Qui sap, potser em deixo portar per la felicitat de llegir llibres que emocionen de veritat, però gosaria a dir, contravenint l’opinió d’en Mateu, que Hilari de Cara ja té el seu lloc, més enllà dels Ruiz Zafón i de qualsevol altra aportació del mercat comercial.



Ja sé que no consola i que hom, quan escriu, busca la difusió, la crítica, l’oposició i fins i tot l’atac frontal abans que la indiferència, però també és cert que un coneixement reduït tampoc no implica per força un mal coneixement.

Per això coincideixo amb el Mateu (aquí sí) i amb el Sam a l’hora de valorar la poesia d’Hilari de Cara com la “d’un tipus d’immens interès i gran sensibilitat” i també a l’hora de recomanar Bolero (Quaderns Crema 1998) o el més recent Absalom (El Gall 2006).



Som un país estrany on tothom escriu poesia, ben pocs en llegeixen i encara menys la recomanen i la promocionen. Ens deixem enlluernar amb facilitat per la lluïssor dels muntatges comercials i desfilem per Frankfurt com legions de glòria efímera i, per contra, oblidem el suc, la substància i la base de tota literatura, els bons escriptors i els bons llibres.

Sort que encara queden alguns crítics savis i moltes editorials voluntarioses i valentes que fan la feina que haurien de fer els polítics, promoure la bona literatura i facilitar la seva difusió arreu, més enllà de les fotografies, els titulars i aquesta necessitat de crear coses estructures al servei de les persones enlloc de crear-les per aixecar el futur cultural del país.

I ja posats, aquí teniu Hostes, un poema de Postals de cendres.

No els podíem sentir quan venien
enmig del batibull del naixement,de la batalla,
però arribaven, ho duien, eren ells,
sempre havien estat allà dins les naus
estibades, en els ports, en les primeres passes
de la terra primerenca,
sempre amb llinatges nous,
entre l’abundor i l’oblit, com sempre ha estat.

Correus electrònics, telèfons mòbils, noves tecnologies i aquesta capacitat estranya que tenim els humans per oblidar-nos dels afectes trencats per les distancies puntuals, han anat esborrant el costum d’enviar postals, de marcar el record amb fragments acolorits dels llocs que donen sopluig al viatger ocasional i ociós.



Potser per això em fascina la idea de rebre postals edificades sobre les cendres d’un moixó que sempre reneix, que, a més d’anar explicant els itineraris vitals amb els recordatoris puntuals, serveix per marcar fites, persones, llocs, misteris i sensacions d’un poeta intens i viu, marcat pel plaer de la lletra, del rigor i del deliri dels sentiments.



Hilari de Cara, nascut a Melilla i resident a Manacor des de l’any 67, és un d’aquests autors que basteixen el seu edifici literari amb constància i emoció més enllà dels impulsos exteriors.
Ja se sap que a casa nostra, tothom escriu poesia però n’hi ha menys que la llegeixen i per això els poetes acaben sent bestioles marginals que no gaudeixen del favor de les masses enfervorides de seguidors.
De totes maneres, si teniu oportunitat busqueu Postals de cendres, el llibre amb que Hilari de Cara va guanyar el Premi Pollença de poesia 2007 i que ha publicat El Gall Editor dins la col•lecció Trucs i Baldufes.



Aquest és País meu

País meu, desolat, no et conec
sota els meteors silenciosos,
cap nit clar d’estels, ni cap
delicat dibuix de flors de gebre,
t’oculta les ferides, els traus
profunds que t’has obert tu mateix
a la pell i més endins,
a l’ànima, a les venes, al cor,
ja no pots retreure’t ni tan sols
els mals que t’esventren,
els teus t’han tallat la llengua
i ni àguiles ni tan sols voltors
volen ja devorar-te el fetge.

Seguint el mestratge de Joan Margarit, un poema és un equilibri delicat on tot ha de ser al seu lloc. Com a mestre calculador d’estructures, Margarit ha aplicat sempre aquesta tècnica a l’hora de bastir les seves composicions. El poema perfecte, tal i com passa amb les construccions arquitectòniques, ha de tenir de tot i no anar sobrat de res. L’estructura precisa és la que té tots els elements que necessita i res més. Ni li sobra ni li falta el més mínim detall.



