L’escriptor Toni Cotet acaba de guanyar el premi de novel•la juvenil Ciutat de Badalona amb Bressol del basquetbol.
Com és habitual, dos interrogants, els seus motius per escriure i cinc cèntims d’aquest nou llibre que publicarà l’editorial La Galera a finals d’enguany.
Aques és el resultat:





Benvolgut Jordi,

Em preguntes per què escric?

La resposta és una afirmació contundent: escric perquè és una necessitat que em neix de dins i que és del tot incontrolable. Necessito extreure totes les històries que em bullen al cap i que em proporcionen un plaer immens quan veig com neixen, com creixen i com, finalment, esdevenen un relat curt o una novel.la. Tal vegada és una mena d’addicció que mai és del tot satisfeta per la manca de temps per poder crear.
Als matins i tardes m’estic al col.legi Salesians Badalona procurant d’educar, ensenyar i contagiar l’amor cap a la Llengua i la Literatura del nostre país a adolescents i joves de 12 a 16 anys. Després, poder trobar moments de calma en una casa on hi tinc tres joies (l’Arnau, la Sara i l’Oriol) de 9 anys, 5 anys i 16 mesos, que m’absorbeixen tot el temps del món per haver de fer de pare, és molt complicat. Per això escric a batzegades, els pocs moments que es doni la cojuntura de poder-los tenir entretinguts sense que hagin de reclamar el seu pare. I, sobretot, a la nit, quan la calma finalment regna a casa meva i li haig de robar hores a la meva dona i a la son per poder dedicar-me a escriure.
Tot i això, per ara, he tingut la sort d’haver pogut publicar tres novel.les juvenils, en tres anys i en tres editorials diferents: I després de l’ESO, què? Ed Edebé 2006, La Pujada. Ed Baula 2007 i Expropiació indeguda. Ed Barcanova 2008. I, sobretot, la gran alegria d’haver guanyat el Premi de Novel.la juvenil Ciutat de Badalona d’enguany. Amb la novel.la Bressol del Basquetbol.de la qual te’n faig cinc cèntims:





L’Oriol Ros és un noi de 16 anys que juga a les categories inferiors del club de la seva ciutat: La Penya. A causa de la greu lesió del base titular, l’entrenador decideix de fer-lo debutar amb el primer equip.
El jove protagonista començarà a aprendre què significa ser un jugador professional i tindrà la sort de poder gaudir dels consells d’en Marc Serra, el jugador més veterà de la plantilla i tota una institució al club de Badalona, amb qui encetarà una autèntica amistat. També retrobarà una amiga de la seva infantesa: la Cris, amb qui intentarà esbrinar un misteri que plana al damunt de la gent que viu al barri del Gorg Mar (d’on és ella) i que els afecta molt negativament.
Una novel.la amb diversitat de trames que giraran al voltant d’aquest misteri i del món del bàsquet i que aniran confluint i esquitxant a molts protagonistes.
L’obra la publicarà l’editorial La Galera a la tardor de 2009.



Gràcies Toni

Ha mort Baltasar Porcel, una personalitat explossiva i contradictòria i un dels grans escriptors d’aquest país. El seu nom sonava sovint com a candidat al Nobel i això, amic com era, del poder i els honors, l’enorgullia. Més enllà del seu caràcter, capaç de crear amics i enemics radicals, la seva literatura és grandiosa. Té els ingredients per a ser universal, per representar el seu món particular i convertir-lo en general. L’èpica dels llibres de Porcel és la dels grans autors del segle XX i, com sempre passa a casa nostra, si no tinguessim el país desballestat que tenim, l’escriptor d’Andratx seria un referent, un orgull i un mirall.
En qualsevol cas, queda la seva obra, una obra magna, rica, poderosa i carregada de peces imprescindibles.
Com a homenatge, la seva veu llegint l’arrencada de “cada castel i totes les ombres”, el seu últim llibre, premi Sant Joan 2008 i publicat després de vèncer per primera vegada aquest càncer que, finalment, li ha guanyat el combat.

