En el capítol següent no ens acompanyarà un gos, sinó deu gossos. Els nostres deu protagonistes. En el programa d'aquest divendres 14 volem reviure alguns dels moments més tendres, emocionants i divertits que hem compartit amb els nostres amics peluts aquest estiu.

Al llarg d'aquests mesos hem conegut gent entranyable, hem recorregut pràcticament mil quilòmetres per capítol i hem fet centenars de trucades de telèfon i contestat centenars de correus electrònics, hem parlat amb moltes bellíssimes persones que s'han interessat per acollir els animals del programa, hem pogut col•laborar amb persones admirables que treballen a les protectores del nostre país, ens hem omplert de pèls i de baves, hem acabat sent experts en races de gossos, en marques de pinso i en calendaris de vacunació...

Hem viscut moments molt emotius, alguns de difícils i altres en què hem acabat plorant de riure. Però després de tot, el que realment importa és que els deu gossos del programa (que sempre seran els "nostres" gossos, amb permís dels seus amos) són ara animals feliços que tenen una família que els estimarà tota la vida.

Gràcies per haver-nos acompanyat, i a reveure.

PD: Un petó fortíssim a tots a les antigues i noves famílies dels gossos de gosSOS, i com no, per a ells: la Lluna, la Xena, el Turk, el Truman, la Gínger, la Kira, l'Àlfil, la Lola, el Bach i la Neula. Amb permís de la meva Hannah, aquest estiu he tingut deu fantàstics millors amics!

LINKAR VÍDEO AQUÍ

Aquesta preciositat és la nostra petita, la benjamina de “gosSOS”. És una barreja de pastor alemany que fins fa ben poc vivia a la Lliga protectora d’animals i plantes de Sabadell. La van trobar abandonada al carrer, i des del programa, en col•laboració amb la protectora (una abraçada a tot el personal i els voluntaris, que fan una feina admirable!), vam començar a buscar-li una llar. A la gosseta, no només li feia falta una família, sinó també un nom, perquè encara no en tenia.


Com li diríeu vosaltres? De quin nom fa cara? No us penseu, és tot un què posar nom a un gos... Quin nom heu posat als vostres gossos i per què?


Durant el procés d’adopció, la gosseta va estar acompanyada per l’actor Carlos Cuevas, el Biel de “Ventdelplà”. Ell i la seva família són uns grans amants dels animals, van estar encantats de col•laborar amb nosaltres i ens ho van posar tot molt i molt fàcil, i això que estaven de vacances, i que els de la tele som una miqueta pesats... (de debò, moltes gràcies nois, en nom del programa i de la gosseta!).



El Carlos és un noi molt madur i responsable, és molt conscient del que significa tenir un gos. A casa seva vam poder conèixer el Max, el seu golden retriever. El Carlos s’encarrega de passejar-lo, raspallar-lo, donar-li menjar i quan cal, acompanyar-lo al veterinari amb els seus pares.



El Max és molt simpàtic i va estar encantat amb la nostra visita... Gent amb objectes estranys molt divertits que es podien mossegar!!



Gràcies a la crida que el Carlos va fer per televisió, moltes persones es van interessar per adoptar la gosseta, i ara ja té família... i nom! Si voleu saber com es diu avui aquesta dolça bola de pèl... mireu el “gosSOS” d’aquest divendres!

No ho puc negar, la Lola és una de les meves debilitats. Potser perquè la seva carona em recorda la de la meva gossa, potser perquè sé que va tenir una història trista, (abans que l’adoptés el Valentín l’havien abandonada i maltractada), i perquè no vaig parar de fer-li moixaines durant tot el rodatge davant l’exasperació del seu amo (he, he!)

És una gossa preciosa, i tot i que li encanta jugar i córrer es pot quedar hores i hores quieta mentre li grates el caparró. Té la llengua amb taques liles, com alguns gossos pastors, és molt graciós, sembla que s’hagi empassat un bolígraf.