I aquest treball de precisió resulta tan complicat i precís de dur a terme en un edifici com en un conjunt de versos. Potser per aquest motiu Margarit a excel•lit en ambdues disciplines. Els poemes de Joan Margarit són prodiguis d’equilibri, de coordinació d’elements, de perfecció absoluta.

Però no us penseu, de la mateixa manera que les obres arquitectòniques no són només una simple i pura qüestió de càlculs, els poemes excel•lents, a més d’aquesta estructura perfectament calculada, han de tenir dos elements que els facin sublims, la bellesa i la capacitat de transmetre sentiments i emocions. I Margarit, el gran mestre, ho té. Agafeu qualsevol poema dels seus i ho comprovareu.



I la millor mostra és precisament això, un dels seus treballs. Aquest Tramvia, del llibre Casa de Misericòrdia és una prova rotunda, un poema concís i concret amb una bellesa corprenedora i una capacitat insòlita per arribar al fons de l’ànima.

S’ha fet de nit. Sota la pluja, els cotxes
tornen als seus garatges. El meu pare
mai no va tornar en cotxe.
Amb sabates de goma i gavardina,
baixava d'un tramvia, dels de ferro
que encara fa soroll al meu cervell.
Tornava sempre i jo no sé tornar
on és la meva filla.

Per tal de fer justícia a la celebració del dia del Llibre, fugir dels allaus mediàtics d’aquesta festa que, segons Jorge Herralde, l’editor d’Anagrama està quasi predestinada a morir d’èxit, un llibre dels que, de ben segur no trobareu per les parades, engreixades de llibres mediàtics, de càtars misteriosos, de manuscrits perduts i de crims incontestables i que, malgrat tot, són dels que es poden assaborir amb calma, amb aquesta proverbial calma illenca que fa justícia al mite de la procedència del seu autor, el poeta de Campos, Joan Perelló.



Es diu Quadern de manobre, va guanyar el premi Josep Maria López-Picó Vila de Vallirana 2006 i l’edita Proa. És buscar les escletxes fondes del paper blanc de l’existència i posar-hi un punt de vida, un polsim de creativitat, de capacitat per entendre i fascinar-se.



Rellegeixes l’essència
i acabes per perdre el punt.
Aboques un altre pic l’opi
i s’asserena la mirada inquieta.
Pàgines i pàgines que no mereixen
el vertigen del teu precipici.
Rellegeixes aquell punt i a part
per comprendre la vida.

Fins ara habitual que les tendes FNAC regalessin llibres als clients per tal de celebrar la diada de Sant Jordi. Enguany l’aposta promocional ha agafat un nou rumb que s’adapta als temps multimèdia que ens han tocat en sort i que, amés, es converteixen en un document especial, carregat de simbologies i d’entitat.
Els compradors d’un mínim de dos llibres rebran un cd a escollir que recull una selecció de poemes de Joan Margarit i de Juan Gelman, en català i castellà, respectivament, recitats pels mateixos autors.



Margarit és un dels grans poetes contemporanis que tenim la gran sort de tenir a l’abast. Un home senzill, savi, que toca de peus a terra i que és capaç de crear uns poemes que, sense falsos artificis, amb tota la grandesa, sovint crua, de la realitat, és capaç de despertar el diàleg profund amb els seus lectors, de portar-nos a reflexionar, a mirar l’entorn amb uns altres ulls. I em temo que aquesta és precisament una de les virtuts de la gran poesia.



Margarit és un poeta dels grans, dels que ens fan millors a cada lectura, un mestre que no decep, que ha fet de la seva veu poètica un bàlsam contra la desesperança, una eina per dibuixar el record i fer-lo més adaptable als neguits de l’ànima, al viure de cada dia.

Haig de confessar sense cap mena de vergonya que Margarit és l’únic poeta que m’ha fet plorar i que hi ha dos poemes especialment que cada vegada que els rellegeixo (i ho faig sovint) m’acaben humitejant els ulls. I no és ni un eufemisme ni una exageració. Un és Tramvia i l’altre aquest Professor Bonaventura Bassegoda.