Si seguiu una miqueta el panorama literari de casa nostra sabreu que hi ha llibres que no s’ho mereixen i que, malgrat tot tenen un rebombori mediàtic exagerat i, per contra, d’altres que valen molt la pena passen de puntetes i ningú no els hi regala l’atenció que haurien de tenir.
El nostre país és molt injust i si, a més, tens la bona o la mala sort de guanyar-te les garrofes fent de periodista a l’ostracisme habitual s’hi afegeix un greuge que, amb comptades excepcions encara castiga més els periodistes/escriptors: per una mal aplicada política grupal els mitjans de comunicació (tret d’honroses excepcions) no parlen de coses que tinguin alguna relació amb la competència.




De vegades cal obrir camí i això ens pot fer sentir perduts; observa la bellesa de l’instant i no pateixis, te’n sortiràs

Feta aquesta prèvia, vull fer la introducció d’un molt bon autor i d’un molt bon llibre. El creador és Llort, periodista cultural prou conegut que trobareu al suplement Cultura del diari Avui. El llibre: La imperfecció de les bombolles, una novel•la potent i atractiva que ha publicat Arola Editors.
Com ja és habitual, m’agrada tenir la veu dels protagonistes i, en aquest cas, no podia ser una excepció. Llort ens explica les seves motivacions per escriure, ens parla del seu llibre i, a més, ens proposa una picada d’ullet molt especial. Si seguiu atentament els peus de les fotografies (que podeu llegir deixant el ratolí damunt de les imatges) trobareu un element extra: “Quatre consells per escriure. Manual d’autoajuda comprimit”
Gaudiu-ne i correu a comprar el llibre.

Explicar perquè s’escriu és complicat. Sempre ho és. Entre altres motius perquè és molt fàcil posar-se poètic i quedar ridícul, o grandiloqüent, pedant, o marcar unes distàncies amb el presumpte lector que deixin entendre (voluntàriament o no) que l’escriptor és un ésser superior... Poques vegades l’escriptor és “superior” a la resta de mortals i, quan això passa, és perquè també ho semblaria si fos forner, venedor de núvols, metge o pagès: perquè és la persona qui és valuosa, el fet d’escriure no l’ha convertit en millor.
Ja he donat prou voltes per despistar... Escric perquè m’agrada, em diverteix crear històries, explicar-les d’una manera personal, sobretot personal, tot mirant d’evitar tòpics estilístics i llocs comuns, barrejar gèneres, abocar-hi gotes d’humor. Fa molts anys que escric a la premsa, també he escrit guions de sèries de televisió i llibres infantils, però amb el que més bé m’ho passo encara és escrivint novel•les (aquesta és la cinquena). A més és un repte que, de moment, em ve de gust mirar de superar: que l’última novel•la sempre sigui millor que l’anterior.
Bàsicament, però, escric per mi.




Tot i que al principi et portin de la mà, t’ajudin, deixa’t dur i vola, vola, vola...

“La imperfecció de les bombolles” neix d’una sensació de fàstic, de rebuig del món editorial i el seu entorn. Fa uns 12 anys que treballo en un suplement de cultura. Aquesta experiència m’ha obligat a conviure amb periodistes, crítics, autors, editors..., i m’ha permès conèixer molts tripijocs relacionats amb els premis i amb interessos que no tenen res d’intel•lectual, m’ha ofert una visió polièdrica de l’ego, del gran ego que tenim els uns i els altres.
Com que les obres que conec centrades en aquest tema sempre m’han semblat amables i condescendents, comèdies amb unes intencions de crítica que acaba diluïda, es va gestar dins meu una necessitat cada cop més forta d’explicar la meva percepció de tot plegat. Podria haver estat un assaig cridaner, ple de noms, dades i dates, però volia mantenir el format de novel•la. Volia desmitificar aquest món d’una manera creativa però realista, fent moure els personatges amb sentiments reals i en situacions reals. Res del que hi explico és fals, en el sentit de posar-hi més pa que formatge, d’exagerar.




