Generació digital

De ben segur que us sona com estan construïts els models dels videojocs en 3D: Bàsicament només es poden definir superfícies planes. Això està bé si volem fer un armari, però tots sabem que la majoria d’objectes reals tenen corbes.

Per poder fer corbes, el que en realitat es fa és posar cares molt petites una al costat de l’altre. Per tant, si volem fer una esfera, podríem utilitzar 6 cares, però ens semblaria més un cub que una esfera. Si la féssim amb 20 cares el que tindríem s’assemblaria més a una esfera que amb sis, però continuaríem veient punxes i cares. Contra més cares li afegíssim, més suau ens semblaria, fins a que amb pot ser 3000 cares ens semblaria esfèrica.



Però quin és el problema d’anar fent cares? Doncs que cada cara de la figura afegeix una mica de temps al nostre processador gràfic per pintar-la per pantalla. Si a la nostra placa gràfica li fem dibuixar un model amb 10.000 cares, es possible que ho faci amb menys d’una mil·lèsima de segon, però si l’escena té més d’1 bilió de polígons, és possible que es passi una hora per fer-ho.

» Veure més

L'ira de Kratos a la FNAC aquest dimecres 17 de març, dos dies abans del llançament oficial. Sony s'alia amb la cadena de botigues i deixarà que Kratos es passegi per la Plaça Catalunya (FNAC del Triangle) per promocionar les ventes del videojoc per Playstation 3. O sigui, que si us trobeu un heroi mig despollat pel carrer doneu-li una mica de menjar, com diu l'Albert al seu anàlisi a Eurogamer un déu o alguna cosa similar.



"God of War III" és la culminació de la saga creada per Sony amb dues entregues per PS2, una per PSP i una per PS3. Tan bon punt ens arribi li farem una bona menció. No deixeu de veure el vídeo fins al final, brutal l'escena amb el déu Helios. I no deixeu de llegir l'article de l'Albert a Eurogamer, sereu els primers a assabentar-vos de tots els detalls.

Com varem descobrir en el darrer capítol de les aventures del nostre heroi èpic Monforte, aquesta setmana ha estat marcada per un fet cabdal que de ben segur que les seves cròniques recolliran amb lletres d'or.

El valerós Monforte, amb nivell 18, ha portat a terme aquesta setmana el repte de superar una missió totalment suicida només a l'abast de les llegendes de World of Warcraft. Acompanyat del seu amic Baeraziel i d'altres poderosos personatges com Zassen, Songhonda i Markiittox van decidir posar fi al mal que s'amaga a les temibles "Minas de la Muerte"...

Després de gairebé dues hores de setge feroç i quan aquest grup de coratjossos guerrers eren a punt d'assaborir la victoria, l'ordinador va dir prou i es va reiniciar. Com ja sabreu els que vareu seguir el programa, aquest va ser el resultat...

Monforte reiniciat.MP3

Malgrat aquesta traició divina per part de la tecnologia, s'han pogut recuperar algunes imatges d'aquella aventura que amb tota probabilitat apareixeran als llibres d'història i ocuparan grans murals d'aquí a uns segles. Això és el que va passar a Minas de la Muerte...

» Veure més

Benvolguts, comença el tram final de la lliga. Heu vist el que li ha passat aquesta setmana al Real Madrid? Doncs això mateix ens podria passar a nosaltres, hem estat liderant la lliga durant moltes setmanes i ara som tercers, a dos punts del segon i cinc punts del primer, pràcticament inassolibles. A més encara ens queda un enfrontament directe contra aquest segon a la propera jornada, ens hi juguem molt perquè només queden quatre partits i pugen els dos primers.



Com a entrenador estic content, el Generació Digital és l'equip que més ha pujat en aquesta lliga, hem passat de tenir un equip regular a tenir un bon equip, tot i que la resta d'equips també s'ha reforçat. La variant que han introduït els de Hattrick permet guanyar ara al líder -abans era impossible- amb plantejaments revolucionaris, però també et poden fer un sac. Malgrat tot, les aspiracions d'aquesta temporada han de passar per pujar a la següent categoria, i sembla força complicat.

