SUBLIM, MAJESTUOS, VOLUPTUOS, EMBRIAGADOR, ....

GRAN ESCRIPTORA, GRAN PROGRAMA DE TELEVISIÓ, GRAN CONDUCTOR (Emili Manzano for president), GRANS COL.LABORADORS (Amela, Alvarez, Casacuberta, grandiosos), GRANS INVITATS (Campillo i Mesquida que grans sou punyeteros).

L´HORA DEL LECTOR GRACIES PER EXISTIR EN AQUESTES DURES I FREDES NITS D´HIVERN.

Eduard

Gràcies Sr. Boix per la seva, com sempre, ràpida resposta.
El què té de bò la globalització és que el do de llengües que tenen els escriptors s'encomana i enriqueix la seva obra.
Em compraré les dues versions del llibre de la Lolita...

T-)

Aquests regals, que ens feu en plan clip veriteé, són les postres majestuoses d'un àpat súblim que es diu literatura....

Benvolgut Sr. Boix:

Hi ha dies en què les muses compareixen apoderant-se dels convidats; es produeix el miracle. Ahir va ser un d'aquets dies memorables en què es va parlar de Literatura en estat pur i salvatge, amb tot l'apassionament de dos convidats que semblaven haver consagrat la vida a l'estudi de Mercè Rodoreda. Transmetien autèntica devoció com la que senten els lletraferits pels escriptors que els han obert camí mental.
El Sr. Mesquida va dir que Mercè Rodoreda era per a ell subministradora d'energia i que en llegir-la en moments baixos, li feia venir "escriguera" (o una paraula similar).
Què bonic, Sr. Boix. Parlava devotament, amb una espiritualitat literària com poques vegades he vist a la televisió.
El cant de la Sra. Campillo fou apoteòsic, tota una lliçó magistral d'immersió en el món d'una escriptora estimada, gairebé adorada, a la que defensava aferrissadament, esperonada pel coneixement que proporciona haver tocat l'ànima de l'escriptor que s'adapta a la pròpia sensibilitat. Ni un instant va vacil·lar en el seu cant; estava arrebatada, comunicava amb una vehemència que movia muntanyes i pantalles. Sabia que el temps era breu i se'l bevia a glops. L'expressió física corroborava la plenitud intel·lectual que experimentava.
No oblidaré tampoc com el Sr. Mesquida parlava de Rodoreda amb la devoció del pelegrí que ha tocat el seu sant amb les mans. Commovedor.
Tanmateix es varen obrir interrogants molt profunds quant al fet literari, que mereixen una meditació acurada i que cadascú de nosaltres haurà de resoldre: ¿És banal confondre la veu literària amb la personalitat de l'escriptor? ¿Es pot adreçar tota una obra a un lector únic i real?
Moltes, moltes gràcies per haver propiciat la fussió de les veus intel·ligents i apassionades del Sr. Mesquida i la Sra. Campillo fent submarinisme literari.

Ben cordialment.

Carmen

Benvolgut amic Eduard, moltes gràcies pel seu amistós i generós comentari en paral·lel.

Benvolgut amic Toniferron, moltes gràcies per la seva companyia i per la seva artística pàgina http://www.toniferron.com.

Benvolguda amiga Carmen, moltes gràcies per deixar-se portar per les muses del programe i per en portar-nos les seves.

A les dures i les madures. S'agraeix l'esforç i sobretot l'ànima recuperada en "L'hora del lector", crec que el millor o un dels millors de la temporada. Com diu un comentarista, podrien fer un DVD per a guardar.lo. I en contra d'altre comentarista, a mi no em va estresar la senyora Maria Campillo, em va meravellar la seva força de cor i cap, sense perdres en cap instant. Crec que va ser la bruoxola i ritme de la conversa, i ben acompassat per Biel Mesquida, i, "no cal dir-ho" (com diu el mr. Boix) ben portat per Emili Manzano. Magnífica també Mita Casacuberta.

Bona fòrmula, a més, la de començar el programa amb el reportatge, més distendit per al presentador i per a nosaltres atents a la pantalla. menys fred. I us diré un secret, anava a encendre una cigarreta però vaig ser incapaç de retirar la mirada de la pantalla ni un instant fins al final.

