Avui tot és força més fosc. Ens ha deixat el gran, gran Joan Montanyès, el pallasso Monti.





Només acomiadar-te amb un somriure... trist, molt trist, però somriure com correspon a un mestre en l'art de fer riure.

Adéu Joan!

(les imatges són de l'espectacle Somnis, obra de Manel Sala i de la concentració silenciosa realitzada ahir a la Vall d'Hebron treta de la pàgina del seu bon amic i gran actor Jordi Martínez Vendrell)

La novel·la La pilota Japler ha cridat l'atenció de Macarena González que n'ha fet una càlida ressenya a la pàgina web Peques y más.



Més enllà de la satisfacció personal per les seves paraules, és agradable i encoratjador trobar gent que estimi i defensi la literatura infantil d'aquesta manera.

Gràcies Macarena!

Pas a pas, llibre a llibre, la Care Santos s’està convertint en una de les grans autores de casa nostra. Treballa en diferents camps, diversifica els gèneres, però la seva solidesa literària és un valor a l’alça. En aquests temps on és fàcil trobar-te ídols de marbre amb els peus de fang o flors d’un dia, la Care és un acer que es va forjant amb caràcter i rotunditat a mida que passa el temps.
El seu nou llibre és L’aire que respires, una història d’aquestes que li agraden i on pot mostrar tot el seu potencial, les de nissaga, les que no es tanquen en un període concret i que salten del passat al present i del present al passat demostrant que res no es tanca mai del tot, que sempre hi ha punts que queden oberts i que el pas del temps en una teranyina que ho abasta tot i moltes vegades sense que en siguem del tot conscients.



Però, a més d’aquest plantejament global, L’aire que respires és un aire ple de pols, d’aquesta pols de vegades evident i de vegades imperceptible que s’amaga entre les pàgines dels llibres, d’uns llibres que són saviesa però que també són cobdícia. Aquesta història que ens explica la Care és plena d’amor pels llibres i, tal i com passa amb tots els sentiments humans, no hi ha només una única classe d’amor i per això el relat creix, s’enriqueix i es ramifica amb moltes variants d’aquest amor.
Llibres prohibits, desitjats, rebutjats, perduts, retrobats, venuts, comprats, robats. La Care posa la seva creativitat al servei d’una passió i una vegada més se’n surt amb nota molt alta, demostrant de nou que és un dels noms que cal tenir sempre en compte i que no es pot deixar passar cap de les seves novel•les sota risc de penediment etern.
És ella l’encarregada de dibuixar-nos la ruta de L’aire que respires:



TOT DIT
Després de dos mesos d’anar amunt i avall parlant d’una novel•la que has escrit, és difícil dir alguna cosa que no hagis dit encara. Tot i així, miraré de fer-ho, perquè l’espai —i l’amfitrió— s’ho mereix i perquè vull demostrar-me que encara no està tot dit, de L’aire que respires. Ni molt menys.

Em fa molt feliç haver escrit aquesta novel•la. Hi sóc, d’una manera o altre, en totes i cadascuna de les seves pàgines. Hi són algunes de les meves dèries de joveneta (per exemple els poetes romàntics) i algunes de les meves obsessions de persona adulta (per exemple els llibres antics, cars, impossibles d’aconseguir). Hi ha l’escenari de sempre: el de l’honestedat, el de la il•lusió, el de l’amor per cada pedra i cada bri de pols de carrer. És a dir: hi ha Barcelona, però també El Maresme on vaig néixer. Hi ha personatges que convidaria a sopar a casa meva, si pogués i es deixessin. Monsieur Victor Philibert Guillot, per exemple. M’agradaria tenir-hi una conversa sobre la mandra que fa la política i l’haver de tenir una opinió formada i contundent de cada cosa. Però, sobretot, m’agradaria ser amiga —i rebre sovint— el llibreter Àngel Brancaleone i la seva colla de col•legues guillats. M’agradaria participar de les seves guilladures tot i que no m’hi voldrien, perquè sóc una dona. Una dona que llegeix i escriu. Un exemplar exòtic d’una espècie perillosa.