Quan calgui, has de ser intrèpid, valent, decidit i mullar-te; la satisfacció potser compensarà el risc

I això vaig escriure, una obra amb tres personatges: una autora de “best-sellers” en crisi creativa i de relació de parella, el seu marit, un vividor una mica soca, i l’editora d’ella, ambiciosa i segura de si mateixa. D’aquesta manera assistim a les sessions de preguntes i respostes (o aproximacions) de cada situació, a les diferents maneres de sortir-ne ben parat o d’enfonsar-se una mica més, amb l’important complement de les històries breus, com bombolles de sabó, fràgils i de vol curt, que la protagonista va esbossant com qui dóna cops a cegues per escapar de l’angoixa.
Tot plegat potser sona pretensiós, però és una novel•la distreta pels constants canvis d’escenari i pel ritme del contingut, molt elaborada pel que fa a estructura i estil i que explica una sèrie de situacions que als que les coneixen, poc o molt, els poden interessar per la manera en què estan mostrades, però als que no les saben (i molta gent se sorprèn quan els dius que la majoria de premis literaris són una pantomima, per posar l’exemple més evident i demostrable), també els pot satisfer adonar-se que, tal com deia al principi de tot, això d’escriure no fa superior a ningú, en molts casos aconsegueix l’efecte contrari.




Per malament que vagi tot, sempre has de conservar el somriure, acompanyat del plaer d’un bon vi amb la millor companyia


Gràcies Llort

Una nova aproximació a les mirades brillants i originals dels nostres il•lustradors. En aquesta ocasió és la de l’Esther Burgueño.











Gràcies Esther

Una nova mirada a la galeria de magnífics il•lustradors que viuen i treballen a casa nostra. En aquesta ocasió dues imatges provinents de la màgia de David Arumi que, a més de la pàgina també manté actiu un bloc.












Gràcies David.

El gran Manolo Vázquez Montalbán va nèixer l’any 39 al barri del Raval de Barcelona. Això vol dir que enguany hauria fet 70 anys si no hagués mort l’any 2003 a l’aeroport de Bangkok.





A casa nostra som poc donats a fer justícia, encara que sigui poètica que acaba sent la menys poètica de les justícies. Aquesta frase, que podria ser un diàleg entre Carvalho i Biscuter, dos dels seus fills més cèlebres, és una veritat massa sòlida com per evitar-la. Tinc la sensació no confirmada que les ciutats, les editorials, els editors, les revistes, els restaurants i una llarga corrua d’institucions, empreses i persones que van guanyar molts diners i molta projecció amb la seva obra, haurien de treballar molt més per mantenir viva la seva memòria i la potència espectacular del seu treball, un gruix imponent de material que sovint resulta complicat de trobar.

Més enllà d’aquesta trista sensació d’amnèsia que tothom pateix quan es tracta de ser agraïts i no hi ha una cascada de beneficis evidents i ràpids, la figura de Manolo és la d’un intel•lectual aferrat i compromès amb el seu temps, un home que va passar del Raval a Vallvidrera amb esforç i treball incansable i que, curiosament, es va convertir en un mestre en tots els camps que tocava, que eren molts. Va ser un mestre de periodistes, un mestre dels observadors de la realitat, un mestre de la crònica política i un mestre de fabricants de novel•les negres. Per això es fa estrany que la seva presència no sigui una constant arreu, que els seus llibre s’hagin de cercar per racons i que el nom i l’obra de Vázquez Montalbán no siguin un fil que no es trenqui en cap moment més enllà de les modes o dels rampells editorials. És una personalitat que qualsevol cultura voldria i, per contra, nosaltres que la tenim, l’oblidem amb una facilitat que fa por.

De totes maneres hi ha una cosa molt certa. El millor homenatge és el que se li fa en silenci, el que li ret cada dia la gent que l’estima, la gent que llegeix els seus llibres, que el recorda i que encara el sent viu. I així, de la conjunció d’una persona a qui encara fascinen els seus llibres i de la persona que més l’estima, la seva dona, l’Anna Sallés, n’ha sortit aquest modest homenatge.
Li vaig demanar a l’Anna un petit text per posar al blog, unes lletres que servissin per recordar-lo, per sentir-lo càlid i proper. El resultat, aquí el teniu, és una meravella, un document sincer, íntim i meravellós, un autèntica peça de culte, de les que cal agrair amb tota l’ànima i els sentits i que, a més, ens arriba acompanyat d’algunes fotografies familiars inèdites. Gaudiu-ne, és un regal impagable.





