Game over

Els creatius de Sony no paren. O millor dit, les companyies que contracten per fer els seus anuncis. Fa uns anys van començar a fer anuncis de televisió intel ·ligents i subversius per la primera PlayStation i es van crear un nom dins la indústria del videojoc. Recordeu aquella noia malformada, amb el cap estrany?

Anys més tard SEGA va contractar la mateixa companyia de publicitat que havia fet servir Sony i es va crear el missatge tan famós "up to 6 billion players", en referència a les possibilitats online de la nou nascuda Dreamcast. Ara ho han tornat a clavar, en aquest cas amb la PSP i aquests cartells col·locats als carrers que semblen de veritat consoles gegants.



Em fa gràcia perquè a més fa temps que estic notant que hi ha més anuncis de videojocs a la tele. I que Sony ja no té l'exclusiva dels jocs distribuïts a Europa, sinó que de vegades companyies com EA van de la mà de Microsoft. Visca la publicitat creativa.

He pogut jugar a aquest grandíssim joc gràcies a un amic. L'ha portat a casa i hem començat a fer una partida a dobles. Tot s'ha de dir, tot i que la pantalla és gran jugar els dos és una tasca força complicada, almenys per veure el Gears en tot el seu esplendor.

Hem jugat la primera fase sencera, m'ha semblat una mica similar al primer però quan una cosa és molt bona no vols tocar-la. Bé, ara pots agafar un enemic i fer-lo servir d'escut, pots també trencar trossos de l'escenari com ara columnes i d'aquesta manera obligar a l'enemic a moure's. I els Locust semblen més intel·ligents, perfecte.

En definitiva, un joc tan bo com el primer, millorat lo just per resultar més espectacular gràficament i per continuar divertint. Haig de dir que no he pogut provar l'online però m'asseguren que és encara més bo donat que ara pot jugar una persona més. De llarg, la millora més esperada pels autèntics experts.

Me'l compraré el proper nadal. Sembla molt que el rei ha tornat amb les mateixes ganes que quan era un desconegut. I això sempre és d'agrair.

Ja fa uns anys que SEGA va deixar el mercat de les videoconsoles per dedicar-se en exclusiva a programar jocs i màquines recreatives. La seva darrera producció, però, va marcar un abans i un després en el mercat.

Alguns diuen que a qui ens agrada la Dreamcast la tenim una mica pels núvols. Potser sí; va ser, però, una gran -i arriscada- aposta de SEGA per intentar revifar una economia, la seva, molt malmesa després del fracàs absolut que va esdevenir la Sega Saturn fora de Japó.

Va tenir coses molt positives: un compromís online des del primer moment -a alguns països d'Europa, entre ells Espanya-, va patir un retard de dues setmanes en la data de sortida per no poder tancar la connexió a Internet amb diversos ISP com Telefónica-; sortida de vídeo VGA -vau veure el Soul Calibour endollant la consola a una pantalla d'ordinador?-; conversions directes de les recreatives de SEGA -gràcies a la placa NAOMI, que per dins era com una Dreamcast-; sel·lector de 60Hz, teclat, "arcade stick", Visual Memory Unit, modificacions com la de la foto....

I "Shenmue", l'obra mestre juntament amb els dos "Sonic Adventure" i els "Virtua Tennis", jocs pels quals cal tenir aquesta consola. Malauradament la Dreamcast no va poder amb l'embranzida de la Playstation 2 i es va aturar la seva producció quan havia arribat a vendre uns deu milions d'unitats. Jo en tinc a casa meva dues, i estic molt satisfet amb tota la col·lecció de jocs de lluita que les acompanyen!

A la xarxa fa dies que circula aquest "nou" trailer de Dragon Ball, la sèrie eterna que mai no acaba de morir i que cada cop va relliscant una mica més avall -almenys en temes de videojocs-.



Temps era temps, les conversions a videojoc de "Dragon Ball" eren molt esperades. Des de l'arcade de Goku fins als jocs per 32 bits. Cues i cues a Akihabara, el barri electrònic de Tokyo més conegut, per comprar tota mena de "goddies" amb les figures dels personatges de la sèrie.

De cop i volta va arribar la Playstation 2, i Namco Bandai es va fer amb els drets i va començar a treure un i mil jocs "diferents" sota l'excusa: "aquest és el Dragon Ball definitiu". Clar, al començament tot eren bones intencions, el primer Budokai estava bé. Després el segon, el tercer, el Tenkaichi, el... i llavors va arribar la generació "HD" amb el "Burst Limits"...

I la pregunta era: tan diferents són? Jo crec que no, a més estic segur de que la base és la mateixa i quan els desenvolupadors van dient coses a implementar ja van dient: "això millor per la propera"... I clar, al final succeeix que ja ningú fa cas i no s'en recorda dels miracles que fèiem al mercat de Sant Antoni per aconseguir un "Dragon Ball Z2" de Super Nintendo bé de preu.

Vull reivindicar la portàtil de Sony. És una màquina excepcional, amb una resolució gràfica a anys llum de les competidores. Pel meu gust pesa una mica massa i la bateria no dura gaire, però almenys el pes és un problema que han resolt, en part, amb el darrer redisseny.

Aquest d'aquí baix és un dels anuncis de la consola.


Bé, l'heu de veure. Si aquest any hi ha molta gent que ja té una Nintendo DS, què millor que acompanyar-la de l'altra portàtil del mercat, amb un catàleg excepcional de jocs, navegador web i reproductor de vídeos, MP3 i ràdios de tot el món.

Ahir a la tarda vaig veure en directe, gràcies al programa "Generació digital" de Catalunya Ràdio, la nova aventura de Lara Croft.