Amb les dues famílies que la volien adoptar, la Lola hi va viure moltes aventures...va conèixer altres gossos, un conill, molts nens, va anar en bicicleta, va nedar en un llac... El Valentín, el seu amo, ens va comentar preocupat que la gossa havia tornat molt cansada... quan va veure les imatges ho va entendre tot! No havia parat i a més s’ho havia passat de meravella!! Ara, que ella està acostumada a les emocions fortes, el Valentín la solia treure a passejar en descapotable, la Lola anava al seient del copilot! I és que la Lola i el Valentín tenen un relació molt especial. Ell és gallec... però amb la Lola parla català, perquè amb ella no li fa vergonya. (Bonica història, oi?)

Un cop va tenir clar quina seria la nova llar de la Lola, el Valentín va escriure una carta preciosa a la nova família de la seva gossa. El Valentín, com molts dels propietaris que han passat pel programa, manté el contacte amb aquesta família, i probablement aquestes vacances els farà una visita. La Lola s’ha adaptat perfectament a la seva nova llar, i els seus nous amos estan bojos per ella. Voleu saber qui són? Us haureu d’esperar fins divendres!

Sí, sí, ja ho sé, sembla un peluix... però que no us enganyi, l’Àlfil –una preciosa barreja de Shi Tzu i Lhasa Apso- és una mica trasto, només té un any, i corre i salta com un boig! Fins fa poc vivia al CAD del Vallès Oriental. Com podreu comprovar, a les protectores del nostre país s’hi poden trobar gossos de totes les mides, races i edats... Encara existeix la creença que als refugis només hi ha gossos vells, malalts, lletjos o dolents... De cap manera! I l’Àlfil n’és un bon exemple. Si esteu pensant a tenir un gos, visiteu les protectores! Hi ha molts gossos fantàstics esperant una família que els estimi. L’Àlfil era un d’aquests animals abandonats que esperaven una llar, i des del programa ens vam posar en marxa per aconseguir-ho.



L’Àlfil va tenir sort, i durant el seu procés d’adopció va comptar amb un acompanyant molt especial. L’Enric Masip, exjugador del Barça d’handbol, va voler col•laborar per trobar una família a aquesta joia peluda. Tota la família de l’Enric Masip són uns enamorats dels gossos, n’han tingut sempre, des que ell era petit. A casa dels seus pares, on vam fer l’entrevista, en tenien tres, i també corria per la casa el gos de l’Enric, el Crash, un schnauzer miniatura de color blanc.



L’Enric va venir a visitar el refugi on vivia l’Àlfil. Ho va fer acompanyat dels seus fills, l’Èric i l’Adriana, que ens va explicar que vol ser veterinària. Van poder conèixer alguns dels gossos i gatets que viuen a la protectora acompanyats per dos dels responsables del centre, la Fina i el Xavi. Finalment van poder jugar una estona amb l’Àlfil, i una mica més i se l’emporten a casa. (A ell, i a tots els altres animals del refugi!)



Quan la crida de l’Àlfil es va emetre va ser un autèntica revolució. Unes 150 persones es van posar en contacte amb el programa interessats a adoptar-lo. Si voleu veure quina serà la llar on l’Àlfil viurà feliç per sempre, mireu “gosSOS” aquest divendres!

Us presento un gos enorme amb un cor encara més gran, el Bach. Gairebé cinquanta quilos de “mimos” amb potes!! És impossible resistir-se a aquesta muntanya peluda que sembla que sempre somrigui!

A banda de l’allau de persones que es van enamorar del Bach quan el van veure per la tele, aquest bouvier de Berna de set anys va robar el cor de l’equip sencer, perquè, a més de guapo, és un tros de pa i és molt educat. Tot i la seva mida, quan li fan carícies perd el nord, com si fos un gos faldiller.



Gravar amb el Bach va ser molt fàcil. Jo vaig passejar amb ell una bona estona, i no va estirar en cap moment la corretja (ja us dic que, si ho hagués fet, encara estaria fent esquí aquàtic per tot el districte de Nou Barris). Anar amb aquest gos pel carrer és un espectacle, tothom se’l queda mirant bocabadat i l’aturen per saludar-lo. I ell, encantat de la vida.

