De totes les coses relacionades amb la música que es fan a Barcelona durant l'any, l'In-Edit és una de les meves preferides. Un festival de vici!

En aquesta edició, la sisena, ha augmentat la durada (10 dies, del 24 d'octubre al 2 de novembre) i el número de pel·lícules, que ja supera les cinquanta. Personalment, no em penso perdre les de Public Enemy, Veneno, Hunter S.Thompson, James Brown, CSN&Y, Einsturzende Neubaten, Silvio, "NY 77", "Technicolor dream", Gorillaz, "Punk in London", Edwyn Collins, Patti Smith, Surfin' Bichos, Nacho Vegas, Joy Division, Philip Glass, la Wrecking Crew de Phil Spector, Arthur Russell i "Love in London".

A RITMES.CAT hem creat un blog especial sobre l'In-Edit 2008, i ens passarem el dies corrent del Club Coliseum a l'Aribau Club per veure tot el que puguem i tenir-vos ben informats. El trobareu en aquesta adreça: blogs.ccrtvi.com/inedit08.

El gran Paul Weller té un nou disc, “22 dreams”, des de fa un parell de mesos. Es tracta d’un àlbum doble de material original, cosa que, sorprenentment en una carrera tan llarga i prolífica com la seva, és una novetat. Contradient la mala fama que solen tenir els àlbums dobles, aquest ha tingut una acollida d’allò més positiva entre la crítica i els incondicionals de l’home que va liderar el "revival mod" de finals dels setanta.

Amb “22 dreams”, Weller ha aconseguit una cosa que deu ser d’allò més complicada: reinventar-se tornant a les essències del seu art. El resultat és una barreja exhuberant de rock, dins de la seva manera personal de fer, carregada d’influències negres provinents del soul i el jazz.

Per si de cas el nom del paio no us acaba de sonar del tot, cal recalcar que Paul Weller va fundar The Jam el 1975. Aquest potent trio ha estat considerat per NOEL GALLAGHER una de les úniques cinc gran bandes que ha donat mai el rock britànic. Però si sou prou espavilats per no refiar-vos només de la paraula d’un tio que es dedica a fer les cançons d’Oasis, confiem en la crítica internacional, que ha certificat que fins al 1980 The Jam van signar almenys quatre discos absolutament genials, àgils i directes, que han marcat milers de grups independentment de les diferències estilístiques i generacionals.

Als anys vuitanta, Weller es va tornar "arty" i va fundar The Style Council, amb els quals va començar a aprofundir en les arrels negres i la seva més que possible fusió amb el pop. Des de principis dels noranta, s’ha concentrat en una digníssima carrera en solitari que l’ha portat a superar la dotzena de referències publicades.

L’última, “22 dreams”, la presenta aquest 17 d’octubre a l’Espai Moviestar de Barcelona. Si t’ho perds, et matxaco els “retros” de la Vespa.

Concert impepinable! El grup menys grungie de Seattle, The Posies està de gira per l’Estat i passarà per València (2 d’octubre al Heineken Greenspace), Barcelona (dia 6 a La [2]) i Mallorca (el 9 al teatre Lloseta).

No es pot dir que sigui un retorn esperadíssim, més aviat molta gent pot dir que els tenim més que vistos perquè, dins del seu estaus de culte, han mantigut un contacte molt estret amb la nostra escena, especialment a Barcelona, gràcies a la relació de KEN STRINGFELLOW amb el segell Houston Party, que ha editat diversos dels seus projectes, i fins i tot alguna curiositat dels mateixos Posies, com el directe “Alive before the iceberg”.

Aquesta vegada es tracta d’una visita especial. Els Posies, fa temps, van fer-se una gran reputació per coses que feien precisament fora del grup. En JON AUER i l’Stringfellow es van convertir en el 50% del retorn dels seus admiradíssims Big Star, la mítica banda d’Alex Chilton, en diverses gires. I, per a qui no ho sàpiga, Stringfellow és un membre fix de la formació en directe de R.E.M. des de fa anys.

Per ells mateixos, però, van tenir el seu moment de glòria gràcies al tercer disc, “Frosting on the Beater”, tot un clàssic dels noranta, que encara avui és considerat la pedra filosofal del pop melòdic de guitarres. Sí, a mitjans d’aquella dècada ja llunyana, si no controlaves de Teenage Fanclub i Posies tothom et considerava un indocumentat.