Podria dir que m’ho vaig passar molt bé escrivint aquest llibre, però em penso que això és palès, en llegir-lo. Estic convençuda que aquestes coses s’encomanen en cada paraula. Potser no és tan evident que mai cap història no m’havia obsessionat com aquesta. Fins al punt de no deixar-me dormir, ni fer res més, sinó escriure i escriure hores i més hores, fins a setze al dia.



El cas és que amb aquesta novel•la he entès una cosa que en certa manera ja sospitava: l’obsessió millora les novel•les, les fa més brillants, més de debò, les arrodoneix, les omple de detalls. L’obsessió millora les novel•les però balda els novel•listes, caldria afegir.
Ara, tota farcida d’obsessions i d’aquelles emocions que esmolo sempre que escric, la novel•la ja és dels lectors. M’he adonat que els Brancaleone enamoren fins i tot els homes més eixuts. M’agrada parlar d’ells com si fossin de la família. M’agrada fer que sí amb el cap mentre algú altre opina que son bona gent, o es dol del seu destí, o en canta les virtuts. És com si em parlessin d’algú de la família. I és que els personatges d’aquesta novel•la ja ho són, de la família, però d’una que té milers de persones, a la quan em fa molt feliç pertànyer: la que formem els éssers de ficció, els lectors que en gaudeixen i aquella que un bon dia, si fa no fa per casualitat, se’ls va imaginar. Un luxe de parentela.
I ara em penso que sí, que ja està tot dit, de L’aire que respires. Si més no, per la meva banda. Ara heu d’opinar vosaltres.


Gràcies Care

Encara em dura la felicitat pel resultat d'una feina que em venia molt de gust de fer i que representa tornar a les llibreries els quatre primers (i més personals) llibres de poemes de Joan Perucho. Sota la sang, Aurora per vosaltres, El Mèdium i El país de les meravelles s'apleguen en aquest Joan Perucho. Poesia 1947-1956 que ha publicat Meteora.



Una imatge que guardaré amb afecte amb costat de la vídua de Joan Perucho, Lluïsa Cortés, i dels seus tres fills, Eulàlia, Sofía i Oriol

El periodista Albert Lladó, editor de la Revista de letras, acaba de fer el salt a la novel•la amb La puerta (Afortiori Editorial 2013) després de publicar un llibre de relats, un d’entrevistes i un d’aforismes.
L’Albert aconsegueix que el seu protagonista, a qui la lectura de l’obra fa intuir alguns punts de proximitat amb l’autor, es mogui per la ciutat de Barcelona, convertida una vegada més en escenari vital i en alè d’argument i que es vagi dibuixant un encadenat de postals gens turístiques que, a la vegada que són escenes de la història, aspiren a convertir-se en el pols real de la vida.



Podrien ser fotogrames detallats d’una realitat que s’encomana, que conviden a ser descoberts o visitats de nou i que a mans de l’autor basteixen tot un univers personal, de vegades oníric però sempre d’una solidesa aclaparadora.
L’Albert va dibuixant imatges de vegades càlides i delicades, de vegades d’una contundència rotunda i absoluta, sempre al servei de la construcció d’aquesta història que creix pàgina a pàgina de la mateixa manera en què va creixent la ciutat, a força d’acumular racons, descobriments, lectures i experiències, amb la suma de la mirada minuciosa, el cervell àgil i la descoberta sorprenent.
El mateix Albert, amb aquesta visió d’imatges sòlides i encadenades ens presenta la seva visió personal del llibre:

I
Novela-palimpsesto
Me gustaría pensar que La puerta es un libro que contiene muchos libros adentro. He querido ofrecer al lector una suerte de abanico para que sea él quien escoja su propia novela. Podrá leer, según su opción de lectura, una historia de amor (a una mujer y a una ciudad), un relato de iniciación, una reflexión sobre la pérdida, un homenaje a Jesús Lizano, un acercamiento a los principales símbolos de la masonería, una ruta por los bares modernistas de Barcelona, una lucha entre las divergentes teorías de conocimiento (racionalismo versus empirismo), un guiño a Cortázar y Breton, o simplemente un sitio donde escuchar jazz y recordar a la Nouvelle vague.

