Tot i que d’uns anys cap aquí la Barceloneta s’ha convertit en l’epicentre de la novel•la més fosca de Barcelona gràcies a la llibreria Negra i Criminal que des del carrer de la Sal inspira, genera i catalitza iniciatives intenses i amb regust de sang i fetge literari, el cert és que, no cal ni dir-ho, aquest barri barceloní també ofereix altres al•licients que no estan del tot lligats a la lletra impresa.




Un dels aspectes més tradicionals de la zona és precisament la gastronomia, tot un clàssic que ha vist créixer i millorar l’oferta. De fet, una de les incorporacions més reeixides la van protagonitzar fas un temps Francesc Miralles i Àngel Pascual que van ocupar un dels locals del nou mercat municipal, al cor del barri, i el van aprofitar per situar-hi una oferta de doble recorregut. D’una banda, al pis de dalt, el restaurant Lluçanès, guardonat amb una de les prestigioses estrelles Michelín i al pis de baix Els Fogons de la Barceloneta, una proposta singular, econòmica i de gran qualitat que lliga l’altra gastronomia amb el concepte tapes, de plats acurats i mesurats al detall.




En un ambient lluminós i fresc que convida a gaudir del moment, s’imposa el menú degustació, set tapes i dos postres. Propostes com tonyina amb soja, amanida de cigrons amb pesto de sàlvia i nous, bloody mary d’alvocat, foie, o arròs negre es succeeixen amb rapidesa, confegint una màgica aventura de sabors.
Racions tractades amb delicadesa, mesurades i ben treballades que permeten bastir un àpat informal però amb tota la singularitat d’una cuina que funciona i que sap manipular els productes i aconseguir portar-los a cotes importants de qualitat. Una combinació coherent de nivell i senzillesa.




I per arrodonir-ho cal fer esment especial a una de les cambreres, l’Eva, professional, simpàtica, atenta, un d’aquells diamants cada vegada més complicats de trobar en el sempre canviant univers de la restauració. No seria gens exagerat dir que només el seu tracte ja justificaria una visita als Fogons de la Barceloneta. La combinació de la carta i el servei fan que la visita sigui un 10 i que es pugui recomanar amb la boca plena sabent que tots els qui segueixin aquest consell no es sentiran en absolut decebuts, ans al contrari, gaudiran d’un molt bon moment de saviesa gastronòmica a l’abast.




Felicitats!

Si sou habituals d’aquest quadern sabreu que m’agrada de manera especial celebrar el naixement de noves iniciatives editorials i al llarg dels últims mesos, potser per allò que diuen que la crisi és el territori ideal per als emprenedors, es multipliquen els natalicis amb regust de lletra de qualitat.
Un dels que valdrà la pena seguir, la nova criatura de l’editor Fernando Sáenz Hernandez. Després d’una sortida, sembla ser que més aviat abrupta de Calambur, el projecte que va ajudar a fundar i que dirigia, s’ha embarcat en una nova idea que promet regalar-nos moments impagables de satisfacció.




El nom ja té un alt sabor poètic, Libros del Aire i el primer lliurament arriba per la poesia dins al col•lecció Jardín Cerrado. És Vuelo 294 y otros poemas, del mexicà Víctor Manuel Mendiola. La resta de planificació editorial de l’any tampoc no té rebuig. El 15 d’abril Carro de noche, de Ignacio Gómez de Liaño; el 30 de maig Naipes marcados, de Marcos Ricardo Barnatán; el 15 de setembre Antología personal, de Luisa Futoransky i el 15 de novembre Poemas y contrapoemas, de Rafael Argullol.
Davant d’aquest projecte, he demanat al Fernando una petita explicació i aquest és el resultat. Ara a gaudir de la bona poesia i de les iniciatives editorial fetes amb l’ànima.
Els llibres, tot i que tindran una distribució comercial, els podeu aconseguir d’una manera més segura per subscripció directa a librosdelaire@gmail.com