Just el dia abans havia trobat per 360 el "Tomb Raider: Legend" per només 10 euros en un Game, i em sembla curiós fer una comparativa entre aquest i l'"Underworld", sobre tot tenint en compte que el "Legend" també va aparèixer per a PS2 i per tant no s'ho van treballar gaire en reeditar-lo.



Cal dir que Lara fa més de deu anys que va amb la mateixa -i plena d'èxit- fórmula. Que el seu leitmotiv està tan definit com estancat i caducat. I tot i així continua enamorant bona part dels jugadors, no sé si per les seves mides cada cop més exagerades o perquè realment hi ha un rerefons en els seus jocs insubstituïble.

Sigui com sigui Lara és així, té bona pinta, aquest joc, i de ben segur que el penso aconseguir. Em va agradar sobretot veure que, un cop més, el tema de la investigació ens va enganxar. I l'apartat tècnic, impressionant, com sempre. Ara m'ha vingut al cap allò de "Barcelona, posa't guapa!". Bé, "Lara, no canviïs mai!".

Avui mateix estava assegut a la sala d'un hospital conegut, esperant. Hi havia tres ascensors privats amb un rètol "només personal", que vol dir que si no treballes allà no pots agafar-los.

El cas es que de cop i volta han aparegut dues noies -molt maques, tot sigui dit- i han començat a mirar els rètols i n'han intentat agafar un igualment. Jo els he avisat que aquells eren només per treballadors i que a girant la cantonada hi havia un altre d'accés públic. Aquelles noies no sabien llegir, i m'ha vingut al cap l'EBE.

Un grup molt endogàmic, tots allà saben buscar la informació i fer-la expandir... entre ells mateixos. A mi m'agrada escoltar grans empreses com Google o Yahoo, però també voldria escoltar com la cultura -perquè un blog també és cultura- arriba als nois de tot arreu, i com es lluita per "democratitzar" la xarxa des de la base.

I això és el que no hi vaig trobar, enlloc es va parlar de com difondre l'ús d'internet, la participació de tothom i la filosofia bàsica de qualsevol iniciativa privada. Al final tots admirem els casos d'èxit, però els anònims acaben sent els menys reconeguts. No passa res, hauré de buscar una altra font d'informació per a aquestes coses.

Res més, amb els meus amics vam fer una mica de turisme per Sevilla, una gent molt maca. I una ciutat petita, res a veure amb Barcelona -que és on visc. Us deixo una foto de la Torre del Oro, que ni és torre ni té or. Espero que l'EBE continuï per molts anys, sens dubte un signe que internet no té barreres.

El que més em va "flipar" de l'esdeveniment és que per primera vegada vaig poder observar com el Wi-Fi, que era totalment gratuït a l'hotel on es feia l'EBE, va ser protagonista des del primer moment.

Un munt de gent va entrar a la sala equipats amb els seus portàtils i les seves càmeres de fotos. Alguns xatejaven entre ells mentre parlaven els conferenciants, feien fotos a noies i les pujaven al Twitter comentant "que bona que està!", o simplement reien explicant acudits, desvirtuant una mica les ponències.

No sé si jo m'he quedat desfasat o si realment això no s'hauria de fer. Quan anava a la universitat de vegades feien conferències com aquestes, d'assistència voluntària: si no t'interessava no hi anaves, però mai feies xivarri perquè consideraves que a algú li podia interessar. El que vaig veure, amb tota la parafernàlia, va ser de tot menys respectuós.

I és una llàstima, perquè allà es van dir coses bastant interessants. Pitjor per a ells, jo sí que vull aprendre dels que en saben més que jo.

Durant tres dies s'ha fet a Sevilla la tercera edició de l'aplec EBE, una festa de tot l'Estat que recull el millor de la blogosfera i de la informació que es mou a través d'internet.

Gent de tot arreu arriba a la ciutat per escoltar el que han de dir les principals empreses que promouen aquests continguts: Google, Yahoo, Microsoft... però també gent que fa diners (Idealista.es) i gent que es queixa de les accions dels proveïdors d'internet (Genís Roca).

Gent, en definitiva, que fa créixer exponencialment això que en diem "web 2.0" i gent que influeix en el negoci d'internet tant com abans els consumidors eren atacats en els mercats tradicionals. I aquí és on veig el gran problema de l'EBE: m'ha recordat molt a allò de "Tot pel poble, per al poble, però sense el poble", i així sembla que no anirem enlloc.

Demà en penjo les fotos i algunes coses importants que allà s'han dit, gràcies als companys de fatigues: Rakel (generació digital de Catalunya Ràdio i blogger), i Kedume (blogger). Això sí, abans que res amics.

Fa un temps que la meva col·laboració al portal de videojocs Meristation es redueix a un seguit de jocs anomenats "casuals". Els darrers que he pogut provar són productes per a la Wii i la PS2.

Em sorprèn que encara es facin jocs per a la PS2, i més que siguin d'aquest caire. Si subjectivament, sense veure'ls ni provar-los, hagués de pensar si valen la pena segurament diria que no. Però justament ara acabo d'apagar la consola i encara tinc a la ment les imatges de "Pipe mania", publicat fa molt i que hauré d'analitzar.



I m'ha agradat bastant, com a joc no té gairebé res de bo: és senzill, gràfics simples, sense música, no gaire història... Però enganxa. M'ha resultat molt més divertit que moltes de les demos que he baixat per a la 360 i al final és el que compta. Llavors tot plegat em fa dubtar d'aquells que diuen jocs "casuals" en to pejoratiu.

Calen jocs com "Gears of War 2" a les botigues, però també en calen com "Pipe mania" per tal de retrobar-nos amb els orígens dels videojocs. La diversió per sobre de tot.