Ginàpolis

Entreu, mireu les fotos i llegiu el passeig virtual que us faig per la cuina del demà (que és la d'ahir, de 1946).

Hi ha una estanteria amb els ganivets amagats per si els cyber-lladres del demà venen a atacar-nos, tenir-los a mà per a contratacar. Ja se sap que aquestes màfies que atraquen xalets són cada vegada més nombroses i la possibilitat que et toqui a tu s'incrementa cada mes d'agost que passa.

La pica va amb pedals. Això de tenir les mans plenes d'aigua i sabó ja no seran una molèstia per a esbandir els plats. Aixó si, jo no rentaria els plats amb talons ni descalça per si de cas...

Jo em quedo amb la planxa de gofres integrada al marbre. Ja no serà més un problema fer gofres perquè no trobes la màquina. Ara el problema serà netejar-la.

Finalment un rentaplats estupend rodonet com si fos una rentadora a pressió.

Qui ha dit que ser una dona de la casa era algo dolent? Mare meva,... I jo que em conformava amb un àtic a Passeig de Gràcia!

Ja ho sabeu, els que porteu llegint Ginàpolis una temporada sabeu que em pirra la tipografia.

Aquest vídeo és d'un arquitecte de Sydney que ens ensenya a fer una tipografia "manual" perfecte i fluida.

Jo recordo quan era petita, i aprenia a escriure, hi va haver-hi un moment important a la nostra vida: passar de llapis a bolígraf.

Als nens i nenes que sabien fer bona lletra i poques faltes d'ortografia podien fer servir el bolígraf, els altres havíem de continuar amb el llapis i la goma. Era una qüestió de classes socials. I a mi em tocava el llapis fins al final, quan tots els nens que quedàvem van fer el canvi a l'hora.

No és que tingués moltes faltes ortogràfiques, al contrari, amb els "Dictats" era una crack, però amb la cal·ligrafia... mare meva... era net, però com si fos fet per uns peus.

Després, van venir anys i anys i anys de pràctiques i vaig passar de fer la lletra horrible, a una llegible.

Ara no és perfecte, però com a mínim no sembla feta amb els peus. Ja no faig servir boli, i per sort la helvètica m'ha salvat d'algun mal de cap.

La imatge només és un trosset d'una cosa molt més gran.

L'abans i el després d'una família americana.

No trobeu estupenda la idea del que ha passat?

Oixx... m'he quedat unes tres hores amb la pestanya del navegador amb la imatge oberta mirant-me-la de tant en tant.

Sí, què passa? A mi m'encantaria poder fer una versió com fa ella de cançons pop conegudes actuals. Les capgira: i PUM! . No em digueu que no són fantàstiques.

Algú sap qui és l'equivalent català o espanyol d'aquesta noia? Si algú em compon la cançó, jo encara m'hi podria atrevir... hehehe.

És curiós.

La frase feta aquella que diu "Dios los cria y ellos se juntan" (ho sento, no caic en la versió en català) té tota la raó del món.

Fa uns anys vaig conèixer un noi en una fira; ell era alt, gros, i una mica em recordava al gegant dels barrufets, el bocagrossa. Suposo que us imagineu qui vull dir.

Vam sortir diverses vegades amb amics comuns de festa, ens ho vam passar bé, i les nòvies no li duraven gaire, la veritat. Com a molt havia repetit alguna vegada, però a la 3a ja li deien que no hi volien res. Jo em pensava que potser era culpa que posava el llistó molt amunt.

Fa unes setmanes va tornar a venir amb una noia nova. Era alta com ell, molt guapa, semblava que havia pujat el llistó massa amunt i que fallava alguna cosa. Una noia per sobre de les seves possibilitats. No entenia el que passava fins que ella va obrir la boca.

Va obrir la boca i va deixar anar un soroll que barrejava una fumadora de Ducados amb un "llorito" del parc.

Ara ho entenia tot.

A més, vaig descobrir que tenien moltes coses en comú: els esports aquàtics, la fotografia, la música indie... Perfecte! L'un per l'altra.

És curiós, però ja fa tres mesos que surten i cada cop veig que es van mimetitzant més.

Feia temps que no ho feia.

Us passo una recopilació de fotos que potser no estan photoshopejades el millor possible, ni talonades, ni tan sols enquadrades perfectament. Són fotos fetes des de l'angle correcte i punt.

No m'ha passat mai a mi, però estic buscant a veure si en trobo alguna del meu viatge a Jordània que pugui encaixar en aquest post. En recordo una d'un camell estirat al terra.... mmm....

Amazing Voice (lol) - The best home videos are here

Oi que sembla que sigui un titella?

Mare meva, no sé si pensar que és molt mono o una aberració per part de les companyies de menjar ràpid. El que sí que sé: és hipnòtic.