Ginàpolis

No es cert que no sigui la primera vegada que m'ho plantejo, però em fa il·lusió tornar-ho a pensar.

Quan era petita, a casa no em deixaven tenir animals, però aleshores va nèixer el meu germà petit i s'ho van plantejar. Ei! No estic dient reeeeess... val? :P

Uns veïns em van regalar uns ocells tropicals que primer semblaven molt simpàtics però les xiulades a les 6 del matí no m'agradaven gaire. Els vam donar, o jo què sé... Potser ara viuen al Parc de la Ciutadella...

Quan mon germà va cumplir 18 anys, li vaig regalar un hamster que s'escapava i l'haviem de guardar a la banyera. Molt trist. Pobre bitxo.

Vaig tenir una gossa que es deia Xaiba que va ser com la meva filla. La vaig cuidar dos anys i ara tinc mono de fer-ho una altra vegada.

El problema és que com que m'he muntat una casa molt bonica, tinc por que un gos (un bulldog anglés, no em serveix cualsevol raça) vingui i em mossegui els cables del Mac, em deixi pèls al sofà (que per cert, aquest mes ja és la última cuota d'IKEA), i se'm faci caca al parquet.

Siguem sincers, els gossos són moltes coses, però no són nets.... però, i un gat? Diuen que són nets, però la meva experiència amb ells és: la meva amiga Marina de la infància tenia un siamès guenyo. Ja està.

Feia bona olor? Psé...
Feina mala olor? Psé...

Ara bé... Els gats no em diuen res, però después de veure Beethoven a la tele aquest cap de semana ho tinc clar: M'agraden els gossos, i els bulldogs anglesos són els meus preferits. No voldria un caniche, ni un pastor alemany, ni un pincher mini. Vull un bulldog anglès si haig de tenir un gos.

I tornem al mateix: Se'm menjaria els cables, em mossegaria les sabates... Buff!!!

Ah! I el meu aniversari és el 15 de Febrer :P

Galileo from Ghislain Avrillon on Vimeo.

No tinc gaires ganes de parlar, però us resumeixo aquest curtmetratge francès que he trobat a internet i que m'encanta:

Animació : Flash
Fons : Photoshop
Composició : After Effect
Muntatge : Première

Que tingueu un bon dilluns!!!

No és que estigui més marra del normal, és que la crisis aumenta la creativitat, i aquest anunci francés tan especial es podria considerar una obra d'art.

Un petit penis trist, vol anar a buscar algún lloc on amargar-se. Juguen amb les pintades de les parets i és espectacular. M'encanta.

¡Bon diumenge!

Aquesta setmana hem parlat molt del multitouch: El iPad i la meva panxa maleïda.

Avui diumenge us presento un invent revolucionari.

Adéu al Guitar Hero, adéu al Rock Band, adéu al Air Guitar.

Hola Guitarra multi-touch :)

A mi no em sembla malament passar tot el diumenge experimentant amb aquest instrument nou que ha sortit. Qui s'apunta? ¡¡Doncs que porti unes crispetes!!

Ho dic de debò! Se n'ha anat de l'olla.

Tots els blogs del món el critiquen, i només uns quants surten a defensar-lo.

Mala senyal.

Encara que diuen que quan va sortir l'iPhone va passar el mateix i tots els blogs es van posar en contra. El pas del temps va demostrar que van inventar una revol·lució i que realment el mòbil va ser el que havia de ser: El futur.

Jo no sé què pensar. Per una banda tenim el senyor Steve Jobs fent la seva feina més prim del normal. Es nota que no ha seguit molt de prop l'evolució del gadget per culpa de les seves visites a l'hospital, i per altra banda tenim un kindle molt car, i per altra un iPhone molt gran. A més no és multi funció: Una aplicació encesa a la vegada i prou.

Masses expectatives es van crear durant aquestes últimes setmanes, i ara sembla que tots els Fanboys s'han desinflats (no te càmera!!!). Esperearem uns mesos a veure si es tornen a aixecar els ànims. Sinó l'enterrarem igual que ho vam fer amb altres desastres d'Apple.