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se alguna llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.


(5 d’agost del 2001, a les 12 de la nit.)



Per això considero que és un gran encert aquest regal de Fnac que ens permet tenir a l’abast la veu i la intensitat poètica i personal de Joan Margarit. Felicitats.

Descobrir un bon llibre, d’aquells que saps que sempre seran allí, a la vora, a punt per la consulta, per la relectura, és sempre un plaer, un goig impagable. I aquest és el cas de Allà on crema l’herba, el recull de l’obra poètica d’Antoni Vidal Ferrando que ha publicat Edicions del Salobre.



Vidal és un poeta meticulós i carregat de saviesa que s’ha estimat més treballar que no pas moure’s pels ambients per on es mouen molts autors que, de ben segur treballen menys i pitjor i que, per contra, sovint llueixen molt més.
Per sort l’obra de Vidal Ferrando és poderosa, treballada, viva i sense escletxes i tots plegats ens hem de felicitar d’iniciatives com la de la gent del Salobre que ens permet gaudir de tota la seva poesia reunida, un regal suggerent i complicat d’aconseguir de manera individual. Tots els títols del poeta aplegats sota el fum d’aquesta herba que crema amb tota la vivesa del món i que ens omple de bona poesia.

No hi ha dubte que aquest és un primer pas cap a la reivindicació d’un nom que mereix ser conegut arreu, que ha de formar part de la nostra tradició i que, a partir d’ara, sense la dificultat afegida de rastrejar els seus llibres per indrets insospitats, serà molt més fàcil de llegir i, per tant, molt més fàcil d’estimar.

I per si en quedava algun dubte, només cal citar el premi de la crítica Serra d’Or que l’autor a rebut en l’apartat de novel•la per L’illa dels dòlmens.



I dos botons de mostra de la seva poesia

Sàtir, del llibre Bandera blanca del 1994

Tens la sort dels eunucs: la vida t'ofereix
licors exòtics, que després romanen
als teus dits com impossibilitats.
En un vell la luxúria és grotesca,
un credo vulnerable com els somnis d'un orb.
Perquè no acceptes perdre,
vacil•les entre el seny i la claror d'un sàtir
difícil que has pactat amb el teu doble.
Surts a camí a la mort quan dus flors a les coses,
no quan les deixes dites.

I Solstici, de Cap de cantó, del 2004


Les paraules són cérvoles que fugen de la mort
Tenen fred i se'n duen la tarda dins els ulls
Se'n duen instants liles com la mar de Menorca
Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música
Ardents sacerdotesses hi ballaven descalces
Embriagues d'aromes de roser imperial
Des d'un vaixell corsari pensaria els seus besos
Pensaria un rivet de notes d'oboè
A més de laberints les paraules són cérvoles
Beuen aigua dins l'últim batec de la tardor
Esdevenen deesses amb flors a la cintura
Volen créixer com taques de rovell i desfici
Mentre passa el perfil malva-rosa del vent
Passen contrabandistes pels sorrals de l'absència
Som l'amo de la seva tristesa i d'un vell gos
Tot allò que m'espera no té nom a cap mapa

Un bon amic, l’editor, traductor i impulsor de la Casa de l’Est, Albert Lázaro Tinaut m’acaba de fer arribar un llibre d’aquells que resulten quasi introbables, una joia que el tancament de l’editorial que el va editar l’any 2002, va abocar a la foscor inhòspita d’aquest llimb nebulós on viuen els llibres que han deixat de formar part del catàleg cridaner de la prestatgeria de novetats.



És Elegia estonia y otros poemas, del catedràtic de Literatura Comparada de la Universitat de Tartu, l’amic comú, Jüri Talvet, un dels grans poetes contemporanis d’Estonia i el gran impulsor dels estudis de català en aquesta república bàltica d’arrelat sentiment cultural.



