El líder polític de Hamas, Khaled Meshaal, i els seus col·laboradors més pròxims a Síria han abandonat el quarter general de l'organització, situat a Damasc. Després de més de deu mesos d’aixecament popular contra el règim del president sirià, Bashar al-Assad, la situació s’ha tornat força insegura, tant per a ell com per a les visites que abans rebia i ara ja no vénen. I on anirà ara la cúpula política de Hamas? Algunes fonts asseguren que a Qatar, curiosament el país àrab més crític amb Síria, que fins i tot havia demanat una intervenció de la Lliga Àrab en aquest país. No poden anar a Gaza perquè tenen por que Israel els posi a la diana dels seus objectius militars.



Però potser el politburó de Hamas que s’instal·li a Qatar ja no estarà dirigit per Meshaal. La setmana passada va anunciar que no es presentaria a la reelecció, encara que els alts dirigents del partit li demanen que continuï. Es diu que el primer ministre de Hamas a Gaza, Ismail Haniyeh, podria substituir-lo. Precisament Haniyeh té previst viatjar a l’Iran els pròxims dies per aclarir amb els aiatol·làs què passa amb els gairebé 300 milions de dòlars que aquest país acostumava a enviar anualment a Gaza i que ara, després que s'ha considerat Hamas poc fidel al president sirià, ja no arriben.

Problemes i més problemes. Hamas ha intentat també acostar-se als egipcis Germans Musulmans, guanyadors de les eleccions legislatives, però aquests estan capficats en la complicada tasca d’ensenyar-li al món que són moderats i poden governar el país, i no els interessa adoptar un germà petit complicat i considerat terrorista.

Ara sembla que les posicions entre Hamas i Fatah, sobre crear un govern provisional d’unitat i fixar una data per les eleccions palestines, s’acosten de veritat i anuncien comicis per al pròxim 4 de maig. Fins i tot Hamas estaria disposat a acceptar una Palestina sota les fronteres que hi havia l’any 1967. Una manera implícita de reconèixer Israel, cosa que mai havia passat fins ara.

Un comentarista israelià deia ahir que “després de dècades de guerra, centenars d’atacs i milers de morts, es fa difícil d’acceptar que el seu enemic, Hamas, està canviant cap a millor. Per la majoria, això és imposible. Massa dolor i massa odi pel camí. Però, per difícil que sigui, s’han d’intentar deixar les emocions a un costat, oblidar ideologies i conviccions personals i intentar fixar-se només en la realitat, redefinir la nova situació de forma racional, i tirar endavant.”

Avui s'ha sabut que els hackers israelians que operen amb el nom d'Equip-IDF (en referència a l'acrònim de les forces armades israelianes) han atacat i paralitzat les pàgines web del banc de Gaza, Arab Bank of Palestine, així com també la del banc central de la Unió dels Emirats Àrabs. Ahir, uns hackers àrabs van bloquejar el servidor de l'Autoritat Antidrogues d'Israel i dirigien els visitants a una pàgina web d'un grup palestí on es podia llegir en hebreu "mort a Israel" i també "els hackers de Gaza som aquí". Els israelians de l'Equip-IDF consideren "atacs terroristes contra Israel" aquestes accions, i diuen que si en un futur pròxim això continua, ells bloquejaran "les borses, les webs dels governs àrabs i totes aquelles pàgines relacionades amb l'economia i fins i tot amb la seva seguretat".



Aquesta guerra cibernètica va començar la setmana passada, quan les pàgines web d'alguns organismes i empreses d'Israel, com la borsa de Tel Aviv, o la companyia aèria El Al, van ser atacades per un grup de pirates informàtics de l'Aràbia Saudita que es feien dir "Grup-XP", que també es van atribuir el robatori i posterior publicació de les dades de milers de targetes de crèdit israelianes. La informació incloïa els números de les targetes així com els codis de seguretat, adreces personals, noms, números de telèfon i del document d'identitat dels seus propietaris. Com a resposta, un pirata informàtic israelià, que es fa dir Hannibal, va publicar a internet una llista amb 30.000 codis secrets de correus electrònics i pàgines de Facebook de ciutadans àrabs i diu que disposa de 30 milions més de codis secrets de correus electrònics, així com dels detalls de 10 milions de comptes bancaris de ciutadans àrabs preparats per ser publicats si el seu primer ministre, Benjamin Netanyahu, "decideix declarar una ciberguerra".