M'ho prenc massa seriosament? Estic acostumat a perdre? Bé, les conclusions arribaran amb els darrers minuts. D'aquí unes hores un altre partit!

La fal•lera dels sudokus va irrompre al paper escrit d'un dia a l'altre l'any 2005 i va venir per quedar-se. De forma paral•lela, el món dels videojocs va donar espai a aquest passatemps amb jocs que simulaven un sudoku normal o el capgiraven, aprofitant la potència visual d'aquesta indústria. En aquest sentit, va aparèixer fa tres anys un joc que s’inspirava en la fórmula del sudoku, però plantejava un passatemps totalment diferent. Es deia Picross, va sortir per a la DS i formulava un passatemps que també venia del Japó i que es diu “nonograma”. Els nonogrames et conviden a descobrir un dibuix ocult en una matriu de quadrats que s’han de pintar de negre amb les pistes numèriques que s’indiquen. Les imatges que descobrim tenen un aspecte pixel•lat que recorda els primers gràfics que vèiem en els videojocs dels anys setanta i vuitanta.



Ara apareix Picross 3D, una evolució dels nonogrames que només es podia desenvolupar com a videojoc, perquè la complicació mecànica el fa impossible en paper o com a joguina física. El joc planteja uns cubs en tres dimensions formats per quadrats d’on, amb unes pistes numèriques, hem d'extreure un objecte d'ús comú en tres dimensions. El joc no es queda en la senzilla mecànica d'anar descobrint objectes, sinó que es vesteix amb tot tipus de detalls relacionats amb el col•leccionisme que ens animaran a descobrir els centenars d'objectes que ens esperen. Picross 3D és només per a la Nintendo DS, és per a més grans de 3 anys i costa 30 euros.

Fa uns anys algú que ja no recordo va dir que la Playstation 3 seria com un Rolls Royce de les consoles, mentre que una Xbox 360 seria com una mena de restaurant de "Fast Food". Aquestes paraules em venien al cap, no sé perquè, quan aquest matí veia al Widget de la BBC al meu mòbil la notícia del nou aparell de Sony: Move.

I pensava tot plegat perquè en realitat, després d'uns mesos amb les dues consoles, he arribat a la conclusió de que aquell home tenia raó. Almenys quan a la presentació la PS3 no té rival, tot és molt més fàcil, es connecta al meu ordinador -a sobre un Windows Vista- sense problemes, detecta el P2P -Vuze-, puc veure les carpetes sense fer gran cosa... I recordo el que vaig haver de fer per tal d'aconseguir el mateix amb el meu Windows XP antic i la XBox 360... I els menús de navegació, com una PSP, com la Bravia amb que ho veig... tot tan integrat que em sembla molt còmode...



I pensava tot plegat perquè alguna llumeta em deia que aquest cop Sony estava fent un moviment en fals. Realment els jocs de Wii ja no em semblen especialment interessants; té coses bones a punt de sortir, però no especialment diferents del que ja hem vist. I el "Move", l'aparell que serà una mena de Wii Motion Plus millorat i ajuntat amb la càmera per reconèixer millor el gest, sembla que arriba tard. El Wiimote és el que és i hem continuat jugant amb els jocs de PS360 sense problema, és més, diria que el seu paper és residual, reservat pels moments diferents. No veig clar que ningú necessiti ara aquest aparell quan la Wii ha venut el que ha venut.

I pensava tot plegat perquè llegint el futur immediat tant Sony com Microsoft -Natal- segueixen les passes de Nintendo sobre tecnologia actual, sobre consoles que ja són al carrer, i això vol dir que les consoles actuals almenys duraran dos anys més per amortitzar la inversió. Em sembla bé, ja m'agrada que aquest cop s'esperin a treure una nova consola i estic gairebé convençut que les grans així ho han pactat. Però si em preguntessin com a jugador segurament hagués preferit esperar a treure una màquina nova amb aquests invents integrats, que no pas uns perifèrics ara.

