Jerusalem s'està convertint en una ciutat molt religiosa, ultradretana i conservadora. La gent jove més rebel, inquieta o trencadora ha d'anar a viure a Tel Aviv o marxar del país. Qualsevol cosa que es faci amb un to una mica progressista es qualificat aquí d'esquerranós i, per tant, de poc assenyat, poc patriòtic i, de retruc, poc sionista.

Però hi ha un lloc que serveix de refugi per a la gent que no accepta aquesta corrent d'intransigència i conservadurisme. Es tracta de la Cinemateca. A més d'oferir una acurada selecció de pel.lícules antigues, les noves menys comercials i cicles d'autor, -aquí per cert vam veure l'oscaritzada "El secreto de sus ojos"-, és el punt de trobada dels laics i de la gent mes oberta de la societat jerusalemita.

La Cinemateca es va atrevir a obrir l'any 1981, anunciant sessions fins i tot pels divendres a la nit i els dissabtes; el període de la setmana més sagrat pels jueus, el Sabbath, durant el qual no es pot negociar amb diners ni començar cap cosa nova. A la Cinemateca van decidir no obrir les taquilles i confiar en que cadascú portés els diners exactes del cost de les entrades, el qual es dipositava en una caixa. La idea va funcionar. Però els fonamentalistes religiosos es van indignar per la profanació del Sabbath i es van plantar davant l'edifici tirant pedres als cinèfils i així impedint-ne l'entrada.

Els fidels clients de la llibertat que suposava la Cinemateca van resistir totes les pressions i van aconseguir finalment mantenir el local obert tota la setmana. Per suposat que pels religiosos encara es tracta d'un lloc sacríleg.

A part de les diferents sales d'exhibició, la Cinemateca té a més un cafè i un restaurant deliciosos, amb una terrassa amb vistes a la muralla de la ciutat vella i una interessant carta amb plats orientals i occientals. La gent aquí s'hi passa hores, gaudint d'aquest refugi de llibertat.

Com cada any, i en fa cinc, desenes de camions carregats amb milers de tones de pomes dels alts del Golan creuen la frontera israeliana en direcció a Síria. Utilitzen el pas de Quneitra, fet servir només pel personal de les Nacions Unides, ja que les relacions entre Síria i Israel són inexistents i no hi ha cap mena de contacte oficial entre els dos països.

Però sí que n’hi ha d’extraoficial. La setmana passada els diaris israelians es despenjaven amb la notícia que els siris havien presentat un nou pla de pau amb Israel segons el qual Síria estaria disposada a considerar la pau i una gradual normalització de les relacions amb Israel si aquest es retirés de la meitat dels alts del Golan. Això es consideraria un primer pas per acabar amb l’estat d’enemistat entre els dos països.

Bones relacions amb Síria suposarien per a Israel, de retruc, una certa tranquil•litat al nord, amb el Líban d’Hezbollah, i també al sud, amb Hamas. Tots dos grups es considera que estan finançats, recolzats i fins i tot dirigits per polítics i diners sirians, més enllà del que pugui arribar de l’Iran.

Però el gallet de la guerra sempre està ben greixat al Pròxim Orient, sobretot a Israel. Tant el defensiu com l’intimidador. La guerra és, diuen aquí, inevitable. Els Estats Units intenten frenar les ganes israelianes d’atacar les bases nuclears de l’Iran; Hamas vol venjar l’assassinat del seu líder, Mahmoud al-Mahbouh, sembla ser a mans dels serveis secrets israelians el mes passat a Dubai, i Hezbollah la del seu cap militar, Imad Mughniyeh. Israel, per la seva banda, anima la flama de la guerra amb decisions que encenen el món àrab, com la de declarar patrimoni jueu llocs sagrats pels musulmans com la Tomba dels Patriarques a Hebron, o les continuades entrades de l’exèrcit a l'esplanada de les mesquites de Jerusalem. Els exabruptes del seu ministre d’Afers Exteriors, Avigdor Lieberman, llancen encara més llenya al foc.

Ara visita la zona el vicepresident nord-americà, Joe Biden. Es diu que ve només amb la intenció de calmar els ànims i refredar els aires de guerra que hi ha a l’escalfat ambient.

Els diaris israelians ja fa temps que fan política-ficció amb el tema de la solució dels dos estats, Israel i Palestina. I ara es pregunten què en serà dels jueus que viuen en assentaments dins de Palestina. Les negociacions entre Mahmud Abbas i Ehud Olmert -el primer ministre israelià anterior- havien començat a posar fil a l'agulla de la divisió del territori. Així, els assentaments jueus més grans a Cisjordània i pròxims a Israel passarien a mans israelianes; a canvi, els palestins es veurien compensats amb terres al sud de Palestina i també a la Franja de Gaza.