Avui dimecres a les 6 de la tarda el senyor (amo i senyor de totes les coses i gadgets de casa meva) Steve Jobs farà una de les seves "Keynotes", en les que explicarà les novetats de la companyia.

Evidentment, mig món (l'altre mig està a Haití fent coses importants) està a l'espera a que s'anunciï el fabulós iTablet o Tablet per mac com l'estan anomenant últimament.

Tot és molt secret i les filtracions que arriben són molt poques i difuses.

Els meus amics ja tenen ganes de que anunciïn la nova tenga de l'Apple Store a l'iTunes, els nous iPhones (diuen que un nou iPhone 4G), els nous iPods, els nous unibody... Tinc ganes de veure l'espectacle de consumisme al que ens te acostumats el Senyor Feines.

Mai uns articles han despertat tanta curiositat a la humanitat. Ni les Barbies ni els Ferraris. El Senyor Feines és un mite.

Canviant de tema...No és per res, però.... Algú te mil euros per a deixar-me? :)

Si, ho heu endevinat. Finalment, l'alien que estava dins meu ha decidit sortir amb tot l'arsenal i la mala llet possible.

Divendres havia de marxar cap a Barcelona en cotxe per a poder estar dissabte a la ràdio. Com que el viatge són unes 6 hores, doncs preferia sortir cap a les 5 per arribar a les 11 de la nit, però em feia mal la panxa i no m'atrevia a sortir així. La última vegada que em va fer mal la panxa vaig acabar molt malament. I quan dic molt malament, em refereixo a molt malament.

Aquest cop no em volia arriscar així que vaig decidir anar a dormir i sortir a les 5 del matí a veure si ja em trobava millor i podia arribar a temps per la ràdio. Les 5 del matí, encara que sembli una mala hora, és boníssima: No hi ha trànsit, no fa calor, estas tranquil i si vas a dormir d'hora no estàs cansat.

A les 7 de la tarda ja estava al llit llegint un llibre d'aventures i preparada per despertar-me a les 5 i marxar en cotxe. Mmmm... No sé qué era, però potser el vent que es colava per aquell forat al costat de les cortines m'ho xiulava a les orelles: FAS MALA CARA.

No vaig donar-li importància, i vaig seguir llegint.

A les 9 la meva panxa, la panxa que tants mal de caps m'havia fet passar en les últimes setmanes es va rebel·lar: Va voler demanar la emancipació del meu cos d'una manera espectacular. Crits, discussions, estira i arronsa... No hi havia manera. Ella volia marxar, i jo per molt que li deixava via lliure per a que marxés i desaparegués aquell dolor, no hi havia manera de desfer-me d'ella. Era com si un monstre amb ungles brutes i llargues m'estirés la carn cap a fora. Molt desagradable, però per fort que us sembli, això només havia fet més que començar.

A les 12 de la nit, quan ja portava 3 hores plorant desesperada al llit, vaig començar a orinar sang.

El que us dic no és per riure. Us estic obrint el meu cor (i els meus budells) per a que pugueu conèixer la realitat del meu divendres a la nit. Una realitat pitjor que la de Jack el Destripador.

En aquell moment vaig decidir que per molt bé que em pogués trobar a les 5 del matí, a mi ningú em fotia 6 hores en un cotxe cap a Barcelona. Ni de conya. Vaig trucar a casa per avisar-los, vaig trucar al mòbil del desastre de la meva mare (si, ella llegeix el blog i espero que no s'enfadi, però en aquell moment no hi havia manera de contactar amb ella). Li hagués enviat un telegrama a ma mare que posés: "Agafa el PUTU telèfon". Però tot i així no tenia forces per aixecar-me del llit i dictar la frase al senyor de correus.