El diumenge 14 de juny, el Manolo hagués fet 70 anys. Fa 5 anys i vuit mesos que va morir i la seva absència, sentimental i intel•lectual, em pesa segurament més ara que en els primers moments posteriors a la seva mort. Costa acceptar la desaparició d’una persona estimada com un fet irreversible. Possiblement no s’arriba a acceptar mai, simplement es conviu amb la nova i dolorosa situació. Tot un projecte de vida queda estroncat i l’esforç per resituar-se a vegades sembla que et sobrepassa.
Per on començar a l’hora d’abordar una aproximació al que va ser viure amb una persona tan complexa com el Manolo? Començaré pels records fent una mica d’història de com ens vàrem conèixer i com vàrem acabar sent una parella que va conviure durant més de quaranta anys. I ho faré d’una manera una mica anàrquica, intercalant records i reflexions.
El vaig conèixer quan encara estudiàvem a la Universitat tots dos , ell romàniques i jo història.. El primer que vaig descobrir és que era un noi molt tímid en la relació directa, però que es transformava quan parlava en públic (en les assemblees de Facultat, en els inacabables debats polítics que teníem els estudiants antifranquistes), llavors es mostrava brillant i segur, sovint irònic , però mai dogmàtic. Ironia i antidogmatisme van ser sempre característiques de la seva trajectòria intel•lectual i de tota la seva producció literària i periodística, juntament amb un sentit constant del compromís amb la gent que ell considerava “els seus”, els perdedors . Vaig adonar-me de seguida que aquesta seguretat es derivava de la seva gran intel•ligència, que li permetia absorbir com una esponja tot el que llegia i observava .No va ser fins que no el vaig conèixer millor que no vaig saber entendre d´on venia la seva timidesa en les relacions personals: venia d’una infància de postguerra molt dura, d’una infància marcada per la repressió política, repressió que va fer del seu pare una persona amargada i esquerpa. La timidesa no la va perdre mai, encara que sembli mentida, donada la gran projecció pública que va adquirir amb els anys i la seva presència en els mitjans de comunicació.
I reprenc els records. D’una manera una mica sorprenent ens vam enamorar. Dic una mica sorprenent perquè ell i jo per orígens familiars, per educació –ell havia estudiat en un col•legi de barri, jo en el Liceu Francès- per tarannà érem molt diferents. I molt aviat vem decidir casar-nos, quan encara ni havíem acabat la carrera ni teníem cap feina estable. A començaments dels anys seixanta l’única manera de marxar a viure amb la teva parella era formalitzant la relació, ja que les convencions familiars- tot i venint tant ell com jo de famílies d’esquerres- pesaven molt.
La vida matrimonial va durar poc: al cap de menys de cinc mesos d´estar casats ens van detenir i vem ser jutjats i condemnats per un consell de guerra sumaríssim .El Manolo llavors ja havia acabat periodisme , mentre que la carrera de Lletres ens va quedar penjada i no la vàrem poder acabar fins a mitjans del 60. Jo vaig estar 6 mesos a la Model i el Manolo, que va ser traslladat a la presó de Lleida, 16. L’estada a la presó va contribuir a la seva maduració intel•lectual. Va tenir molt temps per llegir i per discutir sobre el bé i el mal amb els seus companys d’universitat també empresonats. Allà va escriure “Informe sobre la información” i va gestar el seu primer llibre de poemes i la seva primera novel•la.