A la majoria de ciutadans, d'un costat i l'altre de la línia verda, no els espanten gaire aquestes guerres cibernètiques, excepte, esclar, els directament afectats per la filtració de dades personals. Però és una guerra que ataca el funcionament de la vida quotidiana de molts ciutadans, acostumats a treballar amb ordinadors personals, caixers automàtics i telèfons mòbils, des d'on envien i comparteixen les seves dades més privades amb altres persones, empreses i institucions. Aquesta guerra d'exposició de dades a la superfície pública s'afegeix a l'assumida fatalitat que ningú es pot escapar del control policial, governamental i cibernètic, que tenir telèfon mòbil o targeta de crèdit col·loca els ciutadans en una posició de fragilitat i control totalment a l'abast dels agents de l'ordre i el desordre.

El president sirià, Bashar al-Assad, no vol acabar com els seus companys tunisians, egipcis i, encara menys, libis, i intenta reinventar-se. Diu que les enquestes el són favorables (més de la meitat de la població li dóna suport, segons un sondeig de l’Institut de Doha) i que, tot i això, vol ser magnànim i donar una oportunitat a l’oposició. El primer que ha promès és un referèndum constitucional, el mes de març, en el qual s’haurà d’aprovar una reforma de la Carta Magna siriana que permeti l’entrada al Parlament dels partits polítics, acabant així amb l’hegemonia del partit únic, el Baaz.També proposa formar un govern de coalició i convocar eleccions legislatives abans del juny.

Però l’oposició no se’l creu. Tenen l’exemple del que va passar a les municipals del desembre passat, on hi va haver grans esclats de violència contra la burda manipulació que va fer el govern de les eleccions, del procés electoral i dels mateixos resultats.



Assad ha atacat la Lliga Àrab allà on més li dol. “Qui són, vostès, per donar exemple de democràcia –clara referència a l’Aràbia Saudita-, quan estan afavorint els interessos d’Israel i dels més radicals antisirians?” i ha afegit que “alguns –referint-se a Qatar, que es vol convertir en el gran mitjancer de la regió- amb la intenció de buscar un paper protagonista a l’organització, no dubten a encendre tota la zona”.

El president sirià ha continuat culpant els elements externs de la situació de greu violència que viu el país, i s’ha refermat en la idea de no deixar-hi entrar premsa estrangera. “Ja ho vam fer una vegada i no van propagar res més que mentides. Els continuarem controlant”.

Segons les Nacions Unides, a Siria ja hi ha hagut més de 5.000 morts, sense comptar els 2.000 militars i policies que també haurien mort en diferents enfrontaments. Tot fruit, segons Assad, de la conspiració estrangera.

Els jueus ultraortodoxos creuen que a Israel hi ha una campanya contra el seu estil de vida, i que el govern aplica, contra ells, lleis "similars a les que es van fer a Nuremberg durant els anys del nazisme contra els jueus", diu un membre d'Eda Haredit, una de les sectes d'ultraortodoxos jueus, resident al barri de Mea Shearim, de Jerusalem. Ells, juntament amb altres grups jueus religiosos radicals, van organitzar una marxa aquesta passada setmana per protestar contra la "marginació a què els sotmet la societat israeliana".