Però es calcula que un centenar d'assentaments són dins de Palestina, lluny de les suposades fronteres, i ni els israelians els reclamen ni els palestins els ofereixen com a moneda de canvi. Aquí hi viuen més de cent mil jueus; la majoria són molt radicals, religiosos i sionistes extremistes. Què en serà, d'ells? Se’ls acceptarà com a jueus palestins? Difícil.



Israel i Palestina haurien de poder existir amb minories àrab i jueva als seus territoris, però tants anys de repressió i guerres fan suposar que els que no estan acostumats a ser minoria decidiran emigrar a terres més segures a l'altre costat de la frontera. És creïble, doncs, que hi hagi jueus palestins en un futur. Tant com que hi hagi un estat palestí.

Tant el president palestí, Mahmud Abbas, com el líder de Hamas a Gaza, Ismail Haniyeh, han advertit avui el govern d'Israel i el món sobre la possibilitat d’una guerra religiosa o una nova Intifada si es porta a terme la decisió del gabinet de Benjamin Netanyahu de declarar la tomba de Raquel, a la ciutat cisjordana de Betlem, i la Tomba dels Patriarques, a la també cisjordana Hebron, com a llocs d’herència nacional jueva.

El president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, ha recordat que en aquests moments les relacions amb Israel passen per un moment crític que requereixen una activitat internacional coordinada i intensa. Per començar, diu Abbas, s'ha de frenar la construcció als assentaments jueus en els territoris ocupats, i impedir noves provocacions com la d'afegir aquests dos llocs a la llista de la seva herència. La Tomba dels Patriarques és també un lloc sagrat pels musulmans, que la coneixen per la mesquita d'Ibrahim (nom musulmà d'Abraham).

Des de Gaza la resposta ha estat molt més contundent. El primer ministre de Hamas a la Franja ha cridat els palestins a una nova Intifada com a protesta. Haniyeh recorda que la decisió d'Israel mostra una total falta de respecte a l'equip palestí de negociacions. I que "Jerusalem és nostra, la terra és nostra i Al•là és amb nosaltres".

L'exèrcit israelià controla l'accés a la Tomba dels Patriarques, on descansa Abraham, a Hebron, i també el de la tomba de Raquel, esposa de Jacob, a l'entrada de Betlem. Ahir el govern d'Israel anunciava que tots dos llocs s’inclouran en un pla de conservació de gairebé 80 milions d'euros. Tant els colons jueus que viuen a Hebron com el partit ultraconservador Shas, soci de govern de l'actual executiu, han aplaudit la decisió. "La nostra existència aquí, deia el comunicat del govern, no només depèn de l'exèrcit sinó també de la nostra habilitat per justificar la connexió amb la terra."

A Israel tothom creu que els seus serveis secrets, el Mossad, van assassinar el dirigent de Hamas, Mahmoud al-Mabhouh, el passat 20 de gener a Dubai. Excepte el seu govern, que només ven ambigüitats. El primer a reaccionar ha estat el ministre d'Afers Estrangers, Avigdor Lieberman, el qual deia a la ràdio de l'exèrcit que no entenia perquè es donava per fet que Israel o el Mossad fossin al darrere d’aquest crim i de la utilització il•legal de passaports de ciutadans europeus. I tot seguit afegia la frase clàssica de resposta, de reacció, a les activitats dels seus serveis secrets:

“Israel mai respon, mai confirma, mai nega.”

El gener, quan va ser assassinat Al-Mabhouh, el populista diari “Ma’ariv” deia en portada: “Assumpte tancat”. I un analista de “Yedioth Ahronoth”, un diari molt popular a Israel, afirmava: “Al-Mabhouh està mort i tots els agents que han participat en l’operació han abandonat Dubai sans i estalvis”.

Però ara, en vista de les filtracions i l’actuació de la policia de Dubai, que ha enregistrat tots els agents amb les càmeres del gran germà que controlen tot l'emirat, els mitjans s’han posat, tots, a criticar l’operació.

El diari “Haaretz” demanava ahir, en un editorial, la dimissió del director del Mossad, Meir Dagan. “El que semblava que havia de ser una gran estratègica i exitosa operació s’ha convertit en un fiasco ple d’enormes interrogants”, deia el diari d’esquerres. I es preguntava si l’objectiu justificava el risc d’actuar d’aquesta manera en un país àrab moderat i ensenyar el “modus operandi” dels seus serveis d’intel•ligència. “Valia la pena enemistar-se amb països com Dubai que comparteixen enemic (l’Iran) amb Israel? Estava justificat el mal que s’ha fet a les relacions amb països europeus per l’ús il•legal dels seus passaports per part dels executadors d’Al-Mabhouh?” I com aquestes, moltes preguntes més.

O bé el Mossad ja no és el que era o els altres n’han après molt.