El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial 66rpm ha publicat el llibre “Sidonie. Un dia más en la vida”, un magnífic treball del fotògraf Carles Rodriguez.

Sidonie - Foto : Carles Rodriguez

L’obra és una meravella. Edició i contingut s’uneixen per aixecar una peça mestra, un treball delicat, íntim i potent que va molt més enllà del que és habitual en aquesta mena de llibres. No espereu trobar una típica i tòpica col•lecció d’imatges d’un grup de pop en gira. El treball del Carles és quasi un document psicològic traçat amb amor, professionalitat i dedicació, tres condicions imprescindibles per aconseguir un resultat d’aquesta brillantor.

Sidonie - Foto : Carles Rodriguez

Carles Rodriguez es belluga habitualment en qüestions relacionades amb la societat i la cultura (literatura, música, retrats, política, poesia) i mostra una sensibilitat especial a l’hora d’afrontar i de presentar el seu treball fotogràfic.
Les seves imatges poden ser directes, frontals i contundents però també tenen la capacitat de mostrar la força dels moments i la delicadesa dels detalls. Amb aquest bagatge sentimental i professional, enganxar-se als Sidonie i mostrar el fruit d’aquest treball representa en certa manera la sublimació de la seva manera de treballar.
Al fet que persegueixen tots els fotògrafs, captar la psicologia del personatge que retraten en una única imatge, el Carles hi suma el coneixement, el contacte diari amb els tres membres de Sidonie, Marc, Jesús i Àxel i aconsegueis un punt de comunicació absolut i envejable. De fet és allò de convertir-se en invisible a força de mostrar-se en tot moment. Enganxar-se a la banda també vol dir que arriba un moment en què ja s’aconsegueix passar desapercebut i és aleshores quan es pot començar a treballar, quan l’objectiu aconsegueix captar moments únics on es barreja la confiança i l’ull artístic i entrenat del fotògraf per oferir imatges rotundes, precises i absolutes.

Sidonie - Foto : Carles Rodriguez

“Sidonie. Un dia más en la vida” és un dietari poderós, carregat d’imatges singulars que no fan altra cosa que mostrar el magnífic ofici de Carles Rodriguez, uan sensació que s’obté només fullejant l’obra i trobant-se amb imatges carregades de poesia, de força, de discurs íntim i que es rebla quan el mires amb detall, quan et pots entretenir en cada imatge i anar descobrint els elements que la converteixen en única.

Carles Rodriguez

Carles Rodriguez deixa un moment la càmera i ens explica les seves intencions.


Aquest llibre surt de la necessitat de fa molts anys d'explicar d'una manera diferent el dia a dia d'un grup de música. Fa dos anys tots els astres es van posar en línia (il•lusió personal, grup, editorial) i vaig poder tirar endavant aquest projecte. Tenia molt clar el grup, per la seva imatge i els coneixia per coincidir en festivals durant molts anys. La meva idea era obrir la porta del darrere i mirar, ser invisible, introduir-me sense molestar, amb llibertat. És un viatge d'un any pel seu mon, des de llocs especials per ells, a casa seva, de gira, festa i amb la gravació del disc (gran casualitat, no ho sabia), tot per explicar amb imatges una història més propera i desconeguda del grup, mostrar l'ànima del grup, no sé si es pretensiós, però la idea és aquesta. El llibre és de fotografia, o almenys és el que jo vull, els personatges són part d'ell. No volia fer el típic de gira ni res de semblant.


Sidonie - Foto : Carles Rodriguez

Gràcies Carles


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

23/07/2014: Roser Vilagran

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Una mirada a una de les il•lustradores de casa nostra. És la badalonina Roser Vilagran. Després de treballar en publicitat ha descobert que la seva vocació és dibuixar i explicar històries. Aquestes imatges poden servir de porta d’entrada al seu món.

Il·lustració de Roser Vilagran


Il·lustració de Roser Vilagran


Roser Vilagran


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Vídeoblog
Escrit per: Jordi Cervera
Visitem la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta, un santuari internacional del crim literari. La seva devoció pel gènere ha convertit Barcelona en una de les capitals mundials de la tradició de lladres i serenos.

Paco Camarasa

Paco Camarasa, juntament amb Montse Clavé, acosten autors i lectors i mantenen aquesta doble vida de llibreters d’esperit de la BCNegra, la gran cita anual dels amants dels delictes literaris.



