Després de mesos i hores d'enregistrament, mal de cap, gelocatils i sobretot... molta paciència ja tenim el master final del nostre primer disc. Hem aconseguit el que volíem, un disc potent tant musicalment com de sò.

Gràcies Dènys!!!

La Bundu Band està enllestint el que serà el seu primer disc en format cd que porta ja dos mesos de producció. Fins ara LBB penjava els seus treballs enregistrats amb un qualitat pobra a internet però ha decidit fer un salt al mercat musical català autoproduïnt-se aquest CD que veurà la llum al més de febrer-març.



El disc inclourà les revisions dels temes que fins ara han anat popularitzant a través de la xarxa i comptarà amb importants col·laboracions com la de Raquel Xiberta (reputada cantant melòdica del Maresme), Maira Comalat (Relk), el duet de Hip Hop mexicà "Casta de Bronce", la banda barcelonina "Nan Roig" i una remescla del dj Italo-Alemany Rude Hi-Fi (La Kinky Beat) que ha enllestit expressament per al CD i que aquest dj també inclourà en l'LP que està preparant de remescles d'altres artistes de fama reconeguda com Manu Chao o Fermin Muguruza i on La Bundu Band hi apareixerà també compartint espai. La Bundu tindrà l'honor de ser la primera banda que canta en català que aquest artista remescla.





Estigueu alerta per a noves informacions.

Tocar per una bona causa és sempre d'agrair. Les causes justes, la defensa de les llibertats individuals i col•lectives són sempre motiu d'encoratjament per a la trajectòria d'un grup que, en major o menor mesura, fa música compromesa. La premsa, la transparència d'aquesta i la veracitat dels seus continguts són d'especial importància en un món on la manipulació amb finalitats partidistes i, especialment tendencioses, està a l'ordre del dia. Cal navegar entre la diversitat d'opinions, entre l'heterogeneïtat informativa i defugir dels estereotips. Les publicacions diàries ens mostren un món a través d'un sol vidre mig entelat pel baf del sistema capitalista. Un món on distingeixen clarament qui són els bons i qui és l'encarnació del mal. Per sort, en un entramat subterrani existeix una premsa alternativa, uns periodistes que donen una altra visió del món, que saben donar la volta a la truita per fer que parem atenció no sols als grans temes d'actualitat sinó a aquells que la premsa convencional no se n'ocupa. Dins d'aquests mitjans anomenats "alternatius" s'hi troba el setmanari La Directa, una publicació pensada i duta a terme per moviments socials que com diuen ells "és una aposta per reforçar la creació de discursos propis dels moviments socials, amb espais de reflexió que ajudin a consolidar aquests discursos, tant en els aspectes de solidesa ideològica com d'extensió social del missatge". Al ser una publicació de poca tirada i no estar sustentada per grans corporacions mediàtiques, l'edició i posterior impressió d'aquesta suposa una important despesa econòmica.



És per això que des de l'organització es va proposar un concert benèfic per a recaptar fons que permetin finançar la continuïtat d'aquesta publicació. El concert, que es va fer a l'Espai Obert de Sants (un dels feus més importants de la resistència barcelonina), comptaria amb dos grups: Ciervo i La Bundu Band que tindrien la responsabilitat d'atreure el públic amb les seves respectives propostes musicals ben diferenciades. Per una banda teníem el post-rock amb cadència nu-metal dels primers (Ciervo) que ens van obsequiar a tots amb una forta dosi directa a la vena de guitarres i pesades bateries sustentades per unes veus melòdiques que recorden les de grups com Radiohead o Bark Psychosis. Per altra banda hi érem nosaltres que tocàvem amb un important handicap, tirar endavant un bolo amb tan sols un monitor per a tots cinc. Això, tenint en compte que toquem damunt de bases electròniques es convertí en un gran maldecap per nosaltres. L'organització va posar pocs mitjans per fer un concert, els suficients per a una banda de rock convencional però pocs per una on el component electrònic hi té un important pes. Tanmateix, i a títol personal, em queda a dia d'avui un regust deliciós a la boca d'haver passat un dels meus millors moments a dalt d'un escenari, un sabor que no sentia des del concert de Mataró, la sensació que et queda quan ho has donat tot. És cert que vam tenir problemes de so, és cert que a causa d'ells ens vam equivocar més del normal però també és cert que "qui fa el que pot, no està obligat a més" i això és que vam fer, tocar tant bé com vam poder amb el que teníem, i això es va notar amb la reacció del públic.



Afortunadament vam comptar amb la inestimable ajuda del Gabriel Maderazo, guitarrista dels Ciervo, que altruistament es va oferir per sonoritzar-nos el concert i al qual agraïm profundament la seva desinteressada ajuda.