Gràcies de nou a tot l'equip, ja veieu, m'heu fet recuperar la salut!*

a mi també m´ha meravellat i flipat cuan he llegit en el vostre bloc que Maria Campillo es profesora universitaria. Lo mateix m´ha succeit cuan he descobert que Mita També ho es
AL-LUCINANT

De que anava el repor?

http://onclevania.wordpress...

Moltes felicitats sobretot pel reportatget inicial.

¿Com hagués estat una conversa entre Manzano i Rodoreda?

Per deixar de fumar..."Lodoreda"!

Siusplau faig una suplica a qui pugui i tingui la voluntat i amabilitat inestimable de complaure si no es masa molestia la curiositat imperiosa que sento per coneixer l´obra poètica de Mercè Rodoreda transcribint uns pocs dels seus poemes en aquest bloc tant apreciat per tots nosaltres que ens permetin als asidus del bloc fer un tast i gaudir sucintament de la força lírica dels versos d´aquesta escriptora universal.
Mita ja va deleitarnos amb una petita jolla de la seva poesia narrativa i jo demano algú que vulgui fer un esforç semblant en aquest bloc amb els seus versos. Eternament agraït, un admirador incondicional del programa

Jo no conec res sobre la personalitat de Rodoreda pero intueixo per les fotos que era una dona molt pero que moooooooooolt amargada. La mirada seva es d´una tristesa i melancolia inimaginables. Algun fet greu deuria patir i deuria marcar la seva vida, penso jo per mantenir aquesta tristesa i severitat en els ulls

Penso que Rodoreda no era propensa a patir depresió mes aviat es una persona vitalista greument afectada per un fet personal traumatic. Nomes es una intuició. Algú m´ho pot confirmar

Tampoc se res sobre psiquiatria. El senyor Boix ens treurà de dubtes segur

Benvolgut Sr Boix, amb programes com el d´ahir mai em guariré de la meva malaltia, segur.

La passiò amb la que van parlar na Maria Campillo i en Biel Mesquida, el recitat carregat d´emoció de na Mita Casacuberta; la conducció impecable d´en Emili Manzano en tot el programa; les cartes de Cortazar portades per en Carles Àlvarez; la molt divertida fita històrica d´en Victor Amela; tot plegat Literatura.

I en tot aixó qüestions que, com diu Carmen, demanen una meditació acurada: ès banal confondre la veu literària amb la personalitat de l´escriptor?. Literatura i Vida, Literatura com a forma de vida, malalts de Literatura.

Gràcies, moltes gràcies

Com deuen ser les clases de Mita Casacuberta a l´universitat? Normalment els profesors provoquen somnolencia en els seus alumnes pero ella deu ser l´exepcio en aquest aspecte perque hi posa una passió i unes ganes poc usuals en un profesor

Segur que els alumnes no senten apatía i son molt aplicats. Adeuuuu

Jo encara suro dins aquesta esplèndida mar

I un núvol color de cigne,
navegant pel cel benigne
es disfressa de vaixell.

Mercè Rodoreda, Tarda dins l'Agonia de llum

D'aquell vaixell tirat per cignes:

http://youtube.com/watch?v=...

Senyors, el programa d'ahir és el culpable. He deixat, de moment, les meves relectures de "La Saga Fuga" (10) i Tristram Shandy (8) per dedicar-me en cos i ànima al rodoredisme més aferrissat. Per tant.

DIARY D'UN SHAGAFUGUISTA (DE J B)
Aquest diari ja no té sentit, ha mort com les flors de la Rodoreda pel pendís per on cau i cau un cos destinat a morir amb la boca oberta.

No és fins fa una estona que he pogut veure el programa. Enhorabona, Sr. Manzano. Has creat un programa magnífic i sento devoció per la teva forma i fons de parlar. He de dir que no coneixia en Biel Mesquida i m'ha fascinat igualment; la seva riquesa de llenguatge i capacitat expressiva... Algu me'n pot recomanar un llibre ?

Menció especial a Carles Alvarez a qui cada dia admiro més. Avui has aportat un document extraordinari ! Em trec el barret.