II
Cuaderno de notas
El narrador escribe un cuaderno de notas como los que utiliza Bryce Echenique en su díptico Cuadernos de navegación en un sillón Voltaire. Se trata de un ejercicio de memoria (por lo tanto, de construcción, de artificio literario) desde donde trabajar la autoficción. El protagonista se llama Albert Lladó para establecer un juego de acercamiento, verosimilitud, y más tarde de distancia, con el autor.



III
Hermenéutica intuitiva
El protagonista avanza des-velando símbolos y señales, descubrimiento conexiones, como parte de un proceso de búsqueda intuitiva, a partir de coincidencias, nunca como una investigación apriorística. La única brújula posible es la casualidad, fenómeno al que los surrealistas llamarían “azar objetivo”, y que Cortázar rebautizaría como “figuras”. El propio proceso de escritura está lleno de esos encuentros fortuitos (la editora se llama De “La Puerta” y en el bloque de pisos en el que transcurre la acción vivió -lo supimos después- un periodista que escribía en el mismo diario que yo y que se apellidaba igual).

IV
Arquetipo
Blanca, siguiendo arquetipos como La Maga o Nadja, es un genio inspirado e inspirador que funciona como puerta hacia lo maravilloso. El encuentro con la mujer es el auténtico puente que conecta con un mundo distinto al ordinario.

V
Lo periférico
La masonería no es presentada como un lugar secreto desde donde se conspira, sino una forma más que encuentra el protagonista para interpretar conceptos como libertad o igualdad a través del ritual, cuando el lenguaje, gastado, le es insuficiente. La noche también es, entonces, una mirada nueva a la ciudad, que se convierte en mapa y mito. Son maneras de luchar contra la acumulación de inercia, tipos de resistencia ante lo establecido, contra los dogmas, una apuesta por la heterodoxia como paradigma. Leeremos, así, que pasear diferente es pensar diferente.




VI
Literatura potencial
La puerta es un ejercicio de reescritura. La edición primitiva, publicada hace tres años, ha ido modificándose oración a oración como en un ejercicio de OuLiPo (Ouvroir de Littérature Potentielle). El experimento consiste en trabajar la idea extendida de que todo autor siempre está escribiendo el mismo libro. El argumento ya dibujado anteriormente será el escenario y el límite desde el cual, paradójicamente, se rastreen las brechas para la libertad creativa.

VII
Imágenes y premoniciones
Hemos incluido fotografías que ilustran un itinerario. Algunas, ayudan a documentar la atmósfera. Otras, por su situación aleatoria en el libro, funcionan como una especie de premonición. Imágenes que son analepsis o prolepsis. Se convierten, claro, en una parte más del relato.

VIII
Eterno retorno
La estructura es circular, y la primera y segunda parte repiten los nombres de los capítulos en un índice al que hemos llamado “ruleta”. Las referencias a Heráclito o Nietzsche van en este sentido. Deleuze y Guattari, en Mil Mesetas, diferencian dos tipos de tiempo. Por un lado, el Cronos, el tiempo considerado “normal”, el orden, que es mesurable con las medidas estables del reloj. Es el tiempo en el que vive el narrador cuando está escribiendo el cuaderno de notas. Por otro lado, tenemos el Aion, el tiempo que no se puede atrapar, que no es hoy ni mañana, que no tiene territorio, que huye (el pasado que el narrador intenta recrear con su escritura).



IX
Lo Bello y lo Trágico
Las palomas y las cigüeñas, así como otras alegorías más o menos evidentes, ponen en conflicto los opuestos, las apariencias y la confusión entre el territorio de la estética y de la ética.


X
Puertas abiertas
La muerte es una transmutación, un cambio de ciclo que nos devuelve al niño que hemos sido, y zarandea al protagonista, que deambula entre el nihilismo pasivo (agorafobia) y el nihilismo activo (creación).

Gràcies Albert.

Emotiva presentació ahir a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya del llibre Joan Perucho. Poesia 1947-1956. (Meteora 2013)



Una imatge carregada de simbolisme. El presentador, David Castillo i la família Perucho, Lluïsa Cortés i els seus fills, Eulàlia, Sofia i Oriol. Emocionat i emocionant!!!