La Sala Clap de Mataró és una sala on qualsevol músic vol tocar-hi ni que sigui en un "banc de proves". És un bon lloc, té renom, té bona programació musical i el que és més important, és del "rollo". Quan dic "del rollo" em refereixo a que són oberts de ment; hi pot tocar des d'un grup de rock fins a un grup de punk passant pel reggae i l'electrònica.

A nosaltres ens tocava tocar-hi dins la programació del "Banc de proves" dels dijous. Aquest cicle consisteix en una programació musical on hi toquen grups que volen polir el seu directe, donar-se a conèixer o simplement tocar. Nosaltres no sabem si ens vam "donar a conèixer" (més que res per l'escassa assistència de públic) però tocar... carai si vam tocar!



Actuar entre setmana és un "percal" pels que treballen i de passada es volen dedicar a la música: horaris que es trepitge, desplaçaments a darrera hora, trànsit a hora punta i un munt d'inconvenients que se sumen per acabar amb presses i tensió.



Malgrat tot el concert ens va servir per provar coses noves, noves veus, nous samples i fins hi tot un tema nou que porta per títol La Solució que sona en certa manera "potable"; ja l'anirem polint de mica en mica. A continuació us deixem el vídeo d'aquest fragment.

Propera estació... Vinyols!

Un altre concert a les nostres esquenes. L'any està essent profitós de moment, sempre pot anar millor, evidentment, però tenint en compte el context econòmic actual ja és tot un èxit. La Bundu Band segueix rodant per casa nostra i aquesta vegada ho feia a prop de casa, concretament, a la població maresmenca d'Alella on aquests dies s'estava visquent la festa major.

Alella era molt més que un concert per nosaltres, era una proba de foc, no pel grup en general sinó per en Benja, el nostre nou baixista. Després que en Daniel decidís abandonar el grup, aquest baixista mexicà s'ha incorporat al grup amb un excelent resultat; en una setmana s'ha après tots els temes i això no és cosa fàcil nois.

El segon repte és que en aquesta ocasió no comptàvem amb en Jaume a les vies de sò, la qual cosa posava el concert en mans d'un desconegut que, tot i això, se'n va sortir molt bé. Bona sonorització i millor monitoratge. Resultat? Màxima comoditat a l'escenari. Tot estava a punt per donar el gran salt davant del públic que a les dotze de la nit era encara reduït.



El concert començà amb poc públic, curiós i atent a una proposta musical diferent i atrevida per no dir arriscada. Concert rera concert ens adonem que el concepte és fresc però falta cuallar-lo amb un públic potser massa acostumat als ritmes més clàssics vinguts de jamaica. De mica en mica, els participants al "passabars" anaven arribant al pati de Can Gassa i anaven gaudint del concert. Alguns s'ho miraven estupefactes, d'altres ballaven i d'altres senzillament seguien la conversa amb els seus amics.

Alguns temes funcionaven molt més que d'altres i la irregularitat estava a l'ordre del dia amb alts i baixos en l'espectacle. Moments intensos seguits de "baixons" considerables. En general, però, tenim un bon regust de boca que ens queda gràcies als ànims d'alguns dels assistents que van agraïr la "novetat" en el panorama musical català.

La veritat, la història de Reus no va començar gaire bé. Ens havíem hagut de separar en diferents vehicles per baixar fins a la capital del Baix Camp perquè cadascú de nosaltres treballa, fa horaris diferents i tot això costa de coordinar. En arribar a la ciutat ens va rebre una forta tromba d'aigua que no presagiava una bona nit. Petites perles de granís s'anaven acumulant a les voreres i te les miraves amb tristesa, com si tot el viatge i les il·lusions s'haguessin glaçat en aquestes petites boletes.

L'arribada al parc de la festa es va convertir en una processó de cares llargues. Com diu una de les nostres cançons [...] miro el cel observant com la vida es va apagant [...]. En aquest cas no s'acabava la vida però potser no començaria el concert si no canviava la cosa. L'única cosa que podíem fer era acomodar-nos al camerino i esperar; només esperar.

Va estar plovent una bona estona més però al final el cel ens va declarar una treva. Una trucada des de l'aeroport de Reus esperançava dient que en una hora el cel es trencaria per complet i permetria portar la festa endavant. Vàrem aprofitar per sopar una mica ja que eren quasi les 10 de la nit. L'organització ens va apretar força amb les proves de so i la veritat no és que ens anessin massa bé. "La pressa és mala consellera".