Talvet és un poeta d’una contundència visceral, amb una capacitat rotunda per anar a cercar l’essència de les coses, l’epicentre viu del magma vital dels sentiments i, tot i pertànyer a una tradició poètica i vital molt allunyada de la nostra, els seus versos són capaços de fer-nos vibrar, d’enfrontar-nos a la realitat sòlida de la seva ànima, empeltada també de la lírica de poetes com Espriu, Aleixandre o Quevedo, aconseguint una estrany i meravellosa conjunció d’esperits i tradicions.
Aquí en teniu dues mostres, traduïdes per l’Albert Lázaro:

Suponiendo que el polvo no sea más que el polvo del más allá

El cielo es de un azul inusitado
en esta primavera estonia.
(¿Nostalgia del futuro? ¿Buen augurio?)
Las palabras liberan el horizonte
y he aquí que todos somos
muchísimo mejores. Es como si los ataúdes
que flotan sin cesar en el aire de tu ensueño
ya no sirvieran para el mal.
Tampoco para el bien. El polvo
-cualquier polvo- sin embargo
contiene más tristeza
que un cuerpo vivi. Así,
en esta primavera que muestra en Estonia
un cielo tan insólitamente azul,
cualquier desequilibrio en todo aquello
que promete y augura es un reflejo
del más allá, de lo real y lo verdadero.




Lo blasfemo

La libertad es un leviatán
que nunca podrás capturar.
La libertad es un leviatán
que los candados del poder
jamás podrán encerrar.
Fue izada en la torre del Estado,
se airea en la torre del Estado
la cola de la libertad.



Per cert, podreu tenir la oportunitat de veure Jüri Talvet en directe ja que serà un dels poetes convidats de la Setmana de Poesia que se celebrarà ben aviat a Barcelona.

El Consolat de la República de Polònia a Barcelona segueix amb els actes d’homenatge al poeta Zbigniew Herbert en la celebració de l’any Herbert 2008 amb motiu dels 10 anys de la seva mort.



A banda dels actes puntuals, com el concert de jazz Chopin una vegada més que tindrà lloc el 30 d’abril a la sala Luz de Gas de Barcelona, hi ha dues activitats que s’allargaran al llarg de tot l’any i que poden despertar força interès dels lectors i amants de la poesia.
La primera, dirigida molt especialment als estudiants de Filologia Eslava, és un concurs de traducció dels poemes de Herbert; la segona, oberta a tothom, té com a premi un sopar típicament polonès en un restaurant barceloní. Només es tracta d’enviar via e-mail el títol del vostre poema preferit de tota la producció de Herbert. L’adreça és herbert2008@kgbarcelona.org.



I per anar fent boca, aquí teniu la traducció que Xavier Farré va fer del poema El missatge del senyor Cogito:

Vés cap a on anaren aquells al fosc confí
vers el velló d’or del no res el teu darrer premi

vés ben dret enmig dels que van de genollons
enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols

et salvares no pas per viure
et queda poc temps n’has de donar testimoni

sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent
en el recompte definitiu només això té importància

i la teva Ira impotent que sigui com la mar
sempre que sentis la veu dels rebaixats i colpejats

que no t’abandoni la teva germana la Menyspreança
vers els delators els botxins els covards ells guanyaran
aniran al teu enterrament i alleugerits llençaran la terra
mentre el corc escriurà la teva polida biografia

i no els perdonis en realitat no està a les teves mans
perdonar en nom d’aquells que foren traïts a l’alba

para compte tanmateix amb l’orgull innecessari
mira al mirall la teva cara de bufó
repeteix: he estat cridat, és que no n’havia de millors

para compte amb la fredor del cor estima la font del matí
l’ocell de nom desconegut el roure de l’hivern
la llum en un mur l’esplendor del cel
no necessiten pas el teu respir càlid
són aquí per dir: ningú no et consolarà

vetlla quan et faci un senyal la llum a les muntanyes aixeca’t i vés
mentre la sang giri al pit la teva estrella fosca
repeteix antics encantaments de la humanitat rondalles i llegendes
perquè així assoliràs el bé que no assoliràs
repeteix grans paraules repeteix-les insistentment
com els que s’endinsaren al desert i moriren a la sorra

i et regraciaran amb allò que tinguin a mà
amb flagells de riures amb un assassinat a l’abocador

vés perquè només així t’acceptaran al cercle de les calaveres fredes
al cercle dels teus avantpassats: Gilgamesh Hèctor Rotllà
els defensors del regne sense límits i de la ciutat de cendres

