La Bundu es mou entre dues aigües. Entre el que és i el que li agradaria ser. Per una banda creiem en el que fem i també creiem que hi ha un públic potencial per al nostre projecte. D'altra banda també som conscients de que no sempre rebem el que ens esperem i que desitjaríem més del que se'ns ofereix. Aspirem a omplir una plaça on la gent balli desacomplexadament; on els prejudicis musicals no prevaleixin sobre les ideologies. On no hi hagi enemics entre camarades d'un mateix bàndol i on tots anem "a la mateixa canya". El mon de la música és molt dur, el mon de la música en català és duríssim i el món de la música reivindicativa en català és una lluita per a la supervivència constant. Esclaus del nostre estil però contents i orgullosos del que fem.

Cardedeu és un bastió independentista molt important. Un centre alternatiu on els moviments socials tenen un gran pes dintre la vida cultural del poble. Tocar a Cardedeu és sempre un plaer i un orgull per la seva gent i pel seu sentiment i per nosaltres no podia ser menys.

Cardedeu era un repte per dos motius:
1- Tocàvem amb un guitarra substitut perquè el Fèlix estava de bolo amb un "revival d'un antic grup"
2- Estrenàvem un tema nou i ho fèiem amb l'Àlex dels Eina que és precisament el que ha col·laborat en el disc.

Dit això, i sense que soni a excusa, Cardedeu tenia tots els números de convertir-se en un bolo complicat, però afortunadament les previsions no podien estar més equivocades. Era evident que el 75% del públic assistent venia a veure els reconvertits Inadaptats en Eina i que un cop assolit l'objectiu, "La Bundu" era un suplement prescindible. Tanmateix el públic que va apostar per quedar-se sembla ser que no ho va passar del tot malament i fins-hi-tot algun company es va acostar per felicitar-nos per projecte. Son aquests petits a l'espatlla els que t'ajuden a seguir endavant, els que et fan veure que no ets l'únic a qui li agrada aquest estil i, com diuen els Obrint Pas, que "no estàs sol, no tinguis por".

Veies com el públic assistia incrèdul al teu propi espectacle i s'ho mirava amb cara de "no entenc què m'estan intentant vendre" potser perquè és tan senzill com "no t'estic intentant vendre res, el que veus és el que hi ha". La Bundu és un projecte festiu i més simple del que la gent creu, una cosa que intenta ser fàcil de digerir però que, sembla, que sense unes sals de fruita no acaba de passar. De totes maneres, insisteixo amb que el sol fet de compartir escenari amb l'Àlex dels Eina ja fou motiu de sobres per gaudir del concert que malgrat tenir moments dubtosos també va tenir moments agradables i festius on la gent es bellugava amb els ritmes sincopats.

De totes maneres no ens agradaria tancar aquest post sense agrair profundament a la gent del Polvorí el seu tracte no tan professional com personal. No ens malinterpreteu, professionalment no tenim cap queixa, però en el terreny personal és on us vareu penjar les medalles pel bon tracte que ens vareu oferir en tot moment i d'on ens enduem un boníssim record de tots vosaltres. Rebeu tots una forta abraçada i tots els nostres respectes.

Us deixem amb un vídeo de l'actuació conjunta amb l'Àlex dels Eina:

A dos dies de l'actuació i veient-ho en perspectiva, podem afirmar que el concert de dissabte passat fou tot un èxit; i això que no vam guanyar el concurs. Però que importa si el que nosaltres volíem era fer trontollar l'escenari i les consciències de la gent? Si el que desitjàvem en cos i ànima era pujar a un escenari i que la gent es mogués, cantés, s'ho passés bé. Fins-hi-tot aquells guiris tan criticats a la cançó de "Barcelona" ballaven al ritme de les nostres bases.

Quan portes una ratxa de concerts paupèrrima, és d'agrair el fet de captivar l'atenció del públic i arrencar-los aplaudiments i xiulets. Rebre les felicitacions de gent desconeguda que era el primer cop que et veia en directe i que els sorprenia la combinació d'electrònica, reggae i folk. Fins-hi tot vam rebre felicitacions de l'estranger interessant-se pel projecte. Qui sap si d'aquí a un any ens veiem tocant en alguna sala europea...