A la seva família se li va trencar el cor quan, per motius de salut, van haver de prendre la difícil decisió de trobar-li una llar nova. El Bach ha estat durant set anys un company fidel i inseparable: la nina dels ulls de la Mònica, la seva mestressa, el millor company de jocs del seu fill Nil, i un amic lleial de l’Eduard, a qui sovint acompanya a fer esport.



Per tot això, l’Eduard i la Mònica no buscaven pel Bach una llar qualsevol, sinó la millor possible. I creieu-me que la van trobar, ho podreu veure aquest divendres. Crec que sempre recordaré el moment en què l’Eduard i la Mònica es van acomiadar del seu millor amic i ens van agrair la feina feta. Perquè, enmig de la tristesa de la separació, tenien la seguretat que el Bach tindria per fi la vida que ells no li podien oferir. No us perdeu el Bach en acció, aquest divendres. Una història amb final feliç per a un gos extraordinari.

La Neula va ser la nostra primera experiència gravant amb cadells. Quan la vam conèixer durant la revisió veterinària a l’Hospital Veterinari de Catalunya, al mes de març, era pràcticament un “bebè”. Només entrar es va amagar sota una taula i no en volia sortir, es va espantar una mica amb el soroll de la gent i dels altres gossos. Però al cap d’una estona ja va agafar confiança, va començar a jugar amb la gent de l’equip i amb els veterinaris es va portar com una senyoreta.

Uns mesos després, quan ja vam començar el rodatge, gairebé no la coneixíem, havia crescut molt de pressa! Aquell cadellet tímid s’havia convertit en una gosseta juganera, molt curiosa i amb moltíssima energia. El que li agradava més era córrer com un conill per l’hort del seu amo i fer forats a la terra amb un estil i un entusiasme que ja voldrien tenir molts talps...

De seguida vam veure que era un belluguet, i que fins i tot a la seva mestressa, li costava controlar-la. Només us diré que a mitja entrevista la vam haver de treure fora del menjador perquè no feia més que saltar davant la càmera; no podia entendre que estàvem treballant i que no era moment de jugar.



Tenir un cadell a casa és una experiència meravellosa, però també hem de ser conscients que porten molta feina i que és imprescindible invertir temps i esforç a educar-los correctament. Les trapelleries i conductes que ens fan gràcia quan són petits és probable que no ens en facin tanta quan aquella encantadora boleta peluda es transformi en un gos adult.

Després de ser abandonada al carrer i d’haver passat per tres cases diferents, aquest divendres veureu com la Neula troba la seva llar definitiva. La família que l’ha adoptat és conscient que hi ha molta feina a fer, perquè la Neula encara té molt per aprendre. De ben segur que l’esforç valdrà la pena!

Divendres us explicarem la història de la Gínger. Una petita i bonica història, igual que ella. Amb un començament trist i un final feliç. És una gosseta de vuit mesos que vivia fins fa poc a la gossera de Mataró. La van abandonar dues vegades, va tenir molt mala sort i esperava una nova oportunitat. La vam anar a conèixer i tots vam coincidir que el nom que havien triat per ella en honor a la ballarina Ginger Rogers li esqueia molt. Era un belluguet, corria, saltava, no parava quieta! La Gínger té una mirada preciosa, d'aquelles que diuen “estima’m”. Mira d’una manera especial, tothom que l‘ha conegut ho comenta.




Gravar en una protectora és una experiència dura i gratificant al mateix temps. Podem arribar a entendre (ni que sigui una mica) les sensacions de la gent que dedica la vida a ajudar aquests animals: la feinada esgotadora de cada dia (han d'alimentar, netejar i vetllar per la salut de centenars de gossos i gats), la felicitat de trobar-los una família, però també la duresa de veure que n’hi ha molts que no arribaran a tenir mai aquesta sort, i, esclar, el patiment de veure’s desbordats pel gran nombre de persones irresponsables que continuen abandonant els animals.

