La majoria d’israelians i també de palestins consideren John Kerry, el secretari d’Estat nord-americà, un bon home, ple de bones i impossibles intencions, com les d’intentar fer reviure el procés de pau, congelat des del setembre de 2010.

Però Kerry s’ha entossudit amb el tema. Ja s’ha reunit set vegades amb el president de l’Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, i unes quantes també amb el primer ministre d’Israel Benjamin Netanyahu. Els ha dit que si d'aquí a dos anys no hi ha un acord, no només ell mateix tirarà la tovallola, sinó que creu que les possibilitats de firmar la pau estaran definitivament mortes. Per això els demana que es posin a treballar.

Avui el govern israelià ha començat a discutir, a porta tancada i sense comunicats oficials, què s’haurà de fer en cas que s’assoleixi un acord amb els palestins. N'hi haurà prou que l’acord l’aprovi el govern, o haurà de ser la població qui el ratifiqui en referèndum? I l’acord haurà de recollir intercanvis de terres amb els palestins a canvi que els més grans assentaments es quedin a Israel?

Ara mateix, els partits que formen la difícil coalició de govern que dirigeix Netanyahu difereixen molt en els objectius, però s’han d’anar acostant. Com deia avui el líder ultranacionalista d’Israel Beitenu, Avigdor Lieberman, soci de coalició de Netanyahu, “el referèndum és la manera de fugir de la presa de decisions, però donaré suport a la consulta si així ho decideix la coalició".

Aquesta possibilitat de fer, o no fer, un referèndum a hores d'ara no es veu factible ni en un futur llunyà. Primer s'han de posar d'acord, palestins i israelians, per fixar una possible data per reiniciar el diàleg, després negociar, i finalment arribar a un acord de pau...

Escridassades per ultraortodoxos i detingudes per la policia, les conegudes com a Dones del Mur insistien cada mes a fer palesa la seva reivindicació: resar i cantar en veu alta a la zona de les dones del Mur de les Lamentacions i portar a sobre el tal·lit, que és un xal que fan servir els homes durant l'oració, i els tefil·lín, que són les filactèries que s'enrotllen al braç els homes i les connecten amb un petit cub al front.

Fins ara això es considerava il·legal, contradictori amb els “costums locals” establerts pels que controlaven la zona, els ultraortodoxos. Però ara el jutge del districte de Jerusalem ha dictaminat que l'actitud de les dones no viola cap costum local ni provoca ningú. Per tant, afegeix el jutge, no està justificat que la policia les detingui, ni tan sols que les interrogui.

Es dóna el cas que el jutge, Moshe Sobel, és religiós ortodox, cosa que atorga encara més valor a la decisió judicial. Aquesta és una gran victòria per a les dones, que coincideix amb la intenció d'ampliar l'espai de prec al Mur de les Lamentacions perquè hi càpiga tothom: espai per als homes, per a les dones i una zona mixta. Els haredins (temorosos de Déu) ja han mostrat la seva disconformitat amb la decisió del tribunal i s'espera que, a partir d'ara, la policia s'hagi de dedicar a interrogar i detenir els que llancin cadires i insultin les dones, normalment un petit grup de haredins, i no les Dones del Mur.

Descomptats els supòsits que Salam Fayyad fos l’home d’Occident, el primer ministre palestí més ben vist pels israelians i un economista prestigiat, i que la seva absència al front del govern deixi sense interlocutor acceptable els Estats Units, són moltes les veus que creuen que hi ha vida després d’ell.

Ahmed Sharif, un estudiant de Polítiques de la universitat palestina d’Al-Quds, em recordava que aquest fet, el de ser l’interlocutor preferit d’Occident, no s’havia traduït en res gaire tangible per als palestins. “Set anys al capdavant del govern i cap avanç en l’autogovern, cap ampliació de la zona sota control palestí, cap concessió israeliana. De què ens ha servit? Potser ara tot quedarà més clar. Potser serà mes fàcil aconseguir la unitat entre Hamas i Al-Fatah (Fayyad era un home rebutjat per Hamas per ser ‘massa pròxim a Occident i a Israel’) i tenir, així, un interlocutor vàlid, fruit de la negociació entre les dues faccions palestines.”

Mario Schnider, professor de Ciències Polítiques de la Universitat Hebrea de Jerusalem, creu que, per negociar amb els israelians, hi ha d’haver un sol interlocutor palestí, i que fins que no s’uneixin Hamas i Al-Fatah, aquest interlocutor no pot ser de confiança, perquè no representa la majoria del poble palestí. “Igual com passa al costat israelià, que hauran de convèncer els nacionalistes religiosos de Casa Jueva, de Naftali Bennett, perquè s’avinguin a negociar amb els palestins. Sense ells el govern no té la majoria.”