Centrant-nos de nou en el concert cal dir que Barcelona no és un escenari senzill. Hi ha moltíssima dispersió de públic i la majoria d'assistents son mes aviat curiosos que passegen pel Born que no pas entusiastes de la música; tot i així la resposta sempre era positiva i això ja era un punt a favor nostre (i quan dic nostre em refereixo tan a l'organització com a la resta de grups que tocaven).

També cal matitzar que era un bolo de prova on, per primer cop, tocàvem amb les noves bases arranjades i lligades més amb el nou rumb que pren el grup amb l'enregistrament del nou disc. Creiem modestament que, tot i alguns problemes tècnics, el grup va sonar conjuntat i més contundent. En això tots estem d'acord i la satisfacció és algo que ens guardem per a nosaltres a l'espera de nous concerts.

No voldríem marxar sense abans agrair a l'Oriol la seva confiança i, sobretot, als amics de Txarango que ens van deixar el seu ampli de guitarra sense el qual hagués estat un guirigall de guitarra.

Ja és prou difícil mossegar-se la llengua quan els atacs venen de fora (que sol ser bastant sovint) que a sobre te n'adonis de que no fa falta creuar l'Ebre per veure que des de casa teva també ho fan. Em costa creure que aquells que s'auto abanderaven portadors de l'estandart de la multiculturalitat amb el famós festival "Criïlla de Cultures" rebutgin la seva pròpia cultura en favor de la forània (que està molt bé, però de tan en tan una mica d'autoestima és sana per la salut del país). Els prejudicis, la manca de delicadesa i d'escrúpols de certes persones fan un flac favor a les bandes que no ens avergonyim del que som, d'on venim i què reclamem. Bandes que intentem treure el folk del pou del provincianisme on ells mateixos l'han desterrat per donar-li un toc més contemporani. Bandes que volem rehivindicar els instruments tradicionals en pro de la modernitat i que ho fem amb la intenció d'acostar les noves músiques a un públic massa acostumat als estàndards musicals típics i tòpics. La persona que se senti al·ludida ja ho sabrà i sinó és que té un ego tan gran que li ennuvola la vista.

Anomenar-se "Casa de la música" sona "cool", sobretot quan hi podries afegir "de la nostra música", és a dir, la que ells volen rebutjant la resta. Donar-se-les d'alternatiu no serveix de res si alhora de la veritat no prediques amb l'exemple. El mestissatge, senyors, no s'acaba amb Los delinqüentes o Manu Chao. Hi ha molta gent que reclama una nova forma de mestissatge, el que no ve empapat de "hippisme" i que es centra en la pura "combinació" musical. Però és clar, ells segueixen relacionant-lo amb la rumba, el reggae, l'ska i poca cosa mes. De totes maneres això ja comença a ser aigua passada perquè ara el mes cool ja no és cantar "la primavera trompetera ya llegó" sinó apretar-se ben apretats els pantalons de pitillo, posar-se unes ulleres de pasta com mes gruixudes millor i anar als concerts de Love of Lesbian que aquests si que son "grups catalans". Vull deixar clar que no tinc res en contra de les bandes que he anat esmentant, ells simplement toquen el que volen i és legítim. Però si que vull posar de manifest el meu descontent amb les persones que es fan dir "organitzadors d'events musicals" i que tenen una visió tan estreta del panorama musical del país que amb prou feines son capaços de veure-hi més enllà de les seves ulleres de pasta negres.

Un altre tema que em rebenta es que es pengin la medalla de sala de referència dels grups de la comarca quan alhora de la veritat es dediquen mes a promocionar els grups de la província de Càdiz que els del Maresme. La seva excusa és que -aquest grup ja ha tocat fa molt poc- i, per si no fos poc t'has de sentir dir que -no portes públic- i, per tant, els suposes mes una despesa que un guany. És clar, se m'oblidava que tocant a la mateixa hora que es juga un Barça-Madrid es pot omplir una sala, o tocant un diumenge a les 5 de la tarda o fins-hi-tot tocant sense que els mateixos amos del local s'hagin molestat a promocionar-te. Amb tot això és molt fàcil omplir, oi?