L’editorial Meteora i la senyora Lluïsa Cortés, vídua de l’escriptor, m’han fet confiança i m’han permès recuperar la poesia iniciàtica de Joan Perucho, els quatre primers llibres en català que va publicar entre el 1947 i el 1956, abans d’un llarg parèntesi dedicat a altres gèneres i també de convertir-se en un autor consagrat i conegut arreu. Sota la sang, Aurora per vosaltres, El Mèdium i El país de les meravelles són quatre peces que marquen allò que serà la seva carrera literària i el seu imaginari íntim i personal.



No cal dir que és un treball que em fa una especial il•lusió per l’afecte que sentia per un dels grans autors de la nostra tradició literària i que em sembla una bona manera d’iniciar la redescoberta enguany que es compliran els 10 anys de la seva desaparició física. La portada és una magnífica il·lustració de l'artista olotí Miquel Plana, desaparegut ara farà un any i que va treballar amb Perucho en una de les seves obres.



El bateig serà aquest dijous a les 7 de la tarda a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya, 37 i la presentació anirà a càrrec del periodista i escriptor David Castillo.

Després d’embadalir-me amb el magnífic i magnètic Lowland, la primera coreografia llarga que Roser López Espinosa presentava al Mercat de les Flors, em van quedar molts interrogants, moltes emocions, moltes sensacions per voler descobrir. Em vaig quedar amb ganes d’explorar les bambolines de l’espectacle, l’ànima de la creació, els camins que porten al punt clau, els dubtes creatius, la conversió de les idees en moviments, dels moviments en històries, de les històries en clímax escènic. I res millor que parlar-ho amb la mateixa Roser que, sens cap dubte, és qui millor coneix tots aquests sentiments que es creuen al darrere de Lowland . I un dia força adient per fer-ho públic pot ser aquest Dia Mundial de la Dansa.
L’espectacle, amb música d’Ilia Mayer i la col•laboració directa de Guy Nader reflecteix la recerca del moviment, en un procés que íntim i subtil que, trasplantat a la dansa, es converteix en un camí complex que val pana esbrinar i resseguir per arribar a comprendre la veritable magnitud de tot el que s’amaga en aquest camí creatiu que hi ha al darrere d’un espectacle on res no és senzill, fàcil ni evident.



“Lowland va arrencar de diferents maneres. Per una banda tenia moltes ganes de treballar certs exercicis de composició”. En aquest sentit i en aquesta línia de treball, la primera escena, l’arrencada de l’espectacle ja representa el primer punt àlgid, el primer impacte al públic. La sorpresa inicial dóna pas a la fixació i després a l’esclat. “Volia treballar una composició minimalista, el tema de les petites variacions. En certa manera ja havia utilitzat aquesta estratègia a The lizard’s skin, tot i que allí estava plantejat d’una manera més intuïtiva mentre que aquí va ser molt més conscient ja que jo, entre altres coses, venia de la retrospectiva de l’Àngels Margarit i també del muntatge Corol•la de Kolbebasar, que era minimalisme pur, una hora comptant en passos de cinc”.
Aquest espectacle li va representar un xoc directe, una manera molt diferent de treballar que ella no havia utilitzat mai d’una manera tan estricta. “Hi va haver alguna cosa que em va fascinar i vaig voler provar cap on ho podia portar jo i d’aquí va néixer la idea de la primera escena, com deconstruir un moviment i com anar-lo muntant de nou”. L’escena permet a l’espectador anar observant i descobrint totes les escenes del moviment d’una en una i després totes en conjunt en una seqüència que magnetitza i que ja predisposa a seguir la resta de l’espectacle amb absoluta devoció. “M’interessava saber com podia organitzar una composició, amb música, un element únic, diferents variacions i portar-ho al límit de manera que es sentís que tot anava canviant però que seguia sent el mateix tema”.
Un altre dels aspectes fonamentals del muntatge que sorprèn per la seva potència visual és el moviment, l’acceleració. “Tenia ganes de treballar amb velocitat i posar-me algun repte físic a nivell d’esport i de resistència, de saltar, d’arribar al punt àlgid, perquè amb les altres peces havia treballat el moviment d’una manera molt específica però amb molta més pausa i aquí tenia ganes d’estamina, de pura resistència física”