Una de les millors coses que ens van passar durant el rodatge d’aquest capítol va ser conèixer la Patrícia, una de les treballadores del refugi. Ella va acompanyar la Ginger en la recerca d'una nova llar. La Patrícia fa cinc anys que va deixar la feina en una empresa per dedicar-se als animals. Ens va convidar a casa seva per gravar part del programa i vam poder comprovar que quan diu que els gossos formen part de la seva vida no exagera gens ni mica. Ella i el seu company, el Guillem, comparteixen una casa a la muntanya amb 10 gosses fantàstiques. Tot un espectacle, veure'ls jugar, passejar, dormir i menjar tots junts! (Mireu el vídeo!!) La gran família de la Patrícia ens va fer sentir com a casa.




La Gínger va tenir sort, i aviat vam trobar dues famílies meravelloses que la volien adoptar. La convivència amb ells els dies que van passar plegats va ser molt bona, tot i que la pobra Gínger es mareja quan viatja en cotxe. Un cop superat el mareig, la vam veure contenta en intuir què és formar part d’una família. Tant de bo aconseguim que els seus companys de protectora tinguin la mateixa sort!

Us presento un dels gossos més guapos del programa. En Turk. Mireu-lo, quina planta. La seva mirada no enganya, és un gos molt intel•ligent, barreja de dues races llestíssimes: husky i pastor alemany. Fa cara de ser un gos independent, molt viu, acostumat a campar lliure i a fer la seva. I és així. Però al mateix temps és un dels gossos més obedients, nobles i dolços que he conegut. Ens feia mil petons, ens donava la pota, ens abraçava... i fa tant de cas! Va ser molt fàcil gravar amb ell. Vine aquí! Doncs ve. Seu! Doncs seu. Quiet! Quietíssim. Anem? Doncs anem. Puja al cotxe! Som-hi. Val a dir que el Turk ostenta el rècord del gos més viatger del programa: les dues famílies candidates a adoptar-lo viuen una a cada punta de Catalunya. En Turk va sortir del barri del Poblenou, on vivia, per passar un dia a Ulldecona (tocant al País Valencià) i un altre a Setcases, a mitja hora de França.



El Turk va robar el cor de tot l’equip que el va acompanyar en la recerca d’una nova llar. Aquí els veieu en un descans del rodatge amb el dire, el Xavi, que no s’amaga de dir que el Turk és un dels seus gossos preferits.



Val la pena que veieu les aventures del Turk amb les dues famílies que volien adoptar-lo. Us aviso que la Mireia, la seva propietària, que defineix el Turk com el seu germà –de fet, sovint li deia “Tete”–, es va sorprendre i emocionar veient la quantitat d’amics que va fer el seu gos i les noves experiències que havia viscut. Us ho podria explicar jo, però val més que ho descobriu vosaltres mateixos...aquest divendres!

La història del Truman és una de les meves preferides. Aquest creuat de collie feia més d’un any que vivia en una protectora a Lleida. (Associació d’Amics dels Animals del Segrià: http://www.defensaanimalslleida.blogspot.com) Recordo la impressió que em va fer quan el vaig conèixer. Era un gos preciós, bon jan, molt dòcil, però tenia la mirada apagada, trista, sense llum. No sabia caminar amb la corretja, ni volia jugar, ni reclamava carícies com fan normalment els gossos. Però això va començar a canviar (i com!) així que va començar el procés de trobar-li una família.

El Truman va tenir una acompanyant de luxe durant la recerca de la nova casa. La cantant Lorena, que també viu a Lleida i és una enamorada dels gossos. La Lorena va visitar el Truman a la protectora, va fer la crida per televisió per trobar persones que el volguessin adoptar i el va dur amb la que avui és la seva família.



Tot l’equip vam envair la casa de la Lorena i els seus pares, que ens van rebre amb els braços oberts (ens van tallar pernil i tot!). Allà vam conèixer la seva gosseta, la Duna, que tot i que va al•lucinar amb la quantitat de gent i d’andròmines que ocupaven el “seu” territori, va deixar que la miméssim i no es va separar de la Lorena en tota la gravació.