Sigues fidel vés

Ja sabeu que aquest país nostre s’està reconvertint a marxes forçades, s’incorpora a la cultura del consum veloç, a l’oblit dels referents i a la desmemòria dels ancestres. Potser per aquest motiu costa força trobar llibres dels que no porten la solapa explicativa que els nomeni “el millor del segle”, el descobriment de l’any”, la millor història de la dècada” i així tot per l’estil.



Més enllà de l’ansietat per vendre, per engrandir les llistes de best-sellers fàcils, es fa complicat rastrejar la pista de llibres intensos, d’aquells que, fins i tot costen d’aconseguir quan són nous. Diuen que Catalunya és terra de poetes i, malgrat aquesta consideració, la poesia rep sovint greus maltractaments per part del sector. Això vol dir que trobar un llibre de l’any 86 pot arribar a ser una aventura que no sempre tingui un final feliç.



Arribats a aquest punt és una gran satisfacció veure que editorials com Edicions del Salobre de Pollença assumeixin reptes d’heroi i publiquin llibres com Allà on crema l’herba, un volum que reuneix tota l’obra poètica que Antoni Vidal Ferrando ha fet entre el 1986 i el 2007.



Vidal Ferrando és un dels grans poetes de casa nostra, un home discret, que ha fugit sempre dels grans aparadors i de la lluïssor fàcil, dedicat només a fer gran literatura, a bastir històries i poemes que deixen marca, que perduren, que aconsegueixen furgar les ànimes, gratar-les i quedar-s’hi per sempre.
La gent del Salobre ens han fet un bon regal. Aprofiteu-lo. Aquest és un poema del volum El brell dels jorns, Premi Ausiàs March, editat per Publicacions de l’Ajuntament de Gandia l’any 1986.

Per abisar-me allà
no necessit butxaques,
ni una mà entendrida que em resguardi
del grec i l’aigualera.
Per enfonsar-me en els abismes del Planeta
en l’enigma inviolable,
en l’estratagema del silenci,
em basta un bol de vi,
la mar i la pregonesa,
fer aiguapoll d’aquest amor
que em segellàreu amb sang
sublimada i perenne.

Segueixo amb el No t’oblido ni quan l’aspra nit s’obre , el disc on Enric Hernàez posa música als poemes de David Castillo. Hi ha de tot, des de balades a rock, passant per recitats i fins i tot alguna peça inèdita com A love supreme. A contracorrent o La fortuna.



Poques vegades tenim la oportunitat d’entrar en un disc on la poesia i la música assoleixin aquestes cotes de comunió directa. Hernàez aconsegueix embolcallar amb les seves composicions aquesta visió urbana i despullada que Castillo té de la vida. El conjunt és memorable. I una vegada més ens toca lamentar que la nostra no sigui una cultura com l’anglosaxona on poetes i músics gaudeixen d’un respecte especial. Si fos així, la unió d'un músic de primera amb un poeta de primera seria motiu de celebració general i el disc seria, sens dubte, un èxit de vendes sense excuses.

Qualsevol peça del disc és una mostra d’aquesta força i d’aquesta contundència absoluta. Una de les cançons, Gran part del temps, és una rotunda versió lliure del clàssic de Bob Dylan, Most of the time, una cançó que el de Minnessota va incloure al disc Oh mercy i que a mans de Castillo i Hernàez agafa una dimensió nova i especial.



Gran part del temps estic centrat
Gran part del temps toco de peus a terra
Puc seguir el camí
Llegir les senyalitzacions
Continuar quan la carretera s’endreça
Em puc espavilar davant els imprevistos
sense adonar-me’n que ella ha marxat
Gran part del temps



Most of the time
I'm clear focused all around,
Most of the time
I can keep both feet on the ground,
I can follow the path, I can read the signs,
Stay right with it, when the road unwinds,
I can handle whatever I stumble upon,
Most of the time