I en l’aspecte teòric, un dels punts fonamentals a l’hora de bastir l’espectacle, té molt a veure amb un text de la poeta Chantal Maillard sobre el fet de volar. “M’interessava el tàndem de plaer i esforç i aquestes dues idees van coincidir amb l’època de les migracions dels ocells i vaig començar a sumar-ho tot”.
Es tractava doncs, d’ajuntar les dues interpretacions, els dos conceptes quasi oposats i de mirar de trobar el punt d’equilibri. “D’una banda la concepció minimalista, amb tot el que representa de rigorós i de l’altra la fascinació per un imaginari que denotava llibertat”. I si bé és cert que volar és una vella aspiració humana que sempre associem a la llibertat absoluta també “suposa un esforç titànic dels animals. Volar és una repetició, un moviment que avança, que progressa a base de repetir-se”.
La fascinació de volar i el treball constant són dues idees conceptuals que s’ajunten i que van creixent de manera paral•lela. Superació física i repte amb la idea d’anar quadrant les dues coses. “Jo encara estic aprenent i encara em queda molt per aprendre. Fins ara he treballat per associació. Hi havia tot un mapa conceptual del projecte i també la idea base que tinc quan començo un treball. En aquell moment sempre tinc la sensació que se cap on vull anar, però durant el procés van passant coses que són molt més fortes i màgiques que la primera idea i tot varia”.
En aquest treball concret, partint de la idea de volar van anar sorgint idees com la mecànica, la repetició infinita del moviment de batre les ales i també la idea de dominar l’espai, de planejar, de seguir i de traçar trajectòries. “Es tractava de, sense perdre el contacte amb el terra, suggerir aquestes corbes que dibuixen els ocells i, per altra banda també hi havia la idea del moviment conjunt, dels estols d’ocells, que es belluguen sense xocar, seguint rutes concretes, fixes i a la vegada molt dinàmiques”.
I de fons també la idea del paisatge, de la limitació, de buscar aquest moviment que implica la llibertat mateixa, “treballant els límits físics, amb els braços fixats pels colzes o amb els dos ballarins limitats per una unió de mans i també moltes altres idees que també vam treballar en el decurs del projecte i que s’han quedat al calaix”.
Amb dues línies tan oposades com són la purament física i la molt més espiritual del missatge de volar en llibertat, es tractava de no perdre’s pel camí, de cercar un lloc comú on trobar l’eix de la comunicació, “personalment m’haig de fascinar per poder-li dedicar hores a una idea però, a més, també cal tenir un ingredient extra que fascini a qui ho mira i per això la mirada externa és molt important durant tot el temps de creació”. La Roser, en aquest sentit, compta amb un seguit de gent de confiança que valora els materials i que pot aportar un punt de vista menys implicat, més allunyat del treball interior i, per tant, amb capacitat per aportar aquest ull exterior i crític i per arrodonir la seva pròpia mirada íntima que, a causa de l’alt grau d’implicació amb tots els processos, pot no arribar a ser tot el freda i imparcial que caldria a l’hora de valorar els punts aconseguits aportant, a més, complicitat i rigor.



Un factor bàsic en la manera de treballar de la Roser és el risc, plantejar-se i mirar d’assumir reptes que no sap d’entrada si seran assumibles, allunyant-se del conformisme i de les accions conegudes i repetides per anar cercant la sorpresa, primer la pròpia i després l’aliena. “A cada peça em faig una llista de coses que no he fet mai i que vull intentar. A Lowland em volia posar un repte molt físic. Anar al límit de la meva resistència, mirar de superar les meves pròpies limitacions.”. I més enllà d’això també hi ha una via de comunicació que s’estableix en dos nivells, el resultat global del muntatge però també en els petits detalls que el formen. “Volia descobrir eines noves, un vocabulari concret per a cada gest que sorgís a partir de les improvisacions i s’anés convertint en la projecció d’un imaginari concret”.
I tot i que sigui una obvietat, la seva eina de treball és el cos, un cos que té uns recursos i unes capacitats no sempre conegudes ni explorades que cal descobrir o potenciar. “El cos és ple de paisatges i cal anar-los fent evidents. Si li permets fer-ho, el cos imagina i és capaç de generar melodies pròpies i de moure’s de maneres molt diferents. És tracta, a més, de suggerir sense imitar, no representar res, crear moviments determinats que donin la idea que persegueixes sense copiar-la”.
Una mostra concreta d’aquest plantejament és precisament la idea del pes mort, absolutament contraria al concepte de volar i, per contra, element fonamental a l’hora de presentar aquesta contraposició. Gestos i treball intens per aconseguir que el públic vegi dos ballarins que, acompanyats per la música volen generar la idea de viatge però que en cap moment pretenen ser ocells, aquesta és probablement una de les grandeses. No s’imita res, es suggereix, es transmet la idea però sense còpies impossibles. Lowland es converteix així en una meravellosa suma de potència, d’imaginació, de rigor, de detalls, de suggeriments, de coses mínimes que se sumen per anar-nos transportant cap a una idea sublim, la de volar, aconseguida a base de resumir molta informació prèvia, d’anar depurant tots els elements fins portar-los al punt òptim d’equilibri i d’essència.



