De totes les coses relacionades amb la música que es fan a Barcelona durant l'any, l'In-Edit és una de les meves preferides. Un festival de vici!

En aquesta edició, la sisena, ha augmentat la durada (10 dies, del 24 d'octubre al 2 de novembre) i el número de pel·lícules, que ja supera les cinquanta. Personalment, no em penso perdre les de Public Enemy, Veneno, Hunter S.Thompson, James Brown, CSN&Y, Einsturzende Neubaten, Silvio, "NY 77", "Technicolor dream", Gorillaz, "Punk in London", Edwyn Collins, Patti Smith, Surfin' Bichos, Nacho Vegas, Joy Division, Philip Glass, la Wrecking Crew de Phil Spector, Arthur Russell i "Love in London".

A RITMES.CAT hem creat un blog especial sobre l'In-Edit 2008, i ens passarem el dies corrent del Club Coliseum a l'Aribau Club per veure tot el que puguem i tenir-vos ben informats. El trobareu en aquesta adreça: blogs.ccrtvi.com/inedit08.

El gran Paul Weller té un nou disc, “22 dreams”, des de fa un parell de mesos. Es tracta d’un àlbum doble de material original, cosa que, sorprenentment en una carrera tan llarga i prolífica com la seva, és una novetat. Contradient la mala fama que solen tenir els àlbums dobles, aquest ha tingut una acollida d’allò més positiva entre la crítica i els incondicionals de l’home que va liderar el "revival mod" de finals dels setanta.

Amb “22 dreams”, Weller ha aconseguit una cosa que deu ser d’allò més complicada: reinventar-se tornant a les essències del seu art. El resultat és una barreja exhuberant de rock, dins de la seva manera personal de fer, carregada d’influències negres provinents del soul i el jazz.

Per si de cas el nom del paio no us acaba de sonar del tot, cal recalcar que Paul Weller va fundar The Jam el 1975. Aquest potent trio ha estat considerat per NOEL GALLAGHER una de les úniques cinc gran bandes que ha donat mai el rock britànic. Però si sou prou espavilats per no refiar-vos només de la paraula d’un tio que es dedica a fer les cançons d’Oasis, confiem en la crítica internacional, que ha certificat que fins al 1980 The Jam van signar almenys quatre discos absolutament genials, àgils i directes, que han marcat milers de grups independentment de les diferències estilístiques i generacionals.

Als anys vuitanta, Weller es va tornar "arty" i va fundar The Style Council, amb els quals va començar a aprofundir en les arrels negres i la seva més que possible fusió amb el pop. Des de principis dels noranta, s’ha concentrat en una digníssima carrera en solitari que l’ha portat a superar la dotzena de referències publicades.

L’última, “22 dreams”, la presenta aquest 17 d’octubre a l’Espai Moviestar de Barcelona. Si t’ho perds, et matxaco els “retros” de la Vespa.

London calling to the faraway towns
Now war is declared and battle come down
London calling to the underworld
Come out of the cupboard, you boys and girls

London calling, now don't look at us
All that phoney Beatlemania has bitten the dust
London calling, see we ain't got no swing
'Cept for the ring of that truncheon thing

The ice age is coming, the sun is zooming in
Meltdown expected, the wheat is growing thin
Engines stop running, but I have no fear
Cause London is drowning and I live by the river

London calling to the imitation zone
Forget it, brother, you can go at it alone
London calling upon the zombies of death
Quit holding out and draw another breath

London calling and I don't wanna shout
But when we were talking, I saw you running out
London calling, see we ain't got no hides
Except for that one with the yellowy eyes

The ice age is coming, the sun is zooming in
Engines stop running and the wheat is growing thin
A nuclear era, but I have no fear
Cuase London is drowning and I live by the river

Now get this
London calling, yes, I was there, too
An' you know what they said? Well, some of it was true!
London calling at the top of the dial
After all this, won't you give me a smile?
London Calling
I never felt so much a' like



"London calling" pertany a l'àlbum "London calling" (CBS, 1979)

Concert impepinable! El grup menys grungie de Seattle, The Posies està de gira per l’Estat i passarà per València (2 d’octubre al Heineken Greenspace), Barcelona (dia 6 a La [2]) i Mallorca (el 9 al teatre Lloseta).