Doncs resulta que han passat 15 anys des de l’edició d’aquell àlbum tan fantàstic. Un número prou rodó perquè hagin decidit fer una gira d’aniversari amb cara i ulls, així com de celebració. El protagosnista, “Frosting on the Beater”, del primer a l’últim tema. Segur que s’ho val.

El 13 de setembre visita Barcelona (sala Apolo) un artista del tot singular i de recomanació obligada. En Vic Chesnutt és un d’aquells músics que sobreviuen gràcies a un cercle reduït de fans escampats per tot el món que li rendeixen culte. Molts d’ells tenen noms il·lustres, com Michael Stipe, que li va produir els dos primers discos, “Little” (1990) i “West of Rome” (1991). De fet, es pot trobar un disc d’homenatge, “Sweet relief 2” (1996), on el versiona gent tan diversa com Madonna, Garbage, Soul Asylum, Smashing Pumpkins i, és clar, R.E.M.

Molts el consideren un cantautor per la importància que dóna a les lletres, molt en sintonia amb el principals poetes contemporanis nord-americans. Però en realitat és un autèntic artesà del pop arrelat en les profunditats del folk del seu país, la qual cosa l’ha emparentat sovint amb el moviment anomenat “americana” i amb gent com American Music Club i Lambchop. Aquests últims van fer de banda d’acompanyament a l’àlbum “The salesman and Bernadette” (1998). Chesnutt és, per damunt de tot, un creador inquiet i el seu treball amb el reputat guitarrista de jazz Bill Frisell a “Ghetto bells” (2005) n’és una prova.

Actualment, Vic Chesnutt gira presentant el seu últim disc, “North Star deserter” (2007), enregistrat amb músics de l’òrbita de l’avantguarda radical de Godspeed! You Black Emperor. De tota manera, sembla que la posada en escena tirarà més cap al seu tarannà clàssic -que no vol dir mancat de risc- i els instrumentistes que ha convidat a acompanyar-lo en aquests concerts són els Elf Power, uns sorprenents regeneradors de la tendència lo-fi i veïns d’Athens, com ell mateix.

Al festival Primavera Sound, que ja tenim a tocar, hi podrem veure una pila de bandes veteranes i ressuscitades, però també unes quantes noves realitats del panorama internacional. Una de les més destacades és, sens dubte, el duet MGMT, l’autèntica revelació alternativa del 2008, de la mateixa manera que en anys passats ho han estat grups com !!!, LCD Soundsystem o els Arctic Monkeys.

MGMT està format per BEN GOLDWASSER i ANDREW VAN WYNGARDEN, dos joves de Nova York que podrien haver arribat fàcilment des de Mart. Estan prou sonats, o són tan genials, per haver decidit que el seu projecte musical no havia de tenir cap estil definit. Si t’agrada això d’aquí i allò d’allà, per què no pots gravar un disc com si et dediquessis a fer un enorme i desproporcionat pica-pica?

Tot i que si jutgem per la portada del seu únic disc, “Oracular spectacular”, hauríem de dir que ens trobem davant de dos dements, el cert és que en Ben i l’Andrew han tingut les coses molt clares des del principi. Així van triar el productor DAVE FRIDMANN per posar ordre en unes composicions que d’entrada podrien semblar indomables. En altres treballs de The Flaming Lips, Mercury Rev, Mogwai o Clap Your Hands Say Yeah, Fridmann ha demostrat ser un mestre en l’art de controlar el caos. I amb MGMT el fa sonar com una simfonia còsmica i exhuberant. I és igual que de vegades sembli que fan servir instruments i estructures de joguina.

Qui busqués la combinació perfecte entre l’esperit hippie dels seixanta i el colorisme dels vuitanta, potser la trobarà en “Oracular spectacular”. Un treball que pren el relleu dels rituals solars de The Polyphonic Spree, que recull la psicodèlia dels Love d’Arthur Lee i els Pink Floyd de Syd Barrett i fins i tot la del p-funk de Parliament o Funkadelic. I que no té manies a reivindicar el rock progressiu de dinosaures com Yes i els Genesis dels setanta. El revival perfecte ja té amo.

En aquest minisite podeu trobar més informació, a més de continguts multimèdia sobre MGMT.

MGMT actuen a l’escenari Rockdelux del Primavera Sound, dijous 29 a les 19.30.

El 19 d'abril torna a Barcelona un d’aquells grups tan entranyables de l’escena pop estatal. Els Niños Mutantes, grup prolífic i alt de moral com pocs, té un nou disc al sarró, “Todo es el momento” (Astro), y el presentarà a la sala Apolo aquest dissabte, 19 d’abril.

La música dels Niños Mutantes és tan laboriosa que durant un període de la seva carrera (2004-2005) fins i tot van decidir que en comptes de fer un àlbum, farien una sèrie de quatre EP. Retrobats amb el format més clàssic d’elapé, van editar “Canciones para el primer dia en la tierra” (Astro, 2005) i un disc de versions irònicament titulat “Grandes éxitos de otros” (Astro, 2007).

Ara tenen un nou grapat de composicions pròpies que han bolcat en “Todo es el momento”, un treball produït pel prestigiós Fino Oyonarte, antic membre de Los Enemigos i també productor de bandes com Los Planetas i Lagartija Nick.

Amb tanta experiència acumulada, sembla que el grup granadí ha aconseguit el seu disc més variat, sense deixar de ser fidel a un pop rock marca de la casa, contemporani i ple de guitarres. Van de l’energia new wave (amb “Te favorece tanto estar callada” han aconseguit tot un “hit”) a la de la tradició britànica que es troba entre The Kinks i The Jam (“No sabes estar bien”) i deixen lloc per a la balada acústica que pot recordar uns Nirvana desendollats (“No puedo estar contigo”), el mig temps psicodèlic (“Daniela”) i moltes altres sorpreses curioses.

El festival In-Edit Beefeater 2007 obrirà les portes el 25 d'octubre i ens oferirà durant una setmana l'oportunitat d'apropar-nos una mica més a la vida, l'obra, els projectes més recents o les anècdotes insòlites d'artistes i grups com The Who, John Lennon, Blondie, The Clash, Sonic Youth, Franz Ferdinand, The Fall, Rolling Stones, Oasis, Janis Joplin, Kurt Cobain i molts altres.

En total, seran 50 cintes les presentades, sobre artistes concrets, estils musicals com el punk i el hip-hop o segells llegendaris de la indústria discogràfica.

A banda de les pel·lícules sobre els artistes ja esmentats, hi ha més coses recomanables en la programació d'aquesta edició. Per exemple, la secció London Backstage, ideada com un homenatge Don Letts, un director que ha documentat gran part de la història del punk britànic.

Entre les estrenes, convé no perdre's Global Metal, el nou treball de Sam Dunn, que ja va triomfar amb Metal: A Headbangers Journey. També promet 10 años y una zanahoria, és a dir, la història de Standstill, possiblement la banda més inquieta de l'escena barcelonina.

L'In-Edit amenaça de ser un torrent d'inspiració per a aquells que volen anar més enllà dels discos o els videoclips. I molt més enllà encara de la cultura pop per a les masses. Podrem conèixer a fons cantautors maleïts com Scott Walker o Tim Bucley, gurus bojos del funk com George Clintom, dives perdudes del jazz com Anita O'Day, llegendes psicodèliques com Love i tota mena de genis obscurs, apareguts i desapareguts entre les fàbriques de Detroit i les faveles del Brasil, passant per Jamaica o el delta del Mississipí. S'ho val.

Tota la informació sobre el programa i la venda d'entrades la trobareu al web oficial del festival.

Aquest 4 d’octubre visita Barcelona una de les bandes espanyoles més singulars que han aparegut en els útlims anys. THE SUNDAY DRIVERS actuaran a la sala Apolo (21.00) presentant el seu nou disc “Tiny Telephones”, continuació d’aquell “Little Heart Attacks” que es va convertir en la sorpresa estatal del 2004 (disc de l’any per a revistes com “Mondo Sonoro”) i que fins i tot va triomfar a França.

A part dels seus discos, la banda toledana s’ha guanyat una gran reputació per les gires que ha fet i per la intensitat del seu directe, un valor habitual en bandes que com la seva, s’hi miren molt en la confecció d’un pop rock gairebé clàssic, d’arrel nord-americana, i on els jocs de guitarres i la fermesa melòdica adquireixen pràcticament tot el protagonisme. Tot apunta que es presenta una cita d’allò més recomanable.

A l’Apolo, The Sunday Drivers tindran com a teloners els lleonesos PÁJARO SUNRISE, una banda que, pel que es pot escoltar en el seu debut homònim, promet estar en la sintonia adequada d’aquesta nit.