Aquest és l'últim post que escric en aquest portal, almenys per un temps. D'aquí a uns dies també veureu desaparèixer el blog "L'Agulla del Paller" que ha estat en aquest portal des de fa gairebé un any. Els motius pels quals abandono (espero que temporalment) aquest engrescador hàbit de publicar són personals i professionals.

No vull entrar en detalls (perquè tampoc crec que us interessin) però acabo de ser pare i m'acaben d'encarregar una interessant proposta de feina per al curs vinent: coordinar "El matí de Catalunya Ràdio". Totes dues coses em fan impossible mantenir la freqüència i la qualitat de publicació que es mereix un portal com el 3cat24.cat, el millor i més complet portal informatiu de l'espai comunicacional català.

Vull agrair-vos a tots els lectors que en un moment o altre heu tingut la curiositat de clicar el blog i encara més a aquells que heu tingut la paciència de llegir-ne algun article (bé, a tots els lectors no, a l'estudiant anti-Bolonya que em va amenaçar de trencar-me les mans perquè no tornés a escriure, no). A qui sí que vull donar les gràcies és al Jordi Lucea, al Manel Laborda, a l'Eva Varas i al Joan Raventós per l'oportunitat que m'han donat aquest temps per poder escriure, amb total llibertat, els textos que periòdicament anava publicant.

Espero retrobar-me amb vosaltres en un moment o altre. Una abraçada ben forta.

Tothom sap què vol dir 11-S o 11-M. Però no fa pas tant hi va haver un 11-J igualment dramàtic però menys mediàtic. L'Onze de Juliol de 1995, és a dir, dissabte farà 14 anys, va caure Srebrenica a mans de l'exèrcit dels serbis de Bòsnia. En el que es considera el primer genocidi premeditat ocorregut a Europa després de la II Guerra Mundial, els militars serbis -encapçalats per Ratko Mladic- van executar més de 8.000 bosnians, la majoria d'ells musulmans. Van ser nou dies d'infàmia que ara difícilment recordem. Tots sabem perfectament on èrem quan van caure les Torres Bessones o fins i tot què feiem quan va morir Lady Di. Ara, quan Srebrenica sembla ser només una anècdota històrica de la recent història europea, ha sortit un impressionant (en tots els sentits) llibre de fotografies que ens recorda en blanc i negre la foscor d'aquells dies. "Srebrenica" és obra del fotoperiodista Tarik Samarah, que fa més de quinze anys que treballa a Bòsnia. L’edició catalana i anglesa del llibre ha estat una iniciativa d'IGMAN-Acció Solidària, una ONG catalana que treballa en la reconstrucció dels Balcans i la restitució de la pau. Aquesta obra magnífica de gran format recull les imatges i els textos de la tragèdia, a l’hora que dibuixa un futur de justícia i reconeixement de les víctimes, tot apuntant els culpables directes i indirectes de la tragèdia. Ratko Mladic, per cert, el podria anar a comprar en persona a qualsevol llibreria i enriure-se'n de la comunitat internacional tot fullejant-lo. I és que 14 anys després, Mladic continua en llibertat.

En la portada del dia de les eleccions del 7-J, El Periodico de Catalunya va posar en portada l'opinió de 12 destacats intel·lectuals que van imaginar una Espanya sense ser membre de la Unió Europea. Va ser un molt bon exercici per destacar la importància de les institucions continentals. Però... no van trobar ni una sola dona que pogués aportar la seva opinió. Europa, que té nom de dona, és també d'elles. I em va sobtar que un diari com El Periódico s'oblidés de la paritat.

Com que encara no sé a qui votar diumenge, he decidit mirar-me una per una les candidatures que es presenten a les eleccions europees. Són 35 les llistes que el Ministeri de l’Interior ha autoritzat pel 7-J. Donant un cop d’ull me n’he adonat que la paraula que més es repeteix al nom de les llistes és curiosament “Unitat” o bé derivades lèxiques del terme.

En concret hi ha 8 candidatures que s’autoproclamen “unides” en alguna cosa: Partido Por la Unidad Andalucista en Europa, Extremadura Unida, Unió Valenciana, Unión Centrista Liberal, Unión Progreso y Democracia, Unidad Nacionalista Asturiana, Unificación Comunista de España i la candidatura amb el nomenclàtor més llarg de diumenge: Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa-Bloque por Asturies- la Izquierda, que per tant invoquen fins a dues vegades la paraula Unitat al nom d’aquesta coalició de fins a 4 sigles (IU-ICV-EUiA-BA). A aquest llistat de formacions unitàries podriem afegir-hi la Coalición por Europa, que hi porta integrada Convergència… i , com no, Unió.