Francament crec que és més senzill trucar-te i dir: -La vostra proposta no m'agrada perquè no suporto les gralles- que sabotejar un concert d'un grup com els Muyayo Rif obligant a tocar 8 persones a la sala petita pel simple fet de que no han cedit alhora de fer que nosaltres no toquéssim i tot això al preu de 8 euros. És llastimós i patètic veure com un local, que hauria de fer tot el possible perquè s'hi sentís tanta música com fos possible, posi traves als artistes que no tenim pels a la llengua. Nosaltres no hem vingut a pidolar res, no som músics "sense sostre", creiem el en el que fem i no hem de demanar perdó por venir-vos a envair la vostra sala. Una sala que, d'altra banda, haurà de canviar molt de mentalitat perquè uns servidors s'hi animin a tocar de nou. Arrosseguem masses males experiències en aquest escenari i la il·lusió per trepitjar-lo de nou s'ha esvaït en veure el tracte rebut en els darrers bolos.

Per sort no tohom és igual i hi ha qui sap deixar de banda els gustos musicals per centrar-se únicament en la professionalitat com és el tècnic de sò que, molt amablement, ens va sonoritzar el directe i a qui mai estarem prou agraïts per ser la cara humana d'aquest local tan "cool".

No voldria acabar sense avans donar les gràcies de tot cor a la gent de Muyayo Rif que en tot moment ens ha fet costat i ens ha ajudat a que aquesta nit haguem pogut tocar malgrat la constant negativa de certes persones i l'escassa assistència de públic. A tots ells una forta abraçada i ànims amb aquest projecte carregat de festa.

Encetem amb aquest article un petit diari de la gravació del nostre segon disc.

En Fermin és un home que omple qualsevol lloc amb la seva presència. Tenir-lo al davant és tenir una llegenda viva de rock radical basc que a la dècada dels 80-90 omplia de consignes incendiàries les ments letàrgiques d'una societat que despertava de la llarga penombra de la dictadura. Nosaltres hem tingut la sort i el privilegi de compartir amb ell una jornada d'estudi regalant-nos la seva col·laboració per al tema "De Rangun a Kinshasa" que formarà part del segon disc de La Bundu Band. I com ha anat a parar el Fermin en un disc de La Bundu? Us preguntareu. Doncs ni nosaltres mateixos us ho sabríem respondre. Vam contactar amb ell, li vam fer una proposta i va acceptar, probablement gràcies a la producció de Chalart58, garantia de qualitat.

Ens reunim amb ell davant del nou Molino a les 10:30 del matí. Els nervis estan latents ja que no tots els dies sorgeixen oportunitats de compartir experiències amb una estrella de la seva talla. Ens prenem un cafè en un bar dels voltants; de seguida connectem i sorgeixen les sinergies. Nosaltres escoltem embadalits les seves experiències filmant documentals per tota l'Àfrica i compartim opinions sobre música, política i fins-hi-tot de futbol.

A les 12 del migdia anem cap a l'estudi d'en Chalart58 mentre parlem dels darrers resultats electorals de les eleccions al Parlament. En Gerard arriba acte seguit i entrem a la sala que s'ha habilitat per enregistrar tots els grups que produeix. L'Albert i en Fermin fan una última repassada a la lletra mentre en Joan i en Fèlix fan l'últim cigarret.En Fermin comença a cantar les seves estrofes amb un català divertit com de qui s'esforça tan com pot. Ell ha decidit cantar en català, cosa que l'honora. A les 2 de la tarda i ja amb la lletra apresa arriba l'hora de fer un mos i marxem a dinar en un bar del polígon. El dinar transcorre entre converses i opinions. En Fermin és una persona molt donada a la conversa i un apassionat de la música. Es nota que és la seva vida i cada frase que surt de la seva boca està carregada d'emoció.



Les 15:00, hora d'entrar a l'estudi. Tot és a punt per començar a enregistrar les pistes. Un petit repàs i comencem. Al principi tot és una mica confús, la rítmica de les frases s'ha d'acabar de polir, però poc a poc es va conformant la lletra. En Chalart58 aconsella, aplica efectes i fa que una frase insignificant adquireixi una potència i una força descomunal. El moment àlgid arriba quan l'Albert li proposa cantar una frase en euskera, la seva llengua materna. Ell s'ho rumia en silenci i de cop i volta ens sorprèn amb la seva coneguda manera personal de cantar. Immediatament en Gerard alça els braços i comença a ballar. Tots assentim amb el cap, l'ha clavat.

