L’editorial de Madrid Gadir acaba de publicar un llibre singular, el Diccionario de cocina d’Alejandro Dumas.
L’autor dels Tres Mosqueters, a més d’un autor prolífic i polèmic (a la seva època ja l’acusaven de tenir una factoria de negres literaris al seu servei) i de ser un veritable creador d’universos plens de fascinació i aventura, va ser un gran gastrònom, un veritable amant de la cuina.



I aquest llibre, poc conegut dins el conjunt de la seva obra, arriba ara en versió castellana d'Elisabeth Falomir Archambault i es converteix en una mena de peculiar diari que posa de manifest els seus coneixements i la seva passió pels fogons.
De fet, moltes de les seves novel•les són plenes de paisatges gastronòmics, de moments de bona taula i ell, net d’un maitre del Duc d’Orleans, personatge curiós i molt lligat a la idea de la saviesa enciclopèdica de la seva època, demostra en aquesta obre que res del que passa al cor d’una cuina li resulta aliè.



Dumas va dir que per conèixer bé l’art de la cuina, ningú millor que un home de lletres, ja que, acostumats a totes les exquisideses, saben apreciar millor que ningú les de la bona taula. Amb aquestes premisses, el diccionari és una joia que parla amb sentit de l’humor, erudició i passió de productes, de plats, d’anècdotes, de curiositats i, és clar, de receptes. Fondue amb ous, sopa de ceba Stanislas, tòfones al xampany, pastís de festucs o púding de poma i panses. Tot un catàleg de delícies que Dumas tracta amb rigor i que no resulta gens passat de moda. Ben mirat fins i tot es podrien agafar com unes memòries gastronòmiques, quasi com el dietari personal d’un dels autors cabdals de la història de les lletres universals. Us agradi la cuina, la bona literatura o ambdues coses, aquest és un llibre que no podeu deixar escapar.

Un nou poema i una imatge del poeta, en aquesta col·laboració del blog amb la Fundació J.V. Foix per tal de recordar els 25 anys de la mort del més gran poeta de casa nostra. Una peça de "Desa aquests llibres al calaix de baix".




ES FEIA FOSC I MIRÀVEM L’ESTESA DE PELLS A CAL BASTER

Ja els fumerols acotxen els jardins;
Les rels, per terra i murs, s’ajoquen al misteri.
Tots dos, efígies de cuir abandonades
A la fosca arenella de la nit,
Cedim, fraterns, a l’hora fraudulosa.
Abrivades, les egües, afolcades,
Nades a l’ombra i a l’ombra nodrides,
Assolen els poblats.
Damunt la pell d’elefant del cel
Els astres obren llurs camins airosos.

Abril de 1928

Ahir a la nit una trobada històrica. Lliurament dels premis Edebé 2012 en categoria infantil a Fernando Lalana amb Parque muerte i en categoria juvenil a César Mallorquí amb La isla de Bowen i aprofitant la celebració dels 20 anys, un moment irrepetible, quasi tots els guanyadors de les vint edicions del guardó. Una imatge única i emotiva.

Roger Olmos i David Aceituno ens presenten un llibre fantàstic, d'aquells carregats de bellesa, de poesia, d'elements subtils i perennes. És Besos que fueron y no fueron, editat per Random House Mondadori.
Aquí teniu dues pàgines i la manera de cuinar un petó, explicada per Madame Bechamel.



…cómo se cocina un beso
(por Madame Bechamel)

Para cocinar un beso hace falta una cocina alegre,
que huela a limpio, cantar un poco.
Que tenga los muebles más o menos ordenados
para que así quepan más sorpresas y desorden, y cajones
secretos que contengan tipos distintos de amor, de mil sabores,
además de frascos, especias orientales, pucheros y cucharas.
¡Ah!, y las ventanas abiertas: algo de aire o mirar
un trozo de cielo favorecen la sensación de libertad.


Escuchad las sartenes mientras fríen,
tenedores y cuchillos que se ríen haciendo esgrima en los morteros,
ollas exprés que silban fuerte cuando el beso ya está listo
para ser dado o recibido:
-¡QUE APROVECHE! –gritan a besucones y besuqueados.
-¡SALUD! –brindan copas y vasos.




Los besos deben ser preferiblemente sinceros y de temporada,
que potencien el sabor y la textura del afecto.
Y para que no quede un beso crudo,
Bechamel pide paciencia,
pues todo a fuego lento gana en sabor y aroma.


Se recomienda un sorbete de limón
para digerir los empachos
que provoca lo cursi y rebozado.
Y para engañar al estómago cuando hay hambre,
se permite picotear de la memoria los besos que alguna vez fueron
y de la imaginación los besos que serán (o tal vez no).

Aquest diumenge, dia 29 de genr, es compleixen 25 anys de la mort d'un dels poetes més singulars i contundents de la nostra literatura, J.V. Foix. La fundació que porta el seu nom organitza un homenatge que val la pena no perdre's. La cita és diumenge, a les 12 del migdia al cementiri de Sarrià. L'acte s'obrirà amb un parlament de Xavier Lloveras i segurà amb una lectura de poemes de Foix a càrrec del públic assistent.



