09/11/2009: Guanyadors In-Edit Beefeater 2009
Ahir a les deu del vespre va tenir lloc la cerimònia de clausura del setè festival In-Edit Beefeater, que es tanca amb un bon regust de boca. I no només pels canapès que es van servir en l’acte, sinó també per les xifres d’assistents: amb un total de 22.500 espectadors segons l'organització, aquest any el públic del festival ha crescut respecte a edicions anteriors. A més, també destaca el fet que alguns dels documentals, com "Tiempo de leyenda", "Soul Power" o "One Fast Move or I'm gone: Kerouac Big Sur", han esgotat les localitats en les diverses projeccions.
Ahir a la nit es van donar a conèixer els documentals guanyadors de l'edició d’enguany, escollits pel jurat, format per Elena Oroz (productora i guionista de documentals), Elisabetta Fanti (coordinadora artística del Festival de Cine de Milà), Juan Carlos Cuello (compositor i arreglista de bandes sonores), Miqui Otero (periodista) i Stephania Minci (productora executiva de la Music Entertainment Television). Per categories, els premis van ser...
09/11/2009: A damned poetic tale of Demons
"The folk singer" atrapa a traïció. T'hi apropes esperant veure el retrat d'un cantant folk desconegut de l'Amèrica profunda, però aquesta cinta no és un documental sobre un músic. No té res a veure amb una biografia, no hi ha entrevistes, testimonis i material d'arxiu. És, com resa el subtítol, "a tale about Men, Music and America", una faula moral que balla sobre el fil que separa el gran cinema de la no-ficció, on desconeguts d'increïble talent perduts enmig del món s'obren en canal per deixar-nos veure els seus dimonis -que són els nostres.
"No vols ballar amb mi dins del meu malson, amor?"
Guiats per la càmera de M. A. Litter, director, poeta i artista de la retòrica, entrem a la vida quotidiana d'un grup d'amics d'Austin, Texas, on les converses fluctuen entre Déu i les barbacoes amb te dolç. John Konrad Wert, que sobre els escenaris és conegut com a "Possessed by Paul James", és un músic a punt de ser pare, i emprèn una ruta d'actuacions a través de Texas i Louisiana per aconseguir diners que alimentin el seu fill. La música és la seva passió, però viure'n no és fàcil. I d'aquesta situació de partida neix el discurs de la pel·lícula.
"No vols ballar amb mi dins del meu malson, amor?"
Guiats per la càmera de M. A. Litter, director, poeta i artista de la retòrica, entrem a la vida quotidiana d'un grup d'amics d'Austin, Texas, on les converses fluctuen entre Déu i les barbacoes amb te dolç. John Konrad Wert, que sobre els escenaris és conegut com a "Possessed by Paul James", és un músic a punt de ser pare, i emprèn una ruta d'actuacions a través de Texas i Louisiana per aconseguir diners que alimentin el seu fill. La música és la seva passió, però viure'n no és fàcil. I d'aquesta situació de partida neix el discurs de la pel·lícula.
08/11/2009: La condemna de Johnny Cash
"Johnny Cash al Folsom Prison" és una de les dues aproximacions a la figura de Johnny Cash que s'han fet a l'In-Edit 2009, una més de tantes i tantes que se'n poden fer, entenent la configuració polièdrica del personatge, un home sant i pecador alhora, a primera vista tan simple com una composició de country, però tan complex i ric en matisos (espirituals i psicològics) com el més refinat dels intel·lectuals.
Es pot ser un déu sense saber-ho? És possible que la banda més genial de tots els temps hagi passat per aquest món sense ser-ne conscient, simplement satisfeta d’haver gaudit dels 15 minuts de fama i glòria que li van tocar? Això és el que sembla que es planteja el director Julien Temple a “Oil City Confidential”, la història dels imprescindibles i inimitables Dr. Feelgood.
08/11/2009: James Muhammad Ali Brown
"Soul Power" (Jeff Levy-Hinte, 2008) és un documental que explica el vessant musical d'aquella freak-aventura que va ser el "Rumble In The Jungle" del 1974, que ja va ser magníficament il·lustrada per un altre documental: "When We Were Kings" (Leon Gast, 1996). Són pel·lícules complementàries -"Soul Power" és un “spin-off” de "When We Were Kings "- i el director d'aquesta, Leon Gast, és productor de "Soul Power".