Quan va acabar els mesos de condemna,el setembre de 1963, vàrem tornar a Barcelona. Jo m’havia traslladat a viure a Lleida , quan vaig sortir de la Model, per poder veure’l més sovint. Calia començar de nou una relació de convivència i trobar feina. Tot plegat va ser prou difícil. Escriure en algun periòdic era pràcticament impossible per a una persona condemnada per activitats contra el règim.. De fet, no va arribar a una relativa estabilitat professional fins al moment en què va iniciar la col•laboració regular a Triunfo , després de l`èxit i la ressonància que va tenir la “Crónica sentimental de España”, que la revista va publicar el 1969. Des llavors ja no va deixar mai més d’escriure en diaris i publicacions diverses TelexPress, Por Favor, La Calle, Hermano Lobo, El Periódico, El País, Interviu,, Treball, Mundo Obrero, CAU, etc. La llista és inacabable. També escrivia en diverses publicacions europees i llatinoamericanes. Al llarg de la seva vida va escriure milers d’articles, uns remunerats i altres gratuïtament, tal com ha quedat comprovat a través d’una investigació que va dirigir el professor Jaume Guillamet, de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UPF.
S’ha dit sovint que era un treballador incansable. I és cert. Era incansable, però per damunt de tot, jo destacaria la seva immensa capacitat de treball i la seva gran generositat . He pensat moltes vegades que aquesta generositat va contribuir a escurçar la seva vida: estirava massa la corda de la seva salut i de la seva resistència física, sobre tot , a partir de 1994, quan el van operar a cor obert (li van fer tres bypass). A propòsit d’aquesta generositat que alguns semblen haver oblidat, voldria afegir que una de les coses que més fàstic i pena a l’hora m’han provocat és la miserabilitat d´ alguna gent del gremi. La miserabilitat - i la covardia- d’unes quantes persones que van rebre favors d´ell, en forma de pròleg, de presentació d’algun llibre o de recomanació per entrar a col•laborar en algun periòdic..Sortosament, això ha quedat compensat amb escreix per les nombrosíssimes mostres d’afecte de coneguts i desconeguts que encara segueixo rebent ara.
Però tornem als records. A partir de 1974 i, sobre tot, a partir de 1979, quan va guanyar el premi Planeta amb “ Los mares del Sur”, la seva situació professional va canviar ràpidament i també la seva- la nostra -vida. Va començar a viatjar sense parar, per Catalunya, per Espanya, a l’estranger , a ser requerit per opinar sobre política, sobre literatura, sobre la seva obra. Escrivia, viatjava, cuinava. Tenia temps per tot . A pesar de la seva hiperactivitat, mai va tenir un no per escriure un article en una revista de barri o per anar a fer una xerrada en algun institut o en alguna escola d’una barriada popular de Barcelona. O per escriure algun pròleg. En va arribar a escriure tants que jo li deia que l’anomenarien”el prologuista mayor del reino”.
Era una persona amb una cultura vastíssima. La seva biblioteca és una bona mostra de la diversitat de temes que l’interessaven: novel•la, poesia, cinema, filosofia, ciència política, les arts plàstiques. I, naturalment, els esports i ,sobre tot, el futbol. He pensat tantes vegades en aquest anys gloriosos del Barça que ell s’ha perdut! Les dues lligues de Rijkaard, la copa d´Europa del 2006 i “el triplet” d’aquest any. Recordo que en el seu llibre “Una religión en busca de un dios”, diu, en un moment determinat : “A veces pienso, Manolo ¿cuando estés muerto, cómo sabrás lo que ha hecho el Barça? Segur que no s’hagués perdut cap partit, ara, això si, assegut davant de la tele. Els temps en que anava amb mi al futbol van acabar pràcticament a començaments dels noranta, quan el cor li va començar a fallar. Després jo hi vaig seguir anant acompanyada pel meu fill Daniel. Quan es trobava a l’estranger sempre trucava a casa o a la redacció de El País per saber què havia fet el Barça.
Era un gran viatger. A vegades si la feina m’ho permetia, jo l’acompanyava. El seu últim viatge va ser a Austràlia, el setembre del 2003. Malauradament les classes a la Universitat ja començaven i jo em vaig haver de quedar a Barcelona. Dic malauradament perquè sempre he cregut que si hagués estat amb ell no hauria mort sol a Bangkok, sempre he cregut que jo m’hauria adonat que estava molt malament , perquè coneixia els símptomes de quan la seva salut empitjorava, i hagués pogut demanar ajuda mèdica. Dos dies abans de tornar , em va trucar, li vaig preguntar com es trobava i ell em va contestar, com feia sempre de manera indefectible: bien, bien. Però estic segura que era mentida, perquè havia passat molt mal estiu , encara que no havia deixat de treballar en l’últim Carvalho. El cert és que va marxar una mica a contracor, cosa estranya en ell. Uns mesos després de la seva mort, una professora de la Universitat de La Trobe (Victoria, Austràlia) em va dir que havia estat molt brillant en les seves intervencions, però que se’l veia molt fatigat. I va morir a Bangkok, tal com premonitoriament havia anunciat en un dels seus poemes.
Teníem molts projectes que van quedar estroncats per una desaparició tan brutal . Però he de confessar que una de les coses que més dolor em produeixen és que no pugui veure créixer el seu nét i que aquest no pugui conviure amb un avi a qui , no sabem per què, anomenava Ato. Una vegada li van demanar un pròleg per un llibre sobre l’experiència de ser avi i ell el va firmar com Ato Vázquez Montalbán. L´Ato ens ha deixat, però espero que la gent continuï llegint els seus llibres.