Després d'un parell d'horetes finalitzem la gravació. Hi ha molt de material per treballar i moltes ganes de tenir-ho llest per escoltar-lo. Ha arribat l'hora de les fotos i d'acomiadar-nos. Ha estat genial i les sensacions són mútues. Ens fonem en abraçades i ens prometem retrobar-nos ben aviat. Un dia per no oblidar mai.

El fet de guanyar un premi en un concurs de música per molts suposa començar a llaurar-se un camí, fer-se un nom i sobretot començar a ser tractat com a un artista més dels molts que actuen per aquestes terres. Pel que es veu no és el cas de Malgrat. Per l'organització d'aquest concert no era exactament així, per Malgrat guanyar aquest premi era un acte de condescendència per part seva. Com si nosaltres els haguéssim de donar-los les gràcies per deixar-nos pujar a tocar 45 minutets a l'escenari. Rebent el tracte de "els novatillos". Almenys aquesta és la sensació que em vaig endur després del tracte rebut no tan per part dels tècnics com per part de l'organització. En primer lloc senyors nosaltres no som "novatillos", alguns de nosaltres portem més temps en el món de la música que vostès organitzant concerts. En segon lloc no exigim un tracte preferent, exigim un tracte digne i just.

Deixant de banda aquests petits inconvenients el concert va anar bé fins que ens van tallar el so per la força. El públic esperava la presència a la tarima del gran Miquel del Roig però mentrestant alguns dels assistents ballaven al nostre ritme mentre la resta s'ho miraven entre incrèduls i aspectants. Fou un concert un pel fred potser per les temperatures que venien des de fora. Volíem -i de fet teníem en ment- fer el concert sencer tot i que a la meitat ja ens estaven picant els dits fent-nos entendre que havíem de parar de tocar perquè en Miquel havia d'actuar. Però nosaltres de manera totalment premeditada i fent gala de la nostra actitud rebel prosseguírem amb el concert fins que un dels tècnics ens va tallar el so.



Agraïm profundament la incorporació de l'Oscar, el nostre tècnic que a partir d'ara i sempre que es pugui, ens acompanyarà de gira per posar-se als controls. Acabem ja els concerts d'aquest any (si no mana una altra cosa) a l'espera de veure què passa l'any vinent.

El novembre ja és aquí i amb ell el fred no només de la temperatura sinó dels ànims en general. A l'estiu tot és més senzill perquè la temperatura i les vacances ajuden a animar-se però quan el sol es pon i la tardor fa acte presència ens quedem gelats d'esperit. És el que té viure en un país amb 4 estacions; per alguns una benedicció, per altres un maldecap.

Tocar al novembre suposa en primer lloc evitar, per poc que es pugui, tocar en exteriors (és una qüestió de lògica), per tant cal treure la pols als pavellons i sales de concerts (com si en aquest país poguéssim presumir de moltes...). A falta de pa... tenim els pavellons; sempre ideals per animar el teu equip de futbol sala però espantosos per a tocar-hi. El so és un autèntic maldecap per a músics i tècnics de sonorització perquè la reverberació es converteix en l'enemic públic número 1. Això ho vam comprovar a les probes de so però calia veure si es materialitzaria a l'hora del concert amb el pavelló més ple. De fet, per molt ple que estigués la pista no es podria evitar aquell escàndol.



Les probes eren a les 19:15 de la tarda, enmig de la foscor tardoral típica d'aquelles hores i ressacosos d'un Sant Martí 2010 (patró d'Arenys de Munt) pobre però celebrat. L'Estel de l'organització ens va rebre i mostrar les instal·lacions, vestuaris, etc i immediatament vam pujar a testejar el so després dels amics de Pastorets Rock que un servidor coneixia de nom però mai havia vist en directe i que ja prometien festa a dojo quan arribés el moment. Un cop tots acomodats i en vista de les hores que ens quedaven per endavant fins les 00:30 que no ens toqués vam fer cap en un bar del poble on jugàrem una partida de parxís entre riures i glops de cervesa i cola.



A les 11 de la nit i amb el pavelló mig buit entraren els amics de Mârmara que hagueren de lluitar no tan sols contra la fredor de l'ambient sinó també contra el malestar físic de la cantant que arrossegava molèsties durant tot el dia i que va resistir de manera admirable a base de pop-rock.