La idea de montar una editorial nueva nace como consecuencia de mi salida de Calambur Editorial el pasado 3 de septiembre. Como socio fundador de Calambur, llevaba ejerciendo labores de dirección en ella durante los últimos veinte años. La salida de Calambur, no fue una iniciativa mía y de la noche a la mañana me quedé sin trabajo y sin actividad. Se impuso entonces la idea y la necesidad de seguir haciendo lo que hacía y me gustaba: editar literatura. Es así como nace Libros del Aire, una editorial pequeña, personal y que se apoya en tres patas comerciales: la suscripción anual, la distribución propia en librerías especializadas y la venta de libro electrónico para descargas en ordenadores, eBooks y móviles. La colección que inaugura la editorial se llama Jardín cerrado y ofrece 5 títulos para 2010, secuenciados a lo largo del año. 4 de los títulos son de poesía. El quinto es de difícil catalogación genérica, y lo hemos denominado como Miscelánea. Los cinco títulos así como la cubierta de uno de ellos los tienes en el correo que te mandé. Para años sucesivos, existe la duda de si Jardín cerrado diversificará su oferta genérica, abriéndose a la narrativa y al ensayo, o se crearán otras colecciones para albergar los géneros distintos de la poesía, que seguiría siendo el asunto de Jardín cerrado.




Para la confección, en tiempo récord, de la colección Jardín cerrado 2010, he contado con la decisiva colaboración de los directores de colección Ilia Galán y Diego ValverdeVillena y con la generosa ayuda y asesoramiento de José Manuel Suárez.
Esto es todo cuanto puedo decir de momento. Espero, esperamos, que este proyecto dure. Lucharemos para que sea viable. Dependerá de que los lectores encuentren nuestra oferta atractiva, literaria y económicamente. Trataremos de llegar a ellos por todos los medios que conocemos, sabiendo las dificultades que hoy existen para hacer llegar determinados libros a sus destinatarios. La labor de los medios sigue siendo, en este sentido, decisiva para las pequeñas editoriales. Iniciativas como la tuya son muy de agradecer y siempre estaremos dispuestos a secundarlas. Por nuestra parte no dejaremos de proporcionar a los medios información puntual de nuestras actividades.


Gràcies Fernando

Des de fa uns mesos venim comprovant que, malgrat tot, la crisi és un bon revulsiu del sector editorial. A l’indubtable patiment general s’hi ha de sumar una bona notícia o, millor dir, un reguitzell de bones noticies, el naixement de nous projectes editorials que sorgeixen amb ganes disposades a guanyar-se el seu espai a base de bones idees i treball sòlid.




En aquesta ocasió és tracta de Juntando Palabras (JP Libros), una editorial nascuda a finals del 2009 amb la idea de dedicar-se de manera preferent a la narrativa, la narrativa història i la novel•la criminal en totes les seves variants, gèneres complicats de gestionar però molt agraïts pel que fa a la recepció del públic .
Autors de casa i traduccions acurades van bastint el corpus del seu catàleg i permeten augurar un futur brillant amb impagables moments de lectura d’alt voltatge.
L’editor de Juntando Palabras, Aniol Rafel ens explica la seva visió personal del projecte i els sentiments que et passen pel cap a l’hora d’arrencar una idea com aquesta.





El primer cop que em vaig posar l’armilla vermella que em distingia com a venedor d’una coneguda llibreria del centre de Barcelona, ara fa uns quants anys, no em podia imaginar que havia fet el primer pas per convertir en realitat un somni: poder viure de i per a la literatura. El camí que va de recomanar lectures als clients i compartir-hi valoracions sobre autors i obres imprescindibles a editar llibres ha estat llarg i polsegós: vaig començar fent informes de lectura per a diverses editorials i he treballat com a corrector, traductor, becari, assistent editorial, editor i, finalment, com a director literari en un projecte nou i apassionant, Juntando Palabras (JP Libros).