Anna Sallés Bonastre





Moltes, moltes gràcies, Anna. I més enllà de la mesquinesa humana d’alguns, dir que hi ha molta gent que encara segueix a la vora del Manolo, sentint-lo i veient-lo com un mestre, com un amic, com una figura insubstituïble.
Ja ho va dir ell a Ciudad “... pero sólo serás libre al llegar a Memoria”.

Tota una delícia, un descobriment. Em passa de tant en tant, un disc d’aquells que m’enganxen i que m’obliguen a repetir-los de manera quasi obsessiva. En aquest cas el regal arriba de Mallorca, es diu Musicogastronomia i és el debut del grup Tiu, el projecte de Tiu Herrero, la filla de la gran Miquela Lladó juntament amb Aníbal Ferrer a la percussió, Jaume Llodrà al contrabaix i Jordi Tugores a les guitarres.




L’edita Blau i és d’una delicadesa absolutament corprenedora i perfecta. És un disc obert, divertit, amb ritme i sensibilitat i respira moltes, moltes coses. D’una banda aires mediterranis, frescor, bones vibracions, alegria encomadissa i ritme que no cansa. També té unes lletres que lliguen la tradició de les Illes, els costums ancestrals que passen de mares a filles i tota la modernitat. Fan picades d’ullet constants a l’actualitat i són capaces de mantenir una qualitat sovint complicada de trobar i, per damunt de tot, atresoren un sentit de l’humor i un punt ironia feta amb ganes de jugar, de compartir complicitats que no és gens habitual d’aconseguir.



La veu de la Tiu és delicada i subtil, acaronadora, vola damunt les notes de la guitarra de Tugores i es fa còmplice, afable i balsàmica, qualitats que tenen molt a veure amb aquest horitzó gastronòmic que s’han marcat per estrenar-se. Costa escollir temes però posats a fer Recepta és una peça que podria ser una gran cançó d’estiu i, atenció especial a Es meus peus, una meravella d’una delicadesa hipnòtica.
No els hi perdeu la pista!

I com a mostra aquí els teniu en directa amb Pamboli

La poeta d’Andorra Teresa Colom acaba de publicar a Pagès un nou llibre de poemes. Es diu On tot es vidre i vindria a ser la confirmació d’una veu poètica poderosa i interessant que ja s’havia començat a concretar en llibres anteriors Com mesos de juny, La temperatura d’uns llavis i Elegies del final conegut. Li he demanat que ens expliqui les seves motivacions a l’hora d’escriure i també unes pinzellades sobre el seu últim llibre. Aquest és el resultat.





Escric per sobreviure, per no tornar-me boja. Potser semblo boja per dir-ho. He escrit des de petita però el meu entorn no li’n donava gaire importància. Vaig estudiar econòmiques i vaig estar més de vuit anys treballant en un banc, en el departament de gestió d’actius.

“Carn morta però fresca;
així no vaig decebre el deure.
Em menjava el temps amb cada hora que esperava que passés
i, amb el temps, la vida”

aquest és un dels poemes de “On tot és vidre” i així em vaig sentir durant tots aquells anys. Fa un temps vaig deixar el banc i ara em dedico a allò que ja feia de petita, escriure.





Si em pregunten, què és la poesia? m’agafo a una anècdota protagonitzada pel Louis Armstrong quan en una entrevista una periodista li va preguntar: “Sr. Armstrong, què és el Jazz?” i ell li va respondre: “Estimada, si ho ha de preguntar és que no ho sabrà mai”. “On tot és vidre” és un llibre que parla de la quotidianitat, però no d’allò que es veu des de fora. De la soledat quotidiana, de la decepció quotidiana, de tenir ganes de fer alguna bestiesa i alegrar-te de no haver-la fet, de saber que mai la faràs i que hauràs de saber mantenir l’equilibri, i aquesta és una càrrega que pesa sobre tots.

Gràcies Teresa.

NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES

Una nova entrada a la nostra particular antologia de poemes d’amor inèdits. I avui una peça singular, el primer poema en català que escriu el poeta Juan López Carrillo. Es diu Colors. Tot un honor.