Antecedents
Muhammad Ali -abans Cassius Clay- volia recuperar el cinturó dels pesos pesants que li van retirar quan va haver d'anar a la presó per no voler lluitar amb l'exèrcit americà a la guerra del Vietnam. El combat s'havia de fer contra George Foreman -campió del moment- i al Zaire, avui República Democràtica del Congo. El combat estava organitzat per l'infame Don King. Al voltant d'aquest esdeveniment esportiu es va construir tot un discurs a favor del poder negre -el “black power”- i el retorn dels afroamericans a la terra d'on se'ls havia arrencat. Per acabar de fer-ho més atractiu, Don King es posa en contacte amb els inversors i els convenç de completar el cartell amb el que ha de ser l'equivalent musical del concert. Per això convoquen els que segons ells són els més grans artistes afroamericans del moment i munten un festival de música de tres nits a Kinshasa.
Celia Cruz i la Fania All Stars (amb Johnny Pacheco de director i Ray Barretto als bongos, entre molts d’altres), Bill Withers -del qui a la present edició hem gaudit de la meravellosa "Still Bill"-, Manu Dibango, Miriam Makeba, The Spinners, BB King i el Godfather of Soul, James Brown, passen per sobre de l'escenari i davant les càmeres en un documental que aprofita tot el material gravat a l'època -ja hi havia la intenció prèvia de fer-ne una pel·lícula- i que "When We Were Kings" no va poder aprofitar.
07/11/2009: Els de la llauna
De vegades els projectes experimentals semblen anades d’olla sense solta ni volta, però sovint tenen una explicació. Almenys aquesta pel·lícula del molt reputat Jem Cohen en té una: no és només una pel·lícula, també és un concert, un llibre i, a més, un assaig polític sobre la naturalesa i el final dels grans imperis, tant a Europa com als Estats Units en l’actualitat. Així s’entén un títol tan rebuscat com “Evening’s civil twilight in empires of tin” (una cosa així com “El crepuscle dels imperis de llauna”).
06/11/2009: “Estopa X”. Passeig per la rumba perifèrica
“¡Ahí vienen! ¡Guapooooooo!”
La presentació del reportatge “Estopa X: Regreso a La Española” ahir a l’Aribau va ser un festival d’hormones i demostracions d’afecte “cañís”. Els germans José i David Muñoz van arribar sota l’ala de l’Andreu Buenafuente, que els portava amunt i avall com el cosí de capital que ensenya al de províncies a moure’s entre el trànsit amenaçant dels fans que aplaudeixen totes i cadascuna de les frases.
En realitat, Estopa de principiants no en tenen res. Amb deu anys de trajectòria des del seu primer disc (Estopa, 1999), conserven aquest “savoir faire” de perifèria, amb un bon rotllo i una humilitat indestructibles i unes maneres d’estar per casa que desperten estima.
06/11/2009: Toteking, el rei Pisha
Si mai heu estat a Sevilla, heu de saber que un dels moments clau de la visita és la primera vegada que algú et diu “pisha”. Què se sent? És un contacte amb una realitat autòctona que no per simpàtica deixa de ser crua. Com la vida mateixa, com els carrers de qualsevol ciutat plena de grafits, on els b-boys han assumit el rol d’herois suburbanites de la nostra dècada, igual que els punkies i els heavies van ser-ho en el seu temps.
05/11/2009: Paul Weller en primera persona
En Paul Weller no és un tipus fàcil. No és que sigui la típica estrella arrogant i malcarada, és que no està per hòsties.
Qualsevol crític musical que ho hagi intentat (si és que ho ha aconseguit), us ho dirà: entrevistar el “modfather” és una experiència dura. No fa ràbia ni fàstic, com si entrevistessis els seus fillols d’Oasis, però sí que fa suar. Per això “Paul Weller: into tomorrow” és una joia tan reveladora.
Qualsevol crític musical que ho hagi intentat (si és que ho ha aconseguit), us ho dirà: entrevistar el “modfather” és una experiència dura. No fa ràbia ni fàstic, com si entrevistessis els seus fillols d’Oasis, però sí que fa suar. Per això “Paul Weller: into tomorrow” és una joia tan reveladora.
La mort de Nancy Spungen el 12 d’octubre del 1978 és un dels esdeveniments més enigmàtics i morbosos de la història del rock. Va ser Sid Vicious o no? Un misteri en el qual se submergeix el director Alan G. Parker, en una investigació obsessiva que ha d’acabar de resoldre el cas a la manera d’un “Cluedo”, sense deixar cap detall sense lligar.