Enrere queden un munt d’esforços i d’ensopegades, de desil•lusions i d’alegries, d’aprenentatge i de sorpreses. Però ha valgut la pena, perquè Juntando Palabras ja és una realitat. Una realitat que ens permet, a tot l’equip que en formem part (el Maxi, la Irene, la Montse, el Juan, la Paloma i jo mateix), contribuir al naixement de textos literaris. L’autor considera sovint el llibre com un fill, i a Juntando Palabras ens agrada pensar que, d’alguna manera, nosaltres exercim de llevadora i ajudem que una nova obra arribi al món, és a dir, a les mans i als ulls dels lectors.
Som conscients que ens trobem en un moment difícil, tant per la crisi econòmica (que fa que es destini als llibres cada vegada menys recursos) com per la crisi cultural (una cultura en què altres formes d’oci semblen desplaçar el plaer de la lectura), i no som aliens al fet que, tot i que es llegeix poc, es publica molt, de manera que resta un espai minúscul per a projectes com el nostre. Però som valents i mantenim intacta la il•lusió de compartir les troballes literàries que creiem que mereixen tenir un lloc a les llars dels lectors.
El nostre objectiu és conquerir el cor de les persones, i volem fer-ho amb continguts que, n’estem convençuts, valen la pena, amb edicions cuidades, amb traduccions exquisides, amb un disseny elegant i identificable. Coneixem els nostres límits i sabem les dificultats que haurem d’encarar, però tenim l’esperança de comptar amb la complicitat de tots aquells que continuen creient en els bons llibres, bons llibres com els que escriuen els nostres autors i en els quals nosaltres participem en cos i ànima.




«La màxima aspiració d’un escriptor ha de ser ajuntar paraules que mai abans no hagin estat en contacte.» En aquesta citació de Borges rau l’embrió fundacional de Juntando Palabras. El nostre amor confés per la paraula escrita ens ha dut on som avui, i ens omple d’orgull poder dir que formen o formaran part del nostre catàleg autors com Erik Fosnes Hansen, Kjell Eriksson, Madol Farrés, Su Tong, Vicenç Pagès Jordà, Ketil Bjørnstad, Mónica Sánchez i Charlaine Harris, englobats en tres col•leccions, la criminal (vermella), la narrativa (verda) i la històrica (groga).




Tenim clar qui som i com volem dur a terme la nostra feina, i és per això que ens hem marcat el límit de publicar al voltant d’una vintena de novetats l’any, un nombre raonable que ens permetrà seguir tenint cura dels continguts, de tots i cadascun d’aquests mots que s’enllacen i formen llibres que, després de passar per les nostres mans, fem arribar a les llibreries i, al final, als lectors, que són, sempre, els qui tenen la darrera paraula.


Sort Aniol i moltes gràcies

Nova mirada als treballs dels nostres il•lustradors. Avui ho fem a l’obra d’Ana Villalba, creadora de personatges molts presents en l’imaginari recent dels més petits com és el cas del gos Panxeta (Panchito, en castellà). La seva tasca al voltant de la plastilina és del tot recomanable i la podeu descobrir amb més detall a la seva pàgina web i al seu portafoli.










Gràcies Ana

La mort a sis vint-i-cinc, premi Edebé 2009, segueix regalant-me moments impagables. Trobades amb lectors que donen sentit al fet d’escriure i que permeten mantenir un contacte directe amb els destinataris del llibre i copsar les seves impressions i les seves opinions d’una manera directa i personal. Poques coses hi ha més engrescadores i gratificants que el fet de viure aquesta connexió directa.
I aquí en teniu dues mostres D’una banda una trobada amb el alumnes de batxillerat de la Institució Pere Vergés de Badalona, on vaig tenir la gran sort de compartir un taller de novel•la negra amb Gemma Oliva, de l’Àrea Bàsica Policial de Badalona i de l’altra una reunió quasi espontània amb els integrants del Club de Lectura de la magnífica biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar.










A tots, moltes gràcies

Segona jornada del Club de Lectura de La mort a sis vint-i-cinc dins la BCnegra d'enguany.
Un magnífic reportatge fotogràfic de Jordi Casañas.




















Gràcies a tothom!

Ja fa temps que BCNegra i Xarxa de Biblioteques han posat en marxa un club de lectura juvenil de novel•la negra que coincideix amb la celebració de la Setmana Negra de Barcelona.
Enguany he tingut la gran sort que el llibre escollit sigui La mort a sis vint-i-cinc, premi Edebé 2009 i això em va permetre anar ahir al matí a la sempre impressionat i acollidora Biblioteca Jaume Fuster de la plaça de Lesseps de Barcelona a viure una de les jornades més intenses i divertides que m’ha donat fins ara la vida pública.