Diuen que els nord-americans, de la mà del seu secretari d’Estat, John Kerry, van pressionar el president palestí, Mahmud Abbas, perquè no acceptés la renúncia de Fayyad, però tampoc es van esquinçar les vestidures quan no es va aconseguir. Potser, com diu el professor Schnider, les negociacions han de ser secretes i, potser, ja havien descomptat la dimissió de Fayyad. “Si les negociacions són obertes a la societat i tothom pot opinar, es contaminen”, remarca Schnider, “i no arriben mai a bon port”.

El secretari d’Estat nord-americà ja no és un nen -s’acosta als 70 anys-, però encara se’l veu un home fort. Durant la Pasqua jueva va visitar Israel amb el president Obama, després va tornar pel seu compte i aquest cap de setmana torna a ser aquí. Ell mateix diu que això només és el començament, perquè té la intenció de visitar la zona cada quinze dies fins que trobi la solució que faci tornar a la taula de negociacions els israelians i els palestins.

Alguns comentaristes isrelians li demanen calma. Que s’ho repensi perquè pot acabar decebut. Per què esmerçar forces? Per què Kerry ha de perdre el seu preciós temps, es pregunta l’articulista Hagai Segal. Hillary Clinton ho va entendre de seguida, diu l’analista, i se la va veure poc per aquestes terres. I el president Obama va intentar fer alguna cosa per control remot i va fallar.

A Israel molts pensen que els palestins no estan disposats a negociar i posen exemples: Ehud Barak va oferir la meitat de Jerusalem a Arafat, Olmert es va comprometre amb Abbas a arreglar la qüestió dels refugiats, Sharon va fer sortir tots els colons de Gaza, però tot en va.

Els palestins, en canvi, argumenten que Israel mai ha parlat seriosament de reconèixer l’estat palestí, i mai, tampoc, han ensenyat un sol mapa del territori amb les seves propostes de divisió geogràfica entre un estat i l’altre. I així, diuen, no es pot negociar.

Aquests dies John Kerry es reunirà amb uns i altres. Es diu que podria demanar a Israel l’alliberament dels presoners polítics palestins a canvi que Ramallah es comprometés a no denunciar Israel davant cap organisme internacional. Unes cartes que, a aquestes altures, pocs consideren vàlides i influents.

Què li fa pensar a un home seriós com Kerry que ell pot triomfar on altres han fracassat, recorda Segal. I afegeix que ja és hora que els nord-americans reconeguin els límits del seu poder diplomàtic i deixin d’enganyar. Kerry, acaba l’articulista, té més possibilitats de convertir Pyongyang en Londres que d’aconseguir la pau en aquesta regió terriblement polaritzada.

La setmana que ve, una delegació israeliana visitarà Ankara per concretar l’estat de les noves relacions i quantificar les compensacions promeses als familiars dels nou activistes turcs morts durant l´assalt de l´exèrcit israelià a l´anomenada Flotilla de la Llibertat quan intentava trencar el setge de Gaza. Noves relacions i interessos comuns els mouen; Síria.

El president nord-americà, Barack Obama, ho va deixar tot lligat durant la primera visita oficial al Pròxim Orient. Els països que limiten amb Síria, com Turquia, Israel i Jordània, havien de tenir bones relacions per establir una política comuna de futur en clau siriana. Si finalment es decideixen a atacar o a “ajudar els rebels sirians” en la lluita contra el règim de Bashar al-Assad, cal tenir preparats tots els flancs. A Turquia no li falten ganes d’entrar a Síria; Jordània ja no pot acceptar més refugiats sense posar en perill l’existència del seu estat, i Israel ja està preparant hospitals de campanya per instal•lar-los als ocupats Alts del Golan i posar-se, així, al costat de la majoria.

I els russos què en diuen, de tot plegat? Els grans conspiradors creuen que Rússia ja dóna per perduda la base militar al Mediterrani sirià, l’única que té en aquest mar. Ara estaria apostant per establir-se a Xipre, on, de passada, s’han descobert grans bosses de gas valorades, diuen, en 80.000 milions d’euros.

El col•lapse de Síria tocaria de mort Hezbollah, al Líban, i deixaria sol l’Iran, que entraria en una segona fase d’aquesta acció coordinada, i en la qual s’hi podrien afegir, segur, països árabs sunnites, com Qatar o l’Aràbia Saudita, sempre disposats a aplacar l’enemic xiïta iranià. Fins i tot ja s’hauria posat data a l’atac a l’Iran, entre el juliol i el setembre d’aquest any. I això faria entrar, a canvi, un altre element en joc; la pau entre Israel i Palestina.

El secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, estaria recuperant el pla de pau de l’Aràbia Saudita del 2002, segons el qual els països àrabs reconeixerien Israel a canvi que Tel Aviv reconegui l’estat palestí i firmi la pau amb Ramallah.