No es pot dir que sigui un retorn esperadíssim, més aviat molta gent pot dir que els tenim més que vistos perquè, dins del seu estaus de culte, han mantigut un contacte molt estret amb la nostra escena, especialment a Barcelona, gràcies a la relació de KEN STRINGFELLOW amb el segell Houston Party, que ha editat diversos dels seus projectes, i fins i tot alguna curiositat dels mateixos Posies, com el directe “Alive before the iceberg”.

Aquesta vegada es tracta d’una visita especial. Els Posies, fa temps, van fer-se una gran reputació per coses que feien precisament fora del grup. En JON AUER i l’Stringfellow es van convertir en el 50% del retorn dels seus admiradíssims Big Star, la mítica banda d’Alex Chilton, en diverses gires. I, per a qui no ho sàpiga, Stringfellow és un membre fix de la formació en directe de R.E.M. des de fa anys.

Per ells mateixos, però, van tenir el seu moment de glòria gràcies al tercer disc, “Frosting on the Beater”, tot un clàssic dels noranta, que encara avui és considerat la pedra filosofal del pop melòdic de guitarres. Sí, a mitjans d’aquella dècada ja llunyana, si no controlaves de Teenage Fanclub i Posies tothom et considerava un indocumentat.

Doncs resulta que han passat 15 anys des de l’edició d’aquell àlbum tan fantàstic. Un número prou rodó perquè hagin decidit fer una gira d’aniversari amb cara i ulls, així com de celebració. El protagosnista, “Frosting on the Beater”, del primer a l’últim tema. Segur que s’ho val.

I've waited hours for this
I've made myself so sick
I wish I'd stayed asleep today
I never thought this day would end
I never thought tonight could ever be
This close to me

Just try to see in the dark
Just try to make it work
To feel the fear before you're here
I make the shapes come much too close
I pull my eyes out
Hold my breath
And wait until I shake...

But if I had your faith
Then I could make it safe and clean
If only I was sure
That my head on the door was a dream

I've waited hours for this
I've made myself so sick
I wish I'd stayed asleep today
I never thought this day would end
I never thought tonight could ever be
This close to me

But if I had your face
I could make it safe and clean
If only I was sure
That my head on the door
Was a dream



"Close to me" pertany a l'àlbum "Head on the door" (Fiction, 1985). També s'inclou en el recopilatori de singles "Standing on a beach" (Fiction, 1986), que en la versió de CD té un títol diferent: "Staring at the sea"

El 13 de setembre visita Barcelona (sala Apolo) un artista del tot singular i de recomanació obligada. En Vic Chesnutt és un d’aquells músics que sobreviuen gràcies a un cercle reduït de fans escampats per tot el món que li rendeixen culte. Molts d’ells tenen noms il·lustres, com Michael Stipe, que li va produir els dos primers discos, “Little” (1990) i “West of Rome” (1991). De fet, es pot trobar un disc d’homenatge, “Sweet relief 2” (1996), on el versiona gent tan diversa com Madonna, Garbage, Soul Asylum, Smashing Pumpkins i, és clar, R.E.M.

Molts el consideren un cantautor per la importància que dóna a les lletres, molt en sintonia amb el principals poetes contemporanis nord-americans. Però en realitat és un autèntic artesà del pop arrelat en les profunditats del folk del seu país, la qual cosa l’ha emparentat sovint amb el moviment anomenat “americana” i amb gent com American Music Club i Lambchop. Aquests últims van fer de banda d’acompanyament a l’àlbum “The salesman and Bernadette” (1998). Chesnutt és, per damunt de tot, un creador inquiet i el seu treball amb el reputat guitarrista de jazz Bill Frisell a “Ghetto bells” (2005) n’és una prova.