I també els llibres

“Un segon després de Praga” – Jordi Roig – Editorial Gregal
“Espíritus en la oscuridad” – Andreu Cunill – Editorial 66rpm
“Cuentos cada vez más cortos” – Elena M. – Editorial Comanegra


Producció – Jordi Muñoz
Imatge – Rafael Márquez
Escenari – Llibreria Negra y Criminal


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Imagineu-vos algú que s’asseu sota una figuera amb un quadern blanc i una ploma estilogràfica carregada amb tinta blava i comença a escriure envoltat de pau i de comunió amb la natura.
L’abast de l’equilibri que aconsegueix arriba al nivell de protagonitzar una escena més aviat insòlita. Les formigues es mouen lliures amunt i avall, trepitgen les lletres recent escrites i encara humides i tot seguint el seu camí deixen un rastre blau al paper, complementant així l’escrit amb un insòlit signe de convivència i de creativitat.

La cabana de Sa Figuera Verda

Això no és una ficció naturalista, és la realitat quotidiana (adaptada, no cal dir-ho a les diferents estacions de l’any) d’un dels més grans poetes de casa nostra, el menorquí Ponç Pons que ha batejat amb aquest títol, “El rastre blau de les formigues” el seu nou llibre. Barreja equilibrada i subtil de dietari, de recull d’aforismes, de manual de reflexió vital i literària i, fins i tot, d’ocasional llibre de versos, aquest compendi de la manera de viure de Ponç, durant els matins fa de professor d’institut i les tardes i les nits les dedica a gaudir del plaer de llegir, escriure i pensar a Sa Figuera Verda, una finca amb una cabana de fusta i sense llum artificial i només i un únic avenç electrònic, una ràdio de piles, on aconsegueix aquesta pau vital i creativa que el converteixen en un exemple a seguir pel que fa a la manera d’entendre i de concebre la vida.
Al llibre hi llegim coses com “Ganes de ser un altre, de viure en una altra llengua”; “tots els que sóc volen ser poeta”; “Malament quan la vida és només allò que fan els altres”; “ Amb els anys que tenc i la gent que he vist i conegut, ja em puc creure qualsevol personatge de novel•la”; “les dictadures tortures, les democràcies anestesien”; “Ja no bevem de les fonts. S’analitza i estudia el que s’ha escrit sobre l’escrit”; “la política ens ha confirmat que l’ésser humà és corruptible”; “És possible que un dels béns més escassos i preuats del futur sigui el silenci”; “La perifèria és el món. La culpa, sempre dels altres”; “Savi és qui no es lamenta”

Ponç Pons amb Gunter i Gabo

I tot plegat ens confirma una cosa que ja sabíem: Ponç Pons és un savi, un d’aquells personatges sense temps que, si realment no ens entestéssim a anar contra la nostra pròpia naturalesa, ens haurien de servir de model i de guia.

I és ell, amb la seva generositat habitual qui ens parla del seu llibre:

Estimat Jordi:

Aquest llibre és un recull d’una sèrie de quaderns que he anat escrivint al llarg dels anys.

El títol ve de que a l’estiu, quan escric assegut en terra, sota un ullastre, les formigues em pugen per damunt i es passegen tranquil•lament pel quadern. De vegades, acabada d’escriure una paraula i amb la tinta encara fresca, m’hi passen a sobre i amb les potetes van deixant un petit rastre de petjades.

L’he escrit al camp, a Sa Figuera Verda, que és el meu refugi i el lloc on a les tardes, després d’haver fet de “missioner” a l’institut del meu poble, me’n vaig a estudiar, llegir, escriure...

No hi ha electricitat i quan es fa fosc llesgesc-escric entre espelmes.


L'interior de la cabana de Sa Figuera Verda

El que tenc dins la cabana és una petita ràdio de piles que em van regalar, Na Sony, i a través de l’emissora Radio Clásica solec escoltar magnífics concerts (sobretot Bach!) en companyia dels meus animals.

Jo en el fons sóc un lector passional i apassionat que, quan no pot més, escriu.

Els meus models vivencials han estat Thoreau i Spinoza.

En el prefaci, he intentat explicar-ho i resumir-ho un poc.


Ponç Pons treballant en plena natura


PREFACI

De les llargues caminades que d’al•lot feia amb mon pare pel camp, record l’esperit d’uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca.
Em va semblar que allò era un ideal de vida, i Thoreau: «És aquí i no en cap altre lloc que hi ha el nostre paradís», m’ho va confirmar.
Crec que hem nascut per conviure, entre la bellesa de l’aire, amb els animals, les plantes, el paisatge… i que la cultura ens pot fer més savis i humans.
Wallace Stevens diu que «Hi ha d’haver alguna cosa de pagès en cada poeta» i:

Tots som un tot.
S’escriu en soledat,
mai solitari.