Uns dos-cents cinquanta joves dels instituts Príncep de Girona, XXV Olimpíada, Jaume Balmes, Joan Fuster, Anna Gironella de Mundet, Bosch de Montjuïc, Pau Claris, Escola Sadako, Alzina, Congrés i Escola Santa Anna.
Edebé, Biblioteques i la Federació Catalana de Bàsquetbol s’hi ha abocat amb passió i eficàcia (com sempre) i van convertir la sala d’actes de la Jaume Fuster en una pista de bàsquet. M’acompanyava una escorta de veritable luxe, el periodista Pere Ferreres i l’ex-jugador Ferran Martínez, dos monstres que van demostrar amb escreix que la cultura i l’esport no són mons incompatibles, ans al contrari.



Un partit de tres parts, la primera preguntes dels dos convidats, la segona preguntes dels lectors i les lectores que, una vegada més van demostrar que la gent jove fa els “deures” amb dedicació i rigor. (S’ha de dir que tots els participants ho fan de manera voluntària, la qual cosa encara té més mèrit). I la tercera una sèrie de tirs a cistella. Haig de dir, i sense que serveixi de precedent, que vaig encistellar a la primera i em vaig retirar amb dignitat, ja que considero que no cal temptar la sort i que una retirada a temps, al moment més àlgid de la meva carrera esportiva, és una victòria.




La mecànica del club de lectura arrenca del contacte entre l’IMEF, Biblioteques i Edebé amb la complicitat de la Federació. A partir d’aquí entren en acció els instituts, tots els nois i noies que volen llegir el llibre i participar en l’activitat i la Maite Roldán, la dinamitzadora que va pels instituts i organitza els comentaris de lectura, una feina intensa que culmina amb la trobada.



El resultat es va convertir en un matí delirant, dinàmic i amb capacitat per encomanar optimisme i ganes de seguir, un regal en majúscules.
Així doncs un motiu més de felicitat per sumar a la llarga llista que des de fa un any viu aparellada a La mort a sis vint-i-cinc.



Gràcies a tota la gent d’Edebé, fantàstica, professional, entusiasta, lliurada i meravellosa en tot moment. Gràcies també a l’Òscar Carreño, de Biblioteques, a la Federació, a l'Institut Municipal d'Educació, a la biblioteca Jaume Fuster. I gràcies especials al Pere Ferreres i al Ferran Martínez i també, i molt especialment, a la Maite Roldán per aquesta feina complicada però altament satisfactòria. I snes oblidar al Paco Camarasa, instigador (negre) de tota aquesta història
I demà hi tornem amb la resta dels 483 nois i noies que han participat en aquest club de lectura de novel•la negra.



La crònica fotogràfica us donarà una idea molt aproximada de com va anar la cosa. I a manera d’anècdota dir que els organitzadors havien enregistrat un loop de so que reproduïa l’ambient del públic en una final al Madison Square Garden de Nova York, però no va ser necessari, ja que el fragor, el deliri i la cridòria va crear un ambient natural de gran esdeveniment.

La mort a sis vint-i-cinc segueix fent el seu camí i protagonitzarà una emocionant trobada amb els lectors joves sota el marc protector i meravellós de la BCNegra 2010.
Dues cites, els dies 2 i 4 de febrer a les 11 del matí a la Biblioteca Jaume Fuster que es transformarà en una pista de bàsquet gràcies a la col·laboració de la Federació Catalana de Basquetbol, Biblioteques de Barcelona i l'IMEB i la presència rotunda de Ferran Martínez i Pere Ferreres.

Bé, totes les coses bones s’acaben i aquesta no és una excepció. S’acaben de fer públics els veredictes dels Premis Edebé 2010 de literatura infantil i juvenil i no em toca cap més remei que fer com fan les misses destronades i cedir la corona de brillants i el ceptre i deixar el regnat. M’ho he passat tan bé que he intentat que em deixessin vitalici, però no ha colat i ja tinc, en aquest cas concret, successora.
La veritat sigui dita no puc dir altra cosa que meravelles d’Edebé, de tot l’equip de gent, de la que coneixia i de la que he anat coneixent. Tots s’han convertit en personatges familiars, afables i altament professionals que treballen amb il•lusió per un objectiu comú. Ho haig de dir, ha estat un any feliç al seu costat.
Gràcies a tots i a totes per fer-me sentit tan i tan bé, per acollir-me i portar-me com “una miss” de primera en tot moment i en cadascuna de les etapes d’aquest viatge que, de moment es tanca amb una edició en castellà, una en euskera, una en valencià i tres en català.