Actualment, Vic Chesnutt gira presentant el seu últim disc, “North Star deserter” (2007), enregistrat amb músics de l’òrbita de l’avantguarda radical de Godspeed! You Black Emperor. De tota manera, sembla que la posada en escena tirarà més cap al seu tarannà clàssic -que no vol dir mancat de risc- i els instrumentistes que ha convidat a acompanyar-lo en aquests concerts són els Elf Power, uns sorprenents regeneradors de la tendència lo-fi i veïns d’Athens, com ell mateix.

Quan aquesta curiosa banda va irrompre a Liverpool el 1988 era difícil distingir-la enmig d’una munió shoegazer plena de propostes basades en la combinació de pop sorollós i melòdic, gairebé totes massa fredes o desafectades. El debut “Ichabod and I” (1990) els va plantar allà al mig com uns aspirants menors al tron de My Bloody Valentine, però The Boo Radleys se les van empescar per arribar de seguida al segell Creation, el santuari del món pel qual havien triat moure’s.

Després d’un segon intent no gaire més afortunat, “Everything’s alright forever” (1992), el guitarrista MARTIN CARR devia pensar que ja en tenia prou de mediocritat. Va prendre les regnes del grup i li va desplegar les ales, desvetllant un talent lluminós i un esperit eclèctic que van revolucionar el pop britànic dels noranta tal com se’l coneixia abans que arribés l’hegemonia britpop de grups com Oasis.

Així va aparèixer “Giant steps”, titulat, amb molta ambició per part de Carr, igual que un dels grans clàssics de John Coltrane. Un treball doble que sona com una centrifugadora d’estils, essències i colors. On The Boo Radleys trien fer, d’entrada, cançons de pop pur i expandir-les en el procés de producció, que els destaca com els més hàbils reinterpretadors i assembladors de gèneres. Això sempre dins d’un estil que cada vegada sona més personal. De fet, abans de “Giant steps” havien avisat amb l’EP “Lazarus” i, precisament, aquest tema apareix reversionat com una de les pedres angulars de l’àlbum.



I què té “Giant steps” per ser tan bo? Doncs, sense haver de renunciar a les explosions de guitarres i noise, té un pop brillant a la manera contemporània d’uns Smiths o uns Cure a “Barney (... and me)”. Porta ritmes ballables com els de New Order movent-se entre les llegendes de madchester. S’eleva en ambients eteris com els de “Rodney King (Song for Lenny Bruce)”, on canta Meriel Barham, dels encisadors Pale Saints. Introdueix la passió per la psicodèlia de Love, o dels Beatles i els Beach Boys més bojos, a “Best lose the fear” i “Take the time around”. I, sobretot, fa trempar a cops de dub i reggae durant ben bé la meitat del repertori, una troballa que fins i tot els situava al costat de l’avantguarda electrònica i dels sound systems ressuscitats al Regne Unit durant els noranta.

A partir d’aquí, a The Boo Radleys els esperaven uns quants anys de glòria, especialment gràcies a “Wake up, Boo!”, el vertiginós single del seu següent disc, “Wake up” (1995). I en poc temps van anar insistint en una fórmula de pop clàssic i optimista que en dos discos, “C’mon kids” (1996) i “Kingsize”(1998), es va esgotar.

De tots els discos dels Beastie Boys havia de triar precisament aquest. Així no quedaran contents ni els animals que pensen que el seu únic disc bo és el primer, ni els intel·lectuals que s’estimen més el hip-hop quasi d’autor al que van arribar molt després. Però hi ha diverses raons que em faran defensar sempre que “Paul’s Boutique” és el millor disc d’AD-ROCK, MIKE D i MCA.