Eren les 12 de la nit i a nosaltres ja ens entrava el mono, de manera que vam anar tirant cap als vestuaris per escalfar motors. L'hora havia arribat i ho volíem rebentar tot. Els ànims estaven molt amunt i es notava. El concert va anar molt bé, el públic, com ja ens té acostumats, ens mirava entre estranyats de la proposta i animats pels ritmes sincopats que descarregava el nostre Dj Riam. En resum fou un bon espatec (per cert, que és el nom del festival).



Després de nosaltres els tocava a una colla de pastorets armats de guitarres i mala baba, però u bon rotllo impressionant que ens feren acabar de trencar les cames ballant.

Simplement espectacular! És l'únic que se m'acud per definir com fou el concert del passat dissabte al Vermell de Manresa: Espectacular! Ens hi havien convidat dins dels actes de la Fira Mediterrània de la ciutat que s'hi fa cada any per mostrar al món els diferents espectacles d'arrel mediterrània. A nosaltres ens hi havien convidat en l'apartar OFF Estepa Mediterrània, un apartat paral·lel que organitzava la gent de Propaganda pel fet! i que intentava buscar un altre tipus de mediterraneïtat, una d'alternativa.

Cal esmentar el bon tracte per part de la gent del Vermell que ens va tractar a cos de rei amb un sopar deliciós a base d'amanides, arròs, coques calentes, botifarra i tot regat amb un bon vi. Des d'aquí una abraçada a tots ells i gràcies de nou. També saludar al company Albert de l'organització que, tot i no ser tècnic de so, va haver-s'ho de treballar de valent per fer sonar l'equip que el dia abans havia petat i ja feia preveure un concert problemàtic. Les probes de so es van haver d'allargar mes del compte, un dels altaveus no sonava i vam haver de fer mans i mànigues per solventar-ho però al final va quedar mes o menys arreglat.

A la 1 de la nit la sala estava a petar, com si el públic esperés l'actuació d'una megaestrella. No donàvem crèdit al que veiem, feia just mitja hora la sala estava plena de taules on s'hi sopava tranquil·lament i ara s'havia convertit en una sala de concerts plena de gom a gom. Era el moment i l'hora de la veritat; donar-ho tot per bellugar tota aquella gentada. El concert no va començar bé, hem de ser sincers, al primer tema van petar els altaveus i la cosa pintava negra. Vam haver de parar i utilitzar 2 dels monitors per posar-los de cara al públic. A partir d'aleshores la cosa va anar cap a millor, la gent es movia i ballava desenfrenadament, cridava, xiulava i aplaudia.

L'espectacle va culminar amb l'estrena de dos temes nous que hem fet, La ma negra, un homenatge que com el seu nom indica es refereix a la mítica banda de Manu Chao i Barcelona, una versió més propera del famós London Calling de The Clash.

Una nit inoblidable a l'antiga Manresa on esperem tornar ben aviat.

Tocar al CLAP de Mataró sempre agrada. És una bona sala de concerts tot i que quan algú pensa en tocar al CLAP s'imagina tocar a l'escenari gran. No fou el cas. Pensàvem que al tractar-se del Giramaresme ens col·locarien de teloners d'algun grup important i aprofitaríem la conjuntura per donar-nos a conèixer a un públic més ampli. Desafortunadament per nosaltres creuen que no tenim prou poder de convocatòria i, per tant mereixem tocar a la saleta petita. En certa manera és veritat però tampoc justifica que ens col·loquessin a una hora abans que acabés el partit del Barça (que com tots sabem mou més masses que la música).

De totes maneres, malgrat els contratemps, fou l'excusa perfecta per celebrar l'aniversari del cantant amb tota la banda i amistats properes que si que es deixaren caure per la saleta després d'un sopar ple de riures al bar del costat. Un local on posen noms de grups musicals als
entrepans. Jo em vaig prendre un entrepà Pegatina, la Mariona un Suaves i així entre tots. I per acabar la vetllada un pastís d'aniversari
amb placa de xocolata amb el logo del grup; una passada!

A les 23:30 el concert donava el tret de sortida amb poquíssima gent a la sala. Tots eren amics nostres que ens havien fet el gran favor d'acompanyar-nos en un concert que es preveia solitari. La màgia d'aquests concert és que els amics sempre et fan costat i t'animen més que qualsevol altre i això, amics i amigues, no es paga amb diners. El que havia de ser un "assaig amb públic" es convertí en una festa privada on tothom que s'hi anava incorporant s'afegia a la ballaruca convertint la sala petita del CLAP en una pista de ball a ritme d'electro folk.