Aquest divendres podreu veure com el Truman per fi troba algú que l’estima de debò. No us vull desvelar quin amo tindrà, però sí que us diré que avui el Truman és un gos feliç. Ha fet un canvi espectacular, és un altre gos. Continua sent molt obedient i un tros de pa, però ara ja se’t tira a sobre, salta, corre, va darrere de la pilota, juga amb els altres gossos i et posa el cap a la falda. Haver viscut el procés de transformació d’aquest gos és una de les coses més boniques de les moltes que hem viscut al programa.

La història del Truman té un final feliç, no dormirà mai més dins d’una gàbia i és un gos alegre que fa caure la bava a qui l’ha adoptat. Però milers de gossos esperen a les protectores una família que se’ls estimi i les associacions alerten que estan desbordades pels abandonaments d’aquestes dates. Queda molta feina per fer.

Aquesta princesa peluda es diu Xena. Es la protagonista del capítol d’aquest divendres. Guapa, oi? És una bobtail de cinc anys, molt dolça i molt pacient. Jo li tinc un amor especial perquè vam debutar juntes davant les càmeres de gosSOS. Va ser la primera presentació de programa que vam gravar, i ella es va portar molt i molt bé, asseguda com una reina esperant que jo acabés de dir el text.



La Sheila i el Gerard, els amos de la Xena, ens van obrir les portes de casa seva, a Piera. Allà vam conèixer el “germà” de la Xena, el Balú, una barreja de pastor alemany que també ha trobat una nova família. Aquí ens veieu al pati de la Sheila prenent l’ombra després d’una gravació a ple sol. El Balú insistia a jugar a pilota amb tothom (semblava que portés piles alcalines, aquell gos!) i la Xena aprofitava qualsevol descans perquè li rasquéssim darrere les orelles.



En l’aventura que la Xena va emprendre per a trobar una nova família va haver de fer uns quants quilòmetres. Aquí veieu com la Cris i la Brigitte li proven l’arnés per anar en cotxe, una mena de cinturó de seguretat per a gossos obligatori si l’animal va al seient.





A més a més d'anar en cotxe la Xena va viatjar a Mallorca per conèixer una de les famílies que la volia a adoptar. Va ser el seu primer viatge en vaixell!
Patíem per si es marejava, però va dormir plàcidament tot el trajecte. Aquí la podeu veure en una foto de família amb l’equip en una platja paradisíaca.



Si voleu saber la història d’aquesta meravella de gossa, no us perdeu el gosSOS d’aquest divendres!

Gossos. Càmeres. Acció! Gravar amb els amics peluts és tota una experiència. Val a dir que a l’equip hem anat aprenent. Hem descobert un parell de trucs que ens ajuden durant els rodatges.



Per exemple: portar sempre galetes de gos a les butxaques. Ideals pel suborn caní. I és que per molt que tu li expliquis al gos que la seqüència consisteix en una fotogènica passejada a ple sol és molt probable que ell s’estimi més fer la migdiada a l’ombra... Jo tinc les butxaques de tots els pantalons amb restes de galetes. (Consell: revisar les butxaques abans de posar la roba a la rentadora. Jo ja he tingut un parell d’ensurts.) Un altre estri útil a les gravacions: les tovalloletes humides de nen petit. Vàlides per netejar mans plenes de baves, de fang o de pèls. O per netejar el nas d’algun gos que ha tingut la brillant idea de fer forats a la terra just abans de gravar.


Les tovalloletes especials per netejar objectius també estan a l’ordre del dia... perquè les llepades van que volen. Sobretot perquè els nostres càmeres són un autèntic imant pels gossos. Els adoren. I no entenen perquè aquests senyors tan simpàtics estan tan interessats mirant pel visor fent com si no els veiessin enlloc de fer-los carícies...



Total, que no guanyem per a tovalloletes. I per micròfons!! Que evidentment diuen “Mossega’m!!”


Un altre factor que ha generat dubtes existencials entre l’equip. L’uniforme de gravació. Si vas de blanc, acabaràs amb un bonic estampat de petjades. Si vas de negre, acabaràs folrat de pèls. I si plou, i tot està ple de fang, i vas a una gossera amb centenars d’animals molls... ja et pots posar el que vulguis. Hem après que no està de més portar roba de recanvi al maleter del cotxe... Però tot això som minúcies. El que importa és que tots -animals i humans- ens ho passem bé durant el dies de gravació!