És curiosa aquesta exaltació a la paraula unitat i més si es té en compte que les formacions “unitàries”, 9, són tantes com les que porten la paraula “Partit” (una arrel electoralment molt més tradicional). Són el ja citat Partido Por la Unidad Andalucista en Europa, el Partido Popular, el Partido Familia y Vida, el Partit Republicà Català, el Partido Comunista de los Pueblos de España, el Partido Antitaurino contra el Maltrato Animal, el Partido Socalista Obrero Español, el Partdo Obrero Socialista Internacionalista i el Partido Humanista.

(Per cert, malgrat tractar-se d’una circumscripció… única, sis candidatures ens recorden que diumenge el partit (sí va amb segones) es juga a Espanya: Falange Española de las JONS, Alternativa Española, Libertas-Ciudadanos de España, i els ja esmentats Partido Comunista de los Pueblos de España, Unificación Comunista de España i Partido Socialista Obrero Español.

Espero que cap d’aquestes formacions obtinguin un mal resultat, no fos cas que hi haguessin escisions internes i que desenboquessin en nous partits unitaris.

El Barça ha confirmat aquesta nit que és el millor equip del món. Pep Guardiola ha donat una lliçó de futbol contra el fins fa unes hores campió d'Europa. Però a més d'ensenyar al planeta com es juga una final onze contra onze, en Guardiola també ha demostrat que un altre futbol és possible. És mèrit dels jugadors, del cos tècnic i d'una junta i un president que van apostar per aquest projecte en un moment molt difícil. Per tant, felicitats Pep, felicitats Joan Laporta, felicitats Barça. Ens heu fet molt feliços.

De la xiulada de dimecres a Mestalla contra l’himne espanyol se n’han dit ja moltes coses. Se n’han fet lectures polítiques (des de Mayor Oreja fins a Ernest Benach, passant per De la Vega i tot l’arc parlamentari català) i mediàtiques. D’aquest segon àmbit, el paper de TVE ha centrat tots els comentaris. Però se n’ha parlat poc del que van fer les ràdios. I en aquest sentit, crec que la transmissió d'en Puyal (la transmi) va optar per la millor de les opcions: no dir res. No trepitjar el so. Deixar que els esdeveniments parlessin per si sols.

Quan van sonar les primeres notes de l’himne, i amb elles els primers xiulets, el locutor
d’Onda Cero, amb el discurs ja preparat, va dir: “Es curioso porque estos dos equipos quieren ganar la Copa del Rey. Si les va a molestar tanto, que no se presenten.” Des de la Cadena Ser van preferir destacar que es “la versión del himno español más pitada de la historia”. I afegia tota una declaració d’intencions: “Para los que, sin ánimo de ser muy patriota, nos identificamos con algunos símbolos, pues nos jode bastante, la verdad”.

Aquestes frases van ser dites mentre sonaven himne i xiulada, de manera que l’oient no va poder escoltar netament què passava perquè el locutor trepitjava el so. Què va passar a Catalunya Ràdio?. La Sandra Sarmiento, que estava explicant l’alineació del Barça, es va limitar a dir: “Sona l’himne espanyol”. I punt. L’emissora va deixar que se sentís tot, himne i xiulets. Exactament el mateix que se sentia a Mestalla. Tal com va passar, sense intromissions. Sense censures. Sense discursos. Més objectiu impossible. La ràdio en estat pur.

Iniesta ens va deixar sense veu. Entre moltes altres coses, la classificació per la final de la Champions es recordarà pel nombre d’afonies que ha provocat. Un esclat d’alegria va recòrrer en forma de bram tot Catalunya quan Don Andrés va obrar el miracle. Si l’1 a 1 s’hagués marcat al minut 23 de la primera part, la reacció no hauria estat la mateixa. La tensió (acumulada en 92 minuts) es va deixar anar de cop. L’adrenalina es va descarregar abruptament. Les hormones (majoritariament testosterona) van fer una opa hostil sobre les neurones. I les cordes vocals van patir els danys colaterals. Encara avui molts estan (estem) afònics. I és que el crit no va sortir dels pulmons sinó de l’ànima. I pel camí es va emportar la gola. Veniem d’un silenci antic i molt llarg i el vam trencar amb un crit històric. Iniesta ens va deixar sense veu. I el Barça, sense paraules.

L’epidèmia de grip que infecta aquests dies milers de persones i de titulars als mitjans de comunicació no és porcina si per porcí s’entén que el vehicle de transmissió és el porc. El “bitxo” té una tercera part de grip porcina, una tercera part d’aviària i una tercera de component humà. La combinació d’aquestes tres terceres parts ha donat lloc a aquesta inèdita modalitat de grip i és cert que els experts asseguren que el còctel gripós es va fer en porcs.

Però ara que ja s’ha demostrat que pot passar d’humà a humà i que no cal cap porc pel contagi, no crec que “porcina” sigui el millor cognom que se li pot posar a la malaltia. No només perquè és inexacte sinó pel mal que pot fer al ja malmès sector porcí. I si no que els hi ho preguntin als de la Llotja de Bellpuig.