Em posaràs vermella!
Una amiga


El que més m’agradaria
fóra envoltar-te de mil colors,
com un Arc de Sant Martí,
el més esplèndid Arc de Sant Martí
que hagin vist mai els segles,
que Petrarca, Ausiàs i Garcilaso
quedessin en blanc vora meu,
dolguts perquè el seu temps ha passat,
perquè la veritable glòria literària
és contemplar-te després de la tempesta.

Gràcies Juanito.

Ja fa uns quants dies que podeu trobar a les llibreries Cosecha negra, el segon lliurament de la tetralogia Porta Coeli de Susana Vallejo. I com que ja li vaig demanar les impressions de la primera, he volgut tornar-hi per veure l’evolució i les sensacions que produeix la bona acollida del primer llibre i la publicació del segon. Aquestes són les seves paraules.





"Porta Coeli" es una tetralogía juvenil que relata la historia de un mundo paralelo al nuestro, que cambia para siempre a aquellos que lo visitan. La historia comienza en la Edad Media y terminará en un futuro próximo. Por ello en cada libro los protagonistas son diferentes y la lectura de cada uno de ellos es totalmente independiente. El elemento que permanece en los cuatro libros es precisamente ese mundo paralelo.
La primera parte "Porta Coeli I, la orden de Sta. Ceclina" fue finalista del premio Jaén de literatura juvenil, y la tercera del premio Edebé, lo que la convierte en la única serie fantástica española con tantos reconocimientos.

"Porta Coeli II, Cosecha Negra" es una novela histórica en la que los elementos de tipo fantástico se van introduciendo poco a poco. Aún siendo una segunda parte se puede leer de manera totalmente independiente a "Porta Coeli I, la orden de Sta. Ceclina".
"Cosecha Negra" es una historia más oscura y adulta, en la que los personajes demuestran no ser ni "blancos, ni negros", no hay "buenos ni malos", sino que exhiben una rica gama de matices de gris.
La trama se desarrolla en Toledo en el s. XIV y el protagonista es Enrique, hijo segundo del conde de Rascón y Cornejo, al que el arzobispo confía una misión secreta: investigar las misteriosas desapariciones que sacuden la ciudad y se achacan a los judíos. En el s. XIV Toledo es la cuna de la incipiente ciencia y de todos los saberes prohibidos de la época, donde judíos, árabes y cristianos conviven, la Inquisición está naciendo y la peste negra está apunto de aparecer...
Enrique conocerá a Veridiana, por quien inmediatamente siente una atracción más allá de la razón y que será la llave para entender a dónde han ido a parar los desaparecidos y resolver el enigma.
Pero eso es sólo el principio de una aventura que trata de la ambición, la tentación, los miedos y la valentía, una aventura que cambiará para siempre a los protagonistas y les llevará más allá de este mundo.





La acogida de "Porta Coeli"

"Porta Coeli II, Cosecha Negra" se ha publicado cinco meses después de la primera parte "Porta Coeli I, la orden de Sta. Ceclina" y aún estoy impresionada por la acogida que ha tenido esa primera parte.
"Porta Coeli I, la orden de Sta. Ceclina" ha sido mi primer libro publicado y la gran apuesta de la editorial Edebé para esta temporada. Aún estoy superando la impresión de encontrar "Porta Coeli" en pilas en las grandes librerías, o en las más pequeñitas de pueblos o barrios perdidos.
Escribir siempre ha sido un hobby para mí, y ahora que me lo tomado un poco más "en serio", supone todo un esfuerzo compaginarlo con mi vida profesional y personal. Pero escribir es casi una necesidad fisiológica para mí y las satisfacciones que me proporciona compensan todos esos esfuerzos y sacrificios.
Me han emocionado las respuestas de los lectores de todas las edades. Desde las de los más jóvenes (como una nena de once años que comentaba que le había hecho "sentir nuevos sentimientos") a los mayores (como un jubilado que se sentía totalmente identificado con los personajes).
Cuando un lector me comenta que se ha enganchado al libro, que no podía dejar su lectura y que ha disfrutado con él, me da la impresión que "estoy haciendo justamente lo que debo hacer", ¡y ahora que he empezado, no dejaré de escribir!
En otoño aparecerá "Porta Coeli III, el principio del fin", y ahora estoy en pleno proceso de creación de la cuarta y última parte.
¿Quién se atreve a traspasar la Puerta al otro mundo?

Gràcies Susana