L'altre dia us ensenyava com era la redacció de gosSOS. Ara podeu veure l'equip en acció a l'exterior. Un rodatge de gosSOS. Primer podeu veure com enregistrem les entrevistes: mentre la Brigitte m'ajuda a repassar les preguntes que farem a la Patrícia, el Fidel prepara la càmera, el Vicens controla el so i la Blanca, que porta la producció, fa fotos de l'escena...

I també podeu veure com l'Oriol Ribas, l'etòleg del programa, mobilitza tot l'equip per a preparar la gravació d'un dels exercicis canins que proposa a cada capítol. A cada episodi l'Oriol planteja una activitat diferent, adaptada a cada animal, i observa i valora la relació entre el gos i els candidats a adoptar-lo al llarg d'aquest exercici. Ja ho anireu veient a la tele, però us avanço que, entre d'altres fites, vam intentar que el Truman aprengués a jeure i a donar la pota, que el Turk passés per una passarel•la estreta o que la Lola vencés la seva por pels petards. Ara veure a tot l'equip preparant la gravació de l'exercici que podreu veure al capítol del Bach, on aquest tros de gos havia de trobar un premi (pernil dolç, no falla mai!) amagat a la sorra de la platja...

Passeu i mireu com fem els gosSOS. A la redacció i a les sales de post-producció. Veureu el dire, el Xavi, escrivint com un boig i parlant per telèfon. L'equip de producció (el Jordi, la Hanneke i la Blanca) gestionant, planificant, calculant. El nostre mapa d'operacions on marquem amb xinxetes de colors -sí, com fan al Pentàgon- els desplaçaments dels gossos del programa per la geografia catalana. La Cristina, la sub-directora i propietària d'un schnauzer gegant, la Truc, fent guions davant de la Reyes, guionista. La centraleta de trucades amb la famosa llibreta on queden registrades totes les sol·licituds d'adopció. I a la sala de postproducció, la Briggite, redactora, i el Dani i el Joan (amo d'una dàlmata, la Taca) muntant el programa.

Els "gosSOS" treuen fum, estem a punt d'estrenar!! (Apunteu: el proper divendres, 6 de juliol , a les 21.30).

PD: D'aquí a uns dies un ensenyarem com és un rodatge de "gosSOS" amb l'equip de realització al complet, i amb l'Oriol, l'etòleg del programa.

Aquesta és la redacció (i una part de l’equip) de GosSOS. Aquí es comencen a gestar les històries canines del programa. Sí, s’assembla força a la resta de redaccions de la tele... si no fos per un parell de detalls... peculiars. Per començar, fa olor de pinso. La redacció, sí. “Pudor”, deien alguns els primers dies. Tenim sacs de menjar per a gossos. I pernil dolç, i llaminadures de gos. (Ideals per subornar els cànids durant els rodatges, ja us ho explicaré un altre dia.) A la porta hi tenim un adhesiu que diu “Aquí sí”, com els que tenen els locals que permeten l’entrada d’animals. I és que aquí sempre són benvinguts. És més: com veieu a la foto, estem preparadíssims per a les visites que de tant en tant ens fan els gossos del programa.

Tenim joguines, corretges, menjadores, mantetes i un matalasset.. Més coses. Els que tenim gos a casa podem tenir fotos seves a sobre la taula i ningú no ens mira estranyat. Tenim una petita biblioteca sobre races canines, i ja tothom (o pràcticament tothom) sap quina fila fa un shih-tzu barrejat amb lasa apso, quant pot pesar un bouvier de Berna i quin tipus de pèl té l’Alaska malamute. El dia que surti el Trivial de gossos... arrasarem

Pel que fa a la decoració... ja ho veieu, tenim un fantàstic assortiment de peluixos de gossos, gentilesa d’una de les famílies adoptants. I tots tenen nom. Aquí teniu el Xavi, el dire de GosSOS mimant la Xena.