Amb la inspiració que il•lumina o el desengany que desvela, integrat en la naturalesa, llegint i escrivint pel camp, cerc en la Literatura sentit i veritat.



Gràcies Ponç.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

22/07/2014: Wish you were here

Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Una de les peces més delicades dels Pink Floid, convertida quasi en una balada acústica. David Gilmour, desendollat i en directe amb el "Wish you were here".




Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Toca agrair una vegada més, la cordialitat i la disposició d’Enrique Vila-Matas a l’hora de col•laborar amb aquest blog. És un honor i un plaer comptar sempre amb les seves paraules en aquesta idea que siguin els mateixos autors els qui ens acostin les impressions de les seves pròpies obres.
El seu darrer llibre no ha resultat una excepció i podem gaudir de nou del seu comentari i de les seves imatges.
Kassel no invita a la lògica” és el resultat del fet que l’escriptor fos un dels convidats a la Documenta de Kassel de l’any 2012. Un fet singular que sembla una realitat preparada a consciència per poder superar la ficció i un muntatge que, a priori, semblaria una invenció literària del propi Vila-Matas, destinada a donar nous arguments a la seva habilitat narrativa i a engrandir la seva capacitat de convertir-se en subjecte i objecte.

Kassel no invita a la lógica - Enrique Vila-Matas

Vila-Matas captiva, fascina, enlluerna. Sota l’aparença innocent d’un joc, d’una proposta no per habitual menys quotidiana i domèstica, l’escriptor sap anar teixint amb habilitat i mestratge, una història rica, delicada, que avança amb l’intriga d’una novel•la negra, que manté sempre al punt àlgid les ganes d’avançar, de descobrir allò que passarà després, cremant pàgines amb voracitat, neguit i emoció.
És una història enlluernadora, un nou experiment meta-literari que demostra que l’Enrique pot ser qualsevol cosa menys conformista i que no es resigna a viure de la fama merescudament guanyada. Necessita fer que el cargol giri una o dues vegades més, que tot es tensi i arribi als nous límits que ell imposa.
I el resultat sempre enganxa i convenç. Sota aquesta capa de quasi trivialitat, el rerefons (o els rerefons, que n’hi ha més d’un) del llibre, no és en absolut banal. Vila-Matas exposa una idea d’Europa, de l’art, de les relacions humanes, de l’equilibri entre l’home i el seu entorn, dels mitjans de comunicació, de les fórmules per vendre i comunicar idees, de les avantguardes i com arribar-hi, de la vida.
Però per damunt de qualsevol altra consideració, “Kassel no invita a la lògica” és una grandiosa novel•la que flueix sense entrebancs, que arrenca somriures, que fa pensar, que permet que el pensament voli, imagini, s’emocioni i gaudeixi del plaer absolut de llegir.
I aquesta és la veu d’Enrique Vila-Matas al voltant del seu llibre.

Enrique Vila-Matas - Foto: Elena Blanco

Me invitaron hace dos años a la Documenta 13. Fue raro porque soy escritor, no me dedico exactamente al arte contemporáneo. Me desconcertó, pero al mismo tiempo viví muy bien la idea de haber sido invitado a Kassel. Después de todo, siempre me sentí vagamente vanguardista, tenía idealizada la idea de serlo… Entonces caí en la cuenta: era toda una oportunidad para averiguar qué significaba en verdad ser vanguardista.
La novela se abre con esta frase: “Cuanto más de vanguardia es un autor, menos puede permitir caer bajo ese calificativo”. Suelen preguntarme si podría explicar esa paradoja. Y bueno, suelo decir que uno no es vanguardista porque lo diga él mismo, sino que es más bien al contrario: uno debe huir de pensarse o de llamarse vanguardista si quiere serlo, porque el vanguardista nunca llega a un lugar estable, nunca llega a ser; en el momento en que es algo, se halla perdido. Por otra parte, la dificultad contemporánea para ser vanguardista está en que la vanguardia quedó atrás. E incluso parece haber quedado atrás la literatura. Puede por tanto que una tarea nueva sea dejar de ser vanguardista y construir el negativo.