No m'oblido dels altres col.laboradors, igualment valorats. Al Víctor Amela li haig de dir que m'està animant a llegir Jaume I, cosa que mai no hagués fet sense els seus comentaris.

I en Tornassol... com es pot construïr una representació millor?

No faig més que recomanar el vostre programa.

Abraçades

Ahir a la nit va ser extra!
Cliqueu aquí i cel·lebrem-ho...

http://www.youtube.com/watc...

Almogàver

Gràcies pel teu vaixell tirat per cignes
http://es.youtube.com/watch...

Benvolguts amics i benvolgudes amigues, moltes gràcies per voler compartir a aquest, el vostre bloc, la passió i l'il·lusió per la lectura i, no cal dir-ho, pel vostre i nostre programa «L'hora del lector».

Resposte per en Pere

Et preguntes perqué na Mercé Rodoreda té una mirada melancólica. En una entrevista que li va fer en Joaquin Soler Serrano (programa: “a fondo”, editat per Editrama), lo primer que va manifestar va èsser la intensitat amb que sempre havia viscut la vergonya. Va posar l´exemple que sient petita va agafar una flor gran (que fèia dies que admirava puix que tenía passió per les flors tal com el seu avi, persona fonamental a la seva infantesa li havia ensenyat) del jardí de la seva veïna pensant que ningú l´havia vist. En un altre moment, i molt discretament, aquesta veïna li va dir: ”si me l´haguésis demanat te l´hagués donat”. Al esmentar aixó va delatar una personalitat obsesiva amb una vergonya paralitzant. Amb aquesta base vàren transcorre una serie de fets destructius a la seva vida. El més traumàtic em sembla que va ésser el que per obediència (sentiment de no volguer fer mal amb manca de veure que així s´alimenta el sadisme dels altres, i que comporta com a resposta interior una ràbia, una agresivitat que per sort en el cas de M R va poder canalitzar-se degut al seu talent literari) es casés amb el germà petit de la seva mare. Suposo que la vergonya d´aquesta relació viscuda com un incest va fer que el fruit d´aquesta unió, un fill, ella intentés ”d´esborrarlo”. Aquest noi, que es va casar i crear una família, després d´una discusió amb la mare (M R, que féia visites periódiques per residir al estranger), en la que aquesta li va dir que trencava la seva relació, va desenvolupar una esquizofrènia. Personalment penso que genéticament hauria una predisposició, puix que es difícil de crear la frontera entre el geni, entés com a talent, i la malaltia mental. Per no culpar a ningú, també crec, segons les últimes investigacions, que aquesta malaltia es manifesta per un excés de óxid nítric al cervell.
En resum, la vergonya es manifesta com una sentiment de volguer ”esborrar”, de no volguer ser vist (fa massa mal acceptar que un mateix no ha estat vist i un li dona la volta per no patir). En aquesta mateixa entrevista M R comenta que la única forma que volia ésser fotografiada seria d´esquena. Aquest esborrament fa que un no vulgui mirar als ulls.
Aquest pes es tradueix en una melancolia. La melancolia és un dol no resolt. Només quan es pot resoldre, un pot crèixer ( hi ha recursos per fer-ho). En el cas de M R suposo que la seva autoteràpia va ésser la canalització literària com a sublimació. I aquí no fa falta que afexeigi rés més, tots gaudim del resultat de la seva valentia i lluita: la seva obra.
Pedro, jo no sóc cap professional de psicologia o de psiquiatria, només sóc una persona que intento compendre. Aquest anàlisi el faig amb tot el respecte, admiració i agraïment a aquesta persona tan extraordinària que ha estat Mercé Rodoreda.
Cordialment
Maria

Déu n'hi do Maria, en saps moltes coses.Em permeto afegir-ne una; com si no hagués estat prou tot plegat, al final de la vida de l'Obiols, el seu company, va descobrir que tenia una altre dona.Això almenys, és el que tinc entés.Per una altre banda,hi ha un llibre, que tenia per casa, però no he pogut trobar, que tenia per títol, una cosa semblant a "Dones i psicoanàl.lisi a l'obra de Rodoreda".Molt interessant, ja que a partir dels personatges femenins de l'autora abordava diferents patologies psicològiques.
Una dona extraordinària i una escriptora genial.

Salutacions