir creu i el Marc agafa i s'aixeca de la cadira i comença a cridar, jo, jo, jo, jo li vull posar la prova. Vull fer-li una pregunta!
Em vaig quedar morta.

Continuo descrivint la situació. Estàvem sentats en aquest ordre. El Toni (l'últim fitxatge de la Caniche), la Mariona, l'Eva, el Carlos, jo, la Marta, el Marc, l'Andreu i un amic del Marc que es diu Felip i que és dels que va a fer skate. Doncs bé, el tema és que quan estàvem jugant a la moneda... noto que algú em posa una mà a la cama. I... i...
Quin susto! Al primer segon quasi em moro de l'ensurt. Però no... vaig aconseguir sobreviure.
Em giro a un costat i veig a la Marta... així que el Marc no ha pogut ser. Em giro a l'altre costat i veig al Carlos parlant amb la seva estimada Eva com si res.
Opció C: algú s'ha colat sota la taula!

En algun moment, no sé ben bé quan va ser, els seus ulls van començar a fugir de mi. És horrible dir-ho, però ho penso. Les coses, de cop i volta, ja no sortien genial a la primera. Ja no hi havien espurnes, ni electricitat, ni acudits, ni sorolls que s'escapen entre els llavis quan saps que no pots riure i estàs a punt de pixar-te. Vaja... sóc jo que sóc tonta o és ell que ja no m'entén?
Ara ja fa més de dos dissabtes que va passar.
Un dissabte a la tarda, vam anar a la zona pija. Vam entrar tots a un bar per la zona de Cinesa Diagonal... i comencem a fer xorrades, com sempre. Aleshores a uns els dóna per dir que juguem a la moneda... Si surt cara, tu manes. Si surt creu, tots contra tu.
En algun moment, la sort també va començar a fugir de mi.

Merda, merda, merda... odio la sinceritat.