I ara anem a la noticia, a la feina. Diuen que l’espècie evoluciona i millora i en aquest cas és una gran veritat. Deixo la corona amb una certa pena, però amb una gran satisfacció, la guanyadora d’enguany és una de les grans autores que treballen en aquest país, una autèntica crack, un monstre literari que ha demostrat amb escreix a tot els incrèduls que des de Catalunya es pot fer literatura juvenil de primera i conquerir el món, la Maite Carranza.
La seva trilogia La guerra de les bruixes (El clan de la lloba, El desert de gel i La maledicció de Odí) ha trencat fronteres, ha rebut premis nacionals i internacionals i, sobretot, ha captivat el cor de milers de joves, lectors exigents i preparats.
Ara s’ha endut l’Edebé amb Paraules emmetzinades, una obra que, d’entrada sembla força diferent del que ha fet fins ara i que no fa altra cosa que corroborar que és una autora que no busca els camins fàcils i que assumeix el risc.
Amb el cop calent, l’hi he demanat que ens expliqui que suposa aquest premi per a ella i aquí teniu el resultat.




No sóc una persona que em presenti habitualment als premis. Per això, guanyar el Premi EDEBÉ Juvenil 2010 és una circumstància excepcional que celebro moltíssim.
La novel.la premiada, Paraules emmetzinades, representa una nova aventura literària on exploro una temàtica sòrdida, la dels abusos sexuals, que en una altra circumstància hauria reservat per escriure un guió cinematogràfic.
Per això, precisament, perquè he canviat de gènere i de registre i he escrit una novel.la arriscada, el Premi significa un estímul que m’engresca a continuar experimentant en el camp de la literatura.
No cal dir que el prestigi del premi EDEBÉ, la seva important dotació econòmica i la seva difusió en totes les llengües de l’Estat fan que haver guanyat signifiqui no només una alegria sinó la certesa que l ‘obra tindrà una bona edició, una bona promoció i una bona distribució.
I si a tot això hi afegim que seré “reina per un dia” puc concloure que estic encantada de prendre el relleu al Jordi Cervera que ha deixat el llistó tan alt.
Els escriptors, una mica autistes i associals, també necessitem de banys de multituds per adonar-nos-en que som vius.


Els meus agraïments al Jurat del Premi Juvenil i a l’Editorial EDEBÉ.


Maite Carranza


Gràcies Maite i, de tot cor, moltes, moltes felicitats!




I el premi Edebé 2010 de literatura infantil és per a un repetidor. Rodrigo Muñoz Avia ja se’l va endur l’any 2007 amb Los perfectos després de ser considerat autor revelació d’Alfaguara per la novel•la Psiquiatras, psicólogos y otros enfermos. Ara hi torna amb Mi hermano el genio, demostra que és un autor a tenir molt en compte i que té aquesta singular capacitat d’arribar per igual als més petits i als adults, un ampli espectre valuós i envejable.
Ell també ens regala les seves primeres impressions.




Reincidente

Ganar un premio es algo maravilloso, no hace falta decirlo. El trabajo de escritor es muy solitario y uno está permanentemente expuesto a todo tipo de inseguridades. Así que enviar una novela a un concurso y competir con un montón de gente a ver si por una remota posibilidad suena la flauta, es algo que se afronta con algo de esperanza, por supuesto, pero sobre todo con mucho escepticismo. Y lo que se sale de todos los planes y se convierte en una recompensa increíble es que un buen día, cuando estás peleando en la soledad de tu despacho con la siguiente novela, recibas una llamada para contarte que la flauta ha sonado. En un instante se organiza en tu interior un batiburrillo en el que se mezclan el desconcierto, el orgullo, el agradecimiento y, en mi caso, mucho pudor.
Yo ya gané el Premio Edebé en su categoría infantil en el 2007. Ahora, tres años después, vuelvo a ganarlo, y si digo que ahora me produce más ilusión es porque lo siento. La diferencia es que en esta ocasión sé lo que estoy ganando, sé lo que supone, conozco su dimensión, la honestidad y profesionalidad que envuelve todo en la organización de este premio, y eso me hace valorar y disfrutar más de esta recompensa. Por eso decidí volver a presentarme, porque no estaba dispuesto a que algo tan maravilloso sólo me ocurriera una vez en la vida.
La novela con la que he ganado se titula “Mi hermano el genio”. Cuenta una historia de cierta rivalidad entre una niña normal y un hermano del que todo el mundo dice que es genial. Es la lucha de esta niña por ser algo más que la hermana de un genio, y por ser lo que realmente ella quiere ser, no lo que los demás esperan de ella. Lo que esperan de ella es que sea música, como lo son sus padres y su hermano. Pero a ella lo que le gusta es... ¡jugar al fútbol!