Només pensava en 3 coses (a part de voler firmar els papers amb un advocat per a fer fora de mi el meu estómac i tot el meu sistema urinari, per desertor):

- Havia de trucar a ma mare per dir-li que no patís, que si no arribava a Barcelona pel matí no era perquè estava estampada en una cuneta (les mares són així), sinó perquè no hi havia manera d'agafar el volant en aquell estat.
- Havia d'enviar un sms al Jordi Sellas o a l'Albert Murillo per a dir que demà no aniria a la ràdio a fer el Generació Digital, però la una de la matinada no era el millor moment per enviar un sms a ningú que no sigui una mare.
- Havia de cancel·lar una reserva a un restaurant de Sitges (que ja us dic que no vaig poder al final i que ara em deuen estar buscant).

Amb aquell mal de panxa ni hi havia manera de dormir, així que em vaig posar a mirar els tràilers de la web d'Apple. Me'ls vaig mirar tots. Ho juro. Fins que a les 3 de la nit ja no hi va haver més collons, això no millorava i vaig anar al Hospital més proper i més privat de Madrid. Per alguna cosa m'he fet una maleïda (i cara) assegurança mèdica. Un luxe. Estar a "l'estranger", és un pal pel metge de la seguretat social, així que per urgències i probes vàries va molt bé. És un luxe, sóc una pija, però me la suda. En aquell moment hagués pagar mil euros per a que algú m'arranqués el dolor.

A les 3 vaig arribar a l'hospital. A la porta hi havia un cartell que posava: "Si no tiene seguro médico y DNI que lo acredite deberà abonar 300 euros". Beneïda assegurança mèdica!!!!!! En una nit ja l'he amortitzat!!!! Vaig entregar el DNI, la targeta de la mútua i em vaig seure a esperar. 2 minuts, el temps a que el metge i l'infermera es despertessin i es rentessin la cara.

Lo bo de l'hospital pijo i privat és que no hi ha havia 4 hores de cua per a que t'agafessin rodejat de nenes que demanaven la pastilla de "l'endemà" o nois a límit del coma etílic. Estava jo sola al costat d'una màquina de cafè i una altra de refrescos. L'aigua, of course, era Evian.

Em van fer moltes probes, però com que el laboratori obria a les 8 del matí al dissabte no van poder analitzar gaires coses. Em van extreure mostres de tot, i quan dic de tot vull dir: DE TOT. Inclús em van punxar un parell de medicaments a la galta del cul.

L'infermera em va dir: "Venga, preparate que te voy a pinchar la medicación" (Molt de pago, però parlen en castellà al metge de les espanyes).
Jo, il·lusa, em vaig arremangar.
- "No, lo siento, es en el pompis. ¿Te han pinchado alguna vez en el pompis?".
- "Claro" - Vaig contestar jo - "Cuando tenía 3 años, pero ya no me acuerdooooouuuooOO!!" - Em van punxar. I fort. No entenc com no podia recordar del dolor infernal de la merda d'agulla de la mida de l'Empire Estates en erecció.

Potser va estar 90 segons entrant el líquid, però els meus xiscles d'agonia van denotar que estava entrant dins el meu organisme el mateix sogre de Satanàs. El morat que m'ha sortit al cul és de la mida del cap d'un recent nascut de Mataró. Puc seure en una cadira i estirar-me al llit, però poc més.

Finalment em van receptar 3 tipus de pastilles diferents. Però no sense abans recordar-me que l'endemà havia d'estar al laboratori per la resta de probes.

Imagineu: Les 4 i mitja de la matinada i jo buscant una farmàcia de guàrdia per a trobar els meus medicaments. El farmacèutic no es va alegrar de veure'm. Segurament estava dormint com un liró (jo també hauria estat sobant) quan vaig trucar al timbre, però la vida és dura.

Dissabte al matí? No us preocupeu. Em van fer moltes probes però fins d'aquí 10 dies no en tindrem els resultats. La resta del dia me'l vaig passar dormint en pijama al llit i només llevant-me per menjar i fer pipí. No vaig aguantar ni mitja horeta del Generació Digital. Tot el cap de setmana en pijama a casa i lo més productiu que he fet ha sigut veure la primera temporada "d'Àguila Roja" i escombrar el pis.

Veieu com no eren nervis el que jo tenia a la panxa?

Us mantindré informats!