Una ocasió única per formar part de la història i per viure en primera persona un acte irrepetible al voltant de la poesia i l'essència d'un dels grans creadors de la nostra tradició poètica.

Després de la magnífica experiència del Serial Chicken, la primera novel·la europea feta a través de la xarxa Twitter i creada al recer de la BCNegra 2010, va contactar amb mi un estudian italià, interessant en els nous canals de comunicació i el paper de les xarxes socials que volia entrevistar-me per a una tesi. Una part d'aquest treball l'acaba de publicar ara al seu blog Lettere in rete, un lloc que val la pena anar seguint i on apareixa ara aquesta entrada parlant de l'experiència, un tema que, a la velocitat que funciona tot, sembla ja quasi arqueologia tecnològica.



Sigui com sigui, val la pena recordar-ho.

Segueixo amb aquest homenatge a la persona i a l'obra de JV Foix amb la col·laboració de la fundació que porta el nom del poeta. Un poema de "Desa aquests llibres al calaix de baix".




LES CARES MORTES QUEIEN AMB FRESSA DE FULLES,
PERÒ ELS MESTRES D’OBRES NO PLEGAVEN

La dolcesa de viure oculta el Fet,
I es colltorcen les testes moribundes;
Braços segurs basteixen murs extravagants
—I hem esquinçat els cartells que tapen els sostres celestes!
Tots mirem per l’ull de les claraboies
I acotem, agònica, la faç,
I els teus ulls, i els meus ulls, i els vostres,
S’acluquen tendres i temibles en el son.
Si ens donàvem les mans no temeríem
Ni la projecció damunt els guixos
De tantes cares mortes,
Ni l’anar i el tornar sense folga,
Entre aiguamolls, borres i cordes,
Dels mestres d’obres impassibles.

Abril de 1928

Avui, com si fos ahir, es compleixen 5 anys de l’inici d’aquest blog. Un principi erràtic, tremolós i incert, la part personal d’un projecte col•lectiu, icatfm i compartit amb dues persones magnífiques, sàvies i properes, el Claudi Puchades i l’Albert Puig. Ells dos amb art i música respectivament, i jo amb literatura.
Cinc anys han donat per a molt, en intensitat i en moviment. L’Albert segueix amb el seu magnètic Delicatessen i també embarcat en molts projectes musicals d’èxit, el Claudi, treballador rigorós i incansable, segueix actualitzant el seu blog a diari des de la llibertat més absoluta i jo he canviar el sopluig d’icat pel de Catalunya Ràdio i el color vermell del disseny inicial pel negre.
Com sempre m’ha passat no tinc clar res i no sé si aquest aniversari s’ha de celebrar, però per si les mosques, ho farem, que diuen que val més celebrar que lamentar.
I em sembla que la millor celebració que es pot fer és posar-se a recer d’un dels grans creadors de casa nostra. Si m’heu anat seguint sabreu que sento una devoció especial i intensa per dos autors de casa nostra, dos mestres, dos genis, dos monstres de la lletra, Joan Perucho (a qui vaig tenir el privilegi de conèixer personalment i de treballar amb ell en alguns projectes) i J.V.Foix.
I aprofitant que enguany, concretament el 29 de gener, es commemora el 25 aniversari de la mort del poeta, res millor que un poema del mestre, un poema que enceta un camí que es concretarà en un poema i una fotografia de Foix cada setmana. Així, aquest blog serà un homenatge continuat a la feina del poeta en aquest any d’aniversari gràcies, cal dir-ho, a la magnífica col•laboració de la Fundació JV.Foix i a les meravelloses arts de Margarida Trias. A elles dues, a la persona i a la institució, les meves gràcies més sinceres i el reconeixement públic d’una gran feina.




El primer lliurament és aquest poema del llibre Sol i de dol.

Entre negrors veig mil camins oberts
I ulls clucs, de nit, ateny els ports segurs;
Els gels són calds, i res no és confús,
Els cels són blaus i els prats, al lluny, més verds.

Membres lligats, encalç l’indret advers,
I són coixins i flors els rocs més durs;
Sóc a París, i entre ermots, a Lladurs,
Ensems vestit i nu, i en calls incerts.

El real, doncs, què és? Puix que a ple sol
Vaig per canals obscurs; i entre la gent,
En vast desert, perdut. El fadrí mol

Sens gra ni boll, i la passa indolent.
Oberts, els ulls són buits; i on va, què vol,
Ni el cuitós sap. I oposem cor i ment!

La revista Rolling Stone ha fet un curiós experiment. Esborrar de les portades dels discos els músics que hi participaven i que ja han mort.



El resultat és espectacular i força desolador. Poètica de l'adéu.

A la secció d'opinió del diari El Punt-Avui apareix l'article "El bandoler solitari", una reflexió personal sobre l'assumpte Urdargarin. La cosa no tindria més trancendència si no fos per la magnífica il·lustració que l'acompanya.



És un treball fabulós de Pep Duixans, carregat de gràcia, senzillesa, ironia, sentit de l'humor i missatge, una d'aquelles meravelles que sovint trobem als diaris de casa nostra.



Agraïment, homenatge i reverència al bon ofici del Pep!

Felicitats!