Rodrigo Muñoz Avia



Gràcies Rodrigo. Enhorabona.

Fa anys que el personal relacionat amb el món de lletra dona tombs al concepte best-seller. Els uns defensen, els altres diuen que és una aberració cultural, uns tercers s’ho miren amb enveja i fins i tot n’hi ha que hi passen amb indiferència absoluta, tot i que, no hi ha dubte que avui dia és impossible viure d’espatlles al fenomen que ho envaeix tot i ens bombardeja cada cert temps amb els seus impactes mediàtics.
Doncs bé, David Viñas Piquer, un barceloní del 1968 que és professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona acaba de publicar a l’editorial Ariel El enigma best-seller, una obra singular i carregada de virtuts que intenta capbussar-se en aquest univers peculiar dels fenòmens literaris que salten de les pàgines de cultura a les de societat.




És un llibre profundament recomanable i ple d’elements que el converteixen en necessari. D’entrada analitza la qüestió des d’un punt de vista gens dogmàtic, allunyant-se del que podria ser el punt de pedanteria erudita que no és gens aliena a operacions d’aquest estil. Viñas resulta planer, didàctic, irònic i divertit sense perdre en cap moment la càrrega de profunditat que ha de tenir un treball d’aquestes característiques. Dit d’una altra manera, és un llibre absolutament seriós presentat d’una forma amena i que enganxa. Qui sap, potser el fet d’estudiar i de llegir best-sellers li ha empeltat una part d’aquest estil ràpid i amb grapa que els caracteritza. Així les coses, no seria res estrany (no evito caure en el tòpic) veure el llibre del David convertit en un supervendes.
El llibre no és en absolut una broma. Al darrere hi ha mesos i mesos de llegir, de buscar entrevistes, declaracions, de contrastar, d’estudiar, de cercar detalls i opinions. El resultat és magnífic. Quan acabeu la nova de Dan Brown apunteu-vos a L’enigma best-seller. Val la pena.
I com sempre, aquí teniu les paraules de l’autor en exclusiva.




Et toca fer classe —ets professor, ves— i entres a l’aula amb la idea d’explicar el Formalisme rus. Aquests dies has llegit un parell de best-sellers inevitables —Els pilars de la terra, posem, o El codi Da Vinci— i ho aprofitaràs per exemplificar amb ells certes qüestions narratològiques. No t’oblidaràs, és clar, del Quixot, i de l’Ulisses, no fos cas que algú pensi que la narratologia formalista no és seriosa. Però, què son aquests ulls tan oberts? Què passa? Ho captes de seguida: el Quixot i l’Ulisses els van estudiar a altres assignatures i per això et segueixen, però els altres dos referents, els best-sellers, només els coneixen perquè és impossible no conèixer-los, com a llibres-notícia que van ser en el seu moment. No els han llegit, doncs. Ho comentes després, fora de classe, amb altres professors: et miren de dalt a baix, com la cosa estranya en què t’acabes de convertir en fer entrar a l’aula obres-escombraries. Potser acabes de perdre uns quants amics, fins i tot. Pobre de tu. Encara et queden els editors, però amb un parell de converses et queda ben clar que tampoc no llegeixen best-sellers. Per qui els has pres?