D’entrada, es tracta d’un dels discos més menystinguts i infravalorats de la història del rap. En part perquè quan va sortir ningú es podia creure que aquells tres gamerussos que van triomfar mundialment amb “Licensed to ill” (1986) haguessin tornat amb un disc tan dens, ple de clars i obscurs, però també de ritme. Encara menys després d’haver deixat la discogràfica que els va convertir en superestrelles, Def Jam, enmig d’una tempesta d’insults i demandes econòmiques.

Dos anys abans, els Beastie Boys eren uns brètols que es ruxaven amb birra, contestaven amb rots a les entrevistes i actuaven en un escenari presidit per un penis gegant i escortats per ballarines de top-less engabiades. I ningú els considerava capaços d’un exercici artístic mínament seriós. Sense gamberrades i riffs de heavy metal havien d’estar acabats. Però no.

En aquell temps, “Paul’s Boutique” va provocar tanta sorpresa com decepció. No va deixar ningú (els que es van preocupar a escoltar-lo, és clar) indiferent. Tot havia estat molt desconcertant. El trio havia decidit marxar del maremàgnum que els envoltava a Nova York i es va instal•lar a Los Angeles. I allà, veint les coses amb la distància necessària, es van dedicar a escriure, precisament, sobre la ciutat que consideraven casa seva. Però el disc no és un simple homenatge a la ciutat dels gratacels.

Estilísticament, per als Beastie Boys es tracta d’un canvi radical, i per a tot un gènere com el hip-hop també és un pas endavant considerable. Amb la supervisió de l’equip de producció Dust Brothers, van dissenyar un collage embriagador de colors, gustos i olors. El mètode? Molt audaç: agafar el sampler i inventar-se totes les coses noves que en podien sortir. A “Paul’s Boutique” ja no existeix la típica mostra amb ganxo que es converteix en la base de tota la cançó. Van veure que podien picar una mica d’on vulguessin: una caixa aquí, un baix d’allà, un fragment de veu, una melodia tallada en sec... Pot ser un clàssic del soul o el funk, una línia de dub o un cop de guitarra punky, la qüestió és encaixar-ho.

I el resultat és exhuberant, pura vibració i bon ritme. Es clar que, entenent la incomprensió que va patir en l’època, podem reconèixer que, per copsar-lo en tota la seva complexitat, “Paul’s Boutique” pot demanar més d’una escolta consecutiva. El fet és que actualment sí apareix com a disc de cinc estrelles en totes les biografies dels Beastie Boys i del hip-hop en general. El temps els ha fet justícia.

Triar un disc entre els que Lisa Germano va gravar per a 4AD es fa difícil de veritat. Entre el 1993 i el 1998 aquesta noia de veu dolça, posat fràgil i mirada inquietant va editar treballs impressionants com “Geek the girl”, “Excerpts from a love circus” i “Slide”. Tot i que és el segon disc de la seva carrera, em quedo amb aquest debut a la casa dels Pixies, Cocteau Twins, Throwing Muses, Lush, Belly i Red House Painters per l’impacte que suposa el primer contacte de fet amb una sensibilitat nova, inesperada i que en el seu cas resulta especialment captivadora.

Lisa Germano sempre ha estat un personatge complicat. I no només per a ella mateixa. Els seus fans li dediquen un culte fidelíssim (alguns la consideren una mena de Fiona Apple underground) però sovint els és impossible seguir-li la pista durant temporades llargues en les quals fins i tot s’ha retirat i ha treballat de cambrera i dependenta per sobreviure. O, directament, s’ha reclòs per intentar resoldre les diverses addiccions i depressions que l’han marcat de sempre.

Coneixent el personatge, “Happiness” sembla un títol, més que irònic, gairebé sarcàstic, o tal vegada apunta un objectiu que mai sabrem si l’autora ha arribat a assolir. Però l’atractiu que desprèn la suavitat de la seva veu, des que arrenca amb “Bad attitude”, és innegable. Imperatiu.