Documenta de Kassel

Kafka dice en un aforismo escrito en Zürai: "Hacer lo negativo aún nos será impuesto, lo positivo ya nos ha sido dado”. Creo que ahí sugiere -me atrevo a decir- que deberíamos insistir en la búsqueda del negativo de la escritura y completar así el concepto tan positivo de la literatura, ese que nos ha sido ya más que suficientemente dado a lo largo de la historia. Queda mucho por hacer. ¿Quién lo diría oyendo continuamente las pláticas de nuestros agoreros locales, siempre insistiendo en que ya no queda nada por decir, nada por crear. Pero eso, cuenta Macedonio Fernández, ya se lo dijeron también a Dios cuando aún no había ni creado el Mundo. Alguien le dijo: "Todo se ha escrito, todo se ha dicho, todo se ha hecho". A lo que él respondió: "También esto que me decís ya me lo habían dicho, pero yo oy a comenzar". Y en efecto, comenzó, hizo lo positivo. No hace falta, creo, que recuerde qué nos toca hacer ahora a nosotros. Empecemos.


Gràcies, Enrique

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Vídeoblog
Escrit per: Jordi Cervera
Aquest Videoblog és trist, el més trist de tots. Després d’entrevistar a Jaume Cabré, el nostre escriptor més internacional, poderós i reconegut, “baixàvem a la terra” amb Josep Forment que, juntament amb Gregori Dolz havien posat en marxa un projecte editorial que en pocs anys s’havia convertit en un referent, Alrevés editorial.

Josep Forment

La idea era aconseguir material per anar-lo programant al llarg de l’estiu. I pel mig, imposant-se de manera ferotge, apareix la tragèdia, Josep Forment moria de manera sobtada, inesperada i ens deixava astorats, desconcertats, buits, privats de la seva saviesa, del seu entusiasme, de la seva experiència.




Crec però, que no hem de renunciar a la seva veu, al seu entusiasme, a la seva visió acurada del món editorial i per això, a manera d’homenatge, però també com una crida a mantenir l’emoció, el pols i les ganes d’encarar el futur amb optimisme, idees i empenta, aquí teniu el Vídeoblog de l’Editorial Alrevés.

I també els llibres

T’hi sé – Enric Casasses – Edicions de 1984
El unicornio – Iris Murdoch –Editorial Impedimenta
El jardí de les delícies – Gerard Vergés – Arola Editors


Producció – Jordi Muñoz
Imatge – Rafael Márquez
Escenari – Tallers F. Freiria (passatge Pere Calders, Bcn)


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

11/07/2014: Material sensible

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Imagineu-vos un triangle amb tres vèrtexs d’alta intensitat: la paraula excelsa, un mestre de la comunicació i unes imatges de qualitat indiscutible. Doncs això és Material sensible, el fruit de la col•laboració entre Rafael Turia i Getty Images.
La idea de fons és senzilla, però això no vol dir en absolut que sigui fàcil o exempta de complexitat. Una tria de poemes de gran qualitat, noms com Machado, Aleixandre, Salinas, Neruda o Buesa, entre d’altres, el treball la sensibilitat , la veu magnètica, l’experiència i la saviesa de Rafael Turia i la qualitat de les imatges del banc Getty, un dels més importants del món.

Rafael Turia

El resultat és tota una joia que mima i acarona els sentits, una mena d’oasi de pau que va contracorrent, que fa brillar la poesia, la veu i la paraula, que aposta per la calma, pel gaudi assossegat en un temps de velocitat, de simplicitat, de superficialitat.
El projecte s’ha endut dos premis Laus i això no és altra cosa que la recompensa d’un treball ben fet, amb cura, amor, filosofia de vida i dedicació. Felicitar al mestre Turia per aquesta feina en pro de la poesia i recomanar-vos que us deixeu acaronar per al seva veu hipnòtica i per la màgia de la paraula excelsa.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
De vegades obrir un correu electrònic pot ser un cop de puny a la boda de l’estómac, una maça que et colpeja, t’anorrea, t’inutilitza els sentits i et deixa sense paraules, amb la pell de gallina i el cervell trasbalsat, fora de lloc.
Aquesta tarda n’he obert un del bon amic Josep Forment, editor, juntament amb Gregori Dolz, de la sempre activa i sorprenent Alrevés. Hi deia això:
Des de l’Editorial Alrevés, volem comunicar als nostres amics, autors i col•laboradors la trista notícia de la mort del nostre estimadíssim Josep Forment , a qui tots coneixien ja per la seva trajectòria professional i per la seva inestimable tasca d’editor i traductor, a més d’escriptor. Persona modesta, intel•ligent, lúcida i generosa, volem transmetre el nostre afecte i el nostre dol a la seva família, i plorar amb ella la desaparició d’un company insubstituïble, d’un bon amic, un germà.
La mort no interromp res, Josep
Descansa en pau
”.