Ja he pogut provar el nou RPG de Level 5 per Playstation 3. Si coneixeu aquesta companyia i heu seguit el seu currículum, sobre tot les darreres produccions per PS2 i PSP, sabreu que es tracta d'un estudi de desenvolupament que crea molta expectació amb cada joc nou que treu al mercat.



De les primeres hores de joc puc treure que el sistema de lluites és en temps real, com un action-RPG, i que els menús són totalment configurables. De moment porto dos personatges, un creat per mi i un altre fet per la màquina, d'aquells que no pots evitar. Espero poder posar més membres a l'equip aviat. L'apartat tècnic m'ha agradat força, és en tres dimensions, bastant robust -tret d'algun moment en que els personatges no es carreguen bé d'inici, alguna cosa semblant al Mass Effect-, corre a 30 frames i pràcticament no hi ha càrregues entre escenaris d'una mateixa ciutat.

Només controlem un personatge, el podem canviar i li podem assignar estratègia de combat. També podem variar la disposició dels menús, els personatges tenen fins a 18 forats per ficar comandes diferents, l'experiència que es guanya en cada combat serveix després per millorar aquestes tècniques i reemplaçar-les als forats. Sembla, tot sigui dit, que es vol agilitzar la feina, que tot plegat està pensat per no haver de perdre's buscant una màgia entre els menús, fins i tot es poden crear combos propis encadenant cops normals i màgics. Costa una mica fer-se amb el control, no és un joc fàcil, però sembla una bona alternativa al sistema tradicional dels JRPG.

Buff, quina nevada acaba de caure a Barcelona! (i a la resta de Catalunya). Semblava “el dia de demà” però avui. Des de les finestres de l’empresa, que donaven a la Diagonal , es veia caure una que feia por sortir.

Quan he sortit de treballar, estava nevant de valent. Hi havia tal embús que es podia caminar tranquil•lament entre els cotxes, com si s’haguessin congelat en el temps. Era una escena un xic fantasmagòrica, ja que els conductors, resignats al seu destí, no gosaven tocar el clàxon.

Mentre anava cap a la parada de metro, m’he vaig refugiar en una marquesina de parada d’autobús, per poder cordar-me la sabata i escalfar-me una mica els dits, gelats d’aguantar el paraigües.

» Veure més

La Raquel Díaz ens comentava avui al programa un espectacular joc japonès que aconsegueix l'esperat efecte 3D sense cap ajuda d'ulleres. El joc es diu Rittai Kakushi e Attakoreda i la veritat és que sobren les paraules

Està demostrat que la tendència de les pantalles de telèfons mòbil augmenta any rere any. Veiem cada vegada més persones al tren amb e-books amb una pantalla que ens permet llegir còmodament, i hem seguit la presentació de l'iPad, també amb una gran pantalla tàctil. Nintendo està disposada a fer evolucionar la DS, la seva consola portàtil, en aquest sentit. Si ara fa menys d'un any va llançar la DSi, ara n’amplia la mida espectacularment i l'anomena DSi XL. La tendència, sembla que ja no és fer aparells que càpiguen a la butxaca. Si no hi cap, no passa res, però és clar, continuen sent portables, o això ens volen vendre. Ho dic perquè he vist nens jugant amb aquesta nova DSi ampliada i certament sembla que portin un llibre a les mans. I bé, no ens enganyarem que aquesta consola aporta noves sensacions al jugador, sobretot en les pantalles, que s'han ampliat un 93 per cent respecte la Dsi normal.



El que més m'agrada d'aquesta DSi XL és que per primera vegada permet jugar acompanyat. És a dir, ara sí que podrem tenir un espectador o ajudant en el joc i el podem tenir al costat físicament mirant la mateixa pantalla. Realment la mida ho permet. Una altra cosa que sorprèn és la grandària del llapis tàctil, que sembla una ploma estilogràfica, i que marca la tendència de cap a on va l'oci electrònic portable, que ja combina el joc, la lectura i el dibuix. Evidentment, la consola és compatible amb els més de 1400 programes disponibles de la DS i, a més, incorpora dins de la màquina un “brain training”, un diccionari i el navegador. La Nintendo Dsi XL ja està a la venda i el preu que recomana l’empresa nipona a Europa és de 180 euros.