Si més no, va servir per constatar que el grup cada vegada està més conjuntat i en més sintonia que mai i que la cosa tira malgrat alguns desenganys. Que això peti o s'acabi només dependrà de nosaltres i això segur que funcionarà.

Sant Cebrià de Vallalta és una petita població del Maresme nord (més aviat central). És un dels darrers bolos d'aquest Giramaresme que, a poc a poc, anem finalitzant. El dia ens amenaçava pluja i, tot i que estava a cobert sota una carpa, el terra era un autèntic fangar.

A nosaltres ens tocava a les 2:15 de la nit (no sé què li ha agafat a a gent per posar-nos cap al tarda, de debò). Després d'un parell de grups que havien quedat a la borsa de bandes del Giramaresme 2010 i que, per dret, els pertocava fer-nos de teloners en algun concert que l'organització del mateix creiés convenient.

La veritat és que combinar música i treball es fa d'allò més complicat i s'aguditza quan la situació econòmica del país és la que és ja que no pots permetre't el luxe de perdre ni un dia de feina. És per això que vam prendre la ferma decisió de no fer probes de so i arriscar-nos a fer un cheking ràpid avans de començar. La veritat és que ens vam sentir força còmodes a dalt l'escenari per haver fet unes probes tan ràpides i amb tantes presses i això va fer que el concert es convertís en una autèntica festa (almenys per nosaltres) on gaudírem de valent veient la gent bellugar-se a ritme de reggae i electrònica.

El públic era dispers i anava i venia de la pista de ball. Alguns ballaven, d'altres s'ho miraven encuriosits, altres feien cares rares però en general la sensació fou prou bona i ens deixà a tots amb ganes de més. Ja no seria, però, fins l'endemà al CLAP.

Tocar a 2/4 de 5 de la matinada hauria d'estar prohibit pel departament de salut de la Generalitat de Catalunya. En primer lloc perquè els músics, que en el 90% dels casos treballen a part de la música, no estan al 100% en quan a rendiment i en segon lloc perquè el públic tampoc està receptiu més que res perquè a aquestes hores ja només queden els que aguanten gràcies a litres i litres d'alcohol o els que senten tanta passió per la música que són capaços de fer el que sigui per no perdre's ni un concert. Pot semblar una introducció un pel forta però és que la veritat vam quedar tots plegats un pel cremats després d'aguantar hores i hores per acabar tocant mig concert.

Calella pintava molt bé. Barrakes de Calella és un referent maresmenc pel que fa a la música en directe i tots hi teníem moltes esperances posades en quan a públic i receptivitat amb aquest. Tanmateix quan ens van dir que a nosaltres ens tocava a les 4:30 de la matinada tots ens vam témer el pitjor. Tocar per una sala mig buida, com finalment va ser. El pitjor de tot no fou que l'envelat estigués mig buit sinó que l'envelat era enorme i això augmentava la sensació de buidor a part de la ressonància del mateix espai.

El concert fou estrany des del primer moment, el so ens era un pel incòmode i a mi em va fallar el pedal de la delay al segon tema. A partir d'aleshores tot va ser un "passa com puguis" per salvar el que quedava de concert. Sort que el Joan es va transformar i va baixar a tocar a peu d'escenari amb la poca gent que quedava.

No voldríem donar la culpa a l'equip tècnic que es va portar molt bé amb nosaltres i va lluitar amb la reverberació de la sala, que era molta. Tampoc a l'organització que ens va tallar el concert ja que era la policia la que es trobava fora demanant que, per favor, tanquessin la paradeta. Evidentment a nosaltres ens frustrà moltíssim que després de tanta espera i aguant ens tallessin el bolo quan anàvem per la meitat, però què hi farem... Ja vam parlar amb la gent de 7sis produccions i vam arribar a la conclusió de que el problema era l'horari de les actuacions.

Del que sí que vam poder gaudir fou de la conversa amb el cantant dels Not Available, vinguts des d'Alemanya i que estava molt content amb la nostra proposta musical que segons ell, és novedosa i molt interessant. Vam parlar dels horaris dels concerts al seu país, que com a molt arriben a les 3 de la matinada, de gralles i dolçaines (curiositats), Una gent molt maca i propera.

En fi, que de concerts com aquests n'haurem de fer una pila encara. No es pot començar des de dalt.