Per més que les autoritats han repetit que la ingesta de carn de porc no transmet la malaltia, els dubtes han tornat a planar sobre els consumidors menys informats i en els sospitosos habituals. Per posar-li nom a una malaltia habitualment s’ha escollit la manera de transmetre-la (per exemple la mononucleosi es coneix com la malaltia del petó), pel seu descobridor (Alzheimer o Parkinson) o bé el seu origen geogràfic (la grip espanyola que va assotar Europa el 1918 o l'asiàtica).

Per tant, no passaria res si la grip es digués mexicana. Però ja han aparegut dos impediments per batejar-la així. Si la OMS certifica que hi va haver un focus inicial també als Estats Units, llavors Mèxic quedaria també inexactament estigmatitzada. Es podria dir llavors la grip “nord-americana”. I heus ací que intervé el segon impediment, el diplomàtic. La Comissió Europea proposa que es digui “la nova grip” per així no assenyalar amb el dit cap país. El problema de dir-li “nova” a una grip és que per desgràcia (com ens ho va demostrar l’encara present grip aviària) aquest nom podria quedar antic abans del que desitgem.

Els deu minuts de glòria televisiva als que, segons Andy Warhol, tenim dret tots els mortals s’han quedat curts. Al més pur estil de Robert Redford a “Una proposició indecent”, una productora de cinema porno nord-americana -Kick Ass Films (que, per cert, traduït vol dir Patada al Cul Films)- li ha ofert un milió de dòlars a la triomfadora de la darrera edició de Britain’s Got Talent (l’Operación Triunfo britànica) per protagonitzar una película X.

Resulta que la protagonista de la història, Susan Boyle, va admetre durant el programa que mai havia fet l’amor. És més, deia que en els seus 47 anys de vida, ningú li havia fet mai cap petó a aquesta dona, escocesa, i actualment a l’atur. Aquesta confessió la va fer durant el càsting emès en directe del passat 11 d’abril. Des d’aleshores, Boyle (voluntària de l’esglèsia del seu poble, Blackburn) s’ha fet tant popular que ha superat Obama a Youtube. Al Facebook ja té més de 600.000 fans. Ha concedit 60 entrevistes (entre elles a la CBS i la CNN) i el Washington Post ha recollit el fenòmen en portada. La seva interpretació de Cry Me a River va ser vista per 11,3 milions d’espectadors a la Gran Bretanya.

L’oferiment de la productora no es limita doncs a protagonitzar una película porno, sinó que aquest milió de dòlars és perquè deixi de ser verge davant de les càmeres. Si Boyle diu que sí (té una setmana de marge per contestar), a més del milió de dòlars, la productora li paga un vol a Nova York i també li deixen escollir quina porno-star masculina seria l’encarregada de protagonitzar el desvirgament més mediàtic de la història. De totes maneres, sembla que la dona està més a prop del contracte discogràfic que del pornogràfic.

Accepti o no la proposta, la productora ja ha obert una web www.susanboylexxx.com, perquè els fans votin el títol de la película porno, proposin actors masculins i siguin els primers a visionar la cinta. És a dir, sense que ni tan sols s’hagi contestat a la oferta, la productora ja ha obtingut ressó mediàtic fent-se publicitat pel simple fet d’haver plantejat la proposta. És la retro-alimentació del món freaky ara portada a l’extrem. Això sí, si fa tan sols uns mesos, semblava que tenia més popularitat els personatges que més presumien d’activitat sexual, ara, el més cobdiciat pels voltors televisius és algú que reivindica la seva virginitat.

Aquesta setmana, la xarxa social Facebook ha arribat als 200 milions d’usuaris. El Facebook va ser fundat fa tan sols cinc anys per un noi, Mark Zuckerberg, que aleshores en tenia 19. Si Facebook fos un país real i no virtual, seria el cinquè país amb més habitants del món, només superat per la Xina, l’Índia, els Estats Units i Indonèsia. Ja supera el Brasil.

Hi ha molts factors que expliquen l’èxit d’aquesta xarxa, però els mateixos responsables recorden que un 70 per cent dels usuaris són de fora dels Estats Units i que l’autèntic boom ha arribat amb la traducció de les planes a diversos idiomes. En l’actualitat ja està disponible en 22 llengües diferents entre les quals hi ha el català, l’euskera i el gallec. No conec el cas basc i gallec, però sí sé que a casa nostra el Facebook té una notable repercussió, que a més és intergeneracional.

Els seus responsables han entès que la globalitat no està renyida amb allò local. Com digué el poeta, “pensa globalment i actua localment”. Una de les gràcies del Facebook és que (si vols; ningú t’hi obliga) pots fer públic l’estat en què et trobes, com encares el dia, què faràs el cap de setmana o reivindicar que ets del Barça. I els usuaris de 22 idiomes diferents han vist com Facebook els permetia expressar aquests estats d’ànims en la seva llengua materna. A la vida real, en alguns llocs de Catalunya, això encara no passa.