La cosa t’engresca i et poses a estudiar aquest gran misteri que acabes de descobrir: com esdevenen best-sellers aquestes obres si no les llegeix ningú? Sí, ja saps que els més venuts ho són perquè són els més comprats, però no necessàriament els més llegits. Però també saps que això que acabes d’escriure no s’aguanta de cap manera perquè en el cas dels best-sellers és obvi que hi ha molts lectors al darrere; el problema no és: quants són?, sinó: on?




Els busques desesperadament i vas trobant-ne; fins i tot vas trobant-ne molts, però saps que una cosa és que un llibre sigui molt llegit i una altra cosa que es llegeixi massivament i en un temps rècord, que és el que el fa entrar a la llista dels més venuts i mantenir-s'hi durant un temps mai excessivament llarg, però amb unes conseqüències econòmicament envejables. Decididament no et surten els números: aquí llegeixen molts més i se n’amaguen. Has de saber per què. Investigues i ja ho veus tot més clar: resulta que això dels best-sellers no és literatura sinó tota una altra cosa: literatura no literària, literatura kleenex, literatura de gènere estiuenc, etc. Això diuen els qui poden dir-ho, és clar, els qui controlen el camp literari: qui hi entra i qui no. Comences a veure l’interès de la investigació: les lleis que funcionen dins del camp literari i les que funcionen fora són ben diferents. Per això aquests que venen tant i guanyen tants diners generen tanta antipatia dins del camp: perquè, allà dins, el que importa no és el capital econòmic, sinó el capital simbòlic. Tota una altra cosa: el prestigi literari, el gran benefici de què gaudeixen els escriptors consagrats. Els de debò. Pares l’orella i comences a sentir les veus dels protagonistes: polèmiques i més polèmiques. La sociologia literària, de la mà de Pierre Bourdieu, et proporciona les eines per a veure-hi més enllà de les anècdotes i comprens aleshores què passa realment. I mires d’explicar-ho en un llibre que titules L’enigma best-seller perquè t’has adonat que aquest fenomen té una considerable dimensió enigmàtica, donat que no està relacionat només amb qüestions específicament literàries, sinó que hi entren en joc, i s’interrelacionen, molts altres factors (sí, la teoria literària i la crítica, però també la mercadotècnia, la publicitat, els mitjans de comunicació, les editorials, els agents literaris, etc.). T’enfrontes, com pots, a l’enigma d’aquestes obres considerades fenòmens estranys al camp literari, n’examines el procés configuratiu però no acabes d’entendre per què tothom pensa en les mateixes obres quan parlem de best-sellers, perquè no veus que s’assemblin tant entre elles. Et planteges llavors la possible existència d’una lògica genèrica diferent a la purament classificatòria per tal d’oferir una imatge de conjunt de les obres supervendes i la trobes en els avenços de la teoria literària. Quina sort. Ara ja pots parlar de totes alhora. I ara sí veus certes semblances en el procés configuratiu que segueixen. També trobes molts defectes, moltes ingenuïtats, però això t’ho calles; aquest no és el llibre que tu vols fer. Vols descriure un fenomen; no jutjar-lo. De tant en tant se t’escapa alguna valoració, però. Què hi farem.



Fas un bon repàs de la tradició literària per veure de quins gèneres beuen especialment els autors de bets-sellers per acabar conformant autèntics còctels literaris i vas tenint la sensació que l’enigma és cada cop menys enigmàtic. Ingenu. Al final entens molt bé (o t’ho sembla) com aconsegueixen els best-sellers seduir tantíssims lectors, però l’enigma segueix aquí. Intacte. No només no li has tret mèrits a l’autor de best-sellers (però era això el que volies?), sinó que has aconseguit que realment s’entengui quin és el seu gran desafiament, el gran repte, i com és que ell se’n surt mentre altres, pel mateix camí, s’acaben desorientant i al final es perden. S’ha acabat el llibre i tu no estàs tan frustrat com potser et tocaria perquè ara ja et surten els números: ja saps que aquell d’allí, sí, aquell que s’amaga sota la taula, i aquell altre d’allà, aquell que corre i es tapa la cara amb la bufanda per por que el reconeguis, també són lectors de best-sellers. Així que no t’ha calgut seguir buscant lectors perquè al final has entès que el que havies de buscar era una actitud de lectura que pot adoptar qualsevol i que sovint l’adopten molts. Mira que era fàcil tot plegat.


Gràcies David