Probes i concert van ser exactament el mateix. No tinguérem ni temps de canviar-nos que el director tècnic ja ens esparverava cap a l'escenari de nou. Valor i a pel toro doncs!!! El concert es va desenvolupar amb normalitat excepte per la durada del "bolo", al llarg del viatge musical es van perdre tres temes del repertori per causes de contracte; Sargento Garcia havia de començar cap a les 12 "caigui qui caigui" i "peti qui peti" i ja se sap que en aquest cas els grans manen. Era d'hora i la gent, bé a causa del temps o d'horari, encara no havia acabat d'arribat al parc, de manera que varem haver de tirar amb pocs assistents davant l'escenari que no per això deixaven de ballar i saltar.



El concert ens va deixar un regust un pel amarg, com el que et queda quan estàs preparan-te una cosa durant molt de temps i el dia escollit no te la deixen acabar d'ensenyar. 3 temes són "3 temes". Tanmateix volem felicitar des d'aquí al tècnic de llums que sense conèixe'ns (suposem) es va "currar" una il·luminació de 3 parells de nassos. Espero que llegeixi això perquè "això va per tu company".

Menció especial mereix l'Albert Salvat, culpable de que haguéssim anat a petar a la costa daurada per fer un concert. Mai li estarem prou agraïts pel tracte que ens va donar. Aquesta és la part més important del món de la música, veus món i coneixes gent com ell. Gent que, més enllà dels gustos musicals, s'obren i ens regalen una estona de converses i riures. És de justícia també enviar una abraçada per en Jep; que ens va ilustrar els carreus de Reus amb els seus coneixements i simpatia. Per ells i per tots vosaltres una abraçada.

Encetem amb aquest article el nostre "cuadern de bitàcora" on anirem narrant les vivències del grup al llarg dels nostres concerts. La prova de foc a Mataró va tenir un resultat força millor del que tots ens esperàvem. Havíem assajat setmana rera setmana, intentant cordinar les 5 persones (si no comptem els 2 vents) que formen La Bundu Band. El ritual de trobar-nos a "La Nave" per fer un esmorzar avans de posar-nos mans als instruments ja forma part de la nostra vida. Són poques hores a la setmana però que et deixen molt bon regust de boca; especialment quan veus que dins el grup hi ha caliu i bones vibracions.

Mataró era el primer concert. Nervis, tremolors, emocions a flor de pell i sobretot... incertesa. Incertesa és la paraula que millor definia el nostre estat avans de pujar a l'escenari. Cap de nosaltres podia fer-se una idea de com reaccionaria el públic d'aquella nit. Tots teníem bons auguris, això sí, però els dubtes ens rosegaven per dins. Des del meu punt de vista el primer concert pot anar bé, regular o malament però el seu record t'acompanyarà tota la teva vida.

Per nosaltres el primer bolo va ser un intensiu. Trobada a les 10 del matí i ja no ens vam separar fins les 12 de la nit. Gusa ve de Martorell, en Daniel de Barcelona i les proves de sò eren a les 5 de la tarda; no els faríem pujar de nou i tornar a baixar en un parell d'hores, oi? Assaig, una pizzeta i cap a probar sò. En Daniel portava un "gripasso" considerable. No hi sentia bé a causa de la congestió però tot i així va complir, com diem al meu poble, "com un Pepe". Tots vam complir per damunt de les nostres espectatives.

A les 5 de la tarda ens plantificàvem al Casal l'Aliança de Mataró. Mentre entràvem l'equip els amics de Moai Corp ja estaven acabant de testejar el seu directe. El Fèlix va arribar últim perquè tenia feina a casa; va carregar l'ampli de guitarra i cap a l'escenari. El nostre tècnic, en Jaume, que ja coneixia de la meva etapa amb Skafam va fer una ullada a la sala i a l'equip. Un parell d'altaveus i 4 monitors amb 2 enviaments. -"Poca cosa a fer-hi" va dir. -"Ja saps com funciona això" li vaig contestar.

El resultat de la proba fou satisfactori per la gran majoria del grup, no tant per en Jaume que necessitava més subgreus però s'havia acabat el temps per testejar i tots teniem ganes d'anar a prendre algo i veure la rua de batucades que Luta Sem Pausa havia organitzat enmitg de la riera per celebrar els seus 5 anys d'inesgotable ritme i compromís.

L'espera fins l'hora del concert es va fer llarga, eterna, inacabable. Una barreja de nervis i d'ansia per pujar i donar-ho tot. Els nostres predecessors, els Best Wishes i Los Moskydrilos havien anat animant el públic que, en contra del que pensavem havia disminuit. Les 3 batucades que havien participat a la rua havien marxat inmediatament després del sopar de germanor i ja només quedaven l'organització i alguns curiosos que s'havien deixat caure per allà. Tot i això, un cop arribada l'hora ens vam montar i amb una sirena de fons va arribar el gran moment.