Però els manifestants van vestir els seus fills amb uniformes a ratlles, com els que portaven els jueus dels campaments nazis, amb una estrella de David cosida a la camisa amb la paraula "Jude" (jueu, en alemany) i els transportaven a la part posterior d'un camió; una posada en escena que ells van anomenar "visualització de l'holocaust". I això no va agradar a la majoria d'israelians. L'institut pel record de les víctimes de l'holocaust, Yad Vashem, ha denunciat l'ús d'imatges nazis com a vergonyós i la majoria de grups polítics i de supervivents de l'holocaust han condemnat aquests actes. "Hem de deixar l'holocaust i els seus símbols fora dels arguments de la societat israeliana", deia Moshe Zanbar, president del principal grup de supervivents de l'holocaust, uns 200.000 a Israel.

"Són sionistes -deia el membre de la secta Eda Haredit- que estan tractant centenars de milers de jueus pitjor que ho feien els nazis alemanys. Nosaltres, jueus europeus, tenim por de sortir de les nostres cases pel perill de ser represaliats per la policia i l'exèrcit sionistes. Si els líders de la Gestapo poguessin veure això ho celebrarien." Altres grups d'ultraortodoxos qualifiquen aquesta suposada repressió com la "més gran victòria de Hitler". I els diaris d'Israel van plens de frases com aquestes i de condemnes i avisos al govern que, si permet que aquestes manifestacions i enfrontaments continuïn, està garantida la divisió del país i es posa en perill el seu futur.

Els ultraortodoxos representen més del 10% de la població d'Israel i a ciutats com Jerusalem ja són el 25% dels ciutadans. Abans practicaven el seu estricte estil de vida confinats dins els seus barris, però a mesura que la seva població creix -més que cap altra, tenen 8 fills de mitjana- van ocupan altres zones, on intenten imposar les seves formes als altres. En les poblacions on ja són majoria obliguen dones i homes a caminar per voreres diferents, practiquen la segregació de gènere als autobusos -homes al davant i dones al darrere-, i "vigilen" que tothom compleixi les normes de decència en el vestir. Això provoca enfrontaments amb els seculars i fins i tot amb grups religiosos menys estrictes.

El Parlament d’Israel està a punt de discutir una proposta per reconèixer el genocidi armeni, tal com ha assenyalat el president d’aquesta institució, la Knesset, Reuven Rivlin. Ell i alguns parlamentaris han justificat la discusió dient que Israel, com a nació del poble jueu que ha experimentat en la seva pell l’efecte d’un genocidi, no pot ignorar els genocidis comesos contra altres pobles.



Però reconèixer el genocidi armeni té els seus perills diplomàtics. Prou malmeses estan les relacions amb Turquia, que és qui nega el genocidi, per tractar ara aquest sensible i complicat tema. “Aquest tema, en el moment actual, pot espatllar encara més els nostres contactes amb Turquia”, deia ahir un representant del ministeri de Relacions Exteriors d’Israel. “Les nostres relacions amb Turquia són molt fràgils i sensibles, en aquests moments, i no ens podem permetre el luxe de creuar la línea vermella. Criticar el genocidi armeni por tenir conseqüències serioses.”

A la ciutat vella de Jerusalem hi ha un barri armeni, a més del musulmà, el cristià i el jueu. Però només hi viuen 5.000 persones. Són pocs i cada any que passa són menys. Tot i això, mantenen la seva escola, el seu idioma i els seus costums. Són cristians i viuen enmig del foc creuat entre jueus i musulmans. Es queixen que l’Estat d’Israel no els ajuda a sobreviure, al contrari, han d’estar sempre atents de no perdre terreny en mans dels jueus, que, a poc a poc, van quedant-se les seves cases. Però després de l’incident entre l’exèrcit d’Israel i la Flotilla de la Llibertat que volia trencar el setge marítim a Gaza l’any 2010, i que va acabar amb 9 activistes turcs morts, els armenis de Jerusalem van veure, de sobte, com les autoritats israelianes se’ls acostaven i proclamaven la seva solidaritat amb ells pel tema del genocidi armeni. Ara, en canvi, el mateix ministre d’Exteriors, Avigdor Lieberman, diu que potser no toca.