Josep Forment

La primera reacció ha sigut pensar en un pare, en un avi, en un tiet, en un familiar, savi i afable com ell que ens deixava per llei de vida, però enfrontar-se al currículum no deixava cap lloc pel dubte.

Josep Forment (Bossòst, 1962), va estudiar Filosofia i Direcció Cinematogràfica,
tot i que va centrar la seva activitat professional en el sector editorial com a
comercial i editor (Ediciones B, La Magrana, El Andén), i sobretot a l’editorial
Alrevés, en la què va treballar des del seu inici. Era un especialista en
Arthur Rimbaud, de qui havia traduït les seves obres completes i diversos
assaigs, Arthur Rimbaud, La belleza del diablo (2009) i Arthur Rimbaud,
Poesía al raso (2011).


No podia ser. Fa tres setmanes vam enregistrar amb ell un dels nous videoblogs que tenia previst publicar aviat, al llarg d’aquest estiu. Com sempre afable, cordial, savi, proper i entusiasta, explicant els èxits, els patiments, els esforços, les alegries i les batalles quotidianes per anar portant a bon port l’editorial Alrevés . Però per damunt de tot se’l veia content, molt feliç, satisfet d’haver canviat una llarga experiència editorial per un repte com el de donar forma a Alrevés, d’haver fet realitat un somni que s’anava fent més sòlid i més real a cada dia que passava, a cada projecte que es concretava.
Em ve a la memòria quan el vaig conèixer. Me’l va presentar el Gregori Dolz. Vam esmorzar en un bar del cor del barri de Gràcia i entre tots dos em van explicar el seu projecte, totes les il•lusions contingudes, totes les esperances, totes les perspectives de futur.
Diuen que la primera impressió és la que val. I aquell dia em va semblar un home savi, amb experiència i amb la dosi equilibrada de seny i de rauxa. Convencent amb la paraula més que imposant les idees, seduint amb la saviesa, amb l’esclat d’il•lusió dels nous camins.
Des d’aquell dia ens hem anat veient amb una certa regularitat, intercanviant correus electrònics referits a la feina editorial, a les novetats, als projectes, al present i al futur. Llegir “La belleza del diablo” va ser confirmar que sota aquella mirada tímida i propera hi havia un estudiós, un erudit capaç d’arribar fins el final. I veure com el seu catàleg es consolidava llibre a llibre va ser la prova definitiva, la demostració pràctica de que allò no era un joc, era una aposta d’alçada i s’hi jugava fort. Va ser el primer convidat del Videoblog, i això, tot i que pot semblar una bestiesa sense importància, per a mi en té en tots els aspectes i probablement vol dir moltes coses de les que es diuen sense paraules. Fa un parell de dies el vaig felicitar per la publicació de “Te quiero porque mes das de comer”, de David Llorente, un d’aquests descobriments que només un editor de raça com ell pot flairar, valorar i editar, tal i com ja havia fet abans amb autors com Víctor del Arbol.

Josep Forment amn Dolors Sàrries i Laura Huerga (Foto: Revista Rambla)

No tinc paraules i sí una presència gèlida i devastada, la sensació d’abandó i de buidor que tens quan perds algú que t’ha donat el bo i millor de la seva ànima, que tot i que no el vegis amb tota la freqüència que desitjaries, saps que hi és, que sempre el tens a l’abast, fidel, afable i disposat.
A partir d’ara, i més que mai, llegir un llibre de Alrevés serà dedicar-li un somriure i un pensament fugaç al Josep, sabent del cert que en cada pàgina hi ha l’alenar del seu esperit, un buf de la seva essència.
Una abraçada, Josep. Fins sempre!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Vídeoblog
Escrit per: Jordi Cervera
Parlem amb Jordi Carrión, finalista del premi Anagrama d’assaig gràcies a l’obra “Librerías”, un recorregut sentit i passional per les llibreries d’arreu del món.

Jordi Carrión - Foto: Efrén Hernández

El Jordi no fa cap viatge sense visitar una llibreria, sense captar les seves essències, la seva història, la seva ànima i el resultat és un llibre viu i carregat de passió.



I també els llibres

Acoloreix la història – Xavier Càliz i Rafael Sospedra – Rafael Dalmau Editor
Ser policia – Joan Miquel Capell – Plataforma Editorial
El ball del somnàmbul – Ricard Ruiz i Àlex Hinojo – Editorial La Galera


Producció – Jordi Muñoz
Imatge – Rafael Márquez
Escenari – Llibreria Altaïr (Barcelona)




Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats