12/04/2012: Debat Grass

L'associació d'escriptors israelians va ser de les primeres a pronunciar-se i condemnar el poema de Günter Grass. La carta, la firmava el seu president, sense que aparegués el nom de cap escriptor. Tots els diaris s'han pronunciat, també, sobre el poema de Grass, criticant-lo i condemnant l'autor, uns per anti-semita, altres per mal poeta, altres per descontrolat. Des de José Saramago fins a Roger Waters, deia el diari "Haaretz", no ens resulta estranya la crítica dels artistes i escriptors de tot el món a Israel, però la magnitud de la resposta al poema de Günter Grass és exagerada, comparada amb les condemnes suaus normalment practicades pel govern d'Israel en situacions com aquesta. I continua preguntant-se: ha trencat aquest home de 84 anys el tabú que hi havia a la societat alemanya que no els permetia criticar públicament Israel? S'està Alemanya, finalment, alliberant del compromís adquirit amb el poble jueu seixanta-set anys després de la Segona Guerra Mundial? Dos jueus responen a aquesta pregunta. Shimon Stein, antic ambaixador a Alemanya, diu que no, que no s'ha trencat cap tabú, que ja fa anys que es critiquen accions del govern d'Israel amb les quals els dirigents alemanys no estan d'acord, com els assentaments o el procés de pau amb els palestins. En canvi, Avi Promor, un altre exambaixador a Alemanya, creu que el poema és una seriosa violació del tabú que abrigava el discurs públic alemany sobre Israel i els jueus.
En el poema publicat al "Sueddeutsche Zeitung" i altres diaris del món, Grass condemnava el pla del govern alemany d'entregar un submarí amb capacitat nuclear a Israel i feia una crida a supervisar les instal·lacions nuclears israelianes. Segons Grass, Israel, amb les seves amenaces d'atacar l'Iran, representa un perill per a l'estabilitat mundial. Al diari "Yedioth Ahronoth", aplaudeixen la resposta condemnatòria del primer ministre, Benjamin Netanyahu, i del ministre d'Afers Exteriors, Avigdor Lieberman, i ataquen la del ministre de l'Interior, Eli Yishai, en què va declarar Grass persona no grata a Israel, cosa que diu el diari que ha suposat un seriós perjudici a Israel, tant diplomàticament com moralment. Per cert, Grass ha comparat aquesta prohibició amb la de la policía secreta de l'antiga Alemanya de l'Est, l'Stasi, el director de la qual Erich Mielke li va barrar l'entrada al país.
I l'esquerra sionista on és?, es pregunta el diari. Cap escriptor del seus, continua el "Yedioth", d'aquells que parlen i escriuen fluentment en anglès, ha enviat cap escrit a "The New York Times", com sí que ho fan, en canvi, quan es tracta d'atacar la política d'assentaments jueus a Judea i Samària (els noms bíblics del que nosaltres coneixem com Cisjordània). L'esquerra sionista ha perdut la llengua, ens ha fallat, remata el rotatiu popular israelià. El debat està servit.





Lagarto Juancho ha escrit:
(traduit al castellà per Miguel Sáenz).
LO QUE HAY QUE DECIR
Por qué guardo silencio, demasiado tiempo,
sobre lo que es manifiesto y se utilizaba
en juegos de guerra a cuyo final, supervivientes,
solo acabamos como notas a pie de página.
Es el supuesto derecho a un ataque preventivo
el que podría exterminar al pueblo iraní,
subyugado y conducido al júbilo organizado
por un fanfarrón,
porque en su jurisdicción se sospecha
la fabricación de una bomba atómica.
Pero ¿por qué me prohíbo nombrar
a ese otro país en el que
desde hace años —aunque mantenido en secreto—
se dispone de un creciente potencial nuclear,
fuera de control, ya que
es inaccesible a toda inspección?
El silencio general sobre ese hecho,
al que se ha sometido mi propio silencio,
lo siento como gravosa mentira
y coacción que amenaza castigar
en cuanto no se respeta;
“antisemitismo” se llama la condena.
Ahora, sin embargo, porque mi país,
alcanzado y llamado a capítulo una y otra vez
por crímenes muy propios
sin parangón alguno,
de nuevo y de forma rutinaria, aunque
enseguida calificada de reparación,
va a entregar a Israel otro submarino cuya especialidad
es dirigir ojivas aniquiladoras
hacia donde no se ha probado
la existencia de una sola bomba,
aunque se quiera aportar como prueba el temor…
digo lo que hay que decir.
¿Por qué he callado hasta ahora?
Porque creía que mi origen,
marcado por un estigma imborrable,
me prohibía atribuir ese hecho, como evidente,
al país de Israel, al que estoy unido
y quiero seguir estándolo.
¿Por qué solo ahora lo digo,
envejecido y con mi última tinta:
Israel, potencia nuclear, pone en peligro
una paz mundial ya de por sí quebradiza?
Porque hay que decir
lo que mañana podría ser demasiado tarde,
y porque —suficientemente incriminados como alemanes—
podríamos ser cómplices de un crimen
que es previsible, por lo que nuestra parte de culpa
no podría extinguirse
con ninguna de las excusas habituales.
Lo admito: no sigo callando
porque estoy harto
de la hipocresía de Occidente; cabe esperar además
que muchos se liberen del silencio, exijan
al causante de ese peligro visible que renuncie
al uso de la fuerza e insistan también
en que los gobiernos de ambos países permitan
el control permanente y sin trabas
por una instancia internacional
del potencial nuclear israelí
y de las instalaciones nucleares iraníes.
Solo así podremos ayudar a todos, israelíes y palestinos,
más aún, a todos los seres humanos que en esa región
ocupada por la demencia
viven enemistados codo con codo,
odiándose mutuamente,
y en definitiva también ayudarnos.