El bombo de Sota pressió va ser l'encarregat d'encendre la traca que s'allargaria durant una hora de ritmes jamaicans i festa. Els primers nervis es van esvaïr amb la segona cançó i els aplaudiments in-crescendo que se succeïen després de cada interpretació. Alguns s'ho miraven encuriosits, d'altres preferien gaudir de la música a l'empar d'una cadira, lluny del guirigall, d'altres s'acostaven a l'escenari, alguns ballaven. Hi va haver reaccions de tot tipus però totes bones. Ens vam saltar un tema perquè l'organització havia de donar pas als Moai Corp.

En resum va fallar la il·luminació que era plana i estàtica. És ben cert que aquests espectacles amb una mica de llums i efectes guanyen moltíssim. Tanmateix la reacció va ser bona i la impressió millor encara. Crec sincerament que ara estem preparats per rodar els escenaris de casa nostra i... qui sap si de fora amb el temps.

Us deixem algun video del concert.

Les pistes de "Guerrer Rebel" ja estan de camí a Dresden (Alemanya) on Rude Barriobeat té el seu estudi personal. Pel seu laboratori sonor han passat artistes com Manu Chao, Fermin Muguruza o La Kinky Beat (on toca actualment).

Després d'una primera presa de contacte i establint un bon feeling entre LBB i el Rude (declarat fan del grup), s'ha posat en marxa el projecte de remixar l'esmentat tema que posteriorment inclourà en un disc de remescles que sortirà a finals d'any junt amb altres treballs que ell ha fet i que tindrà distribució europea.

Des de LBB estem delerosos de veure el resultat que ben aviat podreu escoltar. De moment feu una escolta al tema original.

Actualment el remix que vam fer de Byron Lee & The Dragonaires, Soul Limbo ja està sonant en les seves sessions en diversos clubs europeus on punxa asiduament. Esperem que a aquest repertori s'hi sumi la remescla de "Guerrer Rebel".

Us mantindrem informats!!!

Al llarg d'aquest temps La Bundu Band ha patit canvis que no passen desapercebuts per ningú. El primer de tot ha estat descobrir-nos la cara; sortir de l'anonimat i prendre forma. Ens hem amagat molt de temps darrere d'uns personatges ficticis que ara ja han perdut tot el sentit d'existir. L'Albert ha format una banda del no rès, amb amics, amb músics, amb professionals; una banda com cal, amb qualitat si, però sobretot amb il·lusió i ganes de tirar-ho endavant, de sortir a l'escenari i menjar-se el món.

La figura de Dj. Gusa que ara té un paper important dins banda (ja que sense un bateria les bases electròniques prenen més presència) fa que ens replantegem el concepte. Volem allunyar-nos de la imatge de grup de rock standard i apropar-nos, potser, a la del hip-hop, però sense pretendre ser-ho. Els grups de rap consten d'un "Dj" i un o més "mc's", però nosaltres no; nosaltres tenim músics a dalt l'escenari.

Amb tot això i també perquè hem descobert un sò propi, un camí a seguir, un "estil" i perquè ens hem adonat de que els temes originals han quedat desfassats respecte al que estem fent en l'actualitat, hem cregut convenient llençar un disc de remescles que ófereixi una visió més clara del que és LBB.

Aquests temes parteixen dels originals però les bases prenen un sò més electrònic i contundent. Experimentem amb l'electrònica com aquell nen que juga amb la "plastilina"; la moldegem, la deformem i la convertim en una cosa nova sense perdre l'escència original. Un tema reggae pren ritme de breakbeat o funky, o un funky es converteix en un tema dance. Adaptar-se o morir és ara la nostra màxima. Evidentment, igual que el seu predecessor, els temes us els podreu descarregar gratuïtament a la nostra web, dins l'apartat MP3.

Ara per ara només tenim dues remescles fetes, però properament anirem penjant les altres.

Salut i força!

Ahir vàrem tenir el plaer de tenir una xerrada amb el Pere Cardona, conductor del programa "El somiatruites" de Mataró Ràdio. Un programa alternatiu de l'emissora d'aquesta ciutat on dóna cabuda a artistes alternatius que no tenim promoció en la resta de programes.

La tarda va ser distesa, tranquil·la i relaxada amb l'Helena i la Roser; un programa on dóna gust anar-hi de convidat per la calidesa dels seus participants. Aquí us deixem penjada l'entrevista:

http://www.aldeaglobal.net/labunduband/audios/somiatruites.mp3

Salut!