En aquest sentit, tot l’entorn es prou despullat com per poder aportar encara més valor i èpica a tot allò que veiem. Una il•luminació mínima i molt ben pensada i treballada, un vestuari pràctic i gens cridaner i una música vitalista i magnètica formen l’eix i el coixí de l’espectacle, el nucli d’aquests materials que parlen, que mostren la seva força i que acaben lligant una globalitat perfecta.
Aquest primer espectacle llarg de Roser López Espinosa és, sens cap dubte, la consolidació d’una carrera artística que promet regalar-nos molts moments inoblidables. Mentre segueixi treballant així, la ballarina i coreògrafa aconseguirà que les papallones a l’estómac que necessita per saber que una idea li funciona es transmetin també als espectadors amb la mateixa intensitat i puresa.



I fora de l’escenari, mentre parla i explica amb passió les seves idees i les seves fórmules de treball, la Roser gesticula, s’atura, pensa, mira l’horitzó, marca camins imaginaris a l’aire amb les mans i la mirada, somriu, captiva i aconsegueix que al seu costat tot sigui una coreografia perfecta. No és d’estranyar, doncs, que aconsegueixi el mateix al cor d’un escenari.

La discogràfica Naive acaba de publicar Tomorrow’s World, el projecte del músic Jean-Benoît Dunckel i la cantant Lou Hayter.
El vídeo So long May Love els hi va servir d’avançament, i ara, amb el disc al carrer, podem gaudir d’aquest Drive.



Electrònica de la que atrapa en una teranyina que es belluga entra la decadència i el ritme. Cortines sonores que fan brillar la veu de la Lou i aconsegueixen una sonoritat impecable i fascinant. Dotze cançons que són dotze demostracions pràctiques de com construir pop amb qualitats magnètiques, electrònica de consum amb tots els ingredients per anar-se convertint en música de culte.

Poc s’ha de dir de Can Fabes, un dels grans restaurants mundials, el primer tres estrelles català i l’essència del pensament d’una personalitat irrepetible, el cuiner Santi Santamaria.



El seu esperit l’han recollit l’Àngels, la seva dona i els seus fills, la Regina i el Pau que mantenen el ritme de la casa mare Can Fabes i, a més han obert al públic un nou espai, Elements 4_12 destinat a obrir la porta de l’alta cuina a nous mercats, a gent més jove, a demostrar que els restaurants d’elit no són només patrimoni de les grans fortunes.
En aquesta línia l’Elements organitza tastets, sessions diverses i ara acaba d’encetar les tertúlies literàries. La primera serà el dissabte dia 27 d’abril i he tingut el gran honor de ser el primer convidat.



Vaig tenir el privilegi de comptar amb el Santi com a col•laborador al programa Catalunya Cultura Literatura, una demostració pràctica de la seva saviesa, la d’una obvietat que no tothom sabia, que era molt més que un cuiner, que era una persona erudita, devorador de llibres i una persona amb uns coneixements que anaven molt més enllà dels fogons. També va acceptar amb tota al generositat del món escriure un apèndix final a la meva novel•la Desig de foc i ara, potser per aquests fets, em correspon l’honor d’obrir aquestes tertúlies de Can Fabes. Si us ve de gust assistir-hi, (el lloc i el menú valen molt la pena) només cal que seguiu l’enllaç i localitzareu tots els detalls.
Serà un gran plaer, sens dubte!