El primer que t’enganxa és la dolçor i algun toc gràcios de folk de tant en tant. I un cop ho tens assumit comences a descobrir un punt d’amargor en l’experiència vital que la Germano va relatant (no sempre en primera persona, però sense tallar-se ni un pèl), tema a tema, a través de lletres intrigants, ferides i plenes d’una abstracció malèvola.

Allà dins hi ha una mena de trencadissa. Se sent en la guitarra gruixuda, amb una distorsió bàsica i crua, que no és precisament un exemple de riff rocker. Les atmosferes que els teclats dibuixen lànguidament s’acaben agitant amb l’ús recargolat del violí i la viola, a una profunditat insospitada. “Happiness” pot arribar a moments extremadament torturats, però també té molts moments sublims emocionalment.

Amb el disc següent, “Geek the girl”, Lisa Germano va arribar a cims d’expressivitat similars o superiors. Com de costum, ara tenim tan poques notícies d’ella com sempre, tot i que intenta mantenir-se en actiu i sol ser reclamada per diversos gurus de l’àmbit alternatiu. Un d’ells, Michael Gira (Swans) la va convèncer per fitxar pel seu segell, Young God, on es poden trobar “Lullaby for the liquid pig” i “In the maybe world”, els dos únics discos que ha tret en el últims deu anys.

El FIB, que comença aquesta setmana, serà tot un èxit i passarà a la història amb la simple confirmació d’un fet: que MY BLOODY VALENTINE realitzin l’actuació que tenen prevista com a cap de cartell la nit de divendres 18.

El retorn d’aquesta banda irlandesa és un esdeveniment tan esperat en el món de la música alternativa que gairebé es perd en la memòria dels seus fans. El 1991 MBV van editar “Loveless”, el seu últim disc i, indiscutiblement, una de les obres mestres imprescindibles de la història del pop. A partir d’aleshores es van fondre, sense arribar a confirmar mai del tot la dissolució, la qual cosa no ha parat d’alimentar la seva llegenda i els rumors d’un retorn imminent, que de tant reproduir-se durant més de quinze anys s’ha acabat materialitzant.

La banda de KEVIN SHIELDS va tenir un debut tímid amb “This is your bloody valentine” (1985), però va aconseguir consolidar un so d’allò més personal amb “Isn’t anything” (1989), un disc fonamentat en una intrigant combinació de melodia i soroll que els va posar al capdavant de l’escena noise i shoegazer a la Gran Bretanya. Però en aquell moment ningú s’imaginava que fossin capaços de parir una obra tan monumental com “Loveless”.

El part va durar dos anys a l’estudi, amb un Shields enclaustrat i obsessionat per aconseguir un so únic i perfecte. Va incorporar elements electrònics, fins aleshores insospitats en el món del pop, al voltant del soroll de les guitarres. Al costat d’atmosferes decididament químiques va introduir ritmes que fins i tot es podien ballar. I, en definitiva, “Loveless” girava sobre si mateix amb una harmonia d’autèntic impacte, com una espiral que mai deixa clar si puja o si baixa.

El disc té un dels inicis més demolidors que mai s’hagin gravat gràcies a “Only shallow”, “Loomer” i “Touched”. Quan sonen a un volum adequat sembla que els puguis tocar. O, més aviat, que les mateixes cançons et persegueixen i t’esventen. Les sents a la pell.

Si resisteixes el ritme, arribes a moments com “Soon”, “What you want”, “To here knows when” i “Come in alone”, també memorables. I és que”Loveless” no té ni un punt dèbil.

Després d’això, i atès que l’acollida que va tenir el disc entre el públic i la crítica va ser immillorable, se sol dir que a Kevin Shields li va venir pànic d’alçada. Potser va pensar que ja no podria superar un cim com aquest. De fet, l’entorn alternatiu ha alimentat sovint aquesta idea. I “Loveless” es va quedar sense continuació.

Ara que el grup s’ha reunit per fer una gira, han tornat els rumors que el quart disc de MBV podria estar més a prop, disset anys després. Però amb ells mai se sap. Mai s’ha sabut.