Els haredins, devots de Déu, estan decidits a utilitzar totes les seves forces per impedir que el govern laic i sionista acabi amb els religiosos i imposi les seves lleis. Així pensen desenes de milers d’ultraortodoxos jueus, com el rabí lituà Abraham Leivovitz. Ells diuen que la seva nació existeix des de fa molts anys, que ja eren en aquestes terres quan van arribar els sionistes, i que no en marxaran mai. Però tenen por que les noves polítiques del govern els acabin convertint en una cosa que no són. "Obligar-nos a fer el servei militar per barrejar-nos amb els laics, amb dones soldat, amb músiques del dimoni, volen que serveixi per transformar-nos en éssers menys religiosos i, per tant, que abandonem els estudis sagrats de la Torà. Aquest país ja mai més tornarà a ser el que era." Yehuda Yahimovich s'expressa així en jiddisch i escalfa les masses de haredins que l’escolten. Tant que molts surten amb pedres i pals a enfrontar-se amb els representants del govern que tenen més a prop, la policia. Resultat, deu policies ferits i vuit haredins detinguts.



Més enllà dels fets més o menys violents i reivindicatius, el cert és que Israel està vivint una transformació social important, i la crisi econòmica hi ajuda. El govern és, sí, el més laic dels últims trenta anys, i alguns dels seus nous membres han qualificat de paràsits els haredins, però també hi ha un factor econòmic que els empenta i justifica. “Les retallades han d’arribar a tots els sectors, fins i tot a Defensa”, deia el ministre de Finances, Yair Lapid. Si es toca Defensa, què no es farà amb les subvencions que reben els ultraortodoxos? D’entrada se’ls demana que, per mantenir l’aportació estatal a les escoles religioses, aquestes han de seguir el cos curricular general, cosa que inclou matemàtiques i anglès. Si no, se’ls podria retallar les subvencions fins al 55 per cent.

Els haredins més radicals consideren que se'ls ha declarat la guerra. I ells assenyalen altres “paràsits”: els colons. “Els colons tenen subvencions, paguen menys impostos i el preu del seu habitatge és molt inferior al que es paga a les ciutats d'Israel. Per què ho hem de sufragar entre tots? I si a mi em sembla malament que ocupin terra palestina, a sobre els he de pagar amb els meus diners la seva ocupació?”, demana Mordehai Smuli, membre del partit ultraortodox Shas, ara, per segona vegada en trenta anys, fora del govern.

És un llop! L'has vist? Li dic al Johny, el meu càmera, quan travessem l'immens altiplà dels Alts del Golan en direcció a Katzrin, la població jueva més gran de la zona. I el llop el segueix una guineu, un parell de cérvols, guatlles... Una meravella, el lloc. Llàstima que molts d'aquests animals acaben esclatant pels aires quan trepitgen una dels milers de mines plenes d'explosiu que hi ha enterrades en un gran territori que va des del costat dels Alts del Golan controlat per Israel fins a la tanca electrificada i plena de càmeres, que els separa de Síria.

Tancs pertot arreu, fent soroll i intimidant els foranis amb la seva farragosa presència, perquè els locals hi estan molt acostumats. Formen part del paisatge. Sopem amb quatre habitants d'Ein Ziwan. Ens expliquen que no tenen por, que han passat per situacions molt més complicades i ara ni han obert encara els refugis antiaeris municipals. Encara que les amenaces de Hezbollah, Síria i els palestins que viuen al país veí han pujat molt de to després de l'atac d'Israel a objectius militars sirians a prop de Damasc, ells creuen que Israel està prou preparat militarment per fer-los front i que, si els enemics volen dur a terme una acció potent i propagandística, l'atac no el faran contra el Golan, sinó en un lloc més poblat i interessant, com podria ser Tel Aviv o una altra ciutat del centre d'Israel.

Ells creuen que són les arrels d'Israel a la zona. Que un país o un exèrcit no pot conquerir plenament un territori si no hi ha població seva arrelada al lloc. Asseguren que han escollit viure aquí, amb refugis antiaeris a les cases, per la seva bellesa, la tranquil•litat -sí, la tranquil•litat de la zona!-, i també per desenvolupar el seu sionisme que els guia a poblar una terra que és estratègica per a Israel, plena de verdes muntanyes, vida sana i aigua pertot arreu.

La majoria d’israelians i també de palestins consideren John Kerry, el secretari d’Estat nord-americà, un bon home, ple de bones i impossibles intencions, com les d’intentar fer reviure el procés de pau, congelat des del setembre de 2010.

Però Kerry s’ha entossudit amb el tema. Ja s’ha reunit set vegades amb el president de l’Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, i unes quantes també amb el primer ministre d’Israel Benjamin Netanyahu. Els ha dit que si d'aquí a dos anys no hi ha un acord, no només ell mateix tirarà la tovallola, sinó que creu que les possibilitats de firmar la pau estaran definitivament mortes. Per això els demana que es posin a treballar.

Avui el govern israelià ha començat a discutir, a porta tancada i sense comunicats oficials, què s’haurà de fer en cas que s’assoleixi un acord amb els palestins. N'hi haurà prou que l’acord l’aprovi el govern, o haurà de ser la població qui el ratifiqui en referèndum? I l’acord haurà de recollir intercanvis de terres amb els palestins a canvi que els més grans assentaments es quedin a Israel?

Ara mateix, els partits que formen la difícil coalició de govern que dirigeix Netanyahu difereixen molt en els objectius, però s’han d’anar acostant. Com deia avui el líder ultranacionalista d’Israel Beitenu, Avigdor Lieberman, soci de coalició de Netanyahu, “el referèndum és la manera de fugir de la presa de decisions, però donaré suport a la consulta si així ho decideix la coalició".

Aquesta possibilitat de fer, o no fer, un referèndum a hores d'ara no es veu factible ni en un futur llunyà. Primer s'han de posar d'acord, palestins i israelians, per fixar una possible data per reiniciar el diàleg, després negociar, i finalment arribar a un acord de pau...

Escridassades per ultraortodoxos i detingudes per la policia, les conegudes com a Dones del Mur insistien cada mes a fer palesa la seva reivindicació: resar i cantar en veu alta a la zona de les dones del Mur de les Lamentacions i portar a sobre el tal·lit, que és un xal que fan servir els homes durant l'oració, i els tefil·lín, que són les filactèries que s'enrotllen al braç els homes i les connecten amb un petit cub al front.

Fins ara això es considerava il·legal, contradictori amb els “costums locals” establerts pels que controlaven la zona, els ultraortodoxos. Però ara el jutge del districte de Jerusalem ha dictaminat que l'actitud de les dones no viola cap costum local ni provoca ningú. Per tant, afegeix el jutge, no està justificat que la policia les detingui, ni tan sols que les interrogui.

Es dóna el cas que el jutge, Moshe Sobel, és religiós ortodox, cosa que atorga encara més valor a la decisió judicial. Aquesta és una gran victòria per a les dones, que coincideix amb la intenció d'ampliar l'espai de prec al Mur de les Lamentacions perquè hi càpiga tothom: espai per als homes, per a les dones i una zona mixta. Els haredins (temorosos de Déu) ja han mostrat la seva disconformitat amb la decisió del tribunal i s'espera que, a partir d'ara, la policia s'hagi de dedicar a interrogar i detenir els que llancin cadires i insultin les dones, normalment un petit grup de haredins, i no les Dones del Mur.

Descomptats els supòsits que Salam Fayyad fos l’home d’Occident, el primer ministre palestí més ben vist pels israelians i un economista prestigiat, i que la seva absència al front del govern deixi sense interlocutor acceptable els Estats Units, són moltes les veus que creuen que hi ha vida després d’ell.

Ahmed Sharif, un estudiant de Polítiques de la universitat palestina d’Al-Quds, em recordava que aquest fet, el de ser l’interlocutor preferit d’Occident, no s’havia traduït en res gaire tangible per als palestins. “Set anys al capdavant del govern i cap avanç en l’autogovern, cap ampliació de la zona sota control palestí, cap concessió israeliana. De què ens ha servit? Potser ara tot quedarà més clar. Potser serà mes fàcil aconseguir la unitat entre Hamas i Al-Fatah (Fayyad era un home rebutjat per Hamas per ser ‘massa pròxim a Occident i a Israel’) i tenir, així, un interlocutor vàlid, fruit de la negociació entre les dues faccions palestines.”

Mario Schnider, professor de Ciències Polítiques de la Universitat Hebrea de Jerusalem, creu que, per negociar amb els israelians, hi ha d’haver un sol interlocutor palestí, i que fins que no s’uneixin Hamas i Al-Fatah, aquest interlocutor no pot ser de confiança, perquè no representa la majoria del poble palestí. “Igual com passa al costat israelià, que hauran de convèncer els nacionalistes religiosos de Casa Jueva, de Naftali Bennett, perquè s’avinguin a negociar amb els palestins. Sense ells el govern no té la majoria.”

Diuen que els nord-americans, de la mà del seu secretari d’Estat, John Kerry, van pressionar el president palestí, Mahmud Abbas, perquè no acceptés la renúncia de Fayyad, però tampoc es van esquinçar les vestidures quan no es va aconseguir. Potser, com diu el professor Schnider, les negociacions han de ser secretes i, potser, ja havien descomptat la dimissió de Fayyad. “Si les negociacions són obertes a la societat i tothom pot opinar, es contaminen”, remarca Schnider